Espanya sempre ha comptat amb la riquesa de la diversitat i l’heterogeneïtat geogràfica, històrica, lingüística i política, però també amb unes desigualtats que perduren des de temps ancestrals. De tota manera, així com les polítiques dels plans de desenvolupament a les dècades de 1960 i 1970 van suposar un aprofundiment de les desigualtats que ja hi havia (entre regions industrialitzades i rurals, zones de riquesa i de pobresa, etc.), des de la dècada de 1980 i, sobre tot, des de l’entrada en la Unió Europea s’ha intentat reduir els desequilibris amb diferents mesures de tipus fiscal, repartiment de fons europeus per al desenvolupament regional, fons de compensació interterritorial, etc. no exempts de polèmica entre les autonomies que reben més del que aporten i les que aporten més del que reben.
1.- ELS CONTRASTOS TERRITORIALS: ANTECEDENTS HISTÒRICS
Les diferències territorials deriven tant d’un medi físic molt divers com d’una evolució política molt complexa i, de vegades, molt diferenciada.
1.1 Els condicionaments del medi físic.- La disposició del medi físic provoca gran diversitat regional des del punt de vista climàtic i edafològic. Però la capacitat tècnica, en general, per superar els condicionants naturals era molt escassa abans de la Revolució Industrial en un territori dedicat principalment a l’agricultura i la ramaderia amb nivells de productivitat molt reduïts. Al segle XIX, les guerres internes i el fracàs de la revolució industrial van contribuir a consolidar una economia modesta i aïllada en el context europeu.
1.2 Dualitat centre-perifèria.- A finals del segle XIX, el centre peninsular, tradicionalment més proper a la Cort, va tendir a estancar-se per la vitalitat econòmica i industrial de les zones perifèriques, sobre tot Catalunya i el País Basc, on va començar un incipient èxode rural que anunciava el més potent dels anys 60 quan es va despoblar totalment l’interior de la Meseta (a excepció de Madrid) en benefici de la perifèria mediterrània i atlàntica.
1.3 Balanç econòmic i demogràfic.- La capacitat competitiva industrial va augmentar durant la segona meitat del segle XIX i això va provocar la fugida de capitals i de persones cap a les regions perifèriques més pròsperes. Però faltava consolidar un mercat integrar i, per tant, es feia imprescindible l’actualització del sistema de transport, especialment del ferrocarril, però això no s’aconseguí fins ben entrar el segle XX i, a més, amb tots els inconvenients que s’han arrossegat fins el segle XXI (xarxa radial, ample ibèric, ús del camió per a l’exportació terrestre, etc.). En l’àmbit demogràfic, fins a mitjans del segle XX el saldo vegetatiu va ser molt elevat a les zones menys desenvolupades (Andalusia, Extremadura, Canàries, Galícia, València, etc.) i això va provocar l’emigració. Durant el primer terç del segle XX ja hi havia tres zones econòmicament diferenciades: Pols d’industrialització (Madrid, Barcelona, Bilbao). Àrees pròximes (Aragó, la Castella dels voltants de Madrid, la Valencia rural que començava que comptava amb indústries relacionades amb l’agricultura) proveïdores de mà d’obra. Espais marginals sense modernitzar que buscaren una eixida en l’emigració a Amèrica (Galícia, Andalusia, Extremadura, Castella, etc.).
1.4 Desequilibris i desigualtats.- El mercat estatal interior s’ha fomentat amb una xarxa de comunicacions poc equilibrada i gens homogènia, a més d’un sistema proteccionista que no ha afavorit la implantació d’una industrialització que trasllade els beneficis de la indústria al conjunt de l’economia. Les diferències entre regions riques i pobres es van anar ampliant fins la crisi del petroli (1973) on se van haver de plantejar canvis profunds que no sempre s’han portat endavant com calia. Amb l’entrada a la Unió Europea (1986) s’ha pogut superar alguns desequilibris mitjançant els fons europeus. De tota manera, Madrid, Catalunya, el País Basc i la C.Valenciana aporten un 52 % del PIB total quan territorialment només suposen el 14%.
2.- ELS DESEQUILIBRIS TERRITORIALS
Per estudiar els desequilibris territorials s’ha de partir de l’anàlisi d’algunes variables com ara la desigual distribució de la població, els diferents nivells de desenvolupament i benestar, etc.
2.1 La distribució desigual de la població.- La població ha augmentat molt, sobre tot durant la primera dècada del segle XXI, però el creixement ha estat desigual segons diferents regions geogràfiques:
• Madrid, Catalunya, València, Balears i Canàries han presentat un creixement més sostingut.
• Les regions de l’interior han presentat un comportament demogràfic negatiu, mentre les del nord peninsular tendeixen a l’estancament demogràfic.
Des de finals de la dècada de 1990, la immigració internacional ha estat el factor cabdal de l’evolució demogràfica, passant de 40 milions d’habitants (2000) als 47 dels inicis de la crisi (2011). Però els immigrants s’han situat a les àrees més dinàmiques, és a dir, l’Arc Mediterrani (des d’Alacant a Barcelona), Madrid i les Illes. Des de 2012 la població total espanyola ha començat a baixar per primera vegada en la història, però ho fa moderadament.
2.2 La diversitat en la productivitat agrària.- Ha vingut sempre marcada pels recursos hídrics desigualment repartits (excedents als nord, sequera al sud) i el relleu (a partir dels 200 metres d’altitud es considera que l’agricultura és poc rentable degut al descens de temperatures), és a dir, els condicionants naturals que encara són útils per explicar els desequilibris en el sector. Pel que fa als recursos hídrics, Espanya té un superàvit sobre la demanda d’uns 1000 hm3 cada any i la part més territorials entre la cornisa cantàbrica i la resta, sobre tot entre el sud d’Alacant i Almeria amb un règim de pluges que, de tant en tant, amenaça amb la desertització. Pel que fa al relleu, més del 18% del territori es troba per damunt dels 1000 metres d’altitud impossibilitant la pràctica de l’agricultura i, fins i tot, provocant el despoblament. La productivitat de les zones agrícoles també varia des de les zones més riques (litoral sud-atlàntic, zona mediterrània, Jaén i La Rioja) amb un alt valor afegit, zones intermèdies (Galícia, litoral cantàbric) i les províncies d’interior amb agricultura de secà de baixa productivitat i, en canvi, amb rendiments superiors a la mitjana gràcies a les subvencions (estatals i europees) que, darrerament, també tendeixen a la baixa.
2.3 La desigual activitat industrial i de serveis.- La crisi del petroli (1973) va afectar el sector secundari tot provocant el tancament de moltes empreses i posant fre al procés d’èxode rural des de les zones de l’interior cap a la perifèria peninsular. Per tant, es va alentir el procés de concentració de la producció i la població cap a Madrid i, sobre tot, cap la Y grega clàssica peninsular entre l’Eix Mediterrani i la Vall de l’Ebre fins el País Basc. Després de la reconversió industrial i l’entrada a la Unió Europea es va viure un llarg procés de creixement i de terciarització de l’economia fins l’actual crisi iniciada al 2007. El desenvolupament dels sectors productius -primari i secundari- van possibilitar el creixement dels serveis que, actualment, són el sector que dóna més llocs de treball i més beneficis, perquè els altres s’han mecanitzat i són més importants que mai però ja no són capaços d’absorbir la creixent població activa on s’ha integrat també la immigració.
3.- FACTORS DE TRANSFORMACIÓ EN L’ETAPA POSTINDUSTRIAL
Actualment, el desenvolupament social, cultural i polític no necessàriament s’identifica amb les zones més industrialitzades, degut al fenomen de la descentralització i la deslocalització que ha implantat la globalització.
3.1 Polítiques de desenvolupament.- La implantació de l’Estat de les Autonomies i l’entrada a la CEE (1986) van possibilitar l’aplicació de plans i polítiques de desenvolupament regional que si bé no han fet desaparèixer les desigualtats regionals si que han mitigat les diferències en quant a nivell de vida. Les inversions han prioritzat les infraestructures com ara les autovies, les línies de ferrocarril d’alta velocitat (AVE) i els equipaments bàsics (escoles i hospitals). I com a resultat de les inversions rebudes del Fons de Compensació Interterritorial (molt polèmic per la opacitat de les balances fiscals que perjudiquen les autonomies que més aporten) i dels fons europeus, l’Índex de Desenvolupament Humà general i els nivells de renda han anat augmentant fins l’arribada de la crisi (2007). També s’han pogut portar endavant esdeveniments promocionals, en èpoques de bonança, com ara exposicions universals, fires internacionals i esdeveniments esportius amb resultats econòmics desiguals.
4.- POLÍTIQUES REGIONALS I DE COHESIÓ
4.1 Polítiques regionals espanyoles.- A Espanya mai hi ha hagut veritables polítiques de desenvolupament regional, llevat dels plans de 1960 i dels polèmics fons de finançament de les comunitats autònomes.
• Plans de Desenvolupament del franquisme: es van dur a terme durant les dècades dels seixanta i dels setanta cap a les localitats d’Andalusia, Castella, Lleó, Galícia i Astúries amb molt poc d’èxit, ja que no es va arribar a complir les previsions ni a reduir les diferències regionals.
• ZUR o zones d’urgent reindustrialització: va ser la resposta davant la crisi econòmica de 1970 i la subsegüent reconversió industrial de 1980 quan es pretenia diversificar la producció, però van contribuir molt poc a la reducció de l’atur.
• Fons de Compensació Interterritorial (FCI): Pretén redistribuir solidàriament la riquesa entre comunitats autònomes i ha contribuït a la construcció d’infraestructures i a la subvenció d’activitats econòmiques a les zones més deprimides, però ha castigat durament les autonomies que més aporten. Les autonomies més productives són les que presenten els nivells de dèficit més elevats perquè, a més, són de les més poblades (Madrid, Catalunya i C.Valenciana) i per això porten molts anys reclamant al govern central un finançament més just que tinga en compte, sobre tot, l’aspecte demogràfic.
4.2 Polítiques regionals de la Unió Europea.- Els objectius de la política regional, mitjançant un terç del pressupost anual total de la U.E., són els següents:
• Coordinar les polítiques regionals dels 28 estats membres.
• Reduir les diferències entre les regions amb millores estructurals de les més desfavorides.
• La política regional de la UE per a Espanya: Fins l’entrada dels països de l’Est, Espanya ha estat la principal beneficiaria en fons europeus la qual cosa ha contribuït ha disminuir els disparitats internes entre regions espanyoles. Actualment, com la mitjana de la renda per càpita ha disminuït per l’entrada d’aquests països més pobres, algunes regions espanyoles (com ara la valenciana) s’han quedat per dalt de la mitjana i, per tant, això ha significat la reducció de les ajudes i, en molts casos, el final de la recepció dels fons regionals.
4.3 Els fons de la UE (2007-2013).- Entre els diversos fons europeus destaca el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) per enfortir la cohesió econòmica i social de la UE, Fons Social Europeu (FSE) per fomentar la formació professional i lluitar contra l’atur, Fons Europeu Agrícola per al Desenvolupament Rural (FEADER) per a l’adaptació dels llauradors a noves formes d’agricultura i el Fons Europeu de Pesca (FEP) que garanteix l’aplicació de la Política Pesquera Comuna. Juntament amb els fons estructurals (que representen un terç del pressupost comunitari), hi ha el Fons de Cohesió per afavorir el creixement i la convergència econòmica dels Estats membres que han beneficiat Espanya, Portugal, Grècia i Irlanda fins l’entrada d’altres països més pobres.
• Objectius de la política regional i regions afectades: destaquen els de convergència, competitivitat regional i ocupació, així com el de cooperació territorial europea (transfronterera, per exemple entre Espanya i Portugal) i transnacional (centrada en els camps de la innovació, medi ambient, accessibilitat i desenvolupament urbà sostenible).
• Criteris d’elegibilitat: que solen ser estadístics, en virtut de l’objectiu de convergència (regions amb PIB un 75% inferior a la mitjana: Galícia, Andalusia, Extremadura i Castella – La Manxa) o del de competitivitat regional i d’ocupació (que no estan incloses en l’objectiu de convergència: Aragó, Balears, Cantàbria, Catalunya, Madrid, Navarra, País Basc i La Rioja).
• Règims d’ajuda transitòria: es relacionen amb els objectius de convergència i també amb el de competitivitat i ocupació: així hi ha regions d’exclusió gradual (amb un PIB inferior al 75% UE-15, però superior al 75% UE-28: Astúries, Múrcia, Ceuta i Melilla) i d’inclusió gradual (regions amb un PIB que excedeix del 75% de la mitjana de la UE-15: Castella i Lleó, C. Valenciana i Canàries).
Amb l’entrada de Croàcia al juliol de 2013 i les Eleccions al Parlament Europeu (2014) aquests criteris poden ser revisats i, per tant, canviar les ajudes segons la tipologia i l’evolució de cada regió.
Geografia d'Espanya - Sectors Econòmics (Esquema) from hanszimmermann
TOTS ELS EXÀMENS DE SELECTIVITAT GEOGRAFIA
A LA WEB DEL DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA DE LA UJI (Universitat Jaume I )
TOTS ELS EXÀMENS DE SELECTIVITAT GEOGRAFIA
A LA WEB DEL DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA DE LA UJI (Universitat Jaume I )
