22 de nov. 2008

CENTENARI DE VICENTE ENRIQUE I TARANCON (1907-2007), EL CARDENAL DE LA TRANSICIÓ


.........................................................................................................................
El proper divendres, dia 28 de novembre, en complir-se els 14 anys exactes de la mort de Vicente Enrique i Tarancón (+), es tanquen, oficialment, els actes de l'Any Tarancón, iniciats el propassat 14 de maig de 2007 per commemorar el Centenari del seu naixement a la ciutat germana de Borriana.

Aquest treball didàctic (en premsa), interdisciplinar (per a les matèries de Coneixement del Medi, Ciències Socials, Geografia, Història, Filosofia, Ètica, Religió i, fins i tot, Educació per a la Ciutadania, adreçat tant per alumnes de les escoles de Primària, com dels instituts de Secundària) ha estat un encàrrec directe del Magnífic Ajuntament de Borriana per difondre la figura de l'estimat Cardenal, Vicente Enrique i Tarancón, i l'objectiu general que ha guiat l'autor, durant la seua confecció, ha estat retre un senzill homenatge al Fill Adoptiu de Vila-real més estimat pels vila-realencs.

Lliurat a la Regidoria d'Educació de la ciutat natal del Cardenal (Borriana), a primeries del curs passat (2007-08), espera la llum de la impremta pròximament...
=====================================================

- SUMARI:


1.- INTRODUCCIÓ: Els orígens cristians de Burriana

2.- UN BURRIANENC UNIVERSAL: Biografia

3.- ITINERARI VITAL: Geografia

4.- TARANCÓN I EL SEU TEMPS: Cronologia

5.- EL CARDENAL DE LA TRANSICIÓ: Història

6.- ACTES, OBRES I ESPAIS DEDICATS: Cultura

7.- AUCA DEL CARDENAL

8.- ANNEX: Textos per consultar i llegir a l’aula





........................................................................................................................................





En temps antics, totes les cultures s’imposaven per la força de les armes: grega, fenícia, cartaginesa, romana, visigoda, musulmana, cristiana... A les Corts de Tortosa de 1225, el rei Jaume I acordà amb la seua noblesa la necessitat d’expansió cap a les terres del sud, aleshores dominades per febles governants àrabs. El procés de conquesta va començar amb el greu fracàs del setge sobre Peníscola, en no comptar amb la presència militar aragonesa.


Un cop conquerides les Illes Balears, els esforços militars de Jaume I es redirigiren cap als territoris islàmics del sud. L’any 1233 es planificà la campanya des d’Alcanyís, desenvolupada en tres etapes: Borriana, València i fins els límits estipulats al Tractat d’Almizra, encara que Jaume I, fins i tot, arribà a conquerir Múrcia.


Al terme històric de Borriana arribaren les tropes cristianes de Jaume I al maig de 1233 però fracassaren, en principi, en voler atacar les muralles amb un castell de fusta. Així, la plaça musulmana més important del nord de les terres valencianes, no fou acabada de conquerir fins el mes de juliol, entre els dies 15 i 22, concretament el 16 (dia de la Mare de Déu del Carme) segons la tradició, provocant l’emigració de 7.032 sarraïns, a més de la població dispersa al llarg d’aquell terme històric. Cal recordar que el 1233 Burriana també s’estenia pels actuals termes de Vila-real (fundada per Jaume I en la part interior del terme de Burriana, amb Carta Pobla de 1274) i Les Alqueries (segregada de Vila-real en 1985), amb una extensió total de més de 11.506 ha. (més de 138.455 fanecades).


La conquesta cristiana de Burriana comportà, per tant, no solament un canvi d’organització política (amb el naixement del Regne cristià de València), sinó també econòmica, tècnica, cultural i, sobre tot, demogràfica. Burriana, l’antiga capital mora de La Plana, passà en pocs anys d’un percentatge del 100 % de població musulmana a un percentatge majoritari de població cristiana (en convivència amb els jueus o sefardites que seran expulsats pels Reis Catòlics el 1492) que prompte, a partir de 1609 (expulsió dels moriscs per Felip III), serà oficialment del 100 per 100.


Durant el franquisme (1936-75), va tornar la cristiandat a la força, per decret, amb el nacional-catolicismo: La Religión católica es la del Estado Español... No se permitirán otras ceremonias ni manifestaciones externas que las de la Religión Católica (article nº6 del Fuero de los Españoles de 13/07/1945).

En canvi, als temps actuals –propiciats entre d’altres pel Cardenal Tarancón- s’ha oficialitzat a tota Europa la separació Església – Estat, com no pot ser d’altra manera en democràcia. La Constitució de 1978, aprovada en referèndum, proclama la llibertat religiosa i contempla la cooperació amb l’Església ja que considera el catolicisme com la confessió majoritària entre la ciutadania de l’Estat.

El desenvolupament tecnològic, i dels transports en general, està conformant una societat mundialitzada molt complexa i multicultural on, a més del degut respecte per tota classe de civilitzacions, s’ha d’aprofundir en el coneixement mutu entre ciutadans de diverses races, creences i procedències, per tal de garantir una convivència enriquidora que ens faça créixer com a persones.


El llegat dels regnes musulmans d’Al-Ándalus i dels regnes cristians peninsulars al nostre territori, per posar dos exemples ben pròxims (on també s’inclou la vida i obra dels seus representants més destacats), és un patrimoni històric universal a l’abast de tothom. Fomentar el seu coneixement i estudi és, a més d’un signe de normalitat democràtica, un exercici d’ecologia intel•lectual per preservar la cultura, els orígens i la identitat dels valencians davant la voracitat globalitzadora que ens arrossega cap a un futur sense fronteres.


ACTIVITATS

1) BUSCA una biografia de Jaume I (1208 – 1276) i fes un resum dels apartats relacionats amb la conquesta de Burriana i de la resta del Regne de València, així com de tots aquells que consideres més interessants.

2) CONTESTA:
● Penses que avui en dia seria admissible la imposició d’una ideologia política, d’una cultura, llengua o religió per la força de les armes?
● Quina religió professava Jaume I? I els primers habitants de Burriana? D’on van arribar els primers pobladors medievals? Quina llengua parlaven majoritàriament?
● Què saps del Cardenal Tarancón? Quina religió professava? Quina era la seua llengua materna? En què va destacar? Creus que un personatge com Tarancón hagués pogut nàixer, a principis del segle XX, a un país sense tradició cristiana?
● Quins altres personatges il•lustres, nascuts a Burriana, coneixes? Per què?

3) VOCABULARI.- Busca el significat dels conceptes següents:
CRISTIANISME • CATOLICISME • ISLAMISME • BUDISME • CROADA . YIHAD

4) ACTIVITAT D’AMPLIACIÓ.- FIXAT en les taules sobre els primers pobladors de Burriana i compara l’origen i els percentatges amb els de la població actual. COMPLETA el quadre que tens a continuació i FES UN BREU COMENTARI:

* Consulta els Serveis Municipals d’Estadística o el professorat del teu centre per tal d’aconseguir les dades més recents (a Internet: Instituto Nacional de Estadística i Institut Valencià d’Estadística).


........................................................................................................................................



1) LLIG la semblança sobre el Cardenal, publicada el dia del centenari del seu naixement pel monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset, i RESPON a les qüestions que hi ha a continuació:


● On i quan va nàixer Vicente Enrique i Tarancón?

● Quin any va ser ordenat sacerdot i on tingué la primera destinació?

● A què es va dedicar, fonamentalment, a partir de 1931?


● Quin any tornà a Vinaròs? Que havia passat, mentrestant, a l’estat espanyol des del 1936? Com van influir aquest conflicte en el sentiment que va guiar la vida del Cardenal?

● A quina ciutat conegué el seu nomenament com a bisbe de Solsona? Per què?

● Quina carta pastoral va publicar el 1950? Quin tema tractava?

● Quins nomenament va rebre en 1964, 1969 i 1971?

● Quina màxima autoritat eclesiàstica el tenia com al seu home de confiança a la Conferència Episcopal espanyola? Que esperava de Tarancón?

● Per quines raons es va muntar la vergonyosa campanya de "Tarancón al paredón"?

● Quines idees va defensar, al novembre de 1975, en la missa d’entronització del rei Joan Carles I?

● Com a membre de la Real Academia de la Lengua Española, quin dictamen defensà juntament amb Dámaso Alonso, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre o Rafael Lapesa?

● Segons l’autor de la semblança, qué va ser el Cardenal Tarancón a més d’un home lliure?








3) ACTIVITAT D’AMPLIACIÓ.-
CONSULTA la biografia del Cardenal Tarancón a la web oficial del centenari
i COMPLETA les frases següents:



........................................................................................................................................




-Solució de l'activitat:



2) En aquests 100 anys d’història, d’ençà del naixement de Vicente Enrique i Tarancón, la població de Burriana ha crescut molt: amb les dades que tens a continuació, TRAÇA UN GRÀFIC sobre l’evolució de la població de Burriana al llarg d’aquestos 100 anys i REDACTA un breu comentari:


3) ACTIVITAT D’AMPLIACIÓ.- Amb l’ajut dels teus professors, consulta al centre municipal d’estadística les dades quinquennals per sexes i edats dels habitants actuals i traça, sobre la plantilla següent, la PIRÀMIDE DE POBLACIÓ DE BURRIANA:

........................................................................................................................................



1) LLIG el text següent: fixat en les expressions en negreta i COMPLETA la taula cronològica que tens a continuació, tot situant les lletres majúscules a la casella corresponent:









2) BUSCA la biografia dels següents personatges històrics i SINTETITZA, en quatre o cinc línies, qui va ser cadascú i quines actuacions varen tenir:


3) RELACIONA cada concepte amb la seu definició:


4) ACTIVITAT D’AMPLIACIÓ.-

El fracàs de la sublevació d’una part de l’exèrcit (el de Sanjurjo, Mola i Franco), des de la vesprada del 17 de juliol de 1936, va comportar l’inici de la més incivil de les guerres, la Guerra Civil Espanyola. Una guerra que encara genera polèmiques interessades i maniqueismes, però en la que també van haver moltes famílies que tenien soldats als dos bàndols. Hi havia bona gent obligada a prendre partit per un o l’altre costat. Catòlics practicants (sobre tot a Catalunya, València i el País Basc) i agnòstics de la zona republicana que salvaren vides i molt de patrimoni religiós. Autoritats eclesiàstiques que no estigueren d’acord amb la iniciativa dels franquistes però, sobre tot, molts morts innocents i gent que ho va passar mal de tots dos costats.

La persecució religiosa dels primers mesos de la guerra (juliol a setembre de 1936), quan el govern de la República havia perdut el control sobre els exaltats, en la que perderen la vida molts eclesiàstics a mans dels comités dels milicians revolucionaris és prou evident i, per últim, també es malbaratà una bona part del patrimoni, tant civil com religiós, com ara el campanar gòtic de Burriana (testimoni escrit de Mossén Elies Milian).

La Guerra Civil va remoure les consciències de molta gent i, en especial, del futur Cardenal Tarancón, ja que, llevat dels esforços del cardenal Vidal i Barraquer (que ja havia entrat en negociacions amb Alcalà Zamora i Azaña al 1931, quan el cardenal Segura –des de l’exili- es dedicava a redactar cartes incendiàries contra la República) i del bisbe basc Mateo Múgica, la majoria de bisbes havien signat la Carta colectiva de los obispos españoles al 1937, un manifest en favor de la sublevació militar, tal vegada portats pel cicló de la guerra, altres per conviccions personals i, potser, també, condicionats pel context d’atemptats anticlericals dels inicis i, definitivament, pels signes bèl•lics d’aquell temps (la dècada dels 30) quan els totalitarismes de dretes (feixisme, nazisme) i d’esquerres (marxisme leninisme) optaven a ser hegemònics a Europa.



........................................................................................................................................

Des que fou nomenat bisbe, al 1946 per regir la diòcesi de Solsona, monsenyor Tarancón va publicar seixanta Cartes Pastorals, distingint-se com el bisbe espanyol amb major producció escrita del segle XX. El seu magisteri, fonamentalment eclesiològic i eucarístic presenta, tanmateix, un pensament humanista manifestat als seus estudis i reflexions sobre l’Església i la societat del seu temps. Un treball social i intel•lectual realitzat als temps més àlgids del nacionalcatolicisme que, pel difícil context històric, s’ha d’avaluar amb aquest valor afegit de l’ètica de la coherència.

Els estudiosos de l’obra escrita de Tarancón coincideixen a l’indicar que, a més d’afirmar la igualtat entre tots els éssers humans per la capacitat de desenvolupament i perfecció que podem manifestar, el seu humanisme rau en situar les persones al centre de tot el que ens envolta.


Entre les seus obres destaquen les següents: Renovación total de la vida cristiana (1956), Los seglares en la Iglesia (1958), El sacerdote a la luz del Vaticano II (1966), Unidad y pluralidad en la Iglesia (1970) y Cartas a un cristiano (1987). Amb caràcter pòstum, van publicar les seues memòries sota el títol de Confesiones del Cardenal Tarancón, Ed.PPC; Madrid, 1996.

Sobre el Cardenal, també han escrit molt autors de renom, però l’obra més reconeguda ha estat la de José Luis Martín Descalzo, Tarancón, el cardenal del cambio (Ed.Planeta, 1982) que es troba esgotada a les llibreries. També cal esmentar, entre un grapat merescut d’homenatges, l’obra publicada per l’Arquebisbat de Madrid – Alcalà: Homenaje al cardenal Tarancón de la Academia de Arte e Historia de San Dámaso a su fundador y presidente en sus bodas de oro sacerdotales (1980) i una de vàrios autors eclesiàstics, com ara el cardenal Angel Suquía i d’altres, Al servicio de la Iglesia y del pueblo: homenaje al cardenal Tarancón (Ed. Narcea, 1984).

Després del seu traspàs al 1994, el tema Tarancón ha estat més recurrent que mai, cosa que demostra la importància de la persona, de la seua obra i la del personatge històric: V. Enrique i Tarancón, converses amb un cardenal valencià de Nicolau Fulvià (Tàndem Edicions, 1994), Conversaciones con el Cardenal Tarancón de Mª Luisa Brey (Ediciones Mensajero, 1994), Tarancón, el cardenal que ordenó al rey de Ceferino de Blas (Ed. Prensa Ibérica, 1995), Tarancón, el cardenal de la reconciliación de Jesús Iniesta Miguel (Ediciones San Pablo, 1995), Homenaje al cardenal Tarancón, 1907-1994 (Edicions de la Generalitat Valenciana, 1997), El cardenal Tarancón desde su retiro de Pedro Asín Bernal (Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, 1998) i, per últim, crida l’atenció una publicació discrepant, Mi réplica al cardenal Tarancón de l'ultradretà Blas Piñar López (Ed. Fuerza Nueva, 1998).

Una petita mostra de la talla intel•lectual, ètica i humanística del Cardenal és aquest fragment d’una lliçó magistral llegida als darrers mesos de la seua vida:


ACTIVITATS

1) BUSCA el significat dels conceptes en negreta i tots aquells que et plantegen dificultats de comprensió i, a continuació, CONTESTA les qüestions següents:

● Segons Tarancón, com és el teixit social dels pobles democràtics? Com defineix la democràcia?

● Qué és inevitable en democràcia, el pluralisme o la uniformitat? Perqué s’ha implantar també en el camp de l’ètica?

● És legítim el pluralisme dins del cristianisme? Per què?

● Quin és l’instrument que pot harmonitzar o canalitzar externament les distintes ideologies o actituds?

● Davant la llei, quan té cabuda l’ètica o moral en democràcia?




............................................................................................................................................



El Cardenal Tarancón va rebre molts homenatges i honors en vida, tant religiosos com de la societat civil, sobre tot dels llocs on va exercir el seu magisteri, com ara Madrid, d’on és fill adoptiu, o la investidura com a Doctor Honoris Causa en Teologia per la Universitat Pontifícia de Comillas, també a Madrid, al 1984, o la de la Universitat Politècnica de València deu anys després, així com la dedicatòria de carrers i monuments als seus espais vitals (Borriana, Vila-real, Vinaròs, Madrid i un llarg etcètera) o la d’edifici sencers, com ara la seu del centre associat Cardenal Tarancón de la UNED a Vila-real.


Després del seu traspàs, s’han resseguit els homenatges, també en premsa, als principals diaris de l’estat, però, sobre tot, amb números especials de revistes especialitzades de caire religiós com ara “Ecclesia” (El cardenal del diálogo, nº 2.714 del 10/12/1994) o “Vida Nueva” (Adiós al cardenal del cambio, nº 1.971 del 3/12/1994) i actes acadèmics en la seua memòria com ara el de la Universitat Pontifícia de Comillas del 14 de desembre de 1994, tot recordant la seua investidura com a Doctor Honoris Causa.


Al novembre de 2006, el Buris-ana (Butlletí de l’Agrupació Borrianenca de Cultura), al seu número extraordinari (nº 200) per commemorar l’efemèride dels 50 anys de la publicació, ja ens avançava l’imminència del centenari del Cardenal amb l’article de Jordi Bort Castelló, Tarancón: un bisbe del Concili Vaticà II (pàgines 18-19).

Per celebrar el centenari del naixement de monsenyor Vicente Enrique i Tarancón, els 21 regidors de la Corporació Municipal de Burriana acordaren per unanimitat, en ple celebrat a principis del 2007, concedir al Rei Joan Carles I la presidència del Comité d’Honor d’aquest Centenari, convidant també a formar-ne part al president del govern, José Luís Rodríguez Zapatero, així com als ex-presidents Suárez, Calvo Soltelo, González i Aznar; al president de la Generalitat, Francisco Camps; a la ministra de cultura Carmen Calvo; al conseller de cultura, Alejandro Font de Mora; al president de la Diputació, Carlos Fabra; al president de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez; al cardenal arquebisbe primat de Toledo, Antonio Cañizares; al cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Maria Rouco Varela; així com també a l’arquebisbe d’Oviedo, Carlos Osoro; al bisbe de Solsona, Jaume Traserra; i al de Sogorb-Castelló, Casimiro López. A més, també es va acordar convidar als dirigents de les entitats no eclesiàstiques de les que fou membre el cardenal Tarancón, com ara el president de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, Víctor García de la Concha; el del Consell Valencià de Cultura, Santiago Grisolía i proposant-se, així mateix, que en formen part d’aquest comité d’honor, l’alcalde de Burriana, Alfonso Ferrada; el de Vila-real, Juan José Rubert i el de Vinaròs, Javier Balada; més el president de la Fundació Cañada Blanch, Juan López Trigo Pichó i el de la Fundació Caixa Castelló – Bancaixa, Antonio Tirado.


El calendari d’actes començà el 9 de febrer de 2007, amb la presentació del programa al bisbe de la diòcesi, però l’inici real del Centenari del Cardenal Tarancón començà el 28 d’abril amb l’actuació de la Banda de Gaiters de la ciutat d’Oviedo que va precedir la celebració eucarística del cardenal Rouco Varela, a la Parròquia del Salvador, del dia següent.


L’11 de maig tingué lloc el simpòsium El cardenal del canvi, homenatge a Vicente Enrique i Tarancón, organitzat per l’historiador i hispanista Paul Preston que, en la seua intervenció davant els mitjans de comunicació, a més d’afirmar que l’Església ha d’unir i no dividir va dir, entre d’altres opinions, que la situació actual de l’Estat Espanyol no té res a veure amb la dels anys 30, en primer lloc perquè en aquella època la democràcia era una amenaça per als poders fàctics i, en canvi, avui en dia, no solament no suposa cap amenaça sinó que ha estat la base de la increïble prosperitat econòmica dels darrers anys, a més a més, Espanya està en un context internacional molt diferent, en col•laboració amb d’altres potències dins de la Unió Europea.

Per una altra banda, Paul Preston creu que la memòria històrica de la guerra civil no té el perquè obrir velles ferides, ja que les víctimes dels incontrolats durant la República ja han pogut ser enterrades; en canvi, això no s’ha pogut fer, encara, per part de moltes famílies republicanes... No s’ha de confondre oblit amb reconciliació ja que són dues coses diferents.

Per últim, respecte al cardenal Tarancón, Preston creu que el seu esperit està present a la societat espanyola, perquè ja era subjacent en tot el procés de la transició. El cardenal estava molt identificat amb Joan XXIII i Pau VI, però no tant amb Joan Pau II que ha estat més conflictiu com es demostra cada dia a certs programes de ràdio. En definitiva, Preston conclou que un home, com el Cardenal Tarancón, que en el fons -assevera- era molt conservador, fos capaç, per damunt de partidismes de cap color, d’establir o generalitzar el desig de reconciliar a tot un poble és lloable i absolutament admirable...


A més de Preston, també participaren en la jornada del simpòsium el pare José Mª Martín Patiño amb La guerra civil no fue “inevitable”. Evolución del pensamiento taranconiano, Julián Casanova amb Tarancón en la postguerra i después, Juan Maria Laboa amb El papel, las relaciones y los influjos de Tarancón como obispo, el pare Hilari Raguer (autor de La pólvora y el incienso, una obra fonamental per comprendre el paper dels eclesiàstics i dels catòlics no franquistes durant la guerra civil) amb El cardenal Tarancón y la recepción del Vaticano II en la España de Franco i, per acabar, Alfonso Álvarez amb El cardenal Tarancón: memoria de nuestro cambio histórico.


El 14 de maig dde 2007, dia del centenari del naixement del Cardenal Tarancón, per celebrar l’efemèride es realitzà un volteig de campanes conjunt de totes les esglésies de la ciutat de Burriana i es presentà el monogràfic de la revista SAÓ, El Cardenal Tarancón: un regal de Déu (any XXXI, monogràfic 40, maig 2007), amb textos del director, Emili Marín, així com de José Ramón Calpe, Juan José Tamayo, Ramón Echarren, Jordi Bort, Manuel Bas, Vicent Ll. Montés i Ramir Reig.



De tota manera, els actes continuaren durant tot el 2007 i, pràcticament, tot el 2008. El 21 d’octubre, per exemple, al Teatre Payà, el grup d’Estudis Històrics Fallers de Burriana amb la col•laboració de Mossén Antonio Losas Latorre projecta un documental sobre la vida del Cardenal amb taula rodona posterior i el 8 de novembre s’inaugura l’exposició sobre el Cardenal al centre de cultura La Mercé que, més endavant, anirà al Museu de la Ciutat, Casa de Polo, de Vila-real. Els actes commemoratius havien de concloure el 28 de novembre de 2007, efemèride de la mort del regal de Déu, el Cardenal Tarancón, però, davant el seguiment i el ressò que varen anar agafant, s'han allargat fins aquest novembre de 2008. Per al futur, s'estan enllestint documentals, pel·lícules i una sèrie de televisió...



EXERCICI DE SÍNTESI.-

• Tria la resposta correcta (a/b/c):







........................................................................................................................................



........................................................................................................................................



- 0 -

ENTREVISTA AL CARDENAL TARANCÓN A LA SEUA RESIDÈNCIA D'ESTIU DE TORRE ANITA (Vora l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real, 1982)

Una calorosa vesprada de setembre, acompanyats de l'inoblidable director de la Congregació de Lluïsos de Vila-real, Mossén Serafí Sorribes Carceller, un petit grup de joves vila-realencs tinguérem l'ocasió de conversar amb un savi Cardenal que, a la vegada, es presentà com una persona senzilla, planera, pròxima i, sobre tot, culta, molt culta. Mai sabrem si aquesta entrevista, al capdavall, pot resultar històrica, però, de segur, que tothom reconeixerà el personatge històric:



VICENTE ENRIQUE I TARANCON: UN CARDENAL PER A LA HISTÒRIA

Havíem cridat per telèfon a la residència de la família Parra en l’Ermita, al xalet que la gent anomena, carinyosament, "Parragandolfo", i havíem quedat amb el Cardenal Tarancón “Vingueu quan vulgueu!” -va ser la resposta del Cardenal de Madrid, i antic cura de la Parròquia Arxiprestal del nostre poble.

Mà de llibreta i llapissera, però també d’una càmera de fotografiar, ens vàrem presentar a 1’esplanada-jardí del xalet. Allí, a la terrassa, hi havia un grup de gent: els Parres, uns amics i ell, Don Vicente, que, al veure’ns, ens va vindre a rebre. Com esteu, xiquets? Passeu, passeu… a la saleta parlarem millor… Com van els Lluïsos?.. El Cardenal anava vestit com qualsevol capellà, amb sotana, no portava pectoral ni solideu. Són les seues vacances i hi ha que descansar.

Don Vicente fa la impressió d 'un home de molta experiència, que ha tingut que afrontar moltes situacions al llarg de la seua vida ja dilatada. Però no, per això no ha deixat la seua vitalitat carac¬terística: gestos àgils, plenes facultats… a pesar des seus 75 anys. Pareix que conega bé la nostra joventut. No hi ha que oblidar-se de què ell ha sigut director de la nostra Congregació i ara és congregant d’honor. Està acostumat a les entre¬vistes de tota mena: en podria solventar unes cin¬quanta diàries com ara la nostra.

S’encén un cigarret dels d’abans, d’aquells que s’anomenaven “caldo” i, sense deixar de controlar tota la situació que el rodeja -nosaltres-, es disposa per a respondre a tot allò que puguem preguntar-li…


- Quin lloc ocupa Vila-real al seu cor?

Com vosaltres comprendreu, Vila-real té una importància per a mi, perquè d’ací vaig eixir bisbe. De tal manera que, a més de la relació que de sempre ha hagut entre Borriana i Vila-real, perquè són dos pobles que sempre s’han entés molt bé, hem sigut molt amics. No com altres pobles veïns que no ho eren tant. A més d’açò, vaig vindre ací al final de la meua carrera parroquial, ja que als dos anys i mig em varen fer bisbe de Solsona. He eixit de Vila-real com a bisbe, el que vol dir que sempre serà un record molt important per a la meua vida.

- Com veu La Plana, Vila-real, Borriana… des de Madrid?

Home, des de Madrid no ho sé, perquè jo estic a Madrid però veig la Plana amb ul1s d’ací, no amb ulls d’allà. No és el mateix ser de Madrid que ser un d’ací. Jo sóc nascut a Borriana, però m’he criat ací, a Vila-real, el que em fa mirar les coses des de dins. Aquesta Plana, dins l’ordre econòmic, té un progrés i un desenvolupament extraordinari, pot ser com un oasi dins d’aquesta economia tant mal parada de la resta de l’Estat espanyol. La principal riquesa ja sabem tots que és la taronja i, per una altra banda, la indústria pareix que no vaja, ara, tant bé, però de totes maneres podríem dir que la Plana està a ple rendiment. Si hem d'ésser sencers i ens introduïm dins d’un pla social o religiós, i allà pels anys 43 ó 45, que és el moment quan jo era cura a l’Arxiprestal de Vila-real, aquest poble no és el mateix... Recorde encara les cues impressionants als confessionaris, i les més de mil xiques de la Congregació i l’Associació i també la funció de la Sang dels Lluïsos, els diumenges per la vesprada. I és que Vila-real tenia fama per tota la regió de les grans solemnitats religioses que es realitzaven. Així com Borriana tenia fama de ser poble de festes profanes, Vila-real estava considerada, i de fet era, la parròquia més gran de la diòcesi. Per això, ara, al vore tota eixa retafila de discoteques, pubs i tota eixa classe de coses modernes, pense que aquest poble no és el meu, que m’he l’han canviat. De totes maneres, jo diria que tota la comarca de la Plana és d’una proclivitat al fet religiós i que, des de fa uns quatre o cinc anys, açò es deixa sentir en la joventut, especialment en la universitària, cosa que també sol ocórrer a la resta d’Espanya, és a dir, es veu un retorn al fet religiós. Al seminari de Madrid tenim ja més de 100 seminaristes majors. En aquest retorn pense que ací tenim eixe llevat… com ho dieu ací a Vila-real?

- El ren, vol dir?

…Això, el ren. El ren de la joventut actual que pot ser ferment d’eixa massa en el retorn a la vida de la fe.

- Com veu vosté les congregacions i associacions de joves? Quin paper creu que haurien de desenvolupar en la societat d’avui?

Bé. Jo vos diré… ací hi ha dos fenòmens distints: un és el de les Congregacions Marianes i 1’altre és el moviment de caràcter religiós, siga associatiu o no, que n’hi ha al món actual. Les Congregacions Marianes hi ha que saber que són una cosa creada i inspirada pels jesuïtes, i que tenien 1’hegemonia en aquesta classe de congregacions… El que passa en aquesta diòcesi, abans de Tortosa, és que ells tenien molta influència i feien les seues missions en tots els pobles i varen crear-les en totes les parròquies, però després, més actualment, els mateixos jesuïtes varen canviar l’estructura d’aquestes congregacions anomenant-les "comunitats de base" i adaptant-les al moment present que respon més a la realitat de grup i no de grans masses. En Madrid, per exemple, existeixen molts d’aquests grups i cada vegada es va treballant més a dintre d’ells. Avui en dia pareix que la gent tinga alèrgia a l’associacionisme, fins i tot el polític… Hi ha que recercar l’esperit, l’estructura i la forma, l’essència, per a guanyar al jove d’avui.

- Com veu la situació cristiana del jove d’avui?

En general, el jove actual ha passat una època de contestació contra allò nostre, una contestació explicable perquè no vàrem saber preparar les coses per a que al ensorrar-se, després de les guerres, la cultura que n’hi havia, preparar-li al jove d’avui alguna cosa millor. Pius XII va dir que el jove es trobava buit. La postura contestatària dels joves, dels capellans, ja ha passat en tots els camps, inclosos els culturals, econòmics, etc. Açò era explicable pels canvis que hem viscut, però avui el jove està cansat, alguns asquejats… el jove esta buscant, per això en el centenari de Sta. Teresa hem vist una resposta dels joves com mai haguérem pogut imaginar. Estem veient que tots els moviments espirituals estan tenint molta acollida per part de la joventut , de tal manera que hi ha un retorn a aquesta vida… Ací a Vila-real m’han dit que últimament han sorgit algunes vocacions de joves. A conseqüència d’aquest retorn pareix que vagen tornant les coses pel bon camí.

- Què li pareix la situació del cristianisme dintre la nova situació democràtica? Era el cristianisme d’abans més autèntic que el d’ara?

Jo no faria comparació entre el cristianisme de la democràcia i el cristianisme d’abans. Jo faria la comparació entre el cristianisme que es desenvolupa en una nació on l’Estat és confessionalment catòlic i en una societat on existeix un pluralisme a tots els nivells. Aleshores, en un Estat confessional, la mateixa força de 1’ambient porta que molts siguen cristians, només, de número, per les circumstàncies, i açò es presta molt a la hipocresia, a les apariències i al fanatisme. Llavors hi havia una manca de formació religiosa de la gent. Després de1 Concili s’ha buscat més el compromís personal i tot açò ha vingut a responsabilitzar més al seglar amb la seua fe. El resultat ha estat en cristians més compromesos, més responsables, en els diversos grups, a les parròquies… La gent necessita formar-se. Podem dir que el cristianisme esta renaixent de la base cap a una nova situació més evangèlica. Jo diria que avui està millor l’Església que no fa quin¬ze anys, Els grups de cristians són més conscients avui que fa quinze anys…
- Podria dir-se que avui els seglars van amb la línia d’adquirir uns coneixements teològics per tenir un millor concepte de la fe?

Evidentment el seglar està cada vegada, quan més s’incorpora a 1’Església, més conscienciat de que necessita eixa formació religiosa ihumana. En Madrid tenim, a l'Institut de Formació Religiosa i Catequètica, set o vuit-cents alumnes que fan els seus estudis i poden arribar fins la llicenciatura. Tenim 42 escoles de catequistes on assisteixen uns 16.000 alumnes, el qual vol dir que la gent va prenent consciència de que la formació es primordial i necessària.

- L’Església actual està preparada per a les noves situacions polítiques que pareix que espiguen en portes?

En primer lloc, jo en política no em pose, i no he volgut posar-me mai en política, i si alguna vegada he tingut que posar-me en un pla polític ha sigut per 1a única finalitat de defensar els inte¬ressos de l’Església. Es difícil d'analitzar el moment actual. Jo, com una persona més del carrer, no acabe de vore les coses clares… perquè tot depén del judici que tinguen els polítics, perquè si perden el cap,… com pareix que ho hagen fet….Es veu que tots els polítics parlen d’una forma moderada per donar una imatge bona i no ferir les sensibilitats del poble… ja se sap que quan al poble li se toca el més fons de la seua manera d’ésser, la cosa va malament. Una vegada em preguntaven què passaria, o que passarà, si ve el socialisme i vaig respondre que no res... sempre que l’Església no es pose en política. Més al contrari, pense que si som fidels a l'Evangeli li se pot fer un gran bé.

- Es podria comparar açò amb l’Església de Polònia?

Es una altra cosa. L’Església de Polònia és una cosa ben diferent. Es tracta d'una Esglesia en la que no tan sols s'ha fet una tasca religiosa ex¬traordinària, sinó patriòtica i nacionalista. Si avui Polònia és Polònia és per l'Església, una Església constantment perseguida i per això mateix, el que tenen de la seua part que no tenim nosaltres, és a la gran majoria d'obrers, el 90%. I, per una altra part tenen que estar a la defensiva. Nosaltres, ací a Espanya, no podem estar a la defensiva perquè el panorama és molt distint.

-Passant a un dels gran temes d’actualitat, quin bé podríem tindre a Espanya amb la vinguda del Papa? Què ens pot dir d’aquest proper viatge?

Bo. Jo estic il•lusionat amb la visita del Papa. M'ha desconcertat la imminent convocatòria d'elec¬cions coincidint amb aquest viatge. Pot fer un bé immens dins de 1’Església i fora. Dins perquè encara estem en eixes cosetes de que si capellans progressistes, que si conservadors, que si de l’Opus, etc. El Papa, per la situació de Polònia, perquè ell és polaco, ens pot fer un bé en la consolidació de la unitat de l'Església que, a més, és una de les seues preocupacions primordials. Però no solament per 1’aspecte intraeclessial sino que -jo crec-, també mirant al món social, perquè eixe Papa que diuen que és tant conservador i tot això en un aspecte, també es tractat, pels mateixos, de demagog quan parla dels drets de la persona i desperta la consciència social del cristianisme espanyol. Açò és bo per donar consistència al Clergat, i per altra banda perquè pot abarcar tota eixa projecció de l'esperit social dels cristians en el poble… cosa per la que sempre s'ha despreocupat la dreta espanyola i açò ha estat el seu gran defecte durant molts anys, siguem sencers, una vegada més. De fet he estat es¬perant aquest viatge amb molta il.lusió, pense que es volcarà Espanya. que la gent. es volcarà amb el Papa… açò és claríssim! També hi tindrà els seus contestataris, com en deuen d'haver, perquè sinó, no tindria "salsa" la cosa,… no vos pareix?

- A València diuen que no saben on fer l’acte perquè tot els pareix xicotet?

A Valencia jo pense que tambe han fet massa “jaleo” amb això d’on anirà el Papa i on no anirà… les co¬ses no es poden previndre amb molt de temps per la mateixa seguretat del Papa. Perquè si aquells que tenen males intencions ho saben amb tres o quatre mesos d'antelació, en aquest temps poden preparar el mateix que li varen fer a Carrero Blanco… una barbaritat! Per, açò no es pot dir massa promete on, com i de quina manera. No es pot dir que si. a l'Alameda, que si tal o que si qual. A última hora s'acordarà tot… quinze dies abans diran a tal lloc. Ara., s' han de buscar llocs on puga cabre molta gent.

- … Nosaltres, que haguérem volgut que fes una escapadeta a Sant Pasqual!

No. Això no pot ser. Perquè si admetem Sant Pasqual…

- Amb l’helicòpter li haguera costat poquet, no creu?

Sí, però haguera d'admetre també 200 vols més amb l'helicòpter a distints llocs, perquè hi ha altres que es creuen amb tant de dret i així és impossible.

- Si vol afegir alguna cosa més…

No, no, no… Em pareix que ja he parlat prou…

- Tinga en compte que el llegiran a quasi totes les cases de Vila-real…

Bé, doncs ja ho poden llegir. A més, pense que no he dit cap heretgia, no?
- Per la nostra part, pensem que no ha dit cap heretgia i, ans al contrari, que ha estat molt sencer en totes les seues respostes.

Don Vicente, que és un gran conegut i volgut de tot Vila-real, avui s 'ha donat una miqueta més a conéixer per mitjà de la nostra revista EXAGONO, la qual ens ha dit que coneix bé. Nosaltres, en nom de la Congregació de Lluïsos de Vila-real no podem sinó agrair-li el detall de fer un xicotet parèntesi en les seues vacances i sentir-nos orgullosos d'haver pogut entrevistar a un il•lustre congregant d'honor. Don Vicente: a seguir jove i moltes gràcies!.

P. C. M. / A.P.F. (Fotos: M. Gil)

"EXÁGONO" (Revista de la Congregació de Lluïsos de Vila-real, nº 363, Any XXXVIII, setembre-octubre, 1982; pàgines: 1 - 10 - 11 i 12).

...........0000 OOOOOOOOO 00000 0000 OOOOOOOOO 00000..........



- 1 –

CARTA A LOS JÓVENES


Hoy a los jóvenes, todos -a la misma hora que les retacean el presente– les aseguran que Uds. son el futuro. Lo hacen porque necesitan el voto de Ustedes, la juventud de Ustedes, tal vez: porque les tienen miedo.

La Iglesia también los necesita. Pero no los necesita para triunfar, para mandar, para ser fuerte ella y tener llenos sus templos. Los necesita para existir. Porque, asombrosamente, y aunque el mundo diga lo contrario, una iglesia vieja, no es la Iglesia de Cristo. Sus valores, lo mejor de Ustedes, surge de la misma raíz que los valores cristianos.

No tenemos la experiencias de Uds., porque nunca nos pedirán más de lo que nos exige nuestra fe. No nos intranquiliza el radicalismo de Uds.: nunca serán más radicales de lo que fue y es Jesús.

Es claro que al ofrecerles el sacerdocio y la vida consagrada no les estoy pidiendo que se parezcan a nosotros. Les estoy pidiendo que se parezcan a Jesús, que se atrevan a seguirlo, que aspiren a tanta libertad como El vivió, que pongan como meta de sus vidas algo tan ambicioso como El se propuso: la instauración de un mundo radicalmente distinto a éste en que vivimos, el Reino de Dios en la tierra, que es a la vez el reino del hombre realizado plenamente.

No es el sacerdocio y la vida religiosa huída de nada, sino un gran amor a todo, una presencia viva en medio de la humanidad, sin otra discriminación que la que se hace a favor de los más pobres y necesitados.

En nombre de Cristo les pido que nos ayuden a ensanchar el mundo, a derrotar el egoísmo, a arrinconar la violencia y el odio, a hacer un mundo más humano y más cristiano que el que nosotros hemos hecho.

El sacerdocio y la vida religiosa piden compromisos totales: no piden que alguien sea “un poco sacerdote, un poco religioso”, que se le dé a Cristo y a los hermanos “un trozo de vida”. Piden la Vida entera, piden la renuncia radical a todos esos valores que parecen ser la sustancia de este mundo en que vivimos: el poder, el dinero, la moda superficial y pasajera, la lucha por un trozo de prestigio o dominio, el dominio del hombre sobre el hombre. El sacerdocio y la vida religiosa auténticos piden un servicio incondicional a los hombres tal y como Jesús lo realizó hasta la muerte. Piden y exigen un amor apasionado, una renuncia incluso a la carne, no porque se la desprecie, sino para poner todo al servicio del amor y la amistad de cuantos nos rodean.

Felizmente ya pasó el tiempo en que un sacerdote o un religioso parecía “un personaje destacado”. Hoy un sacerdote o religioso auténtico es destacado porque trabaja más, porque se entrega sin condiciones, porque ama sin fronteras.

Si asumen este estilo de vida no llegarán al triunfo humano y al éxito económico, serán incluso motivo para las ironías de los listos de este mundo.

Pero nunca nadie les obligará a apostar por la mentira, caminarán hacia una esperanza que nunca será defraudada y ayudarán a sus hermanos, a los hombres, a encontrar un amor que no se pierde.

Atrévanse a conseguir Uds. lo que nosotros no tuvimos el coraje de hacer. Atrévanse, sean dignos de Uds. mismos, sean dignos de su juventud. Porque, lo sepan o no, lo quieran o no, lo mejor de esa juventud de Uds. es aquello que participa de la eterna juventud de Cristo.

........... 0000 OOOOOOOOO 00000 ..........



- 2 –

En març de 1950, l’aleshores bisbe de Solsona Vicente Enrique i Tarancón publica una carta pastoral, El pan nuestro, que seria decissiva en la seua vida. La denúncia dels abusos en matèria de racionament sonarà en aquell temps com una escopetada i l’impedirà durant molts anys alguns ascensos en la jerarquia eclesiàstica i nomenaments episcopals per a d’altres diòcesis. Recollim, a continuació els paràgrafs fonamentals de la discutida carta:

EL PAN NUESTRO (CARTA PASTORAL)
INTRODUCCIÓN


No podemos callar. No debemos callar por más tiempo. Llegan hasta nuestros oídos los clamores de la multitud. Parten nuestro corazón de Padre las angustias y las estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos.

Quizá no consigamos nada con nuestras palabras. Quizá los egoísmos y la malicia de los nombres ahoguen nuestra voz. Pero queremos, cumpliendo con nuestro deber, que juzgamos sacratísimo, reforzar con nuestra voz y con Nuestra autoridad el clamor de nuestros hijos.

Queremos decir públicamente que es un caso de conciencia el atender sus peticiones y sus súplicas. Queremos decir que no tan sólo la justicia y la caridad cristiana, sino la misma humanidad pide y exige que se atiendan los clamores de los que piden con angustia un pedazo de pan.

Porque no nos salimos de Nuestro campo cuando afrontamos este problema y cuando escribimos una Carta Pastoral para defender el derechos de los pobres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana. No rebasamos Nuestra misión episcopal cuando pedimos pan abundante y comida suficiente y habitación digna para todos nuestros hijos. No nos apartamos de la línea de conducta del Maestro cuando lanzamos nuestro anatema contra todos aquellos que sean culpables de que a los obreros y a los pobres les falte lo necesario para vivir. (...)

Y no queremos que pese sobre nuestra conciencia ni su destrucción, ni mucho menos su
apostasía y quien sabe si su misma desesperación. Y ya que otra cosa no podemos, queremos poner a su servicio cuanto somos y cuanto valemos. Queremos que vean que el corazón de su Obispo compadece sus angustias y que la voz de su Obispo se levanta, valiente y decidida, para defender su causa. (...)

Escribimos una Carta Pastoral y bien sabemos el carácter, la orientación y hasta el tono que han de tener estos documentos episcopales. Y nos damos cuenta de que es delicado y vidrioso este asunto para tratarlo con la alteza de miras y con la caridad con que debe enfocar todos los problemas un Obispo, mirando exclusivamente a la gloria de Dios y al bien de las almas; porque se pueden herir muchas susceptibilidades, aun procediendo con la mayor delicadeza y con la más pura intención. (...)

No es nuestro propósito estudiar este problema en su aspecto técnico y económico, ya que este aspecto escapa a nuestro ministerio episcopal y no tenemos, por otra parte, suficiente preparación, para ello. Ni pretendemos hacer literatura fácil y demagógica, cosa muy sencilla por cierto, para excitar las pasiones; lo cual sería impropio de un Obispo de la Iglesia y aun de toda persona honrada.
Pretendemos tan sólo señalar el mal, presentar el problema en toda su angustiosa realidad y señalar la responsabilidad terrible que contraen ante Dios y ante la Patria los que son culpables del mismo, para contribuir de la manera que nos es posible a la solución.

Cuando Jeremías describe con visión profética en sus Lamentaciones, la ruina y la desolación de la Ciudad Santa y enumera las calamidades que ha de sufrir Jerusalén, dice estas palabras:

«La lengua de los niños de pecho se pega de sed al paladar; los pequeñuelos piden pan y no hay quien se lo parta.»

No hemos recordado estas palabras del Profeta para aplicarlas totalmente a nuestro caso. No podríamos describir justa y exactamente la realidad de nuestro pueblo, con esas pinceladas sombrías y amargas, con las que el profeta describe la ruina y la desolación de Jerusalén. No podemos negar, ni tenemos ningún interés en negarlo, que el ambiente que vivimos es un ambiente muy distinto al descrito por el profeta. Aparentemente vivimos en la abundancia, con alegría, con paz. Nuestras tiendas aparecen repletas y el pueblo goza y se divierte, quizá en demasía. No podemos negar, ni tenemos ningún interés en negarlo, que relativamente no nos podemos quejar de nuestra suerte y que otras naciones quisieran la paz y aun la abundancia de que nosotros disfrutamos, a pesar de que las circunstancias nos han sido francamente adversas. Pero quizá por ello es más duro y más anticristiano el contraste.
Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente en estos últimos años, no existen privaciones. Con dinero se puede adquirir hoy todo lo necesario para la vida y aun muchísimas cosas superfluas. Hay muchos que viven una vida eufórica, sin que tengan que renunciar a ningún gusto ni a ningún deseo. Pero esas risas y esas alegrías de unos no pueden apagar los clamores de la muchedumbre que sufre hambre y que vive en la miseria. También hoy existen, entre nosotros, muchos niños que piden pan y nadie se lo proporciona. Hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos siempre que se lo piden. La mayor parte de los obreros tienen hambre de pan y carecen de muchas cosas necesarias.

Y no nos referimos tan sólo a los obreros parados o a los que por cualquier causa no pueden ganar un jornal con que adquirir lo necesario para la vida. También los obreros que trabajan y que tienen un jornal objetivamente bastante remunerador, no pueden tener todo el pan que necesitan ni pueden comprar los alimentos indispensables. El problema de nuestros obreros no es hoy, ordinariamente, un problema de salarios, sin que queramos decir con ello que los salarios actuales sean siempre justos y adecuados. El problema es más hondo y más grave.

Los alimentos de primera necesidad no se racionan en cantidad suficiente ni con mucho, para atender a las necesidades de las familias. Y aunque a precios elevados no resulte difícil encontrar pan en abundancia y los demás alimentos, los obreros, los empleados, casi todos los que viven de un jornal o de una nómina, no pueden adquirir esos alimentos a los precios exorbitantes a que los ha puesto el egoísmo de muchos. Y el problema es trágico, no tan sólo en las familias obreras, sino también y quizá más, en otras de la clase media que han de mantener unas apariencias externas que les exige su propia condición, sin que con sus recursos puedan hacer frente a las necesidades más perentorias de la vida.

Esta es la realidad, dura e ingrata, y es tonto y ridículo que pretendamos cerrar los ojos a la misma para hacernos la ilusión de que reina en nuestro pueblo una felicidad paradisíaca...

Como consecuencia de esta realidad, que se ha ido haciendo más grave a medida que pasan los años, aunque no fuera más que por razón de su persistencia, ha nacido en muchos ambientes un germen de malestar que podría tener consecuencias funestas. Porque este malestar engendra el recelo, la desconfianza, el rencor. Hoy, no nos engañemos, son muchos los que desconfían del Estado y de las organizaciones sociales y políticas Y desconfían, al propio tiempo, de la Iglesia y de su verdadero deseo de buscar el bienestar material de todos los hombres. Hoy son muchos los que miran con prevención y recelo a 1as organizaciones del Estado y aun a las organizaciones de la Iglesia. Hoy, buena parte de los obreros y aun de la clase media, no creen en las buenas intenciones del Gobierno ni en la sinceridad de los obispos, porque a todos nos juzgan con el mismo criterio y a todos nos alcanzan su recelo, su prevención, quizá su rencor.
(...)

CAUSAS DE ESTE HECHO
Nuestra nación quedó empobrecida después de la guerra. Las calamidades que necesariamente lleva consigo toda guerra civil, se vieron aumentadas por la conducta de aquellos que, después de procurar la destrucción de muchas fuentes de riqueza y de muchas obras públicas, robaron los tesoros y las reservas de España. Era necesario pensar en la restauración de nuestra agricultura, de nuestra industria, de toda nuestra economía, y esto no podía conseguirse sin esfuerzos titánicos y sin grandes sacrificios por parte de todos.

A nadie podía extrañar que al salir de la guerra tuviésemos que sufrir una serie de privaciones que eran consecuencia necesaria de la misma. (...) Pero han pasado más de diez años desde entonces y el sacrificio que a principio se aceptó con resignación y hasta con alegría, pesa cada día más, que es condición ésta muy natural de nuestra flaca naturaleza. La gente ha creído ver, además, que no se hacía cuanto era necesario para solucionar definitivamente este problema o, cuando menos, para aminorar su gravedad. Durante estos diez años son bastantes los que se han aprovechado de la escasez para hacer grandes negocios. Algunos no han sabido utilizar los resortes que la autoridad ponía en sus manos para evitar esos males, cuando no los han agravado con su conducta. La solución que desde el primer momento se dio y que entonces estaba impuesta por las circunstancias, no ha dado, al parecer, los resultados apetecidos. Y ha ido formándose en muchos ambientes y en muchas clases sociales un malestar, que creciendo de día ha creado la realidad que describíamos anteriormente. (...)

FALTAN CONCIENCIAS CRISTIANAS
La causa principal de esta realidad y de este hecho que venimos comentando, confesémoslo con toda crudeza y sinceridad, está precisamente en la falta de conciencias verdaderamente cristianas. Porque en este orden de cosas todas las disposiciones son buenas y todas las leyes pueden dar resultado, aunque no sean las más acertadas, cuando hay recta intención y buena voluntad en los de arriba y en los de abajo. Cuando hay sinceridad, honradez, espíritu de justicia y de caridad cristianas en los que dan las leyes y en los que deben cumplirlas. Pero cuando falta la intención recta, o la buena voluntad, cuando no hay en unos o en otros espíritu de honradez, de justicia, de caridad, las disposiciones más acertadas y las leyes más justas fracasarán, necesariamente en su aplicación.

Y esto es lo que está pasando entre nosotros. El egoísmo se ha exacerbado en los corazones de los hombres después de la guerra. Nos rodea y nos aprisiona un ambiente de inmoralidad, tanto en los negocios como en las costumbres, fruto de ese egoísmo, que tiene una fuerza avasalladora y que arrastra en su corriente aun a las personas más buenas y al parecer más honradas... Y ese ambiente necesariamente ha de dar al traste y ha de hacer fracasar las mejores disposiciones.

Y hemos de confesar que, por desgracia, todos nos hemos dejado influir más o menos por ese ambiente. No es extraño oír censurar conductas y procederes, a algunas personas que cuando se encuentran en la ocasión hacen lo mismo que en las que tan acremente censuraron.
(...)

EL REMEDIO
Es necesario y urgente buscar el remedio para este mal. Es necesario y urgente que todos nos aprestemos a buscar la solución a esa realidad angustiosa y a esta situación tristísima de la muchedumbre que se siente agobiada por sus privaciones y sufrimientos.

Pero creemos sinceramente que el remedio no está en el cambio de tácticas o de procedimientos, aunque reconocemos que podrían mejorarse muchas cosas y que sería necesario estudiar con interés las razones que agravan este mal, para rectificar con sinceridad y decisión lo que fuera preciso. El remedio está en el reinado de la sinceridad, de la honradez, de la justicia, de la caridad.

Y en este aspecto las autoridades y todos los que tienen alguna misión directora en la sociedad tienen una tarea importantísima y urgente. Son los de arriba los que pueden contrarrestar y hasta anular ese ambiente de egoísmo y de inmoralidad que nos domina. Son los de arriba los que han de imponer la honradez, la sinceridad, la justicia y la caridad a los pueblos.

El ejemplo de los de arriba tiene una influencia extraordinaria en la sociedad. Y éste es el primer paso, quizá el más importante, que se ha de dar con decisión y energía para solucionar el problema. Todos los que ejercen algún cargo o tienen alguna responsabilidad o alguna preeminencia social deben dar ejemplo de austeridad, de honradez, de espíritu de justicia y caridad. Porque ¿con qué derecho y, sobre todo, con qué fuerza van a imponer y van a exigir a los demás la austeridad y la honradez si ellos no las practican? Y en este aspecto convendría exagerar la nota para contrarrestar eficazmente ese malestar que reina en muchos ambientes sociales. Es necesario disipar ese ambiente enrarecido que se ha ido formando en los últimos años y hay que consolidar el prestigio de la autoridad a este respecto. Y no hay otra manera de conseguirlo que con esa conducta y con ese ejemplo llevados hasta la exageración. Los que ocupan algún cargo en estos momentos no solamente deben ser dignos y honrados; deben parecerlo también y deben evitar con cuidado todo aquello que pueda servir de razón o de pretexto para que los demás duden de ellos. (...)
Además del ejemplo necesitan también las autoridades de la energía para evitar todos los abusos y para imponer a todos las normas de la justicia y de la más estricta honradez. Las claudicaciones en este aspecto tienen malas consecuencias por cuando hacen sospechar a la gente sencilla que son claudicaciones interesadas o al menos que carecen de autoridad moral los gobernantes para hacer cumplir a los demás las leyes de la justicia y de la equidad. Y esto es, evidentemente, en desprestigio del poder. (...)

MISIÓN DE LA AUTORIDAD CIVIL
La misión de las autoridades civiles es procurar que la sociedad que representan y dirigen pueda conseguir su fin propio y específico. Y si el fin propio y específico de la sociedad civil es el bienestar material y social de sus súbditos, bienestar que los hombres no podrían conseguir individualmente y por eso la propia naturaleza ordenó a los hombres a vivir en sociedad, es evidente que el fin propio y peculiar de la autoridad civil es procurar el bienestar material y social de sus súbditos.
Pero la misión directa de las autoridades civiles, el fin propio y primordial para conseguir el cual han sido constituidas y han recibido el poder, es la consecución del fin natural y humano del hombre: su bienestar material y su perfeccionamiento moral y espiritual en un orden puramente humano. Por eso una autoridad no cumpliría su misión si descuidase esta finalidad primaria y específica, aunque por otra parte favoreciese el bien espiritual y hasta sobrenatural del hombre.

Dios Nuestro Señor ha dispuesto todas las cosas con un orden y con una sabiduría extraordinarias. Ha constituido dos poderes y dos autoridades para el gobierno total del hombre: la autoridad civil y la autoridad religiosa, la autoridad que podríamos llamar humana y la autoridad divina, que corresponden a las dos sociedades, natural la una y sobrenatural la otra, de las que forman parte los hombres: el Estado y la Iglesia.

El Estado tiene un fin natural y humano; la Iglesia tiene un fin sobrenatural. El Estado ha de procurar el bien temporal de sus súbditos, la Iglesia el bien eterno. Y así como sería desordenado que la Iglesia buscase tan sólo el bienestar material de sus fieles, olvidándose de su finalidad sobrenatural y religiosa aunque con ello hiciese un bien humanamente a sus súbditos, así también sería desordenado que el Estado atendiese preferentemente al bien religioso de sus súbditos, descuidando y olvidándose de su bienestar material y humano que por su misma naturaleza le corresponde.

Por eso es incumbencia primaria y esencial del Estado atender al bienestar material de sus súbditos; procurar por todos los medios que los hombres puedan encontrar en la sociedad cuanto necesitan para vivir dignamente como personas humanas; conseguir, en una palabra, el fin propio y específico de la sociedad civil.

Y cuando por circunstancias especiales no sea posible conseguir para todos los súbditos el bienestar apetecible, misión de la autoridad es distribuir las cargas, las privaciones y los sacrificios de tal suerte que todos los ciudadanos, cada cual según su condición participen de esas cargas y de esas privaciones de una manera equitativa, procurando, desde luego, que las clases humildes, que tienen siempre menos recursos y menos resistencia, no se vean agobiadas por aquellas circunstancias difíciles.

Por eso la autoridad civil no puede cruzarse de brazos ante esa realidad angustiosa que aflige a una parte de la sociedad, ni puede dejarse vencer por las dificultades que opongan la malicia y el egoísmo de los hombres al cumplimiento de esta sacratísima misión. (...)

CONCLUSIÓN
Hemos escrito esta Carta Pastoral guiados exclusivamente por los intereses sobrenaturales. La gloria de Dios y el bien de las almas han sido las dos razones poderosas que han puesto la pluma en nuestras manos.

Hemos creído, al propio tiempo, que realizábamos también una obra social y patriótica. Como ciudadano y como Obispo tenemos también obligación de buscar el bien de la sociedad de la que formamos parte y de interesarnos por el bienestar de todos nuestros hermanos y por la prosperidad y la paz de la patria.

No pretendemos censurar ninguna conducta concreta ni poner ninguna dificultad a los que tienen la misión de solucionar estos problemas materiales. Pretendemos, por el contrario, colaborar sinceramente con ellos para que pueda buscarse y encontrarse esta solución. Y estamos convencidos de que es una labor constructiva, en el aspecto religioso, en el aspecto social y aun en el aspecto político, entendiendo esta palabra «político» en su verdadero y altísimo significado, la que realizamos al escribir esta carta pastoral.

No nos hemos propuesto complacer a nadie ni mendigar la gratitud de los hombres. Nos basta con haber cumplido con nuestro deber, procurando agradar a Dios y merecer su recompensa. (...)


........... 0000 OOOOOOOOO 00000 ..........



- 3 –

HOMILIA EN LA CORONACIÓN DEL REY


(Pronunciada en la Iglesia Parroquial de San Jerónimo el Real
la mañana del 27 de noviembre de 1975)


Majestades.
Excelentísimos señores de las Misiones Extraordinarias.
Excelentísimo señor Presidente del Gobierno.
Excelentísimo señor Presidente de las Cortes y del Consejo del Reino.
Excelentísimos señores.

Hermanos:
Habéis querido, Majestad, que invoquemos con Vos al Espíritu Santo en el momento en que accedéis al Trono de España. Vuestro deseo corresponde a una antigua y amplia tradición: la que a lo largo de la historia busca la luz y el apoyo del Espíritu de sabiduría en la coronación de los Papas y de los Reyes, en la convocación de los Cónclaves y de los Concilios, en el comienzo de las actividades culturales de Universidades y Academias, en la deliberación de los Consejos.

Y no se trata, evidentemente, de ceder al peso de una costumbre: En Vuestro gesto hay un reconocimiento público de que nos hace falta la luz y la ayuda de Dios en esta hora. Los creyentes sabemos que, aunque Dios ha dejado el mundo a nuestra propia responsabilidad y a merced de nuestro esfuerzo y nuestro ingenio, necesitamos de Él, para acertar en nuestra tarea; sabemos que aunque es el hombre el protagonista de su historia, difícilmente podrá construirla según los planes de Dios, que no son otros que el bien de los hombres, si el Espíritu no nos ilumina y fortalece. Él es la luz, la fuerza, el guía que orienta toda la vida humana, incluida la actividad temporal y política.

Esta petición de ayuda a Dios subraya, además, la excepcional importancia de la hora que vivimos y también su extraordinaria dificultad. Tomáis las riendas del Estado en una hora de tránsito, después de muchos años en que una figura excepcional, ya histórica, asumió el poder de forma y en circunstancias extraordinarias. España, con la participación de todos y bajo Vuestro cuidado, avanza en su camino y será necesaria la colaboración de todos, la prudencia de todos, el talento y la decisión de todos para que sea el camino de la paz, del progreso, de la libertad y del respeto mutuo que todos deseamos. Sobre nuestro esfuerzo descenderá la bendición de quien es el «dador de todo bien». Él no hará imposibles nuestros errores, porque humano es errar; ni suplirá nuestra desidia o nuestra inhibición, pero sí nos ayudará a corregirlos, completará nuestra sinceridad con su luz y fortalecerá nuestro empeño.

Por eso hemos acogido con emocionada complacencia este Vuestro deseo de orar junto a Vos en esta hora. La Iglesia se siente comprometida con la Patria. Los miembros de la Iglesia de España son también miembros de la comunidad nacional y sienten muy viva su responsabilidad como tales. Saben que su tarea de trabajar como españoles y de orar como cristianos son dos tareas distintas, pero en nada contrapuestas y en mucho coincidentes. La Iglesia, que comprende, valora y aprecia la enorme carga que en este momento echáis sobre Vuestros hombros, y que agradece la generosidad con que os entregáis al servicio de la comunidad nacional, no puede, no podría en modo alguno regatearos su estima y su oración.

Ni tampoco su colaboración: aquella que le es específicamente propia. Hay una escena
en los Hechos de los Apóstoles que quisiera recordar en este momento. La primera vez que, después de la Resurrección de Cristo, se dirigía San Pedro al templo, un paralítico tendió la mano hacia él pidiéndole limosna. Pedro, mirándole atentamente, le dijo: «No tengo oro ni plata, lo que tengo, eso te doy: en nombre de Jesús Nazareno, levántate y anda». El mendigo pedía una limosna y el Apóstol le dio mucho más: la curación.

Lo mismo ocurre en la Iglesia: son muchos los que tienden la mano hacia ella pidiéndole lo que la Iglesia no tiene ni es misión suya dar, porque no dispone de nada de eso. La Iglesia sólo puede dar mucho más: el mensaje de Cristo y la oración.
Ese mensaje de Cristo, que el Concilio Vaticano II actualizó y que recientes documentos del Episcopado Español han adaptado a nuestro país, no patrocina ni impone un determinado modelo de sociedad. La fe cristiana no es una ideología política ni puede ser identificada con ninguna de ellas, dado que ningún sistema social o político puede agotar toda la riqueza del Evangelio ni pertenece a la misión de la Iglesia presentar opciones o soluciones concretas de Gobierno en los campos temporales de las ciencias sociales, económicas o políticas. La Iglesia no patrocina ninguna forma ni ideología política y si alguien utiliza su nombre para cubrir sus banderías, está usurpándolo manifiestamente.

La Iglesia, en cambio, sí debe proyectar la palabra de Dios sobre la sociedad, especialmente cuando se trata de promover los derechos humanos, fortalecer las libertades justas o ayudar a promover las causas de la paz y de la justicia con medios siempre conformes al Evangelio.

La Iglesia nunca determinará qué autoridades deben gobernarnos, pero sí exigirá a todas que estén al servicio de la comunidad entera; que protejan y promuevan el ejercicio de la adecuada libertad de todos y la necesaria participación común en los problemas comunes y en las decisiones de gobierno; que tengan la justicia como meta y como norma, y que caminen decididamente hacia una equitativa distribución de los bienes de la tierra. Todo esto, que es consecuencia del Evangelio, la Iglesia lo predicará, y lo gritará si es necesario, por fidelidad a ese Evangelio y por fidelidad a la Patria en la que realiza su misión.

A cambio de tan estrictas exigencias a los que gobiernan, la Iglesia asegura, con igual energía, la obediencia de los ciudadanos, a quienes enseña el deber moral de apoyar a la autoridad legítima en todo lo que se ordena al bien común.
Para cumplir su misión, Señor, la Iglesia no pide ningún tipo de privilegio. Pide que se le reconozca la libertad que proclama para todos; pide el derecho a predicar el Evangelio entero, incluso cuando su predicación pueda resultar crítica para la sociedad concreta en que se anuncia; pide una libertad que no es concesión discernible o situación pactable, sino el ejercicio de un derecho inviolable de todo hombre. Sabe la Iglesia que la predicación de este Evangelio puede y debe resultar molesta para los egoístas; pero que siempre será benéfica para los intereses del país y la comunidad. Éste es el gran regalo que la Iglesia puede ofreceros.

Vale más que el oro y la plata, más que el poder y cualquier otro apoyo humano.
Os ofrece también su oración, iniciada ya con esta misa del Espíritu Santo. En esta hora tan decisiva para Vos y para España, permitidme, Señor, que diga públicamente lo que quien es pastor de vuestra alma pide para quien es, en lo civil, su Soberano: Pido para Vos, Señor, un amor entrañable y apasionado a España. Pido que seáis el Rey de todos los españoles, de todos los que se sienten hijos de la Madre Patria, de todos cuantos desean convivir, sin privilegios ni distinciones, en el mutuo respeto y amor. Amor que, como nos enseñó el Concilio, debe extenderse a quienes piensen de manera distinta de la nuestra pues «nos urge la obligación de hacernos prójimos de todo hombre». Pido también, Señor, que si en este amor hay algunos privilegiados, éstos sean los que más lo necesitan: los pobres, los ignorantes, los despreciados: aquellos a quienes nadie parece amar.

Pido para Vos, Señor, que acertéis, a la hora de promover la formación de todos los españoles, para que sintiéndose responsables del bienestar común, sepan ejercer su iniciativa y utilizar su libertad en orden al bien de la comunidad.

Pido para Vos acierto y discreción para abrir caminos del futuro de la Patria para que, de acuerdo con la naturaleza humana y la voluntad de Dios, las estructuras jurídico-políticas ofrezcan a todos los ciudadanos la posibilidad de participar libre y activamente en la vida del país, en las medidas concretas de gobierno que nos conduzcan, a través de un proceso de madurez creciente, hacia una Patria plenamente justa en lo social y equilibrada en lo económico.

Pido finalmente, Señor, que nosotros, como hombres de Iglesia, y Vos, como hombre de Gobierno, acertemos en unas relaciones que respeten la mutua autonomía y libertad, sin que ello obste nunca para la mutua y fecunda colaboración desde los respectivos campos.

Sabed que nunca os faltará nuestro amor y que éste será aún más intenso si alguna vez debiera revestirse de formas discrepantes o críticas. También en ese caso contaréis, Señor, con la colaboración de nuestra honesta sinceridad.
Dios bendiga esta hora en que comenzáis Vuestro reinado. Dios nos dé luz a todos para
construir juntos una España mejor. Ojalá un día, cuando Dios y las generaciones futuras de nuestro pueblo, que nos juzgarán a todos, enjuicien esta hora, puedan también bendecir los frutos de la tarea que hoy comenzáis y comenzamos. Ojalá pueda un día decirse que Vuestro reino ha imitado, aunque sea en la modesta escala de las posibilidades humanas, aquellas cinco palabras con las que la liturgia define el infinitamente más alto Reino de Cristo: Reino de Verdad y de vida, Reino de justicia, de amor y de paz.

Que reine la verdad en nuestra España, que la mentira no invada nunca nuestras instituciones, que la adulación no entre en vuestra casa, que la hipocresía no manche nuestras relaciones humanas.

Que sea Vuestro reino un reino de vida, que ningún modo de muerte y violencia lo sacuda, que ninguna forma de opresión esclavice a nadie, que todos conozcan y compartan la libre alegría de vivir.

Que sea el Vuestro un reino de justicia en el que quepan todos sin discriminaciones, sin favoritismos, sometidos todos al imperio de la ley y puesta siempre la ley al servicio de la comunidad.

Que, sobre todo, sea el Vuestro un reino de auténtica paz, una paz libre y justa, una paz ancha y fecunda, una paz en la que todos puedan crecer, progresar y realizarse como seres humanos y como hijos de Dios.

Esta es la oración, Señor, que, a través de mi boca, eleva hoy la Iglesia por Vos y por España. Es una oración transida de alegre esperanza. Porque estamos seguros de los altos designios de Dios y de la fe inquebrantable que anida en Vuestro joven corazón para emprender ese camino. Que el Padre de la bondad y de la misericordia ponga su bendición sobre Vuestra Augusta persona y sobre todos nuestros esfuerzos.
Así sea.



........... 0000 OOOOOOOOO 00000 ..........




- 4 –

DISCURS DE TARANCÓN A LA UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA


(En ser investit com a Doctor Honoris Causa, el 4 d’octubre de 1994, després de les paraules del Rector i de la laudatio de Laín Entralgo, president de la Real Academia de la Lengua) .

La vostra decisió d'incloure'm entre els doctors honoris causa d'aquesta Universitat ha sigut una sorpresa emocionant per a mi. Als meus anys, i amb l'escassetat de mereixements que puc presentar per a rebre aquest honor, no esperava, ho confesse lleialment, aquest gest que tant m'honra i que es deu exclusivament a la vostra generositat, al que jo en diria el vostre tarannà universitari: obert, generós, universalista que no fa del vostre món una parcel•la tancada sinó que
reconeix i valora l'esforç i la tenacitat en tots els camps, sense mesquineses impròpies de persones profundament cultes i científicament serioses que acullen amb goig qualsevol espurna de llum i de veritat.

Tot i reconéixer que no es tracta en aquest cas concret d'un premi als mèrits científics, i per això considere el vostre gest com un do gratuït, una vertadera delicadesa per la vostra part, he de proclamar públicament que el fet que haja sigue una universitat Valenciana de la terra en què tinc les meues arrels i que per la seua bona tasca científica i pels serveis que presta desinteressadament a la nostra societat, mereix la consideració, el respecte i la gratitud de molts valencians, m'ha omplit de satisfacció.

Vull manifestar sincerament davant vostre i davant de tota la Comunitat Valenciana que el fet de sentir-me integrat d'alguna manera, encara que siga mínima, al nom i al treball científic d'aquesta Universitat m'ompli d'orgull.

Heu tingut en compte, sens dubte així ho heu manifestat públicament, alguns serveis que he prestat al meu poble i als meus conciutadans en circumstàncies gens fàcils. Enmig de la incomprensió dels uns i els altres: dels polítics de llavors que em van qualificar de traïdor; de molts cristians que no encertaven a comprendre la meua actitud perquè no havien assumit de cor les noves orientacions del Concili Vaticà II i no entenien que l'església tenia en aquells moments una missió històrica per complir; i, com era lògic, dels fanàtics de l'un i l'altre bàndol que o pretenien un continuisme impossible o consideraven un nou enfrontament entre els espanyols com a condició indispensable per a fer nàixer un nou règim que fóra de tots i per a tots.

Les circumstàncies influeixen alguna vegada de manera eficaç i determinant en la vida de les persones. I no hi ha més remei que assumir, amb esperit obert i generós, els nous camins que t'assenyalen i acceptar amb il•lusió les noves situacions a què t'obliguen a enfrontar-te.

Mai no m'hauria imaginat, quan en els meus anys de joventut vaig triar lliurement i decididament el camí del sacerdoci, que podria trobar-me en moments en què em veuria obligat, en consciència, a prendre decisions que podrien influir en el desenvolupament politicosocial de la comunitat.

Jo sabia perfectament que el "camí de l'església passa per l'home", com ha explicitat clarament el papa actual. Que el sacerdot té la missió d'ajudar els seus germans, els homes, en tots els problemes de la vida: ho diu clarament l'Evangeli.
Que el cristià ha de defensar la dignitat de la persona humana i els drets de l'home . Que una de les missions fonamentals del sacerdot és ser instrument de reconciliació i de pau, en tots els vessants de la vida social. Que la finalitat de l'església i, per tant, del sacerdot no és tan sols salvar les ànimes , com es deia abans, sinó salvar l'home en tota la seua integritat.

Però mai no havia sospitat que podia convertir-me, per força de les circumstàncies, en el que es diu un home públic que hauria d'assumir responsabilitats en camps no estrictament religiosos per imperatiu de la meua consciència sacerdotal o que hauria de trobar-me en situacions com la d'avui i en altres situacions semblants, que seria honrat com avui o vituperat, com en altres casos, per raons no estrictament religioses i per activitats no específicament sacerdotals.

Sabia perfectament que el sacerdot, com Jesucrist, ha de ser signe de contradicció , ho són quasi necessàriament els qui treballen generosament pels altres. Però no podia sospitar que aquesta contradicció arribara des de dins i fora de l'església per camins extrareligiosos: per raons més aviat polítiques. És clar que hauria d'haver-ho suposat perquè al mateix Jesucrist el van acusar de ser enemic del Cèsar .
Certes actuacions religioses, estrictament evangèliques, com les de Crist en favor dels pobres, dels marginats, o simplement del poble molesten fàcilment els poderosos d'aquest món.

La veritat és que les circumstàncies, la providència, diria jo, des de la meua actitud cristiana, em van col•locar en un lloc clau en l'església quan aquesta no podia inhibir-se del problema que tenia plantejat la nostra societat que buscava camins nous de llibertat i responsabilitat, després de molts anys de coacció del poder públic que convertia pràcticament en súbdits els qui tenien el dret de ser ciutadans lliures i responsables.

No era fàcil en aquells moments trobar els camins d'una transició pacífica que evitara els traumes innecessaris en el pas d'un règim personal a un règim democràtic.
Eren unes circumstàncies, a més, en què pràcticament no era quasi possible i sobretot no era ètic mantenir una postura de neutralitat. Es tractava d'un canvi que les mateixes circumstàncies culturals i econòmiques exigien; que el poble en massa sobretot des de final de la dècada dels 60 demanava i fins reclama i exigia amb il•lusió; i que, per les característiques especials que tenia necessitava la col•laboració activa de totes les institucions amb influència social (l'església n'era una), perquè entre tots obrírem vies pacífiques per a fer nàixer la nova era que tots esperàvem amb il•lusió.

L'església, per raons històriques inevitables (no és el moment d'entretenir-nos a aclarir aquest punt), havia sigut bel•ligerant en la Guerra Civil. Havia donat suport al règim dels vencedors. Se li presentava llavors una conjuntura històrica: ajudar positivament el poble en la seua evolució i proclamar per tots els mitjans la reconciliació dels espanyols.

En ser president de la Conferència Episcopal, representava l'Episcopat i actuava en nom seu i tenia el deure personal, no de portar el nou règim polític: aquesta mai no serà missió de l'església, però sí d'unir esforços i voluntats i de facilitar la intel•ligència i col•laboració de tots els espanyols, perquè tots intervingueren en l'arribada de la nova forma politicosocial que era ja un fruit madur que no s'havia de malmetre.

L'església tenia llavors, no pot negar-se, una gran influència social. I per això l'actitud de la Conferència Episcopal i del seu president tenia ressonàncies públiques, potser excessives. Però era indispensable fer ús també d'aquesta influència per tal d'aconseguir un canvi pacífic que és el que totes les persones responsables desitjaven.

Servir l'home i el meu poble és l'única justificació de la meua conducta en aquells moments posant a contribució tots els mitjans de què podia disposar per tal d'aconseguir la concòrdia de parers i de conductes. Això és el que vosaltres heu tingut en compte per a incloure'm en la llista de doctors honoris causa d'aquesta Universitat. Tota la meua gratitud és poca per a correspondre a la vostra generositat.

Els valors ètics en la democràcia
No crec que siga aquest el moment per a pronunciar el que sol dir-se una lliçó magistral. El mateix protocol, bell, però complex, d'aquest acte tampoc no dóna gaire marge per a això.

Pretenc simplement fer una reflexió en veu alta. Una reflexió sobre un tema que va despertant cada dia més inquietud i que bastant gent presenta amb caràcter d'urgència. Un tema que ha desbordat la preocupació del qui podríem dir especialistes i encara de tots els estudiosos per a fer-se veu comuna, quasi un autèntic clam social: el de promocionar els valors ètics en les societats democràtiques, ja que algunes d'aquestes societats, com la nostra, sofreixen les conseqüències greus -entre les quals, no pocs escàndols d'aquest buit ètic que, d'altra banda, és francament desestabilitzador.

En la nostra societat espanyola, aquesta exigència de demanda ètica té "colors propis amb tints sensacionalistes", com algú ha escrit. La publicació de certs escàndols, vertaderament greus, quasi inexplicables, ho justifiquen fins a cert punt.

Però, encara entre nosaltres, hi ha una miqueta més que aquesta reacció irada contra els abusos. Fa l'efecte que l'opinió pública o la denominada ara, encara que impròpiament, consciència col•lectiva, es va convencent cada vegada més que "les coses no poden continuar com fins ara". Són massa greus les lesions fetes a la humanitat, és a dir, a l'home i a la seua dignitat. Fins al punt que molts perceben els canvis culturals, socials, econòmics i politics com un risc de clivellament de l'ésser humà". I bastant gent es creu obligada a plantejar-se la pregunta de si les coses no "han de ser" d'una altra manera si es vol salvar l'home i aconseguir un nou ordre social més just i més humà.

Això mateix ocorre, pel que sembla, en quasi totes les democràcies occidentals. És curiosa l'afirmació que ha fet un pensador francés quan tracta de descobrir i proclamar el principi de la responsabilitat que ha d'estar en la base d'una societat democràtica: "Promet, escriu, a qui definitivament ha aconseguit desencadenar les forces de la ciència i de l'economia, mai conegudes, reclama ara una ètica que pose a les seues mans les regnes lliurement acceptades, a fi d'impedir que el poder de l'home es convertesca en la seua pròpia maledicció".

El relativisme de la veritat, de l'amor i del bé que s'està acceptant pràcticament per molts; i la permissivitat quasi absoluta que s'ha establit com a norma en la conducta dels homes i en el govern dels pobles, no permet continuar creient que deixar fer a la ciència, a l'economia i a la política, mogudes per la seua pròpia dinàmica interna d'èxits i conquistes, i inspirades, no poques vegades, per interessos econòmics, siga prou per a assegurar el desenvolupament integral de l'home. S'imposa cada dia més la convicció que el recurs als valors ètics és una resposta d'urgència per a defensar la humanitat de l'existència humana, individual i col•lectiva.

Des de fa ja uns quants anys són molts els qui intenten reflexionar seriosament sobre el que s'ha anomenat "autoproblematització de la modernitat" i han presentat una sèrie de constatacions acceptades pràcticament per tothom com a "patrimoni de la cultura actual d'Occident" i que poden ajudar-nos a situar-nos davant del tema.
Es refereixen concretament a cinc àmbits distints que tenen una importància fonamental per a detectar la gravetat del problema global:

1. L'enginyeria genètica no pot trobar la seua legitimació humana només en l'èxit de les seues pròpies investigacions. Es postula urgentment una bioètica que evite convertir l'home en un objecte d'elaboració de laboratori al Servei d'interessos aliens, quan no contraris, a la dignitat de la persona humana.

2. Les tècniques de comunicació social, utilitzades des de diversos centres de poder, es converteixen en mecanismos al servei dels interessos dels qui les manegen, amb efectes molt distints de la llibertat que les persones haurien d'aconseguir pel reconeixement democràtic de la llibertat d'expressió, i es postulen normes deontològiques diverses de la seua pròpia eficàcia.

3. La misèria econòmica de gran part de la humanitat, els efectes de desocupació i pobresa que el sistema econòmic produeix en els anomenats països desenvolupats, en virtut de la seua pròpia racionalitat suposadament científica, està demanant la ineludible referència a una ètica econòmica que il•lumine una realitat excessivament fosca i clarament injusta.

4. La política, considerada com la instància suprema de la racionalitat humana al servei del bé comú, pateix els atacs dels qui la veuen manejada per un principi d'eficàcia molt poc compatible amb l'ideal humà que hauria d'inspirar-la, i es converteix en el camp d'actuació d'interessos parcials dels qui l'exerceixen i de la violència dels qui mantens el status quo existent o el d'aquells que s'esforcen per modificar-la.

5. El legítim domini de la raó i de la ciència sobre una naturalesa que hauria de ser subjecte d'un cultiu posat al servei de la humanitat, es converteix en una espoliació provocada per la dinàmica d'uns interessos econòmics que amenacen l' equilibri ecològic , posen en perill la mateixa habitabilitat del planeta i plantegen serioses responsabilitats de cara al futur de la humanitat i la pervivència d'aquesta.

Aquestes constatacions, admeses avui per tothom, plantegen qüestions i problemes seriosos sobre els quals convé reflexionar per tal de trobar-los una solució adequada.

Jo vull aportar la meua col•laboració a aquest estudi que s'imposa i que, com algú ha escrit, obligue la humanitat a buscar una cosa distinta del que actualment es considera normal i que ara "es va fent com a resultat d'una lògica, la racionalitat de la qual s'imposa al servei de l'èxit de certs interessos i mitjançant l'eficàcia del progrés científic en què la cultura moderna tanta confiança havia posat".
Per a enfocar degudament la nostra reflexió és indispensable, de bell antuvi, precisar el que actualment molts entenen per valors ètics que han canviat de signe i no tenen ara les arrels religioses que tenien abans.

Aquest aclariment és necessari per a estudiar la qüestió fonamental: és possible trobar, en una democràcia que per la seua pròpia naturalesa ha de ser pluralista, el consens indispensable perquè els anomenats valors fonamentals, reconeguts per tothom, siguen el fonament d'una convivencia pacífica, justa i solidària i puga defensar-se amb eficàcia la dignitat de la persona humana amb tots els drets que li són propis?

Després d'aquests dos apartats em crec en el deure, com a bisbe, d'aclarir una qüestió per a mi important: el cristianisme, i en l'església en nom seu, té res a dir en la recerca d'aquest consens i en la fonamentació dels nous valors perquè tinguen vertadera eficàcia?

Tres apartats breus que podran orientar la nostra reflexió en aquests moments en què la societat cerca amb afany el camí perquè regne la justícia al món i puga defensar-se amb serietat el valor home .

NOTES:
1.Jonas, Hans, Le principe responsabilité , Cerf. París 1990, p. 13.
2.Síntesi de José M. Setién, conferència a la Universitat de Deusto. Dos de març de 1993.

1) Els valors en la nova concepció de l'ètica.

La religió, hem de reconéixer-ho, ha tingut durant segles un marcat caràcter de totalitat perquè abraçava, o pretenia fer-ho amb autoritat absoluta, tots els vessants de la vida dels homes i dels pobles.

No em referisc exclusivament al cristianisme que, entre nosaltres tenia una especial significació i importància i que, com és lògic, ha pogut caure en els mateixos errors que altres religions en casos determinats: són homes també els qui estan al capdavant de l'església i no pot estranyar-nos que tinguen, com tots, limitacions. Em referisc a totes les religions importants que han tingut, durant segles i continuen tenint ara, més o menys vigència en la humanitat.

Limitant-nos al camp de la nostra reflexió ha sigut una realitat durant molts segles considerar l'ètica -es deia més comunament moral-una part de la religió. Més ben dit, es considerava com la projecció de les creences de les veritats de fe sobre la vida i l'actuació dels homes i dels pobles.

Les distintes religions creuen fermament que estan en possessió de la veritat absoluta: Déu i tot el que prové directament d'Ell. No és estrany que consideraren un deure indefugible, un deure sagrat, el de proclamar i, pràcticament, imposar a tots les seues pròpies creences i les seues normes morals.

Quan la religió era consubstancial a la vida dels pobles es considerava com l' ànima de la cultura, de la civilització, de la mateixa vida s'imposava la moral religiosa com la manera més eficaç i segura d'aconseguir una autèntica convivència, en justícia i en pau, en totes les societats.

És veritat que, llavors, els valors morals tenien, a vista de tothom, una excel•lència i una força intrínseca realment extraordinàries. Era la mateixa fe en Déu la raó fundadora , podríem dir, l'obligatorietat ètica. Els seus valors i normes estaven per damunt de tots els raciocinis i poders humans: tenien la garantia del mateix Déu.

La situació ha canviat ara radicalment. La nova cultura, profundament secular, proclama i defensa amb tenacitat la seua independència de tota influència religiosa.
L'organització de les societats modernes deixa completament al marge el factor religiós. És lògic que en buscar els valors ètics de la convivència i política es prescindisca de l'antiga arrel religiosa.

L'església catòlica va preveure en el Concili Vaticà II aquesta nova situació i va proposar clarament el principi de llibertat religiosa en l'ordre civil que considera com una exigència de la mateixa dignitat de la persona humana. El cristianisme, cal reconéixer-ho, no s'ha tancat a aquest nou plantejament que té la seua part de veritat: el mateix Concili va establir, com a principi, que "la comunitat política i l'església són independents i autònomes en el seu propi camp". El diàleg s'ha fet possible.

En els nostres dies es parla ja obertament i definitivament d'una ètica civil, ciutadana, plenament humana que siga vàlida per a una societat laica i pluralista en què han de reconéixer-se tots els drets a la llibertat que comporta la plena ciutadania. La nova ètica ha de ser vàlida per a tots els grups socials sense distinció de cap classe per raons culturals, econòmiques, ètniques o religioses. I en aquest pla està concebut el diàleg que ja s'està realitzant entre els especialistes, principalment, per a trobar els valors d'aquesta nova ètica social.

La primera qüestió que es planteja, i amb no poques dificultats, és trobar el que molts anomenen la raó fundadora de l'imperatiu ètic. És a dir, el fonament de l'obligatorietat per a tots d'aquests valors que són indispensables per a una convivència justa, civilitzada, solidària i pacífica i que han de ser admesos i practicats per tots per a defensar amb eficàcia la dignitat i els drets de tots els homes.

Han sigut dos els camins per on la reflexió científica ha tractat d'avançar: el camí del precepte legal i el camí dels valors. Es tracta, com diuen, d'aplicar a la vida l'imperatiu categòric kantià: "Cal fer el bé i s'ha d'evitar el mal".

Dues grans dificultats s'interposen, segons el parer dels experts, per a avançar decididament per aquest camí i trobar la solució adequada: l'absolutització de la llibertat personal que es presenta com una conquista dels temps moderns, però independent de la veritat, del bé i de la mateixa dignitat personal, i la confusió entre valor ètic i interés personal o considerar com un autèntic valor l'eficàcia: és bo el que pràcticament dóna resultat. Amb tot, hem de seguir el camí de recerca per a trobar si és possible la solució que tothom cerca amb marcat interés.
I la primera pregunta que cal contestar és la següent: l'ètica pot recolzar en la llei? O, més clar: la llei pot ser el principi i com la raó fundadora de l'ètica, encara referint-nos exclusivament a l'ètica civil o ciutadana?

Pareix que hi ha l'acord que els comportaments humans, tant individuals com col•lectius, necessiten una legitimació que va més enllà de les normes legals perquè la mateixa llei ha de fonamentar-se en uns principis metajurídics que la legitimen perquè les lleis concebudes i elaborades per homes poden ser tendencioses i fins i tot injustes, com la mateixa experiència ensenya. Pensem, per exemple, en la legislació de les distintes dictadures que hem conegut. És la voluntad del dictador la que s'imposa en les lleis. I no es tenen en compte els drets de les persones o dels grups socials, ni tan sols moltes vegades els drets més elementals.

Un filòsof modern ha afirmat: "una democràcia sense consens prejurídic té manca de legitimació... fa impossible una convivència humana digna".

No basta la llei, per tant, per a fonamentar amb seguretat i eficaçment les normes ètiques. La llei ha de servir, certament, per a harmonitzar els drets de les distintes persones o grups socials i per a coordinar, en principi, els interessos dels uns i dels altres que poden ser diversos, a fi que la societat puga aconseguir el seu desenvolupament i perfeccionament.

Queda, doncs, l'altre camí assenyalat: el dels valors. Però ens trobem amb una realitat indefugible: els mateixos valors que, segons el parer de tothom, tenen carácter fonamental, com per exemple, el bé, la veritat, l'amor, el respecte als altres, la justícia, la solidaritat, la igualtat de la persona de qualsevol raça o condició, no són acceptats incondicionalment per molts. Fa l'efecte que cadascú pensa més aviat en el per a què d'aquella norma moral que se li imposa. L'interés personal preval massa vegades sobre la veritat i la justícia i sobre el bé dels altres i de la comunitat.

La veritat és que és difícil arbitrar uns valors, dins d'aquesta ètica civil, que siguen acceptats, almenys teòricament, per tothom, encara que alguna vegada, en un error propi de la naturalesa humana, se'n prescindeix.

Un filòsof modern es pregunta: per què l'ètica civil resulta insuficient? I ell mateix es contesta: "només hi haurà ètica civil pública si a més hi ha ètica civil privada, la qual, per a ser-ho, ha d'anar molt més enllà de la justícia, caminant cap a l'amor: la caritat".

El professor Laín Entralgo que tan seriosament ha reflexionat sobre aquests temes escriu: "La moral civil ha d'obligar-nos a col•laborar lleialment en la perfecció dels grups socials als quals pertanyem: una entitat professional, una ciutat, una nació unitària o, com comença a ser el nostre cas, una nació de nacionalitats i regions. Sense un consens tàcit entre els ciutadans sobre el que siga essencialment aquesta perfecció, la moral civil no pareix possible".

L'èxit en aquest terreny no pareix massa fàcil. Fan falta, pel que sembla, unes condicions prèvies que haurem de veure com poden aconseguir-se.

No vull ser pessimista. Crec que hi ha alguns fets que obrin camins d'esperança. És evident, per exemple, que la Declaració Universal dels Drets Humans que ha sigut subscrita per la immensa majoria de les nacions i que arreplega valors fonamentals de tipus ètic, és un bon antecedent per a seguir aquest camí.

És cert també que la sensibilitat de l'home d'avui està més viva respecte a certs béns que abans s'esquivaven: el de la dignitat de totes les persones, l'ànsia de pau i el repudi de les guerres, el de la solidaritat entre els homes i entre els pobles, etc. Es pot afirmar que aquests valors són ja ara vertader patrimoni de la humanitat. És un primer pas molt important per a aconseguir l'objectiu que es pretén.
La veritat és, però, que el rearmament moral que proposen polítics de les distintes tendències no arriba; i que no acaben de trobar-se els fonaments de l'imperatiu ètic que siguen vàlids per a tots. La inquietud que manifesten tants pensadors seriosos i el diàleg científic que s'ha iniciat, pel que sembla molt seriosament, són signes d'esperança.

3) Els valors ètics en un règim democràtic.

El teixit social dels pobles democràtics és com un gran riu en què desemboquen, engrossint-lo, molts afluents. Cadascun d'aquests té les seues peculiars característiques però ha d'integrar-se en un llit regulador que, suaument però eficaçment, vaja consolidant la unitat del corrent en benefici de tots els ciutadans.
La democràcia és un règim de llibertats en què la llibertat personal, conscient i responsable, té una importancia fonamental. És inevitable, per tant, que existisca en aquesta un ampli pluralisme en tots els ordres de la vida. Pluralisme que no ha de significar anarquia però que reclama ineludiblement que no es tracte d'imposar una uniformitat que, a més d'antidemocràtica, és antihumana. Aquesta uniformitat imposada des de dalt és el que caracteritza les dictadures.

Aquest pluralisme, dins dels límits deguts, és tan característic de les democràcies que es pot afirmar, com s'ha fet repetidament, que dir democràcia és dir pluralisme.
Però aquest pluralisme no ha de trencar la unitat; ha d'enriquir-la. Fa falta, per consegüent, algun element integrador que com a objectiu o ideal comú aconseguisca l'harmonia de totes les diferències.

També existeix i encara ha d'existir en la democràcia el pluralisme en el camp de l'ètica. Perquè cada persona, culturalment i vitalment desenvolupada i en condicions físiques i psíquiques normals, té una visió ètica personal; les mateixes relacions que ha de mantenir amb els altres , en la vida professional o social, li donen aquesta experiència que es trasllueix, quasi necessàriament, en les seues conviccions i en les seues actituds morals.

Fins i tot en una mateixa confessió religiosa, el cristianismo per exemple, cap un pluralisme, tant teològic com vital que, atenint-se a unes normes peculiars en el cristianisme en el que s'anomena la comunió eclesial no sols és legítim sinó inevitable. La maduresa personal es manifesta precisament en els criteris, en els judicis i les conviccions que un va adquirint amb esforç, i que si han d'estar emmarcats dins de les coordinades socials o confessionals, han de respectar la llibertat personal. No es pot privar a ningú tampoc per raons religioses del dret i del deure pensar, d'adquirir conviccions i d'actuar d'acord amb la seua pròpia consciència: és un dret inalienable de la persona racional.

L'instrument que pot harmonitzar o canalitzar externament les distintes ideologies o actituds és la llei que té un valor jurídic i és obligatòria per a tots: la "igualtat de tots davant de la llei" és un dels principis bàsics del règim democràtic.

Però és evident que no n'hi ha prou amb el precepte legal per a assegurar el compliment dels preceptes ètics. La llei actua en l'ordre merament extern. Els homes responsables han d'actuar per convenciment, d'acord amb la seua pròpia consciència.
En la situació actual potser el més urgent és que tots els homes de recta intenció i bona voluntat ens convencem de la necessitat i fins de la urgència d'un autèntic rearmament moral . I que tots adquirim una profunda voluntat d'enteniment sense radicalismes que farien molt difícil la intel•ligència comuna que és indispensable.
No podem oblidar que ha de ser precisament l'ètica la que s'enfronte amb la transformació de l'individu que, sense perdre la seua personalitat, ha de convertir-se en ciutadà responsable: en aquesta responsabilitat de tots els ciutadans en els assumptes públics consisteix fonamentalment la democràcia.

I hem de tenir en compte, a més, que tan sols té cabuda l'ètica o moral quan es tracta d'accions entre les quals hi ha l'elecció lliure i de les quals ha de respondre la persona individual. Aquesta maduresa humana hauria de ser la característica de tot ciutadà democràtic.



........... 0000 OOOOOOOOO 00000 ..........

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes