11 de gen. 2011

TEMA 6.- L'ÈPOCA DE L'IMPERIALISME (4t. ESO)


Entre finals del segle XIX i principis del XX, els països industrialitzats del món van viure una etapa de prosperitat econòmica i les grans potències es van expandir per constituir enormes imperis colonials. Però les rivalitats econòmiques, colonials i nacionals entre els països europeus van portar una escalada de tensions i d’armament que va desembocar en la Primera Guerra Mundial(1914-1918).


1. L’imperialisme i les seues causes

1.1. L’Europa dominant.- La Segona Revolució Industrial va transformar l’economia de les principals potències europees: les innovacions tècniques, les noves formes d’organització del treball i el creixement de la banca van permetre un augment de la producció, del comerç i una millora dels transports. Europa es va llançar al domini del món, aprofitant la seua superioritat tècnica, financera i militar, ocupant territoris a l’Àfrica i a l’Àsia, principalment, tot creant els grans imperis colonials.

1.2. Les causes del colonialisme.- A banda de la necessitat de vendre l’excedent de la seua producció i de comprar matèries primeres barates, el creixement europeu va produir un excedent de població que tenia dificultats per trobar feina i provocava tensions socials. Les fronteres d’Europa s’havien estabilitzat i l’expansió territorial havia de fer-se sobre regions extraeuropees, a més el nacionalisme conservador i l’imperialisme racista defenia la superioritat de la raça blanca així com el dret dels europeus a imposar-se sobre altres pobles i cultures “inferiors”.


2. Conquista, organització i explotació de les colònies

2.1. Exploració i conquista.- La cerca dels europeus de territoris on expandir-se va propiciar una sèrie de viatges científics i d’exploracions geogràfiques. Britànics i francesos van realitzar les primeres expedicions per cartografiar l’Àfrica central. Una vegada conegut el territori, la conquista va ser ràpida i fàcil. La superioritat militar i tècnica europea era tan gran que la resistència indígena va resultar bastant dèbil, ja que van utilitzar les rivalitats internes entre les tribus i ètnies dels territoris ocupats per enfrontar-les entre si.

2.2. L’organització colonial.- La colònia era controlada i administrada per la metròpoli. Podem distingir-ne de tres classes: a) colònies d’explotació (econòmica), no tenien govern propi i els europeus exercien en elles una política d’ocupació; b) colònies de poblament que rebien població blanca que emigrava per establir-se de forma permanent; c) protectorats o territoris que, després de l’ocupació europea, van mantenir l’organització estatal, el govern indígena i un aparell administratiu propi.


3. El repartiment del món

3.1. El “repartiment d’Àfrica”.- La colonització d’Àfrica va ser la més ràpida i brutal perquè va significar el domini total del continent: els britànics i els francesos van tenir avantatges perquè tenien bases a l’Àfrica des del segle XVIII. Tots dos països van somiar amb la creació de grans imperis continus: de nord a sud els britànics i d’oest a est, els francesos. El xoc d’interessos va impulsar la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885), on es van decidir les normes i les zones que ocuparia cadascú.

3.2. L’ocupació d’Àsia.- Els britànics es van annexar Birmània i es van enfrontar amb Rússia pel control de l’Afganistan i més endavant van ocupar Malàisia. França es va centrar a Indoxina. A la Xina volien estar presents totes les potències, però van ser els anglesos els que van forçar l’obertura del comerç mitjançant les guerres de l’opi.

3.3. L’Imperi britànic.- A finals del segle XIX, la Gran Bretanya posseïa l’imperi colonial més gran del món: de l’Índia (on la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia, 1876) a l’Àfrica, amb l’objectiu de controlar les rutes comercials marítimes.

3.4. L’Imperi francès i altres imperis.- El segon imperi colonial era el de França, que es va instal·lar especialment a l’Àfrica del nord i al sud-est asiàtic, tot competint amb l’Imperi britànic. També posseïen territoris colonials molt importants uns altres països com ara Rússia, Holanda, Portugal i, en menor mesura, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya (Guinea Equatorial i Sahara).

3.5. Els Estats Units i el Japó.- Els Estats Units i el Japó van ser les dues úniques potències extraeuropees que van iniciar una expansió colonial. Els Estats Units en dues direccions: cap al Pacífic i cap al Carib, mentre el Japó, recolzat per la Gran Bretanya, va intervenir per aturar el progrés rus a la província xinesa de Manxúria i va ocupar les illes Kurils, Corea i Formosa (Taiwan).


4. Les conseqüències de la colonització

4.1. La introducció d’avanços europeus a les colònies.- Les potències colonitzadores van introduir avanços als territoris colonials (ports, carreteres, ferrocarrils, etc.), van cultivar noves terres i van crear indústries en benefici propi, però la introducció de mesures higièniques i la construcció de nous hospitals va permetre la reducció d’epidèmies. Els europeus també van construir escoles en un intent d’aculturació, imposant les formes de vida dels colonitzadors com ara l’idioma de la metròpoli, el cristianisme i les creences occidentals.

4.2. Les transformacions econòmiques.- S’hi van imposar els interessos econòmics dels colonitzadors, quedant la majoria de la població indígena sotmesa a pitjors condicions de vida. Es van potenciar les grans plantacions (cacau, cafè, cotó, fruites, etc.) on els natius havien de treballar per subsistir, a més de comprar-los els aliments perquè es va imposar una economia monetària i de mercat que va arruïnar les artesanies locals per la competència deslleial dels productes industrials importats des de la metròpoli (més barats i abundants).

4.3. Els canvis socials i culturals.- Va canviar l’estructura social com a resultat de la imposició dels nous models colonials que van realitzar una profunda segregació: funcionaris i colons de la metròpoli solien viure en luxoses residències, en contrast amb la misèria dels indígenes que anaven perdent, a més, la seua identitat cultural per l’impacte de la cultura “superior” (occidental).


5. Les causes de la Primera Guerra Mundial

5.1. Colonialisme i nacionalisme.- Entre les causes de l’enfrontament destaca la rivalitat entre les potències colonials, l’exaltació nacionalista i el conflicte dels Balcans.

5.2. Carrera d’armaments i d’aliances.- El malestar entre les grans potències va originar una carrera d’armaments, amb la fabricació d’armes, la construcció de vaixells de guerra i l’entrenament de tropes (“pau armada”). Alhora, totes les potències es van llançar a un complex sistema d’aliances militars per preparar-se per a un possible enfrontament. Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia van signar la Triple Aliança, mentre França es va aliar amb Rússia i va millorar les seues relacions amb la Gran Bretanya tot signant el pacte de la Triple Entesa a principis del segle XX.

5.3. L’esclat de la guerra.- El 28 de juny de 1914 va ser assassinat a Sarajevo l’hereu de l’Imperi Austrohongarés per un nacionalista serbi. Àustria va declarar la guerra a Sèrbia, Rússia hi va intervenir per protegir-la i Alemanya, aliada d’Àustria, va declarar la guerra a Rússia i a França. Els esdeveniments es van precipitar i, en una setmana, els països van anar declarant-se la guerra: Gran Bretanya ho va fer quan els exèrcits alemanys van envair Bèlgica.


6. La Gran Guerra

6.1. La guerra de moviments.- Els exèrcits alemanys van atacar França, entrant per Bèlgica i Luxemburg, per véncer-la ràpidament i poder dirigir després tots els seus esforços al front rus. Al principi aquesta tàctica va semblar que funcionava, però els exèrcits francés i anglés van aconseguir reorganitzar-se i aturar el progrés de l’exèrcit alemany a la batalla del Marne. Al front oriental, els alemanys també van avançar ràpidament al principi, però els russos van reaccionar i van arribar a les fronteres de l’Imperi Austríac.

6.2. La guerra de trinxeres.- Els fronts es van immobilitzar després dels primers moviments: a l’occidental es van obrir trinxeres des de Suïssa fins al mar del Nord i es va iniciar una fase dura de guerra, fent-se necessària la recerca de nous aliats que aportaren més soldats a la guerra com ara Itàlia que va intervenir a favor dels aliats (1915), mentre Bulgària i l’Imperi Turc van ajudar les potències centrals. El 1916, els alemanys van llançar una ofensiva per trencar el front francés, a la batalla de Verdun.

6.3. La crisi del 1917 i la fi de la guerra.- Durant l’any 1917 la revolució bolxevic va triomfar a Rússia i van signar la pau amb Alemanya, però aquest abandonament va ser compensat amb la intervenció dels Estats Units que, després de l’enfonsament del transatlàntic Lusitània per un submarí alemany, va decidir entrar en guerra. El 1918, al front oriental, els britànics, els francesos i els italians van aturar Àustria i els seus aliats. L’Imperi Austrohongarès i l’Imperi Turc van demanar l’armistici, mentre al front occidental, els alemanys van ser derrotats. L’11 de novembre de 1918 es va signar l’armistici i a Alemanya es va proclamar la República.

6.4. La guerra a la rereguarda.- La Primera Guerra Mundial va ser un conflicte totalment diferent als anteriors per la gran mobilització de recursos, la implicació de tota la població civil i militar, així com els nous mitjans tècnics en transport i armament que ocasionaren nombrosos morts, mutilats i molta destrucció. Els contendents hagueren de reconvertir les seues indústries per fabricar armament, demanar préstecs i substituir la mà d’obra masculina per la femenina a les fàbriques, mentre a les ciutats s’usaven tècniques modernes de propaganda per mobilitzar l’opinió pública.



7. L’organització de la pau

7.1. El Tractat de Versalles.- El tractat més important va ser el de la pau amb Alemanya. Es va signar a Versalles i els vencedors li van imposar condicions molt dures: a) es declarava Alemanya única culpable de l’esclat del conflicte i restava obligada a pagar fortes reparacions de guerra, b) es desmantellava quasi per complet tot el seu exèrcit i se li prohibia el rearmament, c) es retornaven els territoris d’Alsàcia i Lorena a França, Schleswig a Dinamarca i dos cantons a Bèlgica, mentre la Posnània i una part de la Prússia occidental van ser lliurades a Polònia.

7.2. Un nou mapa d’Europa.- A més del Tractat de Versalles, una altra sèrie de tractats es van ocupar dels altres vençuts, establint el dret de cada nació sotmesa pels antics imperis europeus de formar un Estat independent, per aconseguir debilitar-los i, fins i tot, desintegrar-los: a) l’Imperi Rus va perdre quasi tota la seua costa al Bàltic i va cedir grans extensions a la nova Polònia, b) l’Imperi Turc va estar a punt de desaparéixer per complet, c) l’Imperi Austrohongarès es va desintegrar i al seu lloc van sorgir estats nous com ara Txecoslovàquia, Hongria i Àustria.

7.3. La Societat de Nacions.- Es va crear a Ginerbra, a proposta del president dels EUA, Wilson, per garantir la pau, fomentar la cooperació internacional, etc. amb dos organismes: l’Assemblea i el Consell, però el fet que els Estats Units no s’integraren, ni tampoc molts països descontents amb els resultats de la pau, va convertir la SDN en una organització de vencedors.

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes