0.- INTRODUCCIÓ: DEL CARBÓ I L’ACER A LA MONEDA ÚNICA
Diari AVUI – Dimecres 21 de març del 2007 (Món, pàg.14-15)
Anna Balcells, Barcelona.-
Després de la II Guerra Mundial, Europa és un continent devastat per les bombes que inicia la dura tasca de la reconstrucció. Alemanya, la potència que va desencadenar el conflicte, arranca el procés de recuperació econòmica observat amb recel pels seus veïns, temorosos que els antics enemics refacin aviat els arsenals. És en aquest context que neix la idea de posar sota una alta autoritat comuna les produccions francesa i alemanya de carbó i acer, dues matèries clau per a la indústria bèl•lica.
Rere aquesta iniciativa de caràcter estratègic, hi ha també l’objectiu polític de reforçar la solidaritat franco-alemanya, desterrar definitivament el fantasma d’una nova confrontació i garantir així la pau a les generacions futures, i d’obrir la via a la integració europea, ja que la proposta d’un mercat comú del carbó i de l’acer es va fer extensiva a altres Estats. La idea, plantejada pel ministre francès d’Exteriors Robert Schuman, i inspirada per un alt funcionari d’aquest govern, Jean Monnet, va ser ben acollida pels països veïns.
França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos van començar a negociar un nou Tractat, que van firmar a París el 1951, pel qual van crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA).
Es tractava d’instaurar la lliure circulació d’aquests productes, suprimint drets de duanes i impostos i aixecant traves que la poguessin entorpir com, per exemple, les ajudes o subvencions estatals. “Neutralitzar conflictes futurs” El Tractat de la CECA és considerat l’embrió de l’actual Unió Europea. Per primer cop, els sis Estats membres d’aquesta organització renuncien, si bé en un àmbit limitat, a una part de la seva sobirania en favor de la comunitat.
“És evident que Europa, a la dècada dels 50, sortia d’una experiència bèl•lica terrible que, alhora, seguia dues experiències més: la Primera Guerra del 1914 al 1918 i els nacionalsocialisme i nacionalfeixisme de les dècades anteriors. Això va fer que la voluntat de neutralitzar possibles conflictes futurs fos l’eix vertebrador comú” del projecte europeu, apunta Blanca Vilà, catedràtica de dret internacional privat i de pret comunitari europeu de la UAB.
L’èxit d’aquest primer esforç d’integració europea va portar els sis Estats fundadors a fer un pas més i a estendre la cooperació cap a altres sectors econòmics i a crear una comunitat de l’energia atòmica (Euratom).
Aquests dos objectius van quedar plasmats en els Tractats de Roma, firmats el 1957. El primer d’aquests tractats instaura la Comunitat Econòmica Europea (CEE), autèntica acta de naixement del que avui coneixem com a Unió Europea (UE). La CEE és un mercat comú basat en la lliure circulació de persones, serveis, mercaderies i capitals. Els Sis comparteixen polítiques, com l’agrícola o la comercial, i fan descansar el funcionament de la nova organització sobre un triangle institucional format pel Consell, òrgan de representació dels Estats; la Comissió, que legisla i vetlla pel compliment dels Tractats, i el Parlament, de caràcter consultiu. El Tractat preveu també la creació d’un Tribunal de Justícia.
Des de llavors, la construcció europea ha anat avançant al ritme de les successives ampliacions i dels avatars de la història, que ha portat fets de tanta transcendència al continent com la caiguda del Mur de Berlín (1989) o la guerra de l’ex-Iugoslàvia els anys 90.
L’entrada dels primers països excomunistes, l’1 de maig del 2004, és una fita en aquest mig segle de construcció europea ja que consuma la reunificació d’un continent dividit per la Guerra Freda. “Els 50 anys anteriors al Tractat de Roma inclouen dues guerres mundials i una gran depressió. Els 50 anys posteriors han portat pau i prosperitat a una escala inimaginable en la història d’Europa.
Aquest procés va culminar el 2004 amb la reunificació d’un continent dividit pel teló d’acer del comunisme”, recorda el setmanari britànic The Economist, en un editorial molt crític amb l’actual presidència alemanya i les seves prioritats. “S’ha fet un esforç molt important a partir d’una situació en què les dictadures comunistes havien portat a una ruptura molt profunda de la societat civil. Crec que s’ha fet grans passos. Potser hi ha encara la necessitat d’anar-nos acompassant i d’anar-nos trobant”, sosté Enrique Barón, expresident del Parlament Europeu (1989-92). Del mateix parer és l’eurodiputat de CiU Ignasi Guardans: “M’agrada recordar sempre que la incorporació d’aquests Estats no va ser un favor per part nostra: era un dret que tenien. La seva incorporació és jurídicament completa, però encara queda un camí per recórrer fins a la plena integració política i «emocional»”.
El Tractat fundacional de la CEE va ser objecte de la primera revisió d’envergadura el febrer del 1986 amb la firma de l’Acta Única, que accelera la marxa per completar el mercat interior. La segona modificació rellevant arriba el 1992 de la mà del Tractat de Maastricht, que consagra oficialment el nom d’Unió Europea (UE). El nou tractat supera l’objectiu inicial del mercat comú per fer entrar la UE en una unió econòmica i monetària –que culminarà amb l’adopció de l’euro– i dotar-la d’una política exterior i de seguretat comuna. Al Tractat de Maastricht seguirà el d’Amsterdam i el de Niça, actualment en vigor.
L’acceleració de la història que va suposar la caiguda del Teló d’Acer, va obligar la UE a marcar-se objectius més ambiciosos i a adaptar la seva arquitectura institucional a la nova situació. Fruit d’aquesta necessitat, els europeus es comprometen en la redacció d’un nou Tractat que aprofundeixi en el projecte polític comú i que faci més eficaç el procés de presa de decisions. El Tractat Constitucional europeu, firmat a Roma el 29 d’octubre del 2004, ha de ser ratificat per tots els Estats membres per poder entrar en vigor, però el rebuig de França i Holanda en sengles referèndums ha provocat, de moment, una nova aturada a les obres de la casa europea.
L’actual situació de bloqueig institucional en què es troba la UE, però, no impedeix reconèixer els èxits obtinguts en el camí recorregut des del 1957 a Roma fins al dia d’avui. “El balanç és espectacularment positiu.
Fa poc més de 60 anys els que avui comparteixen un mateix projecte polític i econòmic es mataven entre ells. Amb perspectiva històrica, el que Europa ha fet en aquests anys no té precedents ni comparació en la història del món”, subratlla Ignasi Guardans. “Som moderns gràcies a Europa” La pacificació del continent és, també per Barón, el fruit més preuat de la integració europea: “S’ha aconseguit que la pau sigui un fet tan consagrat que ja gairebé sembla superflu parlar-ne. També hem aconseguit un grau de desenvolupament econòmic i de prosperitat sense precedents en la història europea i, a part d’això, que forma part de les coses que consideraríem naturals, el fet fonamental és que estem creant una nova forma d’organització política: una democràcia supranacional, basada en Estats i ciutadans i que és pionera en l’època de globalització accelerada”.
Tot i que els beneficis materials de la pertinença a la UE no són iguals per a tots els socis i que, tal com alerta The Economist, Europa va al darrere dels EUA en termes de renda per càpita, creixement de la productivitat, ocupació, noves tecnologies i en Recerca i Desenvolupament, la prosperitat és un actiu en els 50 anys d’integració europea. Aquesta conquesta és especialment visible en el cas particular de Catalunya i Espanya, tal com reconeix el secretari d’Estat per a la UE del govern espanyol, Alberto Navarro. “Els 21 anys que portem com a europeus són els millors de la història d’Espanya.
Hem passat de ser catalogats com a país en vies de desenvolupament fins a principis dels 80; de ser un país tancat amb un comerç exterior que no superava el 30% del PIB el 1986; amb un 20% d’atur i amb una inflació de dos dígits, a ser una de les economies més obertes del món, amb un comerç exterior pròxim al 70% del PIB”. “Som un país modern, obert al món, amb un gran creixement i completament transformat. Això ha estat, en gran part, gràcies a Europa i, sobretot, a l’esforç col·lectiu dels espanyols, que hem sabut aprofitar les oportunitats que ens ha ofert Europa”, assenyala Navarro.
L’anàlisi també val per a Catalunya, tal com apunta Manel Camós, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona. “La renda de Catalunya ha passat del 87,42% de la mitjana de laUE el 1985 al 120% actual. Quan vam entrar a la UE, l’Estat espanyol era un dels territoris amb més feblesa econòmica de la Unió. Avui, tot al contrari, i aquí hi ha tingut molt a veure les oportunitats del mercat europeu, però també l’arribada de molts diners procedents dels fons estructurals i de cohesió de la UE, que tenen l’objectiu de reduir les diferències socials i econòmiques entre regions”.
Les xifres de la cohesió “Sovint no som prou conscients del que han suposat, econòmicament,aquests fons, adverteix Camós. “Estem parlant, per exemple, de més de 211.000 milions d’euros que s’han destinat a Espanya i que han suposat, segons els càlculs de l’impacte d’aquests fons, el 0,8% del PIB durant 20 anys”. “Posant-hi números, a Catalunya hem rebut 8.640 milions d’euros en 20 anys només en fons estructurals i de cohesió”.
====================================================
En una superfície no molt gran, la Unió Europea presenta un medi contrastat, complex i, sobretot, molt humanitzat gràcies a les condicions favorables que ofereix, en general, per al desenvolupament de les activitats humanes, fet que ha repercutit en detriment d’aquest mateix entorn. En conseqüència, analitzar en l’actualitat el medi geogràfic «natural» europeu comporta estudiar, juntament amb factors com ara el relleu o el clima, una situació ambiental que no difereix a grans trets d’altres espais, i els problemes de la qual són també el resultat de l’estat general en què es troba el planeta; la natura no coneix fronteres.
1.- LES UNITATS FISIOGRÀFIQUES
D’acord amb el seu origen i la seua estructura, les unitats fisiogràfiques de la Unió Europea es poden agrupar en diverses franges o cinturons que donen com a resultat un paisatge heterogeni de muntanyes i planures amb grans contrastos interns.
1.1 Els massissos antics
• L’escut fennoscandià i el sòcol caledonià
Són les zones més antigues, de roques cristal•lines i metamòrfiques. L’escut fennoscandià és d’origen precambrià (anterior a l’era primària) i, per tant, és una superfície plana molt erosionada, amb empremtes profundes de les glaciacions de l’era quaternària en forma de planures d’erosió i dipòsits que han deixat una infinitat de llacs a les barreres morèniques. Ocupa la superfície de Finlàndia, bona part de Suècia i l’extrem nord-oest d’Escòcia.
A l’era primària es va produir l’orogènia caledoniana, que va aixecar una gran serralada de direcció nord-est/sud-oest des de l’extrem occidental de l’escut fennoscandià fins a les illes britàniques. Atesa la seua antiguitat, també va ser completament erosionada, fracturada i compartimentada per les orogènies posteriors, i àmpliament afectada per les glaciacions. El sòcol caledonià s’estén des de la serralada Escandinava -que serveix de frontera entre Suècia i Noruega-, continua als Highlands escocesos amb els Grampians i els Cheviot Hills, i arriba a l’extrem sud-oest a Irlanda (muntanyes de Mourne) i Gal•les (muntanyes Cambrianes).
Intercalats entre aquests fragments sortints del relleu de la serralada caledoniana, altres fragments es van enfonsar i van ser coberts pel mar (mar del Nord, mar d’Irlanda) o per capes de sediments (Lowlands escocesos).
• El sòcol hercinià
Amb posterioritat al moviment caledonià, però també en l’era primària, es va produir l’orogènia herciniana, que va fer emergir grans serralades al sud del sòcol caledonià, amb una estructura de massissos muntanyosos i depressions estructurals.
• Els massissos hercinians són formats per roques plutòniques que van metamorfosar els sediments acumulats anteriorment i van donar lloc, entre altres formacions, a conques hulleres importants. Han evolucionat de manera complexa: la tranquil•litat orogènica de l’era secundària explica l’erosió i l’aplanament de les serralades i l’acumulació de sediments a la perifèria; aquests sediments, posteriorment van ser aixecats per l’orogènia alpina durant l’era terciària. Però els moviments alpins també van afectar l’erosionada plataforma herciniana: la van fragmentar en diversos blocs, alguns dels quals van quedar elevats (horst) i altres enfonsats (fosses tectòniques). Els primers van ser remodelats en part per l’acció glacial i els segons van ser coberts per sediments.
Els massissos hercinians més representatius són la cadena Penina i Cornualla, a la Gran Bretanya; el massís Central, els Vosges i el massís Armoricà, a França; les Ardenes belgues; la Selva Negra, el Bosc de Turíngia, el massís de Bohèmia, les muntanyes Metal.líferes i el massís Esquistós Renà, a Alemanya; la Meseta central (el Sistema Central i els Montes de Toledo són horst, i les conques del Duero i del Tajo, fosses tectòniques) i el massís Galaic, a la península Ibèrica, tant a la part corresponent a l’Estat espanyol com al portuguès.
• Les depressions estructurals hercinianes es van omplir de sediments durant l’era secundària i al començament de la terciària i, per aquesta raó, tenen un relleu horitzontal amb costes a les vores. La conca de París i la de Londres són depressions d’aquest tipus que destaquen per la seua extensió. D’una superfície més petita són les de l’Alemanya mitjana (Suábia i Francònia, Turíngia), intercalades entre els massissos més amunt esmentats.
1.2 Les serralades alpines
• Els grans geosinclinals constituïts pels sediments dipositats per l’erosió dels sòcols antics al llarg de l’era secundària es van plegar violentament a la terciària pel moviment alpí, i van originar les cadenes de serralades dels Alps, presents al sud d’Alemanya, al sud-est de França, al nord d’Itàlia i pràcticament a tot Àustria; els Pirineus i les serralades Bètiques (que es prolonguen per les illes Balears) a la península Ibèrica; els Apenins a Itàlia i la serralada Pindos a Grècia, amb la seua continuació per les illes del mar Egeu. Hi ha altres cadenes més petites associades a les anteriors i constituïdes per una part del sòcol antic i una altra part de sediments terciaris; a l’Estat espanyol, aquestes cadenes són la serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric, la serralada Litoral Catalana i l’esglaó de Sierra Morena. Representen els relleus mes alts del continent (el Mont Blanc supera els 4.800 metres) i tenen una estructura molt complexa, amb eixos axials centrals de materials cristal•lins i metamòrfics i, a cada costat d’aquests eixos, zones marginals o exteriors de sediments plegats.
• A tots dos costats de les serralades hi ha planes subalpines, que són fosses enfonsades per descompressió quan es va aturar la força orogènica, i que es van omplir de sediments procedents de les serralades. Algunes són obertes al mar i per això tenen dipòsits quaternaris. En conseqüència, solen tenir un relleu horitzontal amb algunes plataformes i han estat dessecades pels rius. A l’Estat espanyol, aquest és el cas de les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir; a França, la conca d’Aquitània és la depressió subalpina dels Pirineus, simètrica a la de l’Ebre; a Itàlia, la plana del Po ocupa una extensió important a la zona nord.
1.3 Les grans planes climàtiques
Entre el cinturó caledonià i l’hercinià, al llarg de la façana marítima del continent, des del golf de Biscaia fins a la zona septentrional de Finlàndia i Bòtnia, penetrant cap a l’est pels Països Baixos i Alemanya, s’estenen planes grans que no són estructurals, que no provenen del resultat d’un moviment orogènic sobre un penyal anterior, sinó de l’acció de factors lligats al clima, sobretot durant l’era quaternària.
• Les planes de la meitat nord formen part, majoritàriament, de la planura germanopolonesa, present als Països Baixos, Alemanya i Dinamarca, a més d’algunes zones de l’est d’Anglaterra i de l’Escània sueca. El seu origen és estrictament glacial, ja que totes van ser ocupades pel casquet glacial. Per això tenen una morfologia monòtona amb serralades morèniques suaus (les altituds més grans es troben a uns 300 m), valls fluvioglacials i una xarxa hidrogràfica densa.
• Les planes costaneres s’han originat, fonamentalment, per transgressions i regressions marines que van acompanyar la retirada o l’avançament de les glaciacions, circumstàncies que van formar una successió de dipòsits arenosos, pantans i terrenys fèrtils. Es tracta d’extensions molt planes i d’altitud escassa -la cota màxima danesa amb prou feines supera els 175 m-, que en algunes àrees dels Països Baixos fins i tot es troben per sota del nivell del mar, raó per la qual s’han de defensar de les inundacions periòdiques mitjançant la construcció de dics, rescloses i pòlders.
1.4 Les illes atlàntiques
Allunyades del marc fisiogràfic del continent i les illes adjacents, es troben les terres europees més joves pel fet de ser d’origen volcànic: les Canàries (geogràficament africanes), Açores i Madeira.
2.- EL CLIMA I LES SEUES CONSEQÜÈNCIES
La diversitat del relleu es veu reforçada per diferències climàtiques notables, resultat de tres grans conjunts (oceànic, continental i mediterrani) dotats de trets interns variats que influeixen en unes unitats biogeogràfiques (vegetació i sols) també diferents. Això fa de la Unió Europea un conjunt natural heterogeni, característica que es tradueix en una gran diversitat de recursos i de paisatges.
Les grans regions climàtiques europees estan condicionades per una sèrie de factors que determinen els principals elements del clima: les temperatures i les precipitacions.
2.1 Els factors del clima
El clima de la Unió Europea és, en termes generals, suau com a conseqüència dels factors següents:
• La seua situació a la zona temperada de l’hemisferi nord, llevat de l’extrem septentrional. La seua extensió des de les latituds subtropicals fins al cercle polar àrtic explica que la circulació general de l’atmosfera en altitud siga d’oest a est, amb la presència del corrent en jet (chorro). A la superfície aquesta situació es tradueix en el xoc i l’alternança de masses d’aire polar i tropical separades pel front polar, que agrana el continent amb desplaçaments cap al nord a l’estiu i cap al sud a l’hivern.
• La seua posició al marge oriental de l’oceà Atlàntic, afectada per la deriva nord-atlàntica del corrent marí càlid del golf, que suavitza notablement les temperatures i porta associades masses d’aire que, com que són més càlides, aporten un grau elevat d’humitat. A més, el perfil retallat de les costes, la disposició del relleu moderat en sentit longitudinal a la direcció d’aquestes masses d’aire, facilita l’entrada de la influència oceànica. El relleu actua com a barrera únicament als extrems nord (serralada Escandinava) i sud (la Meseta espanyola, amb les seues vores i les serralades alpines).
• La distribució dels centres d’acció. Hi ha dos centres d’acció permanents: la depressió o borrasca d’Islàndia i l’anticicló de les Açores. La primera origina vents humits ascendents i, per tant, pluges, sent més activa a l’hivern perquè es desplaça cap al sud associada al front polar i suma l’efecte tèrmic al dinàmic. L’anticicló de les Açores origina temps estable en baixar l’aire més sec i pesant i, freqüentment, actua de barrera, impedint que les masses d’aire carregades d’humitat arriben al sud d’Europa, especialment durant l’estiu.
Les diferències tèrmiques entre l’estiu i l’hivern determinen altres centres no permanents. Així, el refredament del continent a l’hivern provoca un anticicló amb masses d’aire estables molt fredes i seques. Per contra, el reescalfament de l’estiu origina una depressió (borrasca) que produeix pluges, amb temperatures altes. També hi ha centres d’acció secundaris de diverses característiques, els efectes dels quals se circumscriuen a estacions i regions concretes.
És important la influència del front polar, que separa masses d’aire fred (polar) i càlid (tropical) i al qual van associades les baixes pressions principals, depressions que afecten la major part de la Unió Europea i a les quals corresponen les pertorbacions més importants.
Així mateix, hi ha altres fronts de menys importància que també condicionen el clima de la UE, que són: el front àrtic (separa l’aire àrtic i el polar) i el front mediterrani (separa l’aire polar continental i el modificat per la influència del mar Mediterrani).
2.2-Les regions bioclimàtiques
• L’Europa oceànica
L’Europa oceànica correspon a les regions més obertes a l’Atlàntic i sotmeses a les variacions del front polar i les seues depressions: les illes Britàniques i tota la façana marítima occidental, des del nord de Portugal i la cornisa cantàbrica fins a les planes del sud de Suècia, penetrant profundament a l’interior del continent cap a l’est i la vall del Danubi al sud- est. Les precipitacions hi són abundants i força homogènies durant tot l’any. Les temperatures són suaus i l’amplitud tèrmica anual no és gaire acusada. El temps acostuma a ser inestable, amb variacions ràpides, nuvolositat freqüent i insolació moderada.
Aquestes característiques del clima oceànic pur es van modificant gradualment tant en direcció de sud a nord com d’oest a est. L’ascens en latitud provoca que les temperatures siguen més fresques i les pluges d’estiu siguen més abundants, mentre que en direcció sud, a part de la suavització tèrmica, la precipitació és més abundant a la tardor i a l’hivern.
Per la seua banda, la penetració cap a l’Europa central i oriental produeix una disminució dels efectes marítims i l’augment de l’acció de factors continentals i, en conseqüència, en diverses regions de l’est i el sud d’Alemanya i Àustria es produeixen contrastos tèrmics més marcats, amb nombrosos dies de neu i gelades a l’hivern i precipitacions màximes a l’estiu.
• L’Europa mediterrània
L’Europa mediterrània s’estén per tota la franja situada entre la façana atlàntica de la península Ibèrica i l’extrem més oriental de Grècia al llarg del mar Mediterrani. Els factors que expliquen aquesta regió bioclimàtica són l’acció estabilitzadora de l’anticicló de les Açores i la presència del mateix mar interior, d’aigües molt temperades per la proximitat de climes secs i càlids. L’amplitud tèrmica anual és important, amb temperatures sensiblement altes a l’estiu i suaus a l’hivern. Les precipitacions acostumen a ser escasses, amb sequera i dèficit hídric a l’estiu, i concentrades a la tardor i, secundàriament, a la primavera. De vegades es produeixen pluges torrencials causades pel fenomen de la gota freda. El temps més habitual és estable, clar i amb hores de sol abundants, llevat d’aquests períodes de pluges equinoccials provocades pel desplaçament del front polar.
De tota manera, una característica primordial d’aquest clima és la diversitat regional que presenta. La influència oceànica es fa notar a la façana nord-occidental de la península, que suavitza les temperatures estiuenques i aporta precipitacions a l’hivern, mentre que a la vall italiana del Po la nota diferencial és una pluviositat més regular durant tot l’any. Per la seua banda, la continentalització del clima mediterrani afecta sobretot la Meseta de Castella i Lleó i el Sistema Ibèric, tant per la presència de barreres orogràfiques com per l’altitud, i se singularitza per les baixes temperatures hivernals.
Les restes del bosc mediterrani típic són compostes per espècies frondoses de fulla perenne (alzines, alzines sureres), i hi abunden les formacions de matoll xeròfil del tipus garriga o màquia segons la composició del sòl, mentre que les àrees més seques únicament admeten vegetació estèpica arbustiva. Als dominis més meridionals sovintegen les espècies estèpiques, i a les planes internes, amb sòls salins, les plantes halòfiles (amants de la sal).
• L’Europa continental
El clima continental, en sentit estricte, és present a la Unió Europea als territoris de Finlàndia i Suècia que arriben fins al cercle polar àrtic, excepte a les regions situades al sud d’Estocolm. Els factors protagonistes en aquesta regió bioclimàtica són la latitud, els centres d’acció tèrmics continentals, les pertorbacions àrtiques i la baixada de la influència oceànica per la barrera de la serralada Escandinava. Les pluges són, principalment, estivals. Quant a les temperatures, l’hivern és llarg i molt fred, i solament en una estreta franja de l’extrem meridional finlandès i de les regions mitjanes sueques es pot parlar d’estiu càlid, tot i que curt, mentre que a la resta, a més de curt, és fresc.
La vegetació natural es disposa pràcticament en franges paral•leles de nord a sud: tundra de molsa i líquens al costat del cercle polar, taigà o bosc de coníferes (avets) i bosc caducifoli a les zones de transició al clima oceànic.
• Altres regions climàtiques
Els contrastos que es produeixen a la Unió Europea inclouen altres àmbits biogeogràfics d’extensió territorial més petita que els anteriors, però d’influència singular en les activitats humanes.
Així, per exemple, els Alps i els Pirineus centrals són zones dominades pel clima d’alta muntanya. D’altra banda, el clima polar afecta el nord de Finlàndia i de Suècia, i penetra en forma de dorsal cap al centre d’aquest últim país. També es poden trobar climes àrids al territori de la Unió Europea; n’hi ha a l’Estat espanyol (cap de Gata, centre de la vall de l’Ebre, zones de Canàries). Per acabar, cal esmentar els climes subtropicals, que són presents a les Illes Canàries, les Açores i Madeira.
3.- EL MEDI AMBIENT A LA UNIÓ EUROPEA
El creixement de la població, el tipus de producció i el concepte de desenvolupament econòmic derivats de la Revolució Industrial han provocat modificacions substancials en les activitats humanes, i han exercit sobre l’entorn unes pressions fortíssimes capaces de modificar totalment les condicions del medi ambient.
Les conseqüències d’aquests canvis es poden identificar perfectament, però la interrelació de l’ecosistema fa que tots els problemes es puguen reduir a un de fonamental: la destrucció del medi ambient provocarà una resposta de la Terra a aquesta agressió i establirà un nou equilibri i unes noves condicions en les quals l’ésser humà i molts altres éssers vius no podran sobreviure. Per aquesta raó cal adoptar mesures correctores i, sobretot, preventives perquè la nostra espècie i les que comparteixen amb nosaltres l’ecosistema terrestre puguen continuar exercint les seues funcions vitals amb uns nivells de qualitat acceptables.
3.1 Els Problemes del medi ambient
A l’Informe Dobris, elaborat el 1995 per l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA), s’identifiquen fins a 56 problemes en les condicions ecològiques de la UE. Tots aquests problemes es poden integrar en els grups següents:
- Alteració de les aigües
- Contaminació de l’aire
- Alteració i degradació dels sòls
- Altres.
• Alteració de les aigües
La pressió de les activitats humanes ha alterat la quantitat (com a recurs) i la qualitat de les aigües. El consum d’aigua en l’agricultura, la indústria i els serveis ha crescut espectacularment, i cada vegada és més evident que es tracta d’un recurs limitat. Bona part dels recursos hídrics provenen d’aqüífers subterranis, els nivells dels quals han baixat de manera alarmant a causa de la sobreexplotació i perquè la construcció de grans infraestructures (carreteres, xarxes de sanejament, fonaments profunds, etc.) impedeix el proveïment de les capes freàtiques que els regeneraria parcialment.
La qualitat de les aigües, amb les diferències lògiques entre les continentals i les marines, s’estableix d’acord amb la potabilitat, l’aptitud per al bany i les condicions per a la vida aqüícola.
Els agents que alteren la qualitat de l’aigua són els plaguicides i els herbicides, els fosfats dels detergents i els nitrats originats per l’oxidació de l’amoníac i de la matèria orgànica, tots els quals arriben a les aigües (fluvials, lacustres, subterrànies o marines) per abocament directe o dins els corrents residuals dels usos urbans i industrials. Tot i que ha augmentat la construcció de plantes depuradores, aquesta no és la solució ideal, ja que generen grans quantitats de fangs que només aconsegueixen traslladar els residus amb perill de dispersar-los i, a més a més, consumeixen una energia que contamina l’atmosfera.
• Contaminació de l’aire
Aquesta contaminació consisteix en la presència a l’aire de matèries en estat sòlid, líquid o gasós que, siga per la quantitat, siga per la concentració, perjudiquen la salut dels éssers vius i del patrimoni cultural i econòmic. La seua causa principal és l’emissió a l’atmosfera de substàncies com òxids de sofre (SO2), òxids de nitrogen (NO), diòxid de carboni (CO2), ozó (O3), clorofluorocarburs (CFC), etc. Aquestes substàncies s’originen en centrals tèrmiques que fan servir combustibles fòssils, refineries, indústries -sobretot químiques-, vehicles a motor o calefaccions, certes formes d’explotació agrícola i ramadera intensiva, etc.
Dos dels efectes de la contaminació atmosfèrica són la pluja àcida i la reducció de la capa d’ozó. La pluja àcida es produeix quan les emissions d’òxids de sofre i de nitrogen persisteixen a l’aire, són transportats a quilòmetres de distància convertits en àcids i dipositats al sol i a les aigües per les pluges, de manera que contaminen les aigües i deterioren els boscos. Per la seua banda, l’emissió de clorofluorocarburs repercuteix en la disminució del gruix de la capa d’ozó que a l’estratosfera absorbeix les radiacions solars ultraviolades B i, d’aquesta manera, protegeix de diverses malalties. No s’ha de confondre aquesta capa d’ozó amb la concentració de la mateixa substància a la troposfera com a efecte secundari d’altres emissions, i que actua com a agent oxidant.
• Alteració i degradació dels sòls
En una gran part del territori de la Unió Europea els cicles bioquímics que es desenvolupen al sol i són la base de la vida de plantes i animals han sofert alteracions de l’equilibri o s’han trencat. La sobreexplotació agrària, la desforestació provocada per tales o per incendis, l’adobament natural incorrecte i, sobretot, l’ús de productes químics molt actius, com ara fertilitzants, herbicides i plaguicides, així com la presència de residus de tot tipus als abocadors, modifiquen la composició química del sol, transmeten substàncies nocives a vegetals i animals i destrueixen els elements orgànics del sòl: bacteris, cucs, larves d’insectes o humus en general. Si a la contaminació dels sòls s’afegeixen condicions climàtiques d’escassetat de precipitacions, els efectes s’accentuen, en primer lloc per la degradació de la vegetació natural, posteriorment per la pèrdua de la protecció de la cobertura vegetal i, per acabar, per l’erosió i la desertització, és a dir, per la pèrdua del sòl. Aquest és un problema especialment preocupant a les regions mediterrànies del sud-est espanyol i a les regions meridionals d’Itàlia i Grècia, on les escasses precipitacions es concentren de manera intensa en períodes de temps molt curts i arrosseguen pels torrents el dèbil mantell del sol, que ha quedat desprotegit a causa de l’absència de vegetació.
• Altres problemes
L’esmentat informe sobre el medi ambient a Europa també enumera problemes prioritaris com ara els següents: la pèrdua de la biodiversitat, la producció de residus, la manca de qualitat de vida urbana, els riscos de grans accidents (nuclears, industrials i pel transport de mercaderies perilloses) i, com a colofó, el possible canvi climàtic.
3.2 La política mediambiental• Les institucions
La primera mostra d’interès de les institucions comunitàries pel medi ambient es va manifestar amb motiu de la conferència de les Nacions Unides sobre el medi humà celebrada a Estocolm el 1972. Des d’aleshores es va configurar la mediambiental com una de les grans polítiques comunitàries juntament amb l’agrícola, la pesquera, l’energètica, la social, etc., amb la singularitat que ha estat l’única a ser gestionada mitjançant programes d’acció continus. D’aquesta manera, l’Acta única del 1987 dedica tot un apartat a la política ambiental, i la declara objectiu prioritari i específic. Posteriorment, el tractat de Maastricht (1992), d’una banda, enforteix l’autoritat de la UE en matèria de cura de l’entorn, i estableix que n’hi ha prou que les decisions sobre el medi ambient es prenguen per majoria qualificada -i no per unanimitat, com en altres matèries- perquè siguen vinculants en tots els estats membres (tret d’algunes excepcions per motius estratègics d’ordenació territorial).
D’altra banda, augmenta la importància de la política del medi ambient en disposar que totes les altres polítiques comunes s’han d’ajustar a les normes de protecció ecològica i que, fins i tot, tindran prioritat per obtenir fons de cohesió els projectes que mostren objectius mediambientals.
L’organisme comunitari que gestiona la política ambiental és la Comissió Europea, integrada per comissaries semblants als ministeris d’un Estat. Una d’aquestes és la Comissaria Europea de Medi Ambient i Seguretat Nuclear, de la qual depén la Direcció General corresponent, encarregada de la gestió tècnica d’aquests temes. La Comissió Europea va crear l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA), que va començar a funcionar el 1994. Les funcions d’aquesta comissió són: crear una xarxa europea d’informació i d’observació del medi ambient (Eionet, Xarxa Natura 2000), facilitar dades a la UE, als governs dels estats i a l’opinió pública per adoptar les mesures necessàries per a la defensa del medi i, per acabar, proporcionar assistència tècnica i científica en tot allò que fa referència a l’entorn.
• Les actuacions
Com ja hem dit, la política comuna de medi ambient es gestiona a la Unió Europea mitjançant programes d’actuació successius que han evolucionat des d’una mentalitat «reparadora» i purament sancionadora («qui contamina, paga») fins a fixar-se com a fites la protecció i la prevenció. Un canvi radical en la política mediambiental va suposar el cinquè programa (1993-2000), gestionat per l’AEMA, amb la seua pròpia nomenclatura: «Cap a un desenvolupament sostenible». La idea era, i continua sent, substituir la concepció del creixement econòmic il•limitat per la concepció que el medi ambient i els recursos no es poden utilitzar sense mesura, precisament perquè són limitats i, per tant, la conservació mediambiental és una exigència econòmica i de supervivència a llarg termini.
Què entén la UE per desenvolupament sostenible? De manera resumida es relacionen a continuació les actuacions prioritàries que, en aquest context, s’ha fixat aquest programa:
1. Integració de la dimensió ecològica en totes les altres polítiques comunes.
- En agricultura: fent servir mètodes de producció no intensives i plantejant globalment el desenvolupament agrari.
- En transport: emprant modalitats més ecològiques i nous combustibles, i controlant les emissions dels vehicles.
- En energia: fomentant l’ús racional i la utilització d’energies renovables, millorant l’eficiència.
- En indústria: fomentant l’ús de tecnologies netes i el reciclatge dels residus.
- En turisme: establint codis de conducta respectuosos amb l’entorn.
2. Ampliació de la gamma d’instruments utilitzats per modificar tendències i pràctiques actuals perjudicials per al medi ambient, per exemple, establint impostos especials i facilitant l’accés als fons comunitaris dels projectes que atenen qüestions mediambientals.
3. Millora de l’aplicació de la legislació mediambiental, simplificant el marc legal i reforçant la cooperació entre diverses autoritats.
4. Sensibilització de l’opinió pública amb l’educació, la formació d’especialistes i la informació.
5. Cooperació internacional, ja que tant els problemes com les solucions es plantegen a escala planetària.
Tanmateix, els dos problemes principals de les actuacions mediambientals que s’han dut a terme fins ara ha estat la ineficàcia de les normes i el fet que no s’haja tractat la prevenció des de l’arrel del problema: la transformació dels tipus de producció d’acord amb un altre model de desenvolupament. Existeix, gairebé es podria dir a escala planetària, una consciència del problema, una avaluació dels riscos, però una operativitat escassa a l’hora de corregir-los; en el fons de tot s’amaga un problema econòmic important, ja que transformar o corregir certes produccions o els efectes d’aquestes exigeix unes inversions molt altes. L’actual sistema de producció i de consum no és sostenible, els recursos del planeta són limitats: s’ha de pensar en clau global, però s’ha d’actuar des de l’àmbit local....
.............................................................................................................
La Unió Europea és, en conjunt, una potència demogràfica i econòmica important i, sens dubte, mostra a l’exterior una certa homogeneïtat de civilització i de comportaments socioculturals. Tanmateix, aquests fets no han d’ocultar les disparitats que hi ha entre els estats que la integren, entre les quals sobresurten els desequilibris socioeconòmics entre estats i regions, que han constituït l’obstacle més important per arribar a la convergència econòmica.
4.- UNA UNIÓ DE 27 ESTATS
A continuació us presentem un seguit de dades de la Unió Europea dels 27:
4.1 La superfície
La superfície de la UE-27 és de 4,2 milions de km2, essent França l’estat més gran i Malta el més petit. La població de la UE-27 se situa al voltant dels 500 milions d’habitants (493), destacant Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Espanya i Polònia com a estats que compten amb major nombre de ciutadans. Aquests tenen gairebé el 75 per cent d’habitants del total de la UE-27. El Producte Interior Brut (PIB) s’ha situat al darrer exercici (2007) en els 12,35 bilions d’euros, és a dir, en conjunt la Unió Europea és la primera economia mundial en P.I.B. pel davant dels EUA.
4.2 La població
La UE-27 compta amb una població d’uns 500 milions d’habitants. La zona més densament poblada, denominada “dorsal europea”, s’estén des de l’est d’Anglaterra al NO d’Itàlia. Gràcies al desenvolupament del comerç des de l’edat mitjana i a la posterior industrialització, va atraure població i va permetre crear aglomeracions urbanes i serveis. Des d’ací la població es prolonga per tres eixos: la vall del Po; el litoral mediterrani, que es beneficia del desplaçament de població i ocupació ocasionada per la crisi d’algunes antigues regions mineres i industrials; i l’eix oriental des de Renània fins Silèsia i Bohèmia.
A partir d’aquests eixos la densitat disminueix progressivament i augmenta només en àrees disperses (litoral atlàntic, baixes terres escoseses) o en ciutats aïllades (generalment les capitals estatals). Les densitats més baixes corresponen a les zones àrtiques i de muntanya, i a les de recursos naturals escassos (interior de les penínsules ibèrica i hel•lènica).
El creixement natural de la majoria dels països de la UE es troba estancat o en regressió, a causa de les baixes taxes de natalitat i de mortalitat. Les taxes de fecunditat més baixes es localitzen en l’àmbit mediterrani (Espanya, Itàlia i Grècia) i oriental, a causa de l’intens descens experimentat des de 1975 i 1990 respectivament. Les taxes de mortalitat més elevades corresponen als països més envellits (Regne Unit, Alemanya) o amb nivell de vida més baix (Europa oriental).
Des de la crisi de 1975 van augmentar les migracions procedents de països extracomunitaris (Àfrica, antics dominis colonials i altres estats europeus) que afecten quasi tots els membres de la Unió Europea perquè el “tancament de fronteres” pels països amb més tradició immigratòria va incrementar la pressió sobre el flanc sud, especialment sobre Espanya i Itàlia i, després de la última ampliació, sobre els nous membres com a manera d’introduir-se a la UE. Açò fa necessari avançar en el procés d’harmonització de les polítiques d’immigració, iniciat a la Cimera de Tampere (1999), així com reforçar els controls als estats fronterers (Espanya, per exemple).
Es dona una estructura demogràfica envellida deguda al dràstic descens de la fecunditat i a l’increment de l’esperança de vida. No obstant això, hi ha diferències entre estats amb més pes de la població jove (Irlanda) i estats molt envellits (Espanya, Alemanya i Bèlgica). La terciarització de la població activa és general, encara que amb diferències entre països (77% a Holanda i 52% a Eslovènia).
4.3 El grau de riquesa i desenvolupament
Es difícil determinar quins són els indicadors idonis per conéixer el grau de desenvolupament d’una societat, i tornarem a parlar d’aquest tema quan tractem els desequilibris regionals. Aquestes diferències es manifesten, fonamentalment, en els aspectes següents: ocupació, producció, renda per càpita i desenvolupament humà o qualitat de vida.
• L’ocupació
En el conjunt comunitari el 1992 hi havia uns 150 milions de llocs de treball repartits de manera irregular en l’espai i en els sectors productius, i el nombre d’aturats arribava als 17 milions de persones (sense comptar els tres països incorporats el 1995, és a dir, Suècia, Finlàndia i Àustria).
En l’agricultura l’ocupació ha disminuït notablement, també en i solament s’ha incrementat en els serveis.
Les taxes d’atur més baixes dels darrers anys s’observen a Holanda, Dinamarca, Àustria i Irlanda, mentre que les més altes es troben a Eslovàquia, Espanya, Polònia, Grècia i Portugal, així com a França i Alemanya. Espanya, després d’un descens molt continuat des de la dècada dels noranta (1996-2006) i els canvis introduïts per confeccionar l’E.P.A. (Enquesta de la Població Activa) des del 1r. Trimestre de 2002 (només es reconeixen com aturats els enregistrats als llistats de l’atur durant la darrera quinzena), ha tornat als increments de l’atur com a conseqüència, sobre tot, de la crisi de la construcció.
El país amb una proporció mes elevada d’ocupació industrial és Alemanya (més del 39 %, per l’excés d’ocupació en aquest sector produït per la reunificació amb l’antiga RDA que ha fet elevar les taxes d’atur de l’estat “més ric” d’Europa de manera imparable) seguit d’Àustria, Itàlia, Espanya i Portugal. Els que tenen una ocupació percentual més baixa en aquest sector són els Països Baixos i Grècia, a causa del pes més gran dels serveis i, per tant, d’una economia més desenvolupada en el cas dels primers i de la importància de l’agricultura en el cas grec, exponent de l’endarreriment econòmic que pateix. Per la seua banda, les participacions d’ocupació terciària més elevades es troben als països nòrdics i els del Benelux, a més del Regne Unit i França, als que també els arriben els efectes de la crisi per la globalització dels mercats.
• La producció
Les dades de l’aportació de cadascun dels sectors productius a la formació del producte interior brut confirmen la terciarització de l’economia europea, la fortalesa industrial d’alguns països i els desequilibris d’altres. Així, doncs, si comparem les dades d’ocupació i de formació del PIB, podem extreure’n algunes conclusions importants. D’una banda, trobem un primer grup de països amb un sector terciari molt fort acompanyat d’una indústria sòlida (cada vegada es comprova amb més precisió que la importància dels serveis té una relació estreta amb les noves formes de producció i demandes industrials). Aquests països són Alemanya, Bèlgica, els Països Baixos, Irlanda i Luxemburg. Un segon conjunt és integrat per Suècia, Àustria, Finlàndia, Regne Unit i França tots amb un sector terciari menys dinàmic o sobredimensionat, ja que fan una aportació al PIB més menuda que la que els correspondria pel grau d’ocupació que tenen. D’aquests països, Finlàndia presenta un cert desequilibri en l’agricultura, i Suècia i Àustria mostren un sector industrial en alça. En un lloc intermedi es troben Espanya, Itàlia, Grècia i Xipre. Per acabar, entre els més endarrerits destaca Portugal, amb la majoria d’estats integrats als darrers anys (Estònia, Eslovàquia, Hongria, Lituània, Letònia, Polònia, Romania i Bulgària) que són els que presenten problemes més greus, sobre tot pels excedents de mà d’obra agrària i la necessitat d’una modernització urgent del teixit productiu.
• La renda per càpita
Entre el 1980 i el 1993, el PIB per càpita comunitari va créixer un 19 % de mitjana, i l’increment va ser més ràpid als països que partien de nivells més baixos (amb l’excepció de Luxemburg, que va créixer un 73 %) com ara Irlanda (61 %), Espanya (31 %), Portugal (29 %) i, d’aquests països problemàtics, només Grècia va créixer per sota de la mitjana (12 %). Aquesta tendència s’ha considerat a l’hora d’explicar la convergència europea, és a dir, com es van apropant els països que tenen més endarreriment econòmic (perifèria comunitària) cap als més avançats que disposen d’una innovació econòmica més alta (centre comunitari).
La convergència s’explica quan un espai perifèric augmenta el valor del producte interior brut per sobre de la mitjana comunitària. De tota manera, amb l’entrada de 12 països més pobres (entre 2004 i 2008), les diferències actuals de renda són més notables. L’oficina estadística EUROSTAT situa Espanya (23.396 euros/habitant) en el grup de països al voltant de la mitjana comunitària (24.700 €/hab.) en quant al PIB/hab. de 2007 (100), expressat en unitats de poder de compra, junt a Itàlia (101), Grècia (98) i Xipre (93). Immediatament per davant d’Espanya se situen França (111), Alemanya (113), Regne Unit (116) o Bèlgica (118). Al grup d’estats membres amb una renda per càpita un poc superior a la mitjana de la UE-27 cal afegir Àustria, Suècia i Dinamarca.
Aquestes dades d’Eurostat posen de relleu les grans diferències entre el 276% de Luxemburg i el 38% de Bulgària. Juntament amb Luxemburg, el major nivell de renda també correspon a Irlanda (146) i Holanda (131). Els més pobres, pel contrari, a banda de l’esmentada Bulgària, són Romania (41) i Polònia (54). Eslovàquia, Hongria, Lituània i Letònia se situen entre el 30% i el 50% per davall de la mitjana, mentre Eslovènia, Txèquia , Malta, Portugal i Estònia tenen entre un 10% i un 30% inferior a la mitjana del PIB comunitari.
Per tant, malgrat la crisi conjuntural de les economies occidentals, durant el 2007 Espanya (107) no solament ha superat Itàlia (101) en PIB per habitant, sinó que, fins i tot, s’ha situat com la vuitena potència econòmica mundial en Producte Interior Brut: si en 2006, el PIB espanyol va ser de 972.200 milions d’euros, durant el 2007 ha arribat als 1.037.600. No obstant, amb aquestes dades es previsible que Espanya no puga mantenir-se durant molt de temps en el lloc número 8 de l’economia mundial, perquè encara que Canadà (amb poc més de 32 milions d’habitants, front als prop de 45 milions d’Espanya) té molt difícil recuperar aquesta posició, en canvi l’Índia (amb un PIB equivalent a dos terços de l’espanyol) creix a taxes reals del 8% i, amb més de mil milions d’habitants, és probable que no tarde molt de temps en superar el tamany de l’economia espanyola.
• Índex de Desenvolupament Humà (IDH) i qualitat de vida
Considerar el nivell de vida solament per la distribució per càpita del PIB és una visió massa simple i economicista. Per això, avui es tendeix a considerar altres criteris com, per exemple, l’índex de desenvolupament humà de l’ONU, que combina factors d’ingressos econòmics, sanitaris i educatius, els valors dels quals oscil•len entre 1 i 0. Tots els països de la UE-15 es situaven -en la classificació del 1996- entre els que tenien un nivell més alt; encara més, 13 d’aquests es trobaven entre els 25 primers del món, i només Luxemburg i Portugal baixaven fins als llocs 27 i 35, respectivament.
Alguns països, com el Regne Unit, Alemanya i Itàlia estan pitjor classificats per aquest indicador del que els correspondria pel potencial econòmic que tenen. Als darrers anys, podem dir que la classificació de països del món segons l’I.D.H. no presenta massa canvis.
Per acabar, convé no oblidar dues qüestions: primera, que hi ha criteris de qualitat de vida que són molt difícils d’avaluar i que no s’han de confondre amb el nivell de vida; segona, que alguns dels indicadors assenyalats no són més que mitjanes que no ofereixen informació sobre la distribució real de la riquesa i del benestar, i que algunes institucions han alertat recentment sobre el fet que la pobresa afecta també a molts milions de residents de la Unió Europea.
5.- ELS DESEQUILIBRIS REGIONALS
Les importants diferències socioeconòmiques que hem assenyalat entre els quinze estats de la Unió Europea s’accentuen quan baixem a escala regional, de manera que mentre que el país més ric (Luxemburg) té un producte interior brut per càpita 7 vegades superior al del més pobre (Bulgària), la distancia augmenta quan baixem a la regió més pròspera (Groningen, a Holanda) respecte a les més deprimides (zones rurals dels països de l’Est incorporats darrerament).
Però, a més, es constata que mentre que els estats comunitaris econòmicament més dèbils han anat acurtant en certs períodes la seua distància amb els nivells mitjans europeus, no passa el mateix amb les regions menys afavorides, que fins i tot augmenten aquesta distància relativa amb les que ocupen l’extrem contrari.
La persistència o l’accentuació d’aquestes diferències és, probablement, el problema principal de la convergència europea en general i de la cohesió interna d’alguns països en particular.
5.1 Factors de desequilibris regionals
Quins factors distingeixen els territoris amb un alt grau, real o potencial, de desenvolupament dels que tenen greus mancances i estan endarrerits? Com a principals, esmentarem els següents:
• Els indicadors econòmics bàsics
Els indicadors econòmics bàsics, i entre aquests el producte interior brut i la seua distribució per càpita, proporcionen un primer diagnòstic de l’estat general de l’economia. De fet, aquest és un factor utilitzat per la Unió Europea per singularitzar el grau de desenvolupament de les regions, però per ell mateix resulta insuficient.
• El potencial humà
S’entén que el fet de disposar de prou quantitat de població i, a més, qualificada educativament i professionalment, és un factor clau de desenvolupament.
Per contra, la despoblació i l’envelliment demogràfic, tal com passa a àmplies zones rurals d’Espanya i Irlanda, que en alguns casos se sumen a una qualificació professional escassa i a un atur elevat -especialment juvenil-, són manifestacions d’endarreriment econòmic.
• Infraestructures, comunicacions i equipaments
Les regions amb denses xarxes ferroviàries, de carreteres i autopistes, de telecomunicacions i d’informació, amb bons serveis educatius, sanitaris, comercials, etc., demostren que tenen un desenvolupament més alt o que estan en una disposició més favorable que els territoris que tenen infraestructures escasses, desorganitzades o antiquades.
• Investigació i tecnologia
On hi ha capacitat de dedicar recursos a la investigació i al desenvolupament de noves tecnologies, augmenta la rendibilitat de les seues activitats, es crea ocupació, s’atrauen ràpidament innovacions d’altres procedències i, sobretot, es té el poder de decidir sobre els processos de producció en el seu propi espai i en els altres.
En aquelles regions on no hi ha aquesta capacitat d’invertir recursos augmenta gradualment la colonització tecnològica i la dependència respecte a l’exterior, i, en conseqüència, disminueix l’autonomia de decisió sobre el seu present i el seu futur.
• Localització i accessibilitat
En igualtat de circumstàncies, la mateixa posició geogràfica d’un espai pròxim a grans mercats és un factor molt influent del desenvolupament enfront d’altres de més allunyats, ja que els costos de transport continuen tenint una gran importància.
Solament en el cas d’espais de desenvolupament social i econòmic escàs es pot compensar la localització en llocs llunyans de certes activitats, moltes vegades menys qualificades o perilloses, per la reducció de costos de producció i la permissibilitat de la legislació laboral o mediambiental.
• La modernització del sector primari
A la Unió Europea s’estableix una relació directa entre el desenvolupament regional i una taxa baixa d’atur primari, entre el grau de mecanització elevat i el rendiment alt d’unes activitats primàries destinades a la comercialització. Per contra, les regions més endarrerides coincideixen amb aquelles en què perviuen unes estructures agràries tradicionals en les quals encara treballa una proporció important de la població activa que obté una rendibilitat baixa.
• El sanejament de la indústria
En l’actualitat, són nombroses les regions europees de llarga tradició industrial basada en subsectors bàsics, grans consumidors d’energia i que donen feina a molta mà d’obra, que pateixen les onades successives de les crisis recents i que viuen un declivi franc immergides en processos de reconversió o desmantellament costosos (cornisa cantàbrica, est d’Alemanya, regió de Manchester).
El desenvolupament industrial es defineix en aquests moments per la inversió intensiva en capital i tecnologia, amb menys necessitats de mà d’obra però més qualificada i una alta rendibilitat molt lligada, a més, al sector terciari de serveis especialitzats a les empreses. Un estadi de desenvolupament industrial diferent dels anteriors és el dels espais nous, sense tradició industrial prèvia però que, per la seua posició relativa i les seues condicions, reben la implantació de fàbriques noves o determinades fases de la producció per difusió des dels espais més desenvolupats, alhora que aquests darrers sempre se’n reserven la gestió, la decisió i els processos més especialitzats.
• El dinamisme del sector terciari
Ja hem indicat que les activitats de la UE s’han terciaritzat, i podem afirmar que en el desenvolupament econòmic té un paper primordial l’expansió d’aquest sector. El que passa és que s’ha de distingir entre els serveis realment dinàmics (bancaris, financers, d’assegurances, de suport a les empreses, educatius, sanitaris, culturals, etc.) i altres serveis que només deuen el seu desenvolupament a la inflació de l’administració i d’activitats poc qualificades (serveis domèstics, alguns llocs de treball d’hoteleria i comerç tradicionals), que són uns indicadors clars d’una capacitat determinada per modernitzar les estructures econòmiques.
5.2 Classificació de les regions
Si generalitzem un poc, podem afirmar que els territoris de la UE en els quals es localitza un nombre més alt dels factors positius relacionats amb l’apartat anterior constitueixen les regions centre. Per contra, l’absència o les circumstàncies negatives d’aquests mateixos factors distingeixen les regions perifèriques.
Les regions centre es disposen al voltant de dues línies, una de direcció més o menys oest-est, des del sud-est d’Anglaterra fins als antics límits entre els estats alemanys occidentals i orientals, i una altra de direcció aproximadament nord-sud, des del Bàltic fins a la Mediterrània a través de l’entorn alpí. Aquestes regions més centrals són l’Illa de França (on hi ha París), el sud-est anglès (amb l’aglomeració londinenca), l’occident d’Holanda, Brussel•les, la regió de Copenhaguen, Hamburg, Bremen, Hessen, Berlín occidental, Luxemburg, Alsàcia i la Provença-Alps-Costa Blava. Si ampliem una segona corona, el centre s’estén pels voltants del canal de la Mànega fins a altres àrees del sud d’Anglaterra, els estats alemanys occidentals, bona part de Bèlgica, els Països Baixos, França i el nord d’Itàlia (Llombardia, Piemont, Vèneto, Alt Adige). Les regions sueques del sud d’Estocolm i la major part d’Àustria també formen part d’aquesta classificació.
La majoria de les regions de la perifèria també se situen a les vores de la Unió Europea. Les que pateixen la pitjor situació, a més de les esmentades dels països de l’Est, són algunes comunitats autònomes de l’Estat espanyol: Galícia, Castella-la Manxa i Extremadura; les zones septentrional, central i l’Alentejo, a Portugal, i el nord de Grècia, però també pertanyen clarament a aquesta categoria perifèrica Irlanda, quasi tota la resta del territori espanyol, del grec i del sud d’Itàlia, als quals s’han d’afegir els estats alemanys de l’Est, les extenses regions glaçades del nord de Finlàndia i Suècia i el Burgenland austríac, fronterer amb Eslovàquia i Hongria. Menys desfavorables són les posicions d’Escòcia, el nord d’Anglaterra i Gal•les, algunes àrees molt concretes dels Països Baixos orientals i Valònia, les regions centrals d’Itàlia i les zones de la vall de l’Ebre, la Mediterrània i les Canàries.
Cal cridar l’atenció sobre la presència de regions petites, com ara Madrid, Lisboa, Atenes i el Laci (Roma), amb graus de desenvolupament molt superiors al seu entorn més proper, que són àrees semiperifèriques autèntiques que coincideixen amb les capitals d’estats amb problemes de desenvolupament.
6.- LES POLÍTIQUES DE DESENVOLUPAMENT
Coincideixen amb actuacions dins de l’espai comunitari, a fi de mirar de reduir les diferències socioeconòmiques entre estats i regions mitjançant ajuts per corregir algunes de les estrangulacions del desenvolupament assenyalades. En considerarem dos: els fons estructurals, d’escala regional, i el Fons de Cohesió, d’escala estatal.
6.1 Els fons estructurals
La preocupació pels aspectes espacials del desenvolupament va aparèixer tardanament a l’actual UE, i fins al 1975 no es va crear un fons destinat al desenvolupament regional, però de manera inconnexa amb altres accions. Per això, el 1988 es van reformar els anomenats fons estructurals comunitaris, adreçats al desenvolupament regional, per millorar-ne l’eficàcia i dotar-los de més mitjans econòmics. Els tres fons estructurals coordinats són el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), que es va crear el 1975, el Fons Social Europeu (FSE), que data del 1958, i el Fons Europeu d’Orientació i de Garantia Agrícola (FEOGA) a la secció d’Orientació, que es va instituir el 1964.
La reforma pretenia aplicar les mesures previstes a l’Acta Única per a la consolidació de la cohesió econòmica i social de la UE mitjançant la reducció de les desigualtats regionals, la disminució de les diferències entre els grups socials més o menys afavorits i la lluita contra l’atur. Aquests fons estructurals es gestionen mitjançant uns programes concertats entre la Comissió Europea, l’estat i la regió segons uns objectius prioritaris, que són els següents:
• Objectiu núm. 1: desenvolupament i ajustament estructural a les regions menys desenvolupades. S’aplica a les regions que tenen un PIB per càpita inferior al 75 % de la mitjana comunitària; és a dir, a les regions perifèriques poc industrialitzades o amb un greu deteriorament econòmic. Comprenia Grècia, Irlanda, tot Portugal; onze comunitats espanyoles de l’occident, el centre i el sud; el migdia d’Itàlia, Còrsega; diversos districtes del nord de França i Calais; els Highlands escocesos i Irlanda del Nord, al Regne Unit; els Flevoland als Països Baixos; Henao a Bèlgica; els cinc nous estats federats orientals d’Alemanya, més el Berlín est, i el Burgenland austríac. Les accions van destinades a investigació i desenvolupament, formació professional, serveis a les empreses, infraestructures, desenvolupament dels sectors productius, etc., i beneficien un 27 % de la població de la UE.
• Objectiu núm. 2: reconversió de les regions, comarques o zones urbanes afectades greument pel declivi industrial. Aquest objectiu no inclou regions pròpiament dites, sinó àrees en les quals s’havia localitzat tradicionalment la indústria, però que avui dia pateixen una taxa d’atur superior a la mitjana comunitària i un percentatge d’ocupació industrial igual o superior a la mitjana de la Unió però amb destrucció de llocs de treball. També s’aplica a nuclis amb problemes de rehabilitació de zones industrials degradades o afectades per la reestructuració del sector pesquer; en aquest cas, les accions es dirigeixen al foment de l’ocupació i de la qualitat de l’entorn econòmic afavorint noves activitats, rehabilitant llocs, terrenys i edificis, millorant la formació i la relació entre universitat i indústria, etc., accions que, en total, arriben a un 17 % de ciutadans de la UE.
• Objectiu núm. 3: lluita contra l’atur de llarga durada, juvenil i femení.
• Objectiu núm. 4: capacitació professional dels treballadors davant els nous sistemes de producció, que no respon a una política regional concreta.
• Objectiu núm. 5a: modernització del sector primari, que tampoc no s’enquadra estrictament en la política regional.
• Objectiu núm. 5b: desenvolupament de les zones rurals, seleccionades perquè tenen un percentatge alt d’ocupació en agricultura, però que pateixen despoblament i un nivell baix de rendes agràries. Afecta un 8 % de la població comunitària, i les seues accions són la diversificació d’activitats i la creació de llocs de treball no agraris, sobretot en el turisme i en petites empreses.
• Objectiu núm. 6: accions a favor de les regions nòrdiques de Finlàndia i Suècia, situades al nord del paral•lel 62 i amb una densitat de població igual o inferior als 8 hab./km2.
6.2 El Fons de Cohesió
El tractat de la Unió va crear el Fons de Cohesió, destinat a facilitar als estats membres més pobres la transició cap a la unió econòmica i monetària, alhora que els permet de millorar les infraestructures de transport i la protecció del medi ambient. El requisit és tenir un PIB per càpita inferior al 90 % de la mitjana comunitària, raó per la qual, fins al 2005, els únics estats beneficiaris d’aquests fons han estat Espanya (a la qual es destinava entre el 52 % i el 58 % del total), Grècia i Portugal (del 16 % al 20 %) i Irlanda (entre el 7 % i el 10 %).
El problema de les accions regionals o estatals és la manca freqüent d’eficàcia per no haver donat prioritat als factors de desequilibri que s’han de corregir en cada territori i, per tant, per haver-se preocupat més pel creixement del conjunt que del desenvolupament equilibrat.
Les diferències entre una Europa rica, desenvolupada i dominant, i una altra de pobra, endarrerida i dependent, podia constituir la principal barrera a la cohesió i, per tant, perpetuar una Europa de “dues velocitats” o «asimètrica», o més ben dit, l’existència de dues Europes, encara que l’èxit en la implantació de l’euro allunya, de moment, aquest perill. De fet, solament si es disminueixen les diferencies socioeconòmiques estatals i regionals es podrà pensar realment en un veritable projecte europeu de conjunt que s’està posant a prova amb les ampliacions, de 2004 i 2007, a 12 estats més i, sobre tot, després de la negativa d’Irlanda (2008) i dels ciutadans d’alguns estats comunitaris a signar el Tractat de Lisboa que, en certa manera, és un programa de rellançament polític davant el fracàs del projecte de Constitució Europea (presentat el 29 d’octubre de 2004).
===================================================
MAPES D'EUROPA:
TEMA 3.- VOCABULARI:
El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (1951/ 1953) és la primera pedra sobre la qual s’ha bastit la Unió Europea. Aquest Tractat va estar vigent durant cinquanta anys i un cop expirat va ser
absorbit per la Comunitat Europea.
El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (1957/ 1958), també conegut com a Euratom, s’ocupa de la cooperació en matèria d’energia nuclear.
El Tractat de Roma (1957/ 1958) és el nom que tot sovint es dóna al Tractat de la Comunitat Europea perquè la primera versió d’aquest Tractat, que aleshores es deia Tractat de la Comunitat Econòmica Europea, es va signar a Roma.
El Tractat de Maastricht (1992/ 1993) va crear la Unió Europea i va esmenar també el Tractat de la Comunitat Europea.
L’Acta Única Europea (1986/ 1987), el Tractat d’Amsterdam (1997/ 1999) i el Tractat de Niça (2001/ 2003) van esmenar els tractats existents que, a més a més, cada vegada que s’ha ampliat la Unió Europea s’han anat modificant per incloure-hi els nous Estats membres.
El Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa (2004) va ser un intent d’unificar totes les normes fonamentals de la UE en un marc únic i simplificat. Encara que va ser signat per tots els governs dels Estats membres d’aleshores i ratificat per la majoria d’ells, va ser rebutjat en referèndum a França i als Països Baixos.
El Tractat de Lisboa(2007) pretén aportar importants millores al funcionament de la Unió Europea. També pretén acabar amb la distinció entre la Comunitat i la Unió: si entra en vigor, tot serà de la Unió Europea i el Tractat de la Comunitat Europea passarà a dir-se el "Tractat de funcionament de la Unió Europea". També en aquesta ocasió, tots els governs dels Estats membres van signar el tractat però va ser rebutjat en un referèndum, aquesta vegada a Irlanda. Ara, per tant, el seu futur és incert.
Enllaç a publicacions de la Unió Europea en català (Representació de la Comissió Europea a Barcelona).
==============================================================
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
