Ciències Socials

22 de set. 2018

PANORAMA CULTURAL DE LA PLANA BAIXA (Saó)

Il.lustració de LAURA PITARCH CASTELLOTE (Laulauenlaseuatinta)

D’entre les comarques de Castelló, la Plana Baixa és la segona més poblada ja que compta amb uns 200.000 habitants, amb tendència a la baixa des de l’arribada d’aquesta crisi econòmica que sembla voler quedar-se per a sempre i que tant ha afectat les ciutats més dinàmiques com ara Vila-real, Borriana, Onda o la Vall d’Uixó. Però, així i tot, continua registrant una densitat de població notable (317 h./km2) que, fins i tot, supera la de la Plana Alta (235 h./km2).

Si entenem per societat tot allò que ens envolta, que ens abriga quan fa fred i ens protegeix, que ens ajuda a progressar i destacar quan toca, o, simplement, a passar desapercebuts, podríem acabar afirmant que si la societat és com la roba de vestir, a la cultura sempre se li ha assignat la funció que fan els complements; és a dir, la pamela d’una senyora en un dia assenyalat o l’agulla de la corbata d’un senyor clàssic, etc. I si això sempre ha estat així, quan arriba una crisi econòmica, la programació cultural de les petites ciutats sempre s’acaba ressentint.

De tota manera, ja des de la dècada dels seixanta del segle passat (1961-1970), la construcció dels primers instituts de secundària, aleshores amb els batxillerats (Elemental i Superior amb el PREU, després COU, etc.), va canviar el perfil del consumidor de cultura, majoritàriament d’origen agrícola fins aleshores, que va anar adquirint una formació bàsica més integral: l’IES Francesc Tàrrega de Vila-real (1966) i els seus adscrits com ara l’IES Jaume I de Borriana i l’IES Betxí, així com l’IES Serra d’Espadà d’Onda, el Beltrán Bigorra de Nules o el Botànic Cavanilles de la Vall d’Uixó (hereu d’un Centre d’Ensenyament Mitjà i Professional de modalitat Industrial-Minera inaugurat en 1951). L’institut d’Almenara és més recent, però n’hi ha molts més, tant de públics com de privats i concertats.

L’arribada dels ajuntaments democràtics el 1979 consolidà una xarxa de programes culturals amb la construcció de nous auditoris (com ara el Rafael Beltrán Moner de Vila-real, fruit de la remodelació de l’antic teatre de l’Agrupació Coral Els XIII), cases de la cultura (per exemple, la nova d’Onda o la instal·lada a Borriana en el remodelat exconvent de la Mercé) i centres d’estudis locals (Centre d’Estudis Vallers, dirigit ara mateix per Nel·lo Navarro), però també amb la rehabilitació de joies arquitectòniques com el castell palau dels comtes d’Ariza (Betxí), d’antics teatres com ara l’Alcázar (Nules) o el cinema Payá (Borriana), amb publicacions periòdiques municipals (com ara Aigualit del Centre d’Estudis Vallers o Font, publicació d’investigació i estudis vila-realencs) o d’entitats culturals privades i subvencionades (com ara Buris-Ana, butlletí de l’ABC, Agrupació Borrianenca de Cultura, o la revista de Socarrats de Vila-real, en què podem llegir entrevistes a destacats personatges guardonats amb el Premi Socarrat Major, com ara el cantautor Raimon, l’escriptor Jaume Cabré –que va exercir com a professor a la ciutat– o el filòleg vila-realenc Vicent Pitarch, per citar-ne només uns pocs dels 25 homenatjats per la seua contribució a la nostra cultura), exposicions pictòriques permanents o itinerants, o cicles de teatre, cinefòrum, fires del llibre locals, etc.

Però si parlem de cultura en el sentit ampli de la paraula, potser el més mediàtic i internacional, ara mateix, continua sent tot el que aporta el Villarreal CF, també amb repercussions culturals internes per la participació, per exemple, de les bandes de música de tots els pobles i ciutats que van amenitzant, una a una, els partits de futbol, o els concerts musicals estiuencs del festival Arenal Sound de Borriana amb la participació de grups i orquestres de tot el panorama global, malgrat les polèmiques existents tant sobre el futbol com les relacionades amb el consum d’alcohol i altres històries que comporta la massificació dels festivals a l’aire lliure i que, per a alguns, podrien constituir, fins i tot, el nou opi del poble, però els esdeveniments d’èxit sempre tenen i tindran admiradors i detractors.

A un nivell més individual, podem destacar les personalitats del moment que transcendeixen no solament les fronteres comarcals, sinó també les autonòmiques o estatals, com ara la ja veterana companyia Xarxa Teatre, de Nel·lo Vilanova i Leandre Escamilla; el productor cinematogràfic de la Vall d’Uixó Fernando Bovaira, a qui molts acusen de ser l’autor dels èxits d’Alejandro Amenábar, o el genial químic moncofí Avel·lí Corma, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals que, entre nombrosos reconeixements de prestigi a la seua excel·lència, tant estatals com internacionals, va ser guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica en el 2014. Naturalment, cada ciutat compta amb una sèrie de personalitats que han destacat en diferents facetes de la vida i que, potser, tots tenim al pensament, per no remuntar-nos als inicis (segle XIII) amb Ibn al-Abbar a Onda, com ara el metge Vicent Tomàs i Martí que des d’Artana va començar a organitzar els primers aplecs valencianistes de la muntanyeta de Sant Antoni a Betxí, el cardenal Tarancón de Borriana o, més actual i en plenes facultats, l’escriptor Manuel Vicent de la Vilavella.

Però si parlem del patrimoni cultural, ens haurem de remuntar als primers poblaments a partir del 2000 aC, més o menys, o, millor, un poc després, amb les coves d’enterrament col·lectiu i el vas campaniforme (Vila-real), etapa seguida per la del bronze valencià, amb poblats documentats a diversos llocs. Al començament del primer mil·lenni trobem les influències indoeuropees, amb la cultura hallstàttica (Nules, Onda, etc.). Sobre aquest fons de poblament arribaren els comercials fenicis cap al s. VII-VI aC (poblat de Vinarragell, a Borriana), i d’ençà la cultura ibèrica, del grup dels ilercavons, es manifesta a través de nombrosos poblats. La romanització fou intensa, bé que no existís cap centre urbà, i són conegudes diverses vil·les romanes importants (Benicató a Nules, els Sequers a Xilxes, la del Grau de Borriana, etc.). Cal atribuir al període romà l’origen del regadiu amb les canalitzacions del riu Millars entre les hortes de Borriana i Vila-real. També l’excepcional estatueta de bronze del déu Mercuri, trobada a Xilxes, de gran qualitat tècnica i artística, datada a finals del segle I o al llarg del II de la nostra era (Museu Municipal de Borriana).

Aquesta estructura no degué alterar-se substancialment durant els segles musulmans: continuà l’expansió de les hortes i alqueries, i més tard, com a fet nou, l’aparició dels castells defensius (Almenara, Onda) i el creixement d’alguns nuclis urbans, com la mateixa Onda i, més notablement, Borriana. A partir de la conquesta del s. XIII es desenvoluparen alguns dels nuclis anteriors (Borriana, Onda, la Vall) i se’n fundaren alguns de nous o gairebé nous, com Vila-real, Nules i Almenara. Els problemes derivats del control de les aigües de regar i els conflictes de jurisdiccions són permanents al llarg de tota la baixa edat mitjana: conflictes entre municipis, entre aquests i les grans famílies (Centelles, Cardona) o l’Orde de Montesa. La comarca de la Plana Baixa va pertànyer a la demarcació administrativa de la governació dellà el riu d’Uixó (o de la Plana, o de Castelló de la Plana) —excepte Almenara, que pertanyia a la de València— i fou incorporada després al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Ribesalbes i la zona d’Onda, que ho fou al de Peníscola), i més tard, a partir de 1833 quedà establerta la província amb els límits poc modificats. Fins al 1960 va pertànyer al bisbat de Tortosa (excepte Betxí, que era parròquia enclavada en el bisbat de Terol), i des d’eixe any al de Sogorb-Castelló. Correspon al partit judicial de Castelló, a excepció d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Artana, Eslida i Fondeguilla, que pertanyen al de Sogorb. Les Alqueries de la Plana foren segregades el 1985 de Vila-real (ja tenim el terme original de Borriana de 1233, al temps de la conquesta de Jaume I, repartit entre tres municipis).

Actualment, comptem amb centre culturals i museus que, a poc a poc, van completant col·leccions prestigioses i dignes d’admirar. Així, trobem l’esmentat Museu Arqueològic a Borriana, però també el singular Museu de la Taronja que roman tancat temporalment. El Museu Casa de Polo a Vila-real. A Nules, el Museu d’Història, així com el de Medallística Enric Giner. El Museu del Taulell Manolo Safont i el de Ciències Naturals El Carme a Onda.

Però en el que coincideixen, pràcticament, totes les localitats és en el gran nombre de músics, la majoria formats a les extraordinàries bandes locals, i també en una incipient munió d’artistes de tota mena que practiquen des del teatre de carrer (a Vila-real porten ja 31 edicions del FITcarrer) i els malabaristes, passant per la música electrònica, el disseny i les creacions pictòriques, etc., que quan es consolide la televisió valenciana À punt, de segur que tindrem l’avinentesa de conéixer-los cada vegada millor.

ANTONI PITARCH FONT / Estiu, 2018.-

*******************************************