26 de nov. 2007

75 ANIVERSARI DE L'ESCOLA DEL CEDRE


DE LA CARRETERA PER AMUNT

L’any 1964, després d’acabar el període pre-escolar o de pàrvuls a l’escola del Patronat de la Sagrada Família, un grup de xiquets i amics de la Carretera per Amunt, és a dir, els que vivíem entre el Carrer l’Ermita, Escultor Amorós, Santa Bàrbara... però, això sí, a la zona oest de l’antic traçat de la Nacional 340 (ara Carrer Vicente Sánchiz - Campió Llorens), decidírem –i així ho acceptaren els nostres pares perquè aleshores no n’hi havia problema de ratio, ni d’admissió- matricular-nos a l’Escola del Cedre.

Aleshores, per no saber, no sabíem ni el seu nom oficial de Cervantes, ni que el nom més tradicional del Cedre era en record d'un arbre espectacular que vorejava aquest camí des de molt abans que els republicans el convertiren en carrer, l’urbanitzaren i inauguraren el primer edifici d'aquesta ampla avinguda, construïda amb molta perspectiva de futur, al novembre de 1932.

Com a ex-alumne que sóc (del 64 al 67, perquè amb 10 anys quasi estrenàrem l’institut Francesc Tàrrega), supose, més que com a professor o antic company d'estudis d’alguns mestres actuals, m'han encarregat que us conte unes anècdotes a tall d’article, no sé si històric, però sí a base de records afectius i d'altres reflexions subjectives que –pense i així ho deixe escrit- a llarg termini són, al cap i a la fi, la base dels vincles personals, socials i humans dels ciutadans de qualsevol poble civilitzat. I, tal vegada, açò, precisament, es fer cultura en majúscules –no l’oficial d’un moment donat-, recuperant la memòria i les vivències del passat. Però no per fer falsa política, buscar enfrontaments gratuïts o falses polèmiques, sinó per sumar, aportar granets d'arena i de sorra particular que, a la llarga, potser, quallarà en un corpus cultural o d’història col·lectiva perquè són vivències que, d'una manera o d'una altra, retraten una generació de xiquets i xiquetes (anàvem separats a l'escola) del Vila-real, en el meu cas, dels anys 60.

L’efímer pas per l’escola del Cedre (tres cursos, tres anys) va servir, entre d’altres coses, perquè aquells xiquets de la Carretera per Amunt (hi havia una paleta de trànsit només creuar la N-340, al carrer l’Ermita, on una pintada anunciava Zona Nacional) es relacionaren i s’integraren amb els de la zona centre -no existia la Pymec, però hi havia un Mercat Central preciós- a base de jugar-se la vida, creuant la carretera, quatre vegades al dia amb set anys només. I, per suposat, perquè un dia el mestre fes l’encertat suggeriment als nostres pares llauradors que, tal vegada, podia resultar interessant estudiar el Batxillerat al flamant institut que començaven a construir per a nosaltres. Allò de la Banda de Aplicación i tots aquells trofeus del franquisme fa una mica de vergonya contar-ho... De fet, la Llei General d’Educació de Villar Palatsí (1970) encara estava al llimb dels projectes i, per tant, podem dir que som la darrera fornada del senyor Moyano, un ministre del segle XIX responsable del primer reglament educatiu de la Història d’Espanya.

Hauré de fer memòria dels mestres: Don Olimpio -aleshores tots eren dons- D. José Pascual, D. Manuel, D. Enrique, D. Cecílio i Don Antonio Armelles, el director que, malauradament, va ser assassinat uns anys després al col·legi de Castelló que avui porta el seu nom.

Els alumnes i xiquets d'aquell temps, sobretot els companys de Joaquín Font de Mora -són pare, l'inoblidable Pascual, ja era aleshores president del Villarreal C.F.-, el que més recordem del nostre pas pel Cervantes és el nostre debut com a promeses futbolístiques (amb menys de 10 anys) al Camp Municipal d’Esports El Madrigal. L’inici d’aquella Lliga Infantil va ser entre la classe de Don Manuel (vestits amb la indumentària de l'Atletic de Bilbao) i la de Don Olimpio, la meua (vestits de blaugrana oficial del Barça). A més de Ximo o Joaquinet, pel Bilbao jugaven els amics Santiago (el Poreno), Llorenç Batalla, Juanito Soler, Joan Campos i d'altres que segur em deixe, encara que la majoria, per allò de la competitivitat -malgrat la inexistència de teles locals, ni del Pay per Wiev-, havien estat fitxats d'altres col·legis, que conste!. En canvi, al Barça, llevat del porter Enrique -que venia dels Franciscans per ser cosí de Batistet-, tots érem legals de la classe. L'alineació oficial del debut, perquè així constava als dorsals de les samarretes blaugranes, fou la següent: Pérez Canet (1); Llidó (2), Moner (4), Climent (3); Cantavella (5), Pesudo (6); Arrufat (7), B. Canet (8), Mezquita (9), Pitarch (10) i Marco (11). Naturalment, després vingueren les lesions, les expulsions i haguérem de recórrer al mercat d'hivern amb les incorporacions d'Alberto Arrufat, el Roget (no recorde el nom) o alumnes de la classe de Don Enrique de la talla humana i futbolística de Román... Román Herrero -sí, senyor- el millor centrecampista vila-realenc de tots els temps (amb permís de Manolo Folch que és d'una altra generació i d’Héctor Font que acabarà consagrant-se).

La resta, ja se sap: la llet en pols, les taules de multiplicar sense calculadora, els dictats, les preguntes en fila índia, la disciplina, la letra con sangre entra i Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera... Ací, sense renunciar a la vocació futbolística (la frustrada), va començar a entrar-me el neguit per la història: Quina bandera? El pendón morado de Castilla? La quatribarrada d'Aragó? I és que les consignes de Franco eren molt polítiques, però gens fonamentades en la història, perquè això de la bandera roja y gualda que ens volia vendre com una cosa antiga del segle XV, vaig saber uns anys després que no arribaria fins a l'època de Carles III, a finals del XVIII. Però aquesta és una altra història.

Les fotos d’aquells partits memorables o de l'escola del Cedre, en general, ja formen part de la nostra història, de la intrahistòria col·lectiva d’un bon grapat de vila-realenques i vila-realencs als que us desitge, a totes i a tots, molta salut i ens veiem al centenari.
.................................................................................................................................................................

Aquest article el podeu trobar, en paper, a l'edició oficial del llibre del CEIP "Cervantes" 75 anys fent escola (1932-2007) (pàgs. 71-72)

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes