L’europeisme contemporani va sorgir al final del segle XIX, aconseguint els primers resultats pràctics en acabar la Segona Guerra Mundial ja que, alguns dirigents europeus (Robert Schuman, Konrad Adenauer, Jean Monnet, etc.) van fer realitat la creació d’institucions supranacionals que promogueren la col·laboració entres els estats europeus i fomentaren una pau duradora al continent més castigat per les dues guerres mundials durant el segle XX.
El 1951 es va crear la Confederació Europea del Carbó i l’Acer (C.E.C.A.) que, a curt termini, va ser el precedent de la signatura del Tractat de Roma, al 1957, que va instituir la Comunitat Econòmica Europea (C.E.E.) que, a partir del 1992 mitjançant el Tractat de Maastricht, constitueix la Unió Europea (U.E.) actual que, no solament ha ampliat els objectius comercials inicials (un mercat únic que ha propiciat les economies d'escala), amb d’altres de caràcter polític (ciutadania europea) més ambiciosos, sinó que s’estén ara mateix a 27 estats i uns 500 milions d’habitants, és a dir, una de les grans potències demogràfiques i econòmiques del món actual -malgrat la crisi conjuntural del capitalisme-, juntament amb els Estats Units i el Japó.
Els estats membres de la Unió Europea, a partir del Tractat de Lisboa (13 de desembre de 2007), tracten d’avançar cap a una integració social i política, malgrat l’euroescepticisme d’una part dels mateixos conciutadans europeus. Finalment, el Tractat de Lisboa va ser ratificat per tots els estats de la Unió Europea al desembre de 2009, després de vuit anys d'intents fallits de reformar les institucions de la Unió Europea -i després del fracàs de la Constitució Europea de 2004, malgrat el Sí dels espanyols, que fou rebutjada en referèndum per francesos i holandesos- i una vegada superades les reticències dels tres estats més contraris al Tractat, és a dir, amb el referèndum favorable dels ciutadans de la República d'Irlanda (únic estat de la UE on s'ha fet una votació al respecte) i la ratificació del text per part dels governs de Polònia i la República Txeca.
1. EL MOVIMENT EUROPEISTA
1.1 Els orígens de l’europeisme
A l'auge de l'europeisme hi van contribuir els Congressos Universals per la Pau (a partir de 1889), les conferències de l'Haia (1899 i 1907) que van acabar vinculant les dues iniciatives, sobre tot arran del final de la Primera Guerra Mundial, quan es va fer evident la necessitat d'avançar cap a una unió supranacional que evitara la repetició dels enfrontaments bèl·lics, i es va crear el moviment Unió Paneuropea (Viena, 1920) amb el recolzament de la burgesia empresarial i financera.
1.2 La creació de la CECA
Al maig de 1948 -passada la segona guerra mundial- un nou congrés a l'Haia proposà la creació del Consell d'Europa que, finalment, va quedar integrat (gener de 1949) per 10 estats: Bèlgica, França, Luxemburg, Holanda, Regne Unit, Irlanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega i Suècia. Els seus objectius: afavorir el progrés econòmic i social, les llibertats fonamentals i promoure els drets humans (fruit d'aquest treball fou la signatura del Conveni Europeu de Drets Humans (Roma, 1950) que entrà en vigor el 1953. L'any anterior, és a dir, el 1951 es va crear la Confederació Europea del Carbó i l'Acer (CECA) que establia un mercat únic, entre els seus membres (Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Alemanya, França i Itàlia), per a aquestos dos productes.
1.3 El Tractat de Roma i la CEE
Per aconseguir la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones, mitjançant la supressió de les barreres duaneres, així com el desenvolupament d'una política econòmica comuna, el 25 de març de 1957, mitjançant el Tractat de Roma, els sis països fundadors de la CECA van crear dues institucions: l'EURATOM (Comunitat Europea de l'Energia Atòmica) i, la més important, la C.E.E. (Comunitat Econòmica Europea). El Tractat de Roma atribuïa a les institucions comunes la competència exclusiva en transports, agricultura i comerç exterior, tot avançant en la posada en pràctica d'una Política Agrària Comuna (PAC).
Com a resposta a la CECA, va sorgir la proposta britànica de l'EFTA (Associació Europea del Lliure Comerç, 1960) per establir una altra àrea econòmica integrada, en principi, pel Regne Unit, Islàndia, Noruega, Suïssa, Dinamarca, Àustria, Suècia i Portugal, és a dir, molts dels estats que, a curt termini, acabarien integrant-se a la Unió Europea (antiga CEE) i, per tant, fent disminuir notablement l'activitat d'aquesta institució amb seu a Ginebra.
1.4 L’ampliació comunitària
La transformació del nucli inicial del Mercat Comú no va ser gens fàcil, però, a poc a poc, els èxits comunitaris van propiciar l'entrada d'un bon nombre d'estats: Irlanda, Regne Unit i Dinamarca al 1973, Grècia al 1981 i, finalment, Portugal i Espanya al 1986, és a dir, l'Europa dels Sis es van convertir en l'Europa dels 12.
2. LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA
2.1 La creació de la Unió Europea
L'avanç decissiu vers una associació política es va concretar el 7 de febrer de 1992 amb el Tractat de Maastricht (signat a la petita localitat holandesa, de poc més de 100.000 habitants, situada al sudest dels Països Baixos, entre Bèlgica i Alemanya). Des d'aleshores, la Unió Europea és una entitat jurídica independent dels estats que la composen i amb unes competències exclussives, de caire econòmic.
El Tractat de Maastricht va establir els tres pilars bàsics de les actuacions comunitàries:
· Els tractats comunitaris que recullen les polítiques en les que s'ha cedit sobirania per parts dels estats integrats a la U.E.
· La Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) que comprén la cooperació entre els governs europeus en matèria de política exterior.
· Justícia i Afers d'Interior (JAI) que s'ocupa de temes com ara terrorisme, immigració clandestina, política d'asil, tràfic de drogues, delinqüència internacional, duanes i cooperació judicial amb la creació de l'Europol (germen d'una futura policia europea).
· Ciutadania Europea que permet circular i residir lliurement a qualsevol país comunitari, és a dir, membre de la Unió Europea.
2.2 Les darreres adhesions a la Unió Europea
La quarta ampliació comunitària o, el que és el mateix, la primera de la recén creada "Unió", es va produir al 1995 amb l'entrada de tres països "rics", és a dir, Àustria, Finlàndia i Suècia donant lloc a l'anomenada Europa dels 15.
Entre 1985 i 1990 s'han anat signant, per diversos estats europeus, els Acords de Schengen, encara que l'anomenat espai Schengen no va entrar en vigor fins el març de 1995 per suprimir, de forma progressiva (segons l'adscripció dels diferents estats), els controls fronterers amb l'objectiu de garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. El 1999 va entrar en vigor el Tractat d'Amsterdam que reafirma els principis de llibertat, democràcia i respecte dels drets humans i el 2001 el Tractat de Niça que va reestructurar totes les institucions
Però la desintegració de la URSS i l'enfonsament del bloc comunista, a l'Europa de l'Est, va accelerar les peticions d'entrada de la majoria d'estats que, només uns anys abans, es trobaven a l'altra banda del Teló d'Acer. Així, l'1 de maig de 2004 es va produir l'entrada més nombrosa de la història comunitària amb la incorporació de 10 estats: Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta. L'any 2007 s'hi van afegir Bulgària i Romania.
El 13 de desembre del 2007 es va signar el Tractat de Lisboa que ha de dotar la U.E. de noves institucions i de nous mètodes de treball amb la intenció d'aprofundir en la unió i de reforçar la democràcia.
En total, 27 països (UE-27), i uns 500 milions d'habitants amb l'objectiu comú d'avançar en la democràcia i el progrés econòmic, sense oblidar la configuració, a llarg termini, d'uns autèntics "estats units europeus" que puguen competir globalment a tots els nivells (polític, econòmic, cultural, etc.) amb les tradicionals grans potències (EUA i Japó) i amb les noves potències emergents (Xina, Índia, Brasil, etc.).
2.3 Les institucions comunitàries principals
Les institucions creades pels fundadors del Mercat Comú no solament han crescut en nombre, sinó que també han ampliat les seues funcions:
-El Parlament Europeu té competències en l'elaboració de les normes comunes, l'aprovació del pressupost i el control d'altres institucions de la UE. Els diputats europeus són elegits pels ciutadans dels estats membres, des del 1979, cada 5 anys. Actualment està format per 736 europarlamentaris (49 menys que a l'anterior legislatura, on n'eren 785) que representen els estats en una quantitat més o menys proporcional al percentatge de població: així, a Espanya li'n corresponen 50 front als 54 eurodiputats de la legislatura anterior (segons el Tractat de Lisboa, el nombre de diputats no podrà ser superior a 751, és a dir, 750 més el president, tot implementant un sistema de proporcionalitat regressiva, amb els límits d'un màxim de 96 diputats i un mínim de 6 per a cada estat). La seu oficial del Parlament Europeu és l'edifici Louise Weiss d'Estrasburg (França), on es realitzen les sessions plenàries, mentre la Secretaria General s'ubica a Luxemburg, deixant per a l'edifici Leopoldwijk de Brussel·les les sessions no plenàries, sessions especials i reunions preparatòries o complementàries.
-La Comissió Europea és la institució executiva de la UE, elegida cada 5 anys i composada per 27 comissaris (l'espanyol és Joaquín Almunia), un per estat membre (elegits pel President -actualment i des del 2004, el portugués José Manuel Durao Barroso- que, després de l'acord entre els governs dels estats membres, és nomenat pel Parlament). Les quatre funcions bàsiques d'aquesta institució són proposar la legislació, gestionar el pressupost i les polítiques comunitàries, fer complir la legislació vigent i representar la Unió Europea arreu del món. La seu de la Comissió es troba a Brusel·les.
-El Consell de la Unió Europea agrupa els diferents ministres dels estats comunitaris, amb una Presidència rotatòria cada sis mesos (de gener a juny de 2010 l'ha exercida Espanya amb el govern Zapatero) que concentra l'autèntic poder legislatiu de la Unió Europea. Les seues atribucions: aprovar les lleis conjuntament amb el Parlament (codecisió), coordinar les polítiques econòmiques, signar acords internacionals, desenvolupar la Política Exterior i de Seguretat Comuna, així com la coordinació de la cooperació entre els tribunals estatals i la policia.
També destaquen el Tribunal de Justícia, el Banc Central Europeu, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble o el Comité de les Regions.
OH, EUROPA!
El reportatge "Oh Europa!" s'acosta a diferents ciutadans europeus per viure, a través d'ells, alguns dels canvis més substancials que hi ha hagut al continent en aquest mig segle d'història (Programa "30 minuts" de TV3: cliqueu sobre el títol per visionar el vídeo).
3. ELS GRANS EIXOS ECONÒMICS
3.1 La Política Agrària Comuna
La P.A.C. ha estat un dels eixos principals de l'activitat comunitària. L'activitat agrària no és competitiva perquè els seus costos són molt elevats. Fins al començament del segle XXI, les prestacions agràries -en forma de subvencions i d'aranzels- han constituït la partida econòmica més important del pressupost comunitari. Des dels inicis del Mercat Comú i fins a mitjans vuitanta (1980), es va caracteritzar per uns preus garantits (per a llet, cereals, sucre o carn de boví), però es va fomentar la producció i l'efecte negatiu fou la creació de grans excedents.
El 1984 va començar una nova etapa, en la qual es va posar l'èmfasi en limitar la producció, iniciant una política de quotes, però les subvencions van continuar sent elevades (més del 50% del pressupost anual de la CEE) i les crítiques van ser cada vegada més intenses, sobretot per part dels estats no-fundadors (com ara Regne Unit o Dinamarca, perquè restaven pressupost a d'altres activitats comunitàries), dels Estats Units (que es van oposar al nivell tan alt de protecció aranzelària) i dels països en vies de desenvolupament perquè consideraven les ajudes com una competència deslleial dins d'un marc econòmic cada vegada més global. El 1992 es va emprendre una reforma del sistema que va reduir les subvencions i va disminuir els preus de suport: la incompatibilitat de la protecció amb les normes de l'OMC (Organització Mundial del Comerç) ha fet que, des del 2000, la PAC torna a estar en procés de revisió.
Els nous paràmetres de la política agrària de la Unió Europea també tenen en compte els factors de protecció mediambiental. Mentrestant, alguns sectors de l'agricultura mediterrània, com ara la taronja valenciana, han tingut que patir les mancances estructurals pròpies del minifundisme, les escasses subvencions rebudes -sobretot per part del llaurador tradicional-, la manca d'un preu mínim per al productor i els abusos de les grans cadenes de distribució comercial.
3.2 Les polítiques de cohesió
Aconseguir la solidaritat dels països membres amb major renda, per a que contribuïsquen al desenvolupament dels més pobres, ha estat un dels pilars bàsics de la UE. Per aconseguir aquest objectiu, el pressupost comunitari s'alimenta dels següents recursos propis: exaccions agrícoles (que suposa un 2% dels ingressos), drets de duanes (14%), quota sobre l'IVA (16%), quota en relació al PIB (67% que prové de l'aportació dels estats membres segons els índexs de riquesa de cadascun).
Els Fons Europeus, coneguts com a Fons Estructurals, així com el Fons de Cohesió, han tingut un gran creixement fins superar, actualment, les subvencions agràries de la PAC. Pel que fa als Fons Estructurals, es poden dividir en quatre grans blocs: FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), FSE (Fons Social Europeu), FEOGA (Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrària) i IFOP (Instrument Financer d'Orientació de la Pesca).
El Fons de Cohesió financia, exclusivament, projectes de caràcter mediambiental i xarxes transeuropees d'infraestructures i transport. Els estats més afavorits, fins la gran ampliació de la UE al 2004, han estat Espanya, Itàlia, Grècia, Irlanda i Portugal. Actualment i fins el 2013, els beneficiaris principals són els països de l'Est recentment incorporats, ja que malgrat els avanços aconseguits per apropar els nivells de riquesa, el procés de convergència econòmica té una dinàmica lenta que, amb la crisi actual, encara retardarà més la consecució dels seus objectius mínims, és a dir, eliminar les grans desigualtats econòmiques existents entre les diverses regions europees.
3.3 La creació d’una moneda comuna
El 1979 va començar a funcionar el Sistema Monetari Europeu, amb la creació de l'ecu (unitat de compte europea), que va donar un pas definitiu amb el Tractat de Maastricht i l'establiment de la Unió Econòmica i Monetària per la qual s'adoptà l'euro com a moneda única per garantir la circulació lliure de capitals i es creà el Banc Central Europeu que dirigeix la política monetària europea. La nova moneda va entrar en circulació l'1 de gener de 2002 als 12 països que, a més de voler adoptar l'euro i cedir la sobirania en matèria monetària, superaren els criteris de convergència econòmica, és a dir, Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, França, Alemanya, Àustria, Irlanda i Finlàndia. Més endavant s'han incorporat Eslovènia (2007), Xipre i Malta (2008), així com Eslovàquia (2009) i Estònia (al 2011) que conformen un total de 17 estats de l'anomenada Eurozona.
3.4 La defensa de la competència
Un mercat únic feia necessàries mesures de vigilància i de sanció per a preservar preus competitius. És per això que la Unió Europea tracta d'impedir els acords entre empreses que dificulten la competència, de frenar les ajudes públiques a la producció no justificada en la legislació comunitària o d'obstaculitzar les posicions dominants de mercat. De tota manera, aquests objectius són difícils d'aconseguir malgrat les sancions a empreses per abús de posició dominant (com ara a Microsoft el 2006, a Telefònica el 2007, etc.) o per pactar preus.
4. LA UNIÓ EUROPEA EN EL MÓN
4.1 Una potència econòmica
Els intercanvis comercials de la Unió Europea amb la resta del món suposen una cinquena part del total, ja que la UE és la principal potència exportadora a nivell global i la segona més importadora (els Estats Units, pel davant de la Xina, són els socis comercials més importants). Els principals indicadors de benestar són l'esperança de vida (76 anys els homes / 82 les dones), a més dels nivells educatius (alfabetització molt elevada), sanitaris (nombre de metges i hospitals per cada 1.000 habitants) i socials (despesa del PIB en atenció a la població) que són dels més elevats del món.
4.2 Una societat democràtica i solidària
El model social europeu adopta formes diferents a cada país, però tots segueixen polítiques per reduir les desigualtats socials tot. I encara que la despesa per habitant varia molt d'un país a un altre, aquest és un tret que, per exemple, encara no té la societat nordamericana (malgrat els esforços d'Obama en la socialització de la sanitat pública).
La Política Exterior de Seguretat Comuna (PESC) continua sent subsidiària de la dels seus membres. Es va concretar l'any 1997 amb cinc objectius: la defensa dels valors comuns, l'enfortiment de la seguretat de tots els seus estats, el manteniment de la pau, la consolidació de la democràcia -i, per tant, l'Estat de Dret- i el respecte a les llibertats fonamentals com ara els drets humans. L'exèrcit de la Unió Europea, dedicat a missions pacificadores i humanitàries, inclou una força d'intervenció ràpida que comprén 60.000 efectius. A més, la Unió Europea dóna assistència tècnica i financera als països més desfavorits.
4.3 Els reptes de la Unió Europea
Per a mantenir els nivells de benestar, els ciutadans de la UE hauran de resoldre amb èxit els nous reptes de segle XXI, com ara l'envelliment de la població, ja que per impulsar el creixement de la població activa és necessari rejovenir la població que, als darrers anys, ja no creix pel saldo natural (natalitat - mortalitat) sinó per l'arriba d'immigrants al continent europeu (saldo migratori (immigrants - emigrants). D'altra banda, la irrupció al mercat mundial de les economies emergents, amb costos de producció molt inferiors als europeus, exigeix noves mesures per mantenir la competitivitat de les empreses i, per tant, de l'ocupació que s'ha ressentit els darrers anys per la crisi econòmica. Els esforços, per tant, s'ha de seguir concentrant en la millora de la qualificació de la mà d'obra, en la innovació tecnològic i, sobre tot, en el foment de l'anomenada societat del coneixement que conjuga el creixement econòmic amb el respecte a la natura: el compliment del Protocol de Kyoto és un altre repte de difícil compliment ja que, entre 2008 i 2012, s'ha d'arribar a una reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del 8%.
La Unió Europea, per tant, és una espai polític i cultural molt divers, on les desigualtats entre estats i ciutadans van reduint-se, a poc a poc, en un marc geogràfic privilegiat dotat d'una biodiversitat encara admirable, però, de tota manera, el millor per conéixer-la és Viatjar per Europa...
