25 oct. 2012

TEMA 1: L'ISLAM I AL-ÀNDALUS (2 ESO)

L’islam és una religió monoteista que creu en un Déu únic. Va ser transmesa als éssers humans mitjançant el profeta Mahoma. Després de la mort de Mahoma, els àrabs van escampar l’islamisme per Àfrica, Àsia i part d’Europa. En la seua expansió, els musulmans van començar l’any 711 la conquista de la Península Ibèrica. S’hi van quedar fins a l’any 1492. L’Estat que els musulmans van crear a la Península Ibèrica va rebre el nom d’Al-Andalus.


1. L’APARICIÓ DE L'ISLAM 

1.1. Mahoma, profeta de l’islam.- L’islamisme va nàixer a Aràbia. Els seus habitants eren politeistes i tenien a la Meca un centre religiós important, on es conserva la pedra negra de la Kaaba. Mahoma va nàixer a la Meca cap a l’any 570 i va quedar orfe molt aviat. Va ser educat pel seu oncle. Segons la tradició, un dia l’arcàngel Gabriel li va anunciar que ell era el nou profeta d’Al·là (Déu en àrab) i havia de predicar una nova religió: l’islam.
1.2. L’hègira.- Mahoma va explicar als habitants de la Meca el que Al·là li havia transmés, però el seu missatge no va ser ben acceptat i va ser perseguit per les seues idees. Mahoma va abandonar la Meca per refugiar-se a la ciutat de Medina l’any 622: és l’anomenada hègira o fugida, data que marca l’inici de l’era musulmana. Mahoma va aconseguir convertir els habitants de Medina a la nova religió, i amb la seua ajuda va atacar la Meca el 630, i va destruir els ídols antics. Quan va morir, l’any 632, Mahoma havia dominat tot Aràbia.

2. L’ISLAM

2.1. La religió islàmica.- L’Alcorà és el llibre sagrat dels musulmans i conté les veritats que Al·là va revelar a Mahoma. Consta de 114 sures o capítols, dividits en versicles. Els musulmans són monoteistes. Creuen en un Déu únic, Al·là. Déu va enviar Mahoma, el seu profeta, per recordar als homes la llei que han de complir. L’islam presenta dues grans tendències: el sunnisme i el xiisme.
2.2. L’islam, un codi de conducta.- L’islam sosté alguns principis bàsics d’organització social, econòmica i política. El poder només pertany a Déu, i els qui l’exerceixen són els seus delegats. Els dirigents són alhora caps polítics i religiosos. S’anomenen califes. La propietat té un caràcter religiós. Tots els béns pertanyen a Déu i els homes únicament són els seus usuaris. La justícia ha de ser aplicada seguint les normes de l’Alcorà. L’organització familiar es regeix pels textos sagrats.

3. L’EXPANSIÓ DE L'ISLAM 

3.1. La primera expansió: el califat omeia de Damasc.- L’any 644 els exèrcits musulmans ja controlaven Egipte, Síria i l’Iraq, i es llançaven a dominar Líbia i l’Iran. Cap a occident ocuparen el nord d’Àfrica, van travessar la Península Ibèrica i s’endinsaren a França. Allà van ser derrotats a Poitiers, el 732. Cap al nord van penetrar fins a Constantinoble. Van penetrar per l’Àsia central i van travessar el riu Indus. Els territoris conquistats van restar fins a l’any 750 sota l’autoritat dels califes de la dinastia omeia.
3.2. La consolidació de l’islam.- A partir de l’any 750, la família dels abbàssides de Bagdad van derrotar els omeies i fundaren una nova dinastia califal. A partir del segle IX, la propagació de l’islam es va produir mitjançant l’influx que navegants i caravaners van exercir en molts llocs del món. Però els abbàssides van anar perdent el control sobre aquests territoris. Algunes províncies van aconseguir la independència religiosa. Al segle XIII, els mogols van imposar la seua autoritat sobre una bona part de les terres musulmanes. Més tard l’Imperi Turc va exercir el seu domini fins al segle XIX.
3.3. La integració dels pobles conquistats.- Tot i que la conquista es feia en nom de la religió, es permetia als pobles conquistats que practicaren la seua religió. Els cristians i els jueus gaudien de la condició de minoria protegida. Durant els segles següents, com que els musulmans gaudien d’avantatges socials i econòmics, la majoria dels habitants dels territoris conquistats es va convertir a l’islamisme.


4. L’ISLAM A LA PENÍNSULA IBÈRICA: AL-ÀNDALUS

4.1. La conquista.- Els exèrcits musulmans van iniciar la conquista de la Península Ibèrica l’any 711. Conquistaren el regne visigòtic. Els visigots, ja afeblits a causa de baralles internes, van ser incapaços d’encarar-s’hi. El rei visigot Roderic va morir a la batalla de Guadalete i les seues tropes es dispersaren. Els exèrcits musulmans van avançar ràpidament i ocuparen les principals ciutats d’Andalusia i Toledo, capital del regne visigòtic. En set anys van controlar tota la Península, llevat de les zones més muntanyoses o despoblades.
4.2. L’emirat dependent de Damasc.- Una vegada controlat el territori, que els musulmans van anomenar Al-Andalus, es va convertir en una província o emirat dependent del califat omeia de Damasc. La capital de l’emirat es va establir a la ciutat de Còrdova i van nomenar un valí (governador), que hi exercia el poder. Els exèrcits musulmans van continuar la conquista més enllà dels Pirineus, però van ser derrotats a Poitiers (732) i es replegaren definitivament a la Península.
4.3. L’emirat independent.- A mitjan segle VIII, l’últim membre de la família omeia, Abd al-Rahman I, es va establir a Al-Andalus. Aviat Abd al-Rahman I va trencar amb el califat de Bagdad i es va proclamar emir independent. La unitat política amb Damasc s’havia trencat, però s’acceptava l’autoritat religiosa del califa. Durant l’emirat independent, les disputes entre les famílies nobles establertes a les diverses regions d’Al-Andalus i el poder central van sovintejar. Tanmateix, al llarg del segle X, es va produir una creixença important econòmica i cultural.

5. DEL CALIFAT DE CÒRDOVA ALS REGNES DE TAIFES

5.1. El califat de Còrdova.- L’any 929, Abd al-Rahman III es va sentir fort per fer-se independent religiosament i es va proclamar califa dels creients d’Al-Andalus. Naixia així el califat de Còrdova. L’època del califat (929-1036) va ser la de màxima esplendor i estabilitat d’Al-Andalus. Es va produir una gran expansió econòmica i es van frenar els intents d’expansió dels regnes cristians hispànics, especialment en època d’Al-Mansur.
5.2. Els regnes de taifes.- A partir de l’any 1008, la unitat del califat es va començar a desintegrar. En menys de 30 anys (1008-1031), Al-Andalus es va fragmentar en més de 25 regnes, les taifes, una mena de ciutats Estat, envoltades de territori, amb la ciutat com a centre econòmic. Malgrat l’ajuda dels musulmans procedents del nord d’Àfrica (almoràvits i almohades), al segle XIII els cristians van conquistar la majoria de terres d’Al-Andalus.
5.3. El regne taifa de Granada.- La taifa de Granada va ser l’única que va sobreviure a l’avanç dels regnes cristians al segle XIII. La governaven soldans o reis de la dinastia nassarita. Aquesta taifa ocupava un ampli territori que comprenia les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i part de Cadis. El regne taifa de Granada tenia una àmplia façana marítima, ports per al comerç i una agricultura de regadiu pròspera. La seua enorme riquesa i la seua activitat econòmica van fer possible la seua pervivència.

6. L’ECONOMIA I LA SOCIETAT ANDALUSINES 

6.1. Les activitats econòmiques.- Al món islàmic, el centre de l’activitat econòmica era la ciutat. La majoria de la població es dedicava a l’agricultura. Els musulmans van introduir noves tècniques, com el regadiu. També van posar en pràctica nous cultius com l’arròs, els cítrics, el cànem, etc. Hi havia una artesania florent, organitzada i controlada per l’Estat. El comerç era molt actiu.
6.2. L’organització social.- Els musulmans. La població de religió musulmana estava formada per: àrabs, berbers i muladites. Els no musulmans. Hi havia minories no musulmanes, que pagaven més impostos i patien certes limitacions de drets: els mossàrabs i els jueus.

7. LA CULTURA I L'ART ISLÀMICS 

7.1. L’esplendor de la cultura islámica.- Entre els segles VIII i XII, la civilització islàmica va conéixer una etapa d’esplendor. Tots els musulmans coneixien una mateixa llengua, l’àrab. Això va permetre que els coneixements es transmeteren fàcilment d’un territori a un altre. Es va formar una cultura variada en la qual van destacar els estudis matemàtics i les ciències aplicades. També tenien amplis coneixements de medicina i cirurgia, i van desenvolupar l’astronomia.
7.2. Un art divers i homogeni .-L’islam presenta també una gran diversitat a l’art per les influències que va rebre i va absorbir dels nombrosos territoris pels quals es va estendre. En arquitectura predominen les construccions de maó i la influència oriental s’evidencia en la utilització d’arcs i cúpules. L’edifici més representatiu és la mesquita. En les arts decoratives, destaca la ceràmica i té una gran difusió la miniatura.

Més informació en aquest blog a ISLAM-I-AL-ÀNDALUS (cliqueu a l'enllaç anterior).

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes