24 de febr. 2009

LA CERÀMICA A VILA-REAL


(Article publicat a la Revista Poble de Vila-real en maig de 1997)

Etimològicament, la paraula ceràmica deriva del grec keramikós (fet d’argila) que, a la vegada, ve de kéramos (argila). L’art de la ceràmica naix al Neolític, al VI mil·leni a.C., amb la primera “gran revolució” que aportà la nova manera de viure, més sedentària, amb l’agricultura, la ramaderia o el torn d’alfarer que arriba a territori peninsular durant el V mil·leni a.C., però a Vila-real, al nostre poble, no es desenvoluparà fins dos segles després d’iniciar-se la Revolució Industrial a Anglaterra: de fet, el fracàs de la industrialització espanyola al segle XIX s’ha arrossegat durant, pràcticament, tot el segle XX (allò del 98, i d’altres batalletes de Cuba, fou, només, la gota que va omplir el got dels despropòsits).

La ceràmica és consubstancial a la nostra comarca, terra d’argiles idònies per a la fabricació dels taulells. La majoria dels jaciments prehistòrics trobats en municipis de la Plana Baixa són del temps dels ibers i, per tant, amb ceràmica abundant. Aquests jaciments es situen en petits poblats, un tant elevats, fàcils de defensar i, a la vegada, pròxims a la costa: Almenara (Castell, Casa Blanca I, Els Estanys, Abric de les Cinc), Betxí (Els Castellets, Puig de les Pasqües, Sant Antoni, Solaig), Borriana (Vinarragell), Eslida (Cova de l’Oret), Onda (El Torrelló), Vall d'Uixó (Can Ballester, Sant Josep, Punta d’Orleyl), Vilavella (El Castell), Vila-real (Vil.la Filomena, jaciment eneolític amb restes de ceràmica de la cultura del vas campaniforme), etc.



Els jaciments, però, tenen la seua historia ja que, quasi tots, foren ocupats per gent diversa en èpoques diferents i així les ceràmiques que s’han pogut trobar, entre altres restes interessants (monedes, per exemple), van des del Neolític als temps dels romans i, fins i tot, com és el cas de Vinarragell a Borriana -vora el riu Millars- arriben a l’època musulmana immediatament anterior a la Reconquesta.



No caldria dir que a Vila-real no tenim restes romanes tant importants com l'Arc de Cabanes, el Mercuri de Xilxes (Museu de Borriana) o els mosaics de Benicató (Nules), però també s’han trobat algunes restes de ceràmica (a La Torrassa, la Finca de Manrique, etc. com ha estudiat molt bé En José Mª Doñate). Les restes ceràmiques musulmanes són més escasses i es redueixen a les troballes de Borriana -de l’esmentada Vinarragell-, als castells d’Onda, Borriol, la Magdalena de Castelló o al cementeri de Fadrell.

El desenvolupament de la ceràmica al llarg dels segles ha estat constant en totes les seues manifestacions: vasos, recipients, teules, rajoles i, el que més interessa actualment, els paviments. Des de l’època romana es va adoptar el “vitrificat comú” que van desenvolupar els bizantins amb els seus famosos mosaics. A la caiguda de l’Imperi, aquesta tècnica fou oblidada, encara que reaparegué al segle X. Els àrabs introduïren a la península la tècnica del “vitrificat de l’estany”, a partir d’aquella ceràmica daurada que ja es fabricava a El Caire durant el segle XI. El “fang vitrificat” assoleix el seu apogeu al segle XIII, a les escoles mudèjars, com es observar a la Torre de les Campanes de Xèrica, a l’Alt Palància.



A partir del segle XIV li toca el torn del protagonisme a Paterna i, al segle següent (XV), a Manises (es aconsellable una visita al Museu González Martí de València): aquesta època correspon a la del màxim esplendor de la cultura valenciana en general i de la ceràmica en particular. D’ací ve també aquell antic “vici” lingüístic, ara ja convertit en tradició en molts pobles valencians, d’anomenar “manisa” o “maniseta” al taulell o taulellet.



A partir del segle XV es produeix a Sevilla i, probablement, també a Toledo, ceràmica de “corda seca”, destacant la ceràmica renaixentista feta a Triana (Sevilla) i Talavera de la Reina (Toledo) que, d’ara endavant, aprofitaran el monopoli del tràfic comercial amb Amèrica que tenen prohibit els territoris de l’antiga Corona d'Aragó (amb Aragó, Catalunya, València i Mallorca) fins els temps dels ministres il·lustrats de Carles III.



Serà, precisament, un membre de l’alta noblesa il·lustrada, el comte d'Aranda i senyor d’Alcalatén (Buenaventura Pedro de Alcàntara Ximén d’Urrea i Abarca de Bolea), qui fundarà l'any 1727 la “Real Fàbrica de Loza y Porcelana" en la vila d'Alcora per consolidar, definitivament, una tradició ceramista de segles (1).

Aquesta fundació va posar les bases de la futura expansió pels pobles de La Plana: a finals del XVIII, la tradició ceramista arriba a Ribesalbes i Onda, amb l’establiment de tallers industrials impulsats per especialistes d’Alcora, encara que fou a mitjans del segle passat quan aconseguirien l’hegemonia en la fabricació de taulells.



Ja a principis de l’actual segle XX, es va crear a Onda una “Escuela Provincial de Ceràmica” que va funcionar fins el 1938 i va renovar, en certa mesura, les tècniques de fabricació, ja que fins la dècada dels vint es seguien practicant tècniques medievals. Les primeres premses de fricció són de la dècada dels trenta, així com els forns de procés continuats per a la cocció de suports esmaltats: amb la incorporació del forn de passatges per coure el fi, els forns àrabs van passar a un segon pla (només s’utilitzaven, ja, per a la cocció del suport o “bizcocho”).

Així s’obre un llarg període, fins el 1956, aproximadament, en el qual no hi ha renovacions tecnològiques essencials.

Mentrestant, Vila-real ha viscut uns feliços anys vint i és ja una “gran potència” taronjaire que ha començat a desenvolupar les indústries paral·leles al comerç dels cítrics: només la guerra civil va impedir aquest gran creixement econòmic i industrial que va conéixer la nostra Vila fins el 1935.



A les penalitats de la postguerra s’afegiria la nevada del 1946 que va malmetre la collita, però va posar en funcionament certes opinions que advocaven per la diversificació econòmica i productiva, per arribar a la següent nevada amb un projecte d’industrialització enllestit (2).

Així començava el 1956 l’Azulvi –tal com sona, ja que més endavant canviaria el nom pel d’Azuvi que és el que ha portat fins avui-, després vindrien, a finals dels cinquanta, La Plana i Ceravir, mentre començava la importació de premses electròniques italianes. Ja en la dècada dels seixanta, mentre van substituint-se, progressivament, els forns de llenya pel “fuel-oil” i els vells forns per forns-túnel i multicanals, apareixen Zirconio i Mainzu que venen a ser pioneres en l’augment del tamany de les empreses, fent-se més competitives front a d’altres productors estrangers. Amb aquestes característiques apareixen a principis de la dècada dels setanta: Todagrés, Italceràmica, Industria Española del Azulejo i Eidos. L’oferta de paviments ceràmics fou ampliada amb la presentació del “gres”, producte de menor porositat per la major temperatura de cocció i més apropiat, per tant, per a revestiments exteriors.



A partir de 1972, amb la inauguració de la Porcelanosa s’inicia un nou procés de canvis tecnològics amb l’aparició dels taulells de “pasta blanca”. El desenvolupament del gres afavoreix, també, el creixement dels forns de rulos per a la monococció ràpida. Durant els vuitanta arriben els temps de la reconversió industrial, però continuen creant-se noves fabriques: Togama, Rocersa, Studi Flama, Novogrés, Greyscer, Venís i Monodecor. La força del sector ha arribat a un punt en què també es fan necessàries les empreses auxiliars: d’esmalts (Fritta, Esmalglass, Vidres), de maquinària (Nassetti),- d’atomització d’argiles (Arcilla Industrial), de distribució i venda (Batimat), d’expositors ceràmics (Insca, Expomader), etc. (3).

Aquests índexs de creixement han aportat certes problemàtiques a la nostra ciutat que, en la majoria dels casos, encara estan per resoldre’s, tal vegada perquè les autoritats polítiques no han sabut estar a l’altura dels empresaris ...com ha estat l’èxode d’algunes empreses locals a municipis veïns, la manca d’un polígon industrial que ha convertit tots els barris residencials perifèrics en zones mixtes (urbanes-industrials), l’absència d’un control rigorós sobre la contaminació (la nova depuradora encara no funciona!) que ha perjudicat moltíssim l’agricultura, etc.



De tota manera, les problemàtiques i les competències del sector més vigorós de la nostra economia comarcal van per un altre cantó, com ara la consolidació dels mercats europeus i l’aprofundiment en el mercat americà, reduir el consum de zirconi, contribuir des de les empreses privades al finançament de l’I.T.C. (Institut de Tecnologia Ceràmica de la Universitat Jaume I, inaugurat el passat 24 de gener), seguir invertint en I+D (Investigació i Desenvolupament) i, el que és més important per a la ciutadania en general, seguir creant llocs de treball.

Durant els propers dies 14,15,16 i 17 de maig Vila-real rebrà el XXXVII Congrés Nacional de la “Sociedad Española de Ceràmica y Vidrio”. Una vegada més, molts vila-realencs tindran que compartir la festa i el treball: i que dure!

Antoni Pitarch Font (maig, 1997).-
...................................................................................................................

NOTES:

(1): La segona època, quan l’administració passà a mans del seu fill, el comte Pedro Pablo Abarca de Bolea, ministre de Carles III i Carles IV, es marcada per l’obsessió de produir veritable porcellana tal com relata l’escriptor Josep Palomero a la seua novel·la “Els secrets de Meissen” (Ed. Bromera, 1995) que serveix de base a la pel·lícula i la sèrie televisiva emesa per TVE amb el títol de “El secreto de la porcelana”.

(2): Podeu rellegir al POBLE Nº6, març 1996 (pags.12-13) l’entrevista de Santiago Vilanova a José CARDA COSTA, un dels fundadors d’Azulvi amb José Soriano.


(3): Més informació en Joan Carles Membrado:
· “Vila-real, ciutat industrial” Temes vila-realenes. Sèrie Tècnica, nº7. Vila-real, 1995
· “La indústria ceràmica de La Plana de Castelló” (tesi doctoral); Col.Universitària Diputació de Castelló, 2000


........................................................................................................

Malauradament, als inicis de 2009, alguns dels personatges esmentats han faltat, algunes empreses -no moltes- han tancat, d'altres tenen problemes per la crisi econòmica i algunes s'han deslocalitzat, eixint del terme municipal de Vila-real, per la manca de sòl industrial i el retard en l'acondicionament dels terrenys i els polígons projectats a la vora de la carretera d'Onda. De tota manera, Vila-real continua mantenint l'essencial del seu potencial ceràmic i continua a l'espera d'una major diversificació econòmica per encetar un nou cicle, allunyat del vell monoconreu basat en el binomi citricultura-ceràmica, on el sector serveis (comerç, transport, cultura, formació, oci i, fins i tot, turisme) i d'infrastructures, en general, recupere el terreny perdut als darrers anys de bonança econòmica.
================================================




AS TILES LOSE THEIR LUSTRE, VILLARREAL STRUGGLES TO COVER THE CRACKS IN AN INDUSTRIAL MONOCULTURE

To the first-time visitor, it may be surprising how many buildings in Villarreal, an otherwise nondescript industrial town in eastern Spain, are faced with ceramic tiles: an office block in shiny white here, a civic monument in matt black there. Even the walls of the soccer stadium have been decorated with yellow tiles.

That is because Villarreal lives and dies by the ceramic tile industry. The town of 51,000 and the surrounding area of Castellón province account for more than 90 per cent of Spain’s decorative tile output, with 220 tile factories and 24 glaze producers.

Yet the industry that has replaced citrus growing as Villarreal’s main provider of wealth and jobs is in serious trouble. “Fear,” says Joaquín Font de Mora, general manager of Vidres, a glaze maker, when asked to describe the mood in Villarreal. “Fear of losing one’s job. Each month you can see that there are companies laying people off.”

The collapse of Spain’s previously frenzied home construction sector has had a catastrophic effect on demand for tiles. “There was lots of talk of the property bubble bursting, but we didn’t think it would be so sudden,” says Mr Font de Mora, speaking at his company’s stand at the Cevisama ceramics trade fair in Valencia. As expected, demand slackened in 2007 and 2008. “But between November 2008 and February this year, it’s been barbaric.”

With stocks of unsold tiles piling up, many manufacturers and their suppliers have cancelled overtime, shed workers or even suspended operations. “There’s lots of supply and not much demand,” says Antonio Piquer Saura, co-director of Rocersa Cerámica, one of the larger family-owned tile makers, which has 280 employees and annual turnover of about €60m ($76m, £53m). “Quite a few companies have closed and others have reduced production.”

For Juan José Rubert, mayor of Villarreal and also an economics professor, the fate of the town is a textbook example of the dangers of overdependence on a single industry. “It’s an industrial monoculture,” he says. “Each job that is lost in a ceramics factory can cause one or two more job losses in connected industries. What was once a virtuous circle is now a vicious circle.”

As in the rest of Spain, building sites lie idle, with construction companies not bothering to finish blocks of flats they will be unable to sell. Some of the Se vende and Se alquila signs offering new homes for sale or rent have been on display for two years.

No obvious relief for Villarreal is in sight. Business owners and the local government, which is run by the rightwing Popular party, the national opposition, are sceptical about the multi-billion euro nationwide spending plans announced by José Luis Rodríguez Zapatero, the Socialist prime minister.

Diversification into other sectors of the economy seems an attractive long-term option, although it is hard to imagine any business that could provide as many jobs as the huge ceramic tile factories that dominate the roads into the town.

Spain’s east coast citrus farms are already suffering as a result of intense competition from growers in North Africa. Tourism is an equally long shot for Villarreal – the town is obviously industrial and the beaches are 5km away.

The tile companies are hoping that exports and retail sales in Spain for home improvements will tide them over until the new homes market starts to recover. “We hope that in 2010 little by little Spanish demand will return,” says Mr Font de Mora, gesturing philosophically to a bottle of Rioja. “You have to see the bottle as half full rather than half empty as long as there is any liquid left.”


Copyright The Financial Times Limited 2009
.......................................................................................................................................
PODEU OPTAR PER LA TRADUCCIÓ AUTOMÀTICA AL CATALÀ/VALENCIÀ:

MENTRE LES RAJOLES PERDEN LA SEUA BRILLANTOR, VILA-REAL LLUITA PER COBRIR LES ERRADES AMB MONOCULTURA INDUSTRIAL

Per al visitant que arriba per primera vegada, pot ser li resulta sorprenent vore uns quants edificis a Villarreal, una ciutat industrial singular a l'Espanya mediterrània, oriental, ja que proposa la instal·lació de ceràmica pertot arreu: un bloc d'oficina en blanc brillant aquí, un cívic monument en negre mat allà. Fins i tot les parets de l'estadi de futbol s'han decorat amb rajoles grogues.

Això és perquè Vila-real viu i mor prop de la indústria de rajoles de ceràmica. La ciutat de 51.000 habitants i l'àrea circumdant de la província de Castelló representa més d'un 90 per cent de l'exportació de rajoles decoratives d'Espanya, amb 220 factories i 24 productors de vernís i esmalts.

Tanmateix, la indústria no solament ha reemplaçat en creixement i proveïment principal de la riquesa, llocs de treball i patrimoni de Vila-real als cítrics, sinó també en ser la font que genera els problemes més seriosos. "Por", diu Joaquín Font de Mora, director general de Vidres, un fabricant de vernís, quan se li demanava descriure l'estat d'ànim dels vila-realencs: "Por de perdre la feina pròpia. Cada mes podem vore més gent que la perden i empreses que tanquen o se'n van fora."

L'enfonsament de la construcció espanyola, sobre tot el de la construcció privada de cases i apartaments, ha tingut catastròfiques conseqüències per a la demanda de taulells. "Hi havia molt de discurs sobre la bombolla urbanística i immobiliària que estava a punt d'esclatar, però no pensàvem que seria tan sobtada", diu el senyor Font de Mora, parlant des de l'estand de la seua empresa a la Fira de la ceràmica, Cevisama, a la Fira de Mostres de València. Com s'esperava, la demanda ha afluixat el 2007 i el 2008. "Però entre novembre de 2008 i febrer d'aquest any, la baixada ha estat bàrbara."

Amb l'acumulació d'estocs i existències de taulells sense vendre, molts fabricants i els seus proveïdors han anul·lat les hores extraordinàries, han acomiadat treballadors i, fins i tot, han tancat el negoci. "Hi ha molt de material de subministrament i molt poca demanda", diu Antonio Piquer Saura, codirector de Rocersa Cerámica, un dels fabricants de taulell que engloba una de les més grans famílies del ram, amb 280 empleats i una facturació anual superior als 60 milions d'euros (és a dir, més de 76 milions de dólars o 53 de lliures esterlines). "S'han tancat bastants empreses i altres han reduït la producció."

Per a Juan José Rubert, alcalde de Vila-real i també un professor d'economia, el destí de la ciutat és un exemple de llibre de text sobre els perills de la sobredependència sobre una única indústria. "És una monocultura industrial", diu. "Cada lloc de treball perdut en una fàbrica de ceràmica pot provocar una o dues pèrdues d'ocupació més en altres indústries connexes o auxiliars. El que ha estat un cicle virtuós, és ara un cercle viciós."

Com en la resta d'Espanya, les obres es ralenteixen, amb empreses de construcció que no es molesten en acabar els blocs de pisos que seran incapaços de vendre. Alguns canvien els rètols de "es ven" pels de "es lloga". Hi ha cases noves que porten, en venda o en lloguer, més de dos anys.

De moment, no hi ha a la vista cap signe obvi d'alleujament per a la ciutat de Vila-real. Els propietaris dels negocis i el govern municipal, en mans del Partit Popular de dretes, és a dir, l'oposició a nivell estatal, són escèptics respecte als milions d'euros injectats als municipis seguint els plans anunciats per José Luis Rodríguez Zapatero, el primer ministre Socialista.

La diversificació cap a d'altres sectors de l'economia sembla una opció atractiva a llarg termini, encara que és dur imaginar qualsevol negoci que puga proporcionar tots els llocs de trballs que, fins ara, han donat les enormes fàbriques de taulells que dominen les carreteres d'accés a la ciutat.

Les finques de taronges i cítrics de la costa mediterrània espanyola ja estan patint la competència intensa dels citricultors de l'Àfrica del Nord. El turisme és un repte a llarg termini per a Vila-real ja que, òbviament, la ciutat és industrial però les platges es troben, només, 5 km a fora.

Les empreses de rajoles estan esperant que les exportacions i les vendes al detall per al comerç interior espanyol, per fer millores i reformes a les cases particulars, els donaran l'oportunitat faran d'exiri d'una conjutura negativa fins que el mercat de cases de nova construcció es comence a recuperar. "Esperem que el 2010, de mica en mica, la demanda espanyola retornarà", diu el senyor Font de Mora, mentre fa senyals, filosòficament, amb una ampolla de Rioja. "Ha de veure l'ampolla com mig plena, més que la meitat buida mentre hi haja qualsevol líquid a l'esquerra."

Copyright The Financial Times Limited 2009
(Traducció lliure d'Antoni Pitarch Font).-
.......................................................................................................................................

SPAIN'S RECESSION: AFTER THE FIESTA
By Victor Mallet

Published: February 17 2009 20:13

Red flags: trade unionists in Valencia call on the regional government to do more to combat unemployment, which is 14 per cent nationally, expected to rise as high as 19 per cent this year


When a top soccer club in a country as fanatical about the game as Spain fails to pay its players, it is a warning that something may be drastically wrong with one of Europe’s most successful economies.

David Villa (below), scorer of Spain’s first goal in the victory last week over England in Seville, is a member of the Valencia squad whose latest salary payment has been delayed indefinitely by the heavily indebted club. He is just one of the growing number of victims, rich and poor, of a plunge into a recession that is on course to be among the steepest in Europe.

The strains are starting to show in Spain’s normally easygoing society. African residents and street hawkers demonstrated twice last week in the Madrid district of Lavapiés against alleged racism and police raids; it subsequently emerged that police in the capital had been given weekly quotas for arresting illegal immigrants. In Andalucia to the south, thousands of other immigrants without food or shelter flooded into country towns at the start of the winter, hunting in vain for olive harvesting work that had already been taken by Spanish job-seekers.

Cranes stand idle on half-finished housing estates along the coast and on the outskirts of big cities. Many small shops in central Madrid have closed. One building company owner ruined by the economic crisis stands accused of five bank hold-ups; another threatened to set fire to himself unless the local council paid him the €450,000 ($566,000, £397,500) it owed.

“We’re not going to have a recession. We’re going to have a depression like in the 1930s,” says Lorenzo Bernaldo de Quirós, economist and chairman of Freemarket International Consulting. He is one of the more pessimistic analysts but justifies his gloom by pointing at predictions that are widely shared: unemployment at 19 per cent of the workforce by the end of the year (up from more than 14 per cent, or 3.3m people, now); a budget deficit of at least 6.5 per cent of gross domestic product; economic contraction of 3 per cent or more in 2009; and possible deflation. “This is the perfect framework, together with a financial crisis, for a depression,” he concludes.

That could hit what is one of the world’s top 10 economies, and the fourth largest member of the eurozone, so severely that it could lose many of the gains made in the decade since the introduction of the common currency.

Until the global economic crisis hit, the country had performed well. Its return to democracy and prosperity after a civil war and the dictatorship of Francisco Franco is, after all, one of the great success stories of postwar Europe. In the decade to 2006, real growth ran at an annual average of 3.7 per cent, compared with 2.1 per cent for the rest of the eurozone. Per head, GDP has risen to more than 90 per cent of the average for the European Union’s core 15 western member states.

This expansion helped to create more than 5m jobs and draw in more immigrants as a proportion of the population than anywhere else on the Continent. Construction, especially housebuilding financed by easy credit, was the main driver of the economy for a decade – and therein lies the source of the difficulties. As in the US and Britain, the property bubble has burst with a vengeance.

An estimated 1m newly built flats and houses lie empty in Spain. Housebuilding – which accounted directly for 7.5 per cent of GDP in 2006 – is grinding to a halt. The lobby group representing 14 big property developers said on Tuesday that they had started not a single new house in December and only 135 in the whole final quarter of 2008. Total housing starts peaked at more than 700,000 units in 2006. “The pattern of growth in the Spanish economy during 15 years has been based on financial markets that were very liquid – a lot of liquidity and cheap liquidity,” says Rafael Doménech, chief economist for Europe of BBVA, the Spanish bank. “It was optimal for the Spanish economy, for households and for firms to use that liquidity to increase their debt.”

And so they did. Private sector debt doubled in a decade to 120 per cent of GDP. With much of the credit coming from German pensioners and other savers via Spanish mortgage-backed securities, the current account deficit hit more than 10 per cent of GDP. With a changed environment in the financial markets, says Mr Doménech, “we cannot expect to use the same growth model as in the last 10 years”.

In theory, Spain could replace the lost construction activity with increased output in other sectors. It is one of the world’s more open economies and its companies in fashion, renewable energy, infrastructure and banking have been active exporters and investors overseas. But other economies are in no position to take up the slack. Spain’s automotive industry, which makes up one-fifth of the country’s exports and 6 per cent of GDP, is struggling to deal with a collapse in demand at home and abroad. Tourism is a €50bn business but arrivals fell 3 per cent last year, the first year-on-year decline since the current measuring system was introduced in 1997.

José Luis Rodríguez Zapatero, the Socialist prime minister, has taken the same route as other crisis-hit leaders around the world and announced a blizzard of state spending plans (there were more than 90 separate anti-crisis measures at the last count) in an attempt to slow the rise in unemployment and stave off a prolonged depression. Miguel Sebastián, his industry minister, has flirted with protectionism – although he denies the charge – by launching a “Buy Spanish” campaign.

Yet there is no certainty that the spending measures – some of them announced over the objections of Pedro Solbes, finance minister and former guarantor of fiscal restraint – will have the required effect. What is certain is that the government’s fiscal room for manoeuvre, with the projected budget deficit already more than double the EU’s permitted ceiling of 3 per cent of GDP, is severely limited. Although accumulated public debt remains relatively modest, the deterioration of public finances prompted Standard & Poor’s to remove Spain’s triple-A credit rating last month.

In previous crises, Spain simply devalued its peseta to improve the competitiveness of its exports and attract investment – the path now being taken by the UK and the free-floating pound – but a unilateral devaluation is no longer an option for a member of the single currency zone.

Almost every chief executive, orthodox economist and rightwing opposition politician in the country concludes that the only way for Spain to emerge stronger from the crisis – indeed, to survive it within the confines of the eurozone – is for it to improve productivity and competitiveness by adopting structural reforms. By that they usually mean that employees could be hired and fired more easily and cheaply and wages would be set by companies rather than entire industries.

Miguel Angel Fernández Ordóñez, governor of the central bank, entered the debate last week, irritating the government by calling labour reform the “most important” measure to cut unemployment. There is no sign that Mr Zapatero will embark on any such vigorous programme, but even if he did it would take time to have an impact.

In the meantime, an end to Spain’s outperformance leaves open the question of whether it can all restart when the global crisis ends. Construction was such an important part of growth that recovery will inevitably be slow, economists say. “Probably at the end of three or four years – it is difficult to know when – Spain’s per capita income will accelerate significantly again, reducing the gap with other EU economies,” says Mr Doménech.

That, however, is one of the more optimistic forecasts. Mr Bernaldo de Quirós is not so cheerful. “The Spanish economy won’t start to grow at 3 per cent for about seven years. Spaniards will lose half their wealth,” he says. “It’s horrible.”



AS TILES LOSE THEIR LUSTRE, VILLARREAL STRUGGLES TO COVER THE CRACKS IN AN INDUSTRIAL MONOCULTURE (... a continuació, ací ve al Financial Times, l'apartat dedicat a Vila-real).

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes