30 d’ag. 2007

MOSSÉN ASENSIO (1899-1936): Història d'un capellà militar i intel·lectual


Si el 14 de juny de 1938 acabava la guerra civil al terme de Vila-real, el conflicte es va allargar fins l’1 d’abril de 1939 a tot l’Estat: 60 anys ens contemplen! Potser cap vila-realenc recorda ja aquesta data com a sinònim de victòria de ningú sobre ningú, perquè amb aquella guerra van perdre tots, però, tal vegada, sí que puguem resignar-nos a recordar-la com el dia en que bombes i metralla ens començaven a abandonar, tal vegada, per sempre, malgrat les penúries d’una llarguíssima postguerra.
Potser tenen raó els que identifiquen el comunisme com el feixisme dels pobres, perquè en aquell temps hi havia molta pobresa, molt de feixisme i molt de comunisme; però també va haver-hi molt de maniqueisme (tots bons a un costat i tots roïns a l’altre), molt d’anarquisme revolucionari maximalista, molta demagògia i, sobre tot, molta ignorància, molt d’analfabetisme i molta gent extraordinària, de tots dos bàndols, que va perdre la vida només pel fet d’haver nascut, potser, massa prompte. Però també hauríem de tindre clar que la Segona República fou, sobre tot, un intent prou seriós d’implantar una democràcia liberal a l’Estat Espanyol en un temps on hi havia pocs liberals i pocs demòcrates. El que no comprendrem mai, almenys des d’un punt de vista plural i democràtic, és la reincidència, potser d’una minoria inculta, en ostentar simbologies anacròniques o en declarar-se hereus dels que organitzaven alçaments armats (part de l’esquerra) contra el primer govern de la història d’Espanya elegit, amb el vot de les dones, per vertader sufragi universal, per un costat (Astúries, octubre del 34), i sublevacions militars recolzades pel poder econòmic (part de la dreta) per un altre (Melilla, juliol del 36).

Un dels personatges més importants del Vila-real d’aquells temps fou mossèn Enric Asensio Llorca. Potser el fet de ser germà de la meua iaia paterna, Maria Vicenta, m’haja influït a l’hora de llançar-me a buscar dades sobre la seua persona, però també l’haver llegit el seu nom en un llibre d’història no local.
Resulta que fa ja uns quants anys vaig comprar els dos volums de l’obra “El nacionalisme agrarista valencià”, del borrianenc Vicent Franch i Ferrer, on, a més de la vida i obra de la figura central del llibre (l’artanenc Vicent Tomàs i Martí, mort de tifus al febrer del 1924), escriu sobre els primers aplecs valencianistes (els mateixos que recuperarien els Lluïsos als anys setanta) que es feren a la Plana Baixa durant el anys anteriors a la dictadura de Primo de Rivera (el de 1923 que s’havia de fer a Vila-real, en agost d’aquell any -el cop militar fou en setembre-, fou suspès, segons el llibre, per altres motius: el caciquisme dels radicals lerrouxistes...).
La meua sorpresa, però, arribà a la pàgina 236 del primer volum quan tracta dels aplecs nacionalistes de Betxí i, concretament, del celebrat el 3 d’agost de 1921 on explica les adhesions rebudes a l’Aplec: “...Vicent Pertegàs de Tales en representació de la Joventut Catalanista de Tortosa; de Nostra Parla de Barcelona per una lletra de Blanquer, i de l’Acadèmia Valencianista. I les personals de Vicent B.Gimeno, de Nules; Enric Asensio, de Vila-real...” Naturalment, en arribar a l’esmentat paràgraf, em van vindre a la memòria el munt de llibres antics que hi havia podrint-se, literalment, pels calaixos i els armaris de ca la iaia quan jo era menut. Aquell home, no solament seria un bon capellà, aquell oncle-avi que, per qüestions cronològiques, no vaig arribar a conèixer era, potser, un intel·lectual! -vaig concloure. Però, paciència, semblava mentida que em deixés portar, sobtadament, per fantasies o per sentimentalismes inoportuns quan d’Enrics Asensios en deurien d’haver a cabassos al Vila-real de 1921! A més, si no deia res de “mossèn” podria, també, tractar-se d’una altra persona -vaig pensar... Allò no n’era prou. I vaig seguir llegint. La prova definitiva no em va arribar fins la pàgina 243 del llibre de Franch, en analitzar el actes del “Tercer Aplec Valencianista de Betxí (1922)” i les adhesions rebudes, que van superar amb escreix les de l’any anterior. Concretament, de Vila-real, cita Franch els següents: “Miquel Cantavella, regidor de l’Ajuntament; Manuel Usó Molina, regidor també de l’Ajuntament; del Sindicat Catòlic Agrícola; Vicent Marco, regidor; Manuel Rius, canonge arxiprest de Tortosa; Cor Els XIII i Francesc Saborit”. A continuació, i en la mateixa pàgina (243, vol.1), fa esment dels assistents tot començant pels de Vila-real i en aquest ordre: “Mossèn Pasqual Nàcher, mossèn Enric Asensio, Josep Ayet, Joan Baptiste Vicent, Francesc Moreno, Lluís Rius, Serafí Ferrer, Josep Martín, Serafí Lloret i Baptiste Ayet”. Ara ja no hi havia cap dubte, perquè mossèn Asensio era, segons li havia sentit contar a mon pare, reiteradament, aquell “tio” capellà que en vindre la guerra va confiar-li les joies de la Mare de Déu de Gràcia a l’avi Vicent per a que les soterrara a l’hort de Sant Cristòfol i en aquell lloc exacte on, cada vegada que passàvem pel davant, apuntava el dit índex del meu progenitor.

Evidentment, es tractava del jove Enric Asensio Llorca, sotsdiaca des del 10 de juny de 1922, que seria ordenat sacerdot a Tortosa el dia 23 de maig de l’any 1924 i que va cantar missa a l’Església Arxiprestal de Vila-real el 29 de juny del mateix any, sent apadrinat per sa mare, Na Vicenta, i per n’Enric Vinyes, oficiant el rector del Seminari de Tortosa, En Vicent R. Nadal, i ocupant la sagrada càtedra el prevere Joaquim Balaguer. Useres va ser el seu primer destí dins la diòcesi de Tortosa, marxant al poc de temps (1925) com a capellà militar a les Illes Balears, a les Canàries i, finalment, a Ceuta, per tornar a Vila-real, ja en temps de la República (1931), després de la reforma militar d’Azaña.

El 6 de setembre de 1931 prenia possessió del càrrec de consiliari de la Caixa Rural (com fa constar D.Vicente Mata en “Hª de la Cooperativa Católico Agraria y Caja Rural de Villarreal, 1919-1994”, pàg. 153), sent un gran impulsor dels sindicats obrers catòlics de la ciutat i de la federació d’obrers catòlics de la província de Castelló (F.O.C.) que va tindre la seu social a Vila-real (“el Sindicat”), des del moment de la seua fundació (1931), als mateixos porxes de la Plaça de la Vila (on hi ha, ara mateix, l’oficina bancària adjunta a la principal). Mossèn Enric Asensio va portar a terme una gran activitat social i cultural, pensant sempre en la formació dels joves treballadors, de manera que el mateix Pasqual Cabrera Quemades, dirigent ugetista i futur alcalde de la ciutat (en febrer de 1936, després del triomf del Front Popular), va recomanar als càrrecs de la U.G.T. que seguiren plans de formació semblants als iniciats per Mossèn Asensio -segons testimoni oral d’alguns dels dirigents del la joventut obrera catòlica d’aquell temps, de la qual formaven part, entre d’altres, Josep Pasqual Renau Broch, Enric Cortés Girona, Carles Llorens Saláis, Vicent Mata Albella o Vicent Ramon Petit Ramos. En la segona quinzena del setembre de 1934, va marxar a París per participar en el Congrés de la Federació Obrera Catòlica.

També va tindre al seu càrrec l’Ermitori de la Marededéu de Gràcia on, entre d’altres mesures modernitzadores, va decidir treure-li el mantell que cobria la talla gòtica de la Marededéu per tornar a la imatge primitiva, sense ornaments, cosa que va quedar palesa, des d’aleshores, en les fotografies que Serra va fer-li a la talla natural. D’aquesta circumstància també hi ha testimonis escrits al llibre de Mossèn Manuel Juan (“Villarreal siglo XX”, vol.2, pàg.123): “El arcipreste Pedrós le nombró capellán del ermitorio de la Virgen y se movía con celo infatigable en éste y en otros campos del apostolado: prensa, Sindicato Agrícola, círculo de estudios, obreros católicos... Fue ahora cuando al riquísimo manto que lucía la Virgen en las grandes solemnidades y que regaló, en su día, doña Sofía Miquel de Puchol, hubo que hacerle una compostura para ajustarlo mejor a la sagrada imagen; pero la idea que perseguía el capellán de la Virgen era que la antigua imagen de la Patrona fuera venerada por el pueblo, desprovista de ropajes superpuestos y de otros adminículos postizos y empezó a divulgar la fotografía de la preciosa talla del siglo XIII, en su genuina versión original, a fin de que no causara extrañeza cuando decidieran presentarla libre de prendas y piezas añadidas. Era uno de los múltiples aspectos que ofrecía la polifacética actividad de don Enrique.”

Un altre càrrec molt important que va exercir fou el de Director de la Congregació de Lluïsos, substituint En Josep Maria Rubio, en els difícils mesos anteriors al conflicte civil (1936).
De caràcter obert i de mentalitat avançada al seu temps, va ser una persona dinàmica lliurada a l’acció social catòlica, segons tots els testimonis consultats. També hi ha testimonis sobre la seua mort, com ara les memòries hològrafes de Na Conxa Beltran (neboda de mossèn Benet Traver): “Sábado, 1º de Agosto: durante la noche han prendido a D.Enrique Asensio, Pbro., coadjutor de la Arciprestal, Capellán de Acción Católica, Consiliario del Sindicato Agrícola Católico y de la Asociación Provincial de Maestros Católicos, etc. También han prendido al Rdo.D.Agustín Torres, del partido carlista, ...”. Més endavant deixa constància de la data de la seua mort: “Sábado, dia 22 de agosto. Desaparece de la población, durante la noche, Luis Rius Arrufat. Esta madrugada entre la una y las dos ha desaparecido del pueblo la tribu que vino anoche, llevándose de la cárcel a todos los presos que había. Estos eran: Rvdo.D.Enrique Asensio, Rvdo.Bruno Cabedo Moreno, Rvdo.D.José Avellana Guinot, Carlos Sarthou Francesc...” fins un total de 17 noms. En la pàgina següent, l’evidència de la mort: “Domingo, 23 de Agosto. Son hallados los presos hijos de esta población que se los llevaron ayer en las inmediaciones de Moncófar, muertos a tiros y mutilados horriblemente por los revoltosos”. També Manuel Juan Nebot (opus cit.; vol.2, pàgs.155-156) dona testimoni d’aquests fets: “En los últimos instantes, don Enrique Asencio, en nombre de todos, se dirigió al piquete de milicianos diciéndoles que ellos eran inocentes de lo que estaba ocurriendo en España, pero que, no obstante, les perdonaban de corazón. Y volviéndose a don José Avellana, hermano en el sacerdocio, y dándole el abrazo de despedida, adiós, Pepe -le dijo- aquí se ve que no hay solución. Probablemente aprovecharía esos breves segundos para pedirle, al oído, la absolución sacramental y se la impartirían mutuamente, en ese momento supremo de la vida. El grupo estaba integrado por veintidós personas. Era el 22 de agosto de 1936”.

Evidentment, també la “Historia de los Luises”, publicació anònima de finals de la dècada dels quaranta (pàg.38), es fa ressò d’aquests fets: “Rubricó el sacrificio de la Congregación el asesinato de su director, Rvdo. Don Enrique Asensio, que cayó víctima de las hordas bárbaras por su inmenso amor a la juventud de Villarreal, a los obreros y a las cuestiones sociales”. Hi ha testimonis orals, d’antics dirigents de les joventuts obreres, de la seua amistat amb un grup de famílies de raça gitana a la que formava i facilitava tota classe d’articles de primera necessitat.
No sé si Enric Asensio Llorca mereix ser beatificat, però, almenys, hi ha suficients testimonis per demostrar que fou una gran persona, un perfecte capellà, un senzill catòlic, un intel·lectual compromés, un actiu sindicalista i, fins i tot, un valencianista assenyat. El seu tarannà i la seua dedicació amb els joves dels cercles obrers catòlics també són recordats pels vila-realencs de més edat, quan acabem de sobrepassar el centenari del seu naixement: “Enrique Elías Asencio Llorca ” -com diu als arxius parroquials- va nàixer el 9 d’abril de 1899 en Vila-real a les 7 de la matinada, sent batejat a l’Església Arxiprestal, el dia següent, per Mossèn Manuel Arín. Fill de Vicent i Vicenta i nét de José Asensio i Pasquala Aparici, per un costat, i de Vicente Llorca i Marcelina Ortells, per un altre, fent de padrins de bateig Enrique Viñes Girona i Rosario Girona Rubert.
Per acabar, un vot per la pau, el pluralisme i la tolerància, així com un prec als coneguts, amics i familiars de mossèn Enric Asensio Llorca, perquè, entre tots, puguem conservar i preservar per al futur la seua memòria. Moltes gràcies a tots!
......................................................................................................................................................................

(Article publicat al nº1 de la Revista “FONT”, publicació d’investigació i estudis vila-realencs. Vila-real, maig de 1999).


ANNEX: Extra "El Mundo - Castellón al día" festes de Vila-real, Setembre de 2007

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes