28 de maig 2017

ELS VILA-REALENCS REPRESALIATS a la massacre del 25 d’abril de 1940 de la presó provincial de Castelló

Els vila-realencs represaliats en la masacre

del 25 d'abril de 1940 de la presó

provincial de Castelló




«La missió de l’historiador rau a cercar la veritat,
independentment dels sentiments que els seus treballs puguin provocar.
Tots els parents dels represaliats d’un i l’altre bàndol
tenen el nostre respecte i la nostra simpatia»
PAUL PRESTON1


1. Guerra, postguerra i extermini
A mesura que creixen els estudis seriosos sobre la Guerra Civil i la repressió franquista, després de tants anys d’opacitat i traves per a dificultar l’accés a uns arxius que mai han estat totalment desclassificats fins a mitjans de la dècada dels noranta, resulta més fàcil reflexionar sobre uns fets tan dramàtics i cruels provocats, a l’origen, per l’arrogància i la brutalitat dels oficials que es van revoltar el 17 de juliol de 1936 i van provocar així una guerra innecessària, sobretot als pobles com Vila-real on la Segona República es va viure amb certa normalitat política i, fins i tot, amb alguns indicis de bonança econòmica.

Amb la guerra iniciada, és ben coneguda la brutalitat revolucionària de l’estiu del 1936 que van patir els sectors conservadors i religiosos a les zones fidels a la República, com ara la comarca de la Plana, o la brutalitat feixista practicada allà on va triomfar la rebel·lió militar, així com certa èpica bèl·lica típica de les batalles més dures o llargues com ara la de l’Ebre, però això sí, dintre d’un context de guerra civil oficial.

Però, encara que els anomenats nacionals de Franco van entrar a Vila-real a mitjans de juny de 1938 i la Guerra Civil va acabar, oficialment, a l’abril de 1939, la repressió dels vencedors va durar fins a la mort del dictador el 1975 i les conseqüències s’arrosseguen fins al dia d’avui on, encara, hi ha cert maniqueisme entre blaus i rojos a l’hora de consensuar una forta base democràtica que ens allibere dels fantasmes del passat.

Avui en dia sabem, segons nombrosos estudis actuals –que ja no són sospitosos d’haver estat patrocinats per l’or de Moscú o pel nacionalcatolicisme–, que el nombre de víctimes de la repressió a les comarques de Castelló va ser molt semblant: 1.031 de la repressió republicana i 1.052 de la repressió franquista. Però aquestes dades no poden amagar la brutalitat de la postguerra, ni el major nombre de víctimes del franquisme en el total del País Valencià o en el total d’Espanya, i no solament durant la guerra sinó, i sobretot, a partir de 1939. Com reconeix el mateix Serrano Suñer2, els judicis celebrats a la zona rebel durant la guerra i al conjunt d’Espanya a partir de 1939 van ser com «la justícia a l’inrevés».

Aquesta injustícia o justícia a l’inrevés també la vam patir els vila-realencs de guerra i postguerra, però els cas dels que van perdre la vida per una arbitrarietat de la legalitat imposada és la mostra més cruel de la brutalitat del franquisme que va portar a terme el general vencedor, mentre els feixistes italians i els nazis alemanys li aportaven la base ideològica i l’estratègia repressora i militar3.


2. Els fets del 24 i 25 d’abril
A mitjans d’abril de 1940, el reclús4 Manuel Recasens Agustí, jove almassorí de militància anarquista, es va negar a agenollar-se durant la celebració de la missa obligatòria a la presó provincial de Castelló, al·legant que no professava la religió catòlica. La resposta de les autoritats franquistes no es va fer esperar i la matinada del dimecres 24 d’abril va ser afusellat dintre del recinte penitenciari a un dels racons del pati. A més, i com a mesura d’advertiment i d’intimidació per a tota la població penal, es va obligar a presenciar l’execució a un heterogeni grup de presos que havien estat seleccionats d’entre les diferents cel·les. A més, a l’endemà, es portaria a terme una de les represàlies més sanguinàries: la massacre del 25 d’abril de 1940, amb l’afusellament de 28 persones més.
No obstant això, algunes dades permeten inferir que aquestes execucions no s’havien produït com a penalització d’un acte puntual de rebel·lia, sinó que s’emmarcaven dintre de la sistemàtica i despietada maquinària repressiva franquista. De fet, Juan Luis Porcar Orihuela assenyala5 que deu dies abans, el diumenge 14 d’abril, cinc presos van protagonitzar una sèrie d’incidents i que, a més, la gran majoria dels reclusos no va cantar l’himne nacional després de la missa, tal com es registra al llibre d’actes de la Junta de Disciplina de la presó. Aquests fets s’interpreten com un acte reivindicatiu davant la significació commemorativa de la data i, també, com una protesta pels nombrosos afusellaments que s’estaven portant a terme durant aquells dies i que continuarien durant la primavera i l’estiu d’aquell any.

Davant d’aquests actes d’indisciplina, els comandaments penitenciaris van reaccionar amb l’aïllament dels cinc presos causants dels aldarulls i amb la imposició d’una sèrie de sancions per al col·lectiu reclús, com ara la suspensió durant vuit dies de totes les comunicacions orals i escrites, la prohibició d’entrada d’encàrrecs i de menjar, la supressió dels partits de futbol entre els presos i la convocatòria d’una missa solemne per al diumenge 21 d’abril com a desgreuge. En aquest context, la negativa de Manuel Recasens Agustí a inclinar-se durant l’eucaristia forçosa va ser replicada per les autoritats franquistes de forma atroç i cruel.
A més, Juan Manuel Molina Mateo6 apunta que el director de la presó, José Rico de Estasen, s’havia absentat durant aquells dies i que les seues competències les assumia el sotsdirector, Alejandro González Buisán (conegut entre els reclusos amb el malnom el Sardinero, perquè només els proporcionava per a menjar llaunes de sardines); el qual va contactar el mateix dimecres 24 d’abril amb la Direcció General de Presons, per tal de justificar l’execució de Manuel Recasens Agustí amb el pretext que existia un complot a la presó. Unes hores després va arribar al centre penitenciari una comissió inspectora de la Direcció General de Presons, presidida pel funcionari del cos Anastasio Martín Nieto, i es va ordenar l’afusellament de 28 presos més.

D’aquesta manera, a la matinada del dijous 25 d’abril, davant de nombrosos presos, que van ser obligats a presenciar els afusellaments al pati de la presó, dues companyies de soldats van acabar amb la vida de Miguel Tormos Adsuara i José Pons Manrique, d’Almassora; Miguel Guinot Nebot, d’Almenara; Calixto Tormos Martínez, de Benicarló; Julio Nebot Vilar, de Betxí; José Maiques Gomis, Pascual Cubedo Peris, Pascual Luis Gómez, Ismael Cervera Torres, José Murgui Ferrando, Bautista Peris Muñoz, José Diago Torres, José Arnau Piñol, José Broch Poré i Francisco Borja Rosell, de Borriana; Cristóbal Gómez Rubio i Rafael Gómez Illán, de Castelló de la Plana; Bautista Daras Fuster, de Moncofa; Juan Rabasa Gumbau, de Vinaròs; Antonio Candomín Piñero, de València; Agustín Ventura Ballester, Bautista Ballester Martí, Bautista Llorens Usó, Francisco Gil Muñoz, Vicente José Molés, Bautista Broch Blasco, Vicente Navarro Bernat i José Bernat Llop, de Vila-real.

El relat de Batiste Soriano Pedra7, testimoni dels fets, no deixa lloc a més comentaris:

Tot i que Juan Manuel Molina Mateo assenyalava que al mur del pati van quedar incrustats restes dels assassinats i que els seus cossos van romandre a la intempèrie durant dos dies, amuntegats com si es tractés de rebuig d’escorxador; al llibre d’entrada de cadàvers del Cementeri de Castelló de la Plana, es va registrar la data del 25 d’abril i el seu soterrament a una fossa comuna del Cementeri civil. Així com el certificat de defunció dels 28 morts, expedit per Maximiano Alloza Vidal, metge forense i de la presó, a conseqüència «de la hemorragia producida por pequeño proyectil».

3. Els vila-realencs represaliats
Respecte als huit vila-realencs8 represaliats, cal recordar que aleshores les Alqueries formava part de la ciutat, es poden apuntar algunes qüestions particulars:

- Bautista Ballester Martí, de 59 anys, solter, llaurador, vivia al barri de Lloreta. Vocal del Comité Revolucionari de les Alqueries, va tenir responsabilitats en matèria d’abastos i de distribuir els evacuats en habitatges particulars.

- Vicente José Molés, de 42 anys, casat, llaurador, veí també del barri de Lloreta. Va ser president del Centre Obrer de les Alqueries i membre del Comité Revolucionari com a president de la Comissió de Confiscacions.

- Bautista Llorens Usó, de 61 anys, casat, llaurador, analfabet, domiciliat al barri del Forn. Exercí de milicià armat, realitzà serveis de vigilància als controls de carreteres i pels carrers de les Alqueries.

- Francisco Gil Muñoz, de 48 anys, casat, llaurador, resident al barri de Lloreta. Va ocupar el càrrec de tresorer al Comité Revolucionari de les Alqueries i, després, formà part de la delegació de confiscacions.

- Agustín Ventura Ballester, de 46 anys, casat, llaurador, veí del barri del Forn. Instaurador del Front Popular a les Alqueries i membre del Comité Revolucionari com a delegat de proveïments.
- Vicente Navarro Bernat, de 34 anys, casat, obrer de vila, domiciliat al carrer del Rosari. Va ser milicià armat, realitzà guàrdies als llocs de control i en els calabossos. Voluntari al front de Terol, va estar destinat en trinxeres i parapets.

- José Bernat Llop, de 34 anys, solter, jornaler del camp, vivia al carrer de la Pietat. Milicià armat, va fer guàrdies en els controls i en el quarter de milícies. Marxà voluntari al front de Terol amb la columna Torres-Benedito.

- Bautista Broch Blasco, de 31 anys, solter, llaurador, amb domicili al carrer de Sant Bartomeu. També milicià armat, va ser carceller al convent de les Dominiques. Voluntari al front de Madrid i, després, al de la Serra d’Espadà.

Els vuit procediments sumaríssims són molt semblants, ja que només va acabar la guerra tots ells retornen als seus habitatges el més prompte possible. De fet, la Guàrdia Civil inicia els atestats dels alqueriencs el mes d’abril de 1939 i entre maig i agost, en el cas dels vilarealencs.

Els huit van pertànyer a l’UGT i, excepte els quatre membres del Comité de les Alqueries, no van exercir càrrecs destacats. Tot i que les proves contra ells no resultaven irrefutables, i de vegades contradictòries, els que van ser milicians van reconéixer la seua participació en algunes detencions de persones que van ser assassinades, malgrat que ells no les van ordenar. Resulta molt interessant que cap dels huit encausats figuraren als informes sobre els responsables de les malifetes ocorregudes a la ciutat: «Información detallada de la actuación marxista durante todo el tiempo en que ha tenido bajo su yugo a la ciudad de Villarreal9 y Relación de los criminales más destacados de esta ciudad que se distinguieron durante la dominación marxista en esta población»10.

Els consells de guerra de tots ells es van celebrar entre els mesos de novembre i desembre de 1939. El fiscal va demanar per als huit el delicte d’adhesió a la rebel·lió, article 238 del Codi de justícia militar, amb l’agreujant 173 en concepte d’autor. Petició que els condemnava a mort, tot i la tènue oposició de la defensa que sol·licitava la pena de 20 anys de presó. Durant la primera quinzena del mes d’abril de 1940, el jutge d’execucions donava el vistiplau al compliment de les vuit sentències.

DOMINGO J. FONT PITARCH 
ANTONI PITARCH FONT
Vila-real, maig de 2017
(Revista FONT, nº19).-


NOTES I BIBLIOGRAFIA

[1] L’holocaust espanyol: odi i extermini durant la Guerra Civil i després. Ed.Base. Barcelona, 2011
[2] Serrano Súñer, Ramón: Entre el silencio y la propaganda, la Historia como fue. Memorias. Ed.Planeta. Barcelona, 1977

[3] Torres Fabra, R.C. i Ors Montenegro, M.: Exilio y represión franquista. La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana. Editorial Prensa Valenciana, 2007

[4] GABARDA CEBELLÁN, Vicent: Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), València, Publicacions de la Universitat de València, 2007, p. 71-72.)

[5] PORCAR ORIHUELA, Juan Luis: Un país en gris i negre: memòria històrica i repressió franquista a Castelló, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, 2013, p. 83-85. [6] MOLINA MATEO, Juan Manuel: Noche sobre España. Siete años en las cárceles de Franco, Gijón, Zahorí Ediciones, 2011, p. 166-169.

[7] GREGORI ALBIOL, Joan F. i DELCASTILLO MONTSERRAT, Francesc: Converses sobre la Guerra Civil a Benicarló, Benicarló, Alambor, 2002, p. 142-143.

[8] Procedimientos sumarísimos de urgencia nº 2359-C, 2361-C, 2765-C, 5117-C, 5119-C y 2758-C, Archivo General e Histórico de Defensa - Arxiu de la Universitat Jaume I de Castelló.

[9] “Información detallada de la actuación marxista durante todo el tiempo en que ha tenido bajo su yugo a la ciudad de Villarreal”, Archivo Histórico Nacional, Fondo Causa General, lligall 1404, expedient 23, folis 13-18. 
[10] “Relación de los criminales más destacados de esta ciudad que se distinguieron durante la dominación marxista en esta población”, Archivo Histórico Nacional, Fondo Causa General, lligall 1404, expedient 23, folis 32-34.
*****************

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes