Revista SAÓ
Antoni Pitarch Font (*)
Santiago Vilanova Añó (*)
El 12 de gener de 1706 ha estat una data oblidada pels vila-realencs i els valencians fins arribar a temps ben recents. Objectivament es tracta del dia més trist de la Història de Vila-real, amb un balanç total al voltant dels 500 morts en poques hores, 253 de Vila-real segons el Llibre de Difunts de l’època, reproduït per Benet Traver a “Villarreal en la Guerra de Sucesión”, obra premiada als Jocs Florals de Lo Rat Penat, a València, el 1924, a conseqüència de l’atac a sang i foc de les tropes borbòniques del Comte de Las Torres, en el context de la Guerra de Successió.
Encara avui en dia, aquest fet segueix sent un esdeveniment prou desconegut entre el públic en general si el comparem amb la crema de Xàtiva o d’altres localitats valencianes que també destacaren en la defensa del candidat austriacista, Carles d’Habsburg. I això que el quadre de Felip d’Anjou continua penjat cap per avall, a causa de la iniciativa d’un vila-realenc, Carles Sarthou Carreres, director del Museu de l’Almodí de Xàtiva als anys cinquanta (segle passat), quan es prengué la decisió d’invertir-lo per la crueltat demostrada durant el seu mandat.
Des de 1994, l’Associació Cultural Socarrats de Vila-real ha vingut divulgant aquests fets entre el gran públic amb l’atorgament anual del Premi Socarrat Major a diferents institucions i persones destacades en la defensa de la llengua, la història i la cultura pròpia dels valencians. El primer guardonat fou el sociolingüista vila-realenc Vicent Pitarch i el seguiren personalitats com ara els escriptors Enric Valor, Isabel-Clara Simó o Joan Francesc Mira, el cantautor Raimon o els músics d’Al Tall, el còmic Xavi Castillo, la Federació Escola Valenciana, la Universitat Jaume I o la Societat Coral el Micalet, entre d’altres, però també institucions de tot el territori lingüístic, l’Institut d’Estudis Catalans, la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet o l’escriptor català Jaume Cabré. Aquesta distinció sol anunciar-se cada 12 de gener, data en què es commemoren aquests fets tràgics i s’homenatgen els 253 morts vila-realencs, amb l’organització de la Marxa cívica, un recorregut pels carrers cèntrics de la Vila que acompanyen els Miquelets del Regne de València. Cada any compta amb una participació ciutadana cada vegada més nombrosa, sobretot als darrers anys en què l’Ajuntament de Vila-real també s’ha implicat en el patrocini dels actes.
Hem al·ludit als actes més emblemàtics, el Premi Socarrat Major i la Marxa cívica, però al llarg de l’any Socarrats organitza conferències d’actualitat, exposicions, un club de lectura dirigit per Vicent Usó i Mezquita (escriptor mereixedor del Socarrat Major i membre de l’associació), debats i tota classe d’esdeveniments culturals, amb una òptica transversal que abraça diversos camps del coneixement, l’art o la ciència. Però fins enguany, i després del període de pandèmia on s’ha alentit l’activitat cultural, mai ningú havia realitzat un vídeo on es narren els fets del 12 de gener de 1706 a Vila-real. Cal remarcar, malgrat tot i vist en perspectiva, que la Guerra de Successió (1701-1715) és, amb molta diferència, l’esdeveniment històric amb més bibliografia sobre Vila-real. Una Vila fundada per Jaume I a Fur d’Aragó que prompte canviaria als Furs de València per entrar a formar part de les Corts Valencianes com a “Vila reial de primera” i amb representant propi, de manera que el seu protagonisme polític i social s’allargaria fins al mateix 1707, quan la desfeta d’Almansa i el triomf posterior de Felip V acabaria amb les viles reials, els Furs, les Corts, el Dret Civil valencià i, en definitiva, amb tota l’obra legislativa del nostre rei fundador.
La mala salut del darrer rei de la Casa d’Àustria, Carles II, va portar a la redacció d’un munt de testaments tant a favor de l’aspirant a la Corona i favorit de Lluis XIV de França, el futur Felip V, com també a favor de l’aspirant austriacista i favorit de la Lliga angloholandesa, Carles III, sent el darrer a favor del primer.
L’hereu no solament heretava els territoris peninsulars, sinó també les colònies insulars, africanes i americanes que constituïen l’Imperi de la Monarquia Hispànica. És per això que molts historiadors han definit aquesta guerra, no solament com a guerra civil entre valencians (austriacistes i maulets contra filipistes i botiflers), sinó també com a guerra peninsular (entre la Corona de Castella i la Corona d’Aragó amb València, Mallorca i Catalunya), perquè els reis Catòlics es van limitar a la unió dinàstica, però no política, ni legislativa (de fet a Espanya mai hi ha hagut la mateixa llei per a tots els territoris, ni quan governava Franco), i sobretot és considerada com una primera Guerra Mundial, pels exèrcits, territoris i mercenaris que va mobilitzar.
En referència als fets ocorreguts a Vila-real, comptem amb el catàleg-llibre de l’exposició del tercer centenari dels fets, organitzada per Socarrats en 2006 (comissariada per Antoni Pitarch): 1706, la Guerra de Successió a Vila-real; però sobretot hi ha les memorables aportacions dels coetanis dels fets, com ara el general Peterborough, Memòries de 1707, la crònica del marqués de San Felipe (1725), Daniel Defoe (1728), Miñana (1752), Cavanilles (1795) o els quatre volums de Narracions de la Guerra de Successió, de Francesc Castellví (1652-1757). Tots esmenten els fets de Vila-real del 12 de gener de 1706 quan els borbònics creuaren les muralles de la Vila “de pau fingida”, és a dir, fent-se valer d’un engany.
La veu de la periodista i socarrada Susanna Lliberós, a l’audiovisual “1706, la crema de Vila-real” explica que l’únic mitjà que li quedava al de Las Torres per salvar la seua reputació era fortificar-se, almenys, en el pont de Vila-real, i perllongar la seua línia per la vora del Millars, tal com ho verificà a l’any següent el general d’Asfeld. Però el comte no va voler arriscar-se en una empresa semblant i optà per ordenar la rendició de la vila, oferint el respecte per la vida dels seus veïns.
Encara que aquest poble no haguera pres part activa en la contesa, hi hagué veïns que, bé per ser partidaris de l’arxiduc o per ser temerosos d’algun atropellament per part de les tropes del comte, tractaren d’oposar-se a l’entrada.
Era cap al migdia del 12 de gener de 1706 quan en la riba esquerra del Millars, al voltant de l’ermita de Santa Quitèria (Almassora), feren “l’alto” les tropes de Felip V, en nombre de quatre mil entre infants i genets capitanejats pel comte de Las Torres; immediatament envià el comte un tambor al poble de Vila-real perquè presentaren obediència; aleshores es reuní l’Ajuntament i les primeres persones de la Vila per a determinar el que convenia fer, i van decidir acatar l’ordre del general. Passaren les tropes el pont, deixaren el Camí Real, tiraren pel dret a través dels garroferars i van fer cap a les immediacions de la Vila. Formades allí les tropes, el comte envià un trompeta al pare guardià del convent de Sant Pasqual, amb l’encàrrec que anara al poble i aconsellara al govern lliurar la vila al rei, pacíficament, i evitar així les desgràcies que sobrevindrien si s’hi negaven. S’acostà, en efecte, el guardià a la població i donà l’avís als situats a la part de dins del portal (ja que les portes estaven tancades); però un d’ells, l’escrivà Jaume Belaire, li contestà que estaven en la Casa de la Vila tractant del que s’havia de fer, que no tenien ordre del seu rei Carles III per a lliurar-se. Donà el guardià aquesta resposta al trompeta; però volent aquest, abans de transmetre-la al general, fer tot el que fóra possible per la seua part per evitar el vessament de sang, tornà per segona volta al portal i digué que lliuraren la vila, ja que, altrament, la passaria l’enemic a sang i foc, a la qual cosa respongué el mateix Belaire: “Que avancen quan vulguen, que ací els esperem amb pólvora i bales!”
Aplegaren al portal el justícia i els jurats, acompanyats del vicari senyor Froilan, per a eixir i rendir-se mitjançant capitulació, que és el que en el Consell General s’havia acordat; però en intentar passar, els tancaren la porta dos dels més exaltats partidaris de l’arxiduc, anomenats Gorrís i Montfort, dient-los que farien foc sobre qui isquera. Aleshores el vicari els va dir: “Fills meus, ja sabeu que jo sóc més austriacista que vosaltres; però on entra el sol entra el rei; rendim-nos i traurem millor partit”. D’aquesta manera tractava de convéncer-los, i mentre obriren el finestró del portal van eixir quatre regidors, Jaume Sebastià, Josep Sanç, Evarist Ferrando i Josep Garcia, per vore si podien aplacar el general, encoleritzat per les respostes que donava l’escrivà a la seua proposta; als regidors els seguiren el vicari i d’altres, però en aplegar a la plaça de Sant Pasqual veieren que avançava la tropa tocant a matadegolla els clarins i tambors, i entrant a tota pressa a l’església de Sant Pasqual, s’amagaren.
Devien ser les dues de la vesprada quan la tropa s’apropava a les muralles; a l’interior de la població els capitans Josep Andrià i Felip Mundina recorrien els murs, donant l’ordre que ningú disparara fins que ells ho manaren. De sobte, un tret que ningú sap d’on va eixir despertà d’aquella dolorosa letargia els qui sobre les muralles estaven, i creient que es tractava d’un senyal, sonà una descàrrega tancada que, llançant un riu de plom mortífer sobre l’exèrcit agressor, sembrà la mort entre les seues files i abocà al terra del Raval cadàvers sagnants. L’exèrcit borbònic va seguir atacant la població, però era tant el coratge dels defensors, que es va veure obligat a retirar-se amb la finalitat de recollir els morts i els ferits seus.
Continuant l’atac, assetjats i assetjadors es batien amb valor, i després d’una heroica defensa, de combats sagnants i d’episodis inaudits, cansats uns i altres d’una lluita estèril, i fent prevaler els bons oficis dels qui ja intentaren abans un pacte, convingueren que calia transigir. Amb aquest objectiu entrà el coronel Mesaga a cavall, cridant: “Fills, pau; vagen els morts pels morts i baixen dels murs que no els farem cap mal”. Mitjançant la paraula del cap felipista, baixaren els del mur i cessà el foc. Arribà Mesaga a la plaça i baixà del cavall, allí trobà Josep Zalón i altres veïns de la vila que el reberen de grat i li prengueren les mans, segons un testimoni presencial. Després de fer un reconeixement pel poble i veient que tenia pocs defensors tornà a muntar a cavall i d’un parell de pistoles en disparà primer una i després l’altra, per fer un senyal. A penes havien sonat els dos trets tocaren a degolla tambors i clarins, avançà la tropa, fent-se amos dels murs i de la vila, calant foc al portal de València i entrant per totes bandes, matant, cremant i saquejant les cases. És a dir, els borbònics entraren a la Vila “de pau fingida”.
Els soldats, plens d’ira, anaven recorrent els carrers de la població, assaltant i saquejant les cases. En aplegar a la que fa cantó a la plaça Major, antiga mansió dels reis, aleshores propietat del prevere mossén Tomàs Cabrera, en intentar entrar a saquejar-la, s’oposà decididament el valent sacerdot per a defensar la seua morada i la seua persona, i va matar des del replà de l’escala més de trenta soldats a escopetades, ja que tenia a la seua disposició uns quants homes que li carregaven les armes; com a conseqüència, va omplir tota l’entrada de cadàvers i ferits, i no es podia passar si no era sobre els seus cossos.
Veient els soldats que era del tot impossible apoderar-se d’aquella casa, a pesar del reduït nombre d’homes que la defensava, deixaren d’atacar-la i li prengueren foc, l’últim recurs que els restava; però encara així no aconseguiren acabar amb aquells herois, perquè per les espatlles de la casa fugiren, i es van salvar mossén Cabrera i els seus fidels companys.
Moltes foren les cases que sofriren els horrors de l’incendi, entre les quals es compten les del justícia i les d’alguns escrivans, i s’hi van cremar les causes, escriptures i protocols notarials. Els soldats no s’acontentaren de saquejar i cremar les cases dels veïns, sinó que profanaren també el recinte sagrat, i van espoliar el convent de les Dominiques, es van emportar moltes joies, diners i objectes de plata; el mateix sistema usaren a l’església parroquial, d’on tragueren a força viva la gent que s’hi havia amagat; en van matar dos d’ells, Josep Bellmunt i Josep Espuig; els altres es van salvar gràcies a la intervenció personal dels caps reialistes que ja havien ordenat el cessament de la repressió.
Segons Mossén Benet Traver, en la Guerra de Successió a Vila-real, van morir 253 veïns de la Vila, entre els quals hi havia 6 sacerdots anomenats Mn. Baptista Parra, Mn. Josep Alberola, Dr. Josep Llorenç, Mn. Josep Manero, Mn. Jaume Porta i Mn. Tomàs Jordà, 12 dones, 2 escrivans, 2 farmacèutics, 2 cirurgians, 2 cecs, 1 veterinari, 3 ferrers, 1 sastre, 7 espardenyers, 1 rellotger, 1 estudiant, 3 teixidors, el batlle Dr. Vicent Gil i el nunci del Consell de la Vila, Miquel Llanes. Entre oficials i soldats de tots dos bàndols moriren unes 500 persones.
Les conseqüències per a la població de Vila-real, que en aquell moment devia comptar amb poc menys de tres mil cinc-cents habitants, foren devastadores. Tenim els Llibres de Batejos i de Matrimonis d’aquells anys i, d’acord amb aquests documents, podem dir que la crisi de desnatalitat fou brutal entre els anys 1707 i el 1714. D’una mitjana de 150 naixements a l’any, vàrem passar a menys de 100 batejos. La crisi de matrimonialitat fou també intensa, però més breu. Va morir un 8% del total dels habitants, força més que en les epidèmies del còlera del segle XIX..
Com que aquest episodi històric és encara molt desconegut en la història dels valencians, convé remarcar la important tasca que l’Associació Cultural Socarrats ve desenvolupant en la recuperació de la memòria col·lectiva de tots nosaltres, des de 1994.
www.revistasao.cat
16/06/2021
___________
/*Historiadors, membres de Socarrats i autors del guió del vídeo “1706, la Crema de Vila-real”
