ELS PROPERS 100 ANYS, SEGONS FRIEDMAN

Magazine de La Vanguardia, 23/05/2010
George Friedman: "China es rehén de Estados Unidos y Europa” (Texto de Marc Bassets, Fotos de Eddie Arossi)

El escritor, filósofo y experto en el campo de la inteligencia estratégica George Friedman acaba de publicar en España el ensayo Los próximos cien años (Destino). Friedman, atrapado entre su vida en Texas y su intelectualidad construida en torno a la filosofía europea, es muy crítico con Europa; asegura que el siglo será americano, aunque Estados Unidos acabará disputándose el dominio con México, y cree que la lucha contra el yihadismo no marcará la centuria.


El oficio de George Friedman es adivinar el futuro. Fundador y presidente de Stratfor, una empresa privada de prospectiva geoestratégica, a la que algunos han llamado la CIA en la sombra, acaba de publicar en España Los próximos cien años (Destino). El ensayo se abre con una cita de Hegel: “A quien mira el mundo de manera racional, el mundo se le aparece de manera racional. La relación es mutua”.

Y así, aplicando el método racional, Friedman anticipa que el siglo XXI será el siglo americano, que China se dividirá y nunca será una amenaza y que el siglo terminará con un enfrentamiento entre Estados Unidos y México por el control de Norteamérica. La guerra contra Al Qaeda quedará en anécdota. “Si miro la guerra de los Bóers, en 1900, era lo más importante del mundo –asegura–. Todo el mundo hablaba de ello. Cien años después, debo explicarle a un estudiante lo que fue. Hay momentos en la historia absolutamente apasionantes, pero si miras todo el siglo, son un episodio. La guerra de Estados Unidos contra los yihadistas, vista dentro de cien años, es un episodio. No definirá el siglo.”

¿La llamada guerra contra el terrorismo no es importante?
No recordaremos este siglo por esto. Será un episodio a principios de siglo. En Iraq murieron 4.000 soldados. ¿Cuántos murieron en otras guerras? Y mi hija estuvo en Iraq.

¿Y qué le dice su hija cuando le explica eso?
Lo entiende. El trabajo de un soldado es cumplir su misión. Es muy importante no filosofar sobre ello. Ahora está en casa y se plantea qué significó: tiene perspectiva. El siglo es largo, y sólo estamos en el 2010. Imagínese que estuviéramos en 1910. Los americanos acaban de hacer la guerra con España y dicen: esto es lo más importante del siglo XX, lo que lo definirá. Pero imagine todo lo que pasó desde 1910 hasta el 2000. El siglo es una bolsa vacía: intento entender qué lo llenará, qué fuerzas lo crearán.

¿Qué papel tendrá Europa? ¿Definirá Europa el siglo XXI como definió los últimos cinco siglos?
No. Creo que Europa es ahora una entidad regional muy insular, muy parroquial, muy absorta consigo misma, en los márgenes de la historia.

¿No está Estados Unidos en decadencia? Dos guerras, recesión, China en ascenso...
Usted no es suficientemente mayor para recordar Vietnam. En 1982, después de la guerra de Vietnam, Estados Unidos tenía un paro del 11%, una inflación del 12% y tipos de interés en hipotecas al 22%. Todo el mundo predecía el fin del mundo. Después llegaron los japoneses, y todo el mundo predecía que la era americana terminaba. Estados Unidos es un país peculiar. Su fuerza viene del hecho de que nunca se fía de su buena fortuna. Siempre teme que haya un peligro agazapado que lo destruirá todo. Y esto es una ventaja.

Siempre preparándose para lo peor.
Cuando una nación alcanza un momento wn que cree que está segura, es el momento de mayor peligro. A Estados Unidos se le llama un país bárbaro. Lo comparo con España en el siglo XVI. Cortés era un bárbaro, pero transformó el mundo. Los americanos no son una cultura demasiado atractiva; sin embargo, su fuerza viene de esta convicción bárbara que tienen de que existe un enorme peligro y que podemos superarlo. En cambio, Europa es decadente. Piensa que no hay peligros: que todo está bien ahora. La civilización se da cuando creemos profundamente en algo, pero estamos abiertos a la posibilidad de estar equivocados.

¿Estados Unidos no ha alcanzado este momento?
No. Esto es como Europa en el siglo XVIII, con la Ilustración. Creer, pero no tan absolutamente que no escuches.

Barack Obama, con su autocrítica y con el reconocimiento de los límites del poder americano, ¿está civilizando Estados Unidos?
Barack Obama es un presidente americano muy tradicional. En varios momentos de la historia americana, particularmente cuando afrontamos problemas graves, tenemos un presidente que se embarca en la autocrítica de Estados Unidos. Jimmy Carter es otro ejemplo. Sirven a un propósito muy importante de autorreflexión. No duran demasiado.

¿Será el caso de Obama?
No lo sé. Después de Vietnam llegó Carter. Carter planteó una serie de preguntas. ¿Es Estados Unidos un agresor? ¿Está derrumbándose la economía americana? E intentó hablar del excesivo temor al comunismo. Y entonces los rusos invadieron Afganistán. Pero no me interesan los individuos. Me interesa el modo como los países oscilan en ciclos de agresividad y reflexión. Después de ocho años de George W. Bush, Estados Unidos necesitaba un presidente más reflexivo, aunque al mismo tiempo aumentase las tropas en Afganistán. Lo interesante de la política exterior de Barack Obama, si uno no escucha lo que dice, es que es exactamente la misma que George W. Bush. No hay diferencia alguna. Pero lo dice de manera distinta. Y eso llegó al público americano.

Y al europeo.
Los europeos oían una cosa distinta. Los americanos oían que las razones por las que los europeos no nos ayudaban era porque no les gustaba George W. Bush. Les gusta Barack Obama, así que ahora nos ayudarán. Los europeos decían: no nos gustaba George W. Bush porque no paraba de pedirnos ayuda. Gracias a Dios, ahora tenemos a Barack Obama, que no nos pedirá nada.

Quizá los europeos pensaban: Bush nos pedía ayuda por motivos equivocados, pero si Estados Unidos nos pide ayuda con motivos correctos...
¡Y a Barack Obama le dieron exactamente la misma respuesta en Afganistán! Desde el punto de vista de los americanos, los europeos ¡lo hicieron de nuevo! Hay dos países, dos entidades, Europa y Estados Unidos, que profundamente no se entienden. De los dos, el conocimiento europeo de Estados Unidos es mucho peor que el conocimiento que la América media tiene de Europa. Los europeos tienen un conocimiento muy superficial de la complejidad de la cultura americana. También pasan mucho tiempo preocupándose por si les gusta Estados Unidos, pero no por si a Estados Unidos le gusta Europa.

Quizá a Estados Unidos no le importa Europa.
Creo que hay un profundo resentimiento en Estados Unidos en particular respecto a los franceses.

Pero a las élites americanas les fascina Francia: el vino, París...
Depende de qué éelite hable usted. Washington no es América. Esta es una ciudad pequeña y extraña. Estados Unidos es un lugar donde el Gobierno federal no es muy importante. Yo vivo en Texas. El Gobierno federal no nos alcanza. El presidente es muy débil. Tiene un Tribunal Supremo que cambia las normas electorales, y un Congreso que no le escucha. En cuestiones interiores, el presidente es débil. El Gobierno federal es débil con relación a los estados. Washington es una pequeña ciudad. Y las verdaderas élites viven en Seattle, con Microsoft; en Austin, con Dell Computer; en Houston, con Hewlett Packard. Conozco a esos tíos, y los franceses no les impresionan. En Washington, sí.

Y en Nueva York.
En cierta medida. En Manhattan, sí. Pero yo crecí en el Bronx y veíamos Manhattan como el lugar donde iban los extranjeros. Los europeos no visitan América. Van a Washington, Los Ángeles, Manhattan. Y estas no son ciudades americanas. Manhattan es un lugar muy extraño, pero si cruzas el puente a Queens, ya estás en América. Para mí, habiendo vivido en Texas, venir a Nueva York o a Washington es como visitar un país extranjero. No entienden su propio país, y el país no los entiende a ellos. Lo que le ha pasado a Obama es esto: llegó a Washington y perdió el contacto. Él tocó una fibra en Estados Unidos: los americanos estaban cansados. Lucharon durante ocho años. Tocó la fibra de 53% del público, y durante un momento pensamos que todo lo haría mejor. La realidad es la realidad, y no lo hizo. ¿Sabe? Creó una situación muy difícil para Europa en Estados Unidos. Creo que las relaciones son extraordinariamente malas.

¿Necesita EE.UU. a Europa en el 2010?
Estaría muy bien obtener la ayuda de Europa, pero no sucederá. Es como un matrimonio. Al final, te tienes que dar cuenta de que tu esposa no te quiere. Y aunque desees que te quiera, no te va a querer. Y el punto de vista americano sobre Europa está alcanzado este punto. El embajador francés en Haití criticó a Estados Unidos, y todas las radios de Estados Unidos lo contaron. Fuimos rápido a Haití, y no dejábamos que cinco aviones franceses aterrizasen. Nosotros estábamos llevando 200 aviones al día. ¿Y los franceses nos criticaban? ¡Que se hagan cargo del aeropuerto! Estas cosas son intensas. El punto de vista de Estados Unidos es: un matrimonio que ha terminado, la amargura ha terminado, y te das cuenta de que ya no hay nada. Creo que los europeos no son conscientes de esto. Están tan absortos consigo mismos, que sólo son conscientes de sus sentimientos. Los europeos nos necesitan más a nosotros que nosotros a ellos. Pero, como en todo buen divorcio, te marchas pensando: “Lo lamentará”.

Usted nació en Europa. ¿Cómo ha afectado su vida en Europa a esta visión?
Soy un judío húngaro. Nací después de la guerra, mi vida en Europa fue dura. Al mismo tiempo, estudié Filosofía Alemana, me doctoré en Filosofía, escribí sobre la escuela de Frankfurt: la izquierda alemana, Hegel, Marx, Nietzsche. Tengo una personalidad dividida. Soy profundamente europeo en el sentido de que toda mi vida intelectual está construida en torno a la filosofía europea. De otro lado, soy americano, mis hijos son americanos, vivo en Texas. Pero creo que puedo ver a los europeos con mayor honestidad que la mayoría de los americanos. Una de las cosas que aprendí de mis padres fue a ver a través de las mentiras europeas. Cuando los europeos miran a los americanos por encima del hombro, sé lo inseguros que se sienten.

Habla de Estados Unidos como un país bárbaro, que necesita la guerra... Algunas de sus ideas podrían asumirlas los antiamericanos.
Es una realidad. Este es el problema: si mira a historia humana, ¿se le ocurre un continente más monstruoso que Europa? Ahora los europeos están exhaustos, y llaman virtud al cansancio. Los americanos no están cansados: comparo a Estados Unidos con España en América Latina en el siglo XVI. El comportamiento era bárbaro, imperdonable.

Y ahora Estados Unidos es el bárbaro.
No lo niego. Pero no juzgo, ni culpo. Digo que en este ciclo de nuestra historia somos lo que España era en el siglo XVI.

¿Y no se puede hacer nada para remediarlo? ¿Nada puede detenerlo?
Cuando estemos tan exhaustos como Europa, nos sentiremos muy mal por todo lo que hemos hecho. Cuando eres joven, y apasionado, y lo recuerdas a los 60, dices: ¿cómo pude ser así? Nos sentamos con nuestros hijos, y les decimos: no hagáis esto. Si mira a la civilización como reflejo de la condición humana, y piensa cómo los seres humanos no pueden enseñar a sus hijos... Su civilización no puede enseñar a la nuestra. Pero su civilización hizo cosas magníficas: creó el sistema global, la Ilustración, la ciencia moderna, también el holocausto, la esclavitud, todo el resto... Así que miro a Europa y digo: has vivido tu vida, y ahora quieres enseñar a mi país a no repetir los errores. Eso no funciona así.

¿No es posible?
Sin el ciclo de barbarie y civilización, no puede haber una civilización humana, del mismo modo que no puede haber un ser humano sin adolescencia, edad adulta y vejez. Y sí, hay un elemento fatalista en la civilización, y ahora es el momento americano, y el resto del mundo, desgraciadamente, tiene que aguantarnos.

¿Y China? ¿No pone en peligro la hegemonía americana?
Hagamos aritmética. Estados Unidos es 3,3 más grande que la economía china. Diez billones de dólares. Si la economía de Estados Unidos crece una media de 2,5% al año, la economía china, para no quedarse descolgada, debe crecer un 8,25% para siempre. Sólo puede acercarse a Estados Unidos si crece más de 8,25%, lo que es muy difícil. Especialmente, por otra cosa. Según el Gobierno chino, hay 1.300 millones de chinos. 600 millones de ellos viven con ingresos por hogar de unos 80 dólares al mes. Otros 440 millones, con unos ingresos de entre 80 y 160 dólares al mes. De los 1.300 millones de chinos, 1.000 millones viven a un nivel de vida del África subsahariana. China es un país increíblemente pobre. Hay una pequeña China cuyos ingresos son de 20.000 dólares al año. Son 60 millones. Es un gran país: el tamaño de Francia. Pero está rodeado por 1.200 millones de personas. Esta economía, en la costa, no puede vender nada al resto de China. Así que deben vender a Estados Unidos y Europa. Si Estados Unidos y Europa no compran, China se derrumba. Si la tasa de ahorro de Estados Unidos sube, como está sucediendo, la mitad de esta tasa de ahorro se la quitamos de la economía china, porque no compramos sus bienes. China es rehén de Estados Unidos y Europa.

Y EE.UU., de China, con la deuda.
Sí y no. Los chinos no pueden sacar el dinero porque Estados Unidos caería en una recesión y China moriría de hambre. Y dos, ¿dónde pondrían el dinero? Podrían ponerlo en Europa, pero el dinero europeo iría a Estados Unidos. Pregúntese otra cosa. ¿Por qué los chinos no invierten el dinero en China? Porque la economía no puede absorberlo. Esa parte de China, esos 60 millones, es una parte de Estados Unidos y Europa. Económicamente no es parte de China. Así que la gente que dice que China superará a Estados Unidos no sabe hacer aritmética. La economía americana representa un 25% de la economía mundial.

¿Qué efecto tendrá para Estados Unidos la última recesión?
Acabamos de crecer un 5,6%. Los americanos han salido de la recesión muy rápido, como solemos hacer, más rápido que los europeos.

¿Se exageró la crisis?
Somos americanos: siempre exageramos, y esto es lo que nos hace reaccionar. Es la cuarta vez que pasa desde la Segunda Guerra Mundial. La primera fue la crisis de los bonos municipales en los 70, cuando el Gobierno rescató a Nueva York. La segunda fue la crisis de la deuda del tercer mundo. La tercera fue la crisis de las cajas de ahorro y préstamo, y ahora son los bancos de inversiones. La razón por la que ahora ha habido más ruido es porque ha sucedido en Manhattan. Los banqueros de inversiones a los que entrevistaban en las cadenas de información financiera CNBC y Bloomberg estaban perdiendo su trabajo. Estaban histéricos. Pero esta es una recesión normal. Lo hemos hecho cuatro veces desde la Segunda Guerra Mundial: cuatro veces el Gobierno federal ha rescatado un sector de la industria financiera. Esta vez son los bancos de inversiones. Es una recesión muy mala, pero nos recuperamos.


HISTORIA DEL SIGLO XXI (SEGÚN GEORGE FRIEDMAN)

2010: Estados Unidos vence la guerra contra Al Qaeda.

2020: China se fragmenta y Estados Unidos y Rusia se enfrentan en una nueva guerra fría. Rusia se derrumba

2030: La crisis demográfica y el envejecimiento global definen el siglo

2040: Emergen tres potencias para controlar Eurasia: Japón, Turquía y Polonia

2050: Estados Unidos se impone en la guerra mundial en la que participan Japón, Turquía y Polonia

2100: El siglo concluye con una guerra entre Estados Unidos y México –solapada con una guerra civil en Estados Unidos– por el control de Norteamérica...
===========================================================

BARCELONA, VALÈNCIA I PALMA, 3 CIUTATS...

Tres ciutats ¿properes?
El CCCB revisa la relació entre Barcelona, València i Palma

CATALINA SERRA (Barcelona, 26.05.2010). El País

Un triangle blau mediterrani que té cada vèrtex ocupat per una ciutat: Barcelona, València, Palma. Una exposició delicada que sembla haver volgut eliminar qualsevol referència ideològica-ni una sola als Països Catalans - però que no acaba de resultar asèptica, no tant per les escasses referències al passat i a la llengua compartides, sinó, sobretot, perquè es fixa en el "bo i millor" de cada casa desplegant una mirada crítica que afecta per igual a les tres.

Barcelona-València-Palma, oberta fins al 12 de setembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, és una coproducció del centre amb el Departament de Cultura i el seu objectiu, segons va explicar ahir el seu secretari general, Eduard Voltas, és "reconstruir un espai que es va perdre fa 30 anys i que és alhora cultural i econòmic ".

Apareixen els problemes ambientals (amb projeccions de com afectarà el canvi climàtic a les tres costes), la pressió que la recent immigració realitza sobre el bilingüisme més o menys ampli en cada cas, els efectes de l'especulació immobiliària, l'aposta pels projectes urbanístics mediàtics, els múltiples casos de corrupció que les afecten (imatges dels pantalons de Camps, l'escombreta de vàter de Matas, el minipalau de Millet ...); els souvenirs kitsh i, també, els productes típics, o tòpics, de cada lloc (ensaïmada, orxata, mona).

Les relacions, evidents, les fa més el visitant que el muntatge. "Són tres ciutats que es necessiten però que no es miren; estan a prop però allunyades perquè no es coneixen", comentava ahir Vicent Sanchis, comissari juntament amb Ignasi Aballí i Melcior Comes de l'exposició. Després de veure's a Barcelona es presentarà a finals d'any a Ses Voltes de Palma. De moment, a València no hi ha interès per rebre-la.
=============================================================

LA SELECTIVITAT 2010 COMENÇA EL 9 DE JUNY

Retarden al 9 de juny els exàmens de la Selectivitat: La vaga de funcionaris ajorna les proves previstes (per al 8 de juny i en 4 dies), que se celebraran en tres dies (9,10 i 11 de juny)

Les Proves d'Accés a la Universitat corresponents a la convocatòria de juny de 2010 se celebraran en tres dies, entre el 9 i el 11 de juny (dimecres i dijous i divendres), en comptes de en quatre com estava previst, segons va anunciar ahir el director general d'Universitat i Estudis Superiors, Jesús Marí.

Així ho ha acordat la Comissió Gestora dels Processos d'Accés i Preinscripció de les PAU, en la reunió que es va celebrar ahir divendres, al matí, a la seu de la Conselleria d'Educació a València. Aquesta comissió està integrada per representants de la Conselleria i els vicerectors de les cinc universitats públiques de la Comunitat Valenciana.

Marí va assenyalar que la decisió d'iniciar els exàmens de Selectivitat el dia 9 de juny, en lloc del 8, s'ha pres amb la finalitat d'evitar possibles complicacions derivades de la vaga de funcionaris prevista per a aquest dia. Per la seua banda, les proves de la convocatòria extraordinària de setembre també se celebraran en tres dies, concretament el 9, 10 i 13 de setembre (és a dir, dijous i divendres i dilluns).

"Aquesta decisió ha estat presa de forma consensuada, un cop escoltays els suggeriments de les mateixes universitats, amb l'objectiu de garantir la plena normalitat en el desenvolupament d'aquestes proves", va assegurar el director general.

Marí va explicar que la principal dificultat a l'hora de compactar els horaris dels exàmens de quatre a tres dies "està en el fet que, amb el nou model de Selectivitat que entra en vigor aquest curs, els alumnes poden triar examinar-se de qualsevol de les assignatures de lliure elecció incloses en el catàleg, fins i tot encara que no l'hagen cursat i no pertanyen a la seua especialitat".

"Això pot motivar que, amb el nou horari, alguns estudiants puguen tenir dos exàmens a la mateixa hora. Per evitar, en la mesura del possible, que es puguen donar aquests casos, s'ha fet coincidir en l'horari assignatures que, a priori, és poc probable que siguen elegides simultàniament", va afegir.

"Si encara així es dóna algun cas, l'alumne realitzarà l'examen d'una de les matèries el dia fixat en el calendari oficial i l'altra prova la farà o bé dins del període ordinari si és possible, és a dir, entre el 9 i el 11 de juny, i si no el podrà realitzar el dissabte 12 de juny o el dilluns 14 de juny ", va destacar.

En qualsevol cas, -va precisar Marí- els possibles "solapaments" no es coneixeran fins al 7 de juny, una vegada conclòs el termini de matrícula en les proves. Serà llavors quan s'informarà als alumnes sobre quin dia, en concret, han de fer cada examen.

NOVA SELECTIVITAT

Aquest és el primer curs en què s'aplicarà la nova estructura de les proves d'accés als ensenyaments oficials de grau que substitueixen l'anterior Selectivitat, d'acord amb la normativa estatal.

Entre les principals novetats destaca que la prova s'estructurarà en dues parts: General, que serà obligatòria per a tots. Constarà de cinc exercicis, en comptes de set com fins ara, sobre les matèries comunes del segon curs de Batxillerat (Llengua castellana i literatura, Valencià, Història d'Espanya o Història de la Filosofia, llengua estrangera) i una de les assignatures de modalitat, triada prèviament per l'alumne.

A més, es crea una segona part, anomenada Específica, que tindrà caràcter voluntari, i es realitzarà sobre les matèries de modalitat de 2n de Batxillerat diferents de la de la Fase General que trie l'alumne en el moment de matricular-se en les proves d'accés, encara que no les haja cursat.

Aquesta fase permetrà a l'estudiant incrementar la seua puntuació en quatre punts (com a màxim), de manera que la qualificació màxima de per accedir als diferents graus serà de 14 punts, en lloc de 10 com fins ara. Per poder puntuar en la fase específica l'alumne haurà d'obtenir almenys un 5 en la matèria.

La validesa dels resultats de la Fase General és indefinida. D'aquesta manera, els alumnes que superen la primera fase i vulguen presentar-se en successives convocatòries, així com els que hagueren superat la prova d'accés abans del 2010 podran examinar-se únicament de la fase específica per a accedir a cada titulació universitària. Aquesta última tindrà validesa durant els dos cursos acadèmics següents.

Així mateix, desapareixen les vies d'accés diferenciades, de manera que tots els alumnes que superen les proves tindran la mateixa preferència per accedir a totes les titulacions universitàries.
================================================================

Tema 13.- Un món dividit en blocs, 1945-1991 (1 BAH)

Entre l’any 1945 i el 1991, el model de vida americà, basat en un consum elevat que permetia la prosperitat i en un sistema polític liberal democràtic, va ser emulat per tots els països capitalistes. Però l’etapa d’expansió es va veure frenada el 1973, quan l’augment dels preus del petroli va originar una crisi profunda i prolongada. D’altra banda, el sistema comunista es va imposar a tota l’Europa de l’est i després es va expandir per Àsia, per Àfrica i, fins i tot, per Amèrica. Però al començament de la dècada de 1980, una sèrie de problemes al bloc soviètic van provocar la crisi del sistema, la desaparició del socialisme “real” a l’Europa de l’est i l’enfonsament de la URSS.


1. EL MÓN CAPITALISTA: L’HEGEMONIA DELS ESTATS UNITS

1.1 El model capitalista dels Estats Units
El sistema polític dels Estats Units es va convertir en model de la democràcia capitalista. Basat en la Constitució de 1787 (modificada amb esmenes, com ara la que va suprimir l’esclavitud al 1868 o la que va reconèixer el dret a votar de les dones al 1920), és una República federal descentralitzada (agrupant estats que mantenen governs i lleis pròpies) i un sistema presidencialista (que possibilita l’autoritat d’institucions i lleis comunes) amb dues cambres legislatives (Senat i Cambra de Representants). Els complicats mecanismes electorals i la necessitat de grans recursos econòmics per organitzar les campanyes, han consolidat un sistema essencialment bipartidista que, al llarg dels anys, ha vist l’alternança entre presidents republicans (conservadors) i demòcrates (progressistes). Els governs, des de la postguerra (1945) fins el 1992, han estat a mans dels següents presidents: Harry Truman (D), Dwight Eisenhower (R), John F. Kennedy (D), Lindon B. Johnson (D), Richard Nixon (R), Gerald Ford (R), James Carter (D), Ronald Reagan (R) i George H.W. Bush (R).


La potència econòmica dels Estats Units es basava en una quantitat notable de recursos naturals, una innovació constant i la creació d’empreses multinacionals. La banca nord-americana era la més gran del món, la més dinàmica, i el dòlar –convertible en or fins al 1971- es va consolidar com la moneda mundial de referència. La primacia del dòlar va arrancar dels Acords de Bretton Woods (1944) que portaren a la creació del FMI (Fons Monetari Internacional) i del Banc Mundial. La prosperitat, però, no va suposar la desaparició de les desigualtats. Cap al 1960, entre el 20% i el 25 % de les famílies nord-americanes eren pobres, sobre tot les de raça negra. Aquestes desigualtats socials van propiciar una gran contestació en moviments de lluita per la igualtat dels drets dels negres que va tenir com a màxim exponent Martin Luther King (assassinat el 1968). Més endavant, l’aparició de nous líders (Malcom X) i noves organitzacions (Panteres Negres) van radicalitzar el moviment. El moviment hippy va centrar la protesta juvenil en la defensa de la no-violència, la llibertat sexual i la vida comunitària (que renegava del consumisme) amb la introducció d’hàbits trencadors (llargs cabells, nova indumentària, nous ritmes musicals, etc.) i l’aparició dels moviments feministes (Wome’ns Lib) que van denunciar el sexisme alhora que reclamaven la igualtat de drets i d’oportunitats per a les dones.


1.2 El model democràtic europeu
Després del conflicte mundial, els règims dictatorials es mantingueren en Portugal (dictadura de Salazar, 1928-1974), Grècia (dictadura dels coronels, 1967-1974) i Espanya (dictadura de Franco, 1939-1975), però a la resta d’Europa es consolidaren els règims democràtics parlamentaris amb constitucions que defensen els drets individuals i col•lectius, etc. que es diferenciaven del model bipartidista nord-americà amb una major pluralitat de partits polítics (conservadors, liberals, democratacristians, socialdemòcrates, comunistes, etc.). Malgrat els progressos evidents, l’Europa occidental no va escapar de la protesta social, protagonitzada per joves desencantats de la societat del benestar que defensaven la necessitat de canviar el sistema. Els moviments estudiantils a Amèrica i Europa culminaren amb la revolta a París del maig del 1968, on es reivindicava la llibertat sexual, un nou model de família, l’anticonsumisme, la defensa del medi ambient, etc.


1.3 El Japó, la gran potència asiàtica
Després d’un període d’ocupació nord-americana en un Japó arruïnat per la guerra, es va aprovar una Constitució (1946) que instaurava un règim liberal parlamentari amb l’emperador (Hirohito) com a monarca constitucional, sufragi universal, drets individuals i col•lectius, així com llibertat de partits. El Japó va refer-se, econòmicament, d’una manera espectacular, però el govern ha estat monopolitzat, des del 1955, pel Partit Liberal Demòcrata (que agrupa els grans empresaris al voltant d’un ideari molt conservador).


2. CRISI I TRANSFORMACIÓ DEL CAPITALISME A OCCIDENT

2.1 El creixement econòmic
L’economia basada en el capitalisme va gaudir d’un llarg període de prosperitat anomenat el dels trenta anys gloriosos (1945-73). No obstant això, aquest desenvolupament tenia elements negatius i costos socials forts. Al començament de la dècada de 1970 el creixement va aturar-se d’una manera brusca. El model basat en els baixos costos de les matèries primeres, l’expansió de les empreses multinacionals i la venda a preus alts de nous productes tecnològics va entrar en crisi. Amb l’augment dels preus de les matèries primeres, a causa de la gran demanda, es van produir augments generalitzats dels preus i inflació a molts països. Els Estats Units van suspendre la convertibilitat en or del dòlar i el 1973 es va decretar la fluctuació d’aquesta moneda segons l’oferta i la demanda. Aquesta decisió va provocar una crisi de confiança financera internacional.


2.2 La crisi del 1973 i les seues conseqüències
El 1973, en el context de la guerra araboisraeliana, i com a arma política, els països àrabs productors de petroli, organitzats en l’ OPEP, van quadruplicar el preu del barril. El petroli va deixar de ser una energia barata i això va implicar una alteració enorme de la base del sistema productiu d’Occident. Com el preu del cru estava establert en dòlars i aquesta moneda pujava perquè creixia la demanda, els països que depenien del petroli van augmentar els dèficits comercials i la balança de pagaments, mentre el comerç internacional minvava considerablement. Aquesta situació va generar una recessió econòmica important.

Al començament de la dècada de 1980 la crisi va desencadenar grans canvis en el sistema capitalista: hi va haver una revolució tecnològica, van canviar els mètodes de producció, l’estructura de les empreses i es va permetre que el mercat actuara sense regulacions. L’Estat del benestar va començar a debilitar-se perquè els estats no el podien mantenir i es va imposar un nou model d’economia mundial, més globalitzada, que ha perdurat, bàsicament, fins la crisi econòmica actual del final de la primera dècada del segle XXI.

Unitat 13 Un MóN Dividit En Blocs

View more presentations from Escola Pia Santa Anna.

3. EL MÓN SOCIALISTA: L’HEGEMONIA SOVIÈTICA

3.1 La URSS després de Stalin
Josif Stalin va començar la gran expansió del comunisme i la URSS es va convertir en una superpotència econòmica i militar capaç de disputar el domini mundial als Estats Units. El sistema socialista soviètic, basat en l’existència d’un sol partit polític, el PCUS, unia estretament el partit i l’Estat (com a tots els sistemes polítics totalitaris). El socialisme leninista era la ideologia oficial i única. La política econòmica es basava en la planificació centralitzada i dirigida totalment per l’estat: inexistència del mercat, propietat estatal o col•lectivitzada de tots els béns i –sempre en teoria- igualtat absoluta de tots els ciutadans. No obstant això, el sistema va anar generant una nova classe privilegiada coneguda com la nomenklatura.

Després de la mort de Stalin (1953) es va començar a posar en dubte l’obra del dictador, tot criticant els mètodes utilitzats i el total de víctimes. Nikita Khruixov (1953-64) va posar en marxa la desestalinització, és a dir, la lluita contra el culte a la personalitat que havia acompanyat el govern de Stalin, tot presentant l’Informe Secret (1956) on denunciava els crims del seu predecessor. La política soviètica va augmentar l’eficiència en agricultura, tot aconseguint l’autoabastiment en productes alimentaris: segons les estadístiques de la URSS –poc fiables- entre 1950 i 1969 va augmentar la producció de blat (50%), de llet (69%) i de carn (87%). L’any 1957 van ser capaços d’enviar un primer satèl•lit artificial a l’espai, el Sputnik I, i el 1961 hi van enviar la primera nau tripulada (Vostok I) per un astronauta (Yuri Gagarin).



Khruixov va ser substituït per Leonid Breixnev, amb un llarg mandat fins la seua mort (1964-82). Durant els anys setanta del segle XX, es va viure el millor moment de l’economia planificada i el punt màxim del seu desenvolupament, tot i que la producció industrial sempre va estar orientada cap a la gran indústria pesant. Juri Andropov (1982-84) i Konstantin Txernenko (1984-85) van realitzar dos mandats breus de transició cap al període final de reformes encarnat en Mikhail Gorbatxov (1985-91). De tota manera, els grans serveis públics, adreçats al total de la població, mai van oferir uns nivells de qualitat òptims, ni comparables amb el desenvolupament del capitalisme occidental. El model estatitzat d’economia no donava incentius a l’esforç personal ni a la creativitat, la qual cosa va comportar una baixa productivitat i un estancament dels béns de consum. L’anomenat socialisme desenvolupat va acabar empobrint la URSS, ja que es va desenvolupar des de l’enfrontament constant per competir amb el món capitalista en camps tant diversos com ara el militar, la carrera espacial o en l’ajuda al tercer món.


3.2 Les democràcies populars i l’expansió del comunisme
El desenvolupament i el final victoriós de la URSS en la Segona Guerra Mundial va donar lloc a l’extensió dels règims comunistes a l’Europa oriental i central mitjançant la creació de les anomenades democràcies populars que, al capdavall, esdevingueren països satèl•lit de la Unió Soviètica dirigits des de Moscou amb un control ferri que no admetia dissidències. A la mort de Stalin, però, el procés de desestalinització va desembocar en revoltes com ara les d’Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968), durament reprimides, i en moviments democratitzadors a l’Alemanya de l’Est i, sobre tot, a Polònia on es van crear sindicats lliures (Solidaritat). A més, la URSS pretenia formar, amb aquestos països satèl•lit, un veritable bloc econòmic mitjançant organismes com ara el CAME (Consell d’Ajuda Mútua Econòmica) i el COMECON (mercat comú de l’Est).

A partir del 1960 el comunisme va assolir la màxima expansió mundial, lligada a les lluites per la independència dels antics països colonials, sobre tot a l’Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina, aconseguint reunir entre 80 i 98 partits comunistes a nivell mundial. No obstant això, amb la desaparició de la URSS, la influència del comunisme a nivell mundial va disminuir dràsticament.

Divisió de blocs 1945 1991

View more presentations from jestiarte.

4. LA DESAPARICIÓ DE LA URSS I LA FI DEL MÓN BIPOLAR

L’encarcarament del model polític i la falta de llibertats van generar crítiques i un clima de descontentament que es va aguditzar amb els problemes econòmics, derivats de la recessió mundial a partir del 1973. L’enfonsament del comerç internacional va dificultar les importacions de productes bàsics (cereals), a més la revalorització del dòlar va augmentar les dificultats de la URSS per retornar els préstecs a Occident, que havia rebut durant l’època de coexistència pacífica, és a dir, als anys seixanta. Els canvis en l’aparell econòmic i polític semblaven inevitables i urgents: Mikhail Gorbatxov (1985-91) va impulsar la reestructuració (perestroika) i la transparència (glasnost) del sistema soviètic. En el terreny econòmic va intentar augmentar la producció introduint pràctiques del mercat lliure, com ara els incentius personals. En el terreny polític, va tractar de suavitzar el monopoli del PCUS (promovent la participació política i la lluita contra la corrupció), però mantenint el sistema socialista amb la cohesió de totes les repúbliques (mitjançant l’elaboració d’un nou Tractat de la Unió Soviètica) i l’obertura a l’exterior amb una nova política de relacions internacionals que va promoure la reducció armamentística i va posar fi a la Guerra Freda.


El primer estat en aprofitar la nova conjuntura va ser Polònia, on el sindicat Solidaritat, amb el seu líder, Lech Walesa, a més de la legalització del seu moviment obrer, va aconseguir guanyar les primeres eleccions lliures (1989) i aproximar-se, ràpidament, al model occidental. Però el canvis més espectaculars, i ràpids, es van produir a l’Alemanya Oriental (RDA) amb la caiguda del Mur de Berlín (9 de novembre de 1989) i la reunificació, a l’any següent, sota el mandat del canceller Helmut Kohl (darrer de la RFA i primer de l’Alemanya reunificada al guanyar les eleccions). També a Hongria, Txecoslovàquia (Václav Havel) i Bulgària es prengueren mesures tendents a la democratització i l’economia de mercat. A Romania una insurrecció popular va fer caure el dictador Ceaucescu (executat al desembre de 1989). La dècada de 1990 va ser la del final del comunisme i dels règims socialistes independents de la URSS (a Iugoslàvia, Albània, etc.).


Dins de la URSS van créixer les reivindicacions nacionalistes a Armènia, Azerbaidjan, Ucraïna, etc. fins que el president de la federació russa, Boris Ieltsin, enfrontat a Gorbatxov, va proposar el ràpid desmantellament de tot el sistema comunista. Després d’un intent de cop d’estat (1991) per part dels membres del nucli dur del PCUS, Gorbatxov va haver de dimitir, Ieltsin (l’heroi de la nova situació) va dissoldre el Partit Comunista i les antigues repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia, Lituània) van aconseguir la independència (desembre de 1991), així com Ucraïna, Bielorrússia, Uzbekistan, Georgia, etc. L’antiga URSS va acabar fragmentada en 16 repúbliques independents.

De tota manera, els esdeveniments més recents han vingut a demostrar que la doble transició, política i econòmica, des del totalitarisme soviètic cap a l’economia de mercat i la democràcia no és una tasca senzilla.
====================================================

RECENTRALITZACIÓ ESPANYOLA O DESCENTRALITZACIÓ AUTONÒMICA?

Temor en el Tribunal Constitucional a un fallo contra les autonomies
Perquè Jiménez aconseguesca aprovar la seva proposta d'una sentència necessita el suport dels tres magistrats més conservadors del tribunal i del d'Aragó

Ángeles Vázquez (9/05/2010). Público.es

El Tribunal Constitucional travessa un dels seus moments més difícils. No tots els seus membres tenen la mateixa idea de la Constitució. Per això, entre els seus magistrats hi ha qui tem que la sentència que el sector conservador pugui impulsar sobre l' Estatut sigui molt restrictiva . Tant que no només no s'entengui a Catalunya , sinó tampoc en la resta d'Espanya, perquè de rebot afectaria estatuts que porten anys en vigor sense plantejar cap problema, com el gallec (vigent des de 1981) o el canari (1982), però també el de Catalunya (reformat el 2007) o l'andalús (modificat el 2006).

La por prové, segons fonts coneixedores del Tribunal Constitucional , que alguns consideren que els magistrats més conservadors, i, per tant, més contraris a l'Estatut, tenen una visió preconstitucional de l'Estat. Una visió que qüestiona, fins i tot, el mateix Estat autonòmic. És la que les fonts consultades atribueixen als magistrats Javier Delgado i Vicente Conde, ambdós provinents del Tribunal Suprem i amb una llarga experiència jurisdiccional. El primer té 78 anys i el segon, 70.

Un text molt restrictiu afectaria estatuts vigents des dels vuitanta


L'altre ponent
També s'inclou en aquest bloc conservador a Jorge Rodríguez-Zapata , ponent de la sentència que l'alt tribunal prepara per resoldre el recurs presentat pel Defensor del Poble contra l'Estatut de Catalunya . Aquesta impugnació, que es resoldrà després de l'recurs del PP, està previst que s'apliqui el criteri que l'alt tribunal marqui en el recurs més important: el del PP, que va impugnar 112 preceptes i 12 disposicions del text català. La ponència de Rodríguez-Zapata i la coneixen els magistrats del TC, és molt més restrictiva que la que proposava Elisa Pérez Vera i va ser rebutjada per quatre vots a sis en el ple del 16 d'abril.

Després de resoldre els recursos del PP i el Defensor del Poble, els arribarà el torn als presentats per cinc comunitats autònomes. En les deliberacions dels dos primers no participa el magistrat Pablo Pérez Tremps, que va ser recusat pel PP. Amb aquesta decisió i la mort de Roberto García-Calvo, el Ple per resoldre el recurs de l'Estatut va quedar conformat per cinc magistrats considerats progressistes i altres tants conservadors.

La sentència que va avalar l'estatut valencià no va tenir suport conservador

Així va ser fins al mes de novembre, quan es va saber que Manuel Aragó, nomenat a proposta del Govern, va votar en contra de la sentència d'Elisa Pérez Vera, tot i que s'havia vist enriquida amb les seves pròpies suggeriments i les de la presidenta, María Emilia Casas. El passat abril, va quedar clar que Aragó estava més en el sector conservador que en el progressista.

Per això, la presidenta va lliurar la ponència al vicepresident, Guillermo Jiménez, les tres primeres propostes han estat rebutjades. La quarta segueix en mans dels magistrats conservadors. I la por que existeix en l'alt tribunal resideix en la consciència que, per concitar un consens entre els cinc magistrats conservadors, Jiménez ha, necessàriament, augmentar substancialment la xifra de 15 articles que els magistrats progressistes consideraven inconstitucionals en la sentència de l'Estatut rebutjada a l'abril.

El primer Estatut revisat
L'únic Estatut que ha hagut de passar el filtre de constitucionalitat de l'alt tribunal en la seva composició actual ha estat el valencià. El recurs presentat pel Govern d'Aragó va ser rebutjat per l'alt tribunal en una sentència que comptava amb el vot discrepant dels cinc magistrats conservadors.

Es tractava de Javier Delgado, Vicente Conde, Roberto García-Calvo, Jorge Rodríguez-Zapata i Ramón Rodríguez Arribas, que sempre ha votat amb els conservadors fins que, en la deliberació de l'Estatut s'ha alineat amb Jiménez i Aragó. L'oposició dels discrepants consistia en què consideraven que l'Estatut "excedeix en la seva ordenació del límit territorial" que li correspon, en garantir als valencians el dret a disposar del proveïment d'aigua i la seva redistribució.

Però les fonts consultades creuen que el problema no el constitueixen tant els magistrats que hi ha com els que podrien arribar a l'alt tribunal si els partits no tornen a prevaler la qualitat dels candidats davant la ideologia i eviten que el TC es converteixi en un premi després de presidir el Suprem. Segons ell, la solució passa per triar més catedràtics.

...................................................................................................



Els riscos per a l'Estat autonòmic

Excepte PP i PSOE, tots els partits creuen que el Tribunal Constitucional amenaça la descentralització d'Espanya

Carolina Martín (9/05/2010). Público.es

Encara no hi ha sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut, però la majoria de les formacions ja han analitzat els possibles escenaris que es poden presentar. Si fos restrictiva, "podria suposar la ruptura del pacte constitucional", afirma el portaveu d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), Joan Herrera . En alguns temes, com la política lingüística o els símbols nacionals, creu que fins i tot es podria aprovar un error que suposés un retrocés respecte a la legislació vigent.

El problema de fons, explica Herrera, és que "l'Estatut canvia l'Estat autonòmic avançant cap a un model federalitzant i el Constitucional pretén aturar això i iniciar, potser, un procés de recentralització ". A l'hora de buscar responsables, mira cap al PP, "que ha deixat que això passi", el Govern, "per una responsabilitat passiva", i als "mateixos membres del Constitucional".

Llamazares creu que la sentència podria ser una LOAPA per via judicial

Regressió autonòmica
Segons el portaveu d' ERC al Congrés, Joan Ridao, "a Espanya han ressorgit amb força les tendències centrípetes" i, 30 anys després, aquestes "s'han tret el vel i advoquen obertament per una involució".

Més lluny arriba el diputat de CiU al Parlament Francesc Homs, que considera que "la regressió a l'Estat de les autonomies s'està produint ja amb l'aprovació d'algunes lleis en les Corts". Entre elles, la Llei de Dependència o la Llei d'Horaris Comercials. En la seva opinió, "la sentència del TC pot ser el corol lari a un procés de regressió que es va començar a denunciar amb José María Aznar en els anys noranta i que ha comprat el PSOE actual". Segons el portaveu d'IU al Congrés, Gaspar Llamazares, "qüestionaria una de les virtuts del model autonòmic, que és el seu caràcter obert".

El PP diu que si l'Estatut s'aprova tal qual suposaria el col·lapse de l'Estat

En els partits majoritaris, la percepció és molt diferent. El diputat del PSOE Jesús Quijano treu ferro a l'assumpte i destaca el assentat que està el model autonòmic: "No s'ha de donar a aquesta sentència el valor de revisió general, sinó d'ajust d'un Estatut a la Constitució". No veu risc de ruptura del pacte constitucional perquè "l'encaix de Catalunya a Espanya no és qüestionat", encara que admet que hi ha coses discutibles, com si s'arriba més lluny o no en l'autogovern.

El PP creu que qualsevol resolució, per restrictiva que sigui, suposarà més autogovern a Catalunya. De fet, posa l'atenció en els efectes de l'escenari contrari: "Si l'Estatut s'aprova en els termes en què està, suposarà un col.lapse i la inviabilitat del model d'Estat", afirma el diputat Juan Manuel Moreno.

Molt crítics es mostren en UPyD amb el desenvolupament de l'Estat autonòmic. Tot i que Carlos Martínez, membre de la seva direcció, espera que de la "crisi política pugui sortir una reforma de la Constitució que deixi clar quines són les competències de l'Estat i les de les autonomies".

UPyD advoca per una reforma constitucional de les competències

Segona LOAPA
El diputat del BNG Francisco Jorquera es mou entre dos escenaris, "el dolent i el pitjor". Sembla, afirma, que el tribunal "té la temptació de forçar una interpretació restrictiva de la Constitució, particularment del títol VIII [el que tracta de l'organització territorial], que tindria enormes conseqüències per al desenvolupament de l'Estat autonòmic". Per això, Jorquera considera afortunada la denominació de "segona LOAPA" (Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic) per referir-se a la porta que pot obrir el TC si interpreta restrictivament la Constitució. En aquest sentit, Homs recorda que la LOAPA de 1982 "va ser un intent d'harmonització a les braves i el mateix tribunal va dir no". Subratlla a més que no es pot harmonitzar tot. En la seva opinió s'ha fet un mal ús i s'ha abusat del principi d'igualtat, que està impedint desenvolupar l'Estat de les autonomies.

Per Llamazares, la resolució del tribunal podria ser una LOAPA no per la via política, sinó per la judicial: "És un cop de puny a la taula", assegura. Jorquera defensa l'Estatut perquè estableix el sostre competencial de totes les autonomies en aquesta etapa.

Homs (CiU): "La regressió s'està produint ja amb algunes lleis"


Després de la sentència
Els efectes de la sentència de l'Estatut són imprevisibles, però Ridao té clar que l'independentisme està creixent. "Cada dia hi ha més catalans que se senten incòmodes a Espanya perquè es nega el seu caràcter plural". Segons ell, el que està fent el TC és "tancar les vies" per desenvolupar l'autogovern, com l'autonomisme i el federalisme.

El diputat del BNG entén que, "si la voluntat d'un poble d'afirmar la seva identitat es veu constreta per fer de la Constitució una cotilla, hi haurà molts que considerin que cal superar". Altres formacions com UPyD creuen que l'independentisme ha tocat sostre. En aquest tema, Quijano és contundent: "La sentència ha de ser acatada i no treure altres conseqüències polítiques"
=================================================

SELECTIVITAT - P.A.U. 2010 (D.O.C.V. 30/04)

Conselleria d’Educació

ORDE 29/2010, de 20 d’abril, de la Conselleria d’Educació, per la qual es regula en la Comunitat valenciana la prova d’accés a estudis universitaris per als alumnes que estiguen en possessió del títol de Batxiller, establida en el Reial Decret 1892/2008, de 14 de novembre, pel qual es regulen les condicions per a l’accés als ensenyaments universitaris oficials de grau i els procediments d’admissió a les universitats públiques espanyoles. [2010/4773]

El Reial Decret 806/2006, de 30 de juny, establix el calendari d’aplicació de la nova ordenació del sistema educatiu, establida per la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació. Segons l’apartat 2 de l’article 17 del mencionat reial decret, les administracions educatives organitzaran la prova d’accés a la universitat per als alumnes que hagen cursat les ensenyances de Batxillerat regulades per la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació.

A l’efecte que els estudiants puguen realitzar els exercicis previstos sobre les matèries de segon curs de Batxillerat, atenent les opcions programades pels centres en el curs acadèmic, així com establir les normes d’organització de la prova, la Comissió Gestora dels Processos d’Accés i Preinscripció a les universitats públiques del sistema universitari valencià va aprovar, en la sessió celebrada el dia 26 d’octubre de 2009, proposar per a la seua aprovació la present orde.

Per això, oït el Consell Valencià d’Universitats i de Formació Superior, amb un informe previ de les universitats de l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, vista la proposta del director general d’Universitat i Estudis Superiors, de data 14 d’abril de 2010, i de conformitat amb esta, en exercici de les atribucions conferides per l’article 28.e) de la Llei 5/1983, de 30 de desembre, del Consell,

ORDENE

Article 1. Objecte i àmbit d’aplicació
La present orde té com a finalitat el desplegament normatiu, en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, de la prova d’accés als estudis universitaris regulada en el Reial Decret 1892/2008, de 14 de novembre, per als alumnes que estiguen en possessió del títol de Batxiller, o títol equivalent a estos efectes, d’acord amb el que establix l’article 38 de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació.

Article 2. Convocatòries i continguts de les propostes d’examen
1. En cada curs acadèmic es faran dos convocatòries. En cada una de les convocatòries la prova d’accés serà única. La Comissió Gestora dels Processos d’Accés i Preinscripció Universitària determinarà i farà públiques, en cada curs acadèmic, les dates de les convocatòries. En el curs 2009/2010, tindrà lloc una convocatòria ordinària els dies 8, 9, 10 i 11 de juny de 2010 i una extraordinària els dies 9, 10, 13 i 14 de setembre de 2010.
2. Els exercicis que componen la prova d’accés hauran de basar-se en les matèries comunes i de modalitat de segon curs de Batxillerat establides en el Decret 102/2008, d’11 de juliol, del Govern Valencià, pel qual s’establix el currículum del Batxillerat a la Comunitat Valenciana, les quals no hauran d’haver sigut necessàriament cursades per l’estudiant.
3. Els continguts de les propostes d’examen dels exercicis que componen les parts de la prova d’accés als estudis universitaris seran establits per professors dels cossos docents universitaris especialistes en les distintes matèries, designats per les universitats, després de la coordinació prèvia amb els professors del cos d’Ensenyament Secundari.

Article 3. Procediment i dates de matrícula per a la realització de la prova d’accés
Els centres d’ensenyança secundària enviaran a la universitat a què estiguen adscrits una relació certificada on figuren els alumnes que volen presentar-se a la prova d’accés, on s’haurà d’indicar: la nota mitjana de Batxillerat que conste en la documentació oficial, les matèries de segon curs de Batxillerat objecte d’examen tant en la fase general com en la fase específica de la prova, l’idioma estranger (que podrà ser alemany, anglés, francés, italià o portugués), així com les exempcions que hagen pogut ser concedides, per mitjà d’una resolució expressa, i l’historial acadèmic, segons el procediment que establisca cada universitat.
En el curs 2009/2010, els centres enviaran esta informació a les universitats entre els dies 1 a 3 de juny de 2010, ambdós inclosos, i entre els dies 3 i 6 de setembre de 2010.

Article 4. Fases de la prova d’accés
La prova d’accés s’estructurarà en dos parts:
1. La primera, denominada fase general, versarà sobre les matèries comunes del segon curs de Batxillerat i una de les matèries de modalitat, i constarà de cinc exercicis.
2. La segona part, denominada fase específica, de caràcter voluntari, versarà sobre les matèries de modalitat del segon curs de Batxillerat.
En les dos fases de la prova, les matèries d’examen seran les que consten en el Decret 102/2008, d’11 de juliol, del Govern Valencià, pel qual s’establix el currículum del Batxillerat a la Comunitat Valenciana.
Els estudiants que tinguen aprovada la fase general, les qualificacions de la qual tenen validesa indefinida, podran, d’acord amb l’article 15 del Reial Decret 1892/2008, de 14 de novembre, presentar-se, en successives convocatòries, únicament a la fase específica. Les qualificacions de les matèries de la fase específica tenen validesa per a l’accés a la universitat durant els dos cursos acadèmics següents.

Article 5. Exercicis de la fase general
La primera part de la prova, la fase general, estarà composta per cinc exercicis. La duració de cada un dels exercicis serà de 90 minuts i entre cada un n’hi haurà un interval mínim de 45 minuts:
1. Primer exercici: consistirà en el comentari, per escrit, d’un text no especialitzat i de caràcter informatiu o divulgatiu, relacionat amb les capacitats i els continguts de la matèria de llengua castellana i literatura.
En este examen, les preguntes seran plantejades i contestades per escrit en castellà.
2. Segon exercici: versarà sobre les capacitats i els continguts d’una de les matèries següents: història d’Espanya o història de la filosofia, que l’estudiant triarà en el moment de matricular-se en la prova d’accés, i consistirà en la resposta per escrit a una sèrie de qüestions adequades al tipus de coneixements i capacitats que hagen de ser avaluats.
3. Tercer exercici: examen de llengua estrangera, que tindrà com a objectiu valorar la comprensió oral i lectora i l’expressió oral i escrita d’un dels idiomes següents: alemany, anglés, francés, italià o portugués que l’estudiant triarà en el moment de matricular-se en la prova d’accés. En este examen, les preguntes seran plantejades i contestades per escrit en el mateix idioma, sense ajuda de diccionari ni de cap altre material didàctic. No obstant això, la comprensió i l’expressió oral es valorarà a partir del curs indicat en la disposició transitòria única de la present orde.
4. Quart exercici: versarà sobre els continguts d’una matèria de modalitat de segon de Batxillerat i consistirà en la resposta per escrit a una sèrie de qüestions adequades al tipus de coneixements i capacitats que hagen de ser avaluats. L’estudiant farà constar, en el moment de la matrícula, l’assignatura de modalitat de segon de Batxillerat de la qual vol examinar-se, siga o no de la seua modalitat de Batxillerat i l’haja cursada o no.
5. Quint exercici: anàlisi i comprensió d’un text en valencià. En este examen, les preguntes seran plantejades i contestades per escrit en valencià.
En totes les assignatures, la proposta d’examen inclourà dos opcions diferenciades perquè els estudiants en desenrotllen una, a elecció seua.

Article 6. Exempció de l’exercici de valencià
1. Quedaran exempts de realitzar l’exercici d’anàlisi i comprensió d’un text en valencià de la prova d’accés a la universitat, els alumnes que no hagen cursat íntegrament els dos cursos del Batxillerat en centres docents de la Comunitat Valenciana.
2. Així mateix, els alumnes que, a pesar d’haver cursat íntegrament els dos cursos del Batxillerat en centres docents de la Comunitat Valenciana, hagen obtingut en algun d’estos resolució positiva d’exempció de la matèria de valencià, tant en 1r com en 2n de Batxillerat, quedaran exempts de realitzar l’exercici d’anàlisi i comprensió d’un text en valencià de la prova d’accés a la universitat.
3. Correspon al centre d’ensenyança secundària, al procedir a la matriculació dels estudiants en la prova d’accés a la universitat, certificar que concorre alguna de les causes dels dos apartats anteriors que donen lloc a l’exempció.

Article 7. Exercicis de la fase específica de la prova d’accés
1. La segona part de la prova d’accés, la fase específica, és voluntària i en esta l’estudiant podrà examinar-se de les matèries de modalitat de segon curs de Batxillerat que trie en el moment de matricular-se en la prova d’accés, les haja cursades o no, que no siguen la matèria de modalitat de la qual s’ha examinat en la fase general.
2. Tots els exàmens de les matèries de la fase específica tindran una duració de 90 minuts, entre cada un n’hi haurà un interval mínim de 45 minuts i, en totes estes, la proposta d’examen inclourà dos opcions diferenciades perquè els estudiants en desenrotllen una, a elecció seua.

Article 8. Reclamació sobre les qualificacions obtingudes i sol•licitud de segona correcció dels exercicis de la prova d’accés
1. Contra la qualificació atorgada pel tribunal després de la realització de les proves, l’alumne podrà optar, per a cada una de les assignatures, entre sol•licitar la segona correcció dels exercicis per un segon corrector en els termes assenyalats en l’article 18 del Reial Decret 1892/2008, de 14 de novembre, o formular reclamació davant de la Comissió Gestora de la prova d’accés a la universitat. La sol•licitud de reclamació en una assignatura exclou la possibilitat de segona correcció en esta, per la qual cosa, en el cas que es plantegen les dos, només s’admetrà a tràmit la reclamació davant de la Comissió Gestora.
2. La reclamació davant de la Comissió Gestora serà presentada a la universitat on va realitzar la prova d’accés, en el termini de tres dies hàbils des que es faça pública la qualificació de l’exercici sobre el qual es reclama. El president del tribunal informarà sobre la procedència del que s’ha sol•licitat i ho elevarà a la Comissió Gestora, la qual resoldrà. La resolució de la Comissió Gestora esgota la via administrativa.
3. Els exercicis sobre els quals s’haja fet una petició de segona correcció seran corregits per un professor diferent del que haja fet la primera correcció. La qualificació serà la mitjana aritmètica de les qualificacions de les dos correccions. Si hi ha una diferència de dos o més punts entre les qualificacions de les dos correccions, un tribunal distint farà, d’ofici, una tercera correcció. La qualificació final serà la mitjana aritmètica de les tres correccions.
4. Contra la qualificació dels exercicis que resulte després del procés de segona correcció establit en el punt primer i tercer d’este apartat, l’estudiant podrà formular reclamació davant de la Comissió Gestora en la forma establida en l’apartat segon. L’estudiant podrà veure l’examen corregit després de la segona correcció en un termini de cinc dies.
5. Les sol•licituds de segona correcció hauran d’anar acompanyades de la corresponent targeta que continga la qualificació definitiva de la prova d’accés. No s’admetrà a tràmit cap sol•licitud de segona correcció en què no aporte la targeta.
6. La resolució de les segones correccions o de les reclamacions es notificarà als interessats als servicis d’alumnat de les universitats públiques o als centres de secundària que els corresponga.

DISPOSICIONS ADDICIONALS

Primera. Càlcul de la nota mitjana de Batxillerat
Per a calcular la nota mitjana dels dos cursos de Batxillerat, que estarà expressada amb dos xifres decimals, caldrà atindre’s al que establix l’Orde de 24 de novembre de 2008, de la Conselleria d’Educació, sobre avaluació en Batxillerat a la Comunitat Valenciana.

Segona. Estudiants de sistemes educatius anteriors a la Llei 2/2006,de 3 de maig, d’Educació
1. Els estudiants que tinguen aprovat el Batxillerat d’un sistema educatiu anterior a l’establit en la Llei 2/2006, de 3 de maig, d’Educació (COU, Batxillerat LOGSE, etc.) i vullguen presentar-se a la prova d’accés a la universitat, ho faran d’acord amb l’estructura de la prova d’accés regulada en la present orde.
2. Els estudiants que tinguen superada la prova d’accés segons normatives anteriors podran presentar-se a la fase específica de la prova d’accés regulada en esta orde, de les assignatures de modalitat que vullguen.

DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA

Única. Exercici de llengua estrangera
El tercer exercici de llengua estrangera a què fa referència a l’article 5.3 de la present orde no inclourà la valoració de la comprensió i expressió oral fins a dos cursos després de la implantació del Batxillerat establit en la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació, és a dir, en el curs acadèmic 2011-2012.

DISPOSICIÓ DEROGATÒRIA ÚNICA

Derogació normativa
Queda derogada l’Orde de 27 de febrer de 2007, de la Conselleria d’Empresa, Universitat i Ciència, per la qual es regula la prova d’accés a estudis universitaris establida en el Reial Decret 1640/1999, de 22 d’octubre.
Així mateix, queden derogades totes les disposicions del mateix rang que s’oposen al que disposa esta orde.

DISPOSICIÓ FINAL ÚNICA

Entrada en vigor
La present orde entrarà en vigor l’endemà de ser publicada en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana.

València, 20 d’abril de 2010


El conseller d’Educació,

ALEJANDRO FONT DE MORA TURÓN

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

ESPANYA - UNIÓ EUROPEA (Estadístiques bàsiques)

Segons Eurostat (Statistical Office of the European Communities, és a dir l’Oficina Estadística de la Unió Europea) la taxa d'atur de març de 2010 és del 10.0% per a la zona euro, mentre que per a la UE-27 és quatre dècimes inferior (9.6%).

Però encara que no haja variat formalment l'expressió percentual recollida de la taxa d'atur, sí que ha augmentat el nombre de persones desocupades respecte al mes de febrer. Per la zona UE-27, en 123.000 i en 101.000 per a la zona euro. Si comparem amb març de 2009, significa un increment de 2.546.000 a la UE-27 i de 1.389 per a l'Eurozona.

Per Estats, les taxes d'atur més baixes es registren a Holanda (4.1%) i Àustria(4.9%), i les més altes a Letònia (22/03%) i Espanya (19.1%).



Eurostat estima que la desocupació afecta a la UE-27 un total de més de 23 milions de persones, entre homes i dones, de les quals 15.808.000 es troben a l'Eurozona.



Entre març del 2009 i març del 2010, la taxa d'homes aturats va passar del 8.9% al 10.0% a la zona euro, i del 8.6% al 9.8% a la UE-27. La taxa d'atur de les dones va passar del 9.3% al 10.1% i del 8.5% al 9.4%, en ambdues zones, respectivament.

La taxa d'atur de les persones menors de 25 anys segueix sent un escàndol: el març del 2010 a la zona euro va ser de 19/09% i del 20.6% a la UE-27, observant-se la taxa més baixa a Holanda, amb el 7,4% , i les més elevades a Letònia i Espanya (amb el 44.9% i 41.2%, respectivament).

Eurostat també informa que als Estats Units, la taxa d'atur va ser del 9.7% al març del 2010 i al Japó del 4.8% (dades de febrer del 2010). Si comparem amb dades anteriors, només Japó ha aconseguit disminuir la seua taxa d'atur en una dècima.


€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€