Luis Garicano: La reforma laboral no va a la substància
Luis Garicano, professor de la London School of Economics, i que participa en les deliberacions del premi d'economia Fundació Banco Herrero, alerta que la reforma laboral pot ser una reforma fallida, com totes les anteriors, perquè va a deixar les coses com estan. Luis Garicano va ser un dels economistes que van ser cridats a la Moncloa pel president Zapatero abans de l'aprovació del decret.
JAVIER QUARTES OVIEDO (Levante-emv)
La reforma impulsada pel Govern satisfà les seues expectatives?
No conec el text definitiu. Només el primer esborrany. El que va anunciar el Govern fa dies és una reforma que actua sobretot en els marges del mercat laboral i no va a la substància. Cerca la flexibilitat en el marc partint del que hi ha i el perill és que, com en les anteriors reformes (les dels anys 80, 1994 i 1997), deixe les coses com estan.
Hi ha causa per a una vaga general?
No veig la justificació. Es fa perquè els sindicats se senten obligats una vegada que no es va aconseguir pactar la reforma. La fan amb la boca petita i l'ajornen a setembre per unir altres coses, com la possible reforma de les pensions.
Quina és la seua percepció sobre els dubtes que persisteixen en els mercats internacionals cap a Espanya?
Aquests dies s'han produït dades molt positives amb el que va difondre el governador del Banc d'Espanya. M'ha agradat tot el que ha dit: que es faran proves d'esforç o "estrès" a totes les entitats financeres, que es divulgaran els resultats, que es intervindrà a les que no reuneixin les condicions de solvència i que la reordenació del sector es culminarà ja. Aquestes decisions són molt convenients. A causa dels problemes del sector de l'edificació, i a causa de l'exposició de determinades entitats financeres al risc immobiliari, s'ha generalitzat la desconfiança cap al sector financer espanyol en el seu conjunt, quan la veritat és que hi ha entitats molt sòlides, tant caixes com bancs. Però la manca de transparència que hi ha hagut fins ara ha perjudicat a totes. La tradicional discreció del Banc d'Espanya no funciona bé en circumstàncies de crisi com l'actual perquè hi ha un alt grau de recel i desconfiança en el mercat no només cap al Banc d'Espanya, sinó també cap a la Reserva Federal i altres reguladors i bancs centrals. Per això és molt bo aquest compromís de transparència.
Serà suficient per tranquil.litzar els mercats?
Amb això i algunes coses més, podríem donar la volta a la cantonada i superar la desconfiança.
Quins altres requisits es necessiten?
A més de la reforma financera, necessitem una reforma laboral seriosa, escometre la consolidació fiscal a curt termini -en això ja s'ha fet alguna cosa amb l'ajust anunciat- i fer el mateix a mig termini, el que significa actuar sobre pensions i sanitat a causa de l'efecte demogràfic. Si fem això, podrem recuperar la confiança.
Per què es va perdre?
Ha tingut a veure amb una sensació de manca de governabilitat i que Espanya no estava prenent les mesures que es necessitaven. Però hi ha coses que tenen solució. La confiança es pot recuperar demostrant que sí que es governa. Tant el Govern espanyol com el Banc d'Espanya han pecat una mica d'excés de confiança. El primer es va confiar perquè el deute públic espanyol és baixa i el segon, perquè la situació financera espanyola era bona i no hi va haver de fer grans intervencions de bancs. Però els mercats miren cap endavant i anticipen l'impacte de la caiguda immobiliari en el sistema financer i també en els comptes públics. El Govern es va confiar que el seu deute era baixa sense adonar-se de la caiguda gegantina dels ingressos que generaria per a les administracions la crisi immobiliària i del terrible augment de les despeses a conseqüència dels estabilitzadors automàtics (cas de la cobertura de la desocupació). Al Regne Unit i Estats Units (Alemanya encara no ho ha fet), van fer un sanejament financer ràpid perquè estaven a la vora de la catàstrofe. Ací, com hi havia bancs més forts, s'ho van prendre amb calma.
A més del recel d'inversors que legítimament exigeixen garanties de recuperar el que ens presten, no estan actuant també especuladors que forcen caigudes deliberades, fins i tot recorrent a difondre rumors, per guanyar diners?
Una vegada que algú veu una debilitat, l'especulador tracta d'obtenir benefici amb la seua informació. Però l'especulador no és capaç de crear la debilitat. Però si tenim l'atur més elevat de l'OCDE i una "bombolla" immobiliària, hi ha causa perquè algú tracte d'explotar aquestes circumstàncies. Però els especuladors compleixen una altra funció. Contra les cases i béns immobles no es poden fer fàcilment apostes a la baixa (és possible, però cal un hedge fund) i això ha estat negatiu. Si s'haguessin pogut prendre posicions curtes contra les cases, els preus dels habitatges no haguessin pogut arribar als nivells que van arribar i haguéssim frenat la "bombolla".
Si l'esfondrament immobiliari ha estat la principal causa de destrucció d'ocupació a Espanya i si tenim el problema de recol.locar aquests aturats en altres activitats, no s'està exagerant la capacitat de la reforma laboral per corregir la desocupació?
Els salaris reals van començar a pujar amb força a Espanya en el primer trimestre del 2009. Va ser la major pujada salarial en termes reals en molt de temps. I això es va produir en plena caiguda de l'ocupació i del PIB. Si cau la demanda d'ocupació i al temps puja el seu preu, estem davant d'una recepta per a la catàstrofe. Això el que revela que el mercat laboral no funciona. El Regne Unit té una situació pitjor que la nostra, té un sector financer en posició molt més delicada-i que, com aquí la construcció, havia estat el que més ocupació creava abans de la crisi-i no obstant això l'atur va pujar menys que en Espanya. El que reflecteix el cas espanyol és crucial: una falta de flexibilitat per adaptar els convenis a les condicions generals de l'economia ia les específiques de cada empresa. La idea que l'empresari vol pagar poc i acomiadar no és justa: les empreses volen créixer i tenir treballadors satisfets. El que cal fer és facilitar clàusules de desvinculació de les empreses quan la seva situació no els permet mantenir el pactat en el conveni general i fer possible l'ajustament salarial i de capacitat quan ho imposen les circumstàncies. Prohibir o dificultar en extrem l'acomiadament porta a que no es contracte.
=================================================================
