15 d’ag. 2007

Coneixement del sistema democràtic



(Aquesta és una síntesi del treball que ha estat premiat, al novembre de 2004, en el concurs per al disseny i realització d’una Unitat Didàctica sobre el Sistema Democràtic i publicat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana al maig de 2005, ISBN 84-95915-56-1, sota el mateix títol: CONEIXEMENT DEL SISTEMA DEMOCRÀTIC)


SUMARI
0.- PRESENTACIÓ
1.- OBJECTIUS DIDÀCTICS
2.- IDEES PRÉVIES:
Què coneixem del sistema democràtic?
3.- CONEIXEMENT DE LA DEMOCRÀCIA:
Com ha evolucionat el sistema democràtic?
4.- CONEIXEMENT DEL CONSTITUCIONALISME ESPANYOL:
Quantes constitucions ha tingut l’Estat Espanyol?
5.- CONEIXEMENT DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA:
Característiques de la Constitució de 1978
6.- CONEIXEMENT DE LA CONSTITUCIÓ EUROPEA:
De la unió econòmica a la unió política europea
7.- CONEIXEMENT DE L’ESTATUT DE LA COMUNITAT VALENCIANA:
Característiques de l’Estatut d’Autonomia de 1982
8.- CONEIXEMENT DEL SISTEMA ELECTORAL ESPANYOL:
Elements bàsics del Sistema Electoral
9.- ACTIVITATS PER A L'AULA
10.-GLOSSARI CONCEPTUAL
11.-BIBLIOGRAFIA
12.-ENLLAÇOS
* * * * * * * * * * * * * * * * * *


PRESENTACIÓ
Quan han passat més de 25 anys de l’aprovació en referèndum de la Constitució de 1978 i de la recuperació dels ajuntaments democràtics al 1979, més que l’hora de fer balanç, ha arribat el moment d’aprofundir en l’aula i amb els nostres alumnes sobre les característiques bàsiques del sistema democràtic.
En el quadern de l’alumne, s’exposa una breu introducció sobre els orígens de la democràcia, l’evolució del constitucionalisme espanyol, el desenvolupament de les institucions de la Comunitat Valenciana amb l’Estatut de 1982, però sense oblidar el marc més ampli d’Europa que, en aquest moment, es troba en un període constituent davant el repte de ratificar una Constitució per als estats membres de la Unió Europea que, des del 2004 en són 25, va creixent en competències i també en àmbit territorial.
Considerem altament interessant i molt important en la formació dels nostres alumnes de Secundària i Batxillerat, el coneixement del funcionament del sistema electoral i dels diversos órgans que conformen la societat democràtica en què vivim. Les activitats que se proposen pensem que són molt aptes per a les classes d’Història i Ciències Socials en general, però més concretament per als cursos superiors de l’ESO (Tercer i Quart) i també per a Primer (Història Contemporània) i Segon de Batxillerat (Història d’Espanya). De tota manera, degut a la gran varietat i quantitat d’activitats proposades, el professorat deurà realitzar una selecció dels continguts i de les activitats, així com ampliar-les quan es considere adient per adaptar-se millor a les característiques particulars del grup-nivell d’aula i optimitzar i millorar els recursos didàctics que posem al vostre abast.
Donada la complexitat que suposa per als nostres alumnes la comprensió d’un vocabulari electoral específic o la terminologia pròpia del llenguatge polític i, fins i tot, jurídic, s’ha optat per una redacció senzilla que facilita la comprensió dels textos. És per això que també ens ha semblat interessant incloure, al final d’aquesta Guia, un annex amb materials per al professorat on es pot trobar des d’un Glossari conceptual fins un recull d’enllaços a pàgines web que hem considerat interessants per facilitar la realització de les activitats, així com una extensa però fonamental Bibliografia per aprofundir en la matèria.
Aquest treball té un caràcter transversal i multidisciplinar, per tant també podria ser usat a les classes de Tutoria com a material complementari per incidir en el desenvolupament personal dels nostres alumnes, formant-los com a ciutadans lliures que, des de la responsabilitat, han de saber moure’s i exercir els seus drets a participar en la construcció d’una societat cada vegada més democràtica, justa i solidària.
I si, amb aquest treball, podem aportar el nostre granet d’arena per facilitar, encara que siga mínimament, la tasca d’altres companys i ensenyar a pensar als nostres alumnes, ens donarem per més que satisfets.
Antoni Pitarch Font.-


1.- OBJECTIUS DIDÀCTICS
Els objectius, relacionats amb les Ciències Socials, que pretenem amb aquest projecte d’estudi del Sistema Democràtic són els següents:
OBJECTIUS CONCEPTUALS:
· Aprofundir en el orígens i l’evolució de la Democràcia.
· Conéixer l’evolució del constitucionalisme espanyol.
· Estudiar els esdeveniments històrics recents de la Comunitat Valenciana, Espanya i Europa.
· Aproximació al coneixement de les característiques de la Constitució de 1978.
· Analitzar l’evolució de la Unió Europea i conéixer el procés de ratificació del projecte constitucional europeu.
· Aprendre les característiques bàsiques de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
· Conéixer el funcionament del sistema electoral espanyol i la llei d’Hondt.
· Introduir l’alumnat en el domini d’una terminologia específica i concreta emmarcada en el context del llenguatge electoral, polític i jurídic.
OBJECTIUS PROCEDIMENALTS:
• Realitzar proves, tipus test, per avaluar les idees prèvies i els coneixements assolits per l’alumnat.
• Respondre qüestionaris específics sobre els textos exposats.
• Ordenar fets històrics cronològicament i construir Línies del Temps.
• Relacionar conceptes i definicions específiques.
• Confecció de mapes i situar ciutats, comarques i països sobre un mapa mut.
• Participar en debats orals, individualment i en grup.
• Completar taules de dades i altres exercicis de síntesi.
• Realitzar petites investigacions que apropen l’alumne al treball de l’historiador.
• Confeccionar gràfics que complementen els aspectes estudiats.
• Llegir apartats de textos legals: Constitució, Estatut, etc.
• Comentar articles de premsa, gràfics i estadístiques.
• Completar frases i textos per aprofundir en els conceptes estudiats.
• Aplicar la Llei d’Hondt a exemples concrets de resultats electorals.
• Confeccionar dossiers que recolzen l’activitat de l’aula.
OBJECTIUS ACTITUDINALS:
• Identificar i analitzar críticament els projectes, valors i problemes de la pluralitat de comunitats socials a què pertany.
• Reconéixer i valorar els drets i llibertats de les dones i els hòmens com un èxit irrenunciable de la humanitat actuant amb plena consciència dels seus drets i deures.
• Participar de forma individual i grupal en la solució dels problemes col·lectius i en els projectes que configuren un ordre social i internacional basat en el respecte als drets i llibertats, manifestant actituds de solidaritat, compromís amb la pau i rebuig de les discriminacions existents per raó de sexe, raça, origen, diferències socials o creences.
• Valorar la diversitat lingüística i cultural com el dret dels pobles i els seus individus a la seua identitat, manifestant actituds de tolerància i respecte cap a formes culturals, opcions i opinions alienes, des de judicis i valoracions d'autonomia intel·lectual i moral.
• Identificar i analitzar els elements i les relacions que intervenen en l'organització de les societats humanes com a realitats complexes, abordant l'estudi dels fets socials en funció d'aqueixa complexitat, i valorant el paper que exerceixen els éssers humans en els fets de caràcter col·lectiu.
• Analitzar els processos de canvi que experimenten les societats humanes en la seua trajectòria històrica, assumint que els elements bàsics de les societats contemporànies i els problemes que els afecten són, en gran part, el resultat d'aqueixos processos.
• Valorar el coneixement elaborat per les Ciències Socials com una forma d'aproximació rigorosa i crítica a l'anàlisi dels fets col·lectius.
• Usar els instruments conceptuals i les tècniques i procediments bàsics de les Ciències Socials per a dur a terme investigacions i estudis bàsics de forma cooperativa.
• Obtenir, processar i transmetre, de manera crítica i autònoma, informacions diverses a partir de la utilització de les fonts específiques de la Geografia, la Història i les Ciències Socials amb l’ús de noves tecnologies.
METODOLOGIA.-
En el quadern de l’alumne es combina una metodologia expositiva amb una metodologia indagatòria i procedimental per tal de motivar l’alumnat cap a la comprensió de les problemàtiques que l’envolten i els mecanismes per buscar vies de solució.
CRITERIS D’AVALUACIÓ.-
Al tractar-se d’una temàtica transversal, el professor haurà d’adaptar els criteris d’avaluació a les característiques generals de cada cicle i nivell i, en concret, a les característiques de les activitats realitzades. De tota manera, el treball diari de l’alumne, juntament a les aptituds i l’actitud demostrada, sempre poden ser un bon punt de partida.
TEMPORALITZACIÓ.-
Aquesta unitat didàctica pot treballar-se durant 15 dies o, pel contrari, dedicar-li una sessió setmanal durant un trimestre del curs. De tota manera, sempre tindrem en compte el nivell de l’alumnat, ja que el ritme dels alumnes de Batxillerat sempre pot ser més intens i, a la vegada, flexible.
De tota manera, l’objectiu didàctic general és que els alumnes valoren el sentit de la llibertat i la democràcia, pensant en l’esforç i les penúries que han tingut que passar els nostres avantpassats per arribar on ens trobem, encara que queda molt per fer i sempre caldrà mirar al futur expectant però amb l’esperança de construir, entre tots, una ciutat, una autonomia, un país o un món millor.


2.- IDEES PRÉVIES:
Què coneixem del sistema democràtic?



3.- CONEIXEMENT DE LA DEMOCRÀCIA:
Com ha evolucionat el sistema democràtic?


És fàcil decidir? No gens. Cada vegada que prenem una decisió renunciem a moltes coses. Si una nit anem de festa, al dia següent potser que no tinguem ganes de fer una excursió o practicar l’esport que més ens agrada. Però aquesta decisió, tal vegada, l’haurem de prendre a nivell individual. Quan les decisions s'han de prendre en grup les coses es compliquen encara més perquè cadascú té opinions i interessos diferents.
La política és la forma d'organització que ens permet prendre decisions col·lectives. Però qui decideix? Qui té el poder de decidir? La democràcia és el sistema polític que es basa en la idea de que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i, per tant, han de tenir el poder de decidir per igual sobre les coses col·lectives.
La paraula democràcia ve del grec demokratía (que es pot traduir per govern del poble) ja que els antics grecs foren els primers a assajar un govern democràtic. De tota manera, la democràcia és un sistema de govern que no es consolidà, tal com el coneixem avui, fins el segle XX, tot i existir els precedents de la Grècia clàssica al segle VI aC. on, a diferència de la societat actual, hi havia esclaus, és a dir, grups socials marginats no solament del sistema polític, sinó dels drets a qualsevol tipus de llibertat (política, social, econòmica, etc.).

La generalització del règim parlamentari (Carta Magna anglesa del 1215) a partir del segle XIII semblà minar l’esperit absolutista de la monarquia, encara que els nivells inferiors de la societat mai no participaren en les tasques de govern. La Gran Bretanya destacà en l'aplicació d'aquest sistema de govern, com també l’antiga Corona d’Aragó que fou la primera a instaurar-lo amb el nom de Corts Generals.

El Regne de València, fundat per Jaume I El Conqueridor, va veure nàixer les Corts Valencianes al segle XIII que estaven formades pels representants dels tres estaments o braços: el noble (o militar), l’eclesiàstic (o clergat) i el popular (o reial). La Generalitat o Diputació del General estava formada pels representants dels diputats dels tres estaments i actuava com una diputació permanent entre cada convocatòria de Corts. Encara que en temps dels Reis Catòlics havia perdut competències, la Generalitat es mantingué com la institució del govern dels valencians durant més de 400 anys fins l’abolició dels Furs (o lleis pròpies del Govern Valencià) per Felip V al 1707.

A Espanya, el Parlament rep el nom de Corts Generals que, naturalment, prové d’aquestes assemblees que, des de l'Edat Mitjana, celebraven els reis amb el clergat, la noblesa i els representants de les ciutats amb l’objectiu de recaptar fons per a les despeses de la monarquia i dels seus territoris.
A l’Anglaterra del s XVII, la promulgació del Bill of Rights (1689) i les formulacions teòriques de Locke dibuixen un estat derivat d'una convenció entre els homes lliures.

Montesquieu i Rousseau i altres pensadors feren noves aportacions teòriques. Es definí el principi de la separació de poders i es transformà l'exigència democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció d'aquesta nova idea de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791 amb la declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació de la idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les llibertats individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de poders. Durant els segles XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc.).

Tenint en compte que l’esclavisme no desapareix completament, almenys a Espanya, fins el segle XIX, que moltes eleccions decimonòniques es realitzaren mitjançant el sufragi censatari i no l’universal, que les dones votaren el 1933 (durant la 2ª República) per primera vegada en la Història d’Espanya, que la dictadura de Franco aportà 40 anys sense convocatòries electorals democràtiques (de 1937 a 1977) o que el 23 de febrer de 1981 hi hagué un intent frustrat de cop d’estat, hem de concloure que la democràcia no s’ha consolidat a Espanya fins ben entrat el segle XX.


4.- CONEIXEMENT DEL CONSTITUCIONALISME:
Quantes constitucions ha tingut l’Estat Espanyol?


Des del 19 de març de 1812, quan les Corts de Cadis aproven la primera constitució de la Història d’Espanya, en plena Guerra del Francès, n’hi ha hagut un total de set constitucions (1812, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931 i 1978). A més, es va promulgar un Estatut Reial (1834) i se’n redactaren altres que no arribaren a entrar en vigor per diversos motius (1856 i 1873).

El 1808, amb motiu de la invasió peninsular per part de les tropes franceses, fou aprovada la constitució de Baiona, qualificada per molts historiadors com una “carta atorgada”, és a dir, que no havia estat obra d’una assemblea sinó que era fruit de la concessió d’un sobirà, el germà de Josep I, Napoleó Bonaparte. Aquesta constitució va estar inspirada per la que, aleshores, tenia vigència a la França napoleònica. En la pràctica, no arribà mai a aplicar-se donat que, durant el regnat de Josep I (1808-1814), el comandament efectiu de les zones ocupades pels francesos estava a mans dels caps militars, mentre que als territoris oposats a Josep Bonaparte sempre es va veure com una llei imposada, fins i tot pels liberals espanyols que la qualificaven d’estrangera i aliena a la tradició peninsular.

La Constitució de Cadis de 1812, coneguda com “La Pepa” per la data de la seua aprovació, és, per tant, la primera constitució oficial de l’Estat Espanyol. Es tracta d’una constitució conservadora que, tal vegada per ser la primera, resultà emblemàtica durant molts anys per als liberals d’Espanya i també d’altres pobles mediterranis. De tota manera, encara va tenir un caràcter més programàtic que efectiu ja que la seua vigència durant el període bèl·lic (fins el 1814) va ser, pràcticament, nul·la i Ferran VII va ignorar-la ràpidament. Al Trienni Liberal (1820-1823) i del 1836 a 1837 va tornar-se a implantar.

Després de la mort de Ferran VII, es va aprovar l’Estatut Reial, una carta atorgada aprovada a l’abril del 1834 per la regent Maria Cristina (mare de la futura reina Isabel II) que havia estat obra de Martínez de la Rosa. Inspirada en la Carta de Lluís XVIII de França, establia un estament de pròcers, a tall de Senat, i un altre de procuradors. No era una constitució, pròpiament, ja que es tractava d’una espècie de reglament constitucional de les Corts bicamerals per restaurar el poder real basant-se en Las Partidas d’Alfons X El Savi i en la Nova Recopilació de Joan II de Castella.

El moviment de sargents de la Granja conegut com La Sargentada va significar el final de l’Estatut Reial a l’agost de 1836. El 1837 s’implanta una constitució més avançada encara que, teòricament, venia a ser una revisió de la de Cadis de 1812. La Constitució de 1837 estava inspirada en les teories del liberalisme progressista que s’imposaren gràcies al paper de l’exèrcit dirigit pel general Espartero.

L’arribada al poder dels moderats del general Narváez va comportar la substitució de l’anterior constitució (1837) per una nova Carta Magna. Aquesta nova Constitució de 1845, de signe conservador, va inaugurar la pràctica habitual al segle XIX espanyol de considerar que les constitucions devien ser, a cada canvi de govern, la llei que reflexara l’ideari del partit en el poder. D’aquesta manera s’aniria canviant cada constitució segons dominaren els moderats o els progressistes.

Segons confirma Sánchez Mantero, la de 1845 expressa amb exactitud l’ideari polític del moderantisme.
De tota manera, aquesta Constitució va poder mantenir-se vigent fins la Revolució Gloriosa de 1868 que comportà l’exili de la reina Isabel II. Abans, però, a més d’un projecte conservador de Bravo Murillo (1852), durant el bienni progressista de 1854-56 (un pronunciament militar en 1854 havia portat al poder als progressistes d’Espartero) es va confeccionar una constitució inspirada en la de 1837 que, malgrat haver-se aprovat per les Corts, no arribà mai a implantar-se degut al pronunciament del general O’Donell que, en arribar al poder, fundà la Unió Liberal en un intent d’apropar-se als dos bàndols confrontats (moderats i progressistes). Així tenim que aquest projecte constitucional ha passat a la història com la Constitució non nata de 1856, ja que mai no arribà a veure la llum.

Després de tornar els moderats de Narváez al poder, arribà el pronunciament de 1868, encapçalat pel general Prim que arran del Pacte d’Ostende es coaligà amb la Unió Liberal i els demòcrates per portar a terme la revolució Gloriosa que posaria fi al regnat d’Isabel II. Fruit del nou govern progressista arribà la Constitució de 1869 i la monarquia d’Amadeu de Savòia.

Es tracta d’una constitució molt avançada, considerada per molts historiadors com la primera constitució democràtica de la Història d’Espanya, que tingué vigència fins la renúncia del nou monarca a principis del 1873.

Amb la proclamació de la Primera República (1873), comença la redacció d’un projecte inspirat en la Constitució Federal dels Estats Units d’Amèrica. D’haver-se portat a la pràctica hauria estat la més avançada i democràtica del segle XIX, però la República només va durar 11 mesos degut a un nou cop d’Estat. De tota manera, entre la minoria republicana hi havia diferències ideològiques insalvables entre unitaristes i federals. Després de rellevar-se quatre presidents al front del govern en un període de temps tant escàs, el moviment cantonal d’algunes ciutats, com ara Cartagena, Alcoi i d’altres ciutats de tot l’Estat, significarien el punt final de l’experiència republicana.

Amb la restauració de la Monarquia borbònica, en la persona d’Alfons XII, i d’acord amb el Manifest de Sandhurst, de caràcter conciliador i redactat per Cánovas del Castillo, s’aprovà la Constitució de 1876 que, basant-se en el consens entre els dos partits liberals (conservador de Cánovas i moderat de Sagasta), va presidir una època sense pronunciaments militars i va perdurar fins la Dictadura de Primo de Rivera (1923).

De tota manera, es tracta d’una Constitució conservadora que té el seu ascendent més clar en el text redactat a Cadis a principis de segle.

La proclamació de la Segona República comportà la Constitució de 1931 que definia l’Estat Espanyol com una república de treballadors de totes les classes. Es tracta d’una constitució progressista, social i laica, és a dir, aconfessional. Acceptava l’autonomia política en el marc d’un estat unitari, així com elements modernitzadors en la línia d’un Estat de dret, social i democràtic.

Prompte trobà detractors entre una part de l’exèrcit (pronunciament fracassat de Sanjurjo), a més la polarització ideològica entre ideologies totalitàries que vivia Europa també arribà a l’Estat Espanyol amb la formació de partits feixistes (Falange) i d’extrema esquerra que solien recórrer a la violència amb massa freqüència per palesar les seues diferències dialèctiques. Però fou el triomf de la coalició dels partits d’esquerra (Front Popular, febrer de 1936) a les Eleccions Generals el que accelerà la mobilització dels caps militars descontents amb la República (Mola, Franco, etc.) per portar endavant un cop militar que, al fracassar (18 de juliol), es transformà en una cruenta Guerra Civil que s’allargà durant més de tres anys (1936-1939). La Constitució, per tant, només estigué vigent fins el 1936 a les zones sublevades i fins el 1939 en la zona republicana. La victòria de l’exèrcit sublevat de Franco suposà una llarga Dictadura fins la mort del general (1975) i l’aprovació de l’actual Constitució de 1978.


5.- CONEIXEMENT DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA:
Característiques de la Constitució de 1978

La Constitució de 1978 va estar aprovada en referèndum el dia 6 de desembre i sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978.

El 1977, celebrades les primeres eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de Constitució formada pels següents diputats: Gabriel Cisneros Laborda (UCD), Manuel Fraga Iribarne (AP), Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (AP), Gregorio Peces Barba (PSOE), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Miquel Roca i Junyent (CIU) i Jordi Solé i Tura (PCE).
Després dels tràmits parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions.

Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text del projecte de Constitució amb els següents resultats:

La Constitució del 1978 és la referència més clara del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions públiques. La ruptura amb el règim anterior s’expressa al preàmbul. La disposició derogatòria també conté apartats significatius: es deroguen les Lleis Fonamentals del franquisme i la Llei per a la Reforma Política, també es deroga la Llei de 25 d'octubre de 1.839, referent a problemes forals de les províncies basques, i, per últim, queden derogades totes les disposicions que s'oposen al que estableix la Constitució.

La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un aspecte innovador altament positiu en afirmar que "Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret" que recull la voluntat de transformació social dels ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la igualtat i el respecte al pluralisme polític. Els valors apareixen en el preàmbul i en el títol preliminar, i en els articles 1 i 2 de la Constitució, sent després desenvolupats al llarg del text constitucional.

La constitució consagra la supremacia de les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. La Constitució defineix la monarquia com a parlamentària, ressaltant dos punts de capital importància: en primer lloc, que ha passat a ser un element més de la Constitució i, en segon lloc, que ha deixat de tenir una legitimitat solament històrica per a guanyar-se una legitimitat democràtica com totes les altres institucions de l'Estat.

Una de les característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat, que tot i mantenir la seua estructura unitària reconeix el dret de les entitats territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per comunitats nacionals. També es disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l'estat siguen també oficials a les respectives comunitats autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps es consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques.


6.- CONEIXEMENT DE LA CONSTITUCIÓ EUROPEA:
De la unió econòmica a la unió política europea


Des del 29 d’octubre de 2004, la Unió Europea té un text únic en què basar el seu funcionament diari i futur desenvolupament.
La Constitució, signada pels presidentes dels 25 estats membres de la UE (Bèlgica, Holanda, Luxemburg, França, Alemanya, Itàlia, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Grècia, Espanya, Portugal, Àustria, Finlàndia, Suècia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta), té 325 pàgines, sense comptar protocols ni annexos, que s’estructuren en quatre parts: la primera (amb 60 articles) defineix els objectius, competències i institucions de la Unió; la segona (54 art.) inclou, íntegrament, la Carta de drets fonamentals proclamada a Niça (desembre de 2000); la tercera (322 art.) descriu les polítiques comunes i, per últim, la quarta (12 art.) conté les disposicions generales i finals (signades pels estats candidats: Turquia, Romania i Bulgària). L’Europa dels 25 engloba un total de 450 milions de ciutadans, dels quals n’hi ha 343.727.800 amb dret a vot.

El text deurà ser ratificat per tots els estats, bé en referèndum (com en el cas d’Espanya) o per cada Parlament Nacional per aconseguir l'objectiu de fer-lo entrar en vigor el 2007.
La Constitució europea és alguna cosa més que l’elecció d’un president i la ponderació del vot; és més que el controvertit repartiment de poder, ja que vetlarà pels drets dels europeus comunitaris per damunt de la Carta Magna de cada país membre i garantirà la integritat territorial dels estats membres. Respecte a la composició de la Comissió Europea, s’estableix que el nombre de comissaris en els dos propers mandats (fins el 2014) serà d’un per país membre. A partir d’aquesta data, «correspondrà a dos terços del nombre d’Estats membres, a no ser que el Consell Europeu, per unanimitat, acorde canviar aquesta xifra». Els membres de l’Executiu comunitari seran seleccionats sobre la base «d’un sistema de rotació igualitària entre els Estats membres».

El Parlament Europeu és una altra institució que seguirà canviant la seua composició en els propers anys. L’Europa dels 15 tenia 626 diputats que arribaren a 788 amb l’adhesió de 10 estats més al maig de 2004, però que han passat a ser 732 després de les Eleccions Europees del 13 de juny de 2004 i tornaran a augmentar fins els 786 amb la incorporació de Romania i Bulgària els propers anys (cap al 2007) i, finalment, després dels propers comicis al 2009 passaran a ser-ne, en total, 736. Durant l’anterior legislatura (1999-2004) hi havia 64 diputats espanyols al Parlament Europeu que s’han reduït a 54 després de les eleccions de juny degut a la incorporació de nous estats.

De tota manera, la Constitució consolidarà la representació proporcional a la població, així el país menys poblat disposarà de almenys 6 eurodiputats (cas de Malta) mentre que el més poblat (Alemanya) en tindrà 96 sobre un total de 750 diputats. El projecte constitucional signat també incrementa el nombre d’àrees en les que les decisions s’aproven per majoria qualificada. En la pràctica, açò suposa retallar el poder de vet dels estats membres. Com a norma general les decisions que s’adopten per majoria qualificada també deuran rebre el vist-i-plau del Parlament Europeu, que actuarà en la pràctica com a segona Cambra legislativa, i disposarà de poder per modificar i, fins i tot, rebutjar un text legislatiu adoptat pel Consell de Ministres. La unanimitat es manté en les àrees de política fiscal, exterior i social, així com el dret de la família. La majoria qualificada se podrà aplicar en alguns àmbits de la cooperació judicial i policial. En aquest cas es requereix un nombre especial d’estats membres (el 72%). Les decisions per majoria qualificada es definiran de la manera següent: «La majoria qualificada es definirà amb el 55% dels membres del Consell, incloent, com a mínim, a 15 que representen els estats membres la població dels quals sume almenys el 65% de la població de la Unió.

No obstant, s’aconseguirà també la majoria qualificada si els vots negatius emesos corresponen a menys de quatre membres del Consell». Aquest darrer element és una limitació als poders dels quatre estats més poblats de la Unió Europea: Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia. L’esmentat mecanisme de majoria qualificada es reforça per a prendre decisions en les àrees de Justícia i Interior, de Política Exterior i de Seguretat Comuna, Unió econòmica i monetària, o nomenaments.

Tanmateix, quan el Consell no actue a proposta de la Comissió o del ministre d’Afers Exteriors de la Unió, la majoria qualificada es definirà com el 72% dels membres del Consell que representen a Estats membres la població dels quals sume, com a mínim, el 65% de la població de la Unió. La Constitució també deixa la porta oberta a que les decisions que requereixen unanimitat en l’actualitat puguen ser preses per una majoria qualificada en el futur, si el conjunt dels estats membres així ho acorden.

El text també preveu la posada en marxa d’una agència europea d’armament, d’investigació i també de capacitats militars, així com una clàusula de defensa mútua i de solidaritat. L’aprovació del conjunt dels ingressos i despeses del pressupost comú es decidirà per unanimitat. El dret de vet en l’adopció del pressupost de la UE es mantindrà, a no ser que, per unanimitat, renuncien a ell tots els Estats membres. El text constitucional s’ha traduït també a totes les altres llengües co-oficials dels estats membres, a petició d’Espanya, cosa que ha permés traduir-la al gallec, a l’euskera o al català. S’inclou també una declaració, a petició d’Espanya, per lluitar contra la violència entre sexes, implicant els estats membres a adoptar totes les mesures necessàries per a prevenir i castigar aquests actes delictius, prestant recolzament i protecció a les víctimes. Degut a la polèmica suscitada, al Preàmbul no es fa cap referència a les arrels cristianes d’Europa.


7.- CONEIXEMENT DE L’ESTATUT DE LA COMUNITAT VALENCIANA:
Característiques de l’Estatut d’Autonomia de 1982

Des de finals del segle III aC., amb l’arribada dels romans a territori peninsular, han estat moltes les divisions administratives de la Península Ibèrica: des de la unió dinàstica –que no territorial, ni legislativa- dels Reis Catòlics (Isabel de Castella i Ferran d’Aragó) fins a la Guerra de Successió que encetà el procés centralitzador de l’Estat amb l’aplicació de les Lleis de Castella als territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, Balears i València) que culminà amb el final de les Guerres Carlines (1874) i l’abolició dels Furs bascos i navarresos (que els havien mantingut al segle XVIII per la seua fidelitat a Felip V). De tota manera, per a l’actual configuració de l’Estat de les Autonomies i, sobretot, per a l’actual fesomia del territori valencià, el més important va estar la formació del Regne de València amb les conquestes de Jaume I i els territoris incorporats posteriorment (entre els segles XIII i XIV), així com les modificacions introduïdes als corregiments o governacions del segle XVIII arran dels projectes de divisió provincial (en principi, Xàtiva era la quarta província valenciana) que, als temps del Trienni Liberal (1822), situaven Cantavieja i Mosqueruela (ara de Terol) dins de la província de Castelló i, finalment, el Reial Decret de Javier de Burgos (1833) que donava lloc a l’actual divisió provincial (Castelló, València i Alacant) amb lleugeres modificacions posteriors (com ara la incorporació de Villena a Alacant al 1836, i de Requena i Utiel a València en 1851).

Els primers intents d'aconseguir un estatut d'autonomia, però, començaren immediatament després de la proclamació de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà un enfrontament entre l'anomenada Conjunció de Partits d'una banda, i la DRV (Derecha Regional Valenciana) i el PURA (Partido de Unión Republicana Autonomista) de l'altra. En total, es coneixen, almenys, tres avantprojectes d’Estatut d’autonomia diferents, patrocinats tant per partits republicans com per sindicals obreres (CNT). En canvi, Catalunya, País Basc i Galícia van aconseguir l’aprovació d’un Estatut (encara que els dos darrers ja en plena guerra civil). Durant la República es va declarar la cooficialitat del valencià i se signaren les Normes de Castelló (1932).

Després de molts anys de dictadura franquista (1939-1975), la Constitució de 1978 ha consolidat l’anomenat Estat de les Autonomies. Actualment, Espanya s'organitza en 17 comunitats i dos ciutats autònomes (Ceuta i Melilla). La Constitució reconeix el dret a l'autonomia establint dos vies d'accés: una via ràpida (article 151 de la Constitució) en principi per a les anomenades comunitats “històriques”, és a dir, aquelles que havien plebiscitat afirmativament projectes d'Estatut d'autonomia en el passat, és a dir, Catalunya, País Basc i Galícia i una via lenta per a la resta de les regions (art. 143), com es el cas de la Comunitat Valenciana. Andalusia, en canvi, entrà a l’autonomia per la via ràpida (art. 151) després del referèndum de 1982 i Navarra (concert econòmic) i Madrid (degut a la capitalitat estatal), finalment, aconseguiren un règim especial. L'accés a l'autonomia tampoc es va produir al mateix temps per a totes les regions i nacionalitats.
Les primeres comunitats a tenir un estatut van ser Catalunya i el País Basc (1979) i les darreres, Castella i Lleó, Extremadura, Madrid i Balears (1983). Al març de 1995 van ser aprovats els Estatuts de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Malgrat l'existència de dos vies d'accés a l'autonomia (articles 143 i 151 de la Constitució), una vegada completat el procés autonòmic, totes les comunitats poden aconseguir les mateixes competències en les matèries que estableix la Constitució. No obstant, encara hi ha grans desigualtats en l'assumpció de competències per part d'unes comunitats i d’altres. Totes han rebut el traspàs de competències, funcions i serveis des del govern central, en matèria d'administració local, transports terrestres, indústria i energia, cultura, ensenyança no universitària, etc. Però, a principis del segle XXI (2001), només algunes autonomies (les històriques i Navarra) havien rebut el traspàs de les funcions en matèria de justícia o els serveis de l'Institut Nacional de la Salut (INSALUD).

Per la Constitució espanyola de 1978, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana es configura com la continuació juridicopolítica de la personalitat pròpia i diferenciada que el Rei Jaume I va voler atorgar al Regne de València amb la promulgació del Llibre dels Furs en 1261 i que va tindre continuïtat amb un parlament propi, les Corts Valencianes, que, dins del marc de la Corona d’Aragó, perduraren fins la batalla d’Almansa al 1707.
El camí cap a l’actual Estatut d’Autonomia va ser llarg i va començar a Castelló de la Plana, un 30 de març de 1976, quan els presidents de les diputacions d'Alacant, Castelló i València acordaren, sobre la base d'una plena identificació comunitària, sol·licitar al Govern de l’Estat les disposicions oportunes per aconseguir una autonomia que reconeguera la personalitat valenciana, permetent el seu desenvolupament en tots els aspectes.

El nou d’octubre de l’any següent (1977) va haver una manifestació multitudinària a València demanant l’Estatut per la via del 151, però encara quedaven molts problemes per resoldre. Més endavant (1978), va ser lliurat per un grup de professors universitaris valencians, al president del Consell preautonòmic, l’anomenat "Estatut de Morella". Aquest document, donat el seu caràcter tècnic, no solament va constituir una bona base sobre la qual començaren a treballar les forces polítiques, sinó que encetà la polarització i el conflicte simbòlic sobre la denominació del territori (regne/país), de la llengua (català/valencià) i l’aspecte de la bandera (senyera amb o sense blau) que acompanyaria tot el procés autonòmic valencià. Després d'arreplegar els resultats de la participació de les forces polítiques i socials valencianes en forma de texts estatutaris diversos, el Plenari de parlamentaris, en la reunió de 10 d'abril de 1981, va designar la ponència encarregada de la redacció de l'Avantprojecte d'Estatut que, a tal efecte, es va reunir a Benicàssim ("Estatut de Benicàssim"), en el que no es van salvar les diferents postures com es va fer constar en els annexos del document. Una Assemblea de parlamentaris i diputats, a la manera de la prevista en l'article 146 de la Constitució, va rebre l'Estatut de Benicàssim a Peníscola en data de 19 de juny del mateix any i ho va aprovar amb els annexos corresponents, passant a denominar-se "Estatut de Peníscola". Aquest projecte d'Estatut va ser presentat 10 dies després pel president del Plenari davant de la Mesa del Congrés dels Diputats per a la tramitació parlamentària, junt amb la documentació acreditativa dels acords municipals i certificacions del Consell de 7 d'abril de 1981.

Després de tants anys de negociacions i de polèmiques, s’arribava a la promulgació de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, mitjançant la Llei Orgànica 5/1982, l'1 de juliol de 1982, sent publicada el 10 de juliol al B.O.E. (Boletín Oficial del Estado). Dies més tard la Llei Orgànica de Transferència a la Comunitat Valenciana de competències de titularitat estatal (LOTRAVA) equiparava la Comunitat Valenciana, en alguns aspectes, a les comunitats autònomes que van accedir per la via ràpida de l'article 151, malgrat algunes mancances bàsiques, ja que el molt Honorable President de la Generalitat Valenciana no pot dissoldre les Corts Valencianes, a diferència dels presidents de les autonomies “històriques”.
L'Estatut d'Autonomia és l'expressió de la identitat històrica i de l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució reconeix a tota nacionalitat i regió, constituint la manifestació de la voluntat autonòmica del poble valència des de Morella a Oriola, passant per tots els municipis d'Alacant, València i Castelló. L'Estatut és la norma institucional bàsica que es constitueix en forma i garantia de l'autonomia de la Comunitat Valenciana en el marc de la Constitució espanyola, actuant com a norma de connexió entre l'ordenament estatal i l'autonòmic. Està constituït per 6 Títols, 61 articles, 2 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries i 1 disposició final. Identifica al poble valencià com a nacionalitat, actualitzant la singular personalitat del poble valencià amb unes característiques culturals, lingüístiques i tradicionals pròpies. L'Estatut és la font del Dret autonòmic valencià que, configurat com a ordenament jurídic propi del territori de la Comunitat, la regeix i articula. L’Estatut reconeix l’estructura institucional que configura un sistema parlamentari amb tres institucions bàsiques: les Corts Valencianes, la Presidència de la Generalitat i el Consell i estableix un sistema de competències transferides, constitucionalment, per l’Estat central.

Des de l'ingrés d'Espanya en l’anomenada, aleshores, Comunitat Econòmica Europea i en el marc establert per la Constitució i el Tractat de la CEE, l'Estatut d'Autonomia es constitueix en l'instrument jurídic que legitima la participació de la Comunitat Valenciana en les polítiques comunitàries de la Unió Europea, mitjançant la seua presència en el Comité de regions i en altres instàncies en matèria de política econòmica i de fons estructurals. També coordina l’administració local i autonòmica, constituint-se en l’eix integrador i de cohesió del territori.
L'Estatut d'Autonomia estableix els elements constitutius i identificatius de la Comunitat Autònoma Valenciana (denominació, territori, llengües, bandera i himne) i la definició de la condició política de valencià i els seus drets i deures, així com els principis que regeixen la política social i econòmica. Ha de destacar-se que la declaració de l'oficialitat dels dos idiomes (valencià i castellà) s'acompanya del reconeixement del dret d'ús d'ambdós i l'especial protecció i respecte a la recuperació de l'idioma valencià: “Art .7: 1) Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i usar-los. 3) Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 4) S’atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià”.

El conjunt d'institucions d'autogovern de la Comunitat Valenciana constitueix la Generalitat Valenciana: les Corts Valencianes, el President, El Govern Valencià (o Consell) i altres institucions que determina l'Estatut d'Autonomia, com ara el Síndic de Greuges (alt comissionat de les Corts per a la defensa dels drets i llibertats reconeguts en el títol I de la Constitució i en l'Estatut d'Autonomia en les actuacions de l'administració pública de la Generalitat Valenciana, de les autoritats i personal, dels organismes autònoms i dels ens locals) o el Consell Valencià de Cultura (encarregat de l'assessorament de les Institucions Públiques de la Generalitat Valenciana en matèries que afecten la cultura valenciana i la defensa i promoció dels valors lingüístics i culturals valencians), la Sindicatura de Comptes (el seu antecedent és el Mestre Racional creat per Pere el Gran en 1283) realitza el control extern de la gestió econòmica i financera del sector públic valencià o el Comité Econòmic i Social que actua com a òrgan consultiu del govern i de les institucions públiques en matèries econòmiques, socials, laborals i d'ocupació.

També són considerades institucions estatutàries, el Consell Jurídic Consultiu, els dictàmens del qual són preceptius en els avantprojectes de reforma d'Estatut, projectes de lleis, de projectes de decrets legislatius i reglaments, així com per a la interposició de recursos d'inconstitucionalitat i conflictes de competències i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que naix amb l'objectiu de determinar les normes lingüístiques de l'idioma valencià, vetlar per la correcció i defensar el seu ús per part dels valencians. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana és l'òrgan jurisdiccional en l'àmbit territorial de la Comunitat Autònoma, esgotant les instàncies de conformitat amb la resta de l'ordenament jurídic. Per tal d'aconseguir un desenvolupament institucional ple, en el marc estatutari, la Generalitat Valenciana ha procedit a organitzar les institucions d'autogovern: Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, Llei d'Estatut dels ex-presidents de la Generalitat Valenciana, Llei del Govern Valencià, Llei Electoral Valenciana (on es limita l’accés a les Corts Valencianes als partits polítics que no superen el 5 % dels vots), Llei de designació de Senadors en representació de la Comunitat Valenciana, Llei reguladora de la Iniciativa Legislativa Popular, Llei de compareixença en judici de la Generalitat Valenciana, Llei de regulació dels símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització, etc. Per a l’execució adient de les seues competències, la Comunitat Autònoma Valenciana disposa de Patrimoni i Hisenda propis.

Les disposicions relatives a la reforma de l’Estatut constitueixen una de les peculiaritats respecte d’altres Estatuts aprovats per la via de l'article 143: si les Corts Generals no aprovaren la reforma proposada per les Corts Valencianes, es tornaria a les mateixes, per a una nova deliberació, acompanyant el missatge motivat sobre el punt o punts que hagueren ocasionat la devolució, tot proposant solucions alternatives. La impossibilitat legal del President de la Generalitat de dissoldre les Corts, així com la tradició d’autogovern encetada amb el Furs Valencians, reconeguda a tots els nivells culturals i historiogràfics, però no a nivell polític, ha portat, després de més de 25 anys de democràcia, a un cert consens entre els representants dels principals partits polítics valencians per encetar, durant els propers anys, un procés de reforma de l’Estatut de 1982 que comporte el reconeixement de la Comunitat Valenciana com a autonomia històrica.


8.- CONEIXEMENT DEL SISTEMA ELECTORAL ESPANYOL:
Elements bàsics del Sistema Electoral

El sistema electoral no és un simple reglament a seguir durant la convocatòria, la campanya o la jornada electoral, tant a l’hora de constituir les taules, exercir el dret al vot o fer el recompte... El sistema electoral és un complex conjunt de regles i procediments per transformar els vots dels electors en escons, a distribuir entre els candidats o els partits polítics presentats, segons un conjunt de normes que varien d’una convocatòria a una altra, ja siga per elegir candidats en les eleccions europees, les generals al congrés i al senat, les autonòmiques, les municipals i, fins i tot, el nomenament dels diputats provincials. La construcció d'un sistema electoral es fonamenta en un conjunt d'elements interrelacionats entre sí. Bàsicament, els elements més importants són el tipus de circumscripció, la fórmula electoral i la barrera mínima.

La circumscripció electoral és el conjunt d'electors, o el territori, sobre el qual es realitzen les diferents operacions electorals: cens, escrutini i atribució d'escons a les candidatures que es presenten. Per definir aquest col·lectiu d'electors es pren ordinàriament una base territorial. Així, al nostre país la circumscripció electoral varia segons el tipus d'elecció. Per a les eleccions europees, la circumscripció és única i correspon al conjunt de tot l'Estat espanyol. En les eleccions generals i en les autonòmiques valencianes correspon a la província, mentre que en les locals, és la de cada municipi. La delimitació de les circumscripcions de base territorial és un dels aspectes clau de tot sistema electoral per la seua possible repercussió sobre la igualtat de vot, tant pel que fa a la proporció entre electors i nombre de representants que se'ls atribueixen, com pel que fa a preferències electorals expressades i distribució d'escons entre les candidatures presentades.

Entre els elements a destacar del sistema electoral trobem la fórmula electoral, o el que és el mateix, el procediment matemàtic gràcies al qual es determinen els escons a partir dels vots. Podríem definir-la com el procediment matemàtic utilitzat per traduir els resultats electorals de cada circumscripció en distribució d'escons entre les candidatures concurrents. Es tracta de l'element del sistema electoral que dóna nom als mateixos. Les fórmules electorals es divideixen en dos grans grups: les majoritàries i les proporcionals. Les primeres es caracteritzen per la seua intenció de beneficiar desproporcionadament el partit majoritari, sense consideració de les diferències relatives amb els altres concurrents. Les fórmules proporcionals pretenen establir una relació proporcionada entre el nombre de vots obtinguts per cada opció política i la quantitat d'escons que els són atribuïts. A l'Estat espanyol, els diferents sistemes electorals atenen a criteris de representació proporcional, amb excepció del Senat, els representants del qual s'elegeixen segons el sistema de majoria simple. La fórmula electoral utilitzada en tots ells és la de la mitjana més elevada, concretament, el sistema o mètode d'Hondt. Aquesta fórmula consisteix en la divisió del nombre de vots obtingut per cada partit -en el cas que existesca barrera mínima, d'aquells que l'hagen superada- per 1, 2, 3, etc. fins el nombre total d'escons a cobrir. S'atribueixen els escons als partits que presenten els majors quocients. L’objectiu d’aquesta fórmula, que s’aplica a totes les eleccions celebrades a l’Estat Espanyol, es aconseguir certa proporcionalitat entre els escons obtinguts i els vots aconseguits per un mateix partit polític, encara que afavoreix, lleugerament, els partits més votats. S’anomena d’Hondt en honor al matemàtic belga, Hondt, inventor de la fórmula.
La barrera mínima és un requisit que, a banda de la Llei d’Hondt, s'exigeix en alguns sistemes proporcionalistes, com l’espanyol, a les candidatures per a tenir dret a participar en la distribució d'escons. La barrera mínima pot expressar-se de formes diverses: en percentatges sobre el cens electoral, sobre vots emesos, sobre vots vàlids o en xifres absolutes de vots. Aquesta barrera pot ser exigida a nivell de circumscripció local (municipals, 5%), provincial (generals, 3%), regional (autonòmiques, 5%) o estatal (a les europees no s’exigeix). La barrera mínima té com a objectiu impedir una excessiva fragmentació parlamentària per la possible dispersió del vot. La justificació d'aquest mecanisme electoral es basa en la pretensió d'aconseguir més fàcilment majories parlamentàries àmplies i consistents i, com a resultat, governs més estables. A Espanya, els sistemes electorals corresponents a les eleccions de regidors als Ajuntaments, de diputats autonòmics a les Corts Valencianes, de diputats al Congrés, de senadors al Senat i de diputats espanyols al Parlament Europeu, es regeixen per barreres mínimes que es mouen entre el 3 i el 5% dels vots vàlids (vots emesos menys vots nuls) ja que el seu objectiu es aconseguir certa proporcionalitat entre els escons obtinguts i els vots aconseguits per un mateix partit polític. Per a les Eleccions Europees no s’ha establert cap barrera mínima.

Les Candidatures poden ser personals o de llista. Las llistes tancades i bloquejades, en las quals l’ordre dels candidats es invariable i l’elector només pot votar la llista tal com es presenta, són les més comuns en las consultes electorals espanyoles. La Modalitat del Vot determina quina classe de sufragi estan habilitats a exercir els electors, és a dir, si aquest és únic o múltiple. Una modalitat, per exemple, és el referèndum o votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat, aleshores el sufragi és únic ja que només es pot triar o rebutjar una proposta (també existeix, a més del SI / NO, la possibilitat del vot en blanc). Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la seua natura, obligatori o facultatiu. En relació amb el vot, i des d’un altre punt de vista, podem diferenciar entre els titulars del dret al sufragi actiu o electors, i els titulars del dret al sufragi passiu o elegibles. Malgrat que la inclusió dels electors en el Cens Electoral se conforma com a condició indispensable per a poder votar, aquest dret pot anular-se en virtut d’una decisió judicial, per condemna, per incapacitat, o per internament en un centre psiquiàtric.
Els requisits estipulats en el cas del sufragi passiu són més nombrosos i vénen especificats a la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General 5/1985, de 19 de juny). La diferència bàsica entre autonomies la trobem amb la convocatòria d’eleccions i amb la durada de les legislatures; mentre que Galícia, País Basc, Catalunya i Andalusia, com a comunitats amb la condició d’històriques, tenen el seu propi ritme parlamentari, la resta d’autonomies, com ara la valenciana, s’han tingut que adaptar, per llei, a un procés d’homogenització amb les consultes locals, independentment de les crisis de govern que puguen produir-se a nivell autonòmic, ja que no poden dissoldre les Corts.
La Legislació electoral del període 1977-1985 comprenia el Reial Decret-Llei 20/1977, de 18 de març, sobre Normes Electorals; la Llei 39/1978, de 17 de juliol, d'Eleccions Locals i la Llei Orgànica 6/1983, de 2 de març, que modificava determinats articles de l'anterior Llei d'Eleccions Locals. A partir de 1986, el marc jurídic de les eleccions generals i locals, és la LOREG. No obstant això, cal dir que entre ambdues normatives electorals -Decret Llei de 1977 i Llei Orgànica de 1985- el sistema electoral no va variar pel que fa al seus elements bàsics. La composició de les Diputacions provincials està regulada per l'esmentada Llei de Règim Electoral General. Amb motiu de l'establiment del sistema que regula les eleccions al Parlament Europeu, la Llei Orgànica 5/1985 va ser modificada per la Llei Orgànica 1/1987, de 2 d'abril. Posteriorment s'ha produït una nova modificació per la Llei Orgànica 8/1991, de 13 de març. Així, les eleccions generals, locals i europees es regulen actualment per l'esmentada Llei de 1985 amb les seues modificacions. Quant a les eleccions autonòmiques valencianes venen regulades per la Llei Electoral Valenciana 1/1987, de 31 de març (D.O.G.V. 561, de 6 d’abril i correcció d’errades en el D.O.G.V. 577, de 30 d’abril).

Logo del Diari Oficial de la Generlitat Valenciana que, darrerament, ha passat a ser Diari Oficial de la Comunitat Valenciana
Però, anem per parts. A les Eleccions Locals cada terme municipal constitueix una circumscripció electoral que elegeix un nombre de regidors segons el nombre d'habitants, d'acord amb l’escala fixada per Llei: fins a 250 habitants, 5 regidors; de 251 a 1.000, 7; de 1.001 a 2.000, 9; de 2.001 a 5.000, 11; de 5.001 a 10.000, 13; de 10.001 a 20.000, 17; de 20.001 a 50.000, 21; de 50.001 a 100.000, 25; amb 100.001 habitants i més, un regidor més per 100.000 residents empadronats o fracció, afegint-se'n un de més quan el resultat és una xifra parella. A la ciutat de Castelló, per tant, d’acord amb la població (més de 150.000 habitants) li correspon elegir 27 regidors. Els escons es reparteixen, sempre, segons la fórmula d'Hondt, entre els partits que hagen obtingut, almenys, el 5% dels vots vàlids a nivell de municipi que, una vegada constituït el ple, elegeixen el primer edil o alcalde.
• Com a exemple de l’aplicació de la Llei d’Hondt, ací tens la conversió dels vots, en les Eleccions Municipals de 2003 a Castelló de la Plana, en 27 escons o regidors: el Cens Electoral ascendia a 119.214 ciutadans/es amb dret al vot i el total de vots a candidatures a 75.714. Això significa que la barrera electoral del 5% queda fixada en 3.785 vots i, per tant, només poden accedir al repartiment d’escons o regidors els tres partits que superen aquesta quantitat (PP amb 37.968, PSOE amb 26.977 i BNV amb 5.111). Aleshores, si anem dividint el nombre de vots d’aquests partits per 1,2,3... fins a 27 (escons a repartir), obtindrem una sèrie de quocients, els 27 més elevats dels quals ens indicaran la distribució de regidors:

Les Diputacions provincials són òrgans d'elecció indirecta, atés que les seues composicions s'estableixen a partir dels resultats de les eleccions locals, que serveixen per elegir els representants polítics dels Ajuntaments. El nombre de diputats de les Diputacions provincials es determina, segons el nombre d'habitants de cada província, d'acord amb una escala fixada per Llei. Així mateix, el nombre de diputats que corresponen a cada província es reparteixen entre els seus partits judicials en proporció a la població de cadascun d'ells. Una vegada constituïts tots els Ajuntaments de la província, els escons es reparteixen, per cada partit judicial, segons la fórmula d'Hondt, entre aquells partits que han obtingut algun regidor dins de cada partit judicial i segons el nombre de vots aconseguits per cadascun d'ells. Els diputats provincials que corresponen a cada partit polític són elegits, a nivell de partit judicial, d'entre i pels regidors de cadascun d'ells, que pertanyen als municipis que comprén cada partit judicial. La Diputació de Castelló està formada per 27 diputats provincials (15 del PP, 11 del PSOE, 1 del BLOC) que constitueixen “l’Ajuntament d’ajuntaments” i elegeixen el president de la Diputació Provincial.

Per a les Eleccions Autonòmiques, la Llei Electoral Valenciana es troba delimitada tant per l’existència d’un règim electoral general de directa aplicació a les Eleccions a Assemblees Legislatives de las Comunitats Autònomes (Corts Valencianes), concretat en la disposició addicional primera punt dos de la LOREG, com per l’exigència d’una sèrie de requisits fixats pel propi Estatut, entre els que cal esmentar la no consideració, a efectes d’obtenció d’escons, de las candidatures que no arriben al 5% dels vots emesos en la Comunitat (Art.12.1 Les Corts Valencianes estaran constituïdes per un nombre de diputats no inferior a 75 ni superior a 100, elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, tal com determine la Llei Electoral Valenciana, segons criteris de proporcionalitat i, si s’escau, de comarcalització. Art.12.2 Per tal de poder obtenir un escó i ser proclamats electes, els candidats de qualsevol circumscripció hauran d’haver estat presentats per partits o coalicions que obtinguen un nombre de vots superior al 5% dels emesos a la Comunitat Autònoma Valenciana). Aquesta barrera del 5% també està fixada per a les eleccions locals, però la diferència és que s’aplica a la pròpia circumscripció, és a dir, al municipi, i no com a les eleccions de diputats a les Corts Valencianes on la circumscripció és la província i, en canvi, el 5% s’aplica a nivell autonòmic, donant-se el cas, reiterat en els darrers comicis, de partits que superen el 5% en la circumscripció provincial, no obtenen l’escó i, en canvi, pot obtenir-lo una força política que no arriba al 5% provincial (en la circumscripció) però sí al 5% autonòmic, pels vots aconseguits en altres circumscripcions. Aquesta barrera del 5% autonòmic no s’aplica, ni molt menys, a totes les autonomies, ja que unes apliquen el 5% a la circumscripció i la majoria solen aplicar les mateixes normes vigents a les Eleccions Generals (Congrés de Diputats), amb una barrera del 3%. Aquesta Llei autonòmica, tal com s’exposa al seu preàmbul, considera innecessari incrementar el nombre total de Diputats en les Corts Valencianes establert, transitòriament, per als primers comicis autonòmics, sempre que això no supose una minva per al sistema representatiu (Article 11. 1 El nombre de Diputats de les Corts Valencianes es fixa en vuitanta-nou). D'acord amb la l'Estatut d'Autonomia i la Llei Electoral Valenciana, les circumscripcions electorals són les tres províncies valencianes: a Castelló li van correspondre 23 diputats a les darreres eleccions autonòmiques, a València 36 i a Alacant 30. Els escons es repartiren, segons la fórmula d'Hondt, entre aquells partits que van obtenir més del 5% dels vots vàlids a nivell autonòmic, és a dir, PP (48), PSOE (35) i L’Entesa (6).

En les Eleccions Generals els electors poden votar una llista tancada, corresponent a la candidatura d’un partit, per elegir els representants de la circumscripció (província) al Congrés de Diputats (format per 350 parlamentaris) o per triar, en llistes obertes, els representants al Senat. La distribució del nombre de diputats a elegir per cada circumscripció es fa d'acord amb el següent criteri: cada província elegeix dos diputats com a mínim, i la resta es distribueixen proporcionalment segons la seua població (actualment, a Castelló li’n corresponen 5, a València 16 i a Alacant 11). Ceuta i Melilla elegeixen un diputat cadascuna. Els escons es reparteixen, a cada circumscripció, segons la fórmula d'Hondt, entre aquells partits que han obtingut almenys el 3% dels vots vàlids a la circumscripció. Pel que fa al Senat, o cambra alta, el sistema electoral és de caràcter majoritari i personalitzat.
A cada circumscripció electoral s'elegeixen 4 senadors (4 per Castelló, 4 per València i 4 per Alacant), excepte a Ceuta i a Melilla que els hi corresponen dos respectivament i a cadascuna de les illes de Balears i de Canàries que elegeixen entre un i tres senadors. Els senadors elegits són aquells candidats que en la seua circumscripció han obtingut el major nombre de vots (són llistes obertes i, fins i tot, se’n poden votar de partits diferents fins un nombre de tres com a màxim). Cal assenyalar que, a més a més, cadascun dels Parlaments autonòmics designen per al Senat, un senador com a mínim, i un més per cada milió d'habitants de la població del seu territori, segons criteris de proporcionalitat i d'acord amb la seua composició partidària.

A les darreres Eleccions Europees, s’elegiren 54 diputats espanyols per al Parlament Europeu en una única circumscripció que correspon a tot el territori de l'Estat. El repartiment d'escons es realitza, segons la fórmula d'Hondt, entre tots els partits concurrents (en llistes tancades), ja que no està fixada cap barrera mínima. Cal assenyalar que, per a la presentació de llistes electorals es permet als partits presentar llistes específiques per Comunitats Autònomes si pertanyen a un partit estatal o van en coalició amb partits d’altres comunitats autònomes (com sol ser el cas dels partits nacionalistes autonòmics). Aquestes llistes estan integrades per candidats que ocupen llocs en la llista general del partit o coalició que, en definitiva, és l’oficial.

El rendiment que ha demostrat, en més de 25 anys de democràcia, el Sistema Electoral Espanyol ha estat avaluat positivament, tant pels diferents actors polítics, com pels experts i acadèmics. Els objectius que pretenia poden resumir-se en dos: garantir l’expressió del pluralisme polític de la societat espanyola, evitant l’exclusió d’algunes forces polítiques que gaudien, almenys als temps de la transició, d’una determinada força o recolzament social, i facilitar la formació de governs estables. Per tant, es podria afirmar que, en principi, la legislació electoral ha superat la consecució d’ambdós objectius. Algunes forces regionalistes i nacionalistes, amb un recolzament electoral concentrat en determinades circumscripcions, van accedir a les institucions en moments delicats de la nostra història més recent (intent de cop d’estat del 23-F al 1981). Per una altra banda, alguns mecanismes correctors han permés escapar d’un panorama excessivament fragmentat, injectant així una gran dosi d’estabilitat al nou règim. Durant els propers anys, l’aprovació de la Constitució Europea pot comportar la reforma de la Constitució de 1978 que, junt a les propostes de reforma urgent de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, obrirà noves perspectives. La introducció de les noves tecnologies aportarà major funcionalitat i agilitat a cada convocatòria o procés electoral i permetrà aprofundir, cada vegada més, en el sentit popular de participació del poble que té la democràcia.


9.- ACTIVITATS PER A L'AULA
(L'obra original editada per l'Ajuntament de Castelló disposa d'un solucionari per a les activitats).











































X.- GLOSSARI CONCEPTUAL
Abstenció.- Acció i efecte de no prendre part en una votació. El vot pot ésser considerat com una funció pública o com un dret. En el primer cas, el vot és un deure, l'anarquisme, en canvi, propugna, com a norma general, l'abstenció en les lluites electorals polítiques.
Ajuntament.- Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi.
Aliança.- Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un govern de coalició.
Aparell.- Part o sector d'un partit polític encarregat de tasques internes, especialment de les d'organització.
Audiència nacional.- Tribunal amb seu a Madrid i jurisdicció a tot l'estat espanyol format per tres sales: de penal, de contenciós-administratiu i de social. La Sala de Penal coneix l'enjudiciament de les causes contra el cap d'estat, successor i alts òrgans de la nació i forma de govern, falsificació de moneda i delictes monetaris i de canvi, així com també certs delictes amb efectes a llocs de diferents audiències. Coneix també els expedients d'extradició i les apel·lacions de les resolucions dels jutges centrals d'instrucció; la del Contenciós-administratiu els recursos contra disposicions i actes dels ministres i subsecretaris, i la de Social dels Processos d'impugnació de convenis col·lectius i sobre conflictes col·lectius d'àmbit superior a una comunitat autònoma.
Audiència provincial.- A l'estat espanyol, tribunal provincial que jutja en primera instància causes penals per delictes greus i en grau d'apel·lació causes civils i penals per delictes menys greus.
Autodeterminació.- Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent.
Autogovern.- Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política.
Autonomia.- Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies.
Avantprojecte de llei.- Proposta provisional que eleva un ministre o conseller al consell de ministres o consell executiu per tal que redacte definitivament un projecte de llei i el presente al parlament.
Avantvotació.- Votació prèvia, efectuada entre els afiliats a alguns partits polítics, per tal de decidir el candidat o candidats que els representaran en unes eleccions.
Base.- Conjunt de membres efectius d'una organització formal que no ocupen càrrecs burocràtics ni directius. En els sindicats i en els partits polítics de massa s’anomena base el conjunt dels seus militants, tot i que a vegades el concepte s'estén als adherents o àdhuc als simples electors.
Bicameralisme.- Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres.
Campanya electoral.- Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre candidats, partits i programes, fetes durant un termini determinat anterior a unes eleccions, encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.
Candidat –a.- Persona que aspira a un càrrec (polític, administratiu, acadèmic), a una dignitat, un honor, etc., o que hi és proposada.
Candidatura.- És el llistat o la persona que opta a participar com a elegible en el procés electoral. Les llistes tancades i bloquejades, en les quals l’ordre dels candidats és invariable, l’elector només pot votar la llista tal com se li presenta; en canvi, en les eleccions al Senat pot triar els candidats en l’ordre que desitge i, fins i tot, combinar els de partits diferents.
Cap d'estat.- Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament.
Cap de govern.- Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de ministres, de primer ministre i de canceller.
Cap polític.- Càrrec polític posat pel govern al capdavant de les províncies de l'estat espanyol com a representant màxim del poder executiu. La denominació, equivalent i predecessora de la de governador civil, sorgí de les corts de Cadis i estigué en vigor en 1813-14, 1820-23 i 1836-49.
Carta Atorgada.- Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
Cens electoral.- Llista oficial de les persones que tenen dret a votar.
Centre.- Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.
Centre-dreta.- Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de la dreta. S’anomena també dreta moderada.
Centre-esquerra.- Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de l'esquerra. S’anomena també esquerra moderada.
Circumscripció electoral.- Divisió administrativa electoral a la qual s’atribueix un nombre determinat d'escons a cobrir.
Ciutadania.- Condició i dret que tenen els qui pertanyen a una comunitat política erigida en estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres. La ciutadania genera, per als titulars, drets (protecció jurídica, participació en les funcions públiques, etc.) i deures (submissió a les lleis, prestacions personals i materials, etc.). S’adquireix la ciutadania per naixement en el territori de l'estat (ius soli) o pel fet d'ésser fill de ciutadans (ius sanguinis), o bé per pròpia voluntat, ja siga a través del matrimoni o per veïnatge o declaració expressa sempre que es tinguen els requisits exigits per les lleis. De manera restringida indica la capacitat per a exercir els drets, concretament els polítics. Cal no confondre ciutadania amb nacionalitat; aquesta és expressiva de la qualitat de pertànyer a una comunitat nacional determinada, que pot coincidir o no amb una comunitat política estatal.
Coalició.- Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar els recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició.
Codi penal.- Text de dret positiu que estableix els delictes i les penes. La majoria dels codis penals es basen en el francès, del 1810. Com a expressió directa del poder coercitiu de l'estat, els codis penals han estat objecte de nombroses modificacions i noves edicions seguint les ideologies governants. A l'estat espanyol, el procés codificador en el camp penal coincideix amb l'esperit de respecte a la persona i als seus drets que presidí la constitució de Cadis. El primer codi penal, publicat el 1822, gaudí d'una acceptació general i introduí les idees enciclopedistes i les doctrines de Beccaria. En foren publicats uns altres el 1848 i el 1870 (revisat el 1928, el 1932 i el 1944). Posteriorment, es retocà aquest text el 1963 i el 1983, en què s’adequà a la constitució del 1978. De fet, però, el nou règim democràtic posà de relleu el caràcter provisional de les modificacions, en vista a l'elaboració i aprovació d'un nou codi. Aquest no fou aprovat fins el 1995, i introduïa importants modificacions en relació al text anterior (introducció de la figura dels delictes sòcio-econòmics, eliminació de determinats privilegis dels funcionaris públics, noves fórmules per a la determinació de les penes, abolició de la pena de mort en temps de guerra, la participació dels ciutadans en l'administració de justícia per a determinats delictes), però també ha estat modificat al setembre de 2003 (durant la majoria absoluta del Partit Popular).
Colpisme.- Tendència d'alguns sectors socials, especialment el militar, als cops d'estat.
Comissari europeu.- Membre de la Comissió Europea encarregat d'elaborar les diferents polítiques comunitàries. Hi havia un total de vint comissaris, dels quals dos corresponen a França, Alemanya, Itàlia, Espanya i la Gran Bretanya, i un a cadascun de la resta dels estats membres. Segons el Projecte de Constitució Europea, i fins el 2014, s’estableix un comissari per país membre.
Comissió de govern.- Òrgan dels ajuntaments integrat per l'alcalde i per un nombre de regidors no superior a la tercera part, que té per missió la coordinació de les funcions executives i, també, la d'iniciativa en el govern i l'administració del municipi. Assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguen. Els regidors són nomenats per l'alcalde, que també pot destituir-los lliurement.
Comissió Europea.- Organisme de la Unió Europea creat el 1967 encarregat de vetllar per l'acompliment dels tractats. És un òrgan independent, bé que controlat pel Consell de Ministres, i amb algunes atribucions executives, especialment pel que fa al pressupost. Té, a més, la facultat de plantejar iniciatives al Consell de Ministres i, a instàncies d'aquest, desenvolupar projectes i exercir el poder decisori que li atorgue el Consell. La comissió la formen un president i sis vice-presidents adscrits als àmbits d'Economia i Finances, Cooperació i Desenvolupament, Indústria i Tecnologia de la Informació, Afers Econòmics Estrangers, Política de Personal i Administració, i Recerca i Desenvolupament. A més, hi ha un nombre variable de comissaris en matèries diverses. Els membres de la comissió són nomenats pels governs de cadascun dels estats membres de la Unió, cada dos anys en el cas del president i els vice-presidents, i cada quatre anys per a la resta de membres. Els càrrecs són renovables i no hi pot haver més de dos membres de cada estat. Des del 1981 n'han estat presidents Gaston Thorn (1981-84), Jacques Delors (1985-94) i Jacques Santer (1994-1999), a més de l’espanyol Manuel Marín provisionalment (1999), Romano Prodi (1999-2004) i l’actual, Joao Durao Barroso que va prendre possessió del càrrec el 22 de juliol de 2004.
Comunitat autònoma.- Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la constitució de 1978.
Comunitat Econòmica Europea (CEE) .- Organització internacional fundada amb l'objectiu de crear un mercat únic entre els estats membres i integrada posteriorment dins la Unió Europea. Fou fundada pels tractats de Roma, signats el 25 de març del 1957, pels quals també es creava la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM), i entrà en vigor l'1 de gener del 1958. En foren els membres fundadors Bèlgica, França, els Països Baixos, la República Federal d'Alemanya, Itàlia i Luxemburg. Entre les mesures per a la creació del mercat únic hi havia la fixació d'unes tarifes externes comunes (unió duanera), l'elaboració d'una política conjunta per a l'agricultura i per al moviment de mà d'obra i els transports, la fundació d'institucions comunes per al desenvolupament econòmic i la creació (1979) d'una unitat monetària europea (ECU). El 1965, aquests estats acordaren unir ambdues organitzacions, i també la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA, creada el 1951 pels mateixos estats), i les van dotar d'organismes de govern comuns. L'acord, que donà lloc a les Comunitats Europees, entrà en vigor el 1967. La Gran Bretanya, lligada al Commonwealth, refusà de formar part de la Comunitat; el 1959, però, entrà a l'Associació Europea de Lliure Comerç i el 1961 sol·licità d'ingressar com a membre de la Comunitat. Les negociacions foren suspeses el 1963 a causa de les objeccions de França. Finalment, el 1973 hi ingressaven la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. El 1981 s'hi afegí Grècia i el 1986 Espanya i Portugal. Groenlàndia, en canvi, que depèn de Dinamarca, decidí de retirar-se'n el 1982. El 1990 s'hi integrà l'Alemanya reunificada. L'entrada a la Comunitat Econòmica Europea comporta l'entrada simultània a les altres dues organitzacions de les Comunitats Europees. L'aprovació del tractat de Maastricht (1992), comportà la integració de la CEE a la Unió Europea.
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.- 1. Text votat per l'assemblea constituent francesa el 26 d'agost de 1789. La seua redacció recollia la influència de la declaració d'independència dels EUA (1776) i del pensament dels filòsofs del s XVIII. Proclamà la igualtat de tots els homes (article 1), i també els seus drets naturals i inalienables, que són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (article 2). Declarà la preeminència de la sobirania de la nació, afirmà que la llei havia d'ésser l'expressió de la voluntat general (article 6), instaurà la llibertat d'opinió, d'impremta i religiosa, establí la separació de poders i, en el darrer article, insistí en la inviolabilitat del dret de propietat. Fou utilitzada com a preàmbul de la constitució del 1791 i tingué una gran influència en tots els moviments posteriors d'alliberament de l'absolutisme.
Declaració dels Drets del Xiquet.- Document promulgat el 1924 a Ginebra i aprovat per l'ONU el 1959. Sosté la necessitat d'una protecció especial dels infants, garantint el desenvolupament físic, mental, moral i social sense cap mena de discriminació (educació gratuïta i obligatòria) i la prohibició de qualsevol mena d'explotació.
Declaració internacional.- Posició que pren un estat o una organització internacional davant un problema concret, i que no té eficàcia obligatòria, sinó moral, com la Declaració Universal dels Drets Humans.
Declaració Universal dels Drets Humans.- Document signat per l'assemblea de l'ONU, a París, el 1948, al qual s'han adherit gairebé tots els estats. Compost d'un preàmbul i de 30 articles, reconeix el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la lliure associació i a la resistència contra l'opressió, entre d'altres, com a drets fonamentals i irrenunciables de tota persona humana.
Declaració Universal dels Drets Lingüístics.- Document que estableix els drets lingüístics de què haurien de gaudir els parlants de totes les llengües, amb l'objectiu de corregir els desequilibris lingüístics, assegurar el respecte per a totes les llengües i establir els principis d'una pau lingüística justa i equitativa. El 1994 el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions-CIEMEN n'encarregaren la redacció a un equip d'especialistes provinents de diverses disciplines i camps d'actuació. En l'elaboració del dotze esborranys successius hi intervingueren una cinquantena d'experts de diferents països. Un dels esforços dels redactors fou definir uns drets lingüístics equitatius, sense subordinar-los a l'estatus polític o administratiu del territori on pertany la comunitat lingüística, ni a criteris com el grau de codificació o el nombre de parlants, els quals no foren considerats rellevants. Una de les aportacions més importants de la Declaració és la consideració de les dimensions col·lectiva i individual dels drets lingüístics com a inseparables i interdependents. La Declaració fou aprovada per l'assemblea de participants en el transcurs de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, que se celebrà al juny del 1996 a Barcelona. La Declaració ha rebut el suport de la UNESCO i serà motiu de debats en el si de les Nacions Unides fins a esdevenir un text de llei internacional. L'objectiu final és que els drets lingüístics formin part del conjunt dels drets humans. Al final del 1996 el Parlament espanyol aprovà per unanimitat adherir-se a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.
Decret.- A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes.
Decret legislatiu.- A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada pel govern de l'estat o d'una comunitat autònoma, delegada prèviament pel parlament en una llei de bases o en una llei ordinària si es tracta de refondre diversos texts legals, i que no pot afectar matèries reservades a llei orgànica.
Decret llei.- A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada amb caràcter provisional pel govern de l'estat en casos d'extraordinària i urgent necessitat i que en el termini màxim de trenta dies ha d'ésser convalidada o refusada pel Congrés dels Diputats. La constitució prohibeix d'utilitzar-la per a regular matèries que considera dotades d'una especial transcendència. Els governs de les comunitats autònomes estan mancats de la facultat de dictar decrets llei.
Defensor del poble.- A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del 1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables són suggerir modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos d'inconstitucionalitat i empara.
Delegat del govern.- A l'estat espanyol, càrrec polític i administratiu encarregat de dirigir l'administració de l'estat en l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma i coordinar-la, si s’escau, amb la d'aquesta. És nomenat pel govern central.
Demagògia.- 1. Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de lideratge. 2. Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades. 3. Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.
Democràcia.- Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. El terme democràcia (demokratia) aparegué a la Grècia antiga, i designava una concepció política defensada per un partit, més que un tipus determinat d'organització de l'estat. Les profundes transformacions econòmiques del s XVIII feren accelerar el procés d'exigència d'instaurar un poder més popular, exigència que es plasmà en l'ascens de la burgesia. Es definí el principi de la separació de poders i es transformà l'exigència democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció d'aquesta nova idea de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791 amb la declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació de la idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les llibertats individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de poders. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc.).
Democràcia cristiana.- Conjunt de moviments, partits polítics i sindicats que volen posar al servei de la democràcia la doctrina de l'evangeli. Històricament apareix com l'intent de reconciliar el cristianisme amb el món nou sorgit de la Revolució Francesa. Geogràficament, sorgí en territoris on el catolicisme és predominant. Cal buscar les arrels de la democràcia cristiana en el moviments de mitjan s XIX: catolicisme liberal. Els partits democrata-cristians s'han consolidat com a formacions de dreta moderada.
Democràcia orgànica.- Nom que rebé el sistema polític de la dictadura franquista.
Democràcia política.- Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i constitucional que assegure el lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat d'associació, d'expressió, de reunió, etc.).
Democràcia popular.- Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Va sorgir com a conseqüència de la derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
Deportació.- Pena consistent a trametre el condemnat a un territori llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de llibertat i de treballs forçats. Aplicada a persones considerades socialment perilloses, se l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de les seues colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.
Depuració.- Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Descentralització.- Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa.
Desocupació.- 1. Volum de la diferència entre el nombre d'hores treballades i les que podrien treballar les persones amb capacitat per a fer-ho, considerant un període determinat de temps i donada una jornada de treball considerada com a normal. 2. Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball; atur.
Despesa pública.- Volum de les despeses fetes per l'administració per satisfer necessitats col·lectives. Des de mitjan dècada dels setanta, les despeses públiques creixents motivades per les polítiques socials i per una excessiva intervenció en l'economia, juntament amb la reducció d'ingressos per la crisi econòmica, han provocat en la major part de països l'aparició d'importants dèficits en els pressuposts de l'estat.
Dialèctica.- Procés mental de comprensió del real mitjançant la contraposició i la síntesi dels contraris, d'acord amb la mateixa condició de la realitat, sempre complexa i constituïda per elements antitètics. La dialèctica, segons aquesta definició, abasta tant el mode discursiu (dialèctica del pensament) de comprendre la realitat, sempre dinàmica i integrada per un complex d'interrelacions, com aquesta mateixa realitat (dialèctica de les coses).
Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) .- Nom del Butlletí Oficial de la Generalitat Valenciana, que començà a publicar-se el 1982. És l'òrgan d'edició oficial de les disposicions emanades de la Generalitat.
Diari de Sessions de les Corts Espanyoles.- Publicació regular de les actes i del diari de sessions del congrés dels diputats i del senat. Els diaris de sessions eren publicats i recollits per la premsa. Cap al 1869 se decidí d'editar les actes i els diaris des de l'assemblea de Baiona (1808). És una font important per a l'estudi de la història política de l'estat espanyol durant els ss XIX i XX.
Dictadura.- Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i el seu exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Dictadura del proletariat.- Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe.
Dimissió.- Renúncia d'un càrrec polític o de confiança. Per a produir efectes ha d'ésser acceptada pel superior que el nomenà.
Diplomàcia.- Organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Existeix des de l'aparició dels primers sobirans, però no adquirí un caràcter d'organització fixa, amb ambaixadors permanents, fins a la fi de l'edat mitjana.
Diputació del general.- Institució del Regne de València (i també del Regne d’Aragó i del Principat de Catalunya) coneguda també amb el nom de generalitat.
Diputació permanent.- Òrgan col·legiat de cada una de les cambres legislatives de les corts generals que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres quan aquestes han estat dissoltes o n'ha expirat el mandat i vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no estan reunides.
Diputació provincial.- A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes uniprovincials. Per la seua banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, des del segle XVIII, gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials. El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la població de la província, i la seua designació, distribuïda segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions municipals per cada partit judicial. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya.
Diputat –ada.- Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors per a formar part de les corts. L'Estatut d’Autonomia del 1982 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional entre els candidats dels partits que superen el 5% dels vots a tot el territori valencià.
Dirigisme.- Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seua pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.
Discriminació positiva.- Conjunt de polítiques compensatòries que pretenen afavorir els membres de col·lectius que se consideren sotmesos a desavantatges socials, laborals, etc. L'objectiu és corregir discriminacions associades al sexe, l'ètnia, la raça, la llengua, la religió, etc., les quals, bé que no són vigents en la legislació ni defensats per la majoria de la població, mantenen els seus efectes en societats teòricament amb igualtat de drets i d'oportunitats. Als països anglosaxons rep el nom de 'discriminació positiva'.
Districte electoral.- Cadascuna de les demarcacions territorials on concorren els candidats d'una elecció.
Divisió de poders.- Teoria política divulgada per Montesquieu en la seua obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Dogmatisme.- Actitud i procediment, que s’adopta en els més diversos camps (filosòfic, religiós, polític, etc.), consistents en l'establiment d'unes premisses enteses com a axiomes i no demostrades racionalment. Kant contraposa dogmatisme a criticisme.
Dret.- Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. La força organitzada adopta la forma d'estat, el qual s'eleva per sobre de la societat tot adoptant un to d'imparcialitat i de neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure voluntat general de tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat general, sinó les relacions econòmiques, polítiques i ideològiques.
Dret civil.- Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i patrimonial. El Dret Civil Valencià de l’antic Regne de València fou abolit per Felip V, juntament amb els Furs, després de la desfeta d’Almansa al 1707. El Dret Civil és considerat actualment com un dret privat que defensa uns interessos de marcat caràcter individual i patrimonial. El codi civil espanyol regula aquest concepte en nombrosos articles, i per la importància decisiva que li dóna, ratificada per les penes elevadíssimes imposades als delictes contra la propietat privada, és anomenat dret de la propietat.
Dret constitucional.- Conjunt de normes que constitueixen l'estat i en regulen els trets fonamentals. En delimiten els elements constitutius (població, territori i poder públic estatal) i regulen l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de govern), les relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) entre aquests òrgans i els ciutadans (forma d'estat) i la distribució territorial del poder (estructura territorial de l'estat).
Dret consuetudinari.- Conjunt de pràctiques, d'hàbits i d'usos nascuts en la voluntat popular que, reiteradament utilitzats, han esdevingut norma amb rang de llei.
Dret espanyol.- Ordenament jurídic vigent a l'estat espanyol. La formació d'aquest dret parteix del dret castellà i té els inicis en els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V, a través dels quals s’estengué el dret públic castellà a tot Espanya, suprimí els organismes legislatius dels diferents regnes, bé que conservant una certa autonomia Biscaia i Navarra, i només mantingué en vigor els respectius drets privats (a excepció del Regne de València, que passà a regir-se pel dret privat castellà), però sense possibilitat d'evolució. No fou, però, fins a la caiguda de l'antic règim i la creació d'un nou estat espanyol de caràcter liberal, amb la constitució de Cadis (1812), que prengué forma i es consolidà el dret espanyol. A partir d'aquesta constitució s’establí l'hegemonia de la llei, com a forma jurídica racional creada per l'estat, a través dels seus representants, i preveié la unificació del dret privat en les esferes civil, comercial i criminal, el qual havia d'aplicar-se en tot l'àmbit estatal; posteriorment, les constitucions dels anys 1837, 1845 i 1856 advocaren també per aquesta unitat legislativa. Unificat el dret públic a través de la constitució i del funcionament dels mecanismes institucionals per ella establerts (d'una manera total a partir de la llei paccionada de 1841, amb la qual perderen l’autonomia legislativa Biscaia i Navarra, bé que conservant els furs), s’intentà d'arribar a la unitat del dret privat a través de la codificació, seguint les tendències nascudes de la Revolució Francesa i aplicades per Napoleó. Tot el sistema jurídic nascut del règim liberal estructurà un dret amb personalitat pròpia, el qual, tot i recollir molts elements del dret castellà, en diferia pel seu normativisme, oposat al decisionisme fonamentat en la constitució com a norma superior i en la llei com a instrument racional de regulació de les relacions jurídiques; també diferia del dret dels regnes de la corona catalano-aragonesa, perquè no derivava de forces vitals com el costum, les decisions judicials o la concessió de privilegis: en el dret espanyol, el costum resta relegat a un segon pla molt disminuït i és absent del camp penal, polític i administratiu. Influït pel positivisme i el jusnaturalisme, el dret espanyol ha tendit a convertir-se en un sistema tancat i autosuficient, les fonts del qual són, per aquest ordre, la llei, el costum i els principis generals del dret. A partir de la guerra civil de 1936-39, el dret espanyol varia en la seua estructura: el dret públic ja no descansa sobre els principis del constitucionalisme; per substituir-los es promulgà unes disposicions, anomenades lleis fonamentals, dictades pel cap d'estat, el qual deté el poder constituent; així es produí una tornada al decisionisme jurídic, bé que matisat d'un cert normativisme; el dret privat manté una gran part de l'estructura heretada de l'etapa anterior, modificada per la dispersió normativa i per la concreció en compilacions del dret denominat foral; la primera d'aquestes compilacions fou la de Biscaia i Àlaba (1959), que fou seguida per les de Catalunya (1960), les Balears (1961), Galícia (1963), aplicable també en part a les províncies d'Astúries, Lleó i Zamora, Aragó (1967), que substituí el defectuós apèndix del 1925, i Navarra (1973). A partir de 1978 es tornarà al constitucionalisme.
Dret internacional.- Conjunt de regles jurídiques que consideren les relacions internacionals, els vincles entre els súbdits de diferents estats o la situació jurídica dels estrangers respecte al territori on es troben. Hi ha diverses classes de dret internacional: el públic, o conjunt de normes que constitueixen l'ordenament jurídic de la comunitat internacional, i el privat, o conjunt de normes jurídiques que regulen situacions o relacions amb elements personals, reals o formals vinculats a diferents ordenaments jurídics. Les fonts més importants d'aquest dret són els tractats internacionals, el costum internacional, els principis generals i la doctrina i les teories internacionals.
Dret natural.- Conjunt de principis jurídics teòricament superiors al dret positiu, als quals aquest s'ha d'acomodar. Els defensors del dret natural el qualifiquen com a sistema de valors amb dues característiques principals: la universalitat i la immutabilitat. Fonamentat en la natura de l'home, considerada en ella mateixa i en les seues relacions amb l'ordre universal de les coses, a la pràctica el dret natural apareix, i es desenvolupà històricament, com la cobertora ideològica justificadora d'un cert ordre jurídic i d'una organització social determinada.
Dret penal.- Conjunt de normes que fixa les accions i omissions considerades nocives a l'ordre establert, determinades, reprimides i castigades en exercici de la potestat que l'estat s'atribueix en nom de la societat. En sentit subjectiu, és el dret de l'estat a definir els delictes i a imposar i executar les penes i altres mesures de lluita contra la criminalitat. Objectivament, és el conjunt de normes establertes a fi de determinar els mitjans de correcció i seguretat corresponents a cada delicte. L'estat és l'únic definidor del dret penal, però el seu poder ha d'ésser matisat pels drets inherents a la persona humana, que li són superiors.
Dreta.- Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, s’aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Drets civils.- Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques.
Eleccions.- Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. El sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual s’obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en el seu nom en virtut del mandat rebut.
Elector –a.- Persona que reuneix els requisits legals exigits per a exercitar el dret de sufragi.
Electorat.- Conjunt dels electors, cos electoral. En solen formar part tots els membres d'un estat, d'un municipi, d'una ciutat o d'una associació, a fi d'elegir el seus representants o els qui els han de dirigir.
Esmena.- 1. Proposta de modificació en un projecte o proposició de llei en un text parlamentari. 2. Proposta de modificació d'un text legal, d'un dictamen, d'un informe o d'un document semblant.
Esquerra.- Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, s’aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Esquirol.- Obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga. Sembla que el nom deriva dels teixidors de l'Esquirol que reemplaçaren, durant la vaga del 1855, els obrers de Manlleu.
Establishment.- Bloc de forces polítiques i econòmiques que controlen el poder d'un Estat.
Estat.- Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat, com a formació social, és una estructura d'elements que pertanyen a unitats polítiques anteriors a ell i d'elements de nova creació.
Estat d'excepció.- A l'estat espanyol, supòsit d'estat de crisi previst en la Constitució que permet la modificació transitòria del règim constitucional ordinari. És declarat pel govern, amb autorització prèvia del Congrés dels Diputats, per a combatre alteracions de l'ordre públic que posen en perill el lliure exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans, el funcionament de les institucions democràtiques o els serveis públics essencials. L'estat d'excepció faculta els poders públics a prendre diverses mesures extraordinàries, com és ara la suspensió de determinats drets dels ciutadans.
Estat del benestar.- Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector privat. A partir de la teoria general del benestar són extretes una sèrie d'implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat que l'estat ha de garantir tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions directes del seu treball, i especialment de serveis públics, assistencials i de previsió social.
Estatut.- Règim jurídic al qual se sotmet un ens territorial, una activitat o una organització professional.
Estatut d'autonomia.- Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc (per haver tingut una experiència autonòmica anterior) i Andalusia accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, Comunitat Valenciana, la Rioja, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.
Estatut d'Autonomia del País Valencià.- Projecte de llei d'autonomia per al País Valencià. Els primers intents d'aconseguir un estatut d'autonomia començaren immediatament després de la proclamació de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà un enfrontament entre l'anomenada Conjunció de Partits, d'una banda, i la Dreta Regional i el PURA, de l'altra, que, si més no, limità la concreció política de les aspiracions estatutàries, cada dia més esteses. El resultat de les eleccions legislatives del novembre del 1933 paralitzà les campanyes. A partir del febrer del 1936, com a conseqüència del triomf del Front Popular, es reanimà amb més força que mai la campanya pro Estatut, aquesta vegada sostinguda tant pels fronts populars com pels ajuntaments i les diputacions de València, Alacant i Castelló. L'inici de la guerra civil espanyola paralitzà forçosament l'expansió definitiva de l'autonomisme. Tot i això, el corrent favorable a l'Estatut no minvà, bé que amb un contingut diferent. Es coneixen, almenys, tres avantprojectes diferents, patrocinats (respectivament) tant per partits republicans (Esquerra Valenciana, Unió Republicana Nacional) com per sindicals obreres (CNT).
Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) .- Llei orgànica promulgada l'1 de juliol de 1982 que atorga al territori de l’antic Regne de València, País Valencià o Comunitat Valenciana un règim d'autonomia. Durant els darrers temps del franquisme, les més diverses forces polítiques democràtiques avançaren posicions favorables a l'establiment d'un règim de màxima autonomia al País Valencià, immediat a l'arribada la democràcia. Durant la transició aparegueren nombrosos projectes. Els successius resultats electorals desfiguraren notablement les esperances inicials. El 17 de març de 1978 fou publicat el decret que establia el règim pre-autonòmic; el 8 d'octubre, nou partits signaren un compromís per a la «consecució del màxim grau d'autonomia dins del termini més breu que permetés la Constitució», amb una al·lusió clara a l'article 151 del text constitucional. Esdeveniments polítics posteriors (gir a la dreta d'UCD, intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 i consegüent renúncia del PSPV-PSOE a la via assenyalada per l'article 151) conduïren a la redacció pels partits parlamentaris (UCD, PSPV-PSOE i PCPV) del projecte anomenat Estatut de Benicàssim (maig del 1981), aprovat pels parlamentaris i els diputats provincials el 19 de juny de 1981. El projecte finalment dictaminat (desembre) per la Comissió Constitucional, amb el vot contrari de socialistes i comunistes, fou derrotat al Congrés de Diputats (9 de març de 1982) en votar-se la denominació «Reino de Valencia». Per l'abril, la ponència de l'Estatut arribà a un acord. El text final entrà en vigor el 10 de juliol de 1982. Quant al sistema de competències, no difereix dels altres estatuts tramitats per la via lenta de l'article 143. Disposa que el conjunt de les institucions d'autogovern constitueixen la Generalitat Valenciana i que aquesta és formada per les corts valencianes, el President i el Govern o Consell. Des de les darreres eleccions autonòmiques (2003), sembla haver-hi cert consens d’intencions entre els partits majoritaris per redactar un nou estatut amb competències més ambicioses, però falta fixar un calendari d’actuacions concretes.
Estatut Reial.- Carta atorgada per la reina regent d'Espanya Maria Cristina, en nom de la seua filla Isabel II, per l'abril del 1834 i que fou vigent fins a l'agost del 1836. Fou inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i elaborat per Martínez de la Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de pròcers, els quals podien ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel rei), i l'estament de procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només tenia dret de deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts. L'Estatut no aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost del 1836) obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap de poc temps per la del 1837.
Estraperlo.- Etimològicament deriva dels cognoms de dos personatges que provocaren la caiguda de Lerroux al 1935 (Strauss i Pearl, per l’escàndol dels casinos de joc) i ve a significar negoci il·legal de productes intervinguts per l'estat, venuts a preus abusius. Després de la guerra civil de 1936-39 i fins el 1955, aproximadament, fou aplicat al comerç extralegal —o a l'adulteració— d'aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la postguerra. Al nostre territori va ser important el tràfic de farina, sucre i oli d'oliva. L'excessiva llarga durada del sistema de racionament (1939-52) afavorí el desenvolupament de l'estraperlo i la formació d'enormes fortunes, reunides en pocs anys. Els anomenats nous rics o estraperlistes formaren un grup social de característiques molt definides. La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparèixer gradualment aquest fenomen econòmic.
Estructura.- Conjunt d'una societat, un grup, etc., en ordre a l’estabilitat i permanència en el temps. Els elements estructurals fonamentals en tota organització social són el rol (o paper social que fan els individus i que perdura més enllà d'ells mateixos), el subgrup (que aglutina orgànicament els membres de la societat), la norma social (codi regulatiu que expressa els valors culturals d'un grup i ajuda a la integració de les persones en un sistema d'interacció social) i tota una sèrie d'altres factors quasi-estructurals (jerarquització i organització dels subgrups, distribució i normes de la propietat, sistema de retribucions socials, etc.). Com a tal, l'estructura cerca de resoldre els problemes i de respondre a les necessitats inherents al sistema: mantenir les parts que l'integren i superar les seues tensions (la família hi fa un paper fonamental, com a preparació dels seus membres per a la seua integració social), adaptar-lo al seu medi (en la qual cosa és fonamental la funció del subsistema econòmic), aconseguir —i, a vegades, àdhuc determinar— els seus fins (n'és l'encarregat, generalment, el govern, juntament amb els grups de pressió, o també en contra d'algun d'aquests grups operatius) i integrar-hi els individus i els seus grups (la religió, la ideologia, els mitjans de comunicació social, etc. conflueixen en aquesta tasca).
ETA.- Sigla d'Euskadi ta Askatasuna ('País Basc i llibertat') organització terrorista nascuda al País Basc el 1959. Als darrers anys, fins i tot antics militants rehabilitats li exigeixen la deposició de les armes.
Euro.- Unitat monetària única de la Unió Europea. S’adoptà el nom en la reunió del Consell Europeu del 1995, i la seua entrada en vigor, que constituïa la darrera fase de la Unió Econòmica i Monetària continguda en el tractat de Maastricht, fou l'1 de gener de 1999. Per tal d'amortir els efectes negatius derivats d'unes economies desiguals, la UE fixà uns 'criteris de convergència' que establien uns límits quant a inflació, deute i dèficit públics, tipus d'interès i estabilitat monetària, comuns a tots els estats membres i acomplerts, segons declarà el 1998 la Comissió Europea, per 11 dels 15 estats. Mentre que Grècia i Suècia n'incomplien alguns, i hagueren d'elaborar un nou calendari d'ingrés, Dinamarca i la Gran Bretanya havien anunciat prèviament la seua intenció de posposar la seua incorporació a la moneda única. L'entrada en vigor de l'euro va comportar la desaparició de la pesseta i també la del terme genèric ECU.
Eurocomunisme.- Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic. A partir del 1983, el mot caigué en desús al si del PCE, paral·lelament a la marginació de S. Carrillo.
Europeïsme.- Corrent ideològic del s XX que propugna la unificació política del continent europeu. Fins al s XX no aparegueren projectes concrets d'unificar el continent per mètodes lliures i democràtics. En concret, i a partir de la Primera Guerra Mundial, la idea fou propugnada per Bertrand de Jouvenel, Ricard Coudenhove-Karlegi i sobretot Aristide Briand. La mort d'aquest darrer (1932) i l'ascensió del feixisme i del nazisme a bona part d'Europa aturaren el projecte, que fou madurat novament durant la Segona Guerra Mundial i activat en un congrés celebrat a l'Haia pel maig del 1948; poc després (1949) es formulà una declaració de principis, base de les actuacions del Moviment Europeu. Fruit del Moviment Europeu han estat el Consell d'Europa (1949), la universitat d'Europa (1949), etc., i també la cooperació científica, que ha donat lloc a organismes com l'EURATOM, el CERN, o l'ESA. Els tractats de Roma del 1957 assenyalaren una de les fites cabdals vers la integració europea perquè crearen les bases de les Comunitats Europees, les quals, en constituir el 1992 la Unió Europea, donaren un pas addicional en la integració econòmica i política d'Europa, reforçada especialment amb un nombre creixent de membres de l'Europa occidental i oriental. El 1979 fou establert un Parlament Europeu d'elecció directa que, tot i la limitació inicial de les seves atribucions, a la llarga ha de constituir-se en cambra legislativa europea quan s’aprove i es desenvolupe la nova Constitució Europea a partir del 2005.
Exili.- Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política.
Expedició Reial.- Expedició que efectuaren els carlins contra Madrid (del 15 maig a l'octubre del 1837), per causes no enterament aclarides. De l’expedició en formava part el pretendent, Carles Isidre, amb la seua cort. Sortí d'Estella, travessà l'Aragó per Osca i Barbastre i entrà al Principat per Tragó de Noguera (7 de juny). Derrotada, però no decisivament, pel baró de Meer a Gra (12 de juny), es refugià a Solsona (14 de juny). Per Súria, Santpedor, la Segarra, Vinaixa i Margalef, l'expedició arribà a l'Ebre, que travessà a Xerta (29 de juny), emparada per Ramon Cabrera. Prosseguí cap a Ulldecona i el País Valencià: Sant Mateu, Borriol, Vila-real, Nules, Burjassot. Des de Xiva, on fou lliurada (15 de juliol) una batalla aferrissada, finalment favorable als liberals, l'expedició s'endinsà cap a Móra de Rubielos i Cantavella, des d'on, pel Baix Aragó (batalla de Villar de los Navarros, 4 d'agost) entrà a Castella. El dia 12 d'agost els expedicionaris arribaren a Arganda i a les envistes de Madrid. Cabrera —que manava l'avantguarda— i altres caps volien assaltar Madrid, però el quarter general ordenà la retirada. L'expedició, perseguida per Espartero (que obtingué una clara victòria a Aranzueque, el 19 de setembre), retornà directament a Navarra, on arribà en plena derrota. Cabrera, poc després d'iniciar-se la retirada, tornà amb la seua gent al Maestrat.
Extradició.- Acte pel qual un estat lliura un estranger a un altre estat que n'ha sol·licitat el lliurament, en virtut de sentència ferma o d'acte de processament. L'extradició es basa en acords de dret internacional i en queden exclosos els delictes militars i fiscals i, sovint, els que l'estat extraditor considera delictes polítics.
Extraparlamentari –ària.- Dit del grup polític que no es troba representat al parlament (per insuficiència de vots en les eleccions, per prohibició governativa del partit, o perquè aquest no vol participar en les eleccions o en la vida parlamentària). Tot i que pot ésser extraparlamentari un grup de qualsevol tendència política, sovint tenen aquest caràcter els partits extremistes, de dreta o d'esquerra.
Extrema dreta (o extrema esquerra) .- Tendència radical extremada dins una línia política de dreta o d'esquerra, respectivament.
Falange.- Unitat laboral integrada per cent famílies, que habiten un falansteri.
Falansteri.- Associació de producció en el si de la qual els treballadors vivien en comunitat d'acord amb el sistema de Charles Fourier. Habitacle d'una falange. F.M.Ch. Fourier el concebé com un sistema social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a la vida de la comunitat. Sota el guiatge d'un director, elegit democràticament, els treballs esdevenien amens i variats, en ésser intercanviables, a causa de la polivalència d'oficis dels components de la falange. La propietat, compartida però no igualitària, no hi condicionava drets ni deures. Per extensió, allotjament d'una associació de persones.
Fascio.- Mot aplicat a grups polítics o socials tendents a una finalitat comuna i d'acció generalment revolucionària. Els més coneguts són els fasci dei lavoratori (o fasci siciliani), estesos per tot Sicília (1892-93), de caràcter socialista i en lluita contra els latifundistes, i els fasci di combattimento, sorgits per iniciativa de Mussolini (1919), d'on nasqué el partit feixista.
Federació.- 1. Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta la seua autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seua sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seua participació en el poder federal és determinada per la constitució. 2. Agrupació de diverses entitats (culturals, sindicals, recreatives, etc.), que tenen un fi comú, en una de superior que les representa i a la qual atorguen autoritat sobre elles.
Federal.- Als EUA, partidari o soldat del govern de la Unió en la guerra de Secessió (1861-65). Partidari del moviment republicà federal.
Federalisme.- Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten la seua federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam d'unió subsisteix. Els estats membres de la federació i l'estat federal es divideixen les seues respectives competències segons una doble enumeració d'aquestes.
Feixisme.- Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. Després de la Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que s’anomenen neofeixistes.
Feixista.- Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial o que mostra actituds feixistes en la seua conducta personal.
Feminisme.- Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home.
Fonamentalisme.- Moviment generalment religiós, però sovint amb una forta càrrega política, que prescriu un dogma i una moral estricta que exclouen i ataquen qualsevol altra creença o codi moral, o qualsevol desviació respecte a la interpretació ortodoxa del dogma. Aquesta designació sol associar-se a termes com integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc. Conservadorisme extrem.
Franquisme.- Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic. Al País Valencià foren suspeses, amb el franquisme, totes les organitzacions polítiques i sindicals i molts dels seus membres presos, jutjats i en gran part executats; la persecució arribà fins i tot a personalitats que no s'havien compromès amb l'aixecament militar.
Fur
.- Norma jurídica d'origen consuetudinari o per concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o territori. Els furs foren normalment escrits, però se’n coneixen d'altres, com el de Saragossa, que no tingueren cap redacció que recollís tot el dret que comprenien, però s'estengué per l'Aragó central i per les comarques occidentals de la Catalunya Nova i les septentrionals del Regne de València durant els segles XII i XIII (Horta, Gandesa, les Paüls, Riu d'Algars, Batea, Vallibona, Borriana, el Boixar, Fredes, Benicarló, Almassora, etc.). Després dels furs locals, aparegueren els territorials, però no fou fins el s XIII que foren redactades les col·leccions bàsiques de furs territorials, com els furs de Castella, el fur de Navarra, els furs d'Aragó, compilats pel bisbe Vidal de Canellas i promulgats pel rei Jaume I, i els furs de València, sancionats pel mateix monarca. A Aragó i a València els furs territorials posteriors a les compilacions promulgades per Jaume I (Aragó, 1247; València, 1261) foren ja íntegrament obra de les corts, que, de forma pactada n'obtingueren la promulgació per part dels sobirans. Això donà lloc a una tecnificació del concepte de fur, que en aquests regnes significà, a partir del s XIII, aquella disposició consentida pels tres braços o estaments de les corts (eclesiàstic, militar i reial) i sancionada pel rei, coincidint amb el mateix concepte que a Catalunya expressava el nom de constitució, i que s'oposava a aquella altra disposició que només havia estat consentida per un braç o dos, la qual rebia a tots els països de la corona d'Aragó el nom tècnic d'acte de cort. Una categoria en certa manera especial era la de furs que, bé que eren per natura col·leccions de dret general, fins i tot promulgades com a tals, eren atorgats a unes localitats determinades en concepte de dret local. Aquest fenomen es produí sobretot al s XIII. El cas potser més típic és el de l'atorgament del Forum iudicum visigòtic a la localitat de Xivert, a la governació de Castelló (1234). El Furs del Regne de València foren abolits pel Decret de Nova Planta de 1707, després de la desfeta d’Almansa a la Guerra de Successió, i, amb ells, també s’abolí el Dret Civil Valencià.
GAL.- Sigla dels Grupos Antiterroristas de Liberación.
GALEUSCA.- Contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya amb la qual fou designat el pacte establert l'11 de setembre de 1923 en una reunió celebrada al CADCI de Barcelona. Anomenat també Triple Aliança, fou obra d'Estat Català, d'Acció Catalana i de membres dels moviments basc i galleguista. Els anys vuitanta, es recuperà aquest nom per a designar les trobades periòdiques d'escriptors catalans, bascos i gallecs dins del marc de les Associacions d'Escriptors respectives. A les darreres Eleccions Europees (2004) adoptà aquest nom una coalició electoral formada per partits nacionalistes de Galícia (BNG), País Basc (PNV), Catalunya (CIU), Balears (PSM) i València (BNV).
Garanties constitucionals.- Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.
Generalitat Valenciana.- Institució d'autogovern de la Comunitat Valenciana, integrada per les Corts Valencianes, el president i el Govern Valencià o Consell. Creada per l'Estatut d'Autonomia del 1982, la potestat legislativa correspon a les Corts Valencianes. El Govern Valencià és l'òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives. El president de la Generalitat, que també ho és del Consell, dirigeix l'acció de govern, coordina les funcions d'aquest i deté la més alta representació de la comunitat autònoma; és elegit per les corts entre els membres d'aquesta. Fins ara han estat presidents de la Generalitat Valenciana: Joan Lerma i Blasco, (1982-1995), Eduardo Zaplana Hernández-Soro (1995-2002), José Luis Olivas (2002-2003) i Francesc Camps que és president des del maig de 2003.
Govern.- Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat.
Govern Valencià.- Òrgan col·legiat que a la Comunitat Valenciana ostenta la potestat executiva i reglamentària referent a les matèries concretades en l'Estatut d'Autonomia. Designat també amb el nom de Consell Valencià, és compost pel President de la Generalitat i pels consellers, el nombre dels quals amb responsabilitats executives no pot excedir de deu. La seu és a la ciutat de València.
Governador civil.- A l'estat espanyol, representant permanent del govern en una província. Històricament sorgeix a partir del prefecte, a imatge del francès, creat per Josep I (1810). El 1997, amb l'entrada en vigor de la nova Llei d'Organització i Funcionament de l'Administració General de l'Estat (LOFAGE), va desaparèixer la figura del governador civil. En la majoria de les seues funcions foren substituïts per un subdelegat del Govern a la província.
Governador militar.- A l'estat espanyol, oficial que exerceix el comandament de les forces militars d'una província militar.
GRAPO.- Sigla de l'organització Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre.
Grup parlamentari.- Formació permanent que reuneix, en el si d'una assemblea política deliberant, els membres d'una mateixa tendència. Els grups parlamentaris desenvolupen una important funció d'activació de la vida parlamentària: intervenen en la convocatòria dels òrgans parlamentaris, presenten propostes de resolució, participen en els debats i en la designació dels components de nombrosos òrgans del parlament tot servint d'enllaç entre la cambra i els partits polítics.
Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL).- Escamots terroristes apareguts a l'octubre del 1983 que atemptaven contra membres d'ETA i simpatitzants d'aquesta organització. El predecessor dels GAL fou el Batallón Vasco Español (BVE), que inicià les seves activitats contra membres d'ETA el 1974.
Guàrdia Civil.- Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el 1854. Des del 1940 realitza la vigilància de costes i fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.
Guerra civil.- Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat.
Habeas Corpus.- En la pràctica equival a la presumpció d’innocència que s’aplica als detinguts en països democràtics. El 1679, durant el regnat de Carles II d’Anglaterra, el Parlament va votar l’Habeas Corpus Act . En essència, significa que qualsevol persona que haja estat detinguda té dret a adreçar-se a un advocat o bé un jutge perquè dicte una ordre escrita de llibertat per al detingut o, pel contrari, que dicte presentar-lo davant del jutjat per encetar el judici.
Himne nacional.- Himne que simbolitza una nació o un estat. A Espanya, el Rei Carles III declarà com a Marxa d’Honor la “Marcha Granadera”, coneguda més tard com a Marxa Reial o Himne Nacional d’Espanya. Després de l’aprovació de la Constitució Espanyola el 27 de desembre de 1978, regulats l’ús de la Bandera i la descripció de l’Escut de l’Estat Espanyol en les Lleis 39/1981, de 28 d’octubre i 33/1981, de 5 d’octubre, respectivament, es va promoure la creació d’un grup de treball (integrat per membres de la secció de música de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i representants de diferents Ministeris) que encarregà al Mestre D. Francisco Grau Vegara, Director de la Banda Real del Palau, una nova adaptació de l’Himne o Marxa Granadera que, respectant l’harmonització de la versió del Mestre Pérez Casas (1908), recupera la composició original del segle XVIII. A la Comunitat Valenciana s’ha adoptat com a himne regional valencià el composat per Josep Serrano per a l'Exposició Regional Valenciana (València 1909).
Ideologia.- Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.
Immunitat parlamentària.- Prerrogativa dels membres d'una cambra legislativa segons la qual no poden ésser detinguts (si no és en acte de delicte flagrant) ni inculpats ni processats sense una autorització prèvia (concessió del suplicatori) de la cambra respectiva. A l'estat espanyol, els membres dels parlaments autonòmics gaudeixen de forma molt limitada d'aquesta prerrogativa.
Imperialisme.- Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles. Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles.
Independència.- Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc., no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Independentisme.- Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc.
Insurrecció.- Acció d'insurgir-se una guarnició, un poble, una nació o una part d'ella.
Integració.- Ajustament de les parts que componen un sistema social. Suposa la identificació i la participació dels individus i els grups parcials en la societat global de què formen part. La integració no és mai total, per raó de la diversa identificació i participació dels diferents elements que hi són vinculats, i d'ací els conflictes, factors de disgregació. En una situació poc conflictiva, l'acceptació dels valors normatius de convivència i dels compromisos establerts entre els grups interessats garanteix la dinàmica integrativa; altrament, la integració només pot ésser mantinguda forçadament, amb la consegüent supressió de la independència dels elements implicats. D'ací ve el sentit negatiu que, tan sovint, marca aquest terme, tècnicament poc precís i operacional, d'altra banda. Procés amb què una societat assimila els elements que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc.
Integrisme.- Corrent político-religiós, sorgit del camp catòlic de l'antic règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat. Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d'un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l'estat a l'església, es distingia tant per l'anarquia respecte a l'ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi. Tendència doctrinal i pràctica, de signe agressiu i intransigent, que defensa fórmules històrico-socials arcaiques.
Intel·ligèntsia.- A la Rússia del s XIX, conjunt dels intel·lectuals partidaris de reformes i oposats al tsarisme. Sector social soviètic amb formació superior o tècnica, dedicat a professions no manuals. Conjunt d'intel·lectuals que, en un país, en una classe social o en un grup polític, realitzen una funció de direcció ideològica.
Interior.- Dit de la política interna d'un país, especialment pel que fa referència a les qüestions de govern i d'ordre públic.
Internacional, La.- Himne revolucionari internacional. Amb lletra d'Eugène Pottier i música de Pierre Degeyter, fou executat per primera vegada a la festa dels treballadors a Lilla (1888). Esdevingué l'himne dels partits socialistes i comunistes, i fins el 1941 fou també l'himne nacional de l'URSS.
Internacional Socialista.- Organització d'abast mundial que agrupa la majoria dels partits socialistes i socialdemòcrates. Sorgida a Frankfurt del Main el 1951 com a resultat d'un dels intents de reconstruir la Segona Internacional, té la seu a Londres.
Internacionalització.- Procés que comporta un increment important i accelerat en els fluxos de comerç internacional, la mobilitat de persones físiques i jurídiques, la transferència de tecnologia, els coneixements en general i els moviments de capital.
Intervencionisme.- Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar pel seu compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Irredemptisme.- Moviment nacionalista que pretén l'emancipació de la dominació estrangera.
Jerarquia.- 1. Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o grups de persones, que constitueixen una organització. S’aplica aquest terme especialment als ordes eclesiàstics, en els quals es distingeix la jerarquia sacramental o d'orde i la de jurisdicció. 2. Relació de subordinació en cadena, de persones, fets o idees, que es basa en un tret d'índole normativa, subjectiva o objectiva.
Junta de portaveus.- Òrgan intern del parlament que constitueix l'expressió més acabada de la penetració dels partits polítics, per mitjà dels grups parlamentaris, en la vida de les cambres parlamentàries. Participa especialment en la fase prèvia a la presa de decisions del parlament (programació del treball parlamentari, etc.).
Junta Democrática de España.- Organisme unitari d'alguns sectors de l'oposició antifranquista espanyola, creat el 1974 sota l'impuls bàsic del PCE i amb l'adhesió gradual de CCOO, Partido Socialista Popular, PTE, Alianza Socialista de Andalucía i independents, com Rafael Calvo Serer. El 1976 es fusionà amb l'organisme rival, Plataforma de Convergència Democràtica (establert el 1975 pel PSOE, MC, democratacristians i socialdemòcrates), en l'anomenada Platajunta o Coordinación Democrática. Aquesta s'amplià encara, el mateix any, amb nous partits i organitzacions unitàries de les nacionalitats i es convertí en Plataforma de Organismos Democráticos, que negocià amb el govern Suárez el contingut de la reforma política engegada per aquell.
Jurisdicció.- Poder o autoritat exercits per una persona, una corporació o una entitat que governa, administra, estableix el dret, legislant o bé declarant-lo, posa en execució les lleis i les aplica. La jurisdicció és múltiple tant per raó de les matèries com per la seua extensió i la personalitat de qui la té.
Keynesianisme.- Nom atorgat al corrent fonamentat en les idees de J.M. Keynes sobre control del nivell d'activitat econòmica, contingudes a The General Theory on Employment, Interest and Money (1936). L'impacte d'aquesta obra fou molt acusat als ambients acadèmics anglès i nord-americà després de la Segona Guerra Mundial. El keynesianisme, tanmateix, ha caricaturat el pensament del seu inspirador en concentrar-se en la defensa de la política fiscal com l'instrument més vàlid de la política econòmica, per oposició a la política monetària defensada per quantitativistes i neoquantitativistes.
Liberalisme.- Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Liberalisme econòmic.- Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis naturals, immutables, de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible. Considerant, doncs, que l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són concordants amb l'interès general i necessaris per al bon funcionament de la vida econòmica, s'oposa al control de la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de limitar-se a assegurar la llibertat de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel que fa a la propietat privada, i afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els primers a exposar teòricament la doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam Smith qui aprofundí el principi de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat interior i també a nivell internacional s’arribe a establir una divisió del treball avantatjosa per a tots.
Líder.- Cap d'un partit polític.
Llei.- Norma jurídica, de caràcter general i obligatori, dictada pels òrgans estatals o autonòmics als quals la Constitució i els estatuts d'autonomia atribueixen el poder legislatiu. La llei constitueix la font més important del dret en la major part de les societats, i té per funció de regular la vida política, social i econòmica de la comunitat.
Llei de bronze del salari.- Teoria referent al salari en una economia capitalista, formulada el 1869 pel socialista alemany Ferdinand Lassalle. Es basa en l'afirmació que el nivell de salari no pot ultrapassar el nivell de subsistència necessari per a la manutenció del treballador i assegurar la seua reproducció. La teoria de Lassalle i, en general, la de tots els socialistes no marxistes (Léonard Sismondi, Louis Blanc, Charles Fourier, etc.) coincideix amb les formulacions d'Adam Smith i de David Ricardo, que recolzen sobre la teoria de la població, de Malthus. Segons Smith, els salaris tendeixen a coincidir amb el nivell de subsistència, bé que en algun moment hi poden estar per sota o per sobre.
Llei de l'oferta i la demanda.- Principi econòmic segons el qual si l'oferta d'un producte és superior a la demanda, el preu baixa i s'estimula el consum. En cas contrari, quan la demanda supera l'oferta, el preu puja i s'estimula la producció pels beneficis que genera. Segons la doctrina del liberalisme econòmic és l'única llei que ha de regir en el mercat.
Llei orgànica.- 1. En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la constitució. La seua aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats. 2. A l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei referent al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les d'aprovació d'estatuts d'autonomia, les relatives al règim electoral general, i les altres expressament previstes en la Constitució.
Llengua oficial.- Llengua exigida per un estat en òrgans de l'administració, l'escola i altres nivells oficials d'aquest estat. Amb la llengua oficial, o llengües oficials, coexisteixen dins un estat les llengües no oficials, també anomenades regionals o ètniques.
Llibertat civil.- Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
Llibertat individual.- Estat dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.
Llibertats polítiques.- Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Llista.- Full o conjunt de fulls en què hi ha escrita una sèrie enumerativa de noms de persones o coses, d'adreces o altres indicacions, especialment ordenades de dalt a baix. En el cas dels partits polítics, relació de persones candidates a ocupar els càrrecs sotmesos a votació.
Lliurecanvisme.- Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual no es discriminen les importacions afavorint la producció interior o obstrueixen les exportacions per afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris. El lliurecanvisme es contraposa a proteccionisme.
Lluita de classes.- Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història d'una contínua lluita entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del domini o no dels mitjans de producció en cada etapa històrica (mode de producció). Contraposició hostil entre les diferents classes socials, especialment entre la classe obrera i la capitalista. Concepte fonamental en el marxisme -bé que no exclusiu d'ell-, la lluita de classes explica, segons Marx i Engels, la mateixa història de les societats que han existit fins ara, i s'ha donat (d'una manera oberta o més o menys encoberta) entre ciutadans lliures i esclaus, entre patricis i la plebs, entre senyors feudals i serfs de la gleva, entre mestres de corporacions i oficials, entre el capital i el proletariat.
Lobby.- Terme originari dels Estats Units. Empresa especialitzada en el desenvolupament de diverses estratègies per a influir sobre els poders públics, amb la intenció d'assolir els objectius de la instància, personal o jurídica, que ha llogat els seus serveis. L'expressió lobby durant molt de temps designà els passadissos de la Cambra baixa de la Gran Bretanya. La tasca dels lobbies és habitual als EUA des del segle XIX. A Europa han aparegut lobbies al llarg dels anys noranta d'aquest segle que representen institucions i empreses que volen influir sobre l'activitat dels diputats del Parlament Europeu.
Mancomunitat.- Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre serveis i problemes comuns.
Manifest.- Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament els seus propòsits i el seu programa d'actuació.
Manifestació.- Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses les seues conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar la seua opinió enfront d'alguna mesura del govern o la seua adhesió a una determinada persona o doctrina.
Mercat comú.- Acord d'integració econòmica pres entre diversos països, que suposa no tan sols la supressió de restriccions als intercanvis entre ells (com en les àrees de lliure comerç) i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de tercers (com en les unions duaneres), sinó també la llibertat de circulació de factors i d'instal·lació industrial i comercial. El mercat comú europeu és conegut amb el nom de Comunitat Econòmica Europea o, des del Tractat de Maastricht, com Unió Europea.
Mesocràcia.- Forma de govern en la qual té preponderància la classe mitjana.
Ministeri.- 1. Dins un sistema polític, cadascun dels departaments del poder executiu. Encapçalat per un ministre, té funcions polítiques i administratives: és, alhora, un instrument del govern per a dur a terme el seu programa polític i una institució estatal que correspon a una de les grans branques de l'administració pública. Pot ésser designat també per altres noms, com secretaria d'estat o departament d'estat. 2. Cos de ministres d'un estat. Així, es parla, per exemple, del ministeri d'Azaña, per a designar el gabinet presidit per Azaña com a cap de govern.
Minoria parlamentària.- Conjunt de grups de diputats constituïts com a oposició i sovint units per certes afinitats.
Míting.- Acte públic de propaganda, especialment sobre qüestions polítiques o socials, en què intervenen un o diversos oradors.
Mitjans de producció.- Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines, energia, matèries primeres, capital,...
Moció.- 1. Proposició feta en una assemblea deliberant, en un congrés, etc. 2. Judici emès contra el govern, contra la direcció d'un organisme o d'una comunitat, etc., per una actuació, una decisió, etc., que es considera desencertada.
Moció de censura.- Vot emès pels diputats d'una assemblea —en general la cambra baixa— amb la intenció de "censurar" el govern i de mostrar disconformitat amb la seua línia política. Si aquest vot ateny la majoria, el govern en qüestió pot presentar la dimissió o bé dissoldre l'assemblea per tal que els electors arbitren el conflicte que l'oposa al poder legislatiu. La moció de censura és una de les peces fonamentals del sistema parlamentari, i es regula de diverses formes, segons les constitucions. La Constitució espanyola del 1978 i l'Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana estableixen també la denominada moció de censura constructiva, que ha d'incloure la proposta d'un candidat a la presidència del govern.
Mode de producció.- Concepte teòric elaborat per l'anàlisi de les formacions socials concretes, la validesa del qual no és limitada a un període o a un tipus de societat. A partir de la utilització del prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia política, de K.Marx, s’ha elaborat un concepte de mode de producció, en sentit restringit, que fa referència a la forma com són produïts els béns materials. En aquest sentit, se la considera com una combinació articulada de relacions de producció (relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció social) i forces productives (combinació del treball i els mitjans de producció en el procés de treball), estructurada per la dominació de les relacions de producció. Segons quina siga aquesta combinació, es distingeix els següents modes de producció tipus, que corresponen a períodes de la història humana: primitiu, esclavista, feudal, asiàtic, capitalista i socialista.
Moderantisme.- Ideologia que defuig tot extremisme.
Monarquia.- Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, , absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat). Actualment les monarquies que resten són gairebé totes constitucionals o parlamentàries, i la persona del rei hi és, sobretot, un símbol. Aquest és el cas de l'estat espanyol, on la monarquia, representada actualment en el rei Joan Carles I des del 1975, que fou entronitzat, ha estat un dels fonaments del règim democràtic que succeí al franquisme. D'acord amb la constitució del 1978, la monarquia és de caràcter constitucional, hereditari i vitalici. Fora d'Europa, i especialment en alguns estats àrabs del golf Pèrsic com ara l'Aràbia Saudita o també al Marroc, resten règims de tipus monàrquic en els quals el poder del sobirà és absolut o, de fet, molt per damunt de qualsevol altra institució.
Monarquia constitucional.- Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en siga responsable.
Monetarisme.- Corrent del pensament econòmic que atorga una importància fonamental al diner en les fluctuacions econòmiques. Enfront de la interpretació keynesiana de la determinació del nivell d'utilització dels recursos, que posava l'èmfasi principal en els aspectes reals de l'economia i que preconitzava la utilització de la despesa pública fiscal, s'ha produït darrerament una reactualització del paper de l'oferta monetària en la determinació del nivell d'activitat. El cap de fila d'aquest corrent, l'economista nord-americà Milton Friedman, tot i destacant la importància de l'oferta monetària, recomana una política monetària «neutra» per part de l'estat, per tal d'impedir que els terminis entre mesures de política monetària i la seua integració en les expectatives dels agents econòmics provoquin efectes contraproduents. En aquest sentit, el monetarisme esdevé una peça més del corrent conservador actual antiintervencionista.
Motí.- Avalot, alçament popular contra l'autoritat establerta. Ha constituït una de les formes de protesta i un instrument de pressió utilitzats per les masses populars contra els abusos de les autoritats, especialment importants en èpoques de carestia o produïdes per mesures econòmiques impopulars; així, els Rebomboris del Pa, a Barcelona, la Matxinada, el motí de Squillace, etc.
Moviment obrer.- Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s XIX), més i més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària. Les primeres reaccions dels obrers foren manifestacions incontrolades de ràbia que duien fins a la destrucció de les màquines. A poc a poc, però, els obrers saberen, segons Marx, distingir entre la maquinària i el seu ús capitalista i retirar els seus atacs als mitjans materials i concentrar-los en la forma d'explotació social. Un factor important ja a l'inici del moviment obrer fou la creació de les Trade Unions britàniques, la idea de les quals era d'organitzar associacions d'obrers, dirigides per obrers, per defensar els drets dels obrers. Actualment, els partits obreristes i socialistes del segle XIX s’han reconvertit en socialdemòcrates a la majoria de països europeus, com ara Alemanya, i han deixat de promoure l'autoconsciència de la classe treballadora. També a la Gran Bretanya i als països escandinaus els sindicats han col·laborat a l'estabilitat del sistema en temps de regressió econòmica i han arribat a convertir-se en peces del mecanisme general capitalista. D'altra banda, l'escissió del moviment obrer europeu repercuteix desfavorablement en les associacions europees, perquè en aquestes institucions es decideixen importants qüestions d'índole política i econòmica que comporten conseqüències de política social. El moviment obrer, fraccionat, no pot crear cap contrapès als interessos dels patrons i dels governs.
Moviment social.- Conjunt d'accions col·lectives encaminades a la reorganització social. Marx assenyalà el paper central del moviment obrer en la societat industrial, i, d'acord amb A.Touraine (1973), la societat postindustrial ha afavorit l'aparició de nous moviments socials dirigits per nous col·lectius (moviment feminista, regionalista, ecologista, etc.). Els moviments socials són de naturalesa molt diversa. No tots, però, tenen únicament una dimensió social; alguns assoleixen, també, una dimensió política. En un principi, un moviment social no està gaire institucionalitzat, sinó que sorgeix d'una protesta social més o menys espontània contra agradis específics o de caire general, però al llarg del temps molts moviments socials inicien un procés d'institucionalització.
Moviment subversiu.- Moviment político-social encaminat a produir, mitjançant l'agitació, un desgast en el poder i una desconfiança en els ciutadans i, finalment, a apoderar-se del govern.
Movimiento Nacional.- Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l’aixecament militar del Divuit de Juliol de 1936, integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària. De fet, el Movimiento constituí la ideologia de l'estat totalitari i, alhora, l'àmbit polític dins el qual es preveia l'evolució del règim; tanmateix, es mostrà com l'element més immobilista quan, després de la mort de Franco, ha pogut manifestar-se amb més força l'existència d'amplis sectors que cercaven una evolució fora del Movimiento i àdhuc un canvi polític en el marc d'una ruptura. Fou abolit el primer d'abril de 1977, dins el context de reforma política d'Espanya duta a terme pel govern d'Adolfo Suárez.
Mutualitat.- Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament els seus interessos i compartir proporcionalment el cobriment d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es done cap ànim de guany.
Nació.- Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat activa en la història contemporània.
Nacionalcatolicisme.- Denominació donada a la situació político-religiosa durant el franquisme, amb la qual s'identificava la condició d'espanyol i de catòlic. Fou divulgada a partir del llibre de J.M.González Ruiz Creer es comprometerse (1967).
Nacionalisme.- Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a distingir entre nacionalismes diversos que van des del regionalisme més moderat fins l’independentisme més radicals quan es tracta de nacions sense estat.
Nacionalitat.- 1. Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació. 2. Situació de la persona determinada per la seua subjecció o pertinença a la jurisdicció d'un estat, amb el conjunt de deures i drets que això comporta. L'atribució de la nacionalitat a una persona es produeix en general al moment del seu naixement.
Nacionalització.- 1. Acció i efecte de nacionalitzar o de nacionalitzar-se. 2. Adopció de la condició legal de membre o ciutadà d'un estat concret. 3. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc., estrangers per part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat. Dues resolucions de l'Assemblea de les Nacions Unides han accentuat el dret sobirà dels estats a disposar lliurement de la seua riquesa; fan referència també al deure de la indemnització, bé que aquest punt no fou acceptat pels anomenats països socialistes. Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització). 4. Estatització. Aquesta, però, als estats occidentals, sol donar-se només parcialment, en el sentit que sol afectar només branques aïllades de la producció. És feta per expropiació i amb la indemnització corresponent. D'altra banda, és un principi, acceptat internacionalment, que el fet que una empresa o una propietat esdevinga estatal per via de "nacionalització" apareix a tots els efectes amb personalitat jurídica pròpia no identificada amb l'estat mateix, si doncs aquesta identificació no és reconeguda expressament i prèviament per les parts en un afer determinat. 5. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
Nacionalsindicalisme.- Conjunt de teories propugnades per Falange Española i adaptades pel règim polític regit pel general Franco, segons les quals implantà el totalitarisme estatal, el partit únic i el sindicat vertical, unificant amos i treballadors, d'afiliació obligatòria i que forma part de l'aparell de l'estat.
Nacionalsocialisme.- Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà Alemanya del 1933 al 1945.
Negociació col·lectiva.- En una empresa capitalista, establiment de normes sobre regulació de salaris i altres aspectes laborals elaborades per acord entre la part social i l'empresarial. El reconeixement d'aquesta forma de negociació de les condicions laborals ha donat lloc a la promulgació de normes legals específiques per canalitzar les aspiracions d'ambdues parts.
Neocapitalisme.- Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats.
Neofeixisme.- Nom donat al moviment ideològic i polític basat en els principis del feixisme. El nucli inicial i més important radica a Itàlia, amb el Movimento Sociale Italiano (MSI), que, juntament amb el neonazisme, ha estat l'inspirador de petits grups de l'extrema dreta arreu del món occidental. A Itàlia, nuclis clandestins d'aquest signe (Ordine Nero, Ordine Nuovo, etc.), han protagonitzat, des dels anys setanta, sagnats accions terroristes.
Neokeynesianisme.- Corrent de la teoria econòmica, iniciat cap a la meitat dels anys seixanta del s XX, que pretén mostrar l'originalitat teòrica de les aportacions de John Maynard Keynes, i també seguir els camins que obrí amb la seua visió de l'equilibri macroeconòmic; es distingeix dels seus seguidors immediats, anomenats simplement keynesians, perquè considera que no han seguit l'esperit i les aportacions veritablement renovadores de Keynes. El keynesianisme suposà una alternativa a la visió neoclàssica dominant fins a la Segona Guerra Mundial, sobretot pel que fa referència a la política econòmica en casos de recessió. A partir dels anys cinquanta es generalitzaren els intents de síntesi entre ambdues actituds, els més coneguts dels quals són els dels economistes John Hicks, Paul Samuelson i Don Patinkin. Més recentment encara, després d'un article capdavanter de R.W.Clower, s'ha format el corrent neokeynesià, que refusa la validesa d'aquesta síntesi. L'obra d'A.Leijonhufvud ha consolidat aquesta posició, que emfasitza l'anàlisi dels problemes de desequilibri a curt termini. Altres economistes que poden ésser considerats com a neokeynesians són A.Alchian, R.J.Barro, H.I.Grossman i A.G. Hines.
Neoliberalisme.- Escola de pensament econòmic, defensora de la vigència dels principis del liberalisme clàssic, nascuda per oposició a les teories que advoquen per un protagonisme econòmic de l'estat i com a resposta a l'evolució del sistema capitalista (concentració d'empreses, proteccionisme). Propugna una decidida intervenció estatal per tal de corregir les distorsions produïdes pel funcionament del sistema, que fan impossible, a la pràctica, la lliure competència. També és partidària de proveir d'equipaments col·lectius eficients i d'assegurar l'accés a la propietat privada dels treballadors, com a fonament d'una economia de mercat menys conflictiva. L'escola, que té com a figura més destacada el professor M. Friedman, defensa, amb matisos, les aportacions del liberalisme econòmic clàssic: intervenció limitada de l'estat i llibertat de mercat, de preus i de contractació. Un dels portaveus més significatius ha estat Ludwig Erhard, l'anomenat "pare del miracle alemany".
Neonazisme.- Nom donat al moviment ideològic i polític inspirat en el nacionalsocialisme. Grups neonazis i neofeixistes intentaren (1950 i 1951) la creació d'una internacional, que no reeixí a causa de dissensions internes. El nucli principal neonazi es constituí a Alemanya amb la creació, el 1964, de la National Demokratische Partei Deutschlands.
Nepotisme.- Nom donat en general a qualsevol abús de poder comès a favor d'amics i de parents.
Nova Cançó.- Nom amb el qual és conegut el moviment restaurador d'una de les expressions populars musicals catalanes.
Obrer –a.- Persona que treballa en un ofici manual en qualitat d'assalariat.
OCDE.- Sigla de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic.
Oligarquia.- Etimològicament "govern de pocs". 1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. 2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país.
Oligopoli.- Forma de mercat freqüent en la realitat econòmica moderna, caracteritzada per un grau de concentració elevat, és a dir, perquè un nombre petit d'empreses controlen una elevada proporció de la producció, de la població activa del sector, etc. La característica fonamental de l'oligopoli és l'elevat grau d'interdependència entre les decisions de les empreses. Per aquest motiu, el problema central de la teoria de l'oligopoli se centra en la determinació de la quantitat d'equilibri i dels seus límits, i en l'anàlisi de les reaccions de cadascun dels venedors enfront de les modificacions de la conducta dels competidors a fi d'arribar a una situació d'equilibri.
Ombudsman
.- Figura de l'ordenament jurídico-administratiu suec, encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es poden adreçar a l'ombudsman perquè els defense en el seu nom. Aquesta figura es creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a la Generaliat Valenciana, defensor del poble al govern de l’Estat, médiateur a França, provedor de justiça a Portugal i defensore civico a Itàlia.
ONG.- Sigla d'organització no governamental.
Opinió pública.- Estat de consciència col·lectiu a què arriba una comunitat davant un fet-estímul determinat. Té, a més, un significat instrumental dins la mecànica espontània que regula la relació entre el poble i les mesures del govern. En aquest segon sentit l'opinió pública s'interpreta com l'estat de consciència col·lectiva de la comunitat en una doble fase: com una opinió pública donada en el moment que és consultada i com una força política que serà utilitzada segons que aquest estat col·lectiu vaja en una direcció o en una altra.
Oposició.- Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Ordenació del territori.- Conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les conseqüències dels processos econòmics i socials en la configuració del territori. Conseqüències que exigeixen una intervenció específica de l'estat o comunitat autònoma en la mesura que constitueixen problemes socials i econòmics (desigualtats territorials en el nivell de renda i d'atur, desequilibris en la localització de la població i de l'activitat econòmica que provoquen situacions de congestió en les grans ciutats i de marginació d'extenses zones agràries, efectes negatius sobre el medi ambient i sobre les condicions generals de vida de la població) que, d'altra banda, no se solucionen naturalment a través de les forces de mercat.
Ordenament jurídic.- Conjunt de normes jurídiques d'un estat. En els estats descentralitzats políticament (federals, regionals, autonòmics) coexisteixen diferents ordenaments de cadascun dels centres de producció normativa (ordenament estatal, ordenament autonòmic, etc.).
Ordre.- Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d'una societat, i subjecció a aquestes mateixes regles i lleis. La necessitat d'organització i de cooperació entre els homes per a assegurar la seua supervivència i el progrés comporta la constitució d'unes regles o uns elements reguladors de les relacions entre ells i del funcionament de la societat. En totes les societats existeix una forma particular d'ordre, anomenat ordre establert. La desigualtat entre els homes, així com l'alienació de la llibertat de l'home o d'una part de la societat a partir de les regles i de les estructures socials establertes, porten al rebuig, a la negació de l'ordre establert.
Ordre públic.- Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.
Organització no governamental (ONG).- Associació voluntària no lucrativa formada per particulars, independent de l'estat i dedicada a tasques amb finalitats solidàries. L'acció de les ONG es dirigeix a afavorir l'accés a drets o béns bàsics a individus o col·lectius que normalment en són privats. La solidaritat subjacent a totes les ONG inclou tant l'assistència immediata de necessitats elementals (salut, alimentació, habitatge, escolarització etc.), com el desenvolupament de recursos que permeten als individus un determinat nivell d'autosuficiència. Bé que històricament els estats occidentals han assumit en un grau variable tasques d'aquesta mena en forma de seguretat social, programes d'assistència i ajuts diversos a la població que administren, les prioritats i conjuntures polítiques, i les pressions dels grups d'interessos sovint han comportat limitacions al seu acompliment, constatació que és a l'origen de moltes ONG. Per la seua banda, els poders públics han retret a les ONG l'actuació al marge de la legislació. Malgrat els antagonismes, ambdues parts han tendit a acostar posicions i, en el que suposa un reconeixement de la seua tasca, moltes ONG reben actualment subvencions i són dotades d'estatut jurídic (cosa prou complexa, atesa la gran diversitat tipològica d’organitzacions).
Organització territorial.- Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques, partits judicials i altres denominacions pròpies).
Padró.- Llista pública i autoritzada on es relacionen tots els habitants d'un terme municipal en una data determinada. En l'actual legislació de l'estat espanyol, tota persona, fins i tot els estrangers que visquin habitualment en el territori de l'estat espanyol, han d'ésser empadronats en un sol municipi, i és sempre vàlida la darrera inscripció quan n'hi hagi més d'una. El padró municipal és confeccionat cada cinc anys i rectificat anualment amb referència al 31 de desembre. El padró constitueix un document públic en el qual consten noms, cognoms, edat, sexe, professió, estat civil, relació amb el cap de casa, etc.
Papereta de vot.- Full o cèdula que la persona que té dret a vot diposita dins una urna d'un col·legi electoral.
Parlament.- Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc., els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Parlamentarisme.- Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern puga mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de presentar al parlament, per a la seua aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les mesures legislatives necessàries per a governar-lo.
Particularisme.- 1. Inclinació exclusiva o parcial per un interès, partit, etc., particulars. 2. Actitud religiosa, vinculada sovint a interessos nacionalistes i contraposada a l'universalisme, segons la qual un grup social es considera com a particularment escollit per Déu amb exclusió d'altres grups o pobles de religió diferent.
Partidisme.- Adhesió cega a un partit determinat pel damunt dels interessos generals.
Partit polític
.- Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història es constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals.
Pasquí.- Escrit anònim que s'afixa en un lloc públic, amb expressions satíriques contra el govern, un personatge, etc. Ban, proclama, cartell, etc., imprès que es fixa en els llocs acostumats.
Pàtria.- Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.
Patrimoni de l'estat.- En la legislació espanyola, conjunt de béns no afectes a l'ús general que pertanyen a l'estat, a les comunitats autònomes i als ens locals.
Patrimoni nacional.- En la legislació espanyola, conjunt de béns de titularitat de l'estat afectats a l'ús i servei del rei i dels membres de la família reial.
Patronal.- Associació de fabricants o patrons per a defensar els seus interessos econòmics i socials. L'organisme cúpula de la patronal a l'estat espanyol és, des del 1977, la Confederación Española de Organizaciones empresariales.
Període electoral.- Temps en què la llei preveu la presentació de candidats fins a la seua proclamació, acabades les eleccions.
Pluripartidisme.- Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària.
Proclamació.- En tècnica electoral, reconeixement per les juntes electorals d'una determinada persona com a candidat, així com el nomenament de representants efectius.
Programa.- Exposició dels propòsits polítics d'una persona o d'un grup o partit polític.
Qüestió social.- Expressió amb què, en l'àmbit catòlic de la darreria del s XIX i primera meitat del s XX, es solia fer referència al conjunt de problemes socials -injustícia del repartiment de les riqueses, situació degradada del proletariat, responsabilitat dels creients en la superació de les diferències de classe, etc.- la consciència dels quals havia estat desvetllada pel marxisme i que l'Església -que rebutjava aquest per principi- féu específicament seua per tal de corregir actituds anteriors i, alhora, evitar els que considerava extrems socialistes. Amb el nou tarannà inaugurat pel concili II del Vaticà -autonomia de l'àmbit secular, responsabilitat dels creients en les seues opcions polítiques, etc.-, l'esperit d'arrel postridentina restà radicalment superat, bé que sovint es manifesta encara en proclames i preses de posició tant de jerarquies locals com de grups tradicionals de catòlics dels indrets més diversos.
Referèndum.- Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la seua natura, obligatori o facultatiu.
Regència.- Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seua minoritat, per absència o per incapacitat jurídica. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia història. A l'estat espanyol hi ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria (1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43) i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952 (Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada des d'aleshores a cap dinastia.
Regeneracionisme.- Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898 però amb un rerefons d'insatisfacció pel sistema sòcio-político-econòmic de la Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, s’hi propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren: J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías Picavea.
Regent.- Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la minoritat del rei o a causa de la seua inhabilitació reconeguda.
Règim.- Conjunt d'institucions polítiques que constitueixen la forma de govern que ha adoptat un país per resoldre els seus problemes polítics. Comporta l'existència d'unes normes jurídiques (la constitució) i uns poders, que poden ésser de dret (establerts formalment per la constitució) i de fet (com ara els grups de pressió). D'altra banda, atenent als partits polítics en joc, es pot distingir entre règims pluripartidistes (democràtics) i règims de partit únic (totalitaris).
Règim local.- Normes de dret públic reguladores de les corporacions que formen l'administració local. El dret local vigent a l'estat espanyol s'adapta al model francès i arrenca del nou règim sorgit de les Corts de Cadis, desenvolupat en diversos texts legals, com les lleis municipals dels anys 1823, 1845, 1870 i 1877 i les provincials del 1833 (de Javier de Burgos) i el 1882. La llei d'eleccions locals de 1978 reinstaurà el sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i el sistema proporcional. L'any 1985 s’aprovà la nova llei de bases de règim local, la qual ha d'ésser complementada per la legislació de règim local de les comunitats autònomes, amb la qual cosa es crearà un sistema diversificat de règim local.
Regnat.- Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un sobirà, etc.
Reialista.- Nom amb el qual foren coneguts, a partir de les corts de Cadis, els defensors de l'antic règim i, per tant, contraris a la Constitució del 1812 i a la sobirania popular; sovint foren anomenats també absolutistes. Al Nord de Castelló els reialistes foren nombrosos, especialment entre les classes privilegiades de l'antic règim i els llauradors empobrits.
Relacions diplomàtiques.- Relació oficial que dos estats o governs estableixen o mantenen entre ells mitjançant els seus representants diplomàtics. Els òrgans centrals d'aquesta relació són els caps d'estat i els ministres d'afers estrangers, i els òrgans exteriors són els agents diplomàtics i els cònsols.
República.- Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seua estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de les edats mitjana i moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.
Requeté.- Grup de combatents carlins. Rebé aquest nom, durant la primera guerra Carlina, el tercer batalló de Navarra i, en la tercera guerra Carlina, la guàrdia de minyons que tenia el fill del pretendent. Però es coneix amb aquest nom, sobretot, els grups armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la Segona República es preparaven militarment i que, organitzats en terços, participaren en la guerra civil de 1936-39.
Revolució.- Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. La revolució també és, de vegades, un procés, que es consolida a partir de la presa del poder polític pels partits i les organitzacions de la nova classe dominant. Normalment sol implicar una certa violència, ja que la classe revolucionària es veu obligada a vèncer la resistència que la classe fins aleshores dominant oposa a perdre la seua situació de privilegi. En el cas que els desplaçats no oposen violència, es dona una revolució pacífica.
Secessió.- Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre. Semblant al d'independència, el terme és usat, sobretot, en la història dels EUA. És emprat també en el camp artístic.
Secret d'estat.- Secret inherent als afers polítics o diplomàtics, la revelació del qual per part d'un funcionari públic compromet la seguretat de l'estat. La seua revelació o violació constitueix un delicte contra la personalitat internacional de l'estat.
Secretari d'estat.- Cap de l'òrgan superior d'un departament ministerial col·locat entre el ministre i el subsecretari, encarregat d'una determinada unitat o branca respecte de la qual exerceix directament funcions que en principi corresponen al ministre i les que aquest expressament li delegui.
Secretari general.- Cap o dirigent principal d'alguns partits polítics.
Sector privat.- Sector format per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen les seues decisions d'acord amb el mercat. Sector no controlat per l'autoritat política.
Sector públic.- Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual participa l'estat, ja siga directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Dins un sistema de societat i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global del sector públic són: l'administració central, que recull l'actuació econòmica de l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb certes autonomies; dins aquests són especialment importants els que recullen les assegurances socials amb un volum comparable al pressupost estatal (cas espanyol); el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis, àrees metropolitanes, etc.
Segregacionisme.- Doctrina o programa polític favorable a la segregació per motius ètnics, religiosos, lingüístics, etc.
Seguretat social.- Sistema, i conjunt de mesures, d'assegurança social que, amb caràcter obligatori, instrumenta l'estat amb la finalitat de cobrir una sèrie de riscs i que, en una determinada proporció, té com a font de finançament unes cotitzacions individuals diferents dels imposts. Comprèn una sèrie de prestacions —econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als treballadors assalariats i a als seus familiars, segons el risc i la prestació que es considere.
Senat.- En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. En els estats federals sol tenir funcions de defensa dels interessos de les unitats autònomes que formen la federació. Als EUA, per exemple, és integrat per representants dels estats de la Unió i intervé en la política exterior (ratificació dels tractats internacionals); pot actuar també com a tribunal de justícia en delictes comesos per funcionaris federals. El senat, abolit per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del 1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.
Servei públic.- Servei prestat de forma regular i contínua per l'administració directament o mitjançant concessionari, per a satisfer les necessitats generals públiques.
Servei social.- Cadascuna de les activitats i programes dedicats a millorar el benestar de persones i grups mitjançant l'articulació de diversos valors i interessos a través de complexos mecanismes polítics i administratius. Els més importants són l'educació, la seguretat social, la sanitat, l'habitatge i, sobretot, els serveis socials en sentit específic, que comprenen les següents àrees: benestar de la família i de la infància, integració social d'incapacitats físics i psíquics, benestar de la tercera edat, prevenció de la delinqüència juvenil, inserció social de marginats, ajuda als emigrants i desenvolupament comunitari.
Sindicat.- Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa dels seus interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera. Els seus antecedents es troben en les societats de socors mutus amb les quals el naixent moviment obrer intentava d'eludir la legislació repressiva de l'associacionisme obrer, en els inicis de la Revolució Industrial.
Sistema electoral.- És el regulador, des d’un punt de vista tècnic, del procés segons el qual l’elector manifesta, mitjançant el vot, quin és el partit o candidat de la seua preferència i com es transformen aquests vots en escons.
Sistema d'Hondt.- Variant del sistema de càlcul electoral dit de representació proporcional aproximada que amb una sola operació permet d'obtenir un primer repartiment d'escons a base del quocient i un altre repartiment que té en compte la mitjana més forta. Al moment de repartir els escons, en nombre n, entre els candidats de les diverses llistes sotmeses a votació, el nombre de vots assolits per cadascuna d'elles són dividits successivament per 1, 2, etc. fins a n. A continuació són ordenats, del més alt al més baix, els quocients obtinguts i el que ocupa el lloc n és el «quocient aproximat» o «divisor electoral». Talment com indica el seu nom, aquest «quocient» és emprat tot seguit com a «divisor» del nombre de vots de cadascuna de les llistes, operació que dóna com a resultat el repartiment d'escons segons la mitjana més forta. El sistema d'Hondt afavoreix lleugerament els grans partits.
Sobirania.- Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. L'antiga concepció teocràtica feia residir la sobirania en Déu, de qui la rebien, per delegació, els governants. Jean Bodin n'expressà la formulació clàssica, fonament de la monarquia absoluta, segons la qual el monarca tenia el poder suprem sobre tots els seus súbdits, amb l'única limitació de les lleis de Déu i de la natura. Hobbes desféu aquest darrer lligam religiós en presentar el monarca com a única font de poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica, formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant, però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional, formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix a la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu domini. La interdependència creixent de la societat mundial d'avui comporta una progressiva cessió de les sobiranies estatals en organismes suprastatals, com ara el Tribunal Internacional de Justícia, l'ONU o la Unió Europea.
Sobirania nacional.- El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. Històricament va tenir una concepció conservadora, en considerar nació només una part dels ciutadans i només existia el sufragi restringit o censatari.
Sobirania popular.- Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
Socialdemocràcia.- Nom amb què es designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el significat actual.
Socialisme.- Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització). Marx i Engels subratllaren la importància capital de l'antagonisme entre burgesia i proletariat dins la nova societat industrial contemporània, tot afirmant que només el proletariat pot posar fi a l'anarquia de la producció apoderant-se de l'estat modern -instrument en mans de la burgesia- i abolint el mode de producció capitalista i les relacions de propietats burgeses. Els esdeveniments de Rússia el 1917, ultra confirmar les tesis de Lenin, permeteren la constitució del primer estat socialista del món, expressió política de la dictadura del proletariat, i donaren a aquest estat un paper rector dins el moviment revolucionari mundial. A l'Europa Occidental, l'ofensiva capitalista i la guerra freda posterior a la Segona Guerra Mundial determinaren, des del 1947, l'aïllament dels comunistes, mentre dins el socialisme s'imposava totalment el corrent reformista, que acceptà en general el seu arrenglerament amb la política dels Estats Units d'Amèrica i s'integrà del tot en la societat de cada país. Les cinc grans característiques comunes a gairebé tots els partits socialistes del món capitalista la segona meitat del s XX són: el complet abandó dels mètodes revolucionaris i violents per a la conquesta del poder i la plena acceptació dels mètodes parlamentaris; la transformació dels partits socialistes i laboristes d'organitzacions exclusives "de la classe obrera" en partits "del poble" o "de les classes populars", en funció dels canvis en les estructures socials dels seus països; el reconeixement que la definició del socialisme com un ideal social i econòmic és inseparable de la democràcia; el rebuig de la idea de la nacionalització dels mitjans de producció com a primer principi del socialisme, substituint-la pel control públic de l'empresa i la planificació dins el marc d'una economia mixta; l'absoluta oposició al totalitarisme.
Socialisme utòpic.- Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes. Encara que el terme fou divulgat per Marx per blasmar alguns pensadors del s XIX, com Owen o Fourier i, en general, tots els socialistes no marxistes, la tradició de l'utopisme socialista o comunista es remunta a la República de Plató. Malgrat les realitzacions i els èxits puntuals, cap d'aquestes teories no reeixí a modificar l'evolució de la societat capitalista naixent, i totes foren submergides, des dels anys 1860-70, per l'expansió del marxisme.
Socialització.- Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts revertesquen a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt i transferir-los a l'estat s’intenta consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulse el desenvolupament econòmic.
Societat anònima.- Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat mercantil en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor, que poden ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa. Les primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850.
Societat civil.- Conjunt d'associacions, entitats i institucions no polítiques que pretenen desenvolupar una activitat social de caràcter educatiu, cultural, sociopolític, sindical, etc. Formen la societat civil les fundacions, les associacions privades sense ànim de lucre, els clubs, les empreses privades, els col·legis professionals, etc. Dins l'àmbit de les ciències socials, però, no hi ha un consens general sobre la noció exacta de societat civil, ja que no queda clara la separació, teòrica i empírica, existent entre les relacions polítiques, econòmiques i socials. Com l'estat no pot assumir tota la responsabilitat en l'àmbit assistencial, educatiu, cultural, etc. Així, quan es parla en termes de societat civil, es sol fer en contraposició al concepte de societat política, que és aquella formada per l'entramat d'institucions públiques i polítiques.
Societat de consum.- Expressió amb què es designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció. Bé que alguns economistes la consideren com un pas cap a la civilització, es sol considerar la societat de consum com a contradictòria i inhumana. Però les crítiques que li són fetes parteixen del fet que una tal societat de consum que avui actua com a estímul en tot el món és en el fons una societat de producció específica i que els qui són interessats a produir fan consumir el que els aporta més guanys, sense importar-los el benestar de la societat; el consumisme és una internacionalització psicològica de costums i modes necessaris a aquest sistema específic de producció.
Sufragi.- 1. Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc., per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi siga considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vullga d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vullga sense haver de dir-ho a ningú). 2. Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció, referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tinga la majoritat política. La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot.
Sufragi censatari.- Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Sufragi universal.- Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
Sufragisme.- 1. Moviment feminista per a la consecució del vot de les dones. Les britàniques són les que més aviat i més durament portaren a terme aquest moviment. 2. Moviment per a la consecució del sufragi universal.
Suspensió de garanties constitucionals.- Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes.
Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.- Institució creada a la ciutat de València, el 1976, per la fusió de la Junta Democràtica i el Consell Democràtic, a fi de poder oferir un front unitari democràtic, representatiu de tot el País Valencià, en el marc de la transició democràtica. En l'acord de creació es fixà la necessitat d'un procés constituent valencià amb la formació d'una futura generalitat provisional, la immediata co-oficialitat de les dues llengües parlades al país, l'establiment d'un marc jurídic per a aquesta etapa provisional, basat en els principis i les institucions d'un estatut d'autonomia, i l'elecció de representants per a una Assemblea Constituent del País Valencià. Així mateix, hi eren ratificats els anteriors acords sobre el restabliment de les llibertats fonamentals, la derogació i supressió de lleis i institucions de la dictadura i l'amnistia. Els grups polítics i els sindicats fundadors d'aquest front unitari foren Comissions Obreres, Convergència Socialista del País Valencià (posteriorment Partit Socialista del País Valencià), Demòcrates Independents del País Valencià, Organització Comunista d'Espanya-Bandera Roja, Partit Comunista d'Espanya (després Partit Comunista del País Valencià), Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, Partit Socialista Popular, Partit Carlí, Partit Socialista Obrer Espanyol, Partit del Treball d'Espanya (més tard Partit del Treball del País Valencià), Unificació Comunista d'Espanya, Unió Democràtica del País Valencià) i la USO. Al cap de poc s'hi uní la UGT i se'n separà l'Organització Comunista d'Espanya. Realitzà diverses reunions amb organitzacions similars d'arreu de l'estat espanyol i representà el País Valencià dins la Coordinació Democràtica, organisme que les englobà totes. La Taula organitzà manifestacions en defensa de les seues posicions i entre les seues pretensions hi hagué la de celebrar la Diada Nacional del País Valencià, prohibida i perseguida per les autoritats franquistes.
Tecnocràcia.- Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les tasques de l'administració pública, fins a arribar a un nou model d'organització política i social, en el qual la gestió pública estiga en mans de tècnics en les diverses matèries, que impulsen per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb criteris d'eficàcia. Partint d'una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers públics, i a la creació d'una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de persuasió i repressió, permeta de fet la consolidació de les estructures sòcioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que ostenten el poder.
Totalitarisme.- Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat.
Tribunal Constitucional.- Organisme col·legiat creat per llei orgànica el 1979 que, amb jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva per a conèixer dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb rang o categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i dels conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per 12 membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).
Tribunal de Garanties Constitucionals.- 1. Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i, en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978 atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional.
Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) .- Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a la Comunitat Valenciana. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós-administratiu i del social.
Tribut.- Exacció forçosa exigida per un poder públic per tal d'obtenir fons per a la realització de les funcions i la prestació dels serveis que li són propis i com a instrument de la política econòmica general. Els tributs es divideixen en taxes, contribucions i imposts.
UGT.- Sigla de la Unió General de Treballadors.
Ultra.- Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme. A l'estat espanyol, des de l'acabament del franquisme, s’anomena ultres o ultradretans els feixistes que enyoren la dictadura del general Franco.
Ultradreta.- Denominació emprada per a designar els sectors polítics de dreta autoritària més radicals i violents. A l'estat espanyol, tot i que ja els darrers anys del franquisme els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) o els Guerrilleros de Cristo Rey es distingiren en agressions a llibreries, clergues progressistes, etc., és a partir del 1976 que l'espai de l'extrema dreta es configurà orgànicament, per bé que sofriren, el 1982, una severa pèrdua de suport electoral, que provocà la dissolució formal dels nuclis més importants (Fuerza Nueva).
Ultraesquerra.- Sector polític revolucionari situat doctrinalment més enllà de l'esquerra.
Ultramuntanisme.- Denominació genèrica, creada en països no italians, que inclou diverses posicions i doctrines que sostenen el predomini del papat en les relacions entre Església i estat i s'adhereixen incondicionalment a les directrius de Roma (geogràficament ultramuntana).
Ultrareialista.- Dit dels membres més absolutistes de la facció política sorgida entorn de Carles Maria Isidre de Borbó els anys 1820-30. Formada principalment per militars descontents, partidaris d'un absolutisme a ultrança, propugnaven la substitució de Ferran VII pel seu germà Carles Maria Isidre i, més tard, el reclamaren com a Rei a la mort de Ferran, començant així les guerres carlines.
Unió Europea.- Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en els àmbits econòmic, polític i jurídic. Bé que el nom 'Unió Europea' com a denominació oficial de l'organització no s’adoptà fins al novembre del 1993, l'estructura, el procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament (el 2005 es sotmet a referèndum la Constitució Europea), s'iniciaren ja després de la Segona Guerra Mundial a partir d'un nucli d'estats europeus que s'associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament consolidades i ampliades, a les quals s'han anat incorporant un nombre creixent d'estats europeus. Al mateix temps, l'organització ha creat les seues pròpies institucions, les quals han obert el camí per a la consolidació d'un futur poder polític europeu suprastatal i independent. L'any 2004, després de la incorporació de 10 nous països, la Unió Europea incloïa 25 estats membres (França, Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suècia, Finlàndia, Àustria, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta).
Veïnatge.- Vincle que lliga entre ells els veïns d'un terme municipal per la comunitat d'interessos, drets atorgats al municipi i deures imposats per les lleis. La condició de veí permet d'estar empadronat.
Verticalisme.- Doctrina i sistema sindicals que configuraren l'Organización Sindical Española durant el franquisme. S'inspirà inicialment en les experiències corporativistes d'Itàlia i Portugal i de l'Alemanya nazi. A partir dels principis d'unitat, totalitat i jerarquia pretenia de fusionar els interessos socials de tothom que intervé en el procés de producció i de superar les diferències i els antagonismes de classe, en enquadrar empresaris i treballadors en un únic organisme sindical, que, sotmès a les directrius governamentals i dirigit per militants falangistes, esdevingué de fet un mitjà d'aplicació de la política econòmica i social de la dictadura i un poderós instrument de control del moviment obrer.
Vet.- 1. Facultat d'una persona o una organització d'impedir que una decisió presa per una altra tinga eficàcia. 2. En els règims parlamentaris, dret que la constitució atorga al cap de l'estat d'oposar-se a les lleis aprovades pel parlament. Pot ésser absolut, si té com a conseqüència l'anul·lació de la llei, o suspensiu, si només en pot evitar momentàniament la promulgació; en aquest cas, el parlament pot tornar a votar-la (com als EUA) o la llei és sotmesa a un tribunal de garanties constitucionals (com a la República Federal d'Alemanya). En altres casos, s'atorga al poble la facultat d'anul·lar una llei mitjançant un referèndum (Itàlia). Històricament, el vet ha pres formes molt diverses. A la Roma republicana, el tribú de la plebs podia vetar les resolucions del senat. A la dieta polonesa, cada diputat tenia el liberum veto, que representava, a la pràctica, la necessitat de la unanimitat. La Constitució Espanyola del 1978 no en preveu la possibilitat. 3. En els organismes internacionals, dret que tenen certs estats membres d'oposar-se a l'adopció d'una resolució. En el Consell de Seguretat de l'ONU, les resolucions han d'ésser adoptades per majoria de nou vots, entre els quals han de figurar els de les cinc grans potències (EUA, URSS, Gran Bretanya, França i Xina), que, d'aquesta manera, poden evitar resolucions contràries als seus interessos.
Voluntariat.- Fet de treballar com a voluntari en un treball social concret. El 17 de gener de 1996 s'aprovà la llei del voluntariat, que té per objecte promoure i facilitar la participació solidària dels ciutadans en actuacions de voluntariat dins del si d'organitzacions sense ànim de lucre públiques o privades. Aquestes situacions de voluntariat comprenen activitats d'interès general com: activitats assistencials, de serveis socials, cíviques, educatives, culturals, científiques, esportives, sanitàries i de defensa del medi ambient, entre altres. Les activitats han d'ésser desenvolupades per persones físiques i no s'han de realitzar en virtut d'una relació retribuïda, ja siga professional, laboral o funcionarial. També han de tenir caràcter altruista i solidari, i la seua realització ha d'ésser lliure, sense que tinga la seua causa en una obligació personal o deure jurídic. La llei també assenyala que aquestes activitats s'han de dur a terme sense cap contraprestació econòmica, sense perjudici del dret a reemborsament de les despeses que ocasionin i d'acord amb programes o projectes concrets.
Vot.- Acció en virtut de la qual una persona exerceix el dret de sufragi.
Votació.- Acció i efecte de votar. Acte mitjançant el qual s’exerceix el dret de vot.
Vot de censura.- Vot que emet una cambra o corporació per negar la seua confiança al govern o a la junta directiva. El vot de censura d'una assemblea de diputats és anomenat moció de censura.
Vot de confiança.- Autorització o facultat que es dóna a algú perquè actue o decidesca lliurement en un afer. La resolució d'una qüestió de confiança o d'una moció de censura per mitjà del vot és anomenada votació de confiança.
Vot directe.- Vot en el qual l'elector designa una persona determinada per a exercir el càrrec que s'ha de cobrir.
Vot indirecte.- Vot en el qual l'elector designa delegats (electors en segon grau), els quals designen les persones que han d'ocupar els càrrecs que cal cobrir.


11.- BIBLIOGRAFIA
• AGUILÓ LUCIA, Ll. L’Autonomia. Inst. Alfons El Magnànim. Diputació de València, 1982
• ALCÁNTARA, M. i MARTÍNEZ, A. Política y gobierno en España, Colección Ciencia Política. Tirant lo Blanc. Valencia, 1998.
• ALCÁNTARA, M. i MARTÍNEZ, A. Sistemas políticos de la Unión Europea, Tirant lo Blanch. Valencia, 2001.
• ALONSO CASTRILLO, A. La Constitución de 1812 y el inicio del constitucionalismo. Fundación Santa María. Madrid, 1985
• ALÓS FERRANDO, V.R. i CASTELLET ALEMANY, C. El ocaso del sistema canovista. Elecciones Generales en Castellón, 1903-23. Col·lecció Universitària de la Diputació de Castelló, 1998
• APARICIO, M. A. Introducción al sistema político y constitucional español. Ariel. Barcelona, 1980
• ARCHILÉS CARDONA, F. Parlar en nom del poble. Cultura política, discurs i mobilització al republicanisme castellonenc (1981-1909). Ajuntament de Castelló, 2002
• ARDIT, M. Els Valencians a les Corts de Cadis. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1968
• ARÓSTEGUI, J. La guerra civil, 1936-1939. La ruptura democrática. Historia 16. Madrid, 1997
• ARTOLA GALLEGO, M. El modelo constitucional español del siglo XIX. Fundación Juan March. Madrid, 1989
• BARÓN FERNÁNDEZ, J. Los movimientos insurreccionales valencianos durante la Primera República. Servei de Publicacions del Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. València, 1994
• BLASCO, R. Història del País Valencià. Ed. Almudin. València, 1979
• BOTELLA, J. i BARAS, M. El Sistema Electoral, Madrid, Tecnos. Madrid, 1996
• BULDAIN, B. E. Régimen político y preparación de Cortes en 1820. Congreso de los Diputados. Madrid, 1998
• CALERO, A. M. Constitución y dictaduras: Primo de Rivera y Franco. Fundación Santa María. Madrid, 1990
• CÁNOVAS SÁNCHEZ, F. El moderantismo y la Constitución española de 1845. Fundación Santa María. Madrid, 1985
• CARIÑENA, R. i DÍAZ, A. Història. Vocabulari. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià. València, 1985
• CARNERO T. i PALAFOX, J. Creixement, politització i canvi social (1790/1980). Edf. Alfons el Magnànim. València, 1990
• CARR, R. i FUSI, J.P. España, de la dictadura a la democracia. Planeta. Barcelona, 1979
• CASANOVA, I. Aproximación a la Constitución nonnata de 1856. Universidad de Murcia, 1985
• CASANOVA, J.A. ¿Qué son los Estatutos de Autonomía? La Gaya Ciencia. Barcelona 1977
• CEBRIÁN, J.L. La España que bosteza. Apuntes para una historia crítica de la transición. Taurus. Madrid, 1980
• CUCÓ, A. El valencianismo político, 1876-1939. Ariel. Barcelona, 1979
• DE ESTEBAN, J. Constituciones españolas y extranjeras (2 vols.). Taurus Madrid, 1985
• DE ESTEBAN, J. i LÓPEZ GUERRA, L. La crisis del estado franquista. Labor. Barcelona, 1977
• DE OTERO Y PARDO, I. ¿Qué son la Constitución y el proceso constituyente? La Gaya Ciencia. Barcelona. 1977
• DE TORO, S. Espanyols tots. Ed. Bromera. Alzira, 2004
• DD.AA. Diccionari d’Història Universal. Chambers. Edicions 62. Barcelona, 1995
• DD.AA. Diccionario Histórico de la Comunidad Valenciana. (2 vols.) Edita: Levante -El Mercantil Valenciano (Editorial Prensa Valenciana). València, 1992
• DD.AA. Historia de Castellón. (2 vols.) Edita: Levante - El Mercantil Valenciano (Editorial Prensa Valenciana). València, 1992
• DD.AA. Historia de la Democracia (1975-1995). La Aventura de la Libertad. 20 años de nuestra vida. Edita: El Mundo (Unidad Editorial). Madrid, 1995
• DD. AA. Història del País Valencià. (4 vols.) Ed. 62 Barcelona, 1990
• DD.AA. La Constitució (El Temps d’Història). Suplement del Setmanari El Temps nº 1.017. València, desembre de 2003
• DD.AA. La crisis del estado: dictadura, república, guerra (1923-1939). Vol. IX de la Historia de España dirigida per Tuñón de Lara. Labor. Barcelona, 1981
• DD.AA. Las elecciones en España. Historia 16. Extra nº II, Abril de 1977
• DD.AA. Memoria de la Transición. Taurus. Madrid, 1996
• DD.AA. Parlem de la Constitució. Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. València, 1983 (edició bilingüe).
• DD.AA. Parlem de la “Llei del Valencià”. Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. València, 1983 (edició bilingüe).
• DD.AA. Parlem de l’Estatut. Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. València, 1983 (edició bilingüe).
• DD.AA. Revolución burguesa, oligarquía y constitucionalismo (1834-1923). Vol. VIII de la Historia de España dirigida per Tuñón de Lara. Labor. Barcelona, 1985
• DOMÉNECH ZORNOZA, J. L. i BUCHÓN TOMÁS, J. C. Normes del 32. Ara i ací. Editorial Prensa Valenciana. València, 1998
• DONÉZAR, J. M. La Constitución de 1869 y la revolución burguesa. Madrid. Fund. Santa María. 1990
• EQUIPO EDITORIAL AULA ABIERTA España, 1978: una constitución para el pueblo. Ed. Salvat. Temas clave nº 26. Barceklona 1981.
• FERNÁNDEZ NADAL, C.M. El Corregimiento de Castellón en época de Carlos III: entre la continuidad y la reforma. Ajuntament de Castelló, 2003
• FERNÁNDEZ VARGAS, V. La resistencia interior en la España de Franco. Istmo. Madrid, 1981
• FONTANA, J. Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX. Ariel. Barcelona, 1975
• FONTANA, J. La crisis del Antiguo Régimen ,1808-1833. Crítica. Barcelona, 1979
• FONTANA, J. La quiebra de la monarquia absoluta,1814-1820. Ariel. Barcelona, 1971
• FRANCH i FERRER, V. El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923) (2 vols.). Ed. Prometeo. València, 1980
• FUSI, J. P. La II República y la Constitución de 1931. Madrid. Santa María. 1990
• FUSTER, J. Nosaltres els valencians. Ed. 62. Barcelona, 1962.
• GARCÍA, C. ¿Qué sabes de la transición democrática española?. Mondadori. Madrid, 1989
• GARCÍA CANALES, M. El problema constitucional en la dictadura de Primo de Rivera. Centro de Estudios Constitucionales. Madrid, 1980
• GARCÍA CANALES, M. La Monarquía parlamentaria española. Tecnos. Madrid, 1991
• GARCÍA, F. J., ESPÍN, E. i DE ESTEBAN, J. (Dtor.). Esquemas de constitucionalismo español (1808-1976). Facultad de Derecho de la Universidad Complutense de Madrid, 1976.
• GARRIDO F. i altres. Comentarios a la Constitución. Cívitas. Madrid, 1985
• GARRORENA, A. Autoritarismo y control parlamentario en las Cortes de Franco. Universidad de Murcia, 1977
• GARRONERA, A. El Estado español como Estado social y democrático de derecho. Col. Temas clave de la Constitución española. Tecnos. Madrid, 1990.
• GENERALITAT VALENCIANA, Presidència: Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Servei de Publicacions de la Generalitat. València, 1984
• GENERALITAT VALENCIANA, Presidència: Les Corts Valencianes. Guia de l’Administració Autònoma (sèrie organigrames). Servei de Publicacions de la Generalitat. València, 1984
• GENERALITAT VALENCIANA, Presidència: Llei d’ús i ensenyament del valencià. Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat. València, 1984
• GIL, E. i PERIS, T. Interroguem el passat recent. (El mètode indagatori en la classe d’història). Ed. Germania. Alzira, 1995.
• GONZÁLEZ SOBACO, A. Los partidos políticos durante la Segunda República en Castellón. Diputació de Castelló, 1986
• GUIBERNAU, M. Nacionalismes. L'Estat nació i el nacionalisme al segle XX. Proa. Barcelona, 1997
• HERNÁNDEZ, J. A., AYUSO, F. i REQUERO, M. Historia de España. Libro de materiales para 2º de Bachillerato. Ed. Akal. Madrid, 1997
• JUTGLAR, A. Pi i Margall i el federalismo español (2 volums). Taurus. Madrid, 1975-76
• LASALLE, F. ¿Qué es una constitución? Ed. Ariel quincenal. 121, Barcelona 1976.
• LORENZO GÓRRIZ, A. M. Movilización popular y burguesía republicana en Castelló de la Plana, 1931. Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló de la Plana, 1988
• LLORENS, J. Catalanisme i moviments nacionalistes contemporanis. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1988
• MALUQUER DE MOTES, J. El socialismo en España, 1833-1868. Crítica. Barcelona, 1977
• MARTÍ MARTÍNEZ, M. Cossieros i anticossieros. (Burgesia i política local. Castelló, 1875-1891). Col·lecció Universitària de la Diputació de Castelló, 1985
• MARTÍ ARNÁNDIZ, O. Un liberalismo de clases medias: Revolución política y cambio social en Castelló de la Plana, 1808-1858). Col·lecció Universitària de la Diputació de Castelló, 1997
• MARTÍNEZ CUADRADO, M. Elecciones y partidos políticos en España, 1868-1931 (2 volums). Madrid, 1969
• MAURA, G. i FERNÁNDEZ ALMAGRO, M. Por qué cayó Alfonso XIII. Evolución y disolución de los partidos históricos durante su reinado. Madrid, 1977
• MONLLEÓ PERIS, R. Los diputados valencianos en la Primera República (Federalismo y levantamiento carlista en las comarcas de Castelló). Col·lecció Universitària de la Diputació de Castelló, 1996
• MONTABES, J. (Ed.) El Sistema Electoral a Debate; Veinte Años de Rendimientos del Sistema Electoral Español, Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas / Parlamento de Andalucía. Madrid, 1998
• MONTERO, J.R. i LLERA, F.J. i TORCAL, M. Sistemas Electorales en España: Una Recapitulación. Revista Española de Investigaciones Sociológicas, nº 58, Abril-Junio, 1992.
• MONTESINOS, J. i MARTÍ, J. Textos d’història valenciana. Institució Alfons El Magnànim. Diputació de València, 2000
• MORENO JUSTE, A. España y el proceso de construcción europea. Ariel. Barcelona, 1997
• MOXO, S. DE. La disolución del régimen señorial en España. CSIC. Madrid, de Cultura Económica. Madrid, 1974
• NOHLEN, D. Sistemas Electorales del Mundo. Centro de Estudios Constitucionales. Madrid, 1981
• ORTEGA Y GASSET, J. España invertebrada. Bosquejo de algunos pensamientos históricos. Ed. Biblioteca Nueva. Madrid, 2002
• ORTS i BOSCH, P. M. Història de la senyera al País Valencià. Tres i Quatre. València, 1979
• PAPELL, A. La monarquía española y el derecho constitucional europeo. Ed. Labor. Politeia. Barcelona 1980
• PI Y MARGALL, F. Las Nacionalidades. Editorial Alba. Madrid, 1997
• PITARCH I ALMELA, V. Converses amb J.Simón, E.Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló. (1932-2002). Edicions Alambor. Benicarló, 2002
• PÉREZ APARICIO, C. De l’alçament maulet al triomf botifler. Tres i Quatre. València, 1981
• PÉREZ CASADO, R. i altres. País Valencià. Geografia i Història. Papers Bàsics Tres i Quatre. València, 1984
• PRESTON, P. Juan Carlos. El rey de un pueblo. Plaza & Janés. Barcelona, 2003
• PRIETO, A. i CAMARERO, G. Constitución y democracia. Ed. Akal. Madrid 1980.
• RAMÍREZ JIMÉNEZ, M. Los grupos de presión en la Segunda República Española. Tecnos. Madrid, 1969
• REGLÀ, J. Aproximació a la Història del País Valencià. Tres i Quatre. València, 1992.
• REGUILLO SIMÓN, G. El Partido Republicano de Castellón (1868-1936). Col·lecció Universitària de la Diputació de Castelló, 2001
• ROMEU I ALFARO, S. Les Corts Valencianes. Tres i Quatre. València, 1985
• RUIZ JIMÉNEZ, J. Iglesia, Estado y sociedad en España, 1930-1982. Argos Vergara. Barcelona, 1984
• SÁNCHEZ AGESTA, L. Historia del Constitucionalismo español. Instituto de Estudios Constitucionales. Madrid, 1987
• SÁNCHEZ AGESTA, L. La Constitución de 1876 y el Estado de la Restauración. Madrid. Santa María. 1990
• SAN MARTÍN, A. (Editor). Nosaltres els europeus. Ed. Ajuntament de Gandia. Universitat de València, 1992.
• SOLÉ TURA, J. i AJA, E. Constituciones y periodos constituyentes en España. Ed. Siglo XXI. Madrid, 1980
• TIERNO GALVÁN, E. Constituciones españolas. Taurus. Madrid, 1982
• TOMÁS VILLARROYA, J. Breve historia del constitucionalismo español. Ed. Planeta, Biblioteca cultural RTVE nº 46. Madrid, 1976
• TOMÁS VILLARROYA, J. El Estatuto Real de 1834 y la Constitución de 1837. Fundación Santa María. Madrid, 1985
• TOMÁS Y VALIENTE, F. La Constitución de 1978. Fundación Santa María. Madrid, 1990
• TUÑÓN DE LARA, M. (dir.) Transición y democracia. Labor. Barcelona, 1992.
• TUSELL, J. i SOTO, A. (editores). Historia de la transición (1975-1986). Alianza Universidad. Madrid, 1996
• TUSELL, J. La oposición democrática al franquismo. Planeta. Barcelona, 1977
• VALLS, R. El partit catòlic. Serveis de Publicacions de la Universitat de València. València, 1993
• VICIANO, P. La temptació de la memòria. Tres i Quatre. València, 1995.
• VILAR, J. B. Intolerancia y Libertad en la España contemporánea. Istmo. Madrid, 1994
• VILAR, P. Historia de España (“Histoire de l’Espagne”, edició renovada i actualitzada per l’autor). Crítica - Grup editorial Grijalbo. Barcelona, 1978
• VILAR, P. Pensar històricament. Tres i Quatre. València, 1995.
• VILAR, S. Historia del antifranquismo, 1939-1975. Plaza y Janés. Barcelona, 1984.
• VILARRASA, A. Les eleccions democràtiques. BC Biblioteca de classe. Graó. Barcelona, 1989
• VIVER PI-SUNYER, C. Ordenament constitucional. La Constitució. Vicens Vives. Barcelona, 1992


XII.- ENLLAÇOS
• Acadèmia Valenciana de la Llengua
http://www.avl.gva.es/
• Activitats i recursos de ciències socials per a ESO:
http://www.edu365.com/eso/muds/socials
• Ajuntament de Castelló de la Plana
http://www.ayuncas.es/portada_val.asp
• Arxiu Històric Electoral de la Generalitat Valenciana:
http://www.pre.gva.es/argos/archivo/indexv.html
• Base de dades de la Generalitat Valenciana (CIDAJ)
http://www.cidaj.gva.es/
• Biblioteca de Ciències Socials (Servei de Biblioteques de la UAB)
http://www.bib.uab.es/socials/socials.htm
• Biblioteca Valenciana, Sant Miquel dels Reis
http://bv.gva.es
• Boletín Oficial del Estado (BOE):
http://www.boe.es/t/es/iberlex/normativa/constitucion.php
• Canal Generalitat Valenciana
http://www.canalgv.com/canalgv/pres/
• CIVIS. Àrea d’Administració Local de la Generalitat Valenciana
http://intra1.pre.gva.es/civis
• Comunitat Valenciana
http://www.comunidad-valenciana.com/valenciano/indice/indice.html
• Congrés dels Diputats
http://www.congreso.es/funciones/constitucion/indice.htm
• Consell de la Joventut de la Comunitat Valenciana. Xarxa joves.net:
www.joves.net/eleccions
• Consell de la Joventut:
www.cjcv.org/eleccions
• Corts Valencianes
http://www.cortsvalencianes.es/
• Defensor del Poble:
http://www.defensordelpueblo.es/
• Demoscòpia ARGOS:
http://www.pre.gva.es/argos/demoscopia/index.html
• Departament d’Història, Geografia i Art (UJI)
http://www.hisgeoart.uji.es/Selectividad/inicio_selectividad.htm
• Diputació de Castelló
http://www.dipcas.es/homepageval.htm
• El Portal de la Unió Europea:
http://europa.eu.int/index_es.htm
• Federació Valenciana de municipis:
www.fvmp.es/fvmp
• Institut Cartogràfic Valencià
http://www.gva.es/icv
• Institut Valencià d’Estadística:
www.ive.infocentre.gva.es
• La Constitució Espanyola per a estudiants no universitaris:
http://www.constitucion.es/escuela/index.html
• La Constitució per als més menuts:
http://www.lasaventurasderuedita.es/
• La Constitució: història
http://www.vespito.net/historia/transi/constft.html
• La Moncloa:
http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm
• Normativa Electoral (LOREG):
http://www.mir.es/politint/procelec/electa.htm
• Oficina del Cens Electoral:
www.ines.es/censoe/menucenso.htm
• Portal de la Generalitat Valenciana
http://www.gva.es/jsp/portalgv.jsp?deliberate=true
• Recursos educatius de ciències socials a internet
http://personal4.iddeo.es/joansolerm/socials.htm
• Senat:
http://www.senado.es/constitu/indices/
• SEPPV, Seminari d’Estudis de la Població del País Valencià
http://www2.uji.es/seppv
• Simulador de la Llei d’Hondt:
http://www.pre.gva.es/argos/demoscopia/hont/hont.htm
• Síndic de Greuges
http://www.sindicdegreuges.gva.es/
• Text de la Constitució
http://alcazaba.unex.es/constitucion/

ANNEX.- RETALLS DE PREMSA







Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes