27 de des. 2007

TRADICIONS DE NADAL I REIS


Els avanços tecnològics de finals de segle estan possibilitant la utopia de fer un món, cada vegada, més ben comunicat, més paregut i, fins i tot, més just, malgrat que encara ens quede molt de camí per recórrer i, per tant, molt de temps per seguir mantenint-nos vigilants en la nostra tradició com a cristians i en la nostra lluita, ètica, contra les desigualtats. Però, de tota manera, mai hem d’aspirar a un totum-revolutum, és a dir, a una monotonia unitària que esborre per sempre la riquesa de la diferència cultural. Som de Vila-real i som valencians. Hauria de ser responsabilitat de tots els vila-realencs, sobretot dels més joves, el mantindre les tradicions que els nostres pares i, sobretot, els nostres iaios ens han transmès de forma oral. Aquestes festes nadalenques ens brinden, cada any, uns dies meravellosos per compartir la nostra alegria amb el més necessitat i, també, per aprofundir en les relacions familiars i d’amistat: De Santa Caterina a Nadal un mes cabal i Pels Reis, el dia creix i burro qui no ho coneix.

Per respectar les tradicions, res millor que buscar l’amic i familiar més antic que coneguem per a que ens conte com vivia la festa de menut i contrastar tot allò que els llibres o els articles actuals ens diuen; però també caldria tindre a mà certs llibres imprescindibles, com ara la Historia de Villarreal de Mossén Benet Traver (autèntica compilació de tradicions decimonòniques, sobretot religioses) o el Costumari de Joan Amades (on podem trobar des d’una referència al Tirorí fins una narració molt acurada de com es celebrava al segle passat la tradicional matxà de Sant Antoni al nostre poble).

La tradició sempre és el fruit de la constància i, per això, es fa imprescindible saber en quina data hem de commemorar cada esdeveniment. Així, per exemple, diu mossén Benet Traver: La feria que se hace en la plaza Mayor el domingo siguiente del dia de Santa Catalina... (opus cit., pàg.520), és a dir que enguany s’hagués d’haver celebrat el 30 de novembre. En aquest aspecte, un 10 per la Joventut Antoniana per ser tant constants al llarg dels anys en les celebracions de les festes de Nadal i Reis (millor que “reixos”).

És molt important distingir entre la tradició autòctona (Santa Caterina, Betlem, Reis, etc.) i la festa d’importació (arbre de Nadal, Papa Noel, “Roscón”, etc.). Si les darreres corporacions municipals (des dels anys 80), per exemple, han tingut certa confusió amb la data per celebrar la Fira de Santa Caterina, no passa el mateix amb els motius: així tots saben que ens hem de remetre a la Carta Pobla per trobar els orígens de la celebració o que allò que a d’altres pobles anomenen les estrenes de Nadal, a Vila-real ho coneixem com fer de fira i ho avancem a Santa Caterina per ser una fira dels pessebres (com encara es fa a Barcelona, per exemple) on la gent comprava, antigament, les figuretes per al Betlem. Una altra vessant seria la del dia dels enamorats, que a València és el 9 d’octubre quan els promesos es fan la mocadorà i a la societat mercantil actual és el 14 de febrer o dia de Sant Valentí, un sant la mar de bona persona però un tant estrany al nostre santoral tradicional.

A nivell de poble, encara són molts els pares que tracten d’ensenyar les albaes als seus fills (La Puríssima Concepció, dalt d’un núvol s’ha posat, tota plena d’estrelletes i un àngel a ca costat) per a que les canten, en grup, la nit de Nadal (mai la “Nit bona”!), i també els que munten el tradicional betlem. També és prou majoritari, sobretot per la comoditat, l’arbre, però des del punt de vista tradicional no deixa d’ésser un altre costum nòrdic, com el Papa Noel. Per cert, darrerament, estem tan posats en això de consumir que els nostres fills ens omplin casa de joguets, com a mínim, quatre vegades a l’any: a Santa Caterina, Nadal (encara que quasi ningú ho reconega en públic), als Reis i a la fira de Sant Pasqual (encara que en aquesta època se sol carregar menys de joguets); i tot això sense tindre en compte aniversaris, onomàstiques i festes puntuals. Si normalment, estem malcriant o tractant de fer extraordinària la vida quotidiana dels nostres fills, als que els sobren joguines pels quatre cantons, que passarà si algun dia ens toca la grossa del Nadal al sorteig extraordinari del dia vint-i-dos?

També la missa del gall va tindre la seua època d’esplendor quan els paranyers i caçadors solien portar (sobretot als pobles de muntanya) les seues aus: heus ací un motiu d’inspiració per un gran compositor com Pau Casals (El cant dels ocells), que també va tindre l’ocasió d’actuar al nostre poble (concretament a la dècada dels anys 30, temps de la República). La festa de Nadal, dia de celebrar i compartir, continua sent la festa més universal a tot el món i, de sempre, s’ha celebrat a casa amb la família, al voltant d’una bona taula i d’una bona cuina tradicional a base d’arròs amb pilotes i tota la parafernàlia post-moderna que la imaginació i el poder adquisitiu ens deixen afegir, malgrat que allò de treure’s la panxa de mal any dels anys de la fam ja ha passat a la història perquè abans del “medicamentasso” ja no entrava el bicarbonat dintre de les prestacions de la Seguretat Social. El dia de Sant Esteve continua sent festa local a Vila-real: no cal dir-ne més sobre la importància dels “segons dies” al nostre poble (també a Pasqua i Sant Vicent).

Sobre les bromes del dia dels innocents, només caldria recordar que se les han apropiat els mass media... i quan les coses arriben a la premsa o a la televisió, toca-li la panxa al bou i apreta a córrer! El que tenen més oblidat els pares d’avui en dia és allò de l’home dels nassos: el 31 de desembre ens deien als xiquets que a la Plaça dels Polisseros hi havia un home que tenia tants nassos com dies li queden a l’any. La Nit de Capdany (això que la gent diu “Nitvella”, com els nostres iaios no ho hagueren dit mai) s’ha constituït en la festa pagana per excel.lència, però és un bon dia per fer bons propòsits per a l’any vinent.

El dia de Capdany, per la vesprada, es sol fer el tradicional Pregó dels Antonians: el cor dels més menuts comença a bategar amb més intensitat. El diumenge anterior al dia de Reis (enguany el 4 de gener), normalment, és la presentació en societat del missatger reial i tots els xiquets de la Vila arriben puntuals a la cita, a la Plaça Major, per comprar el corresponent segell i lliurar-li la seua carta: el projecte d’il.lusió per als menuts i els més necessitats comença a fer-se realitat. Però serà a partir del dia cinc, vespra de Reis (De la festa, la vespra), a boqueta nit, amb les primeres foscors del capvespre, quan arribarà el major esclat d’alegria. Tot el poble, grans i menuts, tornarà a ser una veu coral per cantar el tirorí, el cant més tradicional, idiosincràtic i autòcton de la nostra Vila-real:

Tirorí, tirorí
senyor rei, jo estic ací
palla i garrofes, tot per al seu rossí
casques i avellanes, tot per a mi.


El que no és gens tradicional, malgrat haver-se consolidat els darrers anys pertot arreu, és això del roscó (els nostres avantpassats només coneixíen el panet de Sant Antoni o el rotllo de Sant Pere), encara que per organitzar sopars i anar de festa mai ens fan falta excuses tradicionals ni de cap tipus. Aquesta nit els pares s’han de quedar a casa per esperar el Reis Mags d’Orient, és a dir, Melcior, Gaspar i Baltasar en persona o bé gitar-se a dormir, tot deixant el cabàs amb palla, garrofes i un poal d’aigua per a les haques al balcó (cosa, cada vegada, molt més difícil al Vila-real de la ceràmica), encara que també valdria allò més modern de les botes o les sabates amb els puros i l’ampolla de cava com a mínim (els pages i els reis dels Antonians es mereixen tot això i més), etc.

Les festes tradicionals, com totes les festes en general, tenen un component lúdic, de joc, de temps mort, que els és consubstancial des de sempre, però també un component d’universalitat que aspira a integrar a tots en un col.lectiu, ja que l’alegria s’ha d’estendre a tot el poble: als malalts, als necessitats, als marginats, etc. L’aspiració de la festa tradicional de constituir-se en festa col.lectiva li dona un caràcter tolerant, religiós i pagà alhora, que impregna els participants de certa estabilitat moral i ètica que, a la llarga, només es podrà ostentar des de la responsabilitat individual en els actes i les accions. A nivell local, aquesta repercussió és ben evident: tots podem criticar certes actuacions puntuals d’alguns jóvens, però a nivell de poble caldria afirmar que, cada vegada, va augmentat la qualitat del nostre jovent, perquè a nivell de Vila-real tenim unes associacions religioses juvenils que s’han sabut adaptar als signes dels temps i han compaginat, d’una manera exemplar, la modernitat, la cultura i la dedicació als demés. La Joventut Antoniana és, evidentment, un dels exemples més significatius.
ANTONI PITARCH FONT (Nadal 1997).-
.............................................................................................................................

Article publicat a FESTES DE NADAL I REIS '97 (Butlletí de la Joventut Antoniana de Vila-real).-

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes