3 de gen. 2009

POETES DE LA TERRA



Assumiràs la veu d'un poble
i seràs per sempre poble...

Vicent Andrés Estellés


En setembre de 1995 vaig començar a publicar una secció literària mensual a la Revista POBLE de Vila-real sota aquest títol. L’objectiu fonamental era, com deia, diu i dirà per sempre l’Estellés, assumir les veus dels poetes del poble, és a dir, donar a conéixer als propis vila-realencs els poetes, en actiu i del passat, del seu poble, de la seua ciutat, encara que –així ho he de reconéixer- la urgència de l’article solia ser, de tant en tant, l’excusa perfecta per saltar-me aquesta norma no escrita i presentar altres poetes relacionats amb la Vila-real, com ara Miquel Peris i Segarra, o grans autors valencians com el mateix Ausiàs March i Carles Salvador.

Aquesta secció va acabar de sobte, sense temps per reaccionar per la meua part, quan en setembre de 1998 vaig haver d’absentar-me reiteradament de Vila-real per motius laborals. El resultat, però, va ser la presentació -al febrer de 2004- de tot el treball conjunt, és a dir, 34 articles, 36 poetes amb el títol “POETES DE LA TERRA”, en format revista i sota el patrocini conjunt de la Caixa Rural de Vila-real, la Regidoria de Normalització Lingüística de l’Il·lustríssim Ajuntament de Vila-real i l’Excma. Diputació Provincial de Castelló.

Són tots els que estan però, evidentment, no estan tots els que són... Tots els poetes en vida, no tant les poetesses, tenen avui uns quants anys més, però també és veritat que l'obra i el currículum, literari i professional, de tots s'ha anat ampliant: uns segueixen guanyant premis literaris, altres han triomfat en la política, alguns s'han jubilat, d'altres treballen a la televisió com ara Susanna Lliberós que, a més, acaba de presentar a la seua ciutat natal, Vila-real, el poemari Cel·les, Premi 25 d'abril de Benissa, etc., és a dir, no cal rebuscar massa per retrobar-se amb una tirallonga de novetats literàries confeccionades, artesanalment, amb mans vila-realenques perquè són fruit de la imaginació endèmica, pròxima, autòctona...

Per l’autor, naturalment, va ser tot un honor comptar amb la complicitat d’excel·lents companys i amics poetes, així com la col·laboració de Vicent Usó i Mezquita que va fer el pròleg (des d’aquest desembre de 2008, doblement finalista del prestigiós Premi Sant Jordi de novel·la -per Les ales enceses al 2004 i El músic del bulevard Rossini ara al 2009- entre d’altres èxits literaris), un dels meus poetes preferits després de la publicació de “Crònica de la devastació” (guardonada amb el premi Andròmina en la XXXI edició dels premis Octubre al 2002).

A.P.F., gener de 2009.-


===========================================================


POETES DE LA TERRA, DOSSIER DE PREMSA










PRÒLEG, per Vicent Usó i Mezquita


La literatura i la memòria: a manera de pròleg

Conscients o no, és la memòria que ens configura la personalitat. La individual, és clar: d'ací, la tràgica dimensió de certes malalties degeneratives que ens redueixen a pàl•lides ombres de nosaltres mateixos. I, igualment, la col•lectiva: d'ací, l'afany de tots els poders per escriure la història segons els convinga i per controlar-ne la transmissió als llibres i a les aules. És a dir, per ajustar la memòria col•lectiva a la pròpia convinença i poder així modelar al seu gust la personalitat col•lectiva. D'ací, doncs, el valor de mantenir-la viva, de preservar-la de tantes temptacions de manipular-la o, simplement, de reduir-la a l'oblit. D'ací la importància d'iniciatives que eviten la desmemòria. Com la que ara fructifica en el recull que tenen a les mans. Modest, si volen. Però imprescindible. Al capdavall, és a partir de grans d'arena que es formen les platges.

Si la memòria ens configura la personalitat, la literatura és la seua manifestació més directa. Si volem saber qui -i com- foren els grecs, pocs documents ens diran més que "L'Odissea". És cert que la història arriba a graus més intensos de precisió, però difícilment assolirà la contundència de la literatura, difícilment podrà recrear qualsevol episodi amb tanta plasticitat. I no prenguen aquesta manifestació com una apologia de la confrontació sinó com una lloa del caràcter complementari de dues disciplines indispensables per a la memòria col•lectiva.

I dic això perquè m'interessa ressaltar que, més enllà del valor artístic, aquest recull de "Poetes de la terra", una mostra exhaustiva de la producció poètica a Vila-real, té la virtut de mostrar-nos com era i és la societat que ha produït aquests versos. D'informar-nos sobre quines dèries ens anguniaren i quines il•lusions ens somouen encara, de quines prioritats han quedat arrambades i de quines inquietuds romanen inalterables. Un testimoniatge breu, si volen. Un simple tast d'un àpat major que, des d'ací, convide a qui li pertoque a enllestir. Perquè, darrere d'aquesta selecció que els "Poetes de la terra" ens ofereix, hi ha més. Molt més. Versos i proses antics i moderns, un material en bona part inèdit o exhaurit, inaccessible en tot cas, que no seria sobrer recuperar, sistematitzar i difondre. Per a ser objecte d'estudi, evidentment, però també de gaudi lector, que no altra és la funció primordial de la literatura. I, en tot cas, i sobretot, per preservar-lo.

En aquest sentit, és obligada la felicitació al promotor d'aquesta série, el professor i escriptor Antoni Pitarch. Perquè la seua dedicació i el seu treball han fet possible el descobriment de personalitats literàries que ens eren desconegudes a bona part dels ciutadans de Vila-real i, al capdavall, la divulgació d'una nòmina de poetes que, cadascú amb una manera de fer i unes ambicions diferents, però tots amb una il•lusió idèntica, han deixat escrit, de la seua mà, versos que formen part insubstituïble del nostre patrimoni literari. Poemes que ens donen notícia de les inquietuds dels autors i també del bategar quotidià de la Vila. Manifestacions precioses, en tot cas, de la nostra personalitat col•lectiva.

I, igualment, és important destacar la inquietud d'una revista, POBLE, per alimentar la flama de la nostra memòria, per donar a conéixer el patrimoni monumental, etnològic, tradicional i, en aquest cas, també literari, de Vila-real. Per implicar-se, no sols en l'anàlisi de l'actualitat, ben convenient si es fa des de la independència de criteri, sinó també en la recuperació d'una memòria que, massa sovint, interessa poc o no interessa gens a aquells que tenen el mandat electoral de preservar-la.

Passen, doncs, la fulla. Hi trobaran una succinta ressenya dels autors, alguns contemporanis nostres. Se sorprendran, potser, de la fecunditat literària del nostre poble, de la vàlua d'algunes composicions. I, sobretot, podran llegir amb calma els poemes, demorant-se en aquells mots que, sota qui sap quin enginy retòric, amaguen un tresor que enlluerna o una llança que fendeix, un paisatge que descobrim compartit, uns trets que sabem comuns. Alguns, ja ho veuran, tenen la pàtina daurada que sobre ells ha anat deixant el temps: és lògic; d'altres serven la vigoria intacta. Però tots, tots, ens pertanyen. Formen part, ja els ho he avançat, de la nostra memòria. És a dir, de la part essencial de nosaltres mateixos.


VICENT USÓ I MEZQUITA ESCRIPTOR, Desembre 2003



.....................................................................................................................







01) Setembre 1995

JOAN BAPTISTA CANDAU MARTÍ (1872-1922)



El prevere Joan Baptista Candau Martí va nàixer a Vila-real el 14 de desembre de 1872. Va cursar la carrera eclessiàstica al Seminari de Tortosa, sent ordenat capellà el 18 de desembre de 1897 a mans del Bisbe de la Diòcesi, Dr. En Pere Rocamora. Tota la seua vida apostòlica es va desenvoldre ininterrompudament al seu poble, Vila-real.

Entre 1905 i 1907 el veiem al front de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia com a administrador i capellà, encarregant-se del culte a la patrona. En 1907 publica "La Gracia en Villarreal. Memoria histórico-descriptiva de la Imagen, Santuario y Culto de Ntra.Señora de Gracia, venerada en la ciudad de Villarreal" (Impremta de José L.Foguet, Plaça Hospital, 5. Tortosa, 1907).

El 13 de maig de 1913, en col·laboració amb d'altres benemèrits sacerdots de la localitat, Mossén Candau comença a publicar la revista mensual "Azul y Blanco", órgan federatiu de les Congregacions Marianes de la Plana. Serà, precisament, en aquesta revista que tenia la redacció i la direcció als locals del Cercle dels Lluïsos, on Mossén Candau farà ostentació de les seues aptituds com a poeta valencianista. En aquells temps la Renaixença valenciana assolia el cim amb la consagració literària de Teodor Llorente. El pare Fullana tractava de consensuar unes normes ortogràfiques (les polèmiques de 1914) per al valencià o variant dialectal de la llengua catalana, sense trencar la unitat lingüística catalana-valenciana-balear, ja que, fins aleshores, cadascú seguia escrivint com "millor sabia" i es podia crear cert desgavell, ara que el regionalisme, el costumisme, les particularitats locals i totes les coses autòctones valencianes començaven a formar part del corpus de la Cultura Popular amb aquells capdavanters que foren els nostres poetes de principis de segle: el protagonisme cultural dels pobles de la Plana estava consolidant-se, però encara hauríem d'esperar al 1932 per a que es signaren les Normes de Castelló.



LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA

Per tindre qui ens empare
en tot perill i desgràcia,
ens donà Déu una Mare
i esta és la Verge de Gràcia.

Mare tan bona i pietosa
per als fills de Vila-real
que assoleix gràcia abundosa
per sa invocació en tot mal.

El seu nom, ple d'harmonia,
de patriotisme i pietat,
és font de tota alegria
dels veïns d'esta ciutat.

Nom que invocat prop la cuna
per les mares, guarda als fills
i assoleix gràcia i fortuna
invocat en els perills.

Per desgràcia, nom tan rar
de patriotisme tan ric
cada dia el van deixant
les dones, per bast i antic.

Quan és el nom més gloriós,
que la Mare de Déu té,
puix quan té de gran i hermós
tot per la gràcia li ve.

Nom dolcíssim que ha adornat
totes les nostres victòries;
nom, que és record de les glòries
que han fet gran nostra ciutat.

La Verge és fil d'or que enllaça
nostres santes tradicions
dignificant nostra raça
en múltiples ocasions.

Vila-realenca graciosa,
Mare dolça sense igual:
mireu sempre carinyosa
als fills de Vila-real.

Primer cauran les canteres,
per les que el riu va encaixat,
que oblidem mai el que Tu eres...
la glòria d'esta ciutat.






02) Octubre 1995

MIQUEL PERIS I SEGARRA (1917-1987)




Era una calorosa vesprada de setembre, la darrera en que vàrem poder escoltar Miquel recitant. L'havia portat Manuel Villarreal des de Castelló a una "Taula poètica" organitzada pels Lluïsos. El vaig acompanyar escales avall en acabar l'actuació, fent de segon bastó d'un home que havia perdut vitalitat física, encara que mantenia l'esperit intel·lectual intacte: Per què escrius poesia? -em va dir-. Tens l'eina de la paraula, pots enquimerar-te en assolir la poesia nua, però encara ets massa jove: dedicat primer a viure poèticament, que ja tindràs temps d'escriure.

A l'arribar a la planta baixa, trobàrem els amics Baptista Carceller i Vicent Fausto que, com jo mateix, venien de fer de Jurat d'un certamen d'Almenara. La conversa es va allargar més enllà de l'hora de sopar. Miquel Peris parlava i parlava, per a ser mestre, en primer lloc s'ha de ser poeta... els deixebles escoltàvem el mestre.

Uns anys després, assistírem al seu soterrar. Miquel Peris i Segarra fou el continuador de l'obra de Bernat Artola i Tomàs. Poeta tardà, la seua dedicació literària no comença fins ben entrats els anys seixanta (1962), tal vegada per això aconsellava tothom no tindre presses per entrar al difícil món literari.

La seua relació amb Vila-real, on guanyà tres taronges d'or al Certamen Literari del desaparegut "Ateneu Ortells", començà als anys seixanta pel seu destí de mestre a "La Huerta" (l'actual col·legi "Gimeno Baron"). Fou el mantenidor en les festes de 1971 i en el seu llibre "Homenatges" -a banda d'un a Jaume I, del que publiquem un petit fragment- també dedica alguns poemes a conciutadans il·lustres com ara Francesc Tàrrega o Llorens Poy. La poètica de Miquel Peris, enregistrada sobretot a la seua "Obra Completa 1965-1980" editada per la Societat Castellonenca de Cultura, "Cartes i Sonets" (editat per la Diputació en 1983) i "Vivencias de mi andadura" (editat en novembre de 1987, uns dies abans del seu traspàs, en la col·lecció "ALCAP"), resta a l'espera d'un estudi seriós i una crítica literària objectiva per enlairar-la fins el lloc que li pertoca.

Miquel Peris va nàixer a Castelló de la Plana el 5 d'octubre de 1917 i va morir el darrer dia de l'any de 1987. El 1984 fou nomenat Fill Predilecte per l'Ajuntament de Castelló i en 1986 "Soci d'Honor d'Acció Cultural del País Valencià", així com "Valencià de l'Any" per la Fundació Huguet.

Així com a València es reivindica la figura de Jaume I el 9 d'octubre, a Castelló de la Plana es fa, sobre tot, a la Magdalena i a Vila-real en febrer: no he pogut esbrinar la causa d'aquest fenomen, a banda de les raons històriques particulars de cada ciutat, però la veritat és que el 9 d'octubre significa per molts una festa laboral més.



HOMENATGE AL NOSTRE REI JAUME I
(fragment)

Dos llargs pams més alt que un home,
trempat i ros jovenàs
des de l'Aragó somnia
en solcar la blava mar...

I Olocau i Castellfort,
Peníscola i d'altres guanys,
-ja conquerides les Illes-,
són junyits sense fer sang.

Jou que no juny, que s'allibera,
perquè sap que encadenat
l'home d'ací no pot viure
si manca la llibertat.

Rei sabut i amb molt de seny
no deixà de cavalcar
per donar-nos una terra
que el treball més ha enlairat.

De gomfaró, quatre barres
vermelles sobre camp groc
des del Rosselló a Morella,
des de Castelló a Alacant...






03) Novembre 1995

CARLES SALVADOR I GIMENO (1893-1955)




Poeta i gramàtic nascut a València i molt recordat a Benassal (Benassal entre muntanyes té el perfum del roserar...) on té dedicat un monument a la Plaça de l'Església per molts anys de magisteri (1915-1934) i una relació personal al casar-se, en 1918, amb una filla del poble, Sofia Monferrer i Beltran.

La vessant més coneguda, popularment, de Carles Salvador és la segona: la de gramàtic. Quin estudiant no recorda el retrat de Cabedo Torrents reproduït a la coberta de la famosa "Gramàtica Valenciana" i que il·lustra, precísament, aquesta mateixa pàgina? Aquest retrat és del 1955, quan vivia a Benimaclet, el darrer any de la seua vida.

Carles Salvador va mantindre un estret lligam amb la Societat Castellonenca de Cultura i fou un actiu col·laborador de la premsa de Castelló. Reconegut animador de les publicacions "Taula de les Lletres Valencianes" i "La República de les Lletres", va estar molt influït a la seua joventut per la poesia de Maragall i Salvat-Papasseit, per esdevindre més tradicional, auster i intimista en passar el conflicte de la guerra civil. Compromés en la renovació de la poesia valenciana, dominada als anys 20 i 30 pel modernisme i un jocfloralisme casolà i decadent, Carles Salvador va saber conjugar l'estètica avantguardista i els elements de caràcter popular per fer de la poesia una eina d'expressió personal. Podem esmentar vàries de les seues produccions poètiques: "Plàstic" (1923), "Llibret eucarístic" (1928), "Vermell en to major" (1929), "Rosa dels vents" (1930), "El bes als llavis" (1934), "Nadal flor cordial" (1943), "Elegia" (1944), "Cant i encant de Benassal" (1947), "Poema de la Verge dels Desemparats" (1948), "El fang i l'esperit" (1952), "Cistell de fruita" (1954), "Dins l'aire net" (1955) i moltíssims poemes dispersos.

A partir de 1951, amb la publicació de la gramàtica, fundà dins de "Lo Rat Penat" (d'on fou soci d'honor i president de la secció de Literatura i Filologia, de 1949 a 1955) els cursos de Llengua i Literatura que, en temps més recents, serien recuperats pel Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma, a partir de 1975, i rebatejats, en la seua memòria, com a cursos "Carles Salvador".



XIPRERS


Aquells raspalls que hi ha dins del calvari
de punta al cel i esperen nuvolades
són plens de goig davant la volta blava.

Ells van creixent pel gust d'ésser inútils,
per fer-se poc a poc menys manejables,
per viure eternament en l'ampla vaga.

Només l'estel remot exorna els vèrtexs,
només l'ocell fa niu en llurs brancatges.
Ocell i estel -mon cor!- refils i brasa.









04) Desembre 1995

ANGELINA ABAD CANTAVELLA (1893-1965)



Al caliu dels feliços anys vint, va anar madurant la nostra poetessa, nascuda un 20 de desembre. El primer certament literari es celebrà a Vila-real el 1922, amb Flor Natural per a Joan Manuel Borràs Jarque. La del 1923 fou per Francesc Moreno Gil, autor de l'Himne a Vila-real, i del dedicat a la Immaculada, a banda d'altres composicions. En 1924 comença a publicar-se "Hojas de Rosa" (la nostra poetessa era rosariera), en 1928 "La Mensajera", el 1932 el setmanari "Villarreal". Fou el 22 de novembre de 1933, amb la inauguració del teatre d'"Els XIII" (és a dir, l'actual Auditori), quan tenim notícia de la participació d'Angelina Abad en l'acte d'obertura amb un poema titolat "El arte, Els XIII y Villarreal", mentre els seus textos teatrals replegats en l'obra "Pastorets i pastoretes" (en valencià!) s'oferien al públic en Nadal d'aquell mateix any. També començava la seua col·laboració periodística al "Diario de Castellón"... les portes de la cultura anaven obrint-se-li però, després, va vindre la guerra civil i s'acabà tot.

La poesia d'Angelina Abad durant la postguerra fou la solitària rosella, bledana i vermella, crescuda al bellmig d'un paratge erm de literatura, però conreada, això sí, per un entorn pairal d'escollida branca. Mestra, filla de mestra i de metge, la seua obra poètica publicada es troba dispersa entre diversos periòdics comarcals, com ara "Mediterráneo" i, sobre tot, a la revista de "Sant Pasqual" (1949-1974), "Hojas de Rosa" i "La Mensajera", però és més abundant l'obra inèdita, cal·ligràfica, amb una ortografia impecable i que reposa en més d'un centenar de fulls als arxius de la Biblioteca Municipal, esperant un estudi rigorós i sistemàtic per part d'algun dels nombrosos filòlegs que tenim a la recerca del doctorat.

D'entre l'extens treball manuscrit, hem seleccionat aquests versos senzills i meravellosos, dedicats a la Immaculada, plens d'inquietud religiosa, que esclaten amb un entusiasme líric de sonoritat literària.

Els poemes d'Angelina Abad abracen tots els paratges idiosincràtics, tant geogràfics com humans, del nostre Vila-real. A banda de la nombrosa sèrie devocional als nostres patrons, cal esmentar els dedicats a les institucions de la Vila (a més d'"Els XIII", a la Joventut Antoniana i d'altres), els escrits des d'Olot (on va exercir el magisteri), o els adreçats a personatges locals: En Vicent Enrique i Tarancón, al ilustre y inimitable poeta -segons dedicatòria de l'autora- En Vicent Sarthou, al senyor alcalde En Vicent Peris Nácher (anys cinquanta), al poeta En Francesc Moreno Gil i a moltíssims més, sobre tot als amics i familiars.

Malgrat el títol de Filla Predilecta de la ciutat (1928, encara que el nomenament no queda del tot clar a les actes municipals), trenta anys després de la seua mort podria ser, ja, l'hora de fer-li un reconeixement, a més d'oficial o popular, a un nivell de divulgació cultural: publicant les seues obres per part de la institució que té la competència, és a dir, la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament.

La nostra oblidada poetessa, d'humanitat reconeguda pels que la van conéixer, va morir a la nostra ciutat el 4 de febrer de 1965, als 71 anys.



A MARIA INMACULADA (*)

Azucena bellísima y hermosa,
blanca paloma delicada y pura,
estrella de luz siempre esplendorosa
que brilla sin cesar desde la altura.

Manantial de purísimos amores,
violeta graciosa y perfumada,
encanto del Señor de los señores
que para Él te quiso Inmaculada.

Bellísima ilusión y encanto mío,
hermosísima, linda y blanca palma,
abundante y purísimo rocío,
lluvia de perlas que agradece el alma.

Clavel acariciado por la brisa
y besado por la ideal pureza,
no me niegues, Señora, tu sonrisa
que aumenta de tu rostro su belleza.

Cuando miro tus celestiales ojos
y tu rostro Divino y sonrosado,
cuando miro tus labios que son rojos
como las bellas flores del granado...
cuando miro tu blonda cabellera
que hacia los pies se precipita airosa
y te veo más linda y hechicera
que la ilusión más pura y más hermosa,
yo no puedo decirte lo que haría,
sólo sé que en las alas de mi anhelo,
aquí, en mi corazón, te guardaría
para adorarte, siempre, en este suelo.


(*Fragment d'un poema manuscrit sense datar)






05) Gener 1996

BERNARDÍ RUBERT CANDAU (1903-1979)




Massa sovint hem oblidat, els valencians, la important tasca cultural i de recuperació de la nostra llengua, i de les nostres arrels com a poble, feta per capellans i religiosos a principis de segle. A més de la demagògia política ("El nacionalisme valencià serà d'esquerres, o no serà" o "Serà blaver o no serà", tant se val!), cert anticlericalisme decimonònic va arrelar entre personatges de les "culturetes locals" i no només als anys trenta: els anys del franquisme van contribuir decisivament a consolidar allò de "les dues Espanyes".

Darrerament, encara que potser s'estiguen carregant també les tintes en el sentit de mitificar la transició com el procés de reconciliació entre "irreconciliables", sembla que allò que tinga més sentit siga el col·locar a cadascú al lloc que històricament li correspon: dies i olles curen les coses -diu el refrany. No és menys cert que l'escàs moviment cultural valencianista de principis del segle XX fou protagonitzat per religiosos i capellans: s'ha de pensar que el clergat havia estat majoritàriament "maulet" a les comarques de Castelló des de la Guerra de Successió (1700-1716), potser gràcies (o "por culpa", com dirien alguns) a pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins els anys seixanta del present segle... L'Església sempre ha estat plural, és per això que sempre serà una fal·làcia d'ignorants allò de classificar a tots en rojos-blaus, blancs-negres, etc. -sense pensar que existeix el gris, o el blaugrana- i que açò, precísament, és el que històricament ha contribuït a "celebrar" guerres civils estèrils i incomprensibles.

En aquest moviment -més cultural que polític, és cert- trobem noms com ara Mossén Manel Betí a Sant Mateu o Mossén Benet Traver a Vila-real. Un exemple més clar, encara, el tenim al nostre poble amb l'obra catequètica de Mossén Eloi Ferrer (1922): segons conten les cròniques, la "Breu instrucció de Doctrina Cristiana" en valencià, naturalment!, corria de mà en mà entre els xiquets de Vila-real abans del conflicte fratricida (cosa que avui en dia encara no hem normalitzat: quants xiquets estudien la catequesi en valencià?).

El 9 de juliol de 1922, es celebrà amb gran èxit el "III Aplec de la Plana" a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí: amb la presència i adhesió d'intel·lectuals reconeguts (Gaetà Huguet, Pizcueta, etc.), el recolzament d'importants mitjans de comunicació ("La Correspondencia de Valencia", "El Crit de la Muntanya", "Pàtria Nova", etc.) però, sobretot, i açò sempre ha estat poc publicitat, amb la presència de tres capellans: Mossén Facund Manzana (d'Artana) i els vila-realencs Mn. Pasqual Nácher i Mn. Enric Asensio Llorca.

El "IV Aplec Valencianista" (1923) s'havia de celebrar a Vila-real, però això no fou possible degut a determinades pressions que "El Crit de la Muntanya" (núm.18, 15-07-1923) atribuïa a l'autoritat municipal supeditada al caciquisme del republicà lerrouxista Fernando Gasset Lacassaña, decidit contrari dels nacionalistes, els partidaris del qual han palesat en prou circumstàncies una intolerància i incomprensió més pròpies del Marroc que de viles que es precien de cultes. Aquesta cita està extreta de l'obra de Vicent Franch i Ferrer ("El nacionalisme agrarista valencià", Ed.Prometeo, vol.1, pàg.249). Unes poques setmanes després, el cop d'estat de Primo de Rivera acabaria amb aquestes iniciatives.

En aquest ambient va anar creixent Juan Bautista Rubert Candau, nascut a Vila-real el 4 de març de 1903, fins esdevindre, com a religiós, el Pare Bernardí. L'any 1927 fou essencial en la seua biografia: és ordenat sacerdot a Oriola, va entrar de professor al col·legi de la Concepció d'Ontinyent i fou nomenat secretari del Pare Lluís Fullana (intel·lectual reconegut, propulsor d'unes normes que van fracassar, catedràtic de Valencià i, finalment, signant de les normes de Castelló el 1932). Aquest nomenament serà decisiu per al seu futur poètic començant, de seguida, a publicar poesia en valencià ("El taronger trovador", 1927). L'any següent comença a dirigir la revista de València "La Acción Antoniana", obtenint el mateix any l'accèssit dels Jocs Florals de València amb "Cançons de la llengua valenciana".

La seua obra poètica ha estat estudiada pel seu germà, Lluís Rubert Candau, en "Encuentro con la vida y la poesía del padre Bernardino Rubert Candau" (Madrid, 1981), on destaca tres etapes en la seua vida literària: modernista, intimista i religiosa. També podem trobar una breu, però interessant ressenya sobre la poètica del pare Bernardí, al nº 415 de la revista "EXÁGONO" (Vila-real, 1993).



¿ F A L Ò R I E S ?

¿Mentida tot? Mentida! ¿I és possible
que el cor que mai enganya, que el meu cor
que dintre el pit pintava el que és visible,
com pinten els jardins la tendra flor,

pintara sols falòries sens mesura,
per a portar després el desconhort?
Duríssim desengany! Negra ventura
que ha estat propet de dur al cor la mort!

Car la cançó de gaia poesia,
que al pit, al cor i al pensament, omplia
de màgica il·lusió i sucrosa mel,

avui ha trencat son vol i, tota muda,
en giravoltes m'ànima perduda,
sols beu el got de negra, amarga fel.







06) Febrer 1996

FRANCESC MORENO GIL (1868-1934)



El poeta va nàixer al poble fundat pel rei en Jaume i que es banya en aigües del Millars el dia 4 de febrer de 1868 i va morir el 16 de gener de 1934.

Va destacar de ben jove com a eloqüent orador, però ha passat a la història del nostre poble pels seus himnes impecables: l'Himne a Vila-real (autor de la lletra musicada, anys després (1910), per Josep Goterris Sanmiguel) i, en castellà, l'"Himno a la Inmaculada" així com l'"Himno a la bandera de Els XIII" (musicat per Don Pasqual Nácher Alavaén).

S'ha pogut rescatar part de la seua obra gràcies a la donació dels familiars: així entre el seus poemes solts, i mecanografiats, es conserva a la Biblioteca Municipal la fotocòpia del premi Flor Natural de 1923 que va obtenir en un solemne acte que comptà amb En Gaetà Huguet com a mantenidor: "Patria, Fe y Amor" (la seua pàtria sempre és la xicoteta: Vila-real), "Villarreal y la Virgen de Gracia" (Englantina de Plata als mateixos jocs florals del 18 de maig de 1923, explicant la llegenda de la troballa de la imatge) i una sèrie de poemes entre els quals destaquen tant els de temàtica religiosa com els dedicats a institucions (als Lluïsos, per exemple) i personatges vila-realencs (al poeta Vicent Sarthou Carreres).

La seua col·laboració amb Josep Goterris va continuar en 1926, adaptant i versificant un text de Jacinto Benavente per a l'òpera "El dragón de fuego" (òpera en tres actes i obra cimera de Josep Goterris). Durant aquests anys també va exercir el càrrec de regidor municipal.

En 1931, per iniciativa seua, "La Actividad" de Córdoba publica l'obra de Fr.Doménec Ferrer Canós "Alquerianas" (un volum de poemes bucòlics sobre la vida rural, prologats de manera magistral pel mestre, i amic, Moreno). Una de les darreres col.laboracions culturals de les que tenim notícia va tindre lloc la nit del 22 de novembre de 1933 en la inauguració del nou teatre de "Els XIII", on el seu fill va ser l'encarregat de recitar el poema "Un mensaje".

Amb una sòlida formació cultural castellana, pròpia de les darreres dècades decimonòniques, imbuït del pessimisme del 98, Francesc Moreno va practicar el regeneracionisme poètic i el modernisme imperant, tot partint de l'entorn que el va vore nàixer per tornar al valencià, la seua llengua materna, i ensenyar a valorar als seus conciutadans les glòries de la seua primera pàtria: Vila-real.



(*) A VILLARREAL, MI PATRIA. CANTO (1916)

Bien haya tu cielo de gratos albores,
oh patria que viste correr mi niñez;
bien hayan tus brisas, bien hayan tus flores
de tu alma campiña, bien haya el vergel.
Diadema aromosa de tul y azahares,
circuye tu frente cual reina oriental;
tus pies perfumados los baña el Mijares
que, ufano, retrata tu límpida faz.
El nácar precioso que Diana atesora
te viste de rayos de blanco fulgor;
y el áureo celaje que pinta la aurora
te envuelve en un manto de hermoso arrebol.
Sí, bella, muy bella es mi patria querida,
la hija de reyes de fama inmortal,
que en lucha gigante pasaron la vida
rasgando las hojas del torpe Corán.
Resbalan sus días en lúcida calma;
no turban su sueño, tranquilo y feliz,
los odios malditos que hieren el alma
y el pecho desgarran con ansia febril.
El ángel bendito, que Dios ha ordenado
vigile el recinto de Villarreal,
de día y de noche, con sumo cuidado,
extiende sus alas de espuma y coral,
e irradia la lumbre de santos candores
que barre la niebla del dolo traidor,
disipa las nubes de viles rencores
y enciende las almas en fuego de amor.
Por eso semeja un trasunto de cielo
la tierra adorada que pisa mi pie;
por eso en la misma no falta el consuelo
que da a los mortales el sol de la fe.
Por eso sobre ella derrama natura
sus dones de auroras, de brisas de abril,
de flores galanas, de amena verdura,
de frutos sin cuento y de claro zénit.
¡Oh patria del alma! Mi pecho se ensancha,
mirando tu cielo, tan limpio y azul,
que nunca lo enturbia la más leve mancha,
que siempre destella torrentes de luz.
Bien haya la hermosa corona de azahares
que ciñe tus sienes cual reina oriental;
bien hayan las aguas del río Mijares
que dan a tus campos verdor perenal.


(*Poema inèdit, conservat mecanografiat als arxius de la Biblioteca Pública Municipal.)

. . . . . . . . . .


HIMNE A VILA-REAL (1910)

Visca el poble fundat pel rei En Jaume
i que es banya en les aigües del Millars.
Visca el poble, feliç bressol d’artistes,
sepulcre d’un gran Sant.

Cantem a cor himnes alegres
de l’horta al perfumat límpid verger.
Cantem-li al llaurador que planta i cuida
els nostres tarongers.

Seguim la llum d’aquella Verge
que al riu aparegué per nostre amor;
serà la blanca estrella que ens guie
del benestar al port.

Foradant les dures penyes,
fent eixir al sol les aigües,
convertim en horta hermosa
el secà dels postres pares.

i veurem coronats els esforços
pel tresor de la pau i del bé,
si tenim constantment a la vista
eixe estel lluminós de la fe.

Cantem, cantem al llaurador
i a l’horta perfumada
pels tarongers en flor.


Lletra de Francesc Moreno Gil
Musicada per José Goetrris Sanmiguel







07) Març 1996

PASQUAL CABRERA QUEMADES (1891-1940)



Fill de Vicent i Encarna, va nàixer al carrer del Rosari. Des de molt menut va treballar al gremi d'espardenyers, d'on seria elegit Cap del Gremi que tenia la seu al número 35 del carrer la Soledat. La seua preocupació per l'anomenada "qüestió social" el portà a la unificació dels diferents gremis sota les sigles de la Unió General de Treballadors. Aleshores Pasqual Cabrera va canviar d'ofici i ocupà el lloc de conserge a la seu de la UGT, on fundà el Centre Obrer "Salud y cultura" pels anys vint.

Segons testimonis orals, replegats al llibre "Prisión Provincial de Castellón 1939-1940 (Palabras y versos)" de Mª José Martínez i M.Josebe Sabater (nº 10 de la col·lecció "Historia" de la "Biblioteca Ciudad de Castellón" de l'Ajuntament de Castelló de la Plana), Pasqual Cabrera és un dels fundadors del P.S.O.E. local.

Les primeres notícies que hem pogut replegar sobre les seues aficcions poètiques són del llibre "Villarreal Siglo XX" de Mossén Manuel Juan Nebot (vol.2, pàg.29) on deixa constància d'una expressiva quarteta (les populars "dècimes") del "venedor de retalls i futur alcalde" -conegut popularment amb el malnom de "El Guix"- dedicats, el 22 de juliol de 1928, a l'alcalde d'aleshores, Don Vicent Sánchiz Ayza, amb motiu de la inauguració del servei municipal d'aigües potables:

"Un dia, en plena sessió
tu la paraula la empenyares
de no deixar el bastó
fins que l'aigua portares
".

Aquestes paraules d'elogi, a un alcalde de la Dictadura de Primo de Rivera per part d'un militant o dirigent de la U.G.T., podrien semblar estranyes, o fora de lloc, si no estudiem aquell context històric quan, precísament, Largo Caballero (el futur "Lenin espanyol") era vocal del Consell d'Estat (des de 1924) i la U.G.T. col·laborava amb el règim dictatorial des de la "Organización Corporativa del Trabajo" (no sense les crítiques d'Indalecio Prieto que rebutjava la tesi de Largo, és a dir, que l'estatus sindical de la U.G.T. els obligava a situar-se allà on pogués beneficiar els obrers) i la generació poètica del 27 -segons han reconegut Alberti i d'altres- es caracteritzava, sobre tot, per eludir qualsevol tipus de compromís social o polític. L'oposició més forta dels intel·lectuals i del món obrer a la dictadura no arribaria fins el 1929.

En un local edificat amb les quotes dels afiliats, Pasqual Cabrera Quemades desenvoluparà el càrrec de secretari local de la U.G.T. des de 1932: durant aquest temps s'intensificarà la seua vocació literària i assajarà, com una ziga-zaga intermitent, des de les obres teatrals (de les que només ens han aplegat testimonis orals) fins els poemes, sempre amb una clara intencionalitat, no solament lúdica o cultural, sinó de compromís amb el sindicalisme socialista, de classe, d'aleshores.

La Segona República fou un temps d'il·lusions i de certa bonança econòmica per a la ciutat, potser el primer intent seriós d'implantar una democràcia a l'Estat Espanyol, però, de tota manera, no podem fer paral·lelismes amb la democràcia actual (als "infeliços anys trenta" hi havia a l'Estat Espanyol una dreta "colpista" i una esquerra més decantada a les accions "revolucionàries" que a implantar una "democràcia burgesa" com s'anomenava aleshores el règim parlamentari clàssic). Els alcaldes, per exemple, foren nomenats a moltes ciutats (amb majories de dretes o, com el cas de Vila-real, de republicans radicals) per decisió governativa (un fet impossible avui en dia): (Pasqual Cabrera Quemades en febrer de 1936, després del triomf del Front Popular.

Després va vindre la guerra civil, un temps encara més difícil, de supervivència, d'antagonismes, de maximalismes, d'ideologies romàntiques, de fam, de programes revolucionaris o totalitaris... Un temps, potser, superat pels que no el vàrem viure, però que uns protagonistes han criticat i d'altres han magnificat: la història està ací i ens ensenya a reivindicar els encerts i a no repetir les errades del passat. Aquelles ferides tan greus, potser, s'han tancat per sempre. Aquells avantpassats nostres van tindre que triar, a la força, només entre dos costats, només entre dos bàndols, únicament entre dues trinxeres, quines poques opcions!, i tingueren que pagar un preu tan elevat com fou el de viure una guerra entre germans.

Quan va arribar la guerra civil (juliol de 1936), Pasqual Cabrera Quemades estava al front de Ca la Vila fins que un decret del Ministeri de la Governació va dissoldre tots els ajuntaments: era el 4 de febrer de 1937. En abril de 1939 seria detingut en Alacant per les tropes franquistes, per acabar els seus dies un 21 de maig de 1940 al pati de la presó de Castelló, després d'escriure moltíssims poemes junt a d'altres companys de ploma i de trinxera, il·lusionats, tal vegada, en escriure una obra menys efímera i molt més llarga.



ILUSIÓN Y REALIDAD

Cubre la noche con su manto oscuro
el "hoy" que fenece ante lo "futuro".

Como el ayer pasa a la historia
que es del "pasado" frío panteón,
dejando tan sólo en nuestra memoria
el triste epitafio de una ilusión.

Tras de la noche amanece otro día.
Renace en sus albores de nuevo el afán.
Montan los corceles de bella fantasía
que en pos de ilusiones galopan a porfía,
y así, día tras día, galopando van.

Y cubre la noche con su manto oscuro
el hoy que fenece al paso del futuro.

Cual el "ayer" pasa a la historia
que es del pasado frío panteón,
dejando tan sólo en nuestra memoria
el triste epitafio de nuestra ilusión.


("Prisión provincial de Castellón", 16-2-1940; Pág.89)






08) Abril 1996

P. LLUÍS MARIA LLOP, "AZAEL" (1874-1945)




Pasqual Llop i Gaya va nàixer a Vila-real el 9 d'abril de 1874 i va passar d'aquesta vida a l'altra a Lisboa, precísament el dia de l'aniversari de la fundació del seu poble natal, un 20 de febrer de 1945. Sa mare, natural de la veïna població d'Onda, va morir molt jove, quan Pasqual només tenia 11 anys. Va ser ordenat sacerdot el 19 de desembre de 1897, després d'estudiar al convent franciscà de Vila-real i al carmelità d'Onda. La seua experiència sacerdotal i poètica va transcórrer als convents d'Osuna (on fundà la revista "El Santo Escapulario" i començarà a publicar articles, relats, reflexions religioses i poemes), Sevilla i Jerez de la Frontera (on serà nomenat Mestre de Novicis).

Després de viatjar per Itàlia, Palestina i Egipte, reprendrà la seua tasca literària conreant els gèneres de la novel·la, el conte o la poesia, on mostrarà diverses influències que comprenen des de l'antic romanticisme decimonònic fins el modernisme imperant a principis del vint.

Pasqual Llop, el Pare Lluís Maria, també conegut com "Azael" i d'altres pseudònims que utilitzava als seus escrits, com ara el de "Ángel de la Guarda", no solament va ser un bon poeta, sinó que va assolir una gran fama com a eloqüent orador sagrat, predicant a les principals ciutats de l'Estat i també al seu poble natal en nombroses ocasions. En 1986 l'Ajuntament de Vila-real va publicar una selecció de poemes i narracions, en la Sèrie "Temes vila-realencs" sota el títol "Antologia de Azael", on podreu trobar molta més informació. (Per cert, ara que ve el "Dia del Llibre", considerem molt encertada la intenció de l'Ajuntament actual de reeditar els "Temes vila-realencs" i d'altres publicacions locals esgotades. L'acollida dels vila-realencs de segur que serà magnífica, com sempre).




MEMORIAL DE LA PASIÓN

Recuerde el alma que viene
a la mesa del altar,
que aquel divino manjar,
que allí preparado tiene,
es un recuerdo perenne...
un constante memorial
del sacrificio pascual...
del holocausto mayor,
en que, víctima de amor,
fue el Cordero celestial.

Recuerde, cuando hospedado
hubiere en su corazón,
aqueste altísimo Don
por la Virgen engendrado,
que en el Huerto, atribulado,
fue de lúgubre tristeza,
espinada su cabeza,
y su carne flagelada,
y en la Cruz, luego afeada
la que fue suma belleza.

Recuerde que a estos dolores
precedió aquel Sacramento,
que no hay martirio cruento
sin que haya grandes amores.

Y cuando de ambos favores
hiciere recordación
el Pan de la Comunión,
el manjar que sabe a gloria,
lo habrá comido en memoria
de la divina Pasión.








09) Maig 1996

SANT PASQUAL BAYLON (1540-1592)




El poeta del mes de maig, Pasqual Baylon Yubero, "El Sant", no necessita presentació. Però hauríem de deixar ben clar que davant aquella imatge tradicional del pastoret illetrat va guanyant força, cada vegada més, la vessant intel·lectual del nostre patró com a escriptor i mestre de novicis (càrrec que va desenvolupar durant un any al convent d'Almansa). El "Libro de Devoción" de Sant Pasqual, datat pels especialistes cap a 1586-91, hagués pogut estar redactat quasi íntegrament al Convent del Rosari de Vila-real i ve a demostrar que ens trobem davant un exemple innegable de treball intel·lectual, emmarcat, això sí, en el context de la Reforma de l'Església Catòlica portat a terme pels franciscans descalços, alcantarins o de la reforma de Sant Pere d'Alcàntera. Del segon opuscle d'aquesta obra -que combina perfectament l'espiritualitat, la reflexió religiosa i l'impuls literari- hem extret els versos del "Sant poeta" que venen a continuació: aquest poema també ve publicat al llibre "San Pascual Baylón" (pàgs.131-132) de Pasqual Rambla o.f.m.

Dime, Dios, ¿por qué te vas
de este corazón que quieres?

-Pecador, tú bien podrás,
hacerme quedar si quieres.

Di, mi Dios, pues me creaste,
y a redimirme viniste
y en manjar de pan te diste
y en mi alma te hospedaste
sé que no despedirás
quien a tu mesa pusieres.

-Pecador, tú bien podrás
hacerme quedar si quieres.

Mi Dios, pues voy pobrecillo,
peregrinando cobarde,
queda conmigo aunque tarde,
te he hospedado en mi castillo.
No te vayas, quitarás
de mí malos pareceres.

-Pecador, tú bien podrás
hacerme quedar si quieres.

No te vayas luz y gloria
quédate, Señor, conmigo,
para negociar contigo
mi sustento, mi victoria.

No te alejes, pues estás
dô no cabes por quien eres.

-Pecador, tú bien podrás
hacerme quedar si quieres.

Pues que tú me das la mano
con ti mi Dios lucharé
hasta mancarme del pie.

Que el amor frágil mundano
no me dejes tener más,
cuando desmayar me vieres.

-Pecador, tú bien podrás
hacerme quedar si quieres.

Pan divino verdadero
sácame, Señor, de mí.

Recíbeme, Dios, en ti
que en ti vivo y en mí muero.

No me dejes, pues me das
el haber de tus haberes.

-Pecador, tú bien podrás
hacerme quedar si quieres.







10) Juny 1996

MANUEL VILLARREAL CASALTA (1946)



Manuel Villarreal és, amb diferència, el poeta vila-realenc, actual, més reconegut dins i fora de les nostres comarques. I no solament per la gran acollida que sempre han tingut els seus versos a nivell popular, sinó per la gran quantitat de premis obtinguts en nombrosos certàmens i en diferents modalitats (poesia, teatre, narrativa, etc.) que avalen la seua capacitat literària al llarg d'una constant trajectòria. D'entre les seues obres dramàtiques en destacarem tres: "Y cada año sigue naciendo", "Un hombre de Asís" i, sobre tot, "Final del Cisma de Occidente" que fou publicada en 1983 per la Diputació de Castelló (d'aquesta obra es feren diferents representacions als escenaris naturals dels fets: Sant Mateu i Peníscola, amb actors dels Lluïsos i Els XIII que, darrerament, venen estudiant la possibilitat de tornar-la a representar).

Els darrers treballs de narrativa, "Oronetes d'hivern" (1985) i "El secret de la torre" (1991), han merescut el Premi de Narrativa del Certamen Literari "Ciutat de Vila-real". La seua obra poètica ve publicada en els dos volums de premis dels Lluïsos, "Flor Natural" (1981 i 1991), en la "Serenata a la Mare de Déu del Lledó, 1981-1984" (de la que esperem el segon volum, promés per enguany, amb les serenates d'altres vila-realencs, com ara el jove Manu Pitarch, la poetessa Esther Peset o el col·laborador i company de Poble, Antoni Pitarch), "El triangle del neguit" (premi Vila de Nules, 1985) o en els reculls col·lectius "1ª Antologia de Poetas castellonenses"(1984) (ALCAP), "Les veus del temps" (Mediterráneo, cinquanta anys de literatura, de 1989) i en una antologia més recent de José Mª Araúzo, "20 años de poesía en Castellón (1972-1992)". La resta de l'obra poètica de Manuel Villarreal (premis, pregons, discursos de mantenidor, etc.) també es pot trobar en lletra impresa a diferents publicacions diàries i revistes culturals de la comarca de La Plana.



CROMÀTIC ESTIU

Quan l'hivern mor al fi
primavera somriu
i el cromàtic estiu
ja comença el camí
que durà flors de llum
a la terra encisera
bressolada de sol
i verdor falaguera.

És un temps beneït;
ja la mar llevantina
canta cobles d'amor
a la serra veïna,
i el sorrut Maestrat
fet somrís de la terra
embolica el vell pla
amb rocosa esclavina.









11) Juliol/Agost 1996

VICENT SARTHOU CARRERES - DOMÉNEC FERRER CANÓS - LLUIS RUBERT CANDAU

L'estiu és, tal vegada, el millor temps per a llegir. La calor ens porta a buscar els lloc estratègics, de llum i fresca, per iniciar la lectura. En aquest número d'estiu els hem preparat tres poemes de tres autors vila-realencs que tracten temes tan nostrats i tan estiuencs com ara l'hort, l'alqueria o el mar. Els tres s'expressaven en castellà i podríem considerar-los com a representants d'allò que es publicava a la dècada dels trenta (el franciscà Doménec Ferrer Canós), dels quaranta (Vicent Sarthou Carreres, en una edició pòstuma a cura del seu germà Carles) i dels cinquanta (LLuís Rubert Candau, que és el germà d'un altre poeta nostre, el pare Bernardí).




VICENT SARTHOU CARRERES




TENGO UN HUERTO MUY HERMOSO

Ven conmigo al huerto umbrío, virgencita encantadora;
ven conmigo al huerto ameno para hablar de nuestro amor;
ven conmigo, pues deseo que tu voz arrulladora
me dedique frases tiernas que mitiguen mi dolor.

Tengo un huerto muy hermoso con naranjos muy lozanos,
que estan todos revestidos de blanquísimo azahar;
de azahar blanco y suave cual la carne de tus manos;
de azahar que es como nieve de un aroma singular.

En mi huerto hay una senda bordeada de rosales
que produce flores rojas como emblemas de pasión;
y en mi huerto hay una fuente cuyos caños desiguales
todo el día entonan lentos su monótona canción.

Y allí existe un viejo banco de pintados azulejos
que para un nido de amores es soberbio pedestal;
sombreado por las rosas que caen en sus reflejos,
sólo espera que lo animes con tu charla musical.

Si tu quieres, niña mía, aliviar mis sinsabores
y ser Laura en mis desvelos y Julieta en mi dolor,
ven conmigo al huerto umbrío porque allí esperan las flores
ver el triunfo del amor...

Ven conmigo al huerto ameno, virgencita arrulladora;
ven conmigo que unas flores a tu amor quiero ofrendar;
el ambiente es claro, tibio, y la tarde encantadora;
¿no percibes un aroma delicioso de azahar?...


("La voz del poeta muerto", amb pròleg de Carles Sarthou Carreres; Edició propietat dels familiars com a homenatge pòstum. València, 1951)




P.FR.DOMINGO FERRER CANÓS



A MI ALQUERIA

Alhaja de mis amores,
mi contento y mi solaz;
sobre un tálamo de flores
joyel de luz y colores,
nido de amor y de paz.

En el azahar que aspiras
siento la vida latir;
embelleces cuanto miras,
y con tal poder me inspiras
que en mí cantar-te es vivir.

Del bullicio retirada
en éxtasis de piedad,
como una ermita sagrada
sólo para mí guardada,
¡qué augusta es tu soledad!

Sonando a voz melodiosa
su arrullo acariciador
te besa el aura amorosa
y al verte humilde y graciosa
late en la huerta de amor.

Tienes, el que a tí se inclina,
pomposo y verde laurel
que a tu puerta se avecina,
una parra por cortina
y una higuera por dosel.

Lleno de vida, aunque breve,
mira tu abierto portal
y la huerta se conmueve
con su blanca flor de nieve
te corona el naranjal.

Por tu amor mil flores crecen
con que tu muro adorné,
te inciensan cuando se mecen,
geranios mil te embellecen,
rosales besan tu pie.

Al ver tu esbelta figura,
dando tintes de arrebol
a tu humilde encaladura,
lleno de amor y ternura
te besa en la frente el sol.

De rosadas ilusiones
oigo en ti plácida voz
que adormece mis pasiones,
y entre gratas emociones
se esfuma el tiempo veloz.

¡Oh,alquería! edén del suelo,
refocilante ambigí
que sacia todo mi anhelo;
si en la tierra hubiera un cielo
¡ese cielo fueras tú!


(De "Alquerianas". Tipográfica "La actividad", Córdoba, 1931.
Pròleg de Francesc Moreno Gil)




LUIS RUBERT CANDAU



EL MAR DORMIDO EN LA ARENA

El mar dormido en la arena
siente nostalgias de cielo.
Todo es azul allá arriba.
Sueña en las ramas el viento.

La estela azul de las aguas
es el más recto sendero,
pasarela entre la tierra
y los arcanos luceros.

Ansia de azul y de mar.
Cabo del día postrero.
Golfo de anegarse en Dios.
Isla del alma y del cuerpo.

Amanece un nuevo día,
el día del gran trofeo.
Ella navega muy alta,
tan alto el mar como el cielo.


Santa Pola, 29-IX-1952 (Del poemari amb el mateix títol, publicat per l'Editorial Athenea; Madrid, 1953)






12) Setembre 1996

ANTONI PITARCH FONT (1956)



................................................................................................................................
ASSAIG DE PRÒLEG AGOSSARAT
L'ús del pseudònim Arnau de Pinella -ho reconec- va estar una martingala usada més que per ocultar la pròpia identitat, malgrat la coincidència de les inicials -Arnau (nom tradicional) amb Antoni i Pinella (partida del secà) amb Pitarch-, confondre el possible lector o enganyar ningú, una manera de dissimular una aportació personal a Poble, molt discutible en quant a la qualitat literària, si voleu, però -això sí- objectivament nombrosa des del punt de vista de la quantitat (Opinió, Tradicions, Poetes de la Terra, Oficis d'Ahir i d'Avui, etc.) per tal de consolidar una revista mensual a Vila-real i recolzar la il·lusió de l'amic Juanjo Clemente i de tota la colla de lletraferits, encapçalats pel crack, Vicent Usó, engrescats des del primer moment amb l'objectiu de portar el carro endavant.

Per una altra banda, hagués resultat poc ètic incloure'm, jo mateix com Antoni Pitarch, al llistat de "Poetes de la Terra" però -encara que alguns despistats no s'han volgut assabentar- els companys de publicació tingueren a bé deixar-me descansar de la secció, durant l'estiu, per dedicar-me al setembre del 1996, immerescudament i modèstia inclosa, l'exageració apologètica que ve a continuació.
(Antoni Pitarch Font, gener 2004.-)
.................................................................................................................................

Antoni Pitarch Font naix a Vila-real al desembre de 1956. El redactor, company i amic de POBLE té una gran facilitat a l'hora d'escriure poemes i, a més a més, té el gust i el sentiment de la recerca de la bellesa, sempre dotat de la fantasia i del joc màgic amb les paraules.

Home actiu, arrelat a la terra i a la cultura mediterrània, busca la inspiració treballant sempre amb els ulls oberts a les angúnies i les alegries de la nostra gent, la bellesa dels nostres paratges i l'estima per les nostres tradicions, paganes o religioses. Antoni és escèptic sobre la possibilitat de canviar el món des de la literatura, però tampoc vol renunciar a l'hora d'aportar la seua actitud incansable i les seues aptituds per traure el millor a les paraules i transformar la fe, l'amor, el costumisme o els bons sentiments en poesia.

Antoni és llicenciat en Geografia i Història i ha estat guanyador de la Flor Natural dels Lluïsos en quatre edicions (1981, 1983, 1985, 1990). L'Ajuntament de Vila-real també l'ha premiat en dues ocasions: Premi de Poesia (Taronja d'Or, 1983) i Premi de Narrativa Ciutat de Vila-real (Taronja de Plata, 1986). El 1983 també va guanyar la Flor Natural del Certamen Literari organitzat per les Filles de Maria del Rosari i el 1985 va emportar-se dos premis més: un amb la Flor Natural de la IV Setmana de Música i Poesia de la Caixa Rural i un altre a l'Ateneu Cultural i Mercantil d'Onda (on, per cert, va conéixer el guanyador del premi de poesia per a menors de 25 anys: Manel Garcia Grau).

És autor de la Serenata a la Mare de Déu del Lledó (1987) i col·laborador, com a jurat, dels "Premis de la Mar de Poesia del Grau de Castelló" (en homenatge a Miquel Peris i Segarra) des de la primera edició (1994) fins avui. Les seues col·laboracions i publicacions abracen des del camp de la investigació històrica (Els nostres orígens, Els nostre temps, Borriana la nostra ciutat, un treball, en premsa, sobre el Museu de la Taronja de Borriana, etc.) fins el dels pregons (Pregó de la Setmana Santa de Vila-real, 1994), passant pel del periodisme parlat (tertúlies i col·laboracions a Ràdio 9, COPE-Castelló, Ràdio Vila-real, Onda Cero) i escrit (fou columnista dominical del periòdic Mediterráneo de 1987 a 1992).
Juan José Clemente Cabedo, director de la Revista Poble, setembre de 1996.-



SETEMBRE

El poble ja s'ha aplegat
a la vora de l'Ermita
i a tota la comarca invita
en processó solemnial:
la Gràcia torna a la Vila,
la Mare arriba al casal.

Envoltada d'enyorança,
presidint en tron triomfal,
s'enfila cap a la plaça,
s'arrecera a l'Arxiprestal.

Complint un vot permanent
signat en temps immemorial,
la Gràcia s'ha fet present,
s'ofrena Vila-real.

Cants i pregària,
fervor de sempre,
precs i silenci,
festa de setembre,
terra i fruits,
idiosincràsia...
Benvinguda,
Mare de Déu de Gràcia!





13) Octubre de 1996

RAFAEL SÚRIA I ALBINYANA (1911-1998)



Rafael Súria és un vila-realenc d'adopció. Va arribar al nostre poble a finals de la dècada dels setanta, acompanyant la seua germana Carme, mestra que aleshores exercia com a directora al C.P. "Pius XII". Però En Rafael s'integraria molt prompte en el món cultural vila-realenc degut a les seues inquietuds literàries. D'aquesta manera va constituir-se en un dels pilars bàsics de l'anomenat "Seminari Didàctic de Valencià" que replegava un nombrós grup de mestres i gent preocupada pel desenvolupament de la nostra llengua, coordinats per Vicent Fausto (per cert, un altre gran poeta que, molt prompte, tindrem a les nostres pàgines).

Segons conta a la pàgina 13 de "Flor Natural II" (publicació dels Lluïsos que recull la seua "Flor Natural" de 1982), malgrat ser fill d'un parloaragonés (mon pare era de Xest)... des de ben menut vaig sentir-me valencià de soca-rel. Rafael Súria va nàixer a Manises al juny de 1911. Va cursar el batxillerat i va començar la carrera de medicina, però el conflicte de la guerra civil no el va deixar finalitzar aquells estudis, acabant Filosofia a Madrid després d'aquells difícils anys.

Desitjós de dignificar la literatura fallera, és autor de "llibrets" des del 1954, a Mislata, Alzira, Algemesí, etc. així com col·laborador de nombroses revistes i taules literàries. Entre el seu vast currículum s'haurien de subratllar els seus contactes en el camp del valencianisme polític (va pertànyer a Joventuts Valencianistes als anys 30) i cultural (va conéixer Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Josep Esteve, Morante, Borràs i un llarg etcètera). Per cert, l'última vegada que vàrem tindre l'ocasió de conversar amb ell i saludar-lo fou l'abril passat amb motiu del premi que li atorgà l'Associacó Cultural "Socarrats" de la nostra Vila, per la seua constant i llarga trajectòria literària i per ser un dels pocs testimonis de la signatura de les Normes de Castelló que resten amb nosaltres.

El poema que els presentem el va escriure el 1984 des de Riba-roja estant o, com diu ell, des de València la Vella, sota un garrofer, per als amics de Vila-real que el van saber acollir durant la seua llarga estada al nostre poble. Des d'aquestes pàgines l'animem a seguir amb força i salut!


........Rafael Súria (1982) amb uns amics dels Lluïsos de Vila-real.......



SOU CAP DE BROT

Per cantar vostre empényer caldrien himnes nous
que agosarats alçaren ritmes oberts al cel;
sou l'ànima i la saba envigorint renous
de la paterna arrel.

El tronc pairal és roure que us dóna fortitud;
la fe és el rent de vida que eternitza el brancatge;
la lluita i l'esperança són flors de joventut
que templen el coratge.

Per a forjar la glòria l'esclusa i mall teniu;
a colps de vostra entrega poliu, coherents, l'acer,
i el nou "Desperta, ferro!" és vosta veu: caliu
del verb d'un poble ver!

L'àguila vola als alts sens oblit de ses garres
i pel cel blau, segura, mira abismes sens por:
vostres ales en creu saben dur quatre barres
escudant vostre cor.

Per a uns alés més purs el vostre alé és espill
i en ell la Pàtria alena a glops pertot arreu,
car sou l'encesa torxa que ha de vessar son brill
semblant a un llamp de Déu.

Sou fills d'un poble vell fidel a sa memòria...
Vila-real us dóna les perles d'un passat...
La voluntat que us guia encastarà en la Història
tot quant heu conreat!







14) Novembre 1996

JOAN ABELLÓ I LLACH (1908-2001)



Joan Abelló i Llach va arribar al nostre poble, que des d'aleshores és també el seu, a primers de març de 1941 per fer-se responsable de l'administració d'una fàbrica de gèneres de punt, concretament la dels fills de Miguel Marcet.

El nostre poeta havia nascut a Terrassa (Barcelona), el 10 de juliol del 1908. Molt prompte, després d'instal·lar-se amb la seua esposa, Montserrat Dalmases, a Vila-real, així com els sogres i la seua cunyada, s'integraria entre la nostra gent que, des del primer moment, l'acollirien molt bé. A Vila-real van nàixer els sis fills del matrimoni, dels que només n'ha faltat un que està soterrat al nostre poble.

Les inquietuds culturals li arribaren de ben jove, sent un bon lector, afeccionat a la música i el teatre. Va aportar el llibret i la música per fer una representació teatral sobre el Nadal al local dels Lluïsos, quan encara es trobava aquest al carrer Major. Durant molt de temps va formar part de la redacció de la revista de "Sant Pasqual" publicant la secció "Balcón a la calle"; entre 1954 i 1957 va realitzar els guions radiofònics de "La voz de la parroquia" per a la ràdio local, així com una sèrie de guions de teatre radiat per als actors d'un programa que van presentar les Purissimeres, el dia 8 de cada mes, durant tot el 1954 (Any Marià).

La seua vessant literària l'ha portat a un constant conreu de la poesia sense pretensions de competir en justes, ni certàmens, sinó més bé per fer feliços els que el lligen, l'escolten i l'envolten: tots els anys sol comboiar amb poemes els matrimonis que celebren les bodes de plata, també quan hi ha alguna efemèride familiar que celebrar, però, sobretot, són coneguts els poemes que ha publicat als darrers anys en la revista "Exágono" dels Lluïsos.

Al poema que els presentem demostra, sobradament, un magisteri assolit en l'experiència d'uns anys viscuts amb serenitat intensa i en les inquietuds intel·lectuals profundes sobre els temes sempiterns del temps, l'espai, el sentiment i la vida.



TOT PASSA...

Passa un cavall, corrent, brunzent, camí avall.
Passa l'estiu, son hores, sonores, del temps que riu.
Passa la vida, calmada, calmada, trau de ferida,
on brolla la sang vermella, rosella, nascuda del fang.

Com t'esperava amor i dolor, dona que amava,
l'infant petit que plora, a tota hora, al fer-se de nit.
L'hisenda, les terres, riquesa, bellesa, l'or de les gerres
que tinc al trespol, guardades, mirades tan sols pel sol.

La dona bonica, formosa, xamosa, que llesta trafica,
cantant, somrient, ocella, poncella, picarol d'argent
que alegra mes penes, rient.

El vent de mes venes em porta conhort.
Qui trenca ma sort?
Pausada, callada, s'acosta la mort...






15) Desembre 1996

ESTHER PESET GALLÉN (1959)



Esther naix a Vila-real un 3 de gener de 1959. De molt jove va sentir-se captivada pels ambients culturals i literaris de la nostra ciutat. Els temps anaven canviant i Esther no solament va conseguir ser la primera directora de la revista parlada "Camino" (1978-1981) dels Lluïsos, sinó també la més jove. Als vint anys (1979) entra de ple al món de la poesia i guanya la Flor Natural de la Congregació: l'única entitat local que aleshores organitzava un certamen literari. També va rebre el Premi Camino en 1981. La seua obra literària la podem trobar, dispersa, entre diferents revistes locals (Exágono, Cadafal,...) i publicacions de caire més comarcal, que van des de la "1ª Antologia de poetas castellonenses" d'Angel Campos Cayuela (1984) fins la "Serenata a la Mare de Déu del Lledó 1985-1995" editada, l'octubre passat, per l'Ajuntament de Castelló i que conté la seua Serenata de 1990.

A banda de la poesia, com apuntàvem abans, Esther sempre ha estat envoltada d'ambients culturals que l'han conduïda pels infinits camins de les inquietuds, sobretot les teatrals, encara que, més que actriu afeccionada, Esther és -de segur- una autèntica professional en el domini de la veu i la declamació com ha demostrat, per exemple, en el paper de narradora de "Final del Cisma de Occidente" (de Manuel Villarreal).

Potser des d'una acràcia premeditada o, fins i tot, des de cert existencialisme assenyat, la poesia d'Esther té un segell propi arrelat temps enrera, encara que per la seua condició de dona ha estat una franctiradora tractant d'obrir-se camí a cada pas per seguir donant fruits poètics cada dia; això sí, des de l'any passat, després de complir amb les seues obligacions laborals com a secretària de l'alcalde la ciutat, Manuel Vilanova.



MIRALL

Vindrà l'horitzó més blau.
L'albada vindrà de la resta de la nit.

Naixerà de nou la llum
i tots els camins
i totes les campanes
seran rialla de l'immens destí.

Per tu i sols per tu
deixaran les vermelles roses
el seu perfum en l'albada
clavat al meu mirall.

I en aquest jorn
la llum es consagra
en l'immens espai on vius.

Escuma i vent
onades blanques
i el soroll de la mar
que tant estime.

Vindràs al mirall
a dir-me que m'estimes
i en els meus ulls voràs
que sempre t'he estimat.





16) Gener 1997

AUSIÀS MARCH (1397-1459)



Enguany, com sabeu, celebrem el VI Centenari del naixement del gran poeta a Gandia. Ausiàs March és una de les figures culminants de la literatura catalana de tots els temps i un dels poetes europeus més importants del segle XV. La seua poesia tracta, principalment, del tema amorós i de la mort.

Al segle XV, els poetes catalans, valencians i mallorquins abandonen les influències occitanes i escriuen, ja, totalment en català; per tant, Ausiàs March és el primer poeta culte que decideix abandonar la llengua dels trobadors i emprar la llengua autòctona per construir un corpus líric d'excepció. El mateix Ausiàs és conscient del canvi que duu a terme, com ho explica al poema Lleixant apart l'estil dels trobadors (XXIII, 1-2).

Ausiàs va morir a València. Juntament amb el poeta i prosista Joan Roís de Corella, tancaren el nostre segle d'or: el segle XV.
En Febrer tornarem al segle XX i a Vila-real, el nostre POBLE. Durant el 97 comptarem amb poetes molt coneguts i de molt de nivell, com ara Carbó, Carceller, Carda, Díaz, Dobón, Fausto, Font de Mora, Gimeno i un llarg etcètera.



NO EM FALL RECORD

No em fall record del temps tan delitós
que és ja passat: pens que tal no venrà.
Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
car pietat fet haurà pau ab vós.
Preareu mi, qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.

Plus que dabans me trobe desijós
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
l'enteniment no em serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
per tal voler del qual jo em contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau.vos lla on de primer estàveu.







17) Febrer 1997

ENRIC DOBON GOMEZ (1952)



Enric Dobón va nàixer a Vila-real la vesprada del dia de Santa Caterina (25 de novembre) de 1952. Llicenciat en Filologia Hispànica, exerceix la docència a l'Institut de Batxillerat "Francesc Tàrrega" on, segons testimoni de molts dels seus alumnes, té la credibilitat pròpia del professor que creu amb el que diu i que viu amb intensitat les seues classes, situant-se a les antípodes d'allò que s'estén per "funcionari ensenyant".

Enric ostenta una sòlida trajectòria cultural que abraça des la participació en programes radiofònics de COPE-Castelló i col·laboracions literàries en diferents publicacions de caire local (Rella, Cadafal, revista de San Pascual, etc. i, en breu, en la nostra revista POBLE) fins la participació en els certàmens capdavanters de la nostra cultura al País Valencià: amb el llibre de poemes "Carta Pobla" (1978) fou finalista dels premis Octubre i amb "Pany d'imatges" (1980) del "Jordi de Sant Jordi" de l'Ajuntament de València; aquests llibres, tots dos, han estat antologats en "Forja de Mar" (1982) on, a més, es recullen poemes d'Enric Portalés, Jacinto Heredia i Marcelo Díaz. Més endavant escriu "Goig i suplici d'un vianant" i "Romanços i astúcies del cec Riota", alguns poemes dels quals venen publicats en "1ª Antología de poetas castellonenses" (1984) de Campos Cayuela i en "20 años de poesía en Castellón (1972-1992)" (1993) de José Mª Araúzo (pàgs.217-224), on també trobem un fragment del premi de poesia Ciutat de Vila-real, 1987 (Temes vila-realencs, Sèrie III, nº 4) "I em faré trobador del teu somriure". El poema que els presentem -dedicat a una de les seues filles- pertany, precísament, a l'esmentat poemari (pàg.28).



CANÇÓ PER A ANNA

Et cantaré poemes sense fi
mentre la nit arriba i desaprens
gemecs i plors,
i et mostraré roselles
que niuen amb tristesa
al meu jardí.

I em faré trobador
del teu somriure,
de mil rialles distretes i amples,
t'oferiré la infinitud del cel:
ai, les fosques raons
del nostre viure!

I des dels cims d'estàtica mirada,
interrogant,
em cerques senzills mots...
...que no vull curullar-te els ulls
de maules.

I al si del teu somriure inacabable
m'oblide, vell joglar,
de les paraules.








18) Març 1997

MARCELO DÍAZ GARCÍA (1950)



Nascut a Villasequilla (Toledo), viu uns anys a Barcelona fins que en 1977 decideix fer-se vila-realenc de "dret", però seran els seus propis esdeveniments vitals i, sobretot, les seues realitzacions poètiques o plàstiques les que el nomenaran, a la llarga, vila-realenc de "fet".

Marcelo també ha estat mantenidor de la reina de festes de Vila-real (1992). De tota manera, aquest gran artista nostre prefereix justificar-se com a poeta davant la pluja constant d'idees que és la seua vida. Potser, no li hagués importat nàixer al barri de la Casa dels Uffizi, a Florència, dins del mateix Ermitage a Sant Petersburg o al districte on s'ubica el Museu d'Art Contemporani de Nova York però, sempre, aprop d'una finestra oberta al món.

No sé si es tracta d'un humanista del nostre temps, però Marcelo sap nadar en l'ample mar de la cultura universal: la seua dedicació a l'escultura, potser la més reconeguda pel gran públic pel seu magisteri en el tractament de tota classe de fusta i d'altres materials més clàssics, com ara la pedra, no ha aconseguit apartar-lo del conreu de la pintura expressionista, ni, molt menys encara, de la construcció d'un univers amb paraules que estructure tota aquesta energia creativa.

El currículum artístic i plàstic de Marcelo ens faria viatjar per vàrios continents. En la vessant literària destaca la seua dedicació com a columnista del periòdic "Levante-El Mercantil Valenciano" on sol reflexionar sobre els problemes socio-culturals i filosòfics de l'aldea global. De tota manera, hem de destacar en la seua trajectòria poètica les dues obres publicades a Vila-real on exposa els "Poemas de la posesión de la tierra": "Forja de Mar" (1982) amb el recull "De la posesión debida" i "Gozne devenido" (1988) amb el poemari "Del equipaje amado".

Més endavant publica en solitari "Ágora" (1992), amb pròleg de Rafael Ferrer i "Continente de auroras" (1996) on el concepte de vers, com a sinònim de poesia, es descarta en favor d'un conjunt expressiu amb una alternància formal de textes en prosa poètica. Acabar llegint un poema d'aquest poeta de la nostra terra, que lluita entre la universalitat de "le meteque" i el sedentarisme de la gent que ha sabut acollir-lo, és la manera més conscient de posar un punt i apart on, sempre i sobretot al seu currículum, hi haurà un punt i seguit.



DEL EQUIPAJE AMADO (fragment)

Tiene el espacio el sonido exacto,
imperceptible, punto pleno,
seno de la vegetación de plata.
El alba es tímida a su lado.
Una herida de labio
es su silencio roto.
Su silencio de muerte,
la tarde ocaso contra el mar.

Mi voz contenida en su nada,
su todo no tacto,
se calla llegada a su vientre.
Traigo infantil mi verso
que luego puede
escuchar su armonía por mi mano.

Desde ella, piel, linde,
tenso una raya de amor por mis ojos.







19) Abril 1997

SUSANNA LLIBERÓS I CUBERO (1973)



Susanna és una jove poetessa vila-realenca, paradigma d'allò que la gent del disseny publicitari ha convingut en anomenar, desencertadament, JESP (ó J.A.S.P.), és a dir, jove "encara que" sobradament preparada, com si allò de "encara que" (ó aunque) fos sinònim d'excepció entre la joventut.

Per sort, la mitjana intel·lectual dels nostres joves ha assolit un nivell impensable fa només una dècada i Susanna Lliberós es troba entre un reduït grup emblemàtic que demana a crits, potser de tant en tant a cops, però, quasi sempre, amb versos que substituïm aquell "encara que" publicitari, per un "jove i, per tant, ..." sobradament preparat. La joventut intel·ligent ja sap que és d'ignorants generalitzar i que a totes les edats hi ha comportaments i actituds que pequen d'inconsciència, de maduresa, d'escepticisme o de senectut, però ningú pot negar que en tota la història de la humanitat mai havíem comptat -almenys a Vila-real- amb una joventut tan apta i tan preparada, teòricament i intel·lectual, com l'actual (què hauria estat de Vila-real sense un institut públic, el Francesc Tàrrega, a finals de la dècada dels seixanta?).

Susanna Lliberós i Cubero és Llicenciada en periodisme per la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Dotada per a l'expressió literària i la poesia, ha sabut compaginar els estudis amb els premis literaris: en la categoria de menors de 20 anys, va guanyar en 1993 el primer i segon premi del certamen "Ciutat de la Vall d'Uixó" que, sota el patrocini de l'Ajuntament, ha editat els seus poemes. En 1994 guanya el primer premi del certamen "Solstici de Manises", organitzat per la Casa de Cultura d'aquest Ajuntament de l'Horta que també ha editat els poemes premiats. En 1995 va obtenir un accèssit al "III Premi Hilario Zabala" del centre de "La Torrassa" de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona) amb publicació inclosa.

A banda de col·laborar, habitualment, a la nostra revista POBLE, ha realitzat col·laboracions esporàdiques en diverses publicacions de poesia catalana, com ara en "Esment", i també en revistes literàries valencianes, com per exemple "Diàfora" d'Almussafes. Fins i tot les pàgines de cultura del diari "La Vanguardia" de Barcelona, en article d'Ernest Farrés (10.11.96, pàg.61), han tingut en compte el treball dels poetes nascuts fa vint-i-pocs anys, com és el cas de Josep Porcar (de Castelló) o el de la jove poetessa de Vila-real, Susanna Lliberós que ...construye versos asimétricos i violentos encabalgamientos en un universo creíble y sugerente.

Susanna Lliberós i Cubero: poetessa, de la terra, jove i, per tant, ...sobradament preparada per solcar els inescrutables camins de la creativitat literària.



Vodria escriure avui versos amables,
deixondida i absorta, com si per la finestra entrés la vida.

Però són massa nits que amaneixo el desfici,
que miro d'inventar, a cops de sal,
el teu cos agredolç,
la suor despullada i espessa que aclapara.

I no m'absolc d'aquest pecat innoble d'escolpir-te
amb la cendra que ara em cau garres avall.

Has volgut amagar-te en un anonimat estúpid,
car et passeges davant meu -com qui no vol-
així com desganada m'empasso l'hivern,
que m'ha sorprés prenyada de malícies.

M'he penjat de silencis de pam,
de pam com els glaçons que em cauen des dels astres.
Et pateixo amb una ira de cavall
cada sessió d'insígnies i solsticis:
i em cau el nom com una llosa.

És llavors quan crido fort, arrapant-me la gola,
i em veig absurda, tràgicament eixuta de paraules.





20) Maig 1997

VICENT FAUSTO I MANZANO (1945)



Vicent Fausto va vore la llum de la Vila, per primera volta, un setze de juliol. Professional de l'ensenyament, pedagog, poeta, però, sobretot, una de les referències culturals més sòlides per tota una generació de vila-realencs que vam aprofundir en l'estudi del valencià com a llengua de cultura des d'aquells cursets de l'I.C.E. de la Universitat de València dels setanta i dels vuitanta, impartits per una colla de capdavanters d'entre els quals sobreeixia, sempre, Vicent.

Una dada curiosa, sobretot per als que desconeixen l'escassa adicció del poeta a les antologies, és que la poesia de Vicent Fausto no apareix a la "1ª Antología de poetas castellonenses" (1984) de Campos Cayuela, ni tampoc a la més recent (1993) de "20 años de poesía en Castellón (1972-1992)" de José Mª Arauzo. Com sempre sol passar a les mal anomenades antologies, ni estan tots els que són, ni són tots els que estan; però Vicent, com aquells joves cantautors dels anys seixanta, porta una trentena d'anys lluitant contra l'horror vaccui (por al buit) i enfrontant-se als fulls en blanc, ara com un mestre artesà del romànic, adés com un àcrata assenyat fugint del caos epistemològic.

Des d'aquell "Cantar de la veu novella" del 1968 -premi de poesia Ausiàs March, publicat per l'Ajuntament de Gandia- fins la "Carmesina" -premi de narrativa (1996) del darrer Certament Literari "Ciutat de Vila-real"-, els fruits poètics i literaris de Vicent han anat aconseguint premis, taronges d'or i de plata, així com flors naturals pertot arreu.

No obstant, a més de certes participacions altruistes com ara la confecció de la Serenata a la Mare de Déu del Lledó de 1983 i certes col·laboracions en premsa (Mediterráneo, Castellón-Diario, La Vanguardia) i publicacions locals (Exágono, Cadafal), caldria destacar, en la seua llarga trajectòria, una sèrie de publicacions en la col·lecció "Arrels" (1982) com ara "Amb la veu del poeta", un recull poètic enregistrat amb la seua pròpia veu, i el "Pregó de les Festes de Sant Pasqual" (1970) amb il·lustracions d'Enric Arenós (Quique) i cal·ligrafiats per Manuel Adsuara, així com els "Goigs en llaors de la Mare de Déu de Gràcia", repartits per primera vegada entre els assistents a l'Acte d'Homenatge a les Normes de Castelló, organitzat pels membres del Seminari Didàctic de Valencià (entre els qual he tingut l'honor de pertànyer, junt al mateix Vicent Fausto, Vicent Pardo, Joan Lluís Martín i un llarg etcètera) celebrat a la Biblioteca Pública Municipal en desembre de 1982 coincidint amb el cinquantè aniversari de la signatura de la normativa ortogràfica.

També podem trobar poemes de Vicent a "Flor Natural" (Lluïsos, 1981), a "Les veus del temps: Mediterráneo, cinquanta anys de literatura" (1989) o en la publicació del seu premi de narrativa "Pare, anem" (1990) de l'Ajuntament de Vila-real. Darrerament es dedica a mobilitzar els veïns de Suera amb el seu Betlem, on participa tot el poble de la Serra d'Espadà i part dels conciutadans vila-realencs arrelats amb l'entranyable localitat d'interior: no sabem si ja l'han fet fill predilecte, però, al pas que va, de segur que ho aconseguirà.



ELEGIA A MOSSÉN BALLESTER (1981)

Pescador que em llançaves
l'enfilat del teu cor:
quina estela marina
vas seguint, pescador?

Sembrador que em reblies
escampant la llavor:
quin sembrat ensementes
lluny de mi, sembrador?

Podador que esporgaves
escapçant-me el dolor:
a quina altra arborada
has anat, podador?

Collidor que tallaves
el raïm de l'amor:
a quina altra verema
has anat, collidor?

Segador que en espiga
per l'amor m'has tallat:
a quina altra segada,
segador, has anat?

Moliner que en farina
converties el blat:
per quina altra maquila
moliner, has anat?

Llaurador que lligaves
taronges i suor:
a quina altra masada
has anat, llaurador?



No sé si pescador,
que voles
per enlairats camins que jo no alcance;
no sé si moliner,
llogat per les maquiles
que et pagarà l'amor de Déu inabastable;
no sé si llaurador, podador,
et cride, amic del cor,
i un vers et llance.

I allà on estigues,
sembrant i espigolant eternament
pels camps de benaurances,
t'envie rectament una elegia
en recordar-te.
I faig present un buit
que tu ocupaves.
I pose en el teu lloc
només un vers
per recordar-te.
I no et diré cap més ofici
per a cridar-te.
"Mossén" diré, només,
per designar-te.

I tu,
mossén, amic del cor,
segur que et rius,
pausat i amable.
I encens un cigarret sense cap por,
perquè on tu vius no hi ha cap metge
per a privar-t'ho.

I allargaràs la mà,
i hi posaràs el cor
i jo et daré una flor
per recordar-te.







21) Juny 1997

ENRIC PORTALÉS I LLOP (1961)



Enric Portalés i Llop naix a Vila-real el segon dia de Nadal de 1961. Gairebé tota la seua adolescència i joventut la passa fora, però fora de la ciutat: el col·legi, la universitat o la mili, el traslladen d'ací cap allà per algunes terres acollidores i per d'altres que, segons ell, no ho són tant. Les vivències subjectives del poeta sempre són trascendentals a l'hora d'enfortir els sentiments envers la terra o les persones.

Arribem a l'any 1985 i, molt jovenet o, a la primera de canvi, com se sol dir, aconsegueix la plaça de professor de batxillerat després de superar unes proves que, normalment, són l'antagonisme suprem de la poesia i que la gent sol anomenar, sense lirismes, oposicions. Des de l'any següent, 1986, segueix impartint, fins avui mateix, classes de Llengua i Literatura Catalanes a l'Institut Tàrrega de Vila-real.

Des de la publicació de les plaquetes "Un soll de sang després de la batalla" i "Vol infinit" en l'obra conjunta "Forja de mar" (1981), la seua activitat ha estat més crítica que no pas creativa. La docència i, sobretot, actuar com a jurat a diversos premis literaris (com ara el Ciutat de Vila-real, Ciutat de Castelló o el Miguel Hernández d'Alacant, entre d'altres) l'ha fet prendre consciència des de la postura crítica envers els altres per esdevindre un autocrític, no sé si un tant radical, quan s'exigeix a si mateix, de tal manera que, difícilment, permet l'aparició pública dels seus poemes.

En certa ocasió, Enric deia que la poesia és una mena de psicoanàlisi i que ell escrivia el que els demés li contaven al psiquiatra. Aquesta frase, sorgida, tal vegada, de l'ancestral modèstia vila-realenca és també una mostra de seny recolzada en l'humor. Té raó quan diu que l'obra de creació surt de la necessitat i si aquesta no existeix, hom no produeix; però també és veritat que, moltes vegades, la creació naix de la solitud com a problema i, realment, un home com Enric, envoltat sempre d'amics i familiars, amb un fill que se'l mira i que encara no se'l veu prou, és difícil que canvie la poesia real per la vivència poètica quotidiana. Perquè ja ho deia Miquel Peris, en primer lloc i abans d'escriure, s'ha de viure poèticament malgrat que, com a clàssic del costumisme, no encaixa massa a l'estil, un tant espriuenc, d'Enric.

Els seus poemes resten dispersos i se'n poden trobar a publicacions diverses com ara Buris-ana, Benicarló Crònica i els diaris "Mediterráneo" o "Castellón Diario". Darrerament ha estat antologat a dos llibres: "Poetes del Nord", edició conjunta de l'Associació Borrianenca de Cultura i la Universitat Jaume I (1992), i a "20 años de poesía en Castellón" (pàgs. 279-284) de José Mª Araüzo (1993). El seu estil és característic de l'eclecticisme dels vuitanta: poesia pura, formalisme, cultisme, però també podem trobar existencialisme, intimisme, transgressió formal o poesia social. Tot plegat, ens confessa, és una obra desorganitzada, com ell mateix, la qual cosa pot amagar, en principi, tota la poesia que porta a dintre i que resta a l'aguait, impacient i en potència, per eixir a la superfície quan el parany d'eixos cartesians que, de vegades, és la vida quotidiana, el retorne a la dimensió literària on conflueix la qualitat i la llibertat expressiva.



BARCELONA

Dansar amb les ones mar endintre vull,
Univers fèrtil en reductes lapidaris

Crear als horitzons del discurs
L'expressió que arranqui de la teva mirada
La gaudiana transgressió de l'equilibri .

Córrer per carrers d'olorosos soterranis desitjo ,
Planificació moderna que ens acosti.

Escoltar només amb els llavis la música,
Piano farcit de somnis
I a glops, arrabassar la riquesa nocturna.








22) Juliol/Agost 1997

FRANCESC MEZQUITA BROCH (1947)



Francesc Mezquita Broch naix a Vila-real en 1947. Va exercir durant uns anys com a professor en l'antiga "Normal" o Escola Universitària de Formació del Professorat i actualment és catedràtic de Geografia i Història a l'Institut de Batxillerat "Francesc Ribalta de Castelló". Ha publicat vàrios treballs d'investigació històrica en revistes especialitzades.

Encara que escriu poesia des de l'època d'estudiant universitari, no ha publicat mai cap llibre de manera individual, però, tal vegada per allò de la casta o, millor dit, la nissaga (són pare va exercir la poesia en els difícils temps de la postguerra), ha participat en antologies col·lectives com ara "Voces de Silencio" de la Universitat de València (1966) i "Homenatge a Vicent Andrés Estellés" del Departament de Filologia Catalana de la Facultat de Lletres de Tarragona (1983), entre d'altres.

L'any 1994, amb el treball poètic "Platja Rossa" -del que, a continuació els mostrem un poema- Francesc Mezquita guanya els "I Premis de la Mar" organitzats per l'Associació Cultural "La Barraca" del Grau de Castelló, sota el patrocini de l'Excel·lentíssim Ajuntament. La qualitat i quantitat dels treballs presentats a l'esmentat certament del Grau de Castelló l'han portat a consolidar-se i, precísament, aquests darrers dies de juny i de festes de Sant Pere, s'ha presentat la quarta edició amb el mateix jurat de les tres anteriors: Miguel Angel Mulet (regidor de cultura), Lluís Meseguer (poeta i professor de la UJI), Francisco Pascual (periodista), Manel Garcia Grau (poeta i professor), Vicent Domènech (inspector d'Educació), Antoni Pitarch (professor, historiador) i, com a membre de "La Barraca", Joan Torrent.

Moltes vegades sol dir-se que a Vila-real fem moltes més activitats culturals que a Castelló però, davant l'evidència, hem de resignar-nos a afirmar que aquesta opinió és totalment falsa i localista: l'exemple del Grau podria fer repensar-se a les nostres autoritats el potenciar un poc més el certamen literari de Vila-real. A més de Francesc Mezquita (de Vila-real), han estat Manuel F.Navarro del Alar (de la Vall d'Uixó) i Joan Baptista Campos Cruañes (del Grau de Castelló) els guanyadors de les anteriors edicions. El treball premiat del nostre poeta de la terra, Francesc Mezquita, ens parla de la mar com una reflexió sensitiva sobre el pas del temps, observant la superfície de la vida amb el desig de transcendir-la, de donar-li el sentit que li pertoca. Llegiu i fruïu de la lectura: si podeu, asseguts davall l'ombrel·la, a vora mar...




PLATJA PLENA

Hem baixat a la platja
plena. La brisa era forta
i les onades muntaven
fresques i clares
amb una sensació
benefactora.

Ombrel·les i esteres
omplien la vora humida
d'éssers immòbils
amb la pell enfosquida
i un olor d'ungüents i olis
que amagaven
el salitre de la vida.
Mar guanyada per la gent,
vençuda.

Haurà de venir el vent
de la tardor
que agrane enverinats olors
que guanyen terreny les ones
i queden els cossos nuets
davant la tempesta.
La sal, a poc a poc,
despertarà la vida.







23) Setembre 1997

M.VICENT GIMENO I ESTORNELL (1940)




Mossén Vicent Gimeno i Estornell és un dels preveres del nostre poble, nascut el 23 de setembre de 1940 al número 2 del carrer Major Sant Doménech, a la vora de la nostra plaça porticada. Família, amics, escola, carrer, la Vila, en definitiva, forjaran als primers anys de la seua infantesa una vocació religiosa però també cultural, arrelada a la terra.

Els seus estudis eclesiàstics transcorren entre el Seminari de Tortosa i Castelló (1952-1964), però no li impedeixen realitzar, per correspondència, el "Cursos de Valencià de Carles Salvador" organitzats, aleshores, pel "Rat Penat" que acaba en 1963 i li són convalidats pel títol de Mestre de Valencià (1983).

Ha estat un dels capdavanters en la normalització de la litúrgia en valencià, des del 1965 quan exercia de Vicari a Nules, passant per Suera i Albocàsser. També donà classes de Valencià als alumnes del Seminari de Sogorb, d'on va ser prefecte i professor. Allà on ha viscut, ha estat un animador de la nostra cultura popular mitjançant publicacions periòdiques adreçades a tota la feligresia i, en especial, a la joventut.

Des d'octubre de 1993 serveix com a pàrroc in solidum a l'Església Arxiprestal de Vila-real. La seua tasca cultural sempre ha giravoltat pel món poètic i el món de les tradicions en la nostra llengua, encara que mai ha gosat llançar-se a recopilar i publicar el seu extens i valuós patrimoni literari: malgrat això, totes les parròquies i pobles per on ha passat en són testimoni del seu quefer literari i cultural; també, darrerament, han vist la llum molts dels seus poemes costumistes a la revista "Exágono", així com uns gojos populars en llaors de la Mare de Déu de Gràcia que foren publicats per l'Ajuntament de la ciutat el setembre passat. "Les tornades del frare Bernat" reincideixen en la temàtica sobre la nostra patrona i el paratge nostrat de l'Ermitori, on, precísament, el frare Bernat acudí per fer oració i passar a la història del nostre poble, sense adonar-se'n, com un dels primers pobladors.



LES TORNADES DEL FRARE BERNAT

Frare vell, frare Bernat,
la coveta que enyoraves
casa nostra s'ha tornat!

Diu que han dit que un rodamón
vol plantar-se com un arbre
a la vora de les aigües
del bon riu, nostre Millars,
i al Consell disposts hi són
per donar-li a d'aquell frare
les conhorts tan necessàries
que al Termet li facen llar...

Frare vell, frare Bernat,
la coveta que enyoraves
casa nostra s'ha tornat!

Al matí la llum lluïa
dins la cova perfumada
i escampava el sol les boires
que es lliuraven d'aquest riu;
era el flaire de Maria
que al bell punt de tota albada
del seu Fill les llums més noves
encenia en ver somriu...

Frare vell, frare Bernat,
la coveta que enyoraves
casa nostra s'ha tornat!

Diu la Vila que el fraret
té una Verge i un Nadó
que es somriuen nit i dia
fent del lloc un paradís;
de raó vaja al Termet
aquest poble en processó,
que la Gràcia de Maria
per la vila és llum i encís...

Frare vell, frare Bernat,
la coveta que enyoraves
casa nostra s'ha tornat!







24) Octubre 1997

MANUEL PITARCH FONT (1966)



Després d'acabar magisteri a l'Escola Universitària de Formació del Professorat de Castelló, va començar els estudis de Literatura a l'antic C.U.C. (ara UJI) per acabar a la Universitat Literària de València les llicenciatures de Filologia Catalana i Filologia Hispànica. Després d'uns anys de docència a Catalunya, actualment treballa per les nostres comarques com a professor de Secundària.

Ha col·laborat, sobretot, a revistes locals com ara "Cadafal" o l'"Exágono" dels Lluïsos, on va aconseguir ser premiat amb la Flor Natural, premi Regina Apostolorum de Poesia, en 1986 i 1987, així com en 1990 amb el premi de la Revista Parlada "Camino" i el Premi Extraordinari commemoratiu del IV Centenari de la mort de Sant Lluís dins de la XXXIX edició del Certamen Literari de la Congregació de Lluïsos. Altres premis literaris els ha aconseguit al Concurs de Poesia de l'Ajuntament de la Vall d'Uixó en 1989 i 1991 que va publicar-li les obres premiades. És autor de la Seranata a la Mare de Déu celebrada a la Basílica del Lledó el 4 de maig de 1991, també publicada, ara, per l'Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló, en 1996.

Dins de l'àmbit professional, ha participat en nombrosos congressos de Filologia Catalana, publicant articles científics en llibres i revistes especialitzades, encara que seria una llàstima que acabés dedicant-se només a la crítica literària quan la seua poesia àgil i culta ha madurat els darrers anys per omplir, cada dia, una obra més completa en quant a la qualitat i, sobretot, el tamany.


(SENSE TÍTOL)

He vist vel·leïtat als teus ulls,
orbs de promesa.

Paratges presumptament sensuals
entre el batec indòmit del teu cos
i la teua boca incerta.

T'agrada jugar a estimar
quan la nit és confident
i el nervi del temps s'esquinça
i espurneja de la teua mel
l'íntima estança.

Els llavis de sang banyen l'aurora
amb llefre regust de virginitat.
Quan la nit és confident
provoques tots els volers
i esgavelles el miratge
del meu voler innocent.


(De "Tres amors d'Occident", 1991)






25) Novembre 1997

MARIA DOLORES CARDA MONZONÍS (1952)



Va nàixer a Vila-real el 17 d'abril de 1952. A banda de les seues obligacions professionals, com a Secretària dels dos primers alcaldes democràtics (Baptista Carceller i Enrique Ayet), Mª Dolores sempre ha tingut aficcions literàries des de la seua època d'estudiant de Magisteri, encara que s'ha prodigat poc a l'hora de publicar o de presentar-se als premis literaris.

En 1982, però, va guanyar la Taronja d'Or del "II Certamen Literari Ciutat de les Taronges" de Vila-real que va organitzar l'Ajuntament per omplir el buit deixat amb la desaparició de l'Ateneu Ortells, única institució cultural, juntament amb la Congregació de Lluïsos, que havia organitzat certàmens literaris des dels anys de la postguerra fins aleshores. Mª Dolores va guanyar amb un poemari costumista, que portava per lema "1946" i que, precísament, anava dedicat a la gelada que va tindre lloc la matinada del dia de Sant Antoni d'aquell any. Aquest poemari fou publicat per l'Ajuntament de la ciutat, juntament amb les altres obres premiades, en el nº 3 de la col·lecció municipal dels "Temes Vila-realencs".

Aquests poemes, tan melangiosos i tan vila-realencs, venen a recordar-nos i a reivindicar-nos el paper històric de la dona del nostre poble, com a llauradora, i el seu present, com a protagonista activa de la nostra cultura, per aconseguir un futur ple de reptes pendents, però també de fites assolides.

Aquell 1946, la festa de difunts es va avançar uns quants mesos... Llegiu i gaudiu d'aquest bell fragment.




"Matinada de Sant Antoni.
I el gel va cobrir la terra
".

Ocells morts,
lírics plomalls disseminats
trencant la blanca monotonia
de l'immens cementeri de les terres.

La terra cremada pel fred
aguarda el temps
en que les fulles i les branques seques
encatifen els nus esquelets
de les arrels, filles seues,
com calcinada ossera de serps
asfixiant de la pedra l'ànima,
com llosa d'asfalt i de neu
premsant de l'aire l'alé.

Un malson pestanyós
ofegant cada jorn diàfan,
somniat i regat amb suor,
dissecant cada fruita criada
com l'infant bressolat en la falda
riallera, il·lusió d'un amor;
i el botó, ja curull de miracles,
llum d'estels en la branca sedenta,
es fa llàgrima ferma
en els ulls que han perdut la mirada
i en la mà que s'aixeca impotent.

I plore i et done una treva
cridant el teu nom
enterrat en gelades escumes,
ofegat sense estima.







26) Desembre 1997

BAPTISTA CARCELLER FERRER (1937)




Tot i reconéixer que és un tòpic allò de les persones que no necessiten presentació, l'excepció sempre confirma la regla. Tothom sap, almenys a Vila-real i en bona part dels pobles de les comarques de Castelló, qui és B.C.F.. Tal vegada -perquè sempre en queden-, alguns vila-realencs encara no tinguen clar que ha estat el primer alcalde (UCD) elegit democràticament de tota la història del nostre poble, ja que durant la pro-democràtica República, 1931-1936, els dos alcaldes que tinguérem foren designats per decisió governativa, és a dir, "digital" com es diu ara.

Tal vegada, Batiste Carceller estava predestinat a ser una espècie de "Lehendakari" perpetu del seu poble, però el destí no ho va voler així i va nàixer una setmana massa tard (el 27 de febrer) per a fer coincidir el seu natalici amb el del seu poble estimat (20 de febrer). De segur que d'haver tingut una miqueta més d'allò que s'anomena ambició política, no solament hauria canviat de cotxe uns anys abans, sinó que hagués pogut arribar a llocs encara més rellevants dins del panorama polític...

Però Batiste mai ha sigut un polític a l'ús. Carceller és, sobretot, de Vila-real, i els vila-realencs no és que estiguem predestinats a fugir de la política, però hem de reconéixer que la política mai ha sigut l'objectiu més nostre.

No obstant, Batiste no és dels que es conformen en "passar a la història local". La seua llarga trajectòria l'ha portat pel primer Ajuntament democràtic, però també per la presidència dels Lluïsos, pels escenaris com actor de "ELS XIII" i de "Tabola" (qui no l'ha vist, a "Final del Cisma de Occidente", fent de Papa Climent VIII? ), per la ràdio com a col·laborador de COPE amb programa propi ("Veni Creator"), per la premsa com a columnista del recentment desaparegut "Castellón-Diario" o com a redactor de quasi totes les revistes i publicacions de caire local i comarcal -entre elles "POBLE"-. Però el que l'ha introduït en el llibre dels Rècords Guinnes, moralment almenys, ha estat el fer de mantenidor als pobles en festes. La més recordada de les darreres manutencions va tindre lloc, precísament, durant les passades festes de Sant Pasqual (maig de 1997) en la commemoració del Cinquantenari de la proclamació de reines i dames al nostre poble. Ací teniu un fragment poètic amb la firma d'un dels vila-realencs més polifacètics de tots els temps:



BELÉN

María tiene la noche blanca,
ríe una estrella
baja un lucero,
y en el pesebre, cercana el alba,
duerme un tesoro del mismo cielo.

La noche sigue llena de calma,
brilla una nube,
cantan los vientos,
y con las luces de la mañana
mil serafines vuelan contentos.

Ríen pastores en la majada,
nace una chispa,
sube hacia el cielo,
y un ángel dice con voz pausada
que ya amanecen los nuevos tiempos.
La dulce noche da paso al alba,
vienen los Magos,
brilla un lucero,
y atravesando altas montañas
buscan al niño Rey de los Cielos.

La gente mira ensimismada,
la noche calla,
José, sonriendo,
eleva al cielo una mirada.
Se siente padre, está contento.
María, virgen inmaculada,
contempla al niño.
Sonríe el tiempo,
la noche blanca está adornada
con dulces cantos que lleva el viento;
blanca es la noche,
dulce el amor,
grande el momento
que nace Dios.







27) Gener 1998

CLARA GIL FORTUÑO (1974)



Clara és una jove universitària de Vila-real que va nàixer un tretze d'agost, a l'estiu del 74. Amb 23 anys només, plens d'il·lusions, d'amor i poesia, però també carregats de lectures i sobretot d'estudi per acabar, amb l'any que comença, la Llicenciatura en Filologia Catalana a la Universitat Literària de València. Clara té un currículum de premis literaris que comencen ben prompte, als temps d'infantesa i al voltant del Certamen Literari Infantil i Juvenil de la Congregació de Lluïsos, perquè sempre ha sabut que les muses de la inspiració quasi mai arriben soles i, com la sort, s'ha d'anar a buscar-les, cada dia, a la porta de sa casa, a un lloc secret del que només els poetes tenen l'adreça: Clara l'ha trobada al temps en què tots els prodigis poden arribar a acomplir-se.

Aquest bagatge literari, tan precoç, s'ha vist reforçat per les afeccions musicals i els estudis de solfeig que l'han portada a formar part, entre d'altres, del Cor Universitari Sant Yago de València.

Clara Gil Fortuño s'ha guanyat, recentment, un lloc d'honor entre "Els poetes de la terra" al ser premiada en el "II Concurs de Poesia Jove de la Ciutat d'Alzira, 1997" amb el poemari "Petits poemes d'amor i desamor", del qual us presenten, a continuació, una xicoteta mostra. Aquest poemes, de temàtica amorosa i estil directe, són les credencials d'una jove poetessa que comença a obrir-se pas pels viaranys literaris, però també constitueixen una mena de pròleg que confirma els antics auguris sobre la força cultural del jovent que arriba a les portes d'un segle XXI carregat d'esperances. Salut i poesia: feliç 1998!



GEL
He intentat escalfar
aquest cor de plom teu
però ell ha restat ert (i sol)
i immune a aquest foc que em crema.

DELIT
Avui t'he vist però tu no em veies.
T'he resseguit amb la mirada
i t'he esguardat de cap a peus:
l'esquena, els cabells, els ulls, els llavis...
D'on treus eixe poder que, com un llamp,
m'estaborneix els sentits?

CANT
Aquesta nit, mirant la lluna,
xiuxiuejaré paraules d'amor,
tendres mots, suaus i harmoniosos
que s'endurà el vent rondinant baix, baixet...
Aquesta nit, quan miraràs la lluna,
la teva finestra s'obrirà lentament
i mil petites notes dansaires
es faran lloc, a poc a poc, dins el teu cor.

RECORD
He donat corda al meu rellotge
i m'he equivocat
fent tornar el temps enrere.
Aleshores, la memòria perduda
ha reviscut moments amb tu,
dolços moments, sí,
però que es troben molt lluny
de les meves esperances.









28) Febrer 1998

ROSITA FORTUÑO MIRÓ (1933)



Mare de família, esposa i iaia, Rosita Fortuño és la humanista domèstica per excel·lència. Dona amb vocació artística i cultural, no ha dubtat mai a l'hora d'escollir el moment cojuntural més idoni per expressar els seus sentiments en un full de paper, o per a plasmar-los, plàsticament, en una tela o un llenç.

Ja de ben jove va prestar la seua melòdica veu per als programes de la ràdio local i va començar a conformar una polifacètica personalitat que l'encaminaria per les rutes de la cultura: sobretot la literària, amb els seus poemes quotidians, de temàtica mariana, però també relacionats amb el seu entorn. Els seus poemes més coneguts han estat publicats a "La Mensajera", però també ha guanyat premis literaris als Lluïsos (1989) i al Certamen de l'Associació de Filles de Maria del Rosari (1982). És autora d'un "Betlem" que va ser escenificat en 1988 al Saló-teatre de l'Agrupació Coral "Els XIII".

Persona d'una sensibilitat molt especial, sap navegar pels móns relacionats amb el disseny o la decoració més artesana, però també sap afrontar, serenament, la responsabilitat artística de la pintura. La seua insistent creativitat no ha traspassat, mai, les fronteres de l'altruisme, perquè des de sempre, davant del llenç o del paper, Rosita ha acceptat el repte solitari de l'artista: aquell que sol consistir en transformar poèticament en amor la necessitat de ser estimat pels demés.



ELLA, MUJER Y MADRE
(Homenaje)

El sosiego de la casa
se salpica con tus huellas,
tus suspiros y tus lágrimas,
tus risas y tus quimeras
envueltos entre la hoguera
de tu sentir cotidiano,
el cansancio de tus días
y los surcos de tus años.

Detrás de mi poema, existes,
como un capricho de seda,
como un recuerdo lejano,
como un crepúsculo rojizo
que agranda tu holocausto.
Tus pupilas me persiguen
como el sol que veneramos
y eres, cual mariposa,
siempre revoloteando.

Has cumplido ya tu meta:
los hijos has criado
y yacen tus pechos lánguidos
pero serenos y humanos,
como albas matutinas
que gozaran del milagro.
La rosa del silencio
se posó en tus labios
y hay pájaros caídos
en tus cansados párpados.

Como concha que ocultara
la perla de tu olvido
tus cabellos se tiñeron
de colores plomizos,
colores de golondrina
que pregonan incansables
la existencia de tu vida.

Otras manos vendrán
a ordenar tanto capricho:
no temas que te desplacen
porque tu ya has cumplido,
lo que dejas palpitando
como las hojas de un libro,
lo que son cenizas claras
de haberlo ya vivido...
Tú habrás sido la fuente
del beber de este nido
y volarás sublime
por tanto quehacer sufrido
a la cumbre de las nubes
donde existe lo divino.






29) Març 1998

ALEJANDRO FONT DE MORA TURON (1949)



Nascut a Vila-real, casat, pare de quatre fills, Llicenciat en Medicina per la Universitat de València, Doctor per la Complutense de Madrid, professor d'Universitat en excedència, metge forense i ex-director de l'Institut Anatòmic Forense de València, Alenjandro Font de Mora és, actualment, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Vila-real i diputat a les Corts Valencianes.

Tal vegada, aquest currículum tan complet seria molt més que suficient per una majoria de mortals, però no per tots aquells, com Alejandro, que van tindre el privilegi de descobrir, tal vegada als temps d'infantesa (quanta gent major del nostre poble encara utilitza aquest apel·latiu, supose que carinyós, de fill de Don Alejo, per referir-se al nostre personatge?), la càrrega emotiva, instintiva i, per tant, no subjecta a cap llei natural quantificable, que comporta qualsevol procés de creació artística o de descobriment científic.

El nostre poeta del mes és home amb gran capacitat de treball. La seua càrrega diària de responsabilitats polítiques, cíviques i socials -perquè els càrrecs també són càrregues- és fa més lleugera davant les propostes poètiques o les realitzacions plàstiques: dues manifestacions lúdiques que conrea a la perfecció, des d'un punt de vista teòric (sabem que és un expert en art), però també amb la plasmació pictòrica a la tela, al llenç.

Com a poeta, a més de participar en els esdeveniments culturals i festius més emblemàtics de Vila-real (mantenidor a les festes patronals de 1983, pregoner de Setmana Santa en 1993, etc.), compta amb tres llibres: amb el primer, "Pretexto contra el tiempo", publicat amb pròleg del vila-realenc Santiago Fortuño (una autoritat en la matèria), va accedir a la fase final del Premi "Gules", de l'Editorial Prometeo, convocat per l'Ajuntament de València en 1980; amb el segon, "De la Parábola", va guanyar el primer premi de poesia en castellà "Carlos G. Espresati", convocat per la Diputació de Castelló en 1982.

D'aquest dos llibres publicats podem trobar una completa ressenya literària en l'antologia de José Mª Arauzo (1993), "20 años de poesía en Castellón", publicada per l'Ajuntament de la capital de la Plana. Del tercer poemari, pendent d'una pròxima publicació i que porta per títol "El círculo sin centro", hem pogut obtindre un interessant fragment per a tots els lectors de Poble, on Alejandro Font de Mora (en los confines del poder com a poeta, però, potser que no tant lluny -o sí?- en la seua circumstància quotidiana) reflexiona sobre qüestions que semblen tan filosòfiques d'entrada i que, en canvi, són la substància i l'essència íntima de la poesia, com ara l'amor, el temps i la solitud.




DE LA FUNCIÓN DOLIENTE DEL POETA EN LOS CONFINES DEL PODER

Podràs almacenar en tus memorias
o en los magnéticos discos de tus nuevas entrañas
todas cuantas palabras se te antoje
o el caudal de los siglos hecho número.

Y alzarte sobre las alas de los pájaros nuevos
a regiones que, antes,
prohibidas estuvieron a tus pasos;
desmenuzar la entraña de los átomos
e incubar los más horribles huevos
de la muerte infinita.

Podrás cambiar tus hábitos, dotarte
hasta de piel distinta, analizando
tus secreciones más inaparentes,
tu olor, tus sentimientos, tus afanes;
y corregir el paso de los años
con manipulaciones, invirtiendo
las horas del reloj de tus arrugas;
y añadir o quitar formas, o peso,
alterando la trabazón de tu esqueleto,
como se pone o quita
la pieza de un mecano que molesta
tal como está, y se cambia;
y alzar montes de agua, batir
mares de piedra perforando
la carne del planeta; verdear
los desiertos y desecar los hielos
y juntar agua y fuego sin que nada
se apague, encendiendo las noches
con soles macilentos o brillantes
a voluntad. Y quitar o poner
sal en las aguas, donde los peces
horrorizados sirvan a tu sustento
o diversión; y que el pájaro trine
o la fiera se amanse al pasear curioso
de tus hijos: de tus hijos nacidos
dentro o fuera de las hembras de tu especie,
con cópula o sin ella, en una danza
de ciegos cromosomas obedientes
al juego de tu mano.

No. No me cabe duda de que,
andando el tiempo, nada
de lo que anda, vuela o se mueve,
de lo que puede medirse, gustarse,
ser pesado o tenido, será ajeno
a tu poderosa voluntad;
ni de que se cumplirá
el lejano mandato
de quien un día te designara
señor del universo;
porque todo lo que tú puedes
es posible en el tiempo:
todo lo que tú puedes...

Pero nunca podrás, al final del camino,
dejar de tener miedo,
niño de nuevo ante
el oscuro pasillo de la nada.
Y cuando te acurruques
y llames a tu madre con la voz apagada,
manoteando en el pánico
espeso con que acaba
siempre la vida, comprenderás.
Y todo seguirá su camino infinito,
gota tú ya, mota
de polvo ya, pequeñez
poderosa, impotente
hombre solo y aislado,
entrañable molécula,
célula apasionada, ciega
minucia,
de quien sólo el poeta se conduele,
porque el poeta sabe
que si la humanidad no tiene miedo
el hombre sí:
el hombre solo,
sí.


(De "Círculo sin centro", pendent de publicació).






30) Abril 1998

ADOLF PIQUER VIDAL (1962)



Va nàixer, a Vila-real, a l'abril de 1962, és a dir, el mateix any en què es publicaven dues obres literàries cabdals per al desenvolupament cultural, històric i literari del futur: "Nosaltres els valencians" de Joan Fuster i "La Plaça del Diamant" de Mercé Rodoreda. Després d'acabar els estudis de Filologia a la Universitat Literària de València, es va doctorar en 1993.

Com a professor ha exercit als instituts de Morella, Sogorb i Borriana, entre d'altres, fins ocupar, actualment, una plaça de Professor Titular al Departament de Llengua Espanyola de la Universitat de Salamanca.

El seu currículum d'escriptor passa per un munt d'articles en revistes especialitzades en llengua i literatura. També ha publicat tres llibres: "Vint anys de novel·la catalana al País Valencià" (1992), "Aproximació a la narrativa valenciana" (1994) i "Xarxa Teatre: tradició, festa i teatralitat" (1997), aquest darrer en col·laboració amb Xavier Vellón i Pasqual Mas.

A més de ser membre fundador i president de l'Associació Cultural "Xarxa Teatre", de 1983 a 1986, també va participar en el grup com a actor. La seua tasca poètica ha estat reconeguda com a guanyador dels premis Gilabert de Pròixita de 1991 i l'Alambor de 1993, i la seua obra antologada en el volum "Poetes del Nord" publicat per la UJI (Universitat Jaume I de Castelló) i l'ABC (Associació Borrianenca de Cultura).

A continuació us presentem una xicoteta mostra del seu quefer poètic, potser provocadorament escèptic en la forma, però traspassat d'un dissimulat costumisme que amaga certa remembrança d'un temps i d'una terra que s'allunyen del present disfressats d'urgència.



DIETARI DE L'ESCÈPTIC

La molsa de la roca enganxada als ulls
com una ceguesa ampla i sorollosa,
llefiscosa com un llimac,
humana i densa
d'un cor ofegat en multitud.

Clavell que s'ha marcit en el ferotge udol,
flor d'un dia -tant s'hi val- colpida d'ira,
arraconada pel triomf d'un vell amor
de sènia i d'arròs, de gust d'argila,
mentre passeges Anaya, Rua, Plaça Major,
fuig el capvespre, despedeix el dia,
quan vas encenent-te d'agra tristor,
revoltant-te en el fàstic que t'humilia.

La grisa gent de gest ensinistrat i llòbrec
omple carrers de diumenge a onades violentes
vora la nit tèrbola de pedra i de secar,
arrosseguen odi a les palpentes,
van passant, rabiosos, van passant...






31) Maig 1998

PASQUAL CUBEDO MARTÍ (1949)



Pasqual naix a Vila-real un 11 de desembre, només acabar les festes de la Puríssima. Tant en la vida diària, com en les seues inquietuds culturals i literàries, Pasqual ha demostrat sempre un gran entusiasme per totes les coses que guarden relació amb Vila-real, el nostre poble, i sobretot amb les seues celebracions i institucions religioses més tradicionals.

De la seua constant activitat poden donar testimoni tant la Congregació de Lluïsos (on ha estat director de "Camino" i Redactor en Cap de "Exágono"), com altres entitats com ara els Antonians, l'Adoració Nocturna o la Junta Central de Setmana Santa, participant habitualment en les seues publicacions.

Pasqual és un autodidacta que conrea una poesia intimista que naix, com ell diu, de la necessitat d'expressar els sentiments. En els darrers temps també ha coordinat la revista de "San Pascual". Tota l'experiència acumulada al llarg dels darrers anys l'ha portat, a banda d'arribar a guanyar premis en el certamen del Rosari o en el dels Lluïsos, a participar com a mantenidor en molts pobles de les comarques de Castelló. La seua obra, tan en prosa com en vers, consta d'un munt d'articles i poemes vinclats per la temàtica religiosa que és, al capdavall, una constant en una personalitat dispersa i polifacètica.




SONETO AL SEPULCRO DE SAN PASCUAL

Oh luz tamizada de la ventana
que en el sepulcro vienes a posarte,
haciendo brillar la estatua en el arte,
la devoción sin fin en la mañana.

De velas que iluminan con su llama
de oraciones perennes adorarte,
de peticiones sinceras por amarte,
de música primera de campana.

A tu sepulcro San Pascual me inclino,
para tus gracias santas implorarte,
pues seguro estoy de tu gran cariño

atiéndeme como si fuera un niño,
yo sé que a tus ojos soy importante,
aliméntame con el pan y el vino.






32) Juny 1998

JACINTO HEREDIA ROBRES (1948)



No resulta senzill definir una personalitat tan complexa com la del poeta del mes. El Catedràtic de Llengua i Literatura Espanyola de l'IES Tàrrega, on treballa des del 1979, va començar la seua dilatada trajectòria docent com a mestre de primària en escoles de Catalunya i Castelló.

Si parlem de Literatura, però, haurem de fer una anàlisi retrospectiva per trobar les seues primeres col·laboracions literàries en l'"Exágono" de la Congregació de Lluïsos, així com una intensa inquietud cultural que el portarà a integrar-se en diverses associacions locals (Agrupació Coral "Els XIII", "Cine-Club Villarreal", Orquestra de Pols i Pua "Francesc Tàrrega", Associació Filatèlica "Jaume I", etc.).

Jacinto Heredia fou regidor de Cultura de l'Ajuntament de Vila-real durant bona part de l'etapa socialista (1983-1991), anys on es posaren en marxa molts projectes culturals i, sobretot, es donà un nou impuls al Certamen Literari que, des del 1984, es coneix com a "Ciutat de Vila-real".

Jacinto Heredia Robres ha publicat articles en distints mitjans de comunicació, però sobretot se'l reconeix en la coordinació de la revista "Cadafal" que, des del 1981, es publica a Vila-real durant les festes de maig i setembre.

Com a poeta, guanyà la Taronja d'Or del primer Certament Literari "Ciutat de les Taronges" de Vila-real (1981) amb el poemari "Domini d'aloses" i publicà un recull poètic, amb el subtítol "Voravies i subversions", en l'obra conjunta (amb M.Díaz, E.Dobón i E.Portalés) "Forja de Mar" (1982). Del 1988 és "Deixeu la terra", però també podem llegir el seus versos a diferents antologies i publicacions comarcals. Els compositors Matilde Salvador i Enric Gimeno Estornell han musicat poemes de Jacinto Heredia Robres.



LLENGUA D'AMOR

Quan bese les paraules com si besara uns llavis,
com si escrivint les síl·labes acaronara un pit,
son sempre els teus llavis els que amb els meus forcegen,
és la pell del teu ventre el paper on escric.
La boca que pronuncia els mots tendres o agres,
les mans que escriuen lletres de dol o de delit,
és la boca que et besa tendrament les espatles
engronxant-te les sines al cistell dels meus dits.
Als meus braços s'estrenyen vocables mussitats
com tramolar de messes al bellmig de la nit,
i penje del teu coll garlandes de fonemes
travats per dins la boca amb queixes i sospirs.
I encenen les paraules sonores foguerades
on creme les envejes i rencors de l'ahir,
on vaig fonent deixalles de solicituds antigues
quan el so del teus llavis em salva de l'oblit.
Quan bese les paraules com si besara uns llavis
recobre la memòria, sé qui sóc, on estic,
es fa dolça presència el teu cos de delícies
com si escrivint les síl·labes acaronara un pit.
La boca que pronuncia els mots tendres o agres
es torna riu de bessos, cau de festes, camí
que llauren pel teu ventre, tornades suaus aladres,
les mans que escriuen lletres de dol o de delit.









33) Juliol/Agost 1998

FRANCISCO MEZQUITA PERIS (1917-1992)




El 14 de juny de 1938 va acabar la guerra civil al terme de Vila-real: 60 anys ens contemplen. Potser cap vila-realenc recorda, ja, aquest fet com a sinònim de victòria de ningú sobre ningú, perquè amb aquella guerra van perdre tots... En aquells temps difícil va haver-hi molt de maniqueisme (tots bons a un costat i tots roïns a l'altre), molta demagògia i, sobre tot, molta ignorància, molt d'analfabetisme...

Però si hem de posar l'accent en les escasses coses poètiques o positives que podem trobar als temps de guerra fratricida, podem afirmar que hi hagué també molta gent extraordinària, de tots dos bàndols, que van patir molts anys de presó o, el que és pitjor, van perdre la vida només pel fet d'haver nascut, potser, massa prompte.

Cada vegada també hi ha més gent que té superat aquell temps, bé per qüestions cronològiques o després d'una reflexió desapassionada on es valora la Segona República com un intent prou seriós d'implantar una democràcia liberal a l'Estat Espanyol en un temps on hi havia pocs liberals i pocs demòcrates, on els alcaldes eren nomenats a dit pel governador de torn -almenys els de Vila-real- en un temps vertaderament revolucionari i bastant allunyat de la democràcia actual... malgrat que, avui en dia, potser, encara trobem la reincidència en ostentar simbologies anacròniques i en declarar-se hereus dels que organitzaven alçaments armats (part de l'esquerra) contra el primer govern de la història d'Espanya elegit, amb el vot de les dones, per vertader sufragi universal per un costat (Astúries, octubre del 34) o sublevacions militars recolzades pel poder econòmic (part de la dreta) per un altre (Sanjurjo, 1932; Melilla, juliol del 36).

Un autèntic poeta d'aquell temps fou Francisco Mezquita Peris, nascut a Vila-real el 25 de març de 1917, al si d'una família de classe mitjana amb interessos agrícoles i comercials. Va estudiar el batxillerat a l'institut Francisco Ribalta de Castelló i va començar estudis universitaris a València, precísament l'any de la guerra, el 1936.

Va combatre del costat de la República, amb el grau de capità, en una companyia de carros de combat. Jutjat per auxili a la rebel·lió, fou condemnat a 12 anys en la presó provincial de Castelló. D'aquesta condemna, d'una dotzena d'anys, en va acomplir més de quatre i va passar la resta en llibertat condicional, tenint que domiciliar-se a Onda per haver estat desterrat de Vila-real, el seu poble d'origen. També tingué que complir el servei militar en un batalló disciplinari en Madrid, a Peñaranda de Bracamonte (Salamanca) i Ceuta. Després de llicenciar-se va tornar a Vila-real on trobà treball com a comptable.

A la presó de Castelló va coincidir amb Pasqual Cabrera Quemades (1891-1940), alcalde de Vila-real durant la Guerra Civil i també poeta (vegeu el "Poetes de la Terra" corresponent a març de 1996), i d'altres escriptors de circumstàncies, com molt bé expliquen Mª José Martínez i M.Josebe Sabater a "Prisión Provincial de Castellón 1939-1940 (Palabras y versos)", publicat en 1995 per l'Ajuntament de Castelló.

Els poemes i escrits de Francisco Mezquita (que va morir a Vila-real el 27 de desembre de 1992) no solament són un bon testimoni d'aquells anys difícils, sinó que han tingut continuïtat en la brillant tasca cultural que desenvolupen els seus fills.



PLUMAZOS

Envuelto en el mantillo de la tragedia
surgen ufanos, revoloteando intriga.
Intimos se buscan, formando parodia
animándose, se dicen, ¿qué tal? mucha fatiga

Preciso es preguntar ambos ¿se ha dormido?
¿cómo se ha pasado todo el día encerrado?
y con singular afán y muy conmovido
míranse con egoísmo, un día más se ha pasado

Sorprendre, con rareza manifiesta,
búscanse ironías, más que requiebras
si miras por encima, es una fiesta
la crueldad se combate, pero no con libros

Con llaneza y genial desventura
el hombre es un conjunto de olvido,
vive con las circunstancias, pierde su envoltura
trasciende con bajezas, parece un perdido

Sus antagonismos son grandes,
próximo a su muerte, busca salud
quiere ser fuerte, como soldado de Flandes
y lejos de su amor, busca lídes con prontitud

Así pasa en el patio un rato
un condenado a la última pena
amasando acciones en un hato
esperando un día, ¡que sea enhorabuena!


(Abril de 1940)





34) Setembre 1998

JUAN MANUEL BORRAS JARQUE (Vinaròs 1885- Castelló 1945)



En 1899, amb motiu de la peregrinació al sepulcre de Sant Pasqual, va haver a Vila-real una espècie de concurs on podien presentar-se obres literàries, musicals, plàstiques (pintura o escultura), obres escèniques, etc. però allò, en veritat, fou un certamen eucarístic.

El primer Certamen Literari, segons l'esquema tradicional dels Jocs Florals, va tindre lloc en 1922, actuant com a mantenidor el prevere dels escolapis P. José Tomàs davant la reina de festes, senyoreta Anna Verdià Costa. La Flor Natural del certamen poètic fou per En Juan Manuel Borràs Jarque, un mestre d'escola nascut a Vinaròs i afincat a Vila-real.

Si pensem que mereix estar entre els "Poetes de la Terra" és, precísament, per haver estat un dels capdavanters dels quefers poètics a Vila-real i, sobretot, a tota la comarca de la Plana, ja que fou un participant incansable en tots els Aplecs Valencianistes en honor a la nostra llengua i la nostra cultura, celebrats a les nostres comarques. I si mereix, precísament, aparéixer en aquest mes de Setembre és degut a ser l'autor d'una desconeguda composició en honor a la Verge de Gràcia i que es va cantar des d'aleshores amb la melodia de l'Ave Maria de Lourdes.

El nostre desconegut poeta, vinarossenc d'origen i vila-realenc d'adopció, es mereix, de segur, que seguim el rastre d'unes dades més concretes que ens donen, per a un futur pròxim, un perfil més concret del personatge. La Societat Castellonenca de Cultura publicà, a partir del 1932, un recull de refranys, modismes, proverbis, etc. així com un estudi sobre els parlars de les comarques castellonenques de Juan Manuel Borràs Jarque, el qual havia merescut un accèssit -atorgat per l'Ajuntament de Barcelona- als Jocs Florals de València del 1922 (el mateix any que començaren els Jocs Florals a Vila-real).

I malgrat que l'obra poètica de Borràs Jarque continua inèdita, podem afirmar que pertanyia a l'ample grup d'erudits castellonencs que publicava al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (B.S.C.C.), assistia als aplecs valencianistes de Betxí als anys vint o, des de principis de segle, col·laborava -com Mossén Benet Traver- en el projecte de Mossén Antoni Maria Alcover per enllestir el Diccionari de la Llengua Catalana o, com el coneixem avui, el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

L'Ave de les Antorxes apareix recollida al Setmanari "Villarreal" del 29 de juny de 1935 i està recollida per Mossén Manuel Juan en "Villarreal siglo XX" (volum 2).


L'AVE DE LES ANTORXES
a la Mare de Déu de Gràcia


Tots, plens d'entusiasme,
cantem amb fervor
a la nostra Mare
de Gràcia i d'Amor.

Oh, Mare de Gràcia,
qui pena i té dol
en Vos té la gràcia
remei consol.

Doneu-nos la gràcia,
lliureu-nos del mal,
¡oh Reina amorosa
de Vila-real!

Ave, ave, ave Maria









=================================================


ANNEX: POEMES I CANÇONS d'Antoni Pitarch Font




POEMA nº 1

MÍTING

Senyores i senyors,
públic atent i despistats,
gent d'apeu i col·locats,
bojos, malfeiners, iupis,
ties maries, amics del veïnat...

Ja sé que no sóc el més indicat
per ostentar aquesta tribuna,
ni per demanar-vos, tot d'una,
que obriu les orelles,
que alceu el cap...

Perquè si jo tingués a mà
la ferramenta de l'eloqüència,
l'elixir de la demagògia,
el verí de l'honestedat...

Us faria creure
que tot és mentida,
que no existeix la veritat,
que tots som víctimes del dubte,
vianants desorientats,
herois del dogma,
sords triomfants,
cecs que caminem a empentes
i avancem temptejant...


I us arribaria a convéncer
de la meua hipòtesi,
de les meues conclusions,
de la meua tesi,
dels paradigmes del món...
de les vertaderes fal·làcies
que també vostres són...

I posaríem l'èmfasi
en les nombroses coincidències
que separen tothom,
en les complicitats assumides
pels instints traïdors,
en les contradiccions consensuades
per construir esperances
en uns altres móns...

...I podríem seure
a una taula de germanor,
construïda amb paraules...
...i desfer-la entre tots.

Senyores i senyors,
gràcies per escoltar-me.
Però abans d'acomiadar-me,
vull comprometre'ls llurs vots
per governar, recompensant-los,
amb els diners de tots.


Antoni Pitarch, maig 1995.-
........................................................................................................




POEMA nº 2

ODA AL MILLARS

· I ·
Aigua nostrada,
cicle constant,
màquina fèrtil
despertant els camps.

Sorolls i plors,
pau trencada
quietud ofegada
pel teu humit cant.

Per Mijares
et coneixen els teus pares,
però el teu destí mariner
et porta a davallar
per cingles i congostos.

Solitari per canons
i penya-segats,
t’has trobat l’Alventosa
d’amagat
i també l’Escaleruela,
sent infant.

Molt amic del Linares,
que ve des de Vila fermosa,
quan Penya golosa
t’abraça de lluny.

Divises paratges encisadors,
vegetació de ribera
també alguna fera
i falcons pelegrins.

Vas llaurant camins
i cavitats a la vorera,
envoltat de barbs,
peixos endins,
creixent per valls
de dura pedra
on el verd esborra
tots els confins
quan la diversitat
biològica
albira infinits.

Entre Espadilla i Vallat,
tal vegada per Fanzara
has deixat l’adolescència,
madurant
i fent-te gran
amb un adult ressò.

Una fosca remor
de canyes i joncs
ens diu que la identitat,
fins i tot la veu,
t’ha canviat.

I en vorejar Ribesalbes,
vas dient:
sóc jo,
sóc el Millars!

Dels pendents del ponent
de la serra de Guda,
has baixat corrent
a una plana d’al·luvió,
que te rep en formació
de síndics i regants,
arreu en fila...


Un respecte mil·lenari
perdut en la nit dels temps
quan ilercavons i edetans
t’adoptaren ensems.

Fenicis, grecs i cartaginesos
t’esperaren a la mar.
Però foren els romans
els primers en canalitzar-te
per sèquies, del diable
a mans de musulmans.

Jaume I amb les cartes pobles
i el Comte de Ribagorça
amb Sentència Arbitral,
deixaren escrit com cal
un repartiment d’aigües clares.

Més endavant altres reis
i governants respectables
ratificaren aquells drets
i en decretaren uns altres.

Així,
fins el dia d’avui,
tots els llauradors de la Plana
han regat i conreat
les terres d’horta
i de secà.

I en les seques terres
de vinya i garrofer
ha brollat la nafa
del preciat taronger.




· I I ·

Rierol d’aigua tèrbola
terbolí de líquid fètid
fetitxistes som del teu passat:
brollador de la Vila,
pare de la nostra vida,
passatge de romans,
romandre de bèstia,
beuratge de ramats.


Ribera i marge del municipi,
acòlit de la Moreneta,
testimoni antiquat,
ancià des del principi,
patrimoni anacoreta,
ermità eres obligat!


Reis i prínceps t’han creuat
moros i moriscs t’han begut
ciutadans cristians t’han bressolat
llauradors valents t’han canalitzat
assedegats arbres t’han rebut
...blanques flors han brollat.




· I I I ·

Riu Millars, vida i mort a cada instant,
predestinat emigrant, buscant la mar,
bressolat a Aragó, entre El Castellar
i Sarrió, empadronat a La Plana,
terra assedegada reclamant saó.

Sigues benvingut als Matxos de l’Assut,
quan passes per la Sèquia, fila a fila,
i et saluden les partides de la Vila
-Cap de Terme, Carinyena, Les Solaes-
del rei Jaume Primer, el mai vençut.

Fent rodolins et passeges pels molins:
de dol pel de Tol, de ben prop pel de Llop,
torero amb Paquero, la fita a l’Ermita,
cabal pel Bisbal, distret pel Terraet,
i com un bou, pel Molí Nou... que no mou.

El Barco Voltat de l’Ermita no piula
mentre el Pantanet, celestí, et fa l’ullet
per la cita amb la Rambla de la Viuda:
aquós encontre amorós, molt perillós
quan plou i inunda aquesta terra fecunda.

El vigor de l’amor nivo-pluvial
és regulat pel Sindicat de Regants
de Vila-real, on aquests dos amants
han vinclat sa vida, d’aigua i d’argila,
en fèrtil compromís de prosperitat.

Riu Millars, vida i mort a cada instant,
pel teu constant i etern mecenatge,
rep dels teus fills el més fidel homenatge
abans d’acomiadar-te fins un final de sal.

Artèria vital, sang de la serra,
cordó umbilical de la nostra terra,
història i futur que a tots agermana
Vila-real, Almassora, Borriana,
Alqueries, Castelló de la Plana...

Insípid tresor
ullal ancestral
senyor de la Plana
orgull comarcal !!!


Antoni Pitarch, 28 d'octubre de 2001.-

............................................................................................................




POEMA nº 3

CONFIDÈNCIES DE LA NIT

· I ·

No t'aboques a la finestra
fins la vespra, quan t'ho demane el desig...
I no vages endavant temptejant objectes
ni paraules.
La semàntica egoista de qui escriu
esclavitza l'anagnost
en la intenció total del poema...
el lector ha de saber d'amor i pena,
no declamar enlluernat pels llums
sense veure l'ombra que l'encadena.

Tots els versos estan ordenats subjectivament,
també totes les fronteres, tots els terrenys,
per això el sentiment ha de fluir lliure
com el matoll sense forment...
també el versos a l'escriure
i l'alternativa de viure quan...
quan el teu cos, dolçament,
em fa retrobar el somriure

desordenant el temps.



· II ·

Els teus ulls, ben desperts,
caminen per senderols salvatges
sense perdre la polar
i quan arriba la nit,
de sobte, lluny de casa,
mai t'esglaia l'enemic
si retrobes un amic
que sempre t'obre el cor
en passar la nuvolada.

Els teus braços ben oberts
a una lluna enamorada,
enllumenen l'abraçada,
perquè el cor no és comiat,
ni l'amistat somni ni espectacle:
l'amor és veritat
quan s'acosta a l'ideal
com un miratge.

El teu desig ben eixamplat
neutralitza el meu combat
i el teu amor, el meu paisatge.
M'has deixat en blanc...




· III ·

Quan hi havia gent a la plaça,
ningú esperava ningú,
tan sols el meu instint
esperava un dubte,
que ets tu.

Avui totes les places
són desertes,
només hi ha monuments
i alguna au,
molts cotxes, poques bicicletes,
i al sostre fum,
il·lusions per la pau...

Malgrat que ningú
desitja la guerra,
l'enrenou dels canons
em parla d'absència
de diàleg...
Avui tampoc he vist ningú
a la plaça
i li he declarat la guerra
a un altre full en blanc,
esperant el mandrós ritme
dels teus passos de tornada,
tractant de fer-te un recoble
per quan tornes al poble...
i dir-te: estimada!


Antoni Pitarch, Poemari inèdit (1991)

...........................................................................................................................



CANÇÓ nº 1

RESSORGIR

Quan s'acosta la incertesa,
quan un arbre es crema al bosc,
quan la llum va fent-se ombra
per la nit, quan tot és fosc.

Si l'angúnia arriba al sostre
i l'atur guanya el jovent,
si l'amor se'n fuig de sobte
per egoïsme de la gent.


Quan els problemes t'emboiren
passejant-se pel veïnat,
no descobresques més narcòtics
que lluitar per l'ideal.

Lluitarem perquè les aigües
baixen netes pel Millars,
perquè a l'estiu les oronetes
facen niuà...
i envoltats per l'harmonia,
viure siga estimar...


Lluitarem perquè el jovent
rebutge la desídia,
perquè el vent de l'alegria
porte el treball
i la il·lusió i la utopia
no s'allunyen del present...

Tots els joves cantem ara
per cantar a l'endemà,
on la pau, l'ecologia
i l'amor ressorgiran...


Antoni Pitarch, desembre 1986.-

Musicat per Miguel Gallén, Gisela i Rosanna Morales (1er. premi al II Festival Scout Castelló)






CANÇÓ nº 2

MARE NATURA

Oh, Mare meua i del Sol,
clara llum de matinada,
al capvespre el vell consol
per somniar una altra albada:
de bellnou volem el Sol!
Oh Mare meua i del Foc,
de l'amor que es fa foguera
que rentes, a poc a poc,
les taques de la drecera:
de bellnou volem el Foc!
Oh, Mare meua i del Mar,
dolç bressol de l'harmonia,
que llances el teu cantar
per despertar nova vida:
de bellnou volem el Mar!
Oh, Mare meua i del Vent,
sou del temps la meua guia,
vent que xiula en tot moment
pel rastre de la gavina:
de bellnou volem el Vent!
Oh, Mare meua i del Fang,
de la terra i de l'argila
que fas esclatar la sang
i sanar tanta ferida:
de bellnou volem el Fang!
Oh, Mare meua i del Món,
que vindràs en primavera,
que guanyes el fred hivern
amb la blanca flor primera:
de bellnou volem el Món!


Antoni Pitarch, febrer 1988.-

Musicat per Gisela Morales i Miguel Gallén (2on.premi al III Festival Scout Castelló)





CANÇÓ nº 3

HIMNE DEL VILA-REAL C.F.

La il·lusió de tot un poble,
industrial i llaurador,
és un club que a tots pregona
la força de l’aficció...

La gent de la nostra Vila,
de la Plana, del Millars,
porta al cor la seua estima
per l’equip més exemplar.

Els nostres colors són el blau i el groc
i els nostres amors pel Villarreal;
en el Madrigal sempre lluitarem,
tots agermanats sempre animarem...

Canteu penyes! Canta aficció!
Endavant, a triomfar, a guanyar Villarreal...


Antoni Pitarch, abril de 1998.-

Música: Alfredo Sanz Corma
(enregistrat en CD als Estudis "Polka Waves" per A.Carda,
estrenat i interpretat pel grup Illa Ferrada i la Coral Sant Jaume al Camp del Madrigal el 5 d'agost de 1998 en la presentació del Villarreal C.F. en 1ª Divisió)








CANÇÓ nº 4

NADALA DE LA VILA

Sota un porxe de la Vila
una dona ha infantat
la més dolça criatura
filla de l’austeritat...

Amb els seus ulls il·lumina
gent de pau que va arribant
per portar-li confitura
i taronges a grapats...

Els llauradors de la Plana
Jesús li volen posar;
son pare només demana
un bressol i quatre draps...

Anem tots a fer-li festes
que és el dia de Nadal
i la Plaça de la Vila
és avui el seu portal.


Antoni Pitarch, Nadal del 2002.-

Música: Alfredo Sanz Corma (estrenada per la Coral Sant Jaume a la Basílica de Sant Pasqual en el Desè aniversari de l'Encontre Coral de Nadales )



=================================================

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes