29 d’ag. 2007

ELS NOMS DE VILA-REAL



0.- Introducció
Quan s’acaben d’acomplir 20 anys de l’acord Plenari Municipal de 3 d’abril de 1982, fent oficial la doble denominació Vila-real/Villarreal -ratificada pel Ple del Consell de la Generalitat Valenciana en sessió de 15 de novembre de 1982 mitjançant un Decret fet públic al DOGV número 93 de 5 de febrer de 1983- volem preguntar-nos en veu alta si, precisament, aquesta doble denominació no haurà contribuït a l’actual Babel, desgavell o proliferació de grafies, constatada per tothom, a l’hora d’escriure el nom del nostre poble?
Des del repetit Vila-Real (amb erre majúscula) dels que passen de campanyes lingüístiques i consideren que en aquest món només és important allò que està a l’altura de la bragueta, és a dir, de les butxaques, fins les nombroses variants castellanes com ara Vilarreal (amb una ele), Villareal (amb una erre) i, fins i tot, la variant, teòricament eliminada fa vint anys, de Villarreal de los Infantes.
Tal vegada, no caldria aportar proves, ja que són coses que estan en la boca d’una minoria, si voleu, de vila-realencs que, més que filar prim, ens interessem per millorar tot allò que afecta la nostra ciutat ...i quina cosa pot ser més important per a la nostra identitat com a poble que saber, almenys, com hem d’escriure i nomenar el lloc on vam nàixer, vivim o treballem?








Per als incrèduls, només cal fullejar “Tu Distrito” (La Guía Telefónica Local del Milenio, editada per Telenor Media España), en la seua 1ª edició dedicada a Vila-real (2001), amb una varietat increïble de grafies –fins i tot referint-se a una mateixa empresa-, vore el nom del nostre poble a les diferents cadenes de televisió quan fan la informació esportiva o empadronar-se en una altra ciutat comprovant que “los Infantes” encara són a dintre dels ordinadors de l’Administració de l’Estat i, el que és més greu, rebre cada mes la nòmina de l’empresa amb el Villarreal de los Infantes i que la teua empresa siga (sic) la mateixa Conselleria de Cultura i Educació... Sic trànsit glòria populi.
Aquest mesinfotisme toponímic ha agafat, per moments, un color castanyobscur i ja va sent hora de que l’Ajuntament de Vila-real, en Ple, prenga cartes en l’assumpte. I malgrat que, des de tots els punts de vista racionals i minoritaris, el nom únic hauria de ser l’històric Vila-real, seran inútils les lloables campanyes informatives que, des de fa uns anys, ve realitzat la Regidoria de Normalització Lingüística mentre el cadàver de Villarreal de los Infantes continue sense ser soterrat.
Diuen els materialistes que l’important no és el nom, ni el color del gat, sinó la seua eficàcia a l’hora de caçar ratolins. Els vila-realencs podem ser utilitaristes però no tontos i com que l’apartat de l’autoestima el tenim bastant cobert, perquè de ratolins mai en falten, haurem de dedicar-nos a fer saber –si és precís al món sencer- quin és i com s’escriu el nom del nostre gran poble o, si voleu, de la nostra menuda ciutat.

1.- Ville Regalis
Quan aquell històric 20 de febrer de 1274 Jaume I va signar la Carta Pobla, el nom de la nostra Vila venia escrit en llatí: Ville Regalis (“per nos et nostros successores damus et concedimus vobis universis et singulis populationis Ville Regalis”). El llatí era l’idioma oficial de la diplomàcia de l’antiga Corona d’Aragó al segle XIII. De tota manera, podríem afirmar, sense por a equivocar-nos, que els primers pobladors de la Vila no sabien ni la primera declinació, és a dir, allò del rosa/rosae que s’estudiava quan el batxillerat no durava dos anys com ara sinó sis, perquè la seua llengua materna majoritària era la de les comarques lleidatanes i, així, els noms de moltíssims pobles de Lleida -els topònims- van baixar fins la nostra ciutat en forma de cognoms: Agramunt, Balaguer, Bellmunt, Benavent, Castelló, Cervera, Clariana, Granyana, Guimerà, Ivorra, Miralcamp, Montferrer, Montoliu, Montornès, Pallars, Prats, Rosselló, Sanaüja, Solsona, Sunyer, Tàrrega, Torà, Verdú, Vilanova...
És per això que, quan Vila-real compta amb l’índex de lectors més elevat de tota la seua història, ja va sent d’hora d’oblidar anacronismes i falses polèmiques sobre la nostra llengua autòctona, és a dir, la que veritablement no ha estat imposada mai per la força. Una altra cosa són els noms oficials dels pobles que s’ha d’obligar a dir-los i escriure’ls correctament, perquè existeix l’ortografia i, sobretot, la Toponímia i, el que és més important, la seriositat. Imagineu-vos, per un moment, que els noms dels pobles se pogueren intercanviar o dir-los a la babalà, i te veus en titulars a la premsa: “Vila-real, la teua mar” o “El Burriana seguirà un any més en primera divisió”, etc. No, no seria seriós.

2.- Vila-real
Aquells primers habitants de la Vila que no sabien llatí, van deixar nombrosos documents escrits: cartes, documents notarials, actes oficials, etc. on, naturalment, el nom de la Vila ja venia en la llengua del poble: Vila-real (“en que lo dit Justicia de Vilareal manave sots pena contra el dit Justisia de Bonretorn que li trametes tres adzembles á tirar la fusta de les galeres”; A.M.V. Manual de Consells, 1377), encara que, quasi sempre, en les variants d’aquells escrits medievals sense normativa: “Vilareal”, “Vilarreal”, etc. com podem comprovar al riquíssim Arxiu Municipal i també per internet, ja que tenim un dels arxius més interactius d’aquest món tan globalitzat que ens ha tocat suportar i fruir als darrers anys.
De tota manera, la prova iconogràfica de més renom la tenim a les parets del Palau de la Generalitat de València en una tela de Joan de Sarinyena (1592) on venen retratats els principals membres del Braç Reial de les Corts Valencianes, és a dir, els representants de les ciutats reials amb veu i vot al parlament d’origen medieval: Xàtiva, Oriola, Alacant, Morella, Alzira, Castelló, Vila-real, etc. Segons Ernest Belenguer, l’assistència a les sessions de les Corts Valencianes dels representants de Vila-real fou constant. Com ve a demostrar la taula següent, només les ciutats de València, Castelló, Morella i Vila-real tingueren representants d’una manera continuada al llarg del segle XV:

Però les Corts Valencianes desaparegueren com a conseqüència de la Guerra de Successió (1700-1714), on Vila-real no solament va perdre el nom històric en valencià pels Decrets de Nova Planta (“doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia”) que imposaren castellà i lleis castellanes, sinó que la defensa de la ciutat i de la causa austracista en 1706 va suposar, a més, que ens socarraren el poble i, el més important i trist, la mort de 253 veïns com ens recorda Mossèn Benet Traver a “Villarreal en la Guerra de Sucesión” (“Dimats a 12 de Janer fonch la desgrasia fatal de la resistensia dels vehins desta Vila de Vilareal a les tropes de Felip 5, governades per lo Conde de les Torres en la qual batalla moriren los que en lo llibre del Archiu están notats”).

3.- Villarreal
Per tant, una vegada acabada la Guerra de Successió, signada la Pau d’Utrecht (1713) i aplicats el diferents decrets de Nova Planta als antics regnes i territoris de la Corona d’Aragó, és a dir, a València (1707), Aragó (1707 i 1711), Mallorca (1715) i Catalunya (1716), ja tenim el nom del nostre poble en castellà: Villarreal, com podem comprovar a l’arxiu de l’Església Arxiprestal de la nostra ciutat i, concretament, als Llibres de Batejos que sempre s’havien redactat en valencià fins aquesta data (“En seis de Noviembre del año mil setecientos diez y seis aviendo venido a visitar la Iglesia Parroquial de la Villa de Villarreal el Ilmo y Rmo Dn Juan Miguelez de Mendaña Ossorio por la gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica Apo de Tortosa Mandó en visita al Vicario pptuo de essa Iglesia continuasse las partidas de los bautismos en lengua castellana y assimismo notasse en dichas partidas el día y la hora en que nació el Niño o la Niña y por ser asi hago la presente relación firmada de mi propia mano”). No és estrany, per tant, que aquesta imposició de la llengua de l’imperi s’ajorne 10 anys després d’aquell fatídic 12 de gener de 1706, ja que els deixebles de Felip d’Anjou havien estat entretinguts fent visites a l’Aragó, Mallorca i Catalunya on, fins i tot, concediren un decret de nova planta més suau que l’imposat als valencians, amb la supressió del Dret Civil Valencià, cosa que contrasta amb el manteniment del Dret Civil dels catalans.
L’única revenja local per aquest fets vindria l’any 1956 (vegeu al Levante-EMV de 12/01/1997, pàg.23, l’entrevista a Francesc Gil Gandía) de la mà d’un vila-realenc afincat a Xàtiva, En Carles Sarthou Carreres, que afrontà aquest estat de coses amb una decisió històrica: penjant cap per avall el quadre de Felip V que custodiava, com a director, al Museu de l’Almodí de la capital de La Costera.

5. Villarreal de los Infantes
Després del naixement de la província de Castelló al segle XIX (1833), a imitació de les intendències i del centralisme francès, així com de la consolidació del castellà com a llengua oficial de l’Estat arribem al segle XX amb una població valencianoparlant, cent per cent, que compra premsa en castellà, malgrat que els primers aparells de ràdio que només emeten en castellà estan al caure.
Fins al final de la desgraciada guerra civil, els llibres d’actes i oficis de l’Ajuntament de Vila-real seguiran emprant el nom oficial de Villarreal. Una vegada acabada la guerra al nostre terme amb l’entrada de les tropes franquistes del general Aranda, un 14 de juny de 1938, es tornarà a constituir la Comissió Gestora de l’Ajuntament.
Als Llibres d’Actes dels plenaris podem observar que fins el 24 de desembre de 1940, dia assenyalat, es continua emprant el Villarreal a seques. En una anotació del senyor Secretari, del segon dia de Nadal (26), ja podem llegir Villarreal de los Infantes, però serà al Ple de la Comissió Gestora Municipal del 28 de desembre del mateix any (1940) –com si d’una broma es tractara: ¿Vila-real dels Innocents?- el que encete una tradició escrita, extraoficial i sense història, per encapçalar amb aquest nom les actes de les sessions (“En el Salón de sesiones de la Casa Consistorial de la Ciudad de Villarreal de los Infantes, a veintiocho de Diciembre del año mil novecientos cuarenta, siendo la hora de las diez se reunió la Comisión Gestora del Ayuntamiento de esta ciudad...”).


De tota manera, no serà fins la sessió del dia 7 d’abril de 1951 quan se sol·licite, oficialment, el canvi del nom pel de “Villarreal de los Infantes”, entre altres motius s’al·legà la de la tradició del nom, la intenció d’homenatjar Jaume I amb aquest topònim, així com diferenciar-lo d’altres pobles amb el mateix nom (“Si el agradecimiento es una de las mejores virtudes humanas, justo es que un pueblo como Villarreal, tan virtuoso por todos conceptos, perpetúe la gratitud que debe a su fundador y a sus hijos, los Infantes de Aragón”), és a dir, de Villarreal de Huerva (Saragossa), Villarreal de la Canal (Osca), Legutiano (o Villarreal d’Àlaba), Villarreal de San Carlos (Càceres) i, fins i tot, de les localitats portugueses de Vila Real do Santo Antonio (Algarve) i Vila Real (Tras-os-Montes), ciutat amb certa entitat demogràfica i econòmica -amb tot el respecte per les altres- ja que és l’única que ens superava, i ens supera, en nombre d’habitants.
Aquesta petició fou acceptada oficialment pel Consell de Ministres celebrat a Madrid el dia 24 d’octubre de 1952 (un comunicat mecanoscrit del Govern Civil de Castelló de 10 de novembre de 1952 informa del vist-i-plau: “...acordó solicitar el cambio de denominación del Municipio, fundando tal determinación en el hecho histórico de haber sido la antigua Villa hoy ciudad, punto y residencia favorito de los Infantes de Aragón, hasta el punto de suponerse que enella vieron la primera luz los hijos de D.Jaime el Conquistador Pedro el Grande t Santa Isabel de Portugal.-RESULTANDO: que pasado el expediente a informe de la Real Academia de la Historia, esta docta Corporación lo emite en sentido favorable por estimar que ello contribuirá a perpetuar gratos recuerdos de la historia local...”). La docta Real Acadèmia de la Història era la mateixa que continua mantenint, a la majoria dels llibres de text d’ESO i Batxillerat, allò de la unificación de los reinos peninsulares bajo el reinado de Isabel y Fernando, el espíritu impera... quan tothom té clar avui en dia que fins el segle XVIII no hi ha Nova Planta i, per tant, Castella i la Corona d’Aragó continuaran durant molts anys com uns estats o regnes diferenciats.
A banda d’una polèmica, en la qual no tenim cap intenció d’entrar ni d’eixir, de si hi havien residit o, fins i tot, havien nascut infants a Vila-real -en plural, i reials se suposa!-, el problema venia quan a l’estranger traduïen el nom per “Vila-real dels Xiquets”. Açò de traduir els noms és una pràctica extraoficial que sempre s’ha fet: diem i escrivim, per exemple, “Londres” -tant en castellà com en valencià- encara que sempre haurem d’escriure el nom oficial de “London” si volem enviar una carta al Regne Unit.
Aquesta pràctica tan corrent, i normal, de traduir a la llengua pròpia el nom de les ciutats de cultures alienes i, no per això ni més ni menys respectables que la nostra, hagués pogut estalviar al primer Ajuntament democràtic de la Història de Vila-real -el mateix que eliminà “los Infantes”, presidit per En Baptista Carceller Ferrer de 1979 a 1983- l’aprovació de la doble denominació Vila-real / Villarreal a l’abril de 1982, com hem comentat a la introducció, i aprovar definitivament, per sempre més, el nom històric en la llengua del poble: Vila-real, com han fet altres localitats veïnes, com ara Betxí, l’Alcora o Vinaròs...

6.- Vila-real / Villarreal
La doble denominació en les dues llengües oficials va ser aprovada pel Ple de l’Ajuntament de Vila-real el 3 d’abril de 1982. Per tant, acabem de complir el XX aniversari, encara que la ratificació oficial no es produí fins el 15 de novembre del 1982 per part de les Corts Valencianes, les mateixes que ens havien reconegut durant 400 anys només amb el nom de Vila-real.
Rectificar és de savis. Als anys 50 hi havia menys informació documental, històrica i diplomàtica. El mateix va passar fa vint anys. Els noms històrics d’algunes ciutats, com és el cas de Vila-real, són tan objectius que només haurien de donar lloc al consens. De segur que cap científic plantejaria sotmetre a votació la velocitat de la llum, perquè és una cosa objectiva, però qui ens assegura que demà no s’inventa un accelerador que canvia els paràmetres actuals?

En el cas de la història i la toponímia sol passar a l’inrevés: els descobriments i la memòria caminen cap al passat i quan més anys passen, més coses sabem de l’edat mitjana, de l’antiga, de la prehistòria.... Qui s’atreviria a afirmar que mai desxifrarem la llengua dels ibers? Potser, serà aleshores quan començarem a saber l’autèntica història de la Plana de Castelló... mentrestant, tal vegada, s’anirà consolidat un consens majoritari sobre els noms històrics dels pobles i, tal vegada, després d’aprovar oficialment el nom únic de Vila-real -democràticament, si voleu- resultarà que començarem a tindre notícies de cert poblat pre-romà situat al bellmig de la Plaça de la Vila. La història, com els pobles, sempre està en reconstrucció.
Ara mateix, en ple segle XXI, el segle de la multiculturalitat, és el moment de deixar ben clar tot açò, perquè igual que s’ha traduït el nom al castellà, qui sap si d’ací uns anys tenim que traduir-lo a l’àrab o al romanès quan els immigrants siguen majoria... I que conste que els castellanoparlants, que ja són majoria també al nostre poble, tenen tot el dret a dir Villarreal quan parlen en castellà, com nosaltres a dir Terol en comptes de Teruel quan parlem en valencià, igual que els magribins a dir la seua o els romanesos o qualsevol altre dels nombrosos immigrants que ens han vingut darrerament i, per suposat, els admirats futbolistes argentins que diuen això tan aspirat de “Bicharreà”...

Si alguna cosa caracteritza als vila-realencs d’aquest tercer mil·lenni, aquesta és la multiculturalitat. Els que teníem avis que mai parlaven en castellà, perquè ningú els l’havia ensenyat, sabem que multiculturalitat vol dir parlar molts idiomes i tots els vila-realencs valencianoparlants d’ara mateix, com a mínim, en parlem dos: valencià i castellà; encara que també n’hi ha molts que dominen l’anglès o el francès... I no desvieu la vostra instintiva imaginació cap a l’acudit erotico-fàcil, és a dir, centrem-nos en el tema de la multiculturalitat que és molt seriós: si volem ser multiculturals, haurem d’aprendre també l’àrab, el romanès, etc. i sé que la majoria dels valencianoparlants estarem disposats, una vegada més, a fer l’esforç –noblesa, i sobretot garrotada històrica, obliga-... però, això sí, haurem de demanar a canvi dues coses: als poders públics que estiguen per la feina i als nostres veïns, tan valencians com nosaltres però parlant només una llengua que, per favor, no siguen racistes, que aposten per la multiculturalitat i, per tant, que aprenguen també la nostra, el valencià.


..... ---- ººº oooooooo 00000000 OOOOO ***** OOOOO 00000000 oooooooo ººº ---- .....
Aquest article fou publicat al nº4 de "FONT", publicació d’investigació i estudis vila-realencs. Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Vila-real, maig de 2002.
Uns anys més tard, concretament el 27 de febrer de 2006 el Ple de l'Ajuntament de Vila-real acordava, per unanimitat de tots els regidors de tots els grups polítics amb representació municipal (IU, BLOC, PSOE i PP) recuperar el nom històric de Vila-real (acord que ha estat ratificat per la Generalitat Valenciana al Decret 180/2006, d’1 de desembre, del Consell Valencià pel qual s’aprova la forma exclusiva en valencià de Vila-real, atenent criteris històrics i filològics; publicat al DOGV número 5.402, de 5 de desembre de 2006. I també, naturalment, pel Govern de l'Estat que ha publicat aquest decret al B.O.E. de 30 de gener de 2007.



Per tant, actualment Vila-real és un topònim protegit per la legalitat vigent, l'únic oficial, de manera que no hi caben traduccions a altres llengües o modificacions arbitràries que no venen al cas)




Bibliografia temàtica. Autors i publicacions valencianes sobre la ciutat

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes