30 d’ag. 2007

EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA DE VILA-REAL (1274-2000)


El terme històric de Borriana fou acabat de conquerir per Jaume I entre el 15 i el 22 de juliol de 1233 -el 16, dia de la Marededéu del Carme, segons la tradició-, provocant l’emigració de l’antiga capital musulmana de la Plana de 7.032 sarraïns, a més de la població dispersa al llarg d’aquell terme que comprenia els actuals de Borriana, Vila-real i Les Alqueries, amb una extensió total de més de 11.506 ha. (més de 138.455 fanecades).
Jaume I fou generós amb Vila-real, ja que en el moment de la fundació (20 de febrer de 1274) li va atorgar un terme històric de més de 6.785 ha.(incloent, naturalment, l’actual municipi de Les Alqueries), encara que, com diu Doñate (1), a la ciutat de Vila-real no hi havia cap sediment anterior de població, malgrat que s’hagen trobat testimonis eneolítics, ibèrics, romans i àrabs dispersos per vàries partides del nostre terme. Pel P.Ramón de Maria (2) sabem que el nombre de donacions de terres en propietat, la majoria amb l’obligació de residència, per part de Jaume I, va superar el centenar (més de 113). Tot tenint en compte que el primer document que conservem correspon a la donació de data 8 de juliol de 1272 (3), ja que dos anys abans de la fundació ja hi havia pobladors en aquesta Vila incipient, podríem aventurar la hipòtesi d’una població entre 200 i 400 habitants per a finals del segle XIII aplicant la tècnica dels focs (és a dir multiplicar llars o cases per 1, 2, 3, 4, 5, 6 ... segons èpoques), encara que, en aquest cas, multipliquem donacions (113) per cases.

I.- CASES, VEÏNS O FOCS.-
Tenint en compte que el primer cens modern i, per tant, científic, racional i fiable correspon a 1857, quan l’Institut Nacional d’Estadística (4) fa un recompte de 10.208 habitants de Vila-real, totes les dades anteriors sempre tindran un caràcter més hipotètic que científic ja que, antigament, els habitants de les localitats eren comptats per focs, és a dir, per veïns o famílies: una família, en demografia, era el grup de persones que vivia a la mateixa casa i s’escalfava a la mateixa llar, d’ací el sinònim de casa (habitatge) per llar (foc). La mitjana de membres d’una família podia ser de 4, 5 ó 6 persones, tot tenint en compte que els períodes de prosperitat i d’alta natalitat han estat acompanyats a tot el món anomenat civilitzat fins, pràcticament, el segle XX d’èpoques de fam i alta mortalitat, abans que la generalització de les vacunes i els avanços mèdics aconseguiren aturar moltes epidèmies i malalties; per tant, sempre multiplicarem els focs per 4, 5 o 6, segons es tracte, respectivament, d’èpoques de feblesa, incertesa o de prosperitat general. La qual cosa, com apuntàvem abans, sempre pot resultar subjectiva.
Als primers temps no fou fàcil repoblar la Vila i les terres de la Plana en general, com ho demostra la quantitat de documents al respecte, la majoria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i aportats pel P.Ramón de Maria (5), com ara la invitació als moros de Castalla i Biar en 1279... De tota manera, una vegada assentada la població, i després de superar amb èxit la Pesta Negra (1348) que a penes va afectar Vila-real, s’arribà als 2.000 habitants el 1366 segons S.Vilanova (6), dada que reforça l’èxit de la repoblació durant el segle XIV. Segons una ponència d’Enric Guinot (7), presentada als estudis sobre població del País Valencià (València, 1988), tenim l’evolució següent en cases o focs: 590 (1379), 587 (1385), 512 (1415), 475 (1427), 380 (1439), 364 (1451), 279 (1469), 323 (1487), 350 (1493), 290 (1499), 363 (1505), 360 (1511), 274 (1523), etc. front als 123 focs de Borriana en aquesta darrera data. Aquestes dades venen a demostrar vàries coses:
1ª) Que Vila-real, ja des del segle XIV, sempre ha tingut més habitants que la ciutat-mare, Borriana.
2ª) Que fins el segle XVII mai tornarem a superar els 2.000 habitants del 1366.
3ª) Que el segle XV, o segle d’or de la ciutat de València, serà especialment dificultós per a la majoria de poblacions valencianes, ja que l’estancament demogràfic que pateix Vila-real està prou generalitzat al llarg de la geografia valenciana. Molts demògrafs i historiadors apunten vàries causes, com ara la subjectivitat del recompte de focs que, normalment, es recollien dels censos del morabatí (un impost de periodicitat sexenal i que només inclou a propietaris amb béns superiors als 105 sous), la successió de les epidèmies als “mals anys”, la guerra civil catalana (1462-1472), la forta pressió fiscal i, en definitiva, una reubicació de la població que es traslladà, majoritàriament a la capital: València va passar de 40.000 habitants en 1418 a 75.000 el 1483.
4º) El segle XVI és de recuperació econòmica i demogràfica passant dels 1.100 habitants (274 focs) el 1523 a 1.850 habitants (460 focs) el 1610, malgrat l’expulsió dels moriscs (1609) que habitaven, sobretot, de la Serra d’Espadà, però que treballaven en gran nombre per als terratinents de Vila-real.
El segle XVII serà de recuperació, amb 474 focs (uns 1.896 hab.) el 1646 fins arribar als 527 focs el 1692, l’any anterior a la Segona Germania que, per una altra banda, no afectà demogràficament, ja que, tot aplicant el coeficient 6, ens donaria una població que superaria, per primera vegada en la història, els 3.000 habitants. És precisament a finals del segle XVII quan es cimenten les bases del futur creixement a base d’una agricultura cada vegada més intensiva (vinya, cànem, morera) i l’arribada d’immigrants de les comarques de l’interior castellonenc que venen a ocupar la mà d’obra dels moriscs.

Les dades estadístiques històriques, dels segles XVII, XVIII i XIX, sobre la població de Vila-real vénen recollides en l’estudi de BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel(8).

El primer cens del segle XVII fou l’encarregat pel Marquès de Caracena en 1609, on manca la ciutat de València. Els anys 1610-11, en realitat, es corresponen a les dates de publicació de la Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reino de Valencia i de la corresponent segona part de Gaspar Joan Escolano on detalla aspectes geogràfics i lingüístics de les principals ciutats valencianes. D’aquest segle es coneix l’existència d’un cens de 1642 molt poc estudiat, un altre parcial de 1692 on tenim la sort de comptar amb les dades de Vila-real i, per acabar, el més complet i conegut de 1646 que ens dóna una població de 474 focs, és a dir, inferior a la de principis del segle: és a dir, que les conseqüències de la crisi subsegüent a l’expulsió dels moriscs afectà, fins i tot, les poblacions valencianes que no comptaven amb població d’aquesta ètnia com era el cas de Vila-real.

II.- L’ARXIU PARROQUIAL
També en l’aspecte tecnològic, per dir-ho a la manera actual, anem millorant: des de 1677 trobem perfectament detallades, clarament i en valencià, les partides de batejos de l’Arxiu Parroquial de l’Arxiprestal. Potser que la gent de Vila-real, en general, no valore en la seua justa mesura els arxius parroquials, però hem de considerar que, des del punt de vista demogràfic, són tant o més importants que els registres civils, perquè antigament tenien aquesta consideració. De fet, a molt pobles que no tenen un arxiu municipal tan ric com el nostre, els historiadors s’han hagut de valdre, bàsicament, dels arxius parroquials per reconstruir la història dels seus pobles.
Aquest redreçament general perillarà d’una manera molt greu a l’esdevindre la Guerra de Successió, a partir de la mort de Carles II el 1700, quan Vila-real comptava amb 3.200 habitants, però, sobretot, pels fets del dia més negre de la història de Vila-real: el 12 de gener de 1706, segons Mossén Benet Traver (9), van morir 235 veïns de Vila-real a mans de les tropes borbòniques del Comte De las Torres. De tota manera, aquest parèntesi bèl·lic, no aturarà l’impuls que venia mostrant la ciutat als darrers anys de l’anterior centúria.
El primer cens dels segle XVIII és l’anomenat Vecindario de Campoflorido, de 1712-1713, ben estudiat i que, amb un total de 424 focs, reflexa les greus repercussions de la Guerra de Successió per a la demografia de Vila-real. Amb els decrets de Nova Planta de Felip V s’establí un únic impost que a les terres valencianes va rebre el nom d’Equivalent i als altres territoris de la Corona d’Aragó uns noms ben diferents: cadastre a Catalunya, contribució única a Aragó i talla a Mallorca. Aquest impost és important des del punt de vista demogràfic perquè ve a donar-nos una idea prou clara, encara que no exacta, dels habitants dels pobles valencians: així, com podem observar al quadre anterior, tenim Vila-real amb 495 focs segons l’Equivalent de 1730, el qual significa que el nostre poble va recuperar-se prompte –almenys econòmicament- de la desfeta de 1706.
A mitjans del segle XVIII, per tant, –encara que sempre hi haurà cert debat per la subjectivitat dels recomptes per focs-, les dades aportades pels nostres historiadors ens situen al voltant dels 4.144 hab. el 1739 com a dada més coherent (10), 4.473 habitants el 1746, fins arribar als temps de la racionalitat amb els censos moderns.

III.- ELS CENSOS MODERNS.-
El primer cens espanyol realitzat amb finalitat estadística fou el Cens d’Aranda, de 1768-1769, però presenta un problema important per al cas de Vila-real: al fer-se per circumscripcions eclesiàstiques i haver-se perdut les dades de la diòcesi de Tortosa, a la qual va pertànyer Vila-real fins el 1968, doncs resulta que és impossible saber quants habitants hi havia en aquell temps a no ser per referències indirectes d’autors coetanis.
El Cens de Floridablanca de 1787, que ha estat qualificat com el millor d’Europa en aquells temps, ens dona un total de 6.750 habitants, és a dir, una quantitat totalment compatible amb les dades dels anys anteriors. El final del segle XVIII, per tant, apunta clarament cap als 7.000 del 1800, encara que tenim una dada anterior: el 1794 Laborde (11) recompta 6.975 veïns al nostre poble que venen a coincidir amb els 1.500 focs (més o menys, uns 6.750 habitants) que ens atorga Cavanilles en les seues famoses Observacions del mateix any (12).
El segle XIX recollirà els fruits sembrats per la Il·lustració i els avanços científics i tecnològics, passant-se d’una demografia de l’Antic Règim (amb altes taxes de natalitat i mortalitat que es tradueixen amb un equilibri demogràfic) a una primera fase d’explosió demogràfica (pel manteniment de la natalitat i la reducció progressiva de la mortalitat) on serà de gran importància la transició des d’una agricultura de subsistència fins una agricultura capitalista centrada en el taronger i que tindrà el seu punt més àlgid a principis del segle XX. De tota manera, pel que respecta a dades demogràfiques (població absoluta, natalitat, mortalitat, etc.) de la nostra Vila, el XIX resulta molt més fosc que no el segle anterior, no per la manca de bibliografia (13), sinó, pel contrari, per la inexistència de documentació als arxius degut a la inestabilitat política que produïren una sèrie de conflictes històrics: Guerra del Francès (1808-1814), Guerres Carlistes (1833-39 ... 1870-73), etc.
Malgrat tot, l’augment de població al llarg del segle superarà el 200%: així passem dels 10.208 habitants del primer Cens de l’I.N.E., confeccionat ja d’una manera sistemàtica, als 16.068 del 1900. L’únic problema que pot presentar-se és que, fins ara, sempre hem comptat la població total del terme històric de Vila-real (amb Les Alqueries) i així ho farem fins el 1985 perquè, oficialment, fins aquesta data és tracta d’un únic municipi, encara que, a partir del 1857 també podem conéixer les dades aproximades dels habitants d’aquell barri vila-realenc, gràcies a l’estudi de Mezquita i Vilanova (13).
Malgrat les epidèmies de còlera dels anys 1854, 1865 i 1886 (en pocs dies més de 657 defuncions), l’increment de la població total del terme històric seguirà el seu ritme, superant els 10.208 habitants (980 d’Alqueries) de 1857, amb aquestes quantitats: 12.887 (1877), 13.750 (1887), 14.407 (1890), fins els 16.068 del 1900 dels quals correspondrien 2.000 a Les Alqueries).

IV.- EL SEGLE XX TRIPLICA LA POBLACIÓ.-
El segle XX, naturalment, és el més estudiat. L’Arxiu Municipal de Vila-real està ben assortit de dades estadístiques i la bibliografia d’autors locals s’ha completat darrerament amb nombrosos estudis. Segons el geògraf Vicent Ortells (15), si en 700 anys es va construir una població per a 20.000 habitants, només en els darrers anys del nostre segle s’ha tingut que edificar una nova ciutat per al mateix nombre de persones... amb els problemes, naturalment, que això comporta, perquè podem estar orgullosos de ser un poble que prospera i de ser la segona ciutat de la província o la que fa 12 al rànking de ciutats més poblades de la Comunitat Valenciana, però la quantitat en sí no és un valor si no va acompanyada de la qualitat de vida, cosa que, darrerament, pareix que tothom té clar i per això se sent parlar, cada vegada més, de creixement sostingut, ciutats per a viure, etc.
En 1985 es produeix la segregació de Les Alqueries, cosa que comporta distintes metodologies a l’hora de presentar les dades fins aquell any, però, això sí, de la mateixa manera que eren oficialment de Borriana els habitants del Vila-real pre-fundacional (1272), tots tenim clar que també eren habitants de Vila-real els que van viure a Les Alqueries fins el 1985. A partir d’aquesta data, naturalment, els recomptes oficials es fan per separat.

Vila-real entra, encara que amb retard, en la segona fase de l’explosió demogràfica amb una natalitat mitjana i una mortalitat baixa, després dels rigors d’una llarga postguerra, a partir de mitjans de la dècada dels cinquanta, tot coincidint amb una incipient i vertadera revolució industrial que portarà onades d’immigrants i els inicis del “baby boom” dels seixanta.
Els principis del segle, però, foren molt durs, ja que a l’incendi del cine “La Luz” del 27 de maig de 1912 (que causà més de 60 morts), s’unirien després altres esdeveniments històrics com ara la Gran Guerra de 1914, una epidèmia de grip en 1918 -“la cucaratxa”- que causà molta mortaldat a la nostra ciutat, certa recuperació als feliços any vint que acabarien amb el crash de la Borsa de Nova York de 1929, la guerra civil del 36 que enllaçaria amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, com ja hem apuntat, la llarga postguerra de fam regatejada a base de pa de panís i moniatos.
A finals de la dècada dels setanta, Vila-real entra en la IV Fase de l’evolució demogràfica, típica dels pobles desenvolupats, amb una natalitat baixa (que coincidirà amb les repercussions de la crisi del petroli i els inicis de la transició política) i una mortalitat més baixa encara que encetarà el camí cap al creixement zero que tenim actualment en quant a saldo vegetatiu: Vila-real segueix creixent a finals de segle, però només com a conseqüència del saldo migratori, és a dir, per la gent d’altres localitats dels voltants que continua fixant la seua residència a la nostra ciutat, així com gent d’altres races i latituds que venen com a mà d’obra per a moltes feines que ja no fan els vila-realencs.

V.- A TALL DE CONCLUSIÓ.-
El repte del segle XXI, al que entrarem amb una població superior als 42.000 habitants –segons dades del Servei Municipal d’Estadística-, serà mantindre les nostres tradicions ancestrals, però amb el mateix clima de convivència i tolerància que, fins ara, sempre ha imperat al nostre poble. És a dir, enfortir la identitat, la multiculturalitat, a més de les actituds no sexistes (17) i el respecte als més grans, potser seran els valors a conrear, consensuar i potenciar entre tots els vila-realencs, ja que l’augment de la natalitat sembla, ara per ara, una utopia inassolible als pobles desenvolupats.
Altres indicadors demogràfics, com ara la “sex ratio”, o nombre de barons per cada 100 dones, es situa al voltant dels nivells considerats normals; per exemple, es considera que de cada 100 xiquetes han de nàixer 106 xiquets, per allò de l’esperança de vida, i que la sex ratio, per tant, ha d'apropar-se a la igualtat, és a dir, al valor 100. Segons l’I.N.E., la població de dret a 1 de gener de 1996 era de 39.550 persones a Vila-real, de les quals 19.619 eren homes i 19.931 eren dones, és a dir, que la sex ratio de 1996 era 98,43 i la d’enguany, amb les dades del Servei Municipal d’Estadística a 1 d’abril de 2000, que ens donen un total de 41.995 habitants (21.017 homes i 20.938 dones), és exactament de 100,37. Això vol dir que la sex-ratio a Vila-real no para de créixer a favor dels homes perquè, encara avui, és una ciutat en permanent creixement demogràfic masculí, degut al major nombre d’homes que venen a viure i, sobretot, a treballar en les nostres indústries, entre els quals destaca el component d’homes que venen del Sud, sobretot d’Andalusia, però també d’altres països i d’altres cultures del Nord d’Àfrica. I si la diferència, entre el nombre d’homes i de dones, no és encara major és per aquella llei de vida que diu que sempre hi ha més vídues que vidus i que comporta en la immensa majoria de pobles i ciutats una sex-ratio per davall de 100, és a dir, al contrari que a la nostra ciutat.
En aquest aspecte, per tant, podem afirmar sense por a equivocacions que Vila-real presenta una demografia singular i molt diferent a la del 90 per 100 de les ciutats, on l’element femení és, sempre, clarament majoritari com és el cas de Castelló (3.641 dones més que homes en 1996 segons l’I.N.E.), la Vall d’Uixó (339 dones més) i Borriana (761 donés més) a les terres de la Plana, però també de València (amb 36.763 dones més) o Alacant (amb 11.025 dones més que homes), per no estendre’ns en exemplificar en casos concrets el que és la tònica general.
L’esperança de vida, o mitjana d’anys que solen viure les persones que viuen a un mateix lloc, té valors semblants als d’altres poblacions de les nostres característiques amb més de 77 anys pels homes i uns 82 per a les dones que, per una altra banda, van assolint quotes de participació en la vida laboral cada vegada més aprop de la dels hòmens. Aquest fet tan positiu, no obstant, comporta a llarg termini un futur descens de la seua esperança de vida, tal com vagen assolint majors percentatges de treballs de risc: camioneres, obreres de Vila, funcionàries dels cossos de seguretat, etc.
La natalitat continuarà a la baixa, encara que s’enceten polítiques natalistes destinades al fracàs, com a d’altres països europeus (França, per exemple), mentre la tecnologia continue retallant llocs de treball a la indústria que no pot assumir el sector terciari. Aquest descens, en combinació amb l’increment de l’esperança de vida, farà que, en un futur pròxim, hi haja al llarg d’un any major nombre de defuncions que de naixements, és a dir, el saldo vegetatiu serà negatiu i, per tant, començarem a entrar en la darrera fase demogràfica o fase regressiva, produint-se la mateixa situació a la que ja han arribat pobles de Suècia o d’Alemanya, per exemple.
Si anys enrera els vila-realencs ens capficàvem per arribar a ser -eu!- “europeus”, en l’aspecte demogràfic també podem dir que ens hem superat.

VI.- NOTES I BIBLIOGRAFIA
1.- Doñate Sebastià, José Mª: “Datos para la Hª de Villarreal”; vol.2, pàg.32-33
2.- P.Ramón de Maria: “El Repartiment de Burriana y Villarreal”; Introducció, pàg.XXXII.
3.- García Sanz, Arcadi; García Edo, Vicent: “La Carta Pobla de Vila-real”; pàg.15
4.- Instituto Nacional de Estadística (http//www.ine.es). Però també podeu consultar la pàgina web del Servei Valencià d’Estadística (ive.infocentre.gva.es), així com la del Seminari d’Estudis de Població del País Valencià (www2.uji.es/seppv).
5.- opus cit.; pàg. 145
6.- Vilanova Añó, Santiago: “Gent d’ahir . Evolució demogràfica de Vila-real: de la fundació a la guerra del Francès (1274-1808)”; pàg. 9.
7.- Guinot Rodríguez, E.: “Demografia medieval del Nord del País Valencià”; pàg.242
8.- Bernat Martí, Joan Serafí i Badenes Martín, Miquel Àngel: “El crecimiento de la población valenciana (1609-1857)”. Edicions Alfons El Magnànim; València, 1994
9.- Traver Garcia, Benito: “Villarreal en la Guerra de Sucesión”.
10.- Vilanova Añó, S.; opus. cit.; pàg.56
11.- Laborde: “Itineraire descriptif de l’Espagne”. París, 1809
12.- Cavanilles, A.J.: “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”. Madrid, 1795
13.-Mezquita Broch, P.; Vilanova Añó, S.: “Vida i mort a Vila-real en el segle XIX”; pàg.11
14.- Opus cit.; pàg. 14
15.- Ortells Chabrera, Vicent; Quereda Sala, José: “La Plana de Castelló”; pàg. 104
16.- Martí Castillo, Raquel: “Vila-real: Creixement demogràfic i urbà (1960-1991)”; pàgs.34 –37.
17.- Bernat Martí, J.S.; Alcañiz Moscardó, M.; Martí Castillo, R.: “La situació sociodemogràfica de la dona a Vila-real”. Regidoria de la Dona; Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1999.
..........................................................................................................


Des del propassat abril de 2007, Vila-real ha superat la barrera demogràfica dels 50.000 habitants. (Aquest article ha estat publicat, sota el títol de "Vila-real(1274-2000): Evolució demogràfica"), al nº 2 de FONT, Publicació d'investigació i estudis vila-realencs de la Regidoria de Normalització Lingüística; Ajuntament de Vila-real, setembre de 2000)

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes