1.- LA CIUTAT PREINDUSTRIAL
Fins el segle XVIII, la gran majoria de la població vivia en el medi rural.
1.1 La ciutat romana.- Roma va crear la xarxa urbana més densa i jerarquitzada, unida per vies de comunicació (calçades) i hi destacaven Emerita Augusta (Mèrida), Toletum (Toledo), Tàrraco (Tarragona) i Caesaraugusta (Saragossa). Solien tenir una estructura ortogonal, amb calçades pavimentades, conduccions d’aigua potable i aigües residuals, teatre, temples, palaus, etc. Des de les ciutats de la costa s’exportaven productes agrícoles i minerals i esclaus.
1.2 La ciutat medieval.- Als segles IX-X, mentre els cristians del nord peninsular vivien dispersos pel camp, a redòs d’un monestir o a l’empara d’un castell, els àrabs van fundar al sud un gran nombre de ciutats amb més de 8 nuclis que superaven els 15.000 habitants: Toledo, Almeria, Granada, Palma, Saragossa, Màlaga i València, a més de Còrdova, la ciutat més poblada d’Europa cap a l’any 1000 (450.000 hab.). Al món islàmic, la ciutat era el centre de l’activitat econòmica, cultural i artística. A partir del s.XI començaren a recuperar població les ciutats cristianes del nord, mentre esdevenien centres d’intercanvi comercial les situades a les cruïlles dels camins, ports i llocs de contacte entre la plana i la muntanya (glacis), destacant Toledo, Burgos, Valladolid, Santiago de Compostel·la, Saragossa i Barcelona. Començava una época que anunciava el posterior esplendor o renaixement de les ciutats al segle XIII. Els gremis i la burgesia medieval (mercaders i artesans) governaven les ciutats juntament amb la Noblesa, mentre els reis atorgaven privilegis per a batre moneda, administrar justícia o recaptar impostos. Algunes ciutats començaven a especialitzar-se en activitats manufactureres (Segòvia o València), comercials (Burgos, Barcelona), universitàries (Salamanca), etc. però cap ciutat passava dels 15.000 habitants.
1.3 La ciutat moderna.- Entre els segles XVI i XVII les ciutats anaren perden pes polític, sobre tot a Castella on els municipis comptaven amb un corregidor imposat pel monarca, mentre Felip II traslladà la Cort a Madrid (1561). Andalusia era una de les zones més urbanitzades perquè a l’herència de l’imperi andalusí va sumar el monopoli del comerç amb Amèrica, des del port de Cadis i el de Sevilla, però també el centre peninsular estava bastant habitat. El creixement urbà no arribà a la zona mediterrània fins al final del segle XVII (l’expulsió dels moriscs al 1609 va perjudicar, especialment, la població i l’agricultura valenciana).
2.- LA CIUTAT INDUSTRIAL
La Revolució Industrial guarda una estreta relació amb el fet urbà, perquè assenyala l’inici d’una profunda transformació de les ciutats que es consolida al llarg del segle XX, amb l’augment de població, així com el canvi en les funcions i l’organització social.
2.1 La ciutat industrial del segle XIX.- Amb la progressiva desaparició del treball artesà, la producció industrial es va localitzar en un tipus d’edifici nou, la fàbrica, on es concentraven les màquines i la mà d’obra assalariada: les tèxtils es van instal·lar a Catalunya, les siderúrgiques a Bilbao i rodalies. Es va iniciar, per tant, un procés d’urbanització de la població que abandonava els nuclis rurals per buscar treball a les ciutats industrials. A partir del 1833, la implantació de la divisió provincial (de Javier de Burgos) va suposar la concentració de la majoria d’institucions de l’administració pública a les capitals, creant-se nombrosos llocs de treball del sector serveis i alterant l’anterior jerarquia urbana.
-Expansió i segregació de la ciutat: l’enderrocament de les muralles va permetre planificar el creixement de la ciutat per mitjà dels eixamples que li van donar un major dinamisme industrial i econòmic al llarg de les noves avingudes. Van aparéixer les dues classes socials urbanes: el proletariat obrer i la burgesia industrial que no solament es diferenciaven socialment, sinó que van quedar aïllades espacialment per les diferències en les condicions de vida del seus barris respectius.
2.2 La ciutat industrial del segle XX.- Les ciutats, després del llarg parèntesi de la guerra civil i l’autarquia de postguerra, van reprendre la seua expansió a partir del Pacte d’Estabilitat (1959) i la fi de l’aïllament internacional, amb un gran èxode rural durant la dècada dels seixanta i els setanta que fa configurar l’actual distribució de la població a la costa mediterrània, als voltants de Madrid i amb baixes densitats de població a les dues submesetes, la nord i la sud.
-Creixement descontrolat: es va donar fins el 1975, quan arribaven els primers símptomes de la crisi del petroli (1973). El fracàs de la política econòmica autàrquica portà a la misèria a moltes zones rurals i les migracions internes es van desbordar provocant tota classes de desequilibris espacials que, a més, de densificar les ciutats velles i els eixamples, van fer créixer les perifèries urbanes de les grans ciutats de manera anàrquica (Vallecas a Madrid, Somorrostro a Barcelona, etc.) amb la proliferació de l’autoconstrucció de barraques (sense electricitat, aigua corrent, ni clavegueres) en zones sense cap tipus de serveis públics bàsics (escoles, transport, etc.).
-De la ciutat a l’àrea metropolitana: una altra part de la població immigrada es va assentar en pobles propers a la gran ciutat. Les metròpolis urbanes van créixer a la manera d’una taca d’oli i van depassar el municipi central tot originant conurbacions, continus urbans i, finalment, àrees metropolitanes a l’estendre els serveis de transport urbà més enllà dels límits de la capital.
-Planificació urbanística i participació ciutadana: van generalitzar l’especialització funcional, sorgint ciutats dormitori, polígons industrials i zones comercials i d’oci a la perifèria. Es feia necessària una planificació que, en la majoria de casos, no va existir i, per tant, va donar lloc a les protestes ciutadanes i a la formació d’associacions de veïns que denunciaven les pèsimes condicions de vida i els dèficits en els equipaments urbans dels nous barris obrers.
3.- LA CIUTAT POSTINDUSTRIAL
3.1 La ciutat postindustrial espanyola.- Les àrees metropolitanes (Barcelona i Madrid) passen per una etapa d’estancament des del 1975 fins la fi del segle XX, després s’ha produït una altra densificació del teixit urbà fins l’arribada de la crisi (2008). Vint àrees metropolitanes ( Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Màlaga, etc.) acumulen una tercera part de la població espanyola en una superfície del 1,9 % del territori. Madrid i Barcelona estan entre les sis primeres regions metropolitanes d’Europa i són la seu d’institucions administratives i financeres. També han crescut les conurbacions: Tarragona – Reus , Màlaga – Marbella , Alacant – Elx – Santa Pola.
3.2 Les ciutats sostenibles segons la Unió Europea.- Es van iniciar els Plans Urban I i Urban II, per a revitalitzar les zones degradades de les ciutats, renovar els espais públics i fomentar l'ús d’energies renovables a la ciutat.
-La Carta de Leipzig (2007) sobre ciutats europees sostenibles presenta els següents objectius:
• Fomentar la prosperitat econòmica per mitjà del control del sòl i de l’especulació, creant i consolidant espais públics d'alta qualitat i modernitzant les xarxes d’infraestructures dels transports i d’altres.
• Afavorir l’equilibri social fent atenció especial als barris menys afavorits amb l’enfortiment del mercat laboral a nivell local i amb millors oportunitats educatives.
• Protegir el desenvolupament cultural de les ciutats europees i mantenir la coherència antre les funcions urbanes: residencial, industrial, cultural i lúdica.
3.3 Ciutats en un món global.- Unes poques regions metropolitanes han assumit el rol de ciutats globals, gràcies al desenvolupament de les xarxes de comunicacions (fluxos i nodes vials en la xarxa planetària).
-Cooperació: es tendeix a potenciar certs factors, com ara la capacitat d’innovació tecnològica, l’articulació de teixits d’empreses locals, la potenciació de centres universitaris i d’investigació, la creativitat cultural, la preocupació mediambiental, el dinamisme social, etc. mitjançant la creació de xarxes i lobbies de ciutats i regions a escala europea i mundial.
-Competència: l’adaptació a la globalització implica la implantació de certes infraestructures essencials de transports i la connexió a la xarxa internacional de telecomunicacions (la terminal T4 Madrid-Barajas, la terminal sud de Barcelona - el Prat , les connexions per AVE, etc.). També s’ha buscat una bona imatge internacional mitjançant iniciatives dinamitzadores com ara els Jocs Olímpics i l’Expo de Sevilla i la capitalitat Cultural Europea de Madrid (1992) o la celebració de l’exposició Universal de Saragossa (2008), així com la creació de certes infraestructures culturals i turístiques com ara el Museu Guggenheim a Bilbao, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i la celebració de molts esdeveniments que, degut a la crisi econòmica, han rebut valoracions desiguals (Fórmula 1, Copa Amèrica, etc.).
4.- JERARQUIA I XARXES URBANES
Les activitats econòmiques i la població han hagut d’agrupar-se sobre eixos territorials molt definits.
4.1 La jerarquia urbana.- Les ciutats del sistema urbà espanyol constitueixen una xarxa urbana jerarquitzada pròpia d’un país industrialitzat i exerceixen una certa influència sobre la seva àrea circumdant a partir de les funcions i els serveis que ofereixen.
L'àrea d'influència de les ciutats: són nusos de comunicacions, centres de producció i de distribució de béns i proveïdores de serveis, per tal cosa configuren una xarxa de relacions i influències en l'àrea circumdant: l’hinterland o àrea d'influència (territori), els llocs centrals (nuclis). La globalització ha transformat les àrees i la intensitat d’aquesta influència.
-El model de la jerarquia urbana a Espanya: les ciutats espanyoles es poden classificar segons els rols que la globalització els adjudica, així tenim:
• Metròpolis globals estatals (Madrid, Barcelona): seu d’empreses destacades i d’institucions públiques principals. Densa xarxa de comunicacions, gran activitat cultural i política, també tenen molts problemes derivats de la seua gran dimensió.
• Metròpolis regionals (València, Sevilla, Saragossa, Bilbao i Màlaga): regions extenses amb bones comunicacions i dinamisme notable.
• Metròpolis subregionals o de segon ordre: àrees metropolitanes petites amb molts serveis especialitzats (universitats, hospitals) amb una població inferior al mig milió d’habitants i amb una àrea d’influència reduïda (Múrcia, Valladolid o Vigo).
• Ciutats mitjanes: Paper administratiu o de capitals provincials, atracció de serveis i població (Santander, Segòvia, Logronyo o Ciudad Real) entre 50000-200000 hab.
• Ciutats petites: De 10000 a 50000 habitants amb equipaments i infraestructures bàsiques que influeixen en el seu entorn comarcal.
4.2 Les xarxes urbanes: un territori reticulat integrat.- Tot el continent europeu és un espai urbà i un territori organitzat per les ciutats. Més del 50% de la població europea viu en àrees metropolitanes o grans urbs. Hi ha una franja d’urbanització molt intensa (amb fortes mancances en infraestructures viàries que poden solucionar-se els propers anys gràcies a la intervenció de la Comissió Europea) que s’estén des de València fins a Milà, és l’anomenat Arc Mediterrani.
4.3. Eixos del sistema urbà espanyol.- Es basa en un nucli central i diversos eixos perifèrics que coincideixen a grans treta amb la localització de les principals activitats econòmiques i amb les xarxes de transports:
• Àrea de Madrid: Aglomeració urbana més gran, al centre de la Meseta, relacionada per una xarxa radial decimonònica amb les ciutats més importants d'Espanya.
• Eix mediterrani: Va de la frontera francesa a Cartagena (passant per Barcelona i València, les dues ciutats amb major pes demogràfic després de la capital de l’Estat) amb autopistes de pagament, ports de mar i ferrocarril amb trams d’AVE, però també de via única que, degut a la pressió demogràfic, industrial, turística i de la gran edificació litoral necessita, urgentment, una modernització i millora que pot repercutir en la millora general de l’exportació i l’economia espanyola (és la gran assignatura pendent de les infraestructures viàries des de fa dècades).
• Eix Cantàbric: Frontera francesa – Oviedo-Gijón. Es tracta d’un eix discontinu, on destaquen Bilbao i Vitòria com a zones altament urbanitzades que han perdut pes industrial.
• Eix de la vall de l'Ebre: Uneix els eixos del mediterrani i del cantàbric, a través de Logronyo i Saragossa, seguit el traçat de la vall del riu Ebre.
• Eix atlàntic gallec: Ferrol – Vigo (A Corunya i Pontevedra).
• Eix andalús: amb dues parts, una va de la vall del Guadalquivir cap a Sevilla i Còrdova, i la segona és la litoral que va fins a Màlaga i Granada.
• Arxipèlags balear i canari: integrats per la seua funció turística.
5.- TRANSFORMACIONS EN LA MORFOLOGIA DE LES CIUTATS
5.1. Ciutat i polarització social.- Hem de considerar la ciutat com un territori integrat, no homogeni, on s’hi combinen zones de prosperitat i zones de marginalitat. La crisi de la societat del benestar dona lloc a una polarització social (els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop ho són més també) que origina una ciutat dual.
5.2. Els espais de la ciutat dual.- La polarització dóna lloc a una forta desigualtat interna visualitzada en forma de segregació o guetització, amb:
• Àrees de sobrecentralitat: on s’ubiquen les seus de grans empreses financeres i industrials, institucions públiques, etc. que sovint coincideix amb els centres històrics (amb el seu caràcter simbòlic, prestigi i infraestructures adients).
• Comunitats tancades: zones residencials exclusives, separades amb murs i tanques, que compten amb serveis propis (sobre tot a Madrid i Barcelona).
• Ennobliment o gentrificació: Gent amb bons recursos, activitats comercials, artístiques, etc. opten per instal·lar-se en barris degradats on, de vegades, es donen possibles casos de mobbing immobiliari (als temps de la bombolla urbanística): Malasaña (Madrid), la Ribera (Barcelona), San Bernardo (Sevilla), etc.
• Perifèries degradades: situades als extraradis, són les que pateixen l’abandonament de les administracions públiques i es degraden quan s’acumula el problema de l’atur generalitzat dels veïns, la desestructuració social i les conseqüències que comporta, no solament per a la gent gran, sinó per als més menuts que creixen en un entorn poc saludable en tots els sentits.
6.- L'IMPACTE AMBIENTAL DE LA URBANITZACIÓ
La majoria de la població espanyola 77(%) viu concentrada en ciutats que s’han expandit, fins l’arribada de la crisi al 2008, i ha vist créixer, per tant, l’augment dels problemes mediambientals que genera el creixement dels residus urbans de tot tipus.
6.1. El medi ambient urbà i la UE.- L’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) va alertar sobre l’expansió urbana descontrolada. La taxa de l’augment del sòl urbà ha estat superior a la taxa de creixement demogràfic, la qual cosa comporta un augment del consum energètic, així com un nombre major de transports (augmenta l’empremta ecològica urbana). Per tal de combatre aquestes problemàtiques, la Unió Europea va crear (2006) l’ Estratègia temàtica per al medi ambient urbà amb l’objectiu d’aconseguir una millor aplicació de les lleis comunitàries al respecte.
6.2. L'impacte del model urbà dispers.- La dispersió urbana ha provocat una acceleració en l’ocupació de l’espai i l’exacerbació de la mobilitat individual (viatges pendulars quotidians) que, des del punt de vista ecològic, resulta molt costosa per a tots (consum energètic, emissió de contaminants, etc.).
6.3. La contaminació atmosfèrica i el clima urbà.- La contaminació de l’aire per les emissions de diòxid de carboni d’automòbils i fàbriques, entre d’altres, provoquen l’Illa de calor (la temperatura de la ciutat sempre sol situar-se entre 1ºC-4ºC per damunt de la del camp), la qual cosa genera un microclima o efecte hivernacle local. De tota manera, la reducció del consum de carbó, el tancament de fàbriques per la crisi i l’aplicació d’una llei més estricta l’han feta minvar.
6.4. Els residus urbans.- La generalització del model de vida consumista també ha comportat l’augment continuat de residus, és a dir, una vida incrementalista pel que fa al consum i a la generació de deixalles. A més d’aplicar una legislació rigorosa per la manca de consciència ciutadana, cal insistir en les principals actuacions que sintetitzen les tres R (Reduir, Reutilitzar, Reciclar) per a la qual cosa és imprescindible la implicació entre consumidors i poders públics.
Més informació en aquest blog: EL POBLAMENT URBÀ. LES CIUTATS
