30 d’ag. 2007

Els fets de 1706 a la Literatura



Vila-real, l’altra ciutat socarrada (Introducció per Enric Orts, EL PUNT 24/12/2006)
La desfeta d’Almansa i la crema de Xàtiva són els dos episodis amb què se sol evocar la Guerra de Successió al País Valencià. Però hi ha altres fets d’una extraordinària importància o, si més no, d’un notable impacte, que mereixerien figurar en un lloc destacat entre l’enumeració dels sucesos més rellevants del conflicte.
És el cas de la crema de Vila-real a mans de le tropes de Felip V, un capítol repressiu que va acabar amb la vida de 253 dels seus vora 3.000 habitants en només una vesprada, la del 12 de gener de 1706. El ràpid avanç dels aliats després de la rebel·lió de Basset al Regne de València i el desembarcament a Barcelona de l’armada angloholandesa, va obligar Felip V a organitzar una contraofensiva.
El borbó va enviar el comte de Las Torres des de Castella per recuperar terreny. El militar castellà va entrar pel Maestrat i després d’un frustrat intent per conquerir Sant Mateu va passar per Vila-real, camí de València. En arribar a la ciutat de la Plana, partidària de l’arxiduc Carles, va demanar la seua rendició. Després d’un rebuig inicial, les autoritats de l’emmurallada plaça accediren a permetre l’entrada de les tropes a condició que fóra una acció pacífica. Però els borbònics, entre les provocacions d’alguns vila-realencs i la constatació de l’escassa entitat de les forces allí concentrades —la majoria dels veïns en disposició de fer front a l’atac es trobaven a Castelló en aquell moment—, iniciaren a traïció una matança. Van ser tres hores interminables i d’una crueltat de què han deixat constància els cronistes de l’època. En acabar la carnisseria la ciutat va ser saquejada i cremada, un precedent del que, l’any següent, ocorreria a Xàtiva.
La memòria d’aquests fets, molt difusa entre els vila-realencs, ha sigut recuperada recentment en una exposició a l’Ajuntament de la ciutat, comissariada per Antoni Pitarch. Igualment, la revista Font, Publicació d’Investigació i Estudis Vila-realencs, ha publicat un monogràfic a propòsit dels fets. L’actual i escassa difusió dels esdeveniments del 12 de gener de 1706 contrasta amb la importància que els coetanis li atorgaren. L’episodi de Vila-real no només apareix en la crònica De bello rustico valentino, de José Manuel Miñana, sinó també en les memòries del general Peterbourough, austriacista, i fins i tot en l’obra del famós escriptor Daniel Defoe, Memoirs of Captain George Carleton, recentment traduïda al castellà per Virginia León, de la Universitat d’Alacant.
Ja en el segle XX, el treball de mossén Benet Traver, Villarreal en la Guerra de Sucesión, premiat en els Jocs Florals de València de 1924, va contribuir a recuperar uns fets silenciats durant dos segles. L’obra de Traver inclou una relació dels veïns de la ciutat morts en aquella operació. L’incendi i la matança de la ciutat, una tàctica de guerra comuna en l’època, per una altra banda, va contribuir immediatament després que ciutats, com ara Nules, no oferiren cap resistència al comte de Las Torres. Tot i que Vila-real fou destrossada, no va caure definitivament en mans de Felip V fins 1707. En l’interval que va des de la crema a l’ocupació borbònica definitiva del país, l’arxiduc Carles féu una visita a la ciutat durant el seu trasllat de València a Barcelona: fou el 9 de març de 1707. Carles d’Àustria va agrair als veïns el suport a la seua causa i va concedir Vila-real el títol de Ciutat Lleial.
La matança va tindre unes conseqüències demogràfiques notables. El descens de la natalitat fou extraordinari i el ritme de creixement de la població es va estancar fins a la segona meitat del segle XVIII. Vila-real va deixar d’ocupar el lloc de privilegi de què gaudia mentre va existir el regne. En el segle XIV la localitat s’havia incorporat a les Corts Valencianes pel braç reial on formava part d’una selecta llista de «ciutats de primera», al costat d’Alcoi, Alzira, Castelló o Morella. No és casual que el responsable que el retrat de Felip V al museu de l’Almodí de Xàtiva penge cap per avall fóra un vila-realenc, com Carles Sarthou. El gest s’acostuma a relacionar amb una espècie de revenja per la crema de Xàtiva però caldria afegir a la intencionalitat del director del museu el record de l’episodi de Vila-real. També se sol afirmar que Sarthou va girar el quadre en 1940, però en realitat ho va fer en 1956 i, a més, animat per Francesc Gil Gandia.


...............................................................................................................................................................
Com diuen els clàssics, conéixer la història i la geografia d’un poble és sinònim d’estimar-lo. I els vila-realencs, en general, han donat suficients mostres d’estima per la seua ciutat si ens atenem a l’assistència massiva als diferents actes i esdeveniments culturals que es venen organitzant, des de les regidories de Museus i de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, per commemorar el III Centenari de l’Any de la Crema.

Els fets del 12 de gener han estat relatats, des del moment de produir-se, per nombrosos cronistes d’època d’ambdós bàndols i per un bon grapat d’historiadors com s’ha mostrat, durant més de dos mesos, al Museu de la Casa de Polo amb l’exposició commemorativa -comissariada per l’autor d’aquest article- <<1706. La Guerra de Successió a Vila-real>> i de la que ha sorgit una publicació amb aquest mateix títol (1). De tota manera, l’extensa documentació sobre la Guerra de Successió escampada per tota Europa, així com les dades referents a Vila-real que queden per estudiar, justifiquen suficientment l’edició de publicacions com el present número de Font sobre l’esdeveniment històric més trist i més desconegut però, alhora, el més important dels esdevinguts en terme de Vila-real per les repercussions que ha tingut, i encara té, per als vila-realencs en concret, però també per als valencians i per a tots els ciutadans de l’antiga Corona d’Aragó en general.

Però, a banda de la historiografia (2), la Guerra de Successió per la Monarquia Hispànica (1702-1714) és un dels temes més abordats pels literats de la Renaixença, del postfranquisme, dels anys noranta, del segle XXI o de la novel·la juvenil i, per tant, disposem de diversos enfocaments personals i amb diferents perspectives segons el moment que han estat escrites o segons a qui van destinades. El coronel d’Anjou (1872) de Francesc Pelai Briz, Vigatans i botiflers (1878) de Pilar Maspons, Cap de brot (1982) de Ramon Pallicé, La Vall d’Or (1996) d’Isabel Ledo, Setembre de passió (1997) de Daniel Closa i la trilogia formada per Set de rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres (2001-2002) d’Alfred Bosch han servit per examinar aspectes polítics, econòmics, socials i culturals de la Guerra de Successió, així com dels anys anteriors i posteriors.

De tota manera, els fets del 12 de gener a Vila-real també han estat glossats per una bona nòmina de literats i poetes que va des de l’anglès Daniel Defoe (1660-1731), autor de la novel·la Memoirs of Captain George Carleton (1728), als autors vila-realencs que participaren en la vetllada cultural "A cant i toc" del propassat 13 de gener de 2006. No anem, ara, a reproduir el fragment de la novel·la de Defoe (3) ja que el podeu consultar en l’edició de Virginia León Memorias de guerra del capitán George Carleton: los españoles vistos por un oficial inglés durante la Guerra de Sucesión; Universitat d’Alacant, 2003 (pàgs.179-183), però si recordar que aquesta novel·la s’inspirà en les memòries del general Peterbourough, comandant en cap de l’exèrcit aliat. Charles Mordaunt (1658-1735) era el tercer comte de Peterbourough i primer comte de Monmourth i comandant adjunt de la flota britànica junt a Sir Cloudesley Shovel. Peterbourough va aconseguir la submissió del Principat català i les seues forces contribuïren al triomf austriacista al Regne de València, encara que això suposà la caiguda en desgràcia de Joan Baptista Basset i la fi del seu govern populista. Gelós del poder, se’l va acusar d’obstaculitzar la campanya de Galway a Castella que resultà un fracàs, pel qual fou cridat a Anglaterra en març de 1707, eixint des de València amb Carles III, abans de la batalla d’Almansa. Administrà el cap i casal durant tretze mesos, és a dir, de gener de 1706 (quan comenta a les seues memòries el pas per Vila-real) a març de 1707 (quan, de segur, tornaria a entrar a Vila-real amb el seguici de Sa Majestat l’arxiduc Carles que concedí el títol de Lleial a la ciutat socarrada de La Plana el dia 9 de març de 1707).

També comptem amb testimonis poètics dels fets del 12 de gener. Segons Mossén Benet Traver (4) la siguiente poesía, compuesta por Sor Teresa de Jesús Agramunt, religiosa dominica y cronista de su convento de Villarreal, por ser tan larga, nos abstenemos de trasladarla aquí toda entera, y solamente copiamos lo más esencial de ella:

ROMANCE DE LA SALIDA DE LAS RELIGIOSAS,
escrito por una de las mesmas por obediencia de su prelado a pocos días despues de llegadas a Caudiel, en febrero el año 1706


Pues que la piedad divina
se ha servido darnos puerto
después de tanta tormenta,
hacer mi deseo intenta
de la verdad manifiesto.

Ya sabe todo viviente
y lo enseña la experienciaque abrasado en llama ardiente
de guerra está al presente
todo el reino de Valencia.

En cuya estancia florida
situada está Vila-real
la cual quedó consumida
y a pavesa reducida
con fuego y sangre fatal.

Sor Teresa de Jesús Agramunt (València, 1664 – Vila-real, 1728) (5)
...o0O*O0o...

La instauració del règim absolutista borbònic portà, entre d’altres conseqüències, l’oblit de la memòria històrica i la sequera de publicacions de caire històric o literari. És per això que haurem d’esperar als anys trenta del segle XX per trobar una nova referència poètica als fets de Vila-real que, per una altra banda, començaven a tenir cert ressò a partir de la difusió de les cròniques del segle XVIII i de les obres historiogràfiques decimonòniques com ara les de Bacallar y Sanna (1725), Castellví (1749), Miñana (1752), Cavanilles (1795), Boix (1848), Mundina (1873), Balbàs (1892) però, i sobre tots els altres, a partir de l’obra de Benet Traver Villarreal en la Guerra de Sucesión (1925)(6).
Arribaren els temps de la Segona República i, a poc a poc, començaren a recollir-se els fruits de la Renaixença amb les reivindicacions autonomistes i la recuperació de la llengua com a eina literària per part dels nostres poetes, com és el cas de Miquel Duran de València (7) que esmenta Vila-real en El clam dels socarrats, un poema publicat a El País Valencià, periòdic d’Esquerra Valencianista editat a la ciutat de València (nº5, pàg.5).

EL CLAM DELS SOCARRATS (1935)

He vist en somnis revoltar-se un poble:
passen les turbes sota una bandera.
I els homes, forts enmig de la revolta,
entonen, exaltats, son cant de guerra.

Som els bons fills de la terra,
els hereus dels socarrats
que lluitaren i moriren
nostra pàtria defensant.

Les llopades famolenques
de Felip, el rei tirà,
envaïren nostra terra
cremant viles i ciutats,
robaren i assassinaren,
el dol i l’odi sembrant,
l’odi sant que avui reviu
en el cor dels valencians.

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

Ni som fill bords, ni som mesells,
som i volem ser valencians;
odis i amors tenim al cor,
al pit coratge i força al braç.

La sang vessada als camps d’Almansa,
les cendres de Vila-real,
els crims de Quart, Alcoi i Dénia,
el setge horrible d’Alacant.

I nostra Xàtiva gloriosa
cremant per tots quatre costats,
perquè les flames la rendiren,
clamen venjança i llibertat.

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

No és Castella nostra pàtria,
que és el Regne valencià.
La llengua que ací parlem
no és, no, dels castellans.

Volem els homes molt lliures,
volem la pàtria ben gran,
volem en nostra bandera
les quatre barres de sang.

Volem que els fills de la terra
s’exalten al nostre clam.
Volem que València siga
la pàtria dels valencians!

Odi en el pit, odi en el cor,
odi en l’arma i en el braç.
Amor en la sang que vessa
i en el clam de llibertat.

Miquel Duran de València (1883-1947)
...o0O*O0o...

La llarga nit del franquisme començarà a clarejar amb l’emblemàtic treball del grup Al Tall, sobretot a partir de 1979 quan veu la llum Quan el mal ve d’Almansa, el Long Play més conegut de la banda i, potser, el seu projecte més ambiciós per donar a a conéixer, mitjançant la música popular, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, la desfeta d’Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arribà a omplir una cara, la cantata aportava peces emblemàtiques, com ara Processó, Lladres o el Cant dels Maulets. Aquest grup va rebre, el propassat 4 de febrer de 2006, el premi Socarrat Major (8) per part de l’Associació Cultural "Socarrats" de Vila-real, una institució que, des del seu naixement al 1994, distingeix amb aquest premi la trajectòria de persones i entitats destacades en la lluita per dignificar la nostra cultura i la nostra llengua. A més, el dissabte 14 de gener, després de la processó cívica organitzada per la "Comissió 12 de gener" -coordinadora dels actes commemoratius- tinguérem l’oportunitat, entre d’altres, de tornar a escoltar en viu i en directe els temes següents:

PROCESSÓ

Comença la processó
llarga, trista i desolada.
Va davant el rei borbó
Felip V el calça llarga:
segueix l’any 1707
i el Decret de Nova Planta;
l’organista Cabanilles
va sonant una tocata;
molts maulets, bolic al muscle
busquen on alçaran casa;
porten pelfes i catifes
els teixidors de la llana;
passen porcs i botiflers,
botiflers i sargantanes,
renegats i delators,
socarrats i socarrades,
lladres, bisbes i marquesos,
naus amb senyera esgarrada,
Carles d’Àustria plegant vela,
pebre, cànem i pesquera,
D’Asfeld, dimoni emplomat
incendiari i mala bava,
soldats catalans i anglesos,
de Portugal i d’Holanda,
saladures, prostitutes,
ametlons, arròs i pansa,
francesos i castellans,
saragüells i el mal d’Almansa;
passen molts més de maulets,
botiflers no n’hi ha apenes,
passa Berwich i Blanquer
i Lluís XIV de França
lliures, diners, divuités,
un nou patriotisme passa
castellanesc i estafant,
l’Estat modern va d’estrena
i els senyors van de dinar,
el Penjadet i Basset,
Quart de Poblet passa en flames,
volen les cendres de Xàtiva
i una extensa polseguera
s’escampa sobre la llum
que el sol va en la comitiva
i la remor se l’enduu;
que el conjur no dura sempre
i la història ja és passada
però el mal que vingué d’ella,
mal d’Almansa,
rosega encara i alcança
tot el poble.


CANT DELS MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.

Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l´aigua i els amos al clot,
i si no l´empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.

Si l’oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant


LLADRES

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l’aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s’ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

Vicent Torrent (1979)
...o0O*O0o...

Tornant als fets de Vila-real, la literatura els recuperava de la mà de Jordi Querol (9) amb Quan bufa el ponent (Tabarca Llibres. València, 1993) i, més recentment, Albert García Pascual (10)reincidia en tractar els fets del 12 de gener amb La revolta ignorada (Brosquil Edicions. València, 2002).
A l’estiu de 2002 naixia Sitja, un grup de música folk, format per jóvens vila-realencs que provenen d’altres agrupacions i activitats relacionades amb la música, com ara els grups de dolçaineres i dolçainers, de danses, de rondallistes al carrer, etc. La característica d’aquest grup ha consistit, des del primer moment, a mantenir una actitud oberta envers l’evolució natural, i necessària, de la música popular tot demostrant que pot fusionar des de les danses més arrelades a la terra, com ara jotes o boleros, fins les melodies medievals, els ritmes occitans, les tarantel·les del sud d’Itàlia, els sirtakis grecs, els cants tradicionals del Magrib, el so de la guitarra flamenca i, fins i tot, la bossa nova brasilera o el tango argentí. Sitja s’ha integrat a la Plataforma per la Música de la Terra i al Col·lectiu de Músics en Valencià, cosa que demostra llur interés per la cultura autòctona i es constata, sobretot, en allò que és l’objecte de la present recerca, és a dir, en les lletres de les seues cançons, sempre en valencià. Aquesta, dedicada al dia més luctuós de la història de Vila-real i a l’inici de la repressió borbònica, correspon al seu primer treball, "La Placeta de l’Orat", enregistrat al 2004 (11).

LA VEU D’UN POBLE

Conta la veu d’un poble,
Vila-real i d’altres germans,
com la llum d’àvoles flames
li portà temps infernals.

Al pas d’un vell pont romà
sofriren nostres germans
una afronta de gent estranya
fills d’una corona i un engany.

Fent seu un terreny lliure,
amb un convent de Quartell,
sotjaren sagnant nostre poble
pal·liant un contrari ideal.

Com rabassa de vell arbre
el fortí maulet sigué ferm
i al foc varen sotmetre
sa llengua, fulles i arrels.

Poc podien ja més fer
forners, ferradors i demés
més que caure dignament
sota les flames dels seus carrers.

I així el foc cremà un poble
Vila-real i d’altres germans.
I així el foc cremà una gent,
sa història i llurs ideals.

Jorge Montesó (2004)
...o0O*O0o...

Per acabar, arribem als actes commemoratius del "III Centenari de la Crema de Vila-real" on la poesia també ha tingut un lloc preeminent. El propassat divendres, 13 de gener de 2006 (12) vàrem tenir, de bellnou, el plaer de constatar, juntament amb una munió d’espectadors amants de la cultura autòctona, el saber fer de les nostres entitats musicals, teatrals, culturals en definitiva, així com la capacitat creativa dels poetes i escriptors d’aquest bressol d’artistes que sempre ha estat Vila-real.
Després d’uns mesos de treballs i coordinació, la societat civil es va mobilitzar gràcies als esforços col·lectius del grup d’Amics de les Campanes, de la Colla de Dolçainers “El Trull”, del Grup de Danses "L’Anguila", la "Rondalla Popular", el Grup de Teatre "Socarrats" que estrenaren l’obra de Vicent Cerdà Entreactes del 12 de gener, "Aigua Fresca", el "Quartet de Cambra", la Coral "Sant Jaume" i la Banda "Unió Musical La Lira" que posaren música a les lectures dels escriptors (13) Josep Usó i Manyanós, Vicent Gimeno i Estornell, Enric Portalés i Llop, Manuel Pitarch i Font, Enric Dobón i Gómez, així com Vicent Usó i Mezquita (14).

A més a més, al saló d’actes de la Caixa Rural forem testimonis d’excepció en l’estrena dels següents poemes fets exprofesso per a l’espectacle cultural A cant i toc:

LLAOR I CREMA, SILENCI I PARLA
Homenatge en una “Cremà” a un poble, Vila-real, i la seua llengua


De mots i de paraules
cisella el poble el seu llenguatge,
de mots i de paraules
de paus, d'amors i de baralles;
alens del vent més interior,
de sentiments nodrides
penes i alegries
que unes lletres conjugades fan conhort;
la llengua de l'origen, de la dona,
la llengua que diem materna,
de mots i de paraules
de paus, d'amors i també de guerra.

Què dolça en la donzella
de la Vila-real jove,
de l'enyoradís Cervantes,
d’Ausiàs March, Roig i Corella,
de la Vila i els afores,
del carrer d'amunt i del d'avall,
o, qui sap si de la plaça
d'uns porxes aixoplugada,
o d'uns murs ben atrevida,
si d'un Sol més eixerida
en els trossos saonada,
ai, què dolça aquesta llengua
vila-realenca i valenciana!

Jove encara el Campanar l'escolta
i un parlar de sons al cel li llança,
mots que són paraules valencianes,
furs que llibertats propaguen,
drets i obligacions d'antic respecte.
I jove encara el Campanar
es mira una revolta
i en els mots i els sons i les paraules
fum que s'hissa en la senyera nostra,
dia de la gran desferra,
jorn de la paraula morta...

Vell maulet la tradició li canta
amb els mots i les paraules nostres,
botiflera fera que s'arrapa
amb els mots i les paraules d'altres
imposant al poble "nova planta":
plora la donzella vilarrealera,
plora..., però no calla!
Amb mots i paraules nostres,
amb la nostra engroguida senyera,
si de furs i tradició es tracta,
parlarem ara!.

Mn. Vicent Gimeno i Estornell (2006)
...o0O*O0o...


LA CREMA

En arribar la nit, tots ens acostàrem al voltant d’un foc reconfortant.
S’havien aplegat a ciutat dels masos i d’alqueries, de coves i fossars,
al capdavall, ningú no se sentia segur fora de muralles.

Al matí, havien assetjat la vora del riu i s’acostaren furtivament pels cingles;
a migdia, tothom sentia el galop dels cavalls i l’enrenou de les tropes.
Cap veí volia enfrontar-s’hi aïlladament.

A ciutat, els focs i les contalles s’encomanaven pels carrers,
però la por, el desassossec i la rancúnia s’atiaven amb les abraçades.
Els homes s’entossudien a acotxar-se a la fredor de les pedres,
ans que no rebre el que seria el darrer alè calent d’un cos estimat.
Les dones, preferien acaronar-se amb les tendres pells dels seus fills
que abandonar-se a l’esclat últim del seu cos.
Cada habitant de la vila respirava inflant el pit, com si fos l’última vegada que l’aire arribés als seus pulmons.

Corria l’aiguardent per apaivagar el fred i per enaltir l’odi, la ràbia.
Els crits dels nens i de les bèsties presagiaven una darrera lluita, un final contundent.

Passava la nit entre glops, singlots i xiuxiuejos,
passava la nit entre mirades, complicitats i desitjos.
Tots sabíem què ens esperava a l’alba.

Compreníem que la defensa de la gent, de les cases, de la terra
era també agarrar-nos als valors, als costums i a la nostra llengua.
Temíem que els invasors ens tallarien el cap i el lligam amb els nostres avis,
Ens furtarien les cases i els somnis; les terres i el futur.

No hi havia a hores d’ara, enveges ni rancors, una sola flama es mantenia al si de desenes de fogueres.
La ciutat semblava envaïda per la boja simplicitat d’una festa pagana.

Ens lamentàvem de la dolçor dels cossos en una nit com aquesta.
Com desitjàvem els mascles que aquella tendresa es mostrés al cap de l’any.
Com enyoràvem les femelles l’embranzida de la joventut.

Passaven les hores entre les tenebres i els espetecs del foc;
entre els records i els desitjos, els secrets i els laments.
En arribar la llum, tot s’esvairia,
una pluja de canons ens negaria l’esperança.
No sabíem però, quina ens tenien preparada.
Com ens cobrarien la nostra traïdoria.

L’alba ens sorprengué mentre ens peixien i ens delectaven les nostres dones.
Quan els branquillons llanguien i les brases dormien,
plogueren, no canons, no fletxes, no bales enverinades,
boles de foc que davallaven del mateix cel i ens feien creure en l’infern.
Era el foc sencer caigut com una allau damunt els nostres caps.

Com un càstig de déu, com una maledicció.
Tots els àngels del cel es tornaven en la nostra contra amb l’arma de l’enemic.

Què havíem fet nosaltres si seguíem la llei de déu?
Qui ens immolava si li érem fidels?
La desesperació, el plor, la incomprensió
recorria els carrers de la vila com abans ho havia fet
la fidelitat el respecte i l’amor.

Enric Portalés i Llop (2006)
...o0O*O0o...


CANÇONETA BUFONA A FELIP Vè EN EL SEU RETIR DE L’ALMODÍ,A XÀTIVA (2006)

L’han complimentat els metges
amb afalacs i consells,
i els savis apotecaris
han exhaurit dels taulells
tisanes, herbes de l’ala,
xarops, ungüents, remeiers,
perquè al rei la cefalàlgia
l’escapça.

Un revoltim de folgança
festeja certa gentalla
jovial, perquè les xacres
del malagradós jerarca
els solaça.

I amb els ulls esbatanats,
desorbitats de les conques,
algú proclama: Qui sap
si d’aquesta malaltia
no li ve la sang al cap!


CANT

Quant torne a mi el vostre esguard
em dibuixaré al cervell
el petit mapa de les vostres conquestes,
tantes voltes esborrat
pel capritx deslleial
dels malvats.

I ho faré amb la tinta indeleble
que m’esperona el cor
i em tiny les entranyes
amb el roig abrivat
de les vostres ferides.

I em faré tot jo memòria
del llarg camí que encetàreu.

Ja és l’hora de la contesa!

Absurdes raons emprenen
sacrosantres croades
per destruir, amb falsies
el vostre gloriós casal.

SIRVENTÉS A L’ETERN CAPGIRAT

M’ennueguen els teus bans,
sóc ostatge dels teus actes
quan véns envoltat de cendres
i a les mans et naix la flama
de la infàmia.

Altres m’han pres el pols
i he romàs impertorbable
davant l’inclement misteri
que t’envolta.

Etern capgirat!
Que al tempir de la fossana
els llambrics,
amb pútrida cerimònia,
se t’empassen a pleret!

Pèrfid llinatge de corbs!

Enric Dobón i Gómez (2006)
...o0O*O0o...

Per acabar hem de recordar que, sota el patrocini de la Regidoria de Normalització Lingüística i per iniciativa de l’Associació Cultural “Socarrats”, s’ha repartit a tots els centres educatius de la ciutat l’Auca dels Socarrats amb il·lustracions de Laura Pitarch Castellote i text poètic de collita pròpia:

AUCA DELS SOCARRATS

Conta un tal Benet Traver
que un dotze de gener
vingueren quatre milers
de soldats dels botiflers
per l’altra banda del riu,
amb militar objectiu
de guanyar Vila-real,
des del pont fins el Raval,
per la causa centralista,
borbònica i felipista.

Però els maulets de la Vila,
alineats arreu en fila
per l’Arxiduc foralista,
per Basset l’Austriacista,
amb “Visca Carles Tercer!”
prepararen el morter
i la pólvora i les bales,
anant les coses a males
quan entrà el De las Torres
i ho deixaren tot fet borres
amb la Vila a sang i foc
i els d’Anjou fent el seu joc:
mataren moltes persones,
humils, eclesiàstics, nobles.

Glòria a aquells avantpassats
que lluitaren socarrats
per defensar nostra Vila,
combatent amb valentia
per l’autogovern i el Furs,
proclamant a dalt dels murs
la seua valenciania,
els drets de ciutadania
que Jaume el Conqueridor,
el nostre rei fundador,
lliurà a les Corts Valencianes
i a d’altres terres germanes,
que d’Oriola al Rosselló
la Corona d’Aragó
lluïa les quatre barres
de groc i roig com les flames.

Als dos-cents cinquanta-tres
fets màrtirs d’aquell succés
s’afegien l’any següent
els d’Almansa i altra gent
com els germans xativins
convertits en felipins
pel nou rei Felip Cinqué,
nét de Lluís Catorzé,
que al Museu de l’Almodí
resta per sempre invertit
de cap per avall sa testa,
que per just dret de protesta
l’il·lustre Sarthou Carreres
el deixà d’estes maneres
cap al mil nou-cents quaranta,
al revés, de Nova Planta.
Antoni Pitarch Font (2006)

NOTES I BIBLIOGRAFIA SOBRE ELS FETS DEL 12 DE GENER DE 1706

(1)PITARCH FONT, A.: 1706. La Guerra de Successió a Vila-real. Regidoria de Museus de l’Ajuntament de Vila-real, 2006
(2) Consulteu la Bibliografia -referent a la Guerra de Successió a Vila-real- al final del present article.
(3) El fragment que Daniel Defoe dedica a Vila-real ve reproduït a l’obra publicada com a catàleg de l’exposició commemorativa (PITARCH FONT, A., opus cit. pàgs. 27-29).
(4) TRAVER GARCÍA, B.: Villarreal en la Guerra de Sucesión. Imprenta de Juan A. Botella. Villarreal, 1925 (fragment de l’annex nº 21, pàgs. 55-59).
(5)LIZANDRA RUBIO, J.: Sor Teresa de Jesús Agramunt, una dominica insigne. Exàgono nº 370 (pàgs. 11-15). Publicació dels Lluïsos de Vila-real, 1983.
(6) Del que diuen alguns d’aquests autors sobre el 12 de gener podeu trobar informació a 1706. La Guerra de Successió a Vila-real (edició commemorativa del III Centenari de l’Any de la Crema).
(7) Nom literari de Miquel Duran i Tortajada (1883-1947)
(8) També han estat reconeguts amb aquesta distinció personalitats com ara el filòleg vila-realenc Vicent Pitarch, el malaguanyat Enric Valor, el cantautor Raimon, l’escriptora Isabel-Clara Simó o el grup escènic de Vila-real Xarxa Teatre.
(9) Pseudònim d’Antoni Royo, guanyador del premi Samaruc 1994 a la millor novel·la juvenil de l’any anterior.
(10) Novel·la guanyadora del II premi Vila d’Almassora, 2001
(11) Als estudis Polka Waves d’Almassora (Plana Baixa).
(12) Com a Coordinador de la “Comissió Cívica 12 de gener”, organitzadora de la vetllada cultural A cant i toc, vull fer constar un senzill, però sincer, agraïment a Pasqual Arnal, Manolo Bort, Joan Gil, Pasqual Nebot, Gisela i Rosanna Morales, Lluís Juan i Alfredo Sanz sense la col·laboració dels quals no hagués estat possible realitzar el somni de portar tot -o quasi tot!- el Vila-real cultural a escena, en aquell capvespre màgic, del divendres 13 de gener, als salons de la Caixa Rural.
(13) Podeu trobar dades biogràfiques d’alguns escriptors vila-realencs a PITARCH FONT, A.: Els poetes de la terra. Publicacions de la Revista Poble. Vila-real, 2004
(14) Una bona representació de la prestigiosa nòmina d’escriptors vila-realencs, conreadors de la nostra literatura, encapçalats per Vicent Usó i Mezquita, finalista del prestigiós premi Sant Jordi de novel·la en català al 2005 amb Les ales enceses.

-BACALLAR Y SANNA, Vicente (Marqués de San Felipe): Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V el Animoso (1725).
-BALBÀS, J.A.: El libro de la provincia de Castellón. Armengot. Castelló, 1892.
-BOIX RICARTE, V.: Historia de la ciudad y Reyno de Valencia. Imprenta de Benito Monfort. València, 1845-48.
-CASTELLVÍ, F. de: Narraciones históricas. Ed. de J. M. MUNDET I GIFRE i J. M. ALSINA ROCA. Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Percopo (4 volums). Madrid, 1997-2002.
-CAVANILLES, A.J.: Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia. Imprenta Real. Madrid, 1795.
-GARCÍA PASCUAL, A.: La revolta ignorada. Brosquil Edicions. València, 2002.
-GASCÓN PELEGRÍ, V.: La Región Valenciana en la Guerra de Sucesión, Lo Rat Penat. València, 1955.
-GIL VICENT, V.: Una societat trencada. Botiflers i maulets a la Vila-real de la transició borbònica (1706-1735). Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1989.
-LEÓN SANZ, V.: Memorias de guerra del capitán George Carleton: los españoles vistos por un oficial inglés durante la Guerra de Sucesión. Universitat d’Alacant, 2003.
-MIÑANA, J.M.: La Guerra de Sucesión en Valencia (De Bello rustico valentino. La Haya, 1752). Ed. Alfons el Magnànim. València, 1985
-MUNDINA MILAVALLE, B.: Historia, geografia y estadística de la provincia de Castellón. Rovira Hnos. Castelló, 1873
-PITARCH FONT, A.: 1706. La Guerra de Successió a Vila-real. Regidoria de Museus de l’Ajuntament de Vila-real, 2006.
-QUEROL, J.: Quan bufa el ponent. Tabarca Llibres. València, 1993
-TRAVER GARCÍA, B.: Historia de Villarreal. Establiment tipogràfic de J. Botella. Vila-real, 1909.
-TRAVER GARCÍA, B.: Villarreal en la Guerra de Sucesión. Imprenta de Juan A. Botella. Villarreal, 1925.
-VILANOVA AÑÓ, S.: Gent d’ahir. Evolució demogràfica de Vila-real de la fundació a la guerra del Francés (1274-1808). Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1988.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
(Aquest article va ésser publicat al nº8 de la Revista "FONT", Publicació d'investigació i estudis vila-realencs de la Regidoria de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real, maig 2006).

ANNEX: El tercer centenari de la Crema de Vila-real a la premsa




CRONOLOGIA DELS INCENDIS I SAQUEJOS PER PART DE LES TROPES BORBÒNIQUES:
_ 1706,incendi de Quart de Poblet.
_ 9 de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i retirar-se, el Comte de las Torres provoca diversos incendis.
_ 12 de gener de 1706, incendi de Vila-real.
_ 1706, abril,incendi del Raval d'Ares del Maestrat.
_ 17 de juny de 1707, dies després del setge de Xàtiva, comença l'incendi i extermini de Xàtiva, capital de la Governació dellà de Xúquer, i segona ciutat del Regne de València, a la qual se li canviara el nom per Nueva Colonia de San Felipe.
_ 12 de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant el qual es crema part de la ciutat.
_ 27 de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d'Ares del Maestrat .
_ 3 d'agost de 1713, incendi de Sallent.
_ 29 d’agost de 1713, incendi de Terrassa.
_ 3 de setembre 1713 Incendi de Manresa.
_ 3 de setembre de 1713, incendi, novament, de Terrassa
_ 3 de setembre de 1713, incendi de Les Salelles.
_ 14 de gener de 1714, incendi de Torelló.
_ 14 de gener 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona.
_ 14 de gener de 1714, incendi de Prats de Lluçanès.
_ 14 de gener de 1714, incendi de Sant Feliu Sasserra.
_ 14 de gener de 1714, incendi d’Oristà.
_ 14 de gener de 1714, Incendi de Sallent.
_ 14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.
_ Febrer-març de 1714, incendi de Sitges.
_ Febrer-març de 1714, incendi de Moià.
_ Febrer-març de 1714, incendi de Peramola
_ Febrer-març de 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona .
_ 30 de juliol de 1714, incendi, novament, de Prats de Lluçanès.
_ 1714, incendi i saqueig de Vilanova
_ 1714,incendi de Sant Hipòlit de Voltregà .

Més informació a Viquipèdia

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes