EL 96,33% DELS ESTUDIANTS VALENCIANS APROVA LA SELECTIVITAT 2010

VALÈNCIA, (EUROPA PRESS).- El 96,33% dels alumnes de la Comunitat Valenciana que s'han presentat a la convocatòria de juny de les Proves d'Accés a la Universitat (PAU) han superat els exàmens. En total, dels alumnes matriculats en la fase General s'han presentat 15.687 alumnes dels quals han resultat aptes 15.111 estudiants. A més d'estos, s'han presentat a la selectivitat només a la Fase Específica un total de 327 estudiants, ha informat hui la Conselleria d'Educació.

El director general d'Universitat i Estudis Superiors, Jesús Marí, ha manifestat la seua satisfacció "amb els resultats que han obtingut els estudiants i amb el desenvolupament de les proves de selectivitat ja que, malgrat les novetats introduïdes enguany, s'han desenvolupat sense cap tipus d'incidència destacable".

En este sentit, ha felicitat a tots els alumnes que s'han presentat per l'esforç que han realitzat estos dies i els ha animat a mantindre amb esta tenacitat al llarg de la seua futura camí universitària.

Marí ha recordat que gran part del futur de la Comunitat Valenciana "està en mans d'estos estudiants per esta raó el Consell porta anys desplegant una política de suport sense precedents que ha mobilitzat en els últims set anys al voltant de 5.700 milions d'euros en matèria de finançament universitària".

Per primera vegada, les cinc universitats públiques han utilitzat un únic sistema informàtic allotjat als servidors de la Conselleria d'Educació. Les dades es poden consultar al web https://appweb.edu.gva.es/paseu/login.sec mitjançant el portal de l'alumne Paseu.

Mitjançant usuari i contrasenya que es proporciona a l'alumne a l'iniciar les proves, este pot consultar les qualificacions obtingudes en les proves d'accés, a més d'introduir les reclamacions o sol·licituds de revisió en els moments en els quals el procés de revisions i reclamacions així ho establix.

Per universitats, els matriculats al selectiu en la seua Fase General es desglossen de la següent manera: a la Universitat d'Alacant es van matricular 2.819 alumnes, s'han presentat 2.813 i han aprovat 2.710; a la Universitat Jaume I, 1.821 matriculats, 1.818 presentats i 1.727 aprovats; a la Universitat Miguel Hernández de Elche 2.729 inscrits, 2.725 presentats i 2.652 aptes; a la Universitat Politècnica de València 3.687 matriculats, 3.678 presentats i 3.526 aprovats; finalment, a la Universitat de València es van matricular 4.658 alumnes, s'han presentat 4.653 i han aprovat 4.496 estudiants.

Pel que fa als percentatges d'aprovats, per universitats les dades són les següents: Universitat Miguel Hernández 97,32% aptes; UJI 94,99% aptes; UPV 95,87% aptes; Universitat de València 96,63% aptes i Universitat d'Alacant 96,34% aptes.


NOTA MITJANA

La nota mitjana obtinguda pels alumnes que han superat la selectivitat el juny ha estat d'un 6,09 (un 6,10 en el cas dels homes i un 6,08 en les dones). Per universitats, la nota mitjana ha estat d'un 6 en el cas dels estudiants examinats per la UJI de Castelló; un 6,09 en la UV; un 6,27 a la UMH d'Elx; un 6,13 en la UA i un 5,96 en el cas dels presentats a la UPV.

La direcció general d'Universitat i Estudis Superiors també informa que la presentació de sol·licituds de reclamació o revisió s'ha efectuat a les universitats on s'han realitzat les proves. El termini per a presentar estes reclamacions va finalitzar el propassat 23 de juny per a les províncies de València, Alacant i Castelló.

Els alumnes que han superat la selectivitat i vullguen cursar estudis superiors i de grau que tinguen un número limitat de places d'accés en les universitats de la Comunitat Valenciana hauran de presentar una sol·licitud on s'assenyalaran, per ordre de preferència, fins a un màxim de deu ensenyaments universitàries.

Els resultats obtingut en la fase Específica es valoraran durant este procés, i puntuaran en funció de la titulació a la qual l'alumne vullga accedir.

El tràmit pot realitzar-se mitjançant el procediment establit al web www.preinscripcion.gva.es; després d'imprés, el full de preinscripció haurà de presentar-se al centre docent de la Comunitat Valenciana on l'estudiant hi haja cursat els estudis de 2n de Batxillerat fins al proper 5 de juliol.

Els estudiants que sol·liciten plaça en universitats públiques fora de la Comunitat Valenciana deuran acollir-se al procediment establit per la comunitat autònoma on radique la universitat elegida.

A més dels alumnes que han aprovat les PAU, també poden participar en el procediment de preinscripció els que ja tenen un altre títol universitari, els estudiants procedents d'altres països de la Unió Europea o d'un altre estat amb el qual Espanya hi ha subscrit acord internacional que reunisquen els requisits acadèmics exigits al seu país per a accedir a la universitat i els que han superat les proves per a majors de 25 anys, 40 o 45 anys.

També podran accedir els que han superat un Cicle Formatiu d'FP de grau superior, FP de segon grau o un mòdul professional de nivell III, als ensenyaments superiors vinculades amb els ensenyaments que hagin cursat.

A més, les universitats reserven el 3% de les places ofertes per als esportistes d'alt nivell o alt rendiment, i addicionalment el 5% de les places corresponents als ensenyaments conduents als títols de grau en Fisioteràpia I grau en Mestre d'Educació Primària i el 10% per als ensenyaments de grau de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, per a titulats un 3%, per a majors de 40 i 45 anys un 1% en cada grup; per a majors de 25 anys un 3% i per a discapacitats un 5%.
===============================================================

LA REFORMA LABORAL

Luis Garicano: La reforma laboral no va a la substància

Luis Garicano, professor de la London School of Economics, i que participa en les deliberacions del premi d'economia Fundació Banco Herrero, alerta que la reforma laboral pot ser una reforma fallida, com totes les anteriors, perquè va a deixar les coses com estan. Luis Garicano va ser un dels economistes que van ser cridats a la Moncloa pel president Zapatero abans de l'aprovació del decret.

JAVIER QUARTES OVIEDO (Levante-emv)

La reforma impulsada pel Govern satisfà les seues expectatives?
No conec el text definitiu. Només el primer esborrany. El que va anunciar el Govern fa dies és una reforma que actua sobretot en els marges del mercat laboral i no va a la substància. Cerca la flexibilitat en el marc partint del que hi ha i el perill és que, com en les anteriors reformes (les dels anys 80, 1994 i 1997), deixe les coses com estan.

Hi ha causa per a una vaga general?
No veig la justificació. Es fa perquè els sindicats se senten obligats una vegada que no es va aconseguir pactar la reforma. La fan amb la boca petita i l'ajornen a setembre per unir altres coses, com la possible reforma de les pensions.

Quina és la seua percepció sobre els dubtes que persisteixen en els mercats internacionals cap a Espanya?
Aquests dies s'han produït dades molt positives amb el que va difondre el governador del Banc d'Espanya. M'ha agradat tot el que ha dit: que es faran proves d'esforç o "estrès" a totes les entitats financeres, que es divulgaran els resultats, que es intervindrà a les que no reuneixin les condicions de solvència i que la reordenació del sector es culminarà ja. Aquestes decisions són molt convenients. A causa dels problemes del sector de l'edificació, i a causa de l'exposició de determinades entitats financeres al risc immobiliari, s'ha generalitzat la desconfiança cap al sector financer espanyol en el seu conjunt, quan la veritat és que hi ha entitats molt sòlides, tant caixes com bancs. Però la manca de transparència que hi ha hagut fins ara ha perjudicat a totes. La tradicional discreció del Banc d'Espanya no funciona bé en circumstàncies de crisi com l'actual perquè hi ha un alt grau de recel i desconfiança en el mercat no només cap al Banc d'Espanya, sinó també cap a la Reserva Federal i altres reguladors i bancs centrals. Per això és molt bo aquest compromís de transparència.

Serà suficient per tranquil.litzar els mercats?
Amb això i algunes coses més, podríem donar la volta a la cantonada i superar la desconfiança.

Quins altres requisits es necessiten?
A més de la reforma financera, necessitem una reforma laboral seriosa, escometre la consolidació fiscal a curt termini -en això ja s'ha fet alguna cosa amb l'ajust anunciat- i fer el mateix a mig termini, el que significa actuar sobre pensions i sanitat a causa de l'efecte demogràfic. Si fem això, podrem recuperar la confiança.

Per què es va perdre?
Ha tingut a veure amb una sensació de manca de governabilitat i que Espanya no estava prenent les mesures que es necessitaven. Però hi ha coses que tenen solució. La confiança es pot recuperar demostrant que sí que es governa. Tant el Govern espanyol com el Banc d'Espanya han pecat una mica d'excés de confiança. El primer es va confiar perquè el deute públic espanyol és baixa i el segon, perquè la situació financera espanyola era bona i no hi va haver de fer grans intervencions de bancs. Però els mercats miren cap endavant i anticipen l'impacte de la caiguda immobiliari en el sistema financer i també en els comptes públics. El Govern es va confiar que el seu deute era baixa sense adonar-se de la caiguda gegantina dels ingressos que generaria per a les administracions la crisi immobiliària i del terrible augment de les despeses a conseqüència dels estabilitzadors automàtics (cas de la cobertura de la desocupació). Al Regne Unit i Estats Units (Alemanya encara no ho ha fet), van fer un sanejament financer ràpid perquè estaven a la vora de la catàstrofe. Ací, com hi havia bancs més forts, s'ho van prendre amb calma.

A més del recel d'inversors que legítimament exigeixen garanties de recuperar el que ens presten, no estan actuant també especuladors que forcen caigudes deliberades, fins i tot recorrent a difondre rumors, per guanyar diners?
Una vegada que algú veu una debilitat, l'especulador tracta d'obtenir benefici amb la seua informació. Però l'especulador no és capaç de crear la debilitat. Però si tenim l'atur més elevat de l'OCDE i una "bombolla" immobiliària, hi ha causa perquè algú tracte d'explotar aquestes circumstàncies. Però els especuladors compleixen una altra funció. Contra les cases i béns immobles no es poden fer fàcilment apostes a la baixa (és possible, però cal un hedge fund) i això ha estat negatiu. Si s'haguessin pogut prendre posicions curtes contra les cases, els preus dels habitatges no haguessin pogut arribar als nivells que van arribar i haguéssim frenat la "bombolla".

Si l'esfondrament immobiliari ha estat la principal causa de destrucció d'ocupació a Espanya i si tenim el problema de recol.locar aquests aturats en altres activitats, no s'està exagerant la capacitat de la reforma laboral per corregir la desocupació?
Els salaris reals van començar a pujar amb força a Espanya en el primer trimestre del 2009. Va ser la major pujada salarial en termes reals en molt de temps. I això es va produir en plena caiguda de l'ocupació i del PIB. Si cau la demanda d'ocupació i al temps puja el seu preu, estem davant d'una recepta per a la catàstrofe. Això el que revela que el mercat laboral no funciona. El Regne Unit té una situació pitjor que la nostra, té un sector financer en posició molt més delicada-i que, com aquí la construcció, havia estat el que més ocupació creava abans de la crisi-i no obstant això l'atur va pujar menys que en Espanya. El que reflecteix el cas espanyol és crucial: una falta de flexibilitat per adaptar els convenis a les condicions generals de l'economia ia les específiques de cada empresa. La idea que l'empresari vol pagar poc i acomiadar no és justa: les empreses volen créixer i tenir treballadors satisfets. El que cal fer és facilitar clàusules de desvinculació de les empreses quan la seva situació no els permet mantenir el pactat en el conveni general i fer possible l'ajustament salarial i de capacitat quan ho imposen les circumstàncies. Prohibir o dificultar en extrem l'acomiadament porta a que no es contracte.

=================================================================

ELS ALUMNES VALENCIANS, PER DAVALL DE LA MITJANA

El Ministeri d'Educació ha fet públics els resultats de la primera prova d'avaluació de Primària feta a totes les comunitats autònomes el curs passat. S'hi han avaluat les competències bàsiques de 29.000 alumnes de quart de Primària de tot l'Estat. Destaquen les notes obtingudes per comunitats com La Rioja o Castella i Lleó, mentre la Comunitat Valenciana se situa, entre les darreres, i per sota de la mitjana. Per aprovar calia superar els 500 punts... per cert, Catalunya també suspén i s'ha quedat en 497.

El 15% dels 29.000 alumnes de 4t de Primària avaluats s'han quedat per sota del que s'esperava i només el 8% ha arribat a un nivell d'excel·lència. La resta s'han quedat dins la mitjana. L'èxit d'un alumne, segons l'avaluació, depèn en gran part de les expectatives de la seva família i de l'escola on estudia.

Segons l'informe, no hi ha gaires diferències entre les escoles. És dins de cada classe on hi ha una diversitat d'alumnes. Les autoritats educatives creuen que per millorar la preparació dels alumnes s'ha de millorar l'autonomia dels centres i també l'atenció personalitzada. Segons aquesta avaluació, la presència d'alumnes estrangers no afecta el resultat.

RÀNQUING DE COMUNITATS AUTÒNOMES

PER SOBRE DE LA MITJANA
La Rioja
Castella i Lleó
Navarra
Aragó
Madrid
Astúries

DINS DE LA MITJANA
Cantàbria
Castella la Manxa
Catalunya
Extremadura
Andalusia
Galícia
Múrcia
País Basc

PER SOTA DE LA MITJANA
Comunitat Valenciana
Canàries
Balears
Ceuta
Melilla



Mentre els alumnes esperen aquests dies les notes finals del curs, el sistema valencià d'Educació Primària ja ha estat avaluat amb una qualificació rotunda: suspens. Un test estatal, realitzat a 28.700 alumnes del país i donat ahir a conèixer, situa als estudiants valencians de Quart de Primària a la cua d'Espanya en tots els àmbits avaluats: competència en comunicació lingüística, nivell matemàtic, coneixement del mitjà físic, i aptituds socials i de ciutadania.

De fet, la Comunitat Valenciana és, al costat de Canàries i Balears, l'única autonomia que obté resultats per sota de la mitjana estatal en totes les àrees acadèmiques analitzades. Sense contar les ciutats de Ceuta i Melilla, els alumnes valencians de quart de Primària són els que pitjor nota han obtingut en la prova de Coneixement i interacció amb el món físic (les antigues Ciències Naturals). La mitjana espanyola era de 498 punts i els estudiants valencians s'han quedat en 450 punts en aquest bloc analitzat. També en la prova de competència social i ciutadana, amb una mitjana nacional de 502 punts, la Comunitat Valenciana ha estat l'autonomia amb nota més baixa al quedar-se en 465 punts.

El desfasament valencià és generalitzat. A part de ser el "farolillo roig" en les altres dues proves, la Comunitat Valenciana només suma 483 punts en l'examen de Matemàtiques, quan la mitjana estatal arriba a els 499 punts. De fet, els valencians només superen en Matemàtiques als estudiants canaris. En l'última àrea acadèmica analitzada, la de competència en comunicació lingüística, els alumnes valencians han obtingut 491 punts, tretze punts menys que la mitjana estatal.

L'estudi no extrapola els resultats en una classificació global. Però si sumem les puntuacions de les quatre proves, els 1.889 punts de la Comunitat Valenciana són el registre més baix de qualsevol comunitat autònoma. Els resultats són fruit de la primera avaluació general de diagnòstic realitzada en 2009, prevista en la Llei Orgànica d'Educació.

Els alumnes de quart de primària de La Rioja, Astúries i Castella-Lleó són, en termes generals, els quals se situen més clarament per sobre de la mitjana estatal de resultats.



Un sistema "homogeni"
L'informe, presentat ahir per la secretària d'Estat d'Educació, Eva Almunia, subratlla que les diferències entre alumnes respecte als seus resultats educatius bàsics radiquen en els propis centres escolars, independentment del caràcter del mateix (públic, concertat o privat) o de la comunitat autònoma en la qual se situe. De fet, els resultats d'aquest primer test avalen, segons el Ministeri d'Educació, la "homogeneïtat" i la "qualitat" del sistema educatiu espanyol. No s'han apreciat diferències significatives segons el gènere dels alumnes, encara que els nens destaquen lleugerament en matemàtiques i les nenes en competència social i ciutadana. Segons va assenyalar ahir la secretària d'Estat, aquest examen generalitzat pretén conèixer les competències bàsiques dels nens de deu anys i, a partir d'aquí, traçar una radiografia i un diagnòstic del sistema educatiu espanyol.

"Per què vénen els immigrants a Espanya?"
"Moltes persones abandonen els seus països d'origen i vénen a Espanya perquè..." és una de les qüestions que van haver de respondre els 28.000 alumnes de 9 i 10 anys sotmesos a la primera avaluació general de diagnòstic. En l'apartat de competència social i ciutadana, els estudiants van haver de contestar aquesta i altres preguntes després de llegir la història d'una nena anomenada Nalaya, el pare de la qual va nàixer al Marroc i viu a Espanya per a "buscar una vida millor".
Les possibles respostes eren:
A). Espanya és un país turístic.
B). En el seu país d'origen viuen en la pobresa. (correcta).
C). En el seu país va haver inundacions i ha perdut les seves cases.
D). Fan viatges d'aventura i volen conèixer a altres persones.

També van ser interrogats sobre la història recent d'Espanya i, concretament, per què fa 100 anys no era un Estat democràtic o per qui és triat el president del Govern actualment. En el primer cas, la resposta correcta era "perquè en les eleccions de fa 100 anys només votaven els homes"; en el segon, "pels diputats". En matemàtiques, a partir de les dades d'una granja i d'una fleca, es plantegen problemes de càlcul, de geometria i de mesura. Respecte a la competència de coneixement i interacció amb el món físic, es pregunta pel mitjà terrestre, aquàtic, marí i amfibi que viuen una sèrie d'animals, i a quin ordre pertanyen.





























===========================================================

DEBAT SOBRE INFRAESTRUCTURES FERROVIARIES

Entre ahir i avui, s'està debatent a Saragossa sobre corredors ferroviaris i insfrastructures, és a dir, sobre les obsoletes infrastructures ferroviàries espanyoles, d'ample ibèric decimonònic, traçat radial centralista cent per cent, i tant antic com els temps d'Isabel II quan, a poc a poc, es va anar construint un Estat sempre pensat des de Madrid...

Segons les darreres notícies, també seria curiós que gràcies al centralisme democràtic francés, les esquerres federalistes espanyoles (¿?) i les dretes de la caverna mesetària acabaren reconeixent, d'una vegada per totes, el pes econòmic i estratègic de les autonomies mediterrànies per al conjunt de l'economia espanyola. Una evidència, que sempre han recaptat (en impostos!), però que mai han reparat, ni en finançament, ni en infrastructures... Però, llegiu, llegiu, com ho explica de manera magistral, com sempre, el gran Enric Juliana...

======================================================
París no quiere horadar el Pirineo
Enric Juliana, La Vanguardia 9/06/2010


José Blanco y la plana mayor del ministerio de Fomento están haciendo equilibrismos en Zaragoza. Quieren contentar a todos. Falta menos de un año para las elecciones autonómicas y municipales y el horno no está para bollos. Los poderes territoriales del PSOE temen ser la cabeza de turco de la crisis.

Blanco se halla hoy en el centro de esa contradicción. Como ministro de Fomento maneja el fatídico mapa de las obras públicas (un mapa en el que habrá que cancelar y retrasar no pocas promesas), y a la vez gobierna el PSOE en calidad de vicesecretario general.

Se ha rodeado de un buen equipo en Fomento, conoce los temas y posee un notable instinto político. Por ello defiende, desde hace meses, la prioridad del corredor ferroviario mediterráneo, que el Gobierno del PP olvidó en 2003, con Loyola de Palacio al frente de la comisaría de Transportes de la Unión Europea. Una franja mediterránea bien articulada nunca ha gustado a Aznar, campeón de la España radial con centro en Madrid,

A la fuerza ahorcan. La crisis está revalorizando el papel estratégico de los corredores ferroviarios. Un debate que hace siete años paso casi inadvertido, hoy lo entiende todo el mundo. E incluso resulta apasionante. Es lógico, puesto que España –¡adiós festival inmobiliario!– está obligada a apostar como sea por la producción industrial y las exportaciones. Y más de la mitad de las exportaciones se generan en la España mediterránea.

Hay nervios en Zaragoza. Las autoridades francesas comienzan a decir lo que piensan desde hace bastante tiempo. París no quiere horadar el Pirineo central. Sus apuestas son los pasos ya existentes: Irún y Portbou. Es históricamente imposible que la nueva Europa espartana, obligada a un angustioso recorte del Estado social, gaste 5.000 millones de euros en la construcción de un túnel de montaña de 40 kilómetros de longitud. Si se lo cuentan a Angela Merkel quizás nos envía a la Wehrmacht.


..................................................................................




Francia se decanta por el corredor mediterráneo
Blanco, salomónico, apoya a Levante sin desdecir a Aragón

Salvador Enguix, La Vanguardia 09/06/2010

La tesis francesa contrasta con la voluntad del Gobierno de mantener la apuesta de abrir una tercera vía de comunicación por ferrocarril perforando los Pirineos centrales. Idea que el ministro de Fomento, José Blanco, considera "compatible" con la de potenciar el corredor mediterráneo. "Los dos ejes son complementarios", declaró ayer el ministro, que participó en la conferencia de Ministros de Transportes de la UE que concluirá hoy en Zaragoza. Sin embargo, en una mesa redonda con otros ministros de transportes europeos para analizar los "cuellos de botella" en las redes transeuropeas, el ministro español afirmó, para sorpresa de muchos, que "el corredor mediterráneo es necesario y estratégico, porque conecta, además de con Europa, con el norte de África, y con el mercado asiático a través de los puertos del Mediterráneo". No hizo ninguna mención a la Travesía Central, lo que provocó cierta desazón en algunos representantes del Ejecutivo aragonés presentes.

La reunión de alto nivel de Zaragoza perfilará los criterios y la metodología que debe servir para diseñar la nueva red transeuropea de transportes; clave para que en un año puedan concretarse qué corredores son "prioritarios" para la UE. España no supo defender en el 2003 que Bruselas incorporara como "prioridad" el corredor mediterráneo, pero sí logró esta categoría para la Travesía Central de los Pirineos. España quiere ahora, ante la fuerte demanda de los sectores económicos y sociales tanto de Catalunya y Valencia, como de Aragón, dos cosas: consolidar la opción "central" y, al tiempo, convencer a los socios europeos para que las ayudas comunitarias se dirijan también al corredor mediterráneo; que debería llegar desde la frontera francesa hasta Algeciras, como recordó ayer Joan Amorós, secretario general del lobby europeo para este eje, Ferrmed.

Pero Francia tiene la clave y su opinión va a acabar condicionando el dibujo de conexiones con España. Fuentes del Ejecutivo francés reconocieron a La Vanguardia la complejidad de abrir una nueva vía a través de los Pirineos; no sólo se trata de una dificultad técnica, sino también presupuestaria. Ocurre, además, que el Gobierno francés ya está trabajando para que la alta velocidad gala enganche con la española a través de Portbou e Irún. "Deseo que pronto se pueda constituir una sociedad común entre Renfe y la SNCF a tal fin", manifestó Dominique Bussereau. Francia quiere que los corredores conecten con los puertos.

La tesis francesa contrasta con la voluntad del Gobierno de mantener la apuesta de abrir una tercera vía de comunicación por ferrocarril perforando los Pirineos centrales. Idea que el ministro de Fomento, José Blanco, considera "compatible" con la de potenciar el corredor mediterráneo. "Los dos ejes son complementarios", declaró ayer el ministro, que participó en la conferencia de Ministros de Transportes de la UE que concluirá hoy en Zaragoza. Sin embargo, en una mesa redonda con otros ministros de transportes europeos para analizar los "cuellos de botella" en las redes transeuropeas, el ministro español afirmó, para sorpresa de muchos, que "el corredor mediterráneo es necesario y estratégico, porque conecta, además de con Europa, con el norte de África, y con el mercado asiático a través de los puertos del Mediterráneo". No hizo ninguna mención a la Travesía Central, lo que provocó cierta desazón en algunos representantes del Ejecutivo aragonés presentes.

La reunión de alto nivel de Zaragoza perfilará los criterios y la metodología que debe servir para diseñar la nueva red transeuropea de transportes; clave para que en un año puedan concretarse qué corredores son "prioritarios" para la UE. España no supo defender en el 2003 que Bruselas incorporara como "prioridad" el corredor mediterráneo, pero sí logró esta categoría para la Travesía Central de los Pirineos. España quiere ahora, ante la fuerte demanda de los sectores económicos y sociales tanto de Catalunya y Valencia, como de Aragón, dos cosas: consolidar la opción "central" y, al tiempo, convencer a los socios europeos para que las ayudas comunitarias se dirijan también al corredor mediterráneo; que debería llegar desde la frontera francesa hasta Algeciras, como recordó ayer Joan Amorós, secretario general del lobby europeo para este eje, Ferrmed.

Pero Francia tiene la clave y su opinión va a acabar condicionando el dibujo de conexiones con España. Fuentes del Ejecutivo francés reconocieron a La Vanguardia la complejidad de abrir una nueva vía a través de los Pirineos; no sólo se trata de una dificultad técnica, sino también presupuestaria. Ocurre, además, que el Gobierno francés ya está trabajando para que la alta velocidad gala enganche con la española a través de Portbou e Irún. "Deseo que pronto se pueda constituir una sociedad común entre Renfe y la SNCF a tal fin", manifestó Dominique Bussereau. Francia quiere que los corredores conecten con los puertos.



.....................................................................................


Los diarios La Vanguardia y Las Provincias, medios de comunicación de referencia en Catalunya y Valencia, prosiguen la publicación conjunta de un Observatorio del Eje Mediterráneo para efectuar un periódico seguimiento informativo de un corredor logístico cuya prioridad comienza a ser motivo de amplio consenso en España. En esta segunda entrega, toman la palabra veinte dirigentes empresariales de la Comunidad Valenciana y Catalunya.

Empresarios catalanes y valencianos reclaman el corredor mediterráneo

El Gobierno, obligado a grandes recortes, emite mensajes salomónicos. Reunión de ministros de Transportes europeos en Zaragoza, el primer paso. Las empresas automovilísticas Ford, Seat y Nissan envían señales de impaciencia

SALVADOR ENGUIX / MARÍA JOSÉ CARCHANO (Valencia, 06/06/2010)

Las patronales, las cámaras de comercio y los empresarios de Catalunya y la Comunidad Valenciana llevan años planteando una exigencia de una lógica aplastante: el futuro del tejido productivo de ambas autonomías, y también de otras como Murcia y Andalucía, depende, en gran parte, de la ejecución del corredor ferroviario de mercancías y personas a través del eje mediterráneo desde Algeciras hasta el sur de Francia. Su discurso, que tiene el apoyo del lobby europeo para el desarrollo de esta infraestructura Ferrmed, ha condicionado las prioridades y los mensajes de los responsables de Infraestructuras de ambas autonomías, y también del Ministerio de Fomento. Queda, no obstante, convencer a Bruselas. Lograr que antes de que finalice el año el corredor mediterráneo sea considerado una "prioridad". Objetivo cuyo primer paso se dará esta semana en Zaragoza, donde los responsables de Transportes de los estados miembros acordarán el miércoles la metodología que debe establecerse para valorar en los próximos meses qué corredores merecen las ayudas comunitarias.



La Vanguardia y Las Provincias han querido conocer qué piensan los principales representantes de las patronales, de las cámaras de comercio y de algunas de las empresas destacadas de Catalunya y Valencia sobre las consecuencias que tendría el retraso en la ejecución de esta infraestructura, y cómo valoran el papel que deberían ejercer las instituciones para lograr su realización. Todos coinciden en subrayar dos cosas: si no se dispone de este corredor, las empresas serán menos competitivas y la capacidad exportadora se verá seriamente afectada en los próximos años.

Lo que directamente provocaría una merma de la competitividad de la economía española en general, dado que las autonomías del eje mediterráneo suponen más del 50% de las exportaciones. A lo que hay que sumar otro grave efecto: la ausencia del corredor acabará por estrangular el crecimiento de la actividad logística de los puertos de Barcelona y Valencia frente al potente desarrollo de los puertos del norte de Europa. La razón es bien sencilla: las compañías que importan productos de Asia preferirán conectar con puertos como los de Holanda por la facilidad para enlazar con los corredores europeos.

Todos los consultados piden a las instituciones locales, autonómicas y estatal un esfuerzo, un compromiso serio para lograr que Bruselas acepte la demanda. El objetivo no va a ser fácil, como reconocen desde Ferrmed. Muchos errores se han cometido en el pasado a la hora de establecer las prioridades de corredores en España; a lo que se suma la grave crisis económica, que va a reducir, e incluso paralizar drásticamente, las inversiones en infraestructuras de transporte en los próximos años. Pero los empresarios insisten en la evidencia de que es justamente en esta situación de crisis, que ha permitido visualizar qué modelos productivos están agotados –es el caso de la construcción–, cuando las administraciones deben apostar con firmeza por el desarrollo de esta infraestructura.

La razón es bien sencilla: el futuro de las empresas catalanas y valencianas, como señala Joan Amorós, secretario general de Ferrmed, dependerá en parte de la logística, de la capacidad para trasladar con bajos costes y rapidez productos a cualquier parte de Europa y del mundo. Lo que convierte al corredor mediterráneo en una urgencia. Tanto que recientemente, en un acto celebrado en Valencia, las compañías Ford, Seat y Nissan, con plantas de fabricación en Catalunya y la Comunidad Valenciana, lanzaban una advertencia contundente: su futuro en estas autonomías peligra si no se ejecuta el corredor mediterráneo. Directa o indirectamente, estas empresas dan trabajo a más de 160.000 personas. La advertencia no debería quedar en saco roto.

El apoyo al corredor ha movilizado no sólo a las empresas y a las patronales, sino a amplios sectores sociales y a los sindicatos de Catalunya y Valencia. Y todos coinciden en subrayar el peligro que para el desarrollo del arco mediterráneo supondrá el retraso en la ejecución de esta infraestructura. Alo que se suma el inconcebible retraso de la línea de alta velocidad entre Barcelona y Valencia; justamente el eje ferroviario que más pasajeros mueve al año en España. Cumbre interesante en Zaragoza.

Pregunta 1: ¿Qué consecuencias tendría para la empresa catalana y valenciana el retraso en la ejecución del corredor mediterráneo?

Pregunta 2: ¿Qué cree que deberían hacer las administraciones autonómicas y la estatal implicadas para impulsar el corredor mediterráneo?

Joan B. Casas
Decano Col·legi d'Economistes
1. En un entorno de competitividad basado en costes, el impacto sería muy fuerte en diversos ámbitos. Afectaría a la exportación de las empresas y a la obtención de sinergias productivas al no disponer de unas estructuras logísticas que situarían al área mediterránea como puerta de entrada al comercio asiático.

2. Las instituciones deben responder a la demanda unánime de los agentes sociales (patronales, cámaras de comercios, sindicatos...) asumiendo en primer lugar a nivel estatal el proyecto como algo prioritario y defender esta condición ante la UE.

Juan Rosell
Presidente de Foment del Treball
1. Su retraso implicaría una merma de la competitividad tanto de las empresas como de la economía española que, justamente en estos momentos de crisis, no nos podemos permitir. El corredor mediterráneo permitirá mejorar la conexión de un área económica clave en España.

2. Reclamamos a Fomento que ante el actual escenario de restricciones presupuestarias priorice las inversiones de mayor rentabilidad social, ambiental y económica. Esa es la mejor garantía para el desarrollo del corredor y para que la UE apueste por él


Miquel Valls
President de la Cambra de Comerç
1. La mayor consecuencia sería la pérdida de competitividad, especialmente de las empresas internacionalizadas. Los costes de transporte son cada vez más importantes porque representan casi el 20%, por lo que un retraso en la ejecución acabará repercutiendo en el precio final de los productos.

2. Debemos trabajar conjuntamente y de manera pragmática, pensando en economía para exportar más y contribuir así a la salida de la crisis. El corredor tiene unas potencialidades que las administraciones deben incrementar para ganar productividad y competitividad.

Enric Casi
Consejero-director general Mango
1. Teniendo en cuenta que hay un gran déficit logístico terrestre, cualquier atraso al realizar un proyecto de este tipo es negativo. El corredor mediterráneo debería estar conectado con Europa, teniendo en cuenta que la zona por la que pasa es la más dinámica de España.

2. Podemos observar que el corredor mediterráneo conecta con puertos como los de Barcelona o Valencia, y es una zona cuyo PIB es el más alto. Sería de gran interés que las administraciones públicas se pusieran de acuerdo para impulsarlo lo antes posible.

Juan Ramón Rodríguez
Director de fábrica en Seat-Martorell
1. Principalmente, la imposibilidad de pasar por la frontera francesa eliminando el intercambiador de ejes de los trenes de mercancías. El diferente ancho de vía de la red ferroviaria española respecto a la europea es un factor limitador. Estos problemas se traducen en elevados costes, tanto en tiempo como en dinero. No desarrollar el corredor supondría, al fin, una pérdida de competitividad.

2. Las administraciones públicas deben priorizar este tema dentro de la ralentización de las infraestructuras anunciadas recientemente por Fomento.


Rafael Aznar
Pte. Autoridad Portuaria Valencia
1. Sin duda, provocaría el retraso en la oportunidad de incrementar nuestra competitividad. Tenemos que apostar firmemente por articularnos como la gran plataforma logística del Mediterráneo occidental.

2. Las autonomías deben aportar aproximaciones del impacto del proyecto en sus tejidos económicos. La estatal debe integrar estas aportaciones en un modelo que permita garantizar los mejores resultados de la iniciativa para el conjunto de la economía española. Sólo desde su ágil colaboración se puede garantizar el éxito del proyecto.

Rafael Ferrando
Pte. patronal valenciana Cierval
1. Si hubiera un retraso en su ejecución, se produciría un claro desequilibrio en las infraestructuras del transporte europeo que afectaría de forma negativa al desarrollo de las empresas y a los puertos y plataformas logísticas ubicadas en su entorno.

2. Las administraciones autonómicas implicadas directamente en la ejecución del corredor, Catalunya, Murcia y Valencia, así como Baleares, y también el Gobierno de España deben continuar presionando ante la Unión Europea para que considere el corredor prioritario y facilite su financiación.

José Vicente González
Presidente patronal valenciana CEV
1. El corredor es vital para la economía valenciana porque facilita la salida de mercancías hacia nuestros principales mercados: Alemania, Francia, etcétera. Reducirá los costes logísticos, que son hoy importantes en todas las empresas. Es también fundamental para nuestro puerto transoceánico de Valencia.

2. Hay que presionar a la Unión Europea para que incluya el eje como prioritario en sus planes de infraestructuras ferroviarias. Y que las administraciones faciliten a la UE los estudios de trazado y rentabilidad para reforzar la petición.

Juan Vicente Safont
Presidente de Anecoop
1. Cualquier retraso o paralización en la ejecución de las infraestructuras perjudica el desarrollo de las empresas de la zona, lo que supone una clara desventaja con respecto a aquellas que sí tienen enlace ferroviario de estas características con el resto de Europa.

2. Las administraciones deberían priorizar las inversiones impulsando las que contribuyan a incentivar el desarrollo económico. Hay que tener en cuenta que, por sus múltiples ventajas, el corredor mediterráneo será uno de los enlaces del futuro con Europa.

Antonio Adés
Director general de Ford España
1. Sin el corredor se mantendría la precariedad en el transporte de mercancías por ferrocarril e impediría su uso como alternativa a la carretera. La consecuencia indirecta sería la menor competitividad, la dependencia del petróleo y el mayor impacto ambiental.

2. Hay que priorizar el corredor como receptor de fondos estatales y comunitarios. Fondos hay y habrá, se trata de adaptar las prioridades. Ahorrar en estudios, como el paso central pirenaico, ahorrar en el modelo alta velocidad para cada provincia y en otros corredores europeos.


Salvador Alemany
Presidente de Abertis
1. En el corredor se concentra el 50% de la población española, se genera el 55% del valor añadido y tiene su origen el 65% de las exportaciones a Europa. Hablamos, pues, de su relevancia para la competitividad de la economía española, de potenciar la conectividad interna del propio corredor y de este con su hinterland peninsular y europeo.

2. El desarrollo del corredor supera los límites territoriales de una u otra administración. Debemos verlo como un sistema integrado, que requiere una gestión transversal participada por todas las administraciones.

Miquel Llevat
Director general de Comsa
1. El problema no es el corredor en particular, sino la poca penetración del modo ferroviario en el transporte de mercancías en general. El corredor no es una infraestructura, debería ser un conjunto de actuaciones coordinadas y orientadas a la mejora de la competitividad ferroviaria.

2. La Administración central debería crear la figura de los gerentes de corredor, responsables directos de acordar, planificar, dirigir e implantar aquellas actuaciones destinadas a aumentar la cuota ferroviaria de transporte de mercancías, hacer el territorio amigable al ferrocarril.

Josep González
Presidente de Pimec
1. Cada día de retraso comporta renunciar a un importante desarrollo de la logística, actividad en la que Catalunya tiene un potencial enorme gracias a sus puertos, y renunciar también a una mejora económica entre las dos regiones con más relaciones comerciales bilaterales de Europa: Catalunya y Valencia.

2. Sobre todo quien debería actuar es la Administración estatal, que es quien tiene competencia y recursos, y es quien ha dilatado la toma de decisiones. Hay que apostar por el corredor mediterráneo, invertir en él y hacerlo sin retrasos.

Antoni Abad
Presidente de Cecot
1. Costes de oportunidad muy importantes. Por un lado, se está desviando todo el tráfico de Asia de los puertos del Mediterráneo a Holanda, con la grave pérdida para nuestro sector logístico. Por el otro, su ausencia condiciona actividades empresariales que precisan de este transporte y condiciona nuevas inversiones.

2. La Administración central tiene el deber inexcusable de cambiar el ancho de vía y normalizarlo con el europeo de Cartagena a Portbou. Debe conectar esta vía con los puertos. El Gobierno de Catalunya debe ayudar a lograr estos objetivos.


Jesús Acebillo
Presidente de Novartis España
1. Lo peor de los retrasos es que se justifican por la perentoriedad de ajustes como el plan de austeridad que se nos viene encima de manera tan errática. Estratégicamente, la persistencia de la concepción radial de las infraestructuras estatales y el error histórico de un ancho de vía europeo no contribuyen a mejorar las relaciones comerciales con Europa.

2. Se trata de que la sociedad civil, el asociacionismo empresarial y las administraciones autonómicas y municipales se propongan lograr decisiones explícitas del Estado a largo plazo.

Francisco Pons
Presidente del lobby AVE (Valencia)
1. La conectividad ferroviaria de larga distancia es fundamental para la competitividad de cualquier economía en el inmediato futuro. El retraso del corredor mediterráneo constituiría una seria desventaja para España y la Comunidad Valenciana.

2. Hay que conseguir introducir el corredor en la red de ferrocarriles europeos, conferirle la máxima prioridad y concentrar los esfuerzos en los tramos de mayor repercusión económica. Es fundamental la máxima cooperación entre las comunidades autónomas y el Ministerio de Fomento.

José Vicente Morata
Pte. Cámara Comercio Valencia
1. El retraso en su ejecución afectaría muy negativamente a la competitividad de nuestras empresas. El corredor mediterráneo –líneas ferroviarias, ejes viarios y nudos logísticos– es una infraestructura vital, tanto desde el punto de vista estratégico como socioeconómico.

2. Las administraciones tienen que sacar adelante este proyecto y eso implica ponerse de acuerdo para defenderlo ante la UE y encontrar financiación. Hay que aunar esfuerzos entre todos, porque el eje convertirá España en una plataforma logística de primer orden.

Leopoldo Pons
Colegio de Economistas Valencia
1. El corredor mediterráneo representa un diseño logístico de la mayor importancia. Implica un programa de infraestructuras que va más allá de lo que hubiese supuesto la necesaria compensación del modelo radial centralista de la economía española que, con sus ventajas, tantas desventajas acarrea a Valencia. Se perdería una oportunidad histórica.

2. Se deben superar las veleidades de confrontación política interregional, incorporar el concepto europeo que conlleva y aunar a los agentes económicos de dicho ámbito.

Juan Cámara
Presidente de Logitren
1. Mediante esta inversión podemos contribuir a hacer una industria europea más competitiva a través del transporte llamado low cost, cuyo papel lo ejerce el ferrocarril. Todas las empresas podrían abaratar sus costes logísticos. Además, los países periféricos estamos sufriendo la crisis más profundamente que los centrales y la solución está en la exportación.

2. Nuestra tarea debe seguir siendo aunar todos los esfuerzos olvidando intereses de hojalata, que pueden hacernos concluir en la inacción en la inversión productiva.

Federico Félix
Presidente Fedacova
1. Un retraso en el eje tendría una incidencia negativa que afectaría principalmente a las empresas exportadoras valencianas, y el ejemplo más claro sería la compañía Ford en su planta de Almussafes. Por este motivo, debe estar en funcionamiento lo antes posible.

2. Las administraciones tienen que hacer un esfuerzo extraordinario porque las ciudades por donde transcurre el corredor están todas muy industrializadas. Es una infraestructura básica que permitirá rentabilizar el esfuerzo que ya realizan las empresas de la región.

- Altres publicacions, com ara El Temps també han tractat el tema:


- Així com la revista especialitzada Técnica Ceràmica:


======================================================

14.- La formació de la Unió Europea (1BAH)

L’europeisme contemporani va sorgir al final del segle XIX, aconseguint els primers resultats pràctics en acabar la Segona Guerra Mundial ja que, alguns dirigents europeus (Robert Schuman, Konrad Adenauer, Jean Monnet, etc.) van fer realitat la creació d’institucions supranacionals que promogueren la col·laboració entres els estats europeus i fomentaren una pau duradora al continent més castigat per les dues guerres mundials durant el segle XX.

El 1951 es va crear la Confederació Europea del Carbó i l’Acer (C.E.C.A.) que, a curt termini, va ser el precedent de la signatura del Tractat de Roma, al 1957, que va instituir la Comunitat Econòmica Europea (C.E.E.) que, a partir del 1992 mitjançant el Tractat de Maastricht, constitueix la Unió Europea (U.E.) actual que, no solament ha ampliat els objectius comercials inicials (un mercat únic que ha propiciat les economies d'escala), amb d’altres de caràcter polític (ciutadania europea) més ambiciosos, sinó que s’estén ara mateix a 27 estats i uns 500 milions d’habitants, és a dir, una de les grans potències demogràfiques i econòmiques del món actual -malgrat la crisi conjuntural del capitalisme-, juntament amb els Estats Units i el Japó.


Els estats membres de la Unió Europea, a partir del Tractat de Lisboa (13 de desembre de 2007), tracten d’avançar cap a una integració social i política, malgrat l’euroescepticisme d’una part dels mateixos conciutadans europeus. Finalment, el Tractat de Lisboa va ser ratificat per tots els estats de la Unió Europea al desembre de 2009, després de vuit anys d'intents fallits de reformar les institucions de la Unió Europea -i després del fracàs de la Constitució Europea de 2004, malgrat el Sí dels espanyols, que fou rebutjada en referèndum per francesos i holandesos- i una vegada superades les reticències dels tres estats més contraris al Tractat, és a dir, amb el referèndum favorable dels ciutadans de la República d'Irlanda (únic estat de la UE on s'ha fet una votació al respecte) i la ratificació del text per part dels governs de Polònia i la República Txeca.

Magazine iEuropa 50 anys UE

Cargado por mola_podcast. -

1. EL MOVIMENT EUROPEISTA

1.1 Els orígens de l’europeisme
A l'auge de l'europeisme hi van contribuir els Congressos Universals per la Pau (a partir de 1889), les conferències de l'Haia (1899 i 1907) que van acabar vinculant les dues iniciatives, sobre tot arran del final de la Primera Guerra Mundial, quan es va fer evident la necessitat d'avançar cap a una unió supranacional que evitara la repetició dels enfrontaments bèl·lics, i es va crear el moviment Unió Paneuropea (Viena, 1920) amb el recolzament de la burgesia empresarial i financera.


1.2 La creació de la CECA
Al maig de 1948 -passada la segona guerra mundial- un nou congrés a l'Haia proposà la creació del Consell d'Europa que, finalment, va quedar integrat (gener de 1949) per 10 estats: Bèlgica, França, Luxemburg, Holanda, Regne Unit, Irlanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega i Suècia. Els seus objectius: afavorir el progrés econòmic i social, les llibertats fonamentals i promoure els drets humans (fruit d'aquest treball fou la signatura del Conveni Europeu de Drets Humans (Roma, 1950) que entrà en vigor el 1953. L'any anterior, és a dir, el 1951 es va crear la Confederació Europea del Carbó i l'Acer (CECA) que establia un mercat únic, entre els seus membres (Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Alemanya, França i Itàlia), per a aquestos dos productes.

1.3 El Tractat de Roma i la CEE
Per aconseguir la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones, mitjançant la supressió de les barreres duaneres, així com el desenvolupament d'una política econòmica comuna, el 25 de març de 1957, mitjançant el Tractat de Roma, els sis països fundadors de la CECA van crear dues institucions: l'EURATOM (Comunitat Europea de l'Energia Atòmica) i, la més important, la C.E.E. (Comunitat Econòmica Europea). El Tractat de Roma atribuïa a les institucions comunes la competència exclusiva en transports, agricultura i comerç exterior, tot avançant en la posada en pràctica d'una Política Agrària Comuna (PAC).

Com a resposta a la CECA, va sorgir la proposta britànica de l'EFTA (Associació Europea del Lliure Comerç, 1960) per establir una altra àrea econòmica integrada, en principi, pel Regne Unit, Islàndia, Noruega, Suïssa, Dinamarca, Àustria, Suècia i Portugal, és a dir, molts dels estats que, a curt termini, acabarien integrant-se a la Unió Europea (antiga CEE) i, per tant, fent disminuir notablement l'activitat d'aquesta institució amb seu a Ginebra.

1.4 L’ampliació comunitària
La transformació del nucli inicial del Mercat Comú no va ser gens fàcil, però, a poc a poc, els èxits comunitaris van propiciar l'entrada d'un bon nombre d'estats: Irlanda, Regne Unit i Dinamarca al 1973, Grècia al 1981 i, finalment, Portugal i Espanya al 1986, és a dir, l'Europa dels Sis es van convertir en l'Europa dels 12.

La Unión Europea: Unidad en la Diversidad

View more presentations from guestf3934b.

2. LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA

2.1 La creació de la Unió Europea
L'avanç decissiu vers una associació política es va concretar el 7 de febrer de 1992 amb el Tractat de Maastricht (signat a la petita localitat holandesa, de poc més de 100.000 habitants, situada al sudest dels Països Baixos, entre Bèlgica i Alemanya). Des d'aleshores, la Unió Europea és una entitat jurídica independent dels estats que la composen i amb unes competències exclussives, de caire econòmic.

El Tractat de Maastricht va establir els tres pilars bàsics de les actuacions comunitàries:
· Els tractats comunitaris que recullen les polítiques en les que s'ha cedit sobirania per parts dels estats integrats a la U.E.
· La Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) que comprén la cooperació entre els governs europeus en matèria de política exterior.
· Justícia i Afers d'Interior (JAI) que s'ocupa de temes com ara terrorisme, immigració clandestina, política d'asil, tràfic de drogues, delinqüència internacional, duanes i cooperació judicial amb la creació de l'Europol (germen d'una futura policia europea).
· Ciutadania Europea que permet circular i residir lliurement a qualsevol país comunitari, és a dir, membre de la Unió Europea.

2.2 Les darreres adhesions a la Unió Europea
La quarta ampliació comunitària o, el que és el mateix, la primera de la recén creada "Unió", es va produir al 1995 amb l'entrada de tres països "rics", és a dir, Àustria, Finlàndia i Suècia donant lloc a l'anomenada Europa dels 15.



Entre 1985 i 1990 s'han anat signant, per diversos estats europeus, els Acords de Schengen, encara que l'anomenat espai Schengen no va entrar en vigor fins el març de 1995 per suprimir, de forma progressiva (segons l'adscripció dels diferents estats), els controls fronterers amb l'objectiu de garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. El 1999 va entrar en vigor el Tractat d'Amsterdam que reafirma els principis de llibertat, democràcia i respecte dels drets humans i el 2001 el Tractat de Niça que va reestructurar totes les institucions

Però la desintegració de la URSS i l'enfonsament del bloc comunista, a l'Europa de l'Est, va accelerar les peticions d'entrada de la majoria d'estats que, només uns anys abans, es trobaven a l'altra banda del Teló d'Acer. Així, l'1 de maig de 2004 es va produir l'entrada més nombrosa de la història comunitària amb la incorporació de 10 estats: Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta. L'any 2007 s'hi van afegir Bulgària i Romania.


El 13 de desembre del 2007 es va signar el Tractat de Lisboa que ha de dotar la U.E. de noves institucions i de nous mètodes de treball amb la intenció d'aprofundir en la unió i de reforçar la democràcia.

En total, 27 països (UE-27), i uns 500 milions d'habitants amb l'objectiu comú d'avançar en la democràcia i el progrés econòmic, sense oblidar la configuració, a llarg termini, d'uns autèntics "estats units europeus" que puguen competir globalment a tots els nivells (polític, econòmic, cultural, etc.) amb les tradicionals grans potències (EUA i Japó) i amb les noves potències emergents (Xina, Índia, Brasil, etc.).



2.3 Les institucions comunitàries principals
Les institucions creades pels fundadors del Mercat Comú no solament han crescut en nombre, sinó que també han ampliat les seues funcions:

-El Parlament Europeu té competències en l'elaboració de les normes comunes, l'aprovació del pressupost i el control d'altres institucions de la UE. Els diputats europeus són elegits pels ciutadans dels estats membres, des del 1979, cada 5 anys. Actualment està format per 736 europarlamentaris (49 menys que a l'anterior legislatura, on n'eren 785) que representen els estats en una quantitat més o menys proporcional al percentatge de població: així, a Espanya li'n corresponen 50 front als 54 eurodiputats de la legislatura anterior (segons el Tractat de Lisboa, el nombre de diputats no podrà ser superior a 751, és a dir, 750 més el president, tot implementant un sistema de proporcionalitat regressiva, amb els límits d'un màxim de 96 diputats i un mínim de 6 per a cada estat). La seu oficial del Parlament Europeu és l'edifici Louise Weiss d'Estrasburg (França), on es realitzen les sessions plenàries, mentre la Secretaria General s'ubica a Luxemburg, deixant per a l'edifici Leopoldwijk de Brussel·les les sessions no plenàries, sessions especials i reunions preparatòries o complementàries.



-La Comissió Europea és la institució executiva de la UE, elegida cada 5 anys i composada per 27 comissaris (l'espanyol és Joaquín Almunia), un per estat membre (elegits pel President -actualment i des del 2004, el portugués José Manuel Durao Barroso- que, després de l'acord entre els governs dels estats membres, és nomenat pel Parlament). Les quatre funcions bàsiques d'aquesta institució són proposar la legislació, gestionar el pressupost i les polítiques comunitàries, fer complir la legislació vigent i representar la Unió Europea arreu del món. La seu de la Comissió es troba a Brusel·les.



-El Consell de la Unió Europea agrupa els diferents ministres dels estats comunitaris, amb una Presidència rotatòria cada sis mesos (de gener a juny de 2010 l'ha exercida Espanya amb el govern Zapatero) que concentra l'autèntic poder legislatiu de la Unió Europea. Les seues atribucions: aprovar les lleis conjuntament amb el Parlament (codecisió), coordinar les polítiques econòmiques, signar acords internacionals, desenvolupar la Política Exterior i de Seguretat Comuna, així com la coordinació de la cooperació entre els tribunals estatals i la policia.

També destaquen el Tribunal de Justícia, el Banc Central Europeu, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble o el Comité de les Regions.

OH, EUROPA!

El reportatge "Oh Europa!" s'acosta a diferents ciutadans europeus per viure, a través d'ells, alguns dels canvis més substancials que hi ha hagut al continent en aquest mig segle d'història (Programa "30 minuts" de TV3: cliqueu sobre el títol per visionar el vídeo).


3. ELS GRANS EIXOS ECONÒMICS

3.1 La Política Agrària Comuna
La P.A.C. ha estat un dels eixos principals de l'activitat comunitària. L'activitat agrària no és competitiva perquè els seus costos són molt elevats. Fins al començament del segle XXI, les prestacions agràries -en forma de subvencions i d'aranzels- han constituït la partida econòmica més important del pressupost comunitari. Des dels inicis del Mercat Comú i fins a mitjans vuitanta (1980), es va caracteritzar per uns preus garantits (per a llet, cereals, sucre o carn de boví), però es va fomentar la producció i l'efecte negatiu fou la creació de grans excedents.

El 1984 va començar una nova etapa, en la qual es va posar l'èmfasi en limitar la producció, iniciant una política de quotes, però les subvencions van continuar sent elevades (més del 50% del pressupost anual de la CEE) i les crítiques van ser cada vegada més intenses, sobretot per part dels estats no-fundadors (com ara Regne Unit o Dinamarca, perquè restaven pressupost a d'altres activitats comunitàries), dels Estats Units (que es van oposar al nivell tan alt de protecció aranzelària) i dels països en vies de desenvolupament perquè consideraven les ajudes com una competència deslleial dins d'un marc econòmic cada vegada més global. El 1992 es va emprendre una reforma del sistema que va reduir les subvencions i va disminuir els preus de suport: la incompatibilitat de la protecció amb les normes de l'OMC (Organització Mundial del Comerç) ha fet que, des del 2000, la PAC torna a estar en procés de revisió.

Els nous paràmetres de la política agrària de la Unió Europea també tenen en compte els factors de protecció mediambiental. Mentrestant, alguns sectors de l'agricultura mediterrània, com ara la taronja valenciana, han tingut que patir les mancances estructurals pròpies del minifundisme, les escasses subvencions rebudes -sobretot per part del llaurador tradicional-, la manca d'un preu mínim per al productor i els abusos de les grans cadenes de distribució comercial.


3.2 Les polítiques de cohesió
Aconseguir la solidaritat dels països membres amb major renda, per a que contribuïsquen al desenvolupament dels més pobres, ha estat un dels pilars bàsics de la UE. Per aconseguir aquest objectiu, el pressupost comunitari s'alimenta dels següents recursos propis: exaccions agrícoles (que suposa un 2% dels ingressos), drets de duanes (14%), quota sobre l'IVA (16%), quota en relació al PIB (67% que prové de l'aportació dels estats membres segons els índexs de riquesa de cadascun).

Els Fons Europeus, coneguts com a Fons Estructurals, així com el Fons de Cohesió, han tingut un gran creixement fins superar, actualment, les subvencions agràries de la PAC. Pel que fa als Fons Estructurals, es poden dividir en quatre grans blocs: FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), FSE (Fons Social Europeu), FEOGA (Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrària) i IFOP (Instrument Financer d'Orientació de la Pesca).

El Fons de Cohesió financia, exclusivament, projectes de caràcter mediambiental i xarxes transeuropees d'infraestructures i transport. Els estats més afavorits, fins la gran ampliació de la UE al 2004, han estat Espanya, Itàlia, Grècia, Irlanda i Portugal. Actualment i fins el 2013, els beneficiaris principals són els països de l'Est recentment incorporats, ja que malgrat els avanços aconseguits per apropar els nivells de riquesa, el procés de convergència econòmica té una dinàmica lenta que, amb la crisi actual, encara retardarà més la consecució dels seus objectius mínims, és a dir, eliminar les grans desigualtats econòmiques existents entre les diverses regions europees.


3.3 La creació d’una moneda comuna
El 1979 va començar a funcionar el Sistema Monetari Europeu, amb la creació de l'ecu (unitat de compte europea), que va donar un pas definitiu amb el Tractat de Maastricht i l'establiment de la Unió Econòmica i Monetària per la qual s'adoptà l'euro com a moneda única per garantir la circulació lliure de capitals i es creà el Banc Central Europeu que dirigeix la política monetària europea. La nova moneda va entrar en circulació l'1 de gener de 2002 als 12 països que, a més de voler adoptar l'euro i cedir la sobirania en matèria monetària, superaren els criteris de convergència econòmica, és a dir, Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, França, Alemanya, Àustria, Irlanda i Finlàndia. Més endavant s'han incorporat Eslovènia (2007), Xipre i Malta (2008), així com Eslovàquia (2009) i Estònia (al 2011) que conformen un total de 17 estats de l'anomenada Eurozona.


3.4 La defensa de la competència
Un mercat únic feia necessàries mesures de vigilància i de sanció per a preservar preus competitius. És per això que la Unió Europea tracta d'impedir els acords entre empreses que dificulten la competència, de frenar les ajudes públiques a la producció no justificada en la legislació comunitària o d'obstaculitzar les posicions dominants de mercat. De tota manera, aquests objectius són difícils d'aconseguir malgrat les sancions a empreses per abús de posició dominant (com ara a Microsoft el 2006, a Telefònica el 2007, etc.) o per pactar preus.


4. LA UNIÓ EUROPEA EN EL MÓN

4.1 Una potència econòmica
Els intercanvis comercials de la Unió Europea amb la resta del món suposen una cinquena part del total, ja que la UE és la principal potència exportadora a nivell global i la segona més importadora (els Estats Units, pel davant de la Xina, són els socis comercials més importants). Els principals indicadors de benestar són l'esperança de vida (76 anys els homes / 82 les dones), a més dels nivells educatius (alfabetització molt elevada), sanitaris (nombre de metges i hospitals per cada 1.000 habitants) i socials (despesa del PIB en atenció a la població) que són dels més elevats del món.


4.2 Una societat democràtica i solidària
El model social europeu adopta formes diferents a cada país, però tots segueixen polítiques per reduir les desigualtats socials tot. I encara que la despesa per habitant varia molt d'un país a un altre, aquest és un tret que, per exemple, encara no té la societat nordamericana (malgrat els esforços d'Obama en la socialització de la sanitat pública).

La Política Exterior de Seguretat Comuna (PESC) continua sent subsidiària de la dels seus membres. Es va concretar l'any 1997 amb cinc objectius: la defensa dels valors comuns, l'enfortiment de la seguretat de tots els seus estats, el manteniment de la pau, la consolidació de la democràcia -i, per tant, l'Estat de Dret- i el respecte a les llibertats fonamentals com ara els drets humans. L'exèrcit de la Unió Europea, dedicat a missions pacificadores i humanitàries, inclou una força d'intervenció ràpida que comprén 60.000 efectius. A més, la Unió Europea dóna assistència tècnica i financera als països més desfavorits.


4.3 Els reptes de la Unió Europea
Per a mantenir els nivells de benestar, els ciutadans de la UE hauran de resoldre amb èxit els nous reptes de segle XXI, com ara l'envelliment de la població, ja que per impulsar el creixement de la població activa és necessari rejovenir la població que, als darrers anys, ja no creix pel saldo natural (natalitat - mortalitat) sinó per l'arriba d'immigrants al continent europeu (saldo migratori (immigrants - emigrants). D'altra banda, la irrupció al mercat mundial de les economies emergents, amb costos de producció molt inferiors als europeus, exigeix noves mesures per mantenir la competitivitat de les empreses i, per tant, de l'ocupació que s'ha ressentit els darrers anys per la crisi econòmica. Els esforços, per tant, s'ha de seguir concentrant en la millora de la qualificació de la mà d'obra, en la innovació tecnològic i, sobre tot, en el foment de l'anomenada societat del coneixement que conjuga el creixement econòmic amb el respecte a la natura: el compliment del Protocol de Kyoto és un altre repte de difícil compliment ja que, entre 2008 i 2012, s'ha d'arribar a una reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del 8%.

La Unió Europea, per tant, és una espai polític i cultural molt divers, on les desigualtats entre estats i ciutadans van reduint-se, a poc a poc, en un marc geogràfic privilegiat dotat d'una biodiversitat encara admirable, però, de tota manera, el millor per conéixer-la és Viatjar per Europa...