L’1 de gener de 1986, data en què l’Estat espanyol va ingressar en la Comunitat Europea (CE) -transformada després del tractat de Maastricht en Unió Europea (UE)-, va significar la culminació d’un llarg i dificultós procés de retrobada amb altres estats que formen part de l’àmbit historicocultural comú de l’Europa occidental meridional, com també l’inici d’una etapa molt complexa i problemàtica però plena de futur. En aquest tema analitzarem, en primer lloc, el procés d’unitat europea; posteriorment, els factors que van conduir a la integració de l’Estat espanyol en la CEE i, per acabar, indicarem les conseqüències més rellevants de la integració que afecten l’Estat espanyol en l’actualitat o que el poden afectar en el futur.
1.- DE LA DIVISIÓ D’EUROPA A LA UNIÓ EUROPEA.
La ruïna i la ruptura provocades per la Segona Guerra Mundial, una de les conseqüències més evidents de la qual va ser la divisió d’Europa en dos blocs antagònics –l’oriental, integrat pels països aliats o sotmesos a l’URSS, i l’occidental, format pels països aliats amb els Estats Units-, va fer despertar en alguns cercles minoritaris la consciència que era imprescindible superar la fragmentació i les velles lluites intestines perquè una part d’Europa pogués sobreviure amb personalitat pròpia i adquirir un protagonisme econòmic perdut davant dels Estats Units. La idea no era nova, ja que anteriorment s’havia formulat de manera més o menys utòpica, però va ser la tenacitat d’alguns personatges, com ara els francesos J. Monnet i R. Schuman i el belga Spaak, el que va impulsar diverses iniciatives que van desembocar en la creació de les comunitats europees.
1.1 Els primers passos de la cooperació europea
El primer precedent clar d’algun tipus de comunitat supranacional es va produir el 1948 en constituir-se el BENELUX com a unió duanera de Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. Un altre caràcter va tenir l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), que també va ser creada el 1948 per administrar l’ajut nord-americà del pla Marshall, iniciat un any abans, amb criteris de cooperació i liberalització del comerç entre els seus membres, dels quals van quedar exclosos els països del bloc soviètic i l’Estat espanyol. Un cop assolits els seus objectius, el 1960 es va transformar en l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), i va incloure països industrialitzats de tot el món, no solament europeus; actualment té 24 membres i constitueix, a grans trets, l’espai de desenvolupament econòmic mundial més gran.
En la cooperació defensiva no hi va haver el mateix èxit. El 1948 va nàixer la Unió Europea Occidental (UEO) i, més endavant, la Comunitat Europea de Defensa (CED). La primera d’aquestes va quedar en una situació d’inoperància pràctica fins a dates molt recents i la segona va fracassar rotundament, tant per la resistència nacionalista d’algun país com per la presència de l’OTAN, fundada el 1949, que garantia la defensa d’Europa sota la dependència dels Estats Units.
Una transcendència molt singular va tenir la fundació del Consell d’Europa (1949), institució que aplega els països democràtics amb finalitats de mera col•laboració política, cultural i social. Malgrat que li manca un poder vinculant sobre els estats, té una enorme autoritat moral i els seus convenis per a la protecció dels drets humans, les llibertats fonamentals o els drets socials han inspirat les legislacions dels diversos estats i la comunitària. L‘única excepció a la manca de poder executiu són les sentències dictades pel Tribunal Europeu de Drets Humans (Tribunal d’Estrasburg), que són de compliment obligat per a tots els països membres del Consell.
1.2 Les comunitats europees.Les institucions esmentades més amunt van mostrar, en general, la dificultat de conciliar el posicionament dels qui pretenien una unió política europea sota institucions supranacionals de tipus confederal i la d’aquells altres que defensaven a ultrança el manteniment de la sobirania íntegra dels estats i no volien anar més enllà de determinades col•laboracions parcials.
Per això, els europeistes convençuts van comprendre que, com havia afirmat R. Schuman, Europa no es faria d’un sol cop ni en una construcció de conjunt, sinó mitjançant funcions concretes i per etapes.Aquest esperit va ser el que va dur el mateix R. Schuman, aleshores ministre del Govern francès, a proposar el 1950 la creació d’un organisme que integrara la producció de carbó i d’acer alemanya i francesa (i d’aquells altres països que s’hi volgueren adherir), que estaria regida per una autoritat comuna, tenint en compte el valor estratègic d’aquestes produccions bàsiques en temps de reconstrucció postbèl•lica. Així va nàixer la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), la qual, per mitjà del tractat de París, va reunir en aquest mercat comú des del 1951 França, la República Federal Alemanya, Itàlia i els tres membres del Benelux.
Els resultats positius de la CECA van animar els seus sis socis a ampliar el mercat comú al conjunt de l’economia i a la investigació sobre energia nuclear. Les negociacions van fructificar en la signatura dels tractats de Roma (1957), per mitjà dels quals, a partir de l’any 1958, els membres de la CECA van crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM).
A més a més, van establir les quatre llibertats de moviment en l’àmbit comunitari de persones, de mercaderies, de capitals i de serveis. En aquesta primera fase, les comunitats constituïdes van patir problemes interns per la resistència a acceptar aprofundir el tema de la supranacionalitat, com va passar amb el president francès De Gaulle, i també problemes externs per la possible competència de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC o EFTA, segons les inicials en anglès) que van constituir el 1960 el Regne Unit, Portugal, Suècia, Noruega, Dinamarca, Suïssa i Àustria, però que aviat va començar a perdre membres a favor de la CEE. El 1967 va començar una nova etapa amb la fusió de les executives de les tres comunitats en una sola Comunitat Europea i l’afirmació de la voluntat d’ampliar-la a nous membres.
La primera ampliació es va concretar el 1973 amb la integració del Regne Unit (vetada per França en dues ocasions anteriors), Irlanda i Dinamarca; Noruega va refusar d’adherir-se per mitjà d’un referèndum. El 1981 es va dur a terme la segona ampliació, que va incorporar Grècia.
I, a la tercera ampliació, el 1986, van augmentar els membres a dotze amb Espanya i Portugal. En l’etapa que analitzarem a continuació, una vegada substituïda la CEE per la UE (1992), es va produir la quarta ampliació el 1995 mitjançant la integració de Suècia, Finlàndia i Àustria; Noruega va tornar a dir que no mitjançant un referèndum popular.
Al maig del 2004, amb la cinquena, s’incorporaren 10 països més: Polònia, Hongria, la Rep. Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre, formant l’Europa dels 25. I, finalment, des de gener de 2008 Romania i Bulgària també formen part de la UE-27.
1.3 La Unió Europea: dificultats del present i incertesa del futur
L’ingrés de l’Estat espanyol a l’aleshores CEE va coincidir amb el canvi de ritme més important en el procés de construcció europea des dels tractats de Roma. A continuació indicarem quins han estat aquests passos.
• L’Acta Única
El 1987 va entrar en vigor l’Acta Única, document que va modificar els tractats de Roma per concretar i impulsar una autèntica política d’aprofundir la integració europea.
• D’una banda, va establir els mecanismes per fer realitat el mercat únic d’acord amb les quatre llibertats dels tractats de Roma: la lliure circulació de persones, de mercaderies, de capitals i de serveis, que encara no s’havien aconseguit i no es van fer efectives fins al 1993. Per això es van adoptar mesures per afavorir la llibertat d’establiment dels professionals liberals, el reconeixement de titulacions acadèmiques, l’eliminació de controls duaners, l’harmonització fiscal, la protecció del medi ambient o l’enfortiment de les polítiques destinades a pal•liar els desequilibris territorials.
• De l’altra, va avançar en la cooperació de les diferents institucions comunitàries per fer-les més eficaces: es va dotar de tota la importància el Consell Europeu com a reunió dels caps d’estat o de govern, es va establir un procediment de cooperació legislativa entre el Parlament Europeu i el Consell de Ministres, es va ampliar el vot per majoria qualificada enfront del vot per unanimitat i, el que era encara més difícil, es van establir les bases de la cooperació política entre els socis comunitaris en les relacions exteriors.
• El Tractat de Maastricht i la Unió Europea.
El canvi essencial ha estat el naixement de la Unió Europea el 1993, que ha substituït la CE i ha estat el fruit del tractat de Maastricht. Aquest tractat fa referència a dos aspectes: la unió política i la unió econòmica i monetària.
• Quant a la unió política, es fixen dos objectius principals:
- El primer és la constitució d’una supranacionalitat efectiva que implique la consolidació d’una autèntica ciutadania europea amb drets i deures polítics i socials comuns, així com la integració en institucions de caràcter federal de les relacions exteriors, la defensa, la justícia, la seguretat, el desenvolupament regional, la investigació, etc.
- El segon objectiu, complementari de l’anterior, és la democratització mitjançant la reforma de les institucions i l’ampliació de les competències del Parlament Europeu, i també l’aplicació del principi de subsidiarietat, que implica no prendre a escala europea les decisions que es puguen prendre en els àmbits estatal, regional o local.
• La unió econòmica i monetària ha aconseguit, principalment la llibertat absoluta de circulació de persones, béns i serveis en l’interior del territori de la UE, instituint el Banc Central Europeu i creant la moneda única, l’euro, que ha substituït -des del 2002- les monedes pròpies dels estats membres (a excepció del Regne Unit, Dinamarca i Suècia que van declinar, en referèndum, l’adopció de l’euro). Per això s’establí la consecució d’uns objectius (coneguts com a criteris de Maastricht o de convergència econòmica) a través de diverses etapes (dèficit, tipus d’interès, inflació, paritat de la moneda oficial de cada país amb l’euro, etc.).
A més, la incorporació a la unió econòmica i monetària no és, obligatòriament, simultània per a tots els estats, sinó en terminis successius a mesura que s’acompleixen els criteris de convergència (Grècia no els acomplia en 1998 però, finalment, els va acomplir a última hora al 2001, Eslovènia l’ha adoptat al 2007 i d’altres països de nou ingrés l’adoptaran en un futur pròxim amb l’acompliment dels criteris o, com en el cas del Regne Unit, quan es decante l’opinió pública a favor de l’euro).
• El debat actual
La Unió Europea s’enfronta a dos reptes: l’ampliació a altres estats i l’aprofundiment de la supranacionalitat amb el Tractat de Lisboa (nou intent paral•lel d’aprofundir en la unió política després del fracàs en la ratificació del projecte de Constitució de 2004). Després del tractat de Maastricht es van incorporar a la UE el 1995 Suècia, Finlàndia i Àustria, països que, pel fet de ser desenvolupats, han generat uns problemes de reequilibri intern que no són comparables amb els que ha provocat l’adhesió dels països de l’antic bloc oriental (com ara Polònia, la República Txeca o Romania), però sense els quals és impossible construir una Europa no excloent ni, probablement, consolidar-ne l’estabilitat democràtica i econòmica. Més dificultats presenten altres candidatures, com ara la de Turquia que, en principi, ha quedat damunt la taula per a futures negociacions.
Però la incertesa també prové de l’interior de la mateixa Unió, on estats «euroescèptics» com el Regne Unit i Dinamarca han aconseguit que en el seu territori no s’apliquen algunes de les mesures més significatives del procés integrador (socials i econòmiques, com l’adopció de l’euro) per motius nacionalistes i estatals enfront de les aspiracions federalistes comunitàries. Al mateix temps, però, sembla que s’allunye el fantasma d’una Europa de «dues velocitats», encara que, amb les incorporacions de 2004 i 2007 i els fracassos de ratificació de la Constitució en referèndum, coexisteixen diversos nivells d’integració econòmica, mentre Espanya passa a tindre la consideració de “país ric” i a rebre menys fons estructurals des de 2007.
L’objectiu del Tractat de Lisboa firmat el 13 de desembre de 2007, pels caps d’Estat i de govern, és donar resposta als canvis polítics, econòmics i socials i a les aspiracions dels europeus mitjançant una nova regulació de les competències i del funcionament de la Unió Europea del futur i de les seves institucions, mitjançant uns nous mètodes de treball i un reforçament de la legitimitat democràtica de la Unió i de la base jurídica dels seus valors fonamentals.
2.- ELS FACTORS QUE EXPLIQUEN LA INTEGRACIÓ ESPANYOLA
El procés d’integració de l’Estat espanyol a les primitives comunitats europees s’explica per l’acció simultània de factors polítics i econòmics que han actuat com a forces per conduir a aquesta adhesió. Des dels països comunitaris s’ha de referir a la voluntat de construir una Europa unida i a l’evolució del model econòmic europeu occidental. Des de l’Estat espanyol, els factors han estat la democratització de la societat i les transformacions socioeconòmiques que s’han produït a partir dels anys seixanta.
2.1 La voluntat de construir una Europa unida
Ja s’ha dit que la voluntat de la majoria dels inspiradors, tant del Consell d’Europa com de les comunitats europees, era arribar a construir una confederació d’estats basada en principis de democràcia i llibertat. Però a aquests desitjos s’oposava una realitat històrica d’enfrontaments continus i d’individualisme radicals per l’hegemonia continental. Per aquesta raó, es va imposar el sentit pràctic d’elegir la via «funcionalista» d’emprendre pas a pas qüestions concretes, i aviat es va vore que el camí més fàcil per posar els fonaments d’una Europa unida començava per l’economia. L’elecció d’aquest camí no ha de fer oblidar que els tractats fundacionals de les comunitats, juntament amb els objectius econòmics, expressen sempre i de manera reiterada la intenció de contribuir a la pau i unificar Europa mitjançant una comunitat més ampla i profunda que la merament econòmica. Per això les comunitats es van dotar d’institucions polítiques com un parlament, els membres del qual són elegits per sufragi universal directe des del 1979, i un tribunal de justícia, que ha establert la primacia del dret comunitari sobre el de cada estat en les matèries dels tractats corresponents. Es cert que els anys transcorreguts des de la signatura dels tractats de Roma (1957) fins la incorporació d’Espanya (1986), quasi trenta, han estat per a la CEE un camí ple de dificultats, de resistències nacionalistes, de contradiccions, d’avenços tímids i de retrocessos espectaculars. Però, malgrat tot això, el balanç positiu dels èxits assolits va fer que, d’una banda, alguns països escèptics tingueren por de les evidents conseqüències negatives de quedar-se’n al marge i, de l’altra, que s’entenguera que la unitat d’Europa seria incompleta sense l’extensió dels principis d’integració democràtica a nous membres. I l’Estat espanyol, un cop recuperada la democràcia i l’Estat de dret, no podia ser marginat de la construcció europea.
D’una Europa en la civilització i l’extensió de la qual havia tingut, llevat d’alguns períodes d’aïllament, un dels papers protagonistes (des dels temps de Carles de Gant, l’emperador Carles V, i la monarquia dels Habsburg).
2.2 L’evolució del model econòmic europeu occidental
Els efectes del pla Marshall des del 1947 i de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE) -que després es va convertir en OCDE- van ser immediats i espectaculars, i es va acabar parlant de «miracle alemany» i, tot i que una mica menys, «miracles italià i francès» per referir-se al llarg període de creixement econòmic dels estats de l’Europa occidental que fundarien la CEE. Des d’aleshores i fins al moment de l’entrada d’Espanya i Portugal, l’antiga CEE s’havia convertit en la tercera potència econòmica mundial en competència directa amb els Estats Units i el Japó. Tenia més de 250 milions d’habitants, amb els quals superava demogràficament els Estats Units i l’antiga URSS; el seu PIB s’equiparava als dos terços del dels Estats Units, però amb una taxa de creixement més elevada. En alguns sectors industrials s’obtenia el primer lloc i, sobretot, era la primera potència comercial amb un terç dels intercanvis mundials front a l’11% dels Estats Units o el 9 % del Japó. Un creixement d’aquest tipus respon al model anomenat desenvolupista, que és potenciador de la indústria bàsica i de transformació, que genera una estructura espacial de concentració de la producció en àrees metropolitanes i amb els desequilibris regionals consegüents a cada país. El model desenvolupista o fordista va patir una crisi, ja cap al final de la dècada dels seixanta que es va manifestar amb claredat als setanta, no solament a causa de l’augment del preu del petroli, sinó per la mateixa dificultat d’adaptació a les transformacions provocades pel llarg període de creixement econòmic.
Així, doncs, la globalització gradual de l’economia i la transició cap al model que s’ha anomenat capitalisme desorganitzat requeria que la CEE augmentara la concentració empresarial, absorbira mercats amb capacitat de consum relativament alta, diversificara la producció sectorial i, geogràficament, incorporara nous espais productius. L’Estat espanyol, amb un mercat de quaranta milions de consumidors, amb un fort creixement econòmic, però amb un endarreriment significatiu enfront de la mitjana de la resta de països comunitaris, resultava un soci desitjable, tot i que era problemàtic.
2.3 La democratització espanyola
L’obertura a l’exterior d’Espanya en els anys cinquanta (Pla d’Estabilització de 1959), és a dir, l’acord de cooperació militar amb els Estats Units i l’admissió a l’ONU, entre d’altres, s’expliquen per la necessitat de mantenir aliades totes les forces antisoviètiques en plena guerra freda, però el règim espanyol continuava sent incompatible amb els principis democràtics en què es fonamentava la integració europea. Per això, una primera sol•licitud d’ingrés formulada per Espanya davant les comunitats el 1962 va ser pràcticament ignorada. Això no obstant, el 1970 es va signar un acord comercial entre Espanya i la CEE en la línia dels que aquesta feia amb altres estats. Amb la celebració de les primeres eleccions lliures el 1977, l’Estat espanyol va tornar a sol•licitar formalment l’ingrés a la CEE, però solament després de la promulgació de la Constitució de 1978 la resta de l’Europa occidental considera el sistema polític espanyol democràticament homologable. El 1979 es van iniciar unes converses difícils i llargues que van acabar amb la signatura de l’Acta d’adhesió el 1985 i l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986. La fixació de períodes de transició molt llargs per a l’entrada en vigor efectiva de determinats aspectes agrícoles, pesquers o socials mostra les dificultats de la integració espanyola, però, més enllà d’aquestes qüestions tècniques, és innegable que tant la CEE com els diferents governs espanyols tenien molt clar que la integració a les institucions comunitàries era necessària per consolidar l’Estat de dret a Espanya i associar-la, definitivament, a les societats democràtiques avançades.
2.4 Les transformacions socioeconòmiques a Espanya
L’aïllament exterior i la política autàrquica van impedir que Espanya participara durant els anys cinquanta en el procés de creixement econòmic europeu occidental. Tanmateix, del 1960 al 1973, en què desapareixen els obstacles i s’obre el camí a la inversió estrangera, al turisme de masses i a les divises dels emigrants espanyols, l’estat espanyol va experimentar una expansió espectacular.
La taxa anual mitjana de creixement del PIB va arribar al 7 % (i quasi al 10 % en indústria), superada pel Japó només entre els membres de l’OCDE. Espanya s’havia incorporat al grup de societats industrialitzades sota el model desenvolupista. En els anys següents, des de l’inici de la crisi fins a la incorporació a la CEE, les conseqüències de les contradiccions i els desequilibris del model desenvolupista van conviure amb els reajustaments del capitalisme mundial i els efectes d’aquest a escala nacional, i es van terciaritzar cada vegada més la producció i l’ocupació. Espanya es va consolidar com a espai semiperifèric d’un dels components (la CEE) del centre econòmic mundial. Així, l’Estat espanyol necessitava la CEE per superar tant l’endarreriment comparatiu que patia com els desequilibris estructurals i territorials.
3.- CONSEQÜÈNCIES INICIALS DESPRÉS DE L’INGRÉS D’ESPANYA EN LA U.E.
3.1- Conflictivitat en l’agricultura i la pesca
En aquest sector es poden enumerar les conseqüències següents:
a) Van quedar en evidència unes estructures agràries encara molt tradicionals per la persistència d’una elevada població activa en el sector, una productivitat per sota de la mitjana europea, uns sistemes de conreu antiquats i situats en espais marginals, una estructura de la propietat inadequada (minifundis i latifundis), una comercialització deficient (citricultura), etc., algunes de les quals encara perduren.
b) S’han plantejat conflictes de competència amb altres agricultors comunitaris (especialment francesos, italians i grecs) i de tercers països mediterranis (Marroc), ja que concorren amb els mateixos productes (fruita, oli d’oliva, hortalisses, etc.) en un mercat saturat.
c) Apareixen desequilibris en la política agrícola comuna (PAC), ja que la incorporació espanyola ha representat la necessitat d’augmentar els fons dedicats a la millora de les estructures, però també problemes de funcionament, ja que el sistema d’orientació i garantia s’ha vist afectat i s’han incrementat els excedents de certes produccions, amb un cost social alt davant certes decisions comunitàries: substitució de conreus i disminució de l’extensió dedicada a d’altres conreus, per exemple. L’aplicació dels fons de garantia ha contribuït fins i tot a augmentar els desequilibris, ja que el finançament ha beneficiat les explotacions més bones, més intensives i amb rendiments més elevats.
d) Alguns productes molt específics han patit un procés d’homologació complex per tal de tenir accés al mercat comunitari. Aquest és el cas d’algunes produccions ramaderes, com els derivats del porcí, o d’altres destinades a sectors de consum de qualitat, com per exemple l’agricultura biològica.
e) La pesca és un capítol especialment delicat. L’ingrés d’Espanya va representar duplicar el nombre de pescadors i del consum de peix a la CEE. Des d’aleshores, s’ha hagut d’afrontar una reducció important de la flota tradicional, buscar nous caladors i afrontar negociacions amb tercers països que ja no són bilaterals, sinó que les assumeixen les autoritats de la Unió Europea en nom de tots els països membres.
3.2 Poca competitivitat i reconversió industrial
Algunes conseqüències són:
a) En general, la indústria espanyola s’ha vist afectada per l’escassa productivitat, les petites dimensions d’empreses poc especialitzades i amb excedents de mà d’obra poc qualificada.
També les tecnologies de baix nivell que depenien, a més, de l’exterior, igual que passa amb bona part de la inversió. Tot això feia que el sector fabril estiguera en condicions d’inferioritat per competir amb altres socis comunitaris. Per tant, és comprensible que els productes industrials provinents dels països capdavanters de la UE hagen irromput massivament en el mercat espanyol, però no a l’inrevés.
b) Aquest desequilibri va provocar un llarg procés de reconversió industrial de conseqüències socials molt difícils i que tenia com a objectiu modernitzar els sectors madurs (siderúrgia, construcció naval i tèxtil), així com diversificar la inversió en altres que fan servir tecnologies avançades i, en definitiva, que són més productius i competitius perquè serveixen d’estímul a la resta de l’economia i, d’aquesta manera, es generen nous llocs de treball.
3.3 Canvis profunds en el sector terciari
Les alteracions més importants que s’han produït en el sector terciari són les següents:
a) Quant al comerç, d’una banda Espanya ha augmentat la quota de mercat internacional i, com és lògic, també ha vist que s’incrementava encara més el volum dels seus intercanvis amb els socis comunitaris. De l’altra, també s’estan modificant substancialment els seus mercats comercials amb estats exteriors a la UE, ja que ha hagut de renunciar als convenis bilaterals que mantenia amb altres països, fonamentalment llatinoamericans, i assumir els tractats que la UE havia establert anteriorment, o que establesca en el futur, amb altres àrees geoeconòmiques: tercers països mediterranis, africans i asiàtics, a través de l’Espai Econòmic Europeu.
En sentit contrari, s’ha de remarcar que, per la competitivitat més baixa de la qual hem parlat tantes vegades de la producció espanyola i la desaparició gradual de les mesures proteccionistes, el saldo comercial espanyol és molt negatiu.
Les repercussions també afecten l’estructura tradicional, independent i de petit format, dels serveis comercials, que tenen dificultats importants per competir amb la implantació massiva de grans superfícies comercials finançades amb capital estranger.
b) El procés d’integració europea afecta la banca i les finances en promoure fusions d’entitats espanyoles per poder competir amb la potència d’altres bancs europeus que han penetrat en Espanya. Així mateix, s’ha produït una desregulació i liberalització del sector que arriba al consumidor en forma d’ofertes més rendibles.
c) Per la seua banda, l’euro és una moneda més estable i disciplinada que ha propiciat la baixada dels tipus d’interès dins del sistema monetari europeu (S.M.E.).
d) Les infraestructures de transport estan entre els sectors on s’han fet més paleses les conseqüències de l’adhesió, amb l’assignació de grans partides de fons europeus per a la renovació de la xarxa de carreteres i la ferroviària (noves autovies, AVE, etc.).
e) No es pot oblidar el turisme, per al qual els primers moments de l’adhesió van significar augmentar encara més el paper d’Espanya com a receptor preferit pel turisme de masses europeu. Tanmateix, l’increment dels preus, els canvis en les tendències, etc., estan obligant aquest sector a modificar-ne l’oferta per assolir una millora de la qualitat.
4.- BALANÇ FINAL I CONSEQÜÈNCIES DE LA INTEGRACIÓ ESPANYOLA A LA UNIÓ EUROPEA
El balanç de la incorporació de l’Estat espanyol a la CEE i la seua continuïtat a la UE manifesta aspectes positius i negatius. Potser aquests darrers s’han fet més evidents en alguns moments perquè el procés d’adaptació ha estat llarg i dur. En altres ocasions, la persistència de problemes estructurals, com ara l’atur- alimenta l’escepticisme. Però, el que resulta innegable és que l’aposta europea és històrica i, a llarg termini, quedar-ne al marge hauria significat per a l’Estat espanyol aïllar-se de nou i augmentar les diferències amb el món més desenvolupat, no solament en l’àmbit econòmic, sinó també en el polític i en el social.
Espanya va entrar a la UE amb retard, respecte a d’altres estats europeus, degut a la dictadura franquista. El Pla Marshall, la constitució de la CECA (1951), els primers passos de la construcció europea amb la signatura del Tractat de Roma per part dels sis estats fundadors (1957)... es van fer sense comptar amb Espanya.
De tota manera, després del Pla d’Estabilització de 1959 començaren a fer-se algunes negociacions fins arribar al 1970 a un Acord Preferent de Comerç. El febrer de1979, després de l’aprovació de la Constitució, s’inicien converses amb la CEE. Aquestes negociacions s’allargaren durant set anys per la necessitat d’adaptació de l’economia espanyola a la comunitària.
Mentrestant, arribà l’ingrés en la OTAN (1982) amb el govern de Calvo Sotelo (UCD) com una mostra d’adhesió de la recent estrenada democràcia espanyola al món occidental del liberalisme i de l’economia de mercat.
Finalment, després de la firma del tractat d’adhesió d’Espanya i Portugal a la CEE (1985), es produeix l’entrada oficial a partir de gener de 1986 durant el mandat de Felipe González (PSOE).
Una altra fita important és l’entrada en el Sistema Monetari Europeu (1998) al complir amb els criteris de convergència econòmica (establerts anteriorment a Maastricht i que feien referència al dèficit públic, deute, tipus d’interés, inflació, fluctuació del valor de la pesseta al mercats monetaris, etc.) i l’adopció de l’euro (2002), juntament amb d’altres 11 estats europeus de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) als que, posteriorment, s’afegiran Grècia (que en principi no va complir els criteris i va entrar al 2001) i Eslovènia (2007).
L’adhesió a l’Europa comunitària situa Espanya en l’entorn polític, econòmic, institucional i cultural europeu, del que tradicionalment havia estat absent i, en especial, durant el franquisme (postguerra, autarquia, etc.).
Actualment, Espanya es troba dins del grup que encapçala la Unió i el seu pes polític i econòmic s’ha vist potenciat. Espanya va tenir 8 vots al Consell de Ministres, mentre que la Comissió Europea va passar a ser integrada per 17 comissaris (2 espanyols) que, després de les ampliacions de 2004 i 2007, han passat a ser-ne un per estat membre, així com 54 diputats al Parlament Europeu d’un total de 736.
El desenvolupament econòmic i social actual és degut, en part, al procés d’integració: Espanya ha rebut fons de la UE per valor del 0,8% del PIB cada any, des del 1987. La renda per càpita era del 68% respecte de la mitjana europea al moment de la integració (1986), mentre actualment se situa per dalt de la mitjana (107), ja que un 90% de la inversió que rep l’estat espanyol de l’exterior prové de la Unió Europea.
Espanya ha seguit una evolució semblant a la de la majoria d’estats comunitaris, sent sotmesa a una disciplina econòmica, acceptant unes institucions comunes i, per tant, cedint part de la sobirania política i monetària (s’ha de prendre decisions conjuntes i s’ha renunciat a la pesseta, la moneda pròpia).
Des del Tractat de la UE a Maastricht (signat el 1991), s’ha avançat en la unificació econòmica i social, així com en la política exterior comuna, quedant com assignatura pendent el camí cap a la unificació política després del fracàs en l’aprovació de la Constitució Europea davant la negativa de França i Holanda (després d’una mínima victòria del si a Espanya, en el referèndum de 2004) i la consolidació de cert euroescepticisme davant el Tractat de Lisboa entre una ciutadania que, encara, reconeix les institucions estatals com a pròpies i, en canvi, mostra certa desconfiança davant el repte d’una futura cessió de sobirania política dels estats membres cap a les institucions comunitàries.
L’antiga CEE (Comunitat Econòmica Europea, ara Unió Europea després de Maastricht) es va ampliar cap al sud-oest amb la incorporació d’Espanya i Portugal al 1986, dos estats estratègics, atlàntics però sobre tot mediterranis, amb una modesta densitat de població i menor capacitat productiva que la resta (Europa dels 12) que, a més a més, presentaven evidents deficiències en infrastructures de tot tipus. Espanya era un estat amb un nivell de desenvolupament molt menor a l’actual i amb forts desequilibris regionals que, amb el pas del temps, s’han disminuït, entre d’altres raons, per l’arribada dels fons comunitaris.
De tota manera, si exceptuem els estats incorporats als primers anys del segle XXI (ja que els integrats al 1995, és a dir, Àustria, Finlàndia i Suècia, presentaven un alts nivells productius), Espanya encara continua, amb Grècia i Portugal, sent una economia semiperifèrica en relació amb les grans potències europees, tot i que els increments del PIB han estat molt notables i, fins i tot, ens han equiparat amb d’altres estats com ara Itàlia, un dels fundadors amb la signatura del Tractat de Roma (1957), és a dir, que el progrés econòmic i social des del 1986 ha estat molt important.
També ha suposat un factor de canvi en l’organització política i econòmica, després de les traumàtiques reconversions en el camp agrícola i industrial de la dècada dels vuitanta i noranta (1986-1995) que implicaven l’acceptació de quotes de producció en el sector primari (vinya, olivera, llet, pesca, etc.), el tancament i modernització de moltes factories industrials o l’ampliació del volum de les empreses financeres amb les fusions en el sector de la banca, amb l’objectiu d’elevar els nivells de competitivitat amb la resta d’estats europeus i obrir-se als mercats exteriors de l’economia global, sense oblidar la vertebració del mercat interior amb la construcció de la xarxa d’autovies i la renovació del sistema ferroviari amb la construcció de trens d’alta velocitat per a passatgers (l’assignatura pendent, però, continua sent l’ample ibèric i el foment dels trens de mercaderies per enllaçar l’Eix Mediterrani amb les xarxes ferroviàries europees).
Espanya, com s’ha comentat als apartats anteriors, és sens dubte l’estat més beneficiat en termes absoluts pels fons comunitaris: anualment ha rebut més del 20% dels ajuts europeus, aportant al pressupost comunitari uns 7.000 milions d’euros, mentre rebia, per exemple, 15.000 milions el 2001. Espanya, per tant, ha estat receptora neta de fons comunitaris, amb un saldo de 8.000 milions, és a dir, entre el 0,8 % i l’1,2% anual cada any. Naturalment, aquest estat de coses està canviant ràpidament, sobre tot des de l’entrada de 10 estats més pobres al 2004, 2 al 2007 i d’altres candidats que poden entrar en un futur pròxim, com ara Turquia per exemple.
De moment, s’ha establert un període de pròrroga en la concessió d’ajuts que, malgrat no arribar als nivells dels anys anterior, servirà per poder continuar amb la creació de les infrastructures pendents fins que, naturalment, Espanya anirà, a poc a poc, cedint aquests fons als nous membres de la Unió Europea i, per tant, rebrà cada vegada un percentatge inferior que, en principi, pot afectar al creixement productiu si no s’introdueixen canvis significatius en la política macroeconòmica perquè, als propers anys, ja no se disposarà als pressupostos d’aquestes partides tant significatives als darrers anys.
L’economia espanyola no solament és molt superior a la dels darrers països integrants de la Unió Europea, sinó que també està preparada per seguir col•laborant en la construcció europea des de l’angle de la solidaritat perquè, a més de l’estabilització monetària que ha aportat l’euro, l’entrada en la Unió Europea també ha vingut a significar la consolidació d’un estat de dret i democràtic on la possibilitat del retorn a un règim dictatorial ja no forma part de l’imaginari col•lectiu.
............................................................................................................................
---------------------------------------------------------------------------------------------------
VOCABULARI.-
C.E.E.: Comunitat Econòmica Europea creada el 1957 pel Tractat de Roma.
Unió Europea: Nom que va rebre l'antiga C.E.E. després de l'aprovació del Tractat de Maastricht (1993) quan als objectius d'unió econòmica (duanera, monetària, etc.) es van afegir els d'unió política (legislativa, social, etc.).
- F.E.O.G.A.: Fons Europeu d’Orientació i de Garantia Agrícola que es va instituir el 1964.
- F.E.D.E.R.: Fons Europeu de Desenvolupament Regional creat el 1975
- F.S.E.: Fons Social Europeu, data del 1958.
- Fons de Cohessió: Són destinats a facilitar als estats membres més pobres la transició cap a la unió econòmica i monetària, alhora que els permet de millorar les infraestructures de transport i la protecció del medi ambient.
L’Espai Econòmic Europeu és una extensió del mercat únic de la Unió Europea. És un acord entre les Institucions europees i els Estats membres i tres altres països que no en són membres (Islàndia, Liechtenstein i Noruega), però que han acceptat l'aplicació de les normatives europees dins del seu territori a canvi de poder participar en el mercat únic.
El Consell d’Europa té com a missió fomentar els drets humans, la democràcia i l’estat de dret. No és una institució de la Unió Europea encara que tots els Estats membres de la UE en siguin membres. El Consell d’Europa va ser creat el 1949 i compta amb 46 Estats membres. De tota manera, no té tants àmbits d’actuació com la UE ni exigeix dels països que en són membres el mateix nivell de cooperació ni d’integració.
El Consell de la Unió Europea és la principal institució de decisió de la Unió Europea i adopta formalment les lleis i les polítiques de la UE. Està compost pels ministres dels governs dels Estats membres i segons la qüestió que s’hi tracti hi va un ministre o l’altre: si són assumptes econòmics, hi van els ministres d’economia; si s’hi parla de transport, hi van els de transport.
El Consell Europeu és la reunió, quatre vegades l’any, dels presidents i/o els primers ministres dels Estats membres. La Presidència del Consell fixa l’ordre del dia de les reunions del Consell i representa la Unió Europea arreu del món. Li correspon exercir-la per torn cada sis mesos a cada un dels Estats membres.
El Parlament Europeu comparteix amb el Consell el poder legislatiu i el control del pressupost de la Unió Europea. També controla l’acció diària de la Unió Europea mitjançant les preguntes parlamentàries formulades al Consell i a la Comissió. El Parlament està constituït per diputats elegits directament als Estats membres. Els partits polítics nacionals s’uneixen per formar els grups polítics política i no pas a criteris de procedència nacional.
La Comissió Europea és l’administració pública de la Unió Europea. Té com a missió proposar noves polítiques i normatives europees i vetllar per la correcta aplicació en els Estats membres de les polítiques i les normatives ja existents. En alguns casos representa la Unió Europea en reunions amb altres països. S'organitza en diferents direccions generals, cadascuna encapçalada per un comissari, càrrec que s’atorga a un polític de prestigi. Tothom que treballa a la Comissió Europea ho fa des d'una perspectiva de la Unió Europea en el seu conjunt, per sobre dels interessos de qualsevol Estat membre.
El Tribunal de Justícia està compost per jutges de cada Estat membre. Té el poder d'aclarir qualsevol dubte sobre el significat d'una normativa europea o sobre la manera d'aplicar-la. Els jutges són independents dels seus Estats membres d'origen i defensen exclusivament els interessos comuns de la Unió Europea.
====================================================================================
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
