El divendres 15 de gener, a les 19,30 hores i en la Sala d'Actes de la Caixa Rural, vam fer una conferència conjunta (amb Domingo Font) que portava per títol: LA GUERRA CIVIL A VILA-REAL (1936-1939). Memòria fotogràfica.
Organitzada pel BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, l'acte va consistir en el comentari d'un centenar (100) de fotografies sobre el conflicte bèl·lic (quasi totes de Vila-real i unes poques de les ciutats de la comarca) ja que, fins ara, tots teníem al pensament la memòria oral dels familiars més majors però, encara, és molt escassa la memòria fotogràfica.
Amb la visualització de la Guerra Civil en imatges únicament pretenem retre un senzill homenatge als vila-realencs víctimes d'aquell conflicte fratricida, emmarcat dins dels actes culturals que es fan a Vila-real cada mes de febrer i, especialment, en el 800 aniversari del naixement de Jaume I, el nostre rei fundador.
La Guerra Civil va ser una guerra fratricida, provocada pel fracàs del cop d'Estat portat a terme pels militars rebels a la República i auspiciat per part de la dreta, des del moment del triomf electoral del Front Popular a les Eleccions Generals del febrer de 1936. A Vila-real, però, el candidat local Sanz Cabrera de la Dreta Regional Valenciana (5.952) doblà el resultat del més votat de l'esquerra, és a dir, de Sapiña (PSOE,3.274). Aquestes Eleccions, malgrat ser Generals, significaren a nivell local el canvi de Gestora Municipal per decissió governativa, de manera que cap de les dues corporacions republicanes (ni la Gestora de maig de 1931, ni la de febrer de 1936) respongueren, fidelment, als vots que els electors vila-realencs depositaren a les urnes.
Actualment comencem a tenir dades tant per desmitificar la República com a exemple de gestió democràtica per part d'uns i d'altres (en un context de colpisme i/o revolució a nivell estatal), com per considerar-la, erròniament, l'antecedent directe de la cruenta guerra civil. Quant més temps passa, més podem apronfundir en la Història. L'arribada de tots els Papers de Salamanca a Vila-real ens pot ajudar, en un futur que desitgem pròxim, a esborrar les ombres que encara queden d'un temps molt incivil, trist i confús. Qualsevol temps passat mai ha estat millor que el present i, per això mateix -encara que mai hem de perdre el sentit crític ni el desig de millorar cada dia-, el coneixement de la història ens ajuda a encarar el futur amb optimisme.
I donat que l'assitència de públic ha estat molt nombrosa, volem doner les gràcies públicament a tots els que s'interessen per conéixer la nostra història més pròxima i que en són cada vegada més.
*******************************************************************************
Els anys de la Segona República (1931-1936) foren molt dinàmics a Vila-real ja que, des del primer moment, va ser rebuda amb bastant discreció, per no dir satisfacció general.
En principi, Vila-real comptava a la dècada dels trenta amb un bon grapat d’entitats culturals i econòmiques que abraçaven tots els sectors, des de les més místiques i, fins i tot, esotèriques, ja que la ciutat també compta amb una lògia maçònica, anomenada Sol Naciente, fins les més crematístiques com ara una entitat bancària pròpia. El mateix podem observar en l’àmbit polític i cultural, amb institucions que van des de l’àmbit més religiós fins a les més arrelades a les reivindicacions socials del proletariat de l’època, amb una gran diversificació d’interessos polítics entre les forces més representatives del moment: catòlics, republicans, radicals i socialistes.
En el camp educatiu, durant l’etapa republicana el govern acomet la creació d’emblemàtics grups escolars que encara hui perviuen, així com les primeres gestions per dotar la ciutat d’una biblioteca. A la vegada, es pot constatar una inusitada activitat cultural, malgrat tractar-se d’una població de només 20.000 habitants, amb dificultats econòmiques, diferències socials i un elevat índex d’analfabetisme, sobretot entre les dones. Bona prova d’això s’aprecia en els concerts de la Banda Municipal La Lira i la Rondalla “Ta-go-ba”, així com els de grups de caràcter més lúdic com ara Los 6 y jazz, la tasca desenvolupada a les escoles musicals d’Els XIII i dels Lluïsos ("Schola Cantorum"); la presència de tres grups teatrals d’aficionats (el quadre escènic d’Els XIII, l’Agrupació Peris Celda i la Penya Artística Obrera) que possibilitaren l’aparició d’autors locals com ara Pasqual Cabrera, Manuel Fenollosa, Enrique Ramón Perdiguer, etc. Sense oblidar el nombrosos premis literaris de Joaquim Tuixans, les publicacions de Juan Manuel Borrás Jarque, els estudis historiogràfics del carmelita descalç Ramon de María o els treballs poètics d’Angelina Abad, el pare Bernardino Mª Rubert Candau i Santiago Lloret Pesudo, els quals apareixien de manera freqüent a la premsa local i provincial; els èxits de l’escultor Ortells a la capital de l’estat, així com el dels joves pintors Gumbau, Gimeno Barón i Nicomedes.
Tampoc es pot obviar la participació vila-realenca en la signatura de les Normes de Castelló, a l’igual que les col•laboracions en la confecció del Diccionari de la Llengua Catalana per part del finat Mossén Benet Traver o del mateix Juan Manuel Borràs Jarque, així com el gran nombre de conferències, mítings i xerrades de caire i temàtica heterogènies que es portaren a terme durant aquest període d’intens activisme polític, però també cultural.
En l’àmbit econòmic, a banda de la crisi tarongera de finals de 1935, es va desenvolupar la vocació industrial de la ciutat, diversificant-se l’espectre productiu amb un incipient sector terciari, encara que l’agricultura, naturalment, seguirà sent la principal activitat i, a la vegada, el motor del naixement d’importants indústries paral•leles.
En el terreny dels ideals, són predominants els religiosos, però si aquests, en principi, foren un motiu de recel envers el sistema (perquè encara es mantenia, majoritàriament, la màxima decimonònica recurrent que deia el liberalismo es pecado), amb el temps, molts creients i practicants catòlics, s’integraren en el règim republicà: no s’ha d’oblidar la militància catòlica en els sectors moderats del radicalisme. Per exemple, els fets anticlericals, a banda de l’esmentat del Calvari, no sovintejaren a la ciutat fins e1 juliol del 1936 quan, evidentment, tocaren totes les alarmes per al sistema. La importància dels cercles republicans, sobretot el radical, així com el protagonisme del sectors sindicals, catòlics i socialistes, marquen certa tendència republicana moderada, que ve a confirmar-se amb l’escàs arrelament del partits d’ideari feixista, comunista o, fins i tot, del sindicalisme de signe àcrata que tradicionalment s’arrelava en l’entorn agrari.
El sector primari continuarà sent el més influent pel gran pes del conreu citrícola des de finals del segle XIX. L’ascens de la dreta, a nivell local, en les eleccions del febrer del 36 encara que no tingué efecte a nivell oficial, marca la força quantitativa del gran nombre de petits propietaris que comparteixen propietat i treball assalariat i que no volen exposar-se a polítiques massa reformistes, com ara les assajades al primer bienni republicà. Tanmateix, la problemàtica citrícola local tenia molt poc a vore amb el programa de la Reforma Agrària adreçat als grans latifundis i senyorius d’Extremadura i el sud espanyol en general, on la institució del mayorazgo estigué fortament arrelada: a Vila-real, la Reforma Agrària només arribà a aplicar-se tímidament, en plena Guerra Civil, amb expropiacions populars espontànies que, segons Aurora Bosch, només aplegaren a un total de 55 finques en el terme municipal, a banda de la col•lectivització d’un reduït nombre d’indústries. Açò ve a confirmar la tesi de Malefakis de que la Reforma Agrària republicana va ser més un intent que una realitat.
L’aspecte més nefast, en canvi, vindria al final del període republicà ja que amb la Guerra Civil es deslligarien els vells fantasmes maximalistes i, encara que la condició de religiosos practicants d’un gran nombre de vila-realencs seria condició necessària i, moltes vegades, suficient, per perdre la vida en aquells temps de bogeria dels primers mesos de guerra (de juliol a novembre del 36), és evident que les penalitats arribaren per a tots, perquè molts vila-realencs republicans perderen la vida, simplement, per una convicció romàntica. I malgrat no tenir “màrtirs il•lustres” de la talla de Carrasco i Formiguera o Lluís Lucia -només per posar dos exemples-, s’ha demostrat amb l’estudi i el pas del temps que molts vila-realencs, moderats i republicans de bona voluntat, no tingueren lloc en cap dels dos bàndols enfrontats en arribar la guerra fratricida del juliol del 1936.
La propietat de la terra, malgrat la inseguretat que pot crear un bombardeig, vindria a ser una espècie de vacuna perquè, encara que mal alimentats, els vila-realencs podrien resistir a base de pa de panís, dacsa i moniatos.
I tots aquells que tingueren el “privilegi” de ser dones -encara que es donà algun cas aïllat de dones al front- o de ser “massa majors o massa menuts per anar a la guerra”, però, sobre tot els que pogueren tornar del front, no acabarien de creure’s que el 14 de juny de 1938 s’acabava la guerra a Vila-real. Després d’una acarnissada lluita, cos a cos, quan enfilaren el Camí Real la resta de tropes franquistes del general Aranda, i malgrat el ressò no massa llunyà de les bombes, aquestes ja mai tornarien al terme de Vila-real... a canvi, per suposat, d’un preu tan elevat com seria el de la consolidació d’una dictadura militar, iniciada amb una llarga postguerra amb privacions de tot tipus.
La República, per tant, tot considerant-la globalment, fou, malgrat tot, l’intent més seriós d’implantar a l’Estat espanyol un autèntic règim democràtic fins la transició política posterior a la mort del dictador Francisco Franco que, potser, ha tingut més èxit que l’assaig dels anys trenta perquè la conjuntura internacional i europea és, ara, més favorable a la democràcia i perquè la memòria històrica sempre és pedagògica per al present i didàctica per al futur.
Els totalitarismes i els errors del passat continuen sent una gran lliçó històrica que, en certa manera, han aprés els polítics de totes les tendències, malgrat els excessos verbals i les eixides de to d’alguns personatges actuals de la geografia parlamentària, periodística i, fins i tot, mediàtica espanyola quan, objectivament, han passat 75 anys des d’aquella proclamació de la República tan romàntica, estranya, revolucionària, populista, desitjada i, alhora, no tant democràtica si la mirem amb ulls del segle XXI.
El XXI podria ser el primer segle de la Història de l’Estat Espanyol sense cops d’estat, ni intents al respecte, si totes les forces polítiques segueixen treballant amb les eines de la democràcia, és a dir, des de la lleialtat al poble, el compliment de la llei, la transparència, el pluralisme, el respecte a la diversitat, la multiculturalitat, etc. amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justa, lliure i culta, on la igualtat d’oportunitats siga una realitat per a tota la ciutadania i no un tema de debat temporal que, de tant en tant, es trau dels calaixos de sastre de les utopies.
Vila-real, 14 d’abril de 2006,
DOMINGO FONT PITARCH / ANTONI PITARCH FONT
De Vila-real al temps de la República (1931-1936), ISBN: 84-88331-94-0; pàgs. 105-112.
