16 de març 2010

EL TOPÒNIM VILA-REAL A LA PENÍNSULA IBÈRICA



Vila-real (Plana Baixa) naix, segregada del terme de Borriana, per la voluntad del rei fundador Jaume I, el 20 de febrer de 1274 com una ciutat del Regne de València regida, en principi, pels Furs d'Aragó, fins acollir-se als Furs de València (1329), precisament, tot incorporant-se amb representant a les Corts Valencianes com a Vila de primera i formant part del Braç Reial, només superada en rang i jerarquia política per València, Xàtiva, Oriola i Alacant, és a dir, les Ciutats de primera.


Com a ciutat o vila reial, porta al seu escut les quatre barres roges sobre camp d'or (com a ciutat de la reialesa de l'antic Regne de València i de la Corona d'Aragó), envoltades de roure (dreta) i llorer (esquerra) i rematades a la part superior amb corona reial oberta.


Però Vila-real, Ville Regalis en el llatí original de la Carta Pobla, ha tingut diferents noms al llarg de la història (Villarreal, Villarreal de los Infantes, Vila-real / Villarreal i Vila-real) com ja vaig explicar al maig de 2002 (potser abans que cap altre historiador i/o aficionat a la història) a la Revista FONT, amb un article sota el títol Els noms de Vila-real.


Per cert, si consulteu alguna d'aquestes enciclopèdies lliures que tant han proliferat darrerament, teniu en compte que sempre s'ha de contrastar les dades. De fet, ara fa més d'un any, ja vaig advertir els editors d'una enciclopèdia de prestigi que Vila-real dels Infants no ha estat mai ni un nom oficial de la ciutat, ni, molt menys, un nom històric (encara que a dia d'avui no ha subsanat l'error) i, per tant, podeu suposar la quantitat d'errades i mancances que viatgen per internet en forma de racons del malfeiners, enciclopèdies obertes, etc. quan tots els vila-realencs assenyats sabeu que Vila-real, a dia d'avui, és l'únic topònim oficial de la ciutat a nivell local, comarcal, estatal, a la Unió Europea i a la República Popular de la Xina...


Una altra cosa són les traduccions que cadascú pot fer des de qualsevol racó del món o el nom de l'equip de futbol de la ciutat de Vila-real que, fins ara, continua sent el de Villarreal C.F.



El 1811 les Corts de Cadis van derogar els senyorius jurisdiccionals, desapareixent així la divisió entre senyoriu i reialenc, però, des de Felip V i la Guerra de Successió (arran de la Batalla d'Almansa i els primers Decrets de Nova Planta de 1707), no solament es va traduir el nom històric de Vila-real al castellà, sinó que ja s’havia perdut aquesta segona distinció, és a dir, la de ciutats i viles reials a l’antiga Corona d’Aragó i a la resta d'antics regnes peninsulars sotmesos a les lleis de Castella. Des de 1811, per tant, tampoc hi haurà senyorius castellans o dependents de la monarquia borbònica.



Evidentment, al segle XIII, quan es va fundar Vila-real per Jaume I, ja existien d'altres viles reials a tot el territori peninsular i també pobles i llogarets amb el mateix topònim, en portugués o en castellà, i, per suposat, amb diferents grafies, així com el cognom Villarreal que prové del Nord de Castella, estava molt estés pel País Basc, s'ha estés per Hispanoamèrica i, com quasi tots els cognoms peninsulars, també va baixar cap al centre (Madrid) i cap al sud, però, això sí, en cap cas té relació alguna amb la ciutat mediterrània de la Plana Baixa.



Durant els darrers mesos de 2009, la Revista Poble ha anat publicant-me, de forma intermitent, una sèrie d'articles sobre altres ciutats peninsulars amb el mateix topònim, Vila-real -algun dia seguirem l'estudi dels Vila-reals del món-, a una secció sota el títol ELS ALTRES VILA-REALS que us presente a continuació...

*******************************************************************

*******************************************************************





LEGUTIANO

Villarreal de Álava, oficialment Legutiano (Legutio en euskera) és un municipi alabés del País Basc, envoltat d’embassaments, situat a la comarca o Quadrilla de Zuya, format per diversos pobles o consells: Elosu (inclou el barri d’Olleria), Gojain, el propi Legutiano (on hi ha l’ajuntament que dona nom a tot el conjunt urbà i rural), Urbina i Urunaga (amb el barri de Nafarrete).

La carta pobla data de 1333, és a dir, es tracta d’un municipi més menut, però també més jove que el nostre Vila-real de Jaume I des del punt de vista oficial ja que, de segur, també comptava amb uns pocs habitants amb anterioritat a la data assenyalada.


..tenemos por bien demandar poblar una villa en el lugar que dicen Legutiano que es en Álava, ...é que haya nombre de Villarreal de Álava. E para esta villa poblar dámosles estas aldeas que son nuestras en Álava, Huruaga, Egoiain, é Urbina, é Anguello, é Nafarrete, é Losu, para que vengan a morar los pobladores de ellas que agora y son..

Situat a 15 Km. al nord de Vitòria (Gasteiz), limita amb els municipis de Zigoitia, Arrazua-Ubarrundia i Aramaio (en Àlaba), Ubide i Otxandio (Biscaia) i amb Leintz-Gatzaga (Gipúscoa) amb fàcils accesos des de Vitòria (Gasteiz) i Bilbao (Bilbo) per la N-240.


La vila va ser fundada -com hem apuntat abans- el 1333, pel rei castellà Alfons XI. Com a base per a la seua fundació, el rei va prendre la població de Legutiano, a la qual va canviar de nom, va dotar de furs i va donar jurisdicció sobre diverses aldees. En 1371, el rei Enric II va atorgar la vila com a senyoriu a Juan de Abendaño, noble biscaí que li havia donat suport durant la guerra civil de Castella. Des de llavors, paradoxalment, deixà de ser una vila reial ja que va restar a mans d’una familia noble, fins el 1683 quan es reintegrà al reialenc després de la mort de Maria Ladrón de Guevara Abendaño, comtessa d'Escalante i última senyora de Villarreal, la qual va morir sense descendència i deixant la seua senyoria a la Corona en testament.

Legutiano ha estat escenari d'enfrontaments bèl•lics considerables. Els primers es van produir durant les Guerres Carlines, en les quals va ser una posició molt cobejada, en ser considerada la clau de Vitòria. L’any 1875, durant l’estiu, va patir dures accions i grans incendis per part dels liberals.


A la Guerra Civil Espanyola, el fet més trist i destacable fou la Batalla de Villarreal (entre el 30 de novembre i el 24 de desembre de 1936), única ofensiva que va realitzar el Euzko Gudarostea (Exèrcit Basc de la República). Aquesta ofensiva pretenia ocupar l’estratègica posició de Legutiano/Villarreal i avançar des d’ací cap a Vitòria i Miranda de Ebro. Tanmateix, l’ofensiva va fracassar i els milicians i gudaris bascos van ser incapaços d’ocupar la vila, tot i els durs bombardejos i els nombrosos atacs. Es calcula que van morir, entre atacants i resistents, més de 4.000 persones (civils i militars).

Villarreal, transcrit en ocasions en la forma Vila Real (1463) o Villa-Real (1742) (de segur que tots sabeu de què parle: El nom és Vila-real, almenys el nostre), ha estat el topònim comú d’aquesta localitat, des de la seua fundació al segle XIV fins les darreres dècades del segle XX. El seu nom, com el nostre, fa referència a la condició de ser Vila de reialenc, és a dir, que els seus habitadors medievals eren lliures i només havien de rendir comptes davant l’autoritat reial.


En la dècada de 1910, per suggeriment de la Reial Societat Geogràfica es va canviar la denominació oficial per la de Villarreal de Álava per tal d’evitar la confussió amb l’altra vila reial basca, és a dir, Villarreal de Urrechua.

Legutiano es el nom que tenia la població abans de que se fundara la vila. El topònim, però, malgrat caure en desús, ha estat recuperat als darrers anys democràtics sent, actualment, l’oficial i el més usat pels mitjans de comunicació.


L’economia de Legutiano és industrial ja que, a les darreres dècades, s’han instal•lat empreses procedents de Vitòria i de l’Alt Deva que busquen expandir-se aprofitant les ubicacions estratègiques que possibiliten les bones comunicacions per carretera, la carestia de l’habitatge a Vitòria però, també, l’entorn natural i la bellesa del paisatge. Al sud del municipi, destaca el polígon industrial de Gojaín, un dels més importants en terres alabeses. D’entre totes les empreses, la de més renom és la fàbrica de cartes d’Heraclio Fournier, és a dir, la més famosa del ram de la baralla.


Por que entre las cosas que son dadas a los Reyes señaladamente les es dado de hacer gracia e merced mayormente o se demanda con razón(...), como Nos, don Alfonso, por la gracia de Dios, Rey de Castiella(...), por gran voluntad que habemos de poblar la nuestra tierra, e porque sean más acrescentables los pobladores en ella, tenemos por bien de mandar poblar una villa en el lugar que dicen Legutiano, que es en Álava, por que sopimos por hombres bonos que era nuestro servicio, e que haya nombre de Villarreal de Álava. E per les facer más bien y merced dámosles e otorgámosles que hayan el fuero de las leyes según lo dimos a los de Álava. E que nos fagan de la dicha nuestra villa guerra e paz a nuestro mandado, airados y pagados a Nos y a los Reyes que reynaren después de Nos en Castilla e en León.
Fuero de Villarreal de Álava, 15 de Abril de 1333
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::




VILA REAL (Tras os Montes)

Extensió: 370 quilòmetres quadrats
Població: més de 50.000 habitants
Província: Tras os Montes
Regió: Nord
Economia: Agricultura, Tèxtil i Artesania.

Llocs d’interés: Seu de la Catedral de Sao Domingos, Església de de São Pedro i Palau de Mateus


Vila Real és un municipi portugués situat al districte de Vila Real (amb més de 200.000 habitants en total) i a la regió Nord i Subregió del Duero. L’any 2001 comptava amb un total de 49.957 habitants i, ara mateix, sobrepassa també els 50.000 en una extensió municipal de 370 quilòmetres quadrats. Limita al nord amb Ribeira de Pena i Vila Pouca d’Aguiar, a l'est amb Sabrosa, al sud amb Peso da Régua, al sudoest amb Santa Marta de Penaguiao, a l'oest amb Amarante i al nordoest amb Mondim de Basto. Vila Real, la capital de Trás-os-Montes, a l’extrem nord-est de Portugal, s'alça a uns cinc-cents metres sobre el nivell del mar entre els rius Corgos i Cabril. És una ciutat d'interior, de muntanya, equidistant entre la frontera espanyola i l'Oceà Atlàntic. De característiques urbanes i rurals en bona convivència, amb muntanyes a un costat i vinyes a l'altre, és una ciutat jove, amb universitat, vocació acadèmica i dotada de totes les infrastructures bàsiques però, a més, compta amb d’altres tipus d’instal•lacions com ara un circuit urbà.


De la seua història antiga només queden restes d'assentaments i de les diferents invasions. És en 1289 quan Don Dinis, el rei trobador, concedeix el títol fundacional de la pobla de Vila Real de Panóias, que acabaria per transformar-se en la ciutat actual. En arribar a la ciutat, crida l'atenció un pintoresc conjunt de cases que sobresurt del paisatge. Entre els segles XVII i XIX el poble de Vila Real va acollir moltes famílies nobles, les residències de les quals encara es poden contemplar al paisatge urbà amb façanes blasonades amb els respectius escuts d’armes llaurats en pedra ja que Vila Real, com a població més important de la regió de Tras-Os-Montes i Alto Douro, assoleix l'estatut de capital de província i així creix la seua importància econòmica, demogràfica i administrativa, amb la presència de nobles al seu entorn, per influència de la casa dels marquesos de Vila Real. Enguany, com hem comprovat al Butlletí Municipal Vila Real, fa 83 anys que va obtenir el títol de ciutat, és a dir, molt després que el nostre Vila-real.


La ciutat és plena d'edificis interessants: esglésies i cases nobles. Un passeig a partir de la Cambra Municipal (edifici del s. XIX), en l’avinguda Carvalho Araújo, ens porta cap a un conjunt medieval, amb la Casa de Diogo Cao, navegador i explorador, i diversos edificis blasonats. D’entre els edificis principals trobem la Capela Nova, també anomenada Igreja dos Clérigos, amb un interior barroc de rajoles i la Igreja de Sao Domingos –ara catedral - davant la Casa dels Marquesos de Vila Real. El Museu de Vila Real està especialitzat en arqueologia i numismàtica, amb una col•lecció de 40.000 monedes romanes. També compten amb Museu de Geologia (Universitat de Tras-Os-Montes). A la zona antiga de la ciutat és on duen a terme les excavacions arqueològiques. També destaquen les esglésies de S. Dinis i la Capela de Sao Bras. Pels voltants d’aquesta capella trobem una de les obres més representatives del barroc portuguès de principis del s. XVIII, la Casa Mateus, famosa a tot el món pel vi que porta el seu nom. Els descendents del fundador del “Mayorazgo de Mateus” dediquen actualment el palau a activitats relacionades amb la música i la literatura. En el recinte es troben uns magnífics jardins, una capella barroca, a més de la gran biblioteca del palau que custòdia un exemplar d'Os Lusíadas.


Els espais naturals engloben al Parc Natural de l’Alva, en plena muntanya, on es troben embassaments i una àmplia zona granítica anomenada Arnal. Un altre espai interessant és el Fojo do Lobo, centenària muralla destinada a combatre la presència de llops a la serra. L'artesania de la zona comprèn interessants treballs en ceràmica, llautó, diferents teixits artesanals –fets amb telers-, teixits de lli i "tamanqueiros", també artesans, que elaboren un calçat que molt conegut, amb soles de fusta, anomenat "tamancas".



El municipi de Vila Real es subdivideix en 30 freguesies, 3 d’elles considerades urbanes:

_ Abaças
_ Adoufe
_ Andrães
_ Arroios
_ Borbela
_ Campeã
_ Constantim
_ Ermida
_ Folhadela
_ Guiães
_ Justes
_ Lamares
_ Lamas de Olo
_ Lordelo
_ Mateus
_ Mondrões
_ Mouçós
_ Nogueira
_ Nossa Senhora da Conceição (urbana)
_ Parada de Cunhos
_ Pena
_ Quintã
_ São Dinis (urbana)
_ São Pedro (urbana)
_ São Tomé do Castelo
_ Torgueda
_ Vale de Nogueiras
_ Vila Cova
_ Vila Marim i
_ Vilarinho de Samardã
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::



VILA REAL DE SANTO ANTÓNIO

Aquest poble fronterer, situat a la banda portuguesa de la desembocadura del riu Guadiana, atresora moltes qualitats naturals, històriques, culturals, comercials, que li donen un atractiu especial com a indret turístic a qualsevol època de l’any. Per això és tant freqüentat per ciutadans espanyols i europeus de totes les edats, per gaudir de les opcions que ofereix als visitants d’una manera constant, independentment de l’oratge i la conjuntura meteorològica estacional.



Vila Real de Santo António és una ciutat del districte de Faro, a la subregió de l’Algarve. Es tracta d’un petit municipi turístic amb uns 18.000 habitants en una àrea de 57,53 km2 i subdividit en tres freguesies o llogarets (Vila Nova de Cacela, Vila Real i Monte Gordo). Vila Real de Santo António va ser fundada en 1774 per voluntat del marquès de Pombal, prop de la desembocadura del Guadiana. La ciutat és va construir en només dos anys, d’acord amb l’estètica de la Il•lustració del segle XVIII, és a dir, un barroc racionalista caracteritzat per la planimetria, l’altimetria i la volumetria.


La fi del segle XIX i les primeres dècades del XX van ser, com al nostre Vila-real de La Plana per la taronja, també de properitat al Vila Real de Santo António de l’Algarve com a conseqüència del comerç de la sardina i la tonyina, esdevenint un important centre d’enllaunat i conserva pesquera a la costa, mentre es destinava a port la desembocadura del Guadiana amb el tràfic generat per les mines de Santo Domingo. La primera ciutat de l’Algarve que va tenir enllumenat, amb fanals de gas (1886), fou, precisament, Vila Real de Santo António.


El rigor arquitectònic del Marqués de Pombal, encara és present i plenament integrat en l’eix urbà amb la plaça del Marqués de Pombal amb l’històric carrer pombalià convertit en la principal zona comercial de la ciutat, amb l’Obelisc i les quatre torres que delimiten els vèrtexs on trobem l’Ajuntament i l’Església. Una autèntica plaça major amb tots els símbols històrics de la que se senten orgullosos el cent per cent dels habitants, o vila-realencs, de Santo Antonio.


Vorejant el riu, podem observar l’edifici de la duana, juntament amb els edificis antics de les societats de pesca que divideixen la ciutat en dues meitats simètriques, així com les dues torres -utilitzades per protegir la vila als primers temps- que tanquen un bell conjunt.

Per als que ens agrada conduir -cotxes de qualsevol marca-, es pot fer una ruta molt interessant amb un desplaçament relativament curt (això ho saben bé uns que van venir des de Lisboa, o des del mateix Santiago de Compostel•la fins Vila-real en una jornada), ja que la comarca de l’Algarve portugués es troba a menys de 200 km de Sevilla i molt a prop de la turística ciutat de Faro, passant per l’autovia A-92 i el travessant el nou pont internacional d’Ayamonte.


Si us animeu a visitar-la els propers nadals, podreu comprovar in situ que a l’hivern, tant a Vila Real de Santo Antonio com a totes les petites poblacions de la Costa de la Luz de Portugal, es gaudeix durant el dia d’un clima primaveral, entre 10 º i 20 º, que propicia el passejar per la ciutat, fer compres al detall en botigues distingides o visitar els nombrosos mercats típics de format més rural, fer senderisme i cicloturisme per les rutes dels voltants, menjar a l’aire lliure de les terrasses dels restaurants, navegar pel Guadiana, visitar els verds parcs amb les zones d’aiguamolls i les reserves naturals i, per suposat, les rutes més urbanes i artístiques dels monuments històrics.



La gastronomia autòctona que serveixen als nombrosos restaurants i hotels de la ciutat, és a base de peix i marisc de l’Atlàntic (tonyina, gambes, cloïsses, moixama, etc.), amb una bona relació qualitat/preu que encara es manté, malgrat la crisi. Compta també amb animats barris comercials amb decoració singular, on es poden adquirir tot tipus d’articles, des de roba de vestir a esportiva, joies, pastisseria, licors, etc.

En definitiva, una zona ideal per visitar tot l’any, ja que han aconseguit consolidar el primer manament del turisme sostenible, és a dir, l’equilibri sagrat en la relació preu-qualitat... Que en prenguen nota els gurús de la decadència i encariment de la Mediterrània: Sí, aquells del sol-i-platja i clavà-de-navalla....

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::



VILLARREAL DE HUERVA

A més de residir a la pròpia localitat, els habitants de la població de Villareal de Huerva s’escampaven pels masos i habitatges propers al nucli urbà original que està situat a la comarca de Daroca (Saragossa), a 867 metres sobre el nivel del mar, encara que actualment a penes acull 200 habitants en total.


En el Cens de 1857 apareixen aquests assentaments humans dispersos:
- Els molins fariners de Lahoz i els propis del municipi.
- Les casetes de llauradors.
- El “Ventorrillo” i “Ventas” de Huerva, Puente, Puerto de San Martín, Vega Alta i la Venta Vieja,
- L’ermita de la Mare de Déu del Rosari i la casa de l’Ermità.


La modesta economia agrària és encara predominant, mentre el sector serveis comença a guanyar terreny. L’oratge presenta molts contrastos típics del clima mediterrani continentalitzat: molta calor a l’estiu i, fins i tot, nevades a l’hivern.
Destaquen pel seu interès el Pont de Almada, situal al Camí Real, així com les restes ibèriques i musulmanes de la muntanyeta del mateix nom. A l’altre extrem de la població es conserven les restes d’un castell, a l’interior del qual s’edificà l’església parroquial barroca tot ocupant el lloc d’una anterior d’estil mudèjar que ens ha deixa la magnífica torre com a testimoni d’aquells temps medievals.
També és de gran interès l'ermita de la Mare de Déu del Rosari, situada al vessant de la muntanya, amb allotjament i zona per realitzar acampades. Des d’ací també es pot contemplar la taula d’interpretació del Camp de Romans que ens ofereix una magnífica vista de tota la comarca de Daroca. Al camí vell de Llevant podem observar un esplèndid peiró o creu de terme en honor a la Verge del Pilar, també anomenat “Peirón de la Venta”.


Villarreal de Huerva destaca en la commemoració de les seues tradicions per mantenir dues dates que no són de comú celebració a la resta de poblacions veïnes. Així, el primer de maig, el dia de "las Mozas", amb romeria a l'ermita de la Mare de Déu del Roser i el diumenge de Pentecosta (el setè diumenge després del diumenge de Resurrecció), el dia de "los Mozos". La peculiaritat d'aquestes dues festes és que el dia de "las Mozas", en finalitzar la missa es mengen al saló de l'Ermita tots els plats que preparen durant la nit anterior els components de les quatre famílies encarregats de fer "el gasto” o despesa. El dia de les xiques, en primer lloc només mengen les dones i en acabar aquestes, entren els homes al saló a menjar, mentre que el dia dels mossos, és al contrari, és a dir, primer mengen els homes i després les dones. El menú per als dos dies és el mateix: d’entrants, pepitòria; com a primer plat, fesols blancs cuits; de segon, xai cuit amb esqueixos vegetals i, per acabar, com a postres, unes natilles casolanes. Totes aquestes viandes es serveixen en fonts de ceràmica per a quatre comensals que mengen amb cullera de fusta.


El 6 de juny es realitza una nova romeria, amb la pujada dels sants a l'ermita en processó, Missa i nova celebració gastronòmica. La primera setmana d'agost se celebren les festes patronals en honor de la Verge del Roser. Els habitants de Villarreal de Huerva sempre han tingut predilecció per la música i, en especial, per tocar la guitarra... potser l’esperit de Francesc Tàrrega també s’encomanà als altres vila-realencs, com continua escampant-se per tot arreu mitjançant els sons del mòbil i –esperem- pel ressò de la culminació del centenari de la seua mort (1909-2009).

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::




VILLARREAL DE LA CANAL

Villarreal de la Canal (Villarreyal d'a Canal en aragonés) és una localitat situada a la comarca de Jacetània, al nord-oest de la província d’Osca, entre les serres interiors i exteriors del Prepirineu aragonés. S’orienta sobre un breu turó, al marge dret del riu Majon, que aboca, molt aprop, les seues aigües al riu Aragó. Per arribar cal agafar el desviament que arranca de la carretera N-330 (la d'Osca a Pamplona, per Puente la Reina de Jaca -no Gares, el de Navarra-) als pocs quilòmetres de passar Berdún, cap a la dreta, enfront de la Venta del Veral, és a dir, al límit de la província d’Osca amb la de Saragossa entre les estribacions de la Serra d’Orba.

El nucli urbà de Villarreal de la Canal està inclòs entre els conjunts històric-artístics del Camí de Sant Jaume. Les cases miren a la ribera del Manjón, d'una banda, i per una altra al Canal de Berdún. Avui en dia ja no és un municipi independent, ja que ho havia estat entre 1.834 i la dècada de 1960-1970 quan es va unir a Berdún, Biniés i Martes per formar el nou municipi de Canal de Berdún, amb capitalitat a Berdún. Des de 1834, després d'haver estat merindat, sobreacollida i vereda de Jaca i, a partir del segle XVIII, del corregiment de Cinco Villas, ha acabat integrant-se en aquest modest, des del punt de vista demogràfic, conglomerat urbà.

Com a patrimoni del Rei, és a dir, Vila reial, el maig de 1325 va ser venuda per Jaume II a Llop Sánchez de Lluna amb la condició de poder recuperar-la en un termini de vint anys. Eclesiàsticament va dependre de l’Arxiprestat de la Vall d’Ansó ja que al segle XIII comptava amb església col•legial amb dos racioners. També va pertànyer al Bisbat d’Osca fins el 1571 en què va passar a la competència del Bisbe de Jaca. La seua parròquia està dedicada al Salvador i té planta de creuer baix, amb nau rectangular, amb dues capelles i tester recte. La porta d'entrada s'obre al sud, sota l’atri, i es cobreix amb volta estrellada. Als afores s'alça l’ermitori de la Mare de Déu de l’Esperança.



Villarreal de la Canal va arribar a comptar amb 32 focs al segle XV quan aquest era el sistema de fer els recomptes demogràfics (un foc o llar equivalia a una casa amb 3,4 o, fins i tot, més de 6 membres quan parlem d’èpoques de bones collites i, per tant, d’escassa mortalitat) , mentre el Cens de Madoz –ja al segle XIX- va consignar-li 56 cases amb 33 veïns i 204 ànimes, mentre el primer cens oficial històric –i fiable-, és a dir, el de 1857 ja parla de 427 habitants en total. No obstant això, en l’actualitat –a finals de la primera dècada del segle XXI- només arriba als 60 habitants de dret ja que, en realitat, és possible que se’n comptabilitzen molt menys si parlem de població de fet.

Les festes patronals es celebren el 20 de gener en honor a Sant Sebastià, mentre a l’agost, el dia 15, també tenen les seues pròpies Festes d’Estiu. Durant la celebració de les Festes d’Estiu tenen lloc diversos actes: Santa Missa, tir al plat, concurs de guinyot i mus, actuacions musicals, en sessions de vesprada i nit, xocolatada, migada (els famoses miques de pastor), paellada, etc.


Com a Canal de Berdún es coneix la depressió situada entre el municipi de Jaca i Yesa que és recorreguda pel riu Aragó en les serres interiors del Pirineu. Es tracta de l'única depressió longitudinal pirinenca important excavada al llarg d'uns 50 quilòmetres, i marginada per altes serres que s'alineen en direcció est-oest. D'entre aquestes serres destaquen les d’Orba i Leire que tanquen la Canal de Berdún pel nord i les de Peña Oroel i San Juan de la Peña pel sud. La Canal té una altitud mitjana sobre el nivell del mar entre 600 i 750 metres, contrastant per tant amb les altures de les serres que l'envolten (en ocasions de més de 1.700 metres). Aquesta vall longitudinal ha constituït, fins a temps molt recents, l'única via natural de comunicació entre les diferents valls pirinenques. Es tracta per tant, d'una zona que ha tingut gran importància com a lloc de pas i comunicació entre valls que tenien poques possibilitats de fer-ho per zones més elevades. Així mateix en la Canal ha estat possible el cultiu de certs cereals que no podien ser cultivats en les valls pirinenques.


Els pobles que es troben geogràficament enclavats a la Canal de Berdún són els següents: Alastuey, Arbués, Arrés, Bailo, Berdún, Biniés, Javierregay, Larue, Majon, Martes, Puente la Reina de Jaca, Santa Cilia de Jaca, Santa Engràcia, Somanés i Villarreal de la Canal.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::






URRETXU


Aquesta Noble i Lleial vila es troba al peu de la muntanya d’Irimo (891 m.), a 355 metres d'alçada sobre el nivell del mar, amb els 1º 23' de longitud oriental i 43° 5' de latitud septentrional. Limita al nord amb Azcoitia, al sud amb Legazpia, a l’est amb Zumárraga i a l’oest amb Anzuola.


El seu terme municipal, en part, és de margues del cretaci amb arenisques intercalades, així com de pissarres, gresos i psamites infracretàcies; a prop hi ha jaciments d'ofita. El terreny és molt conreable i tant l'agricultura, com la ramaderia, han millorat molt als darrers anys degut a les ajudes públiques, tant de la Diputació com del Govern Basc.


Entre Urretxu i Zumárraga passa el riu Urola, límit d'ambdues viles. El municipi d’Urretxu es troba a l’interior de Gipúscoa, ocupa una extensió de 7.9 Km2 i compta, actualment, amb 6.761 habitants ja que, malgrat haver perdut població al llarg del segle XX, des de 1991 s’està recuperant demogràficament. Es un enclau primordial en les comunicacions amb les capitals basques per la seua ubicació central al País Basc.


La casa consistorial és gran, de carreus de pedra carreuó; hi ha 235 electors i un total de 9 regidors. Per a les eleccions de diputats provincials correspon al districte de Vergara, i al de Azpeitia per a les Corts o parlament basc.

Hi ha dues escoles regides per la germandat de la Caritat. Aquesta, que ocupa molt bon edifici, va ser fundada per José Vicente de Labeaga, veí de San Francisco de Califòrnia en memòria de la seua mare, Maria Ignacia de Gurruchategui, natural de Villarreal de Urretxu qui va deixar diferents quantitats, a l’efecte, amb especificació de la partida pressupostària que s’havia de donar a l'escola, des de l'any 1870.


Existeix a Villarreal de Urretxu una fàbrica de filats, una altra de filats i teixits de llana, dues de mobles, una d'objectes de vímet i diverses ferreries i ferreries mecàniques, El comerç respon bé á les necessitats del poble: hi ha bones fleques, sabateries, espardenyeries, barberia, etc. Els primers dimarts de cada mes es celebra fira d’animals, de ramats en general, però les fires més importants, de molt renom al seu entorn, són les de Santa Llúcia (13, 14 i 15 de desembre): aquests dies es reuneixen a la vila gran nombre de comerciants de teixits, merceria, joguines, cordelleria i molts altres articles, però, sobretot, sempre destaca el bestiar, la gran quantitat de menudets cavalls del país, els moshales, que són la nota característica de les fires de la Vila de Urretxu.

És incert l'origen etimològic d'Urretxu. La hipòtesi més estesa és la qual considera que el nom deriva de l'euskera i significa una mica semblat a l'avellaneda. Com ocorre en molts topònims bascos acabats en a, al ser aquest l'article en euskera sol perdre's, per això és tan habitual utilitzar Urretxu com Urretxua.


El topònim Urrechua és anterior a la fundació de la vila. En la carta de poblament que va estendre el rei Joan I de Castella en 1383 es pot llegir que dóna llicència per a poblar una vila en les nostres terres de Urretxu... i tenim perbé que prenga el nom de Villarreal. Durant segles el nom oficial de la localitat va ser Villarreal, mentre que comunament va seguir sent coneguda pel seu nom antic de Urrechua/Urretxu. En 1916 la Reial Societat Geogràfica va canviar el nom oficial de la localitat per Villarreal de Urrechua, per a evitar que fos homònima amb altres localitats de nom Villarreal existents a Espanya. En 1979 l'ajuntament va adoptar la denominació oficial d’Urretxu, transcripció de la variant Urrechu, d'acord a les normes ortogràfiques modernes de la llengua basca. Aquesta és actualment la denominació oficial i més comuna del municipi.

Don Joan I de Castella li va donar els furs, privilegis i llibertats que tenia la vila de Azpeitia. Però la vila de Segura, uns anys després, va reclamar-la, juntament amb Zumárraga i Ezquioga, obtenint-la per sentència confirmada per Don Enric III a Burgos el 15 de Juliol de 1405. D'aquesta manera va quedar reduïda a llogaret de Segura, sense més autoritat pròpia que un jurat, i en aquest estat va continuar fins que, per escriptura de 8 d'octubre de 1411, es segrega d'aquella vila, formant-ne una altra independent amb govern municipal propi, sense que Ezquioga ni Zumárraga entraren a formar-ne part.

La proximitat de les jurisdiccions de Zumárraga i Villarreal també ha donat lloc á llargs litigis i disturbis entre ambdós veïnats: l'any 1534, amb motiu de la construcció del pont de Zubiberria, es va litigar un llarg plet que va durar molt de temps; i també hem descobert que el 1713 van sostenir-ne un altre sobre la reposició de dues pedres que formaven part de l'estrep de l'indicat pont; també al 1776 a causa del servei de bagatges, que es va renovar el 1819. En obrir la línia fèrria del Nord en Zumárraga, es va haver de retocar el curs del riu Urola, que era la línia divisòria d'ambdós pobles que, aleshores, penetrava per una corba fins a l'actual fàbrica dels senyors Artiz; això va fer que la caseria Zelaikoa, que abans era de Villarreal, quedés en el marge dret del riu. Al mateix temps s'obria la carretera de Azcoitia a Villarreal, per facilitar l'accés dels pobles de la costa a l'estació de Zumárraga. Van voler els de Villarreal que passés pel seu carrer i, a l'efecte, van enderrocar la capçalera de l'església parroquial, desmuntant tot el retaule de l'altar major i llevant-li, també, una part á la casa consistorial per eixamplar la via en aquell punt. En les Juntes d’Azpeitia de 1862, es va aprovar el projecte.

Villarreal de Urretxu va patir un incendi el 6 de març de 1658, que va destruir 26 cases, la torre de l'església, la coberta i alguns ornaments de la mateixa, amb unes pèrdues valorades en 33.000 pessetes de l’època, raó per la qual les juntes de Zumaya de 1658 la eximeix del pagament de diversos impostos durants uns anys.

L'escut d'armes de la vila es troba dividit en quatre quarters, amb un castell en el primer, un lleó en el segon, dues faixes en el tercer ien el quart tres cadenes lligades pel mig.


El fill més il•lustre, és José María Iparraguirre (1820-1881): poeta i músic (el famós bard autor del Gernikako Arbola).

El segle XX va portar la industrialització i l'augment de població, sobretot a partir de la dècada dels 50, conseqüència de la forta immigració. Aquest augment sense precedents va ser el qual va condicionar l'estructura urbana, social i econòmica del municipi. Avui dia, Urretxu es pot considerar una població urbana, moderna, amb una indústria avançada i qualificada, amb un sector serveis en alça, amb unes construccions urbanístiques punteres que li donen un aire de renovació, de població del segle XXI. No obstant això, no ha donat l'esquena al seu passat, a la seva història, i ha sabut mantenir els seus orígens de vila medieval, el seu patrimoni històric i les seves tradicions.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::




VILLARREAL DE SAN CARLOS (Serradilla)

Villarreal de San Carlos està situat a la província de Càceres, al nord de la capital, només compta amb 32 habitants censats i es tracta de l’únic nucli de població situat dins dels límits del Parc de Monfragüe. En la comarca també és conegut com Lugar Nuevo ja que compta, només, amb 225 anys d’existència.
Villarreal de San Carlos va ser fundat per Carles III a finals del segle XVIII com a resposta als atacs que patien els viatgers que anaven de Plasència a Trujillo i estaven obligats a passar pel Pont del Cardenal. En ell es va ubicar l'església barroca amb la imatge de la verge de la Mercè, també anomenada del Perpetuo Socorro, patrona del poble que celebra la festa el 24 de setembre, també hi havia un destacament de la guàrdia civil –ara ja desaparegut- per a la protecció dels habitants i viatgers, mentre que l'aigua es recollia de fonts naturals encara avui existents, però en desús per la mala qualitat de l’aigua. Per ací passa la canyada real i en la seua majoria el terreny és per a descans dels ramats. Mai ha concentrat una població gran quantitat d'habitants i per això va quedar com una pedania de Serradilla.


Des d'ací ixen totes les rutes a peu que es poden realitzar al Parc de Monfragüe. La primavera i la tardor són les èpoques de major afluència al Parc, el visitant pot observar la gran varietat de fauna i flora que l’envolta. És un de les millors indrets per als amants del turisme ornitològic ja que comptem amb gran varietat d'espècies. Tant a l'estiu i com a l’hivern sol haver menys turisme que a les primaveres i les tardors, però sempre hi ha amants de la natura que observen les aus migratòries, com ara les avitardes, els corbs marins i moltes més espècies representatives del Parc com ara l’àguila Imperial, el voltor negre, la cigonya negra, el linx ibèric o la gran colònia de voltors. Als turistes sempre se’ls recomana que facen provisió d’aigua potable abans d’arribar, perquè la de San Carlos no té fama, precisament, de ser de bona qualitat. Aquesta petita vila, incrustada entre les muntanyes de Monfragüe, ha adquirit una notable importància per a la comarca, ja que es tracta de l'únic nucli urbà existent dins dels límits del Parc Natural, i en ell es troben les instal•lacions de direcció i gestió del mateix, així com els serveis d'atenció al visitant.


Villarreal de San Carlos va sorgir com a conseqüència de la política de repoblació de Sierra Morena que va dictaminar el rei Carles III el 1767, la influència va arribar a la comarca amb l'aparició d'aquest petit reducte poblacional. Tanmateix, la seua fundació no es va deure estrictament a motius colonials, sinó a la necessitat d'establir un lloc d'acollida per als nombrosos vianants que utilitzaven la ruta de comunicació entre Trujillo i Plasència. Des de la construcció del Pont del Cardenal al segle XV, aquest lloc era pas obligat per als vianants que circulaven entre Plasència i Torrejón el Rubio, i atès que la Cañada Real Trujillana discorre per aquest traçat, la zona era transitada per gran quantitat de ramaders i comerciants. L'àrea és abrupta, amb boscos i muntanyes on és fàcil amagar-se, de manera que aquesta afluència de mercaderies va atreure a nombrosos bandolers, que assetjaven als caminants robant-los les seues pertinences i, fins i tot, assassinant-los. Dos llocs eren especialment conflictius, el ja esmentat Pont del Cardenal i el pas del Port de La Serrana. Després de diversos segles d'altercats, el 1784 es va fundar Villarreal de San Carlos, a mig camí entre el Pont del Cardenal i el Port de La Serrana. D'aquesta manera els viatgers trobaven un lloc on pernoctar; així mateix la ruta es va fer més segura a conseqüència de la ubicació al poble d'un petit destacament militar. Després de la seua creació, la vila va ser dotada amb una església, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, amb una caserna militar i amb les cases dels llauradors que, en fila, emmarquen l'únic carrer d’aquesta petita població.


En resum, i per tancar aquest viatge peninsular de 2009 per tots i cadascun dels Vila-reals més pròxims, podem afirmar sense por a equivocar-nos que cap Vila reial té una densitat de població tant elevada com la nostra, la de La Plana, és a dir, la fundada per Jaume I al segle XIII, perquè cap de les altres compta amb una població tant concentrada. De tota manera, potser la guitarra de Francesc Tàrrega i el ressò de les seues melodies 100 anys després del traspàs, potser en altres temps la citricultura o, en temps més recents, el taulell malgrat la crisi actual, etc. però, sobre tot, cap dels altres Vila-reals compta, actualment, amb un ressò mediàtic tan universal com el de la nostra ciutat... I és que, vulguem o no, el futbol és l’ambaixador més global del nostre temps i el Vila-real Club de Futbol, evidentment, la primera targeta de presentació d’una ciutat de 52.000 habitants en una aldea global de quasi 7.000 milions d’ànimes (més de 6.970 a finals de 2009).


Visc... a Vila-real! Visca Vila-real!
====================================================

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes