Entre l’any 1945 i el 1991, el model de vida americà, basat en un consum elevat que permetia la prosperitat i en un sistema polític liberal democràtic, va ser emulat per tots els països capitalistes. Però l’etapa d’expansió es va veure frenada el 1973, quan l’augment dels preus del petroli va originar una crisi profunda i prolongada. D’altra banda, el sistema comunista es va imposar a tota l’Europa de l’est i després es va expandir per Àsia, per Àfrica i, fins i tot, per Amèrica. Però al començament de la dècada de 1980, una sèrie de problemes al bloc soviètic van provocar la crisi del sistema, la desaparició del socialisme “real” a l’Europa de l’est i l’enfonsament de la URSS.
1. EL MÓN CAPITALISTA: L’HEGEMONIA DELS ESTATS UNITS
1.1 El model capitalista dels Estats Units
El sistema polític dels Estats Units es va convertir en model de la democràcia capitalista. Basat en la Constitució de 1787 (modificada amb esmenes, com ara la que va suprimir l’esclavitud al 1868 o la que va reconèixer el dret a votar de les dones al 1920), és una República federal descentralitzada (agrupant estats que mantenen governs i lleis pròpies) i un sistema presidencialista (que possibilita l’autoritat d’institucions i lleis comunes) amb dues cambres legislatives (Senat i Cambra de Representants). Els complicats mecanismes electorals i la necessitat de grans recursos econòmics per organitzar les campanyes, han consolidat un sistema essencialment bipartidista que, al llarg dels anys, ha vist l’alternança entre presidents republicans (conservadors) i demòcrates (progressistes). Els governs, des de la postguerra (1945) fins el 1992, han estat a mans dels següents presidents: Harry Truman (D), Dwight Eisenhower (R), John F. Kennedy (D), Lindon B. Johnson (D), Richard Nixon (R), Gerald Ford (R), James Carter (D), Ronald Reagan (R) i George H.W. Bush (R).
La potència econòmica dels Estats Units es basava en una quantitat notable de recursos naturals, una innovació constant i la creació d’empreses multinacionals. La banca nord-americana era la més gran del món, la més dinàmica, i el dòlar –convertible en or fins al 1971- es va consolidar com la moneda mundial de referència. La primacia del dòlar va arrancar dels Acords de Bretton Woods (1944) que portaren a la creació del FMI (Fons Monetari Internacional) i del Banc Mundial. La prosperitat, però, no va suposar la desaparició de les desigualtats. Cap al 1960, entre el 20% i el 25 % de les famílies nord-americanes eren pobres, sobre tot les de raça negra. Aquestes desigualtats socials van propiciar una gran contestació en moviments de lluita per la igualtat dels drets dels negres que va tenir com a màxim exponent Martin Luther King (assassinat el 1968). Més endavant, l’aparició de nous líders (Malcom X) i noves organitzacions (Panteres Negres) van radicalitzar el moviment. El moviment hippy va centrar la protesta juvenil en la defensa de la no-violència, la llibertat sexual i la vida comunitària (que renegava del consumisme) amb la introducció d’hàbits trencadors (llargs cabells, nova indumentària, nous ritmes musicals, etc.) i l’aparició dels moviments feministes (Wome’ns Lib) que van denunciar el sexisme alhora que reclamaven la igualtat de drets i d’oportunitats per a les dones.
1.2 El model democràtic europeu
Després del conflicte mundial, els règims dictatorials es mantingueren en Portugal (dictadura de Salazar, 1928-1974), Grècia (dictadura dels coronels, 1967-1974) i Espanya (dictadura de Franco, 1939-1975), però a la resta d’Europa es consolidaren els règims democràtics parlamentaris amb constitucions que defensen els drets individuals i col•lectius, etc. que es diferenciaven del model bipartidista nord-americà amb una major pluralitat de partits polítics (conservadors, liberals, democratacristians, socialdemòcrates, comunistes, etc.). Malgrat els progressos evidents, l’Europa occidental no va escapar de la protesta social, protagonitzada per joves desencantats de la societat del benestar que defensaven la necessitat de canviar el sistema. Els moviments estudiantils a Amèrica i Europa culminaren amb la revolta a París del maig del 1968, on es reivindicava la llibertat sexual, un nou model de família, l’anticonsumisme, la defensa del medi ambient, etc.
1.3 El Japó, la gran potència asiàtica
Després d’un període d’ocupació nord-americana en un Japó arruïnat per la guerra, es va aprovar una Constitució (1946) que instaurava un règim liberal parlamentari amb l’emperador (Hirohito) com a monarca constitucional, sufragi universal, drets individuals i col•lectius, així com llibertat de partits. El Japó va refer-se, econòmicament, d’una manera espectacular, però el govern ha estat monopolitzat, des del 1955, pel Partit Liberal Demòcrata (que agrupa els grans empresaris al voltant d’un ideari molt conservador).
2. CRISI I TRANSFORMACIÓ DEL CAPITALISME A OCCIDENT
2.1 El creixement econòmic
L’economia basada en el capitalisme va gaudir d’un llarg període de prosperitat anomenat el dels trenta anys gloriosos (1945-73). No obstant això, aquest desenvolupament tenia elements negatius i costos socials forts. Al començament de la dècada de 1970 el creixement va aturar-se d’una manera brusca. El model basat en els baixos costos de les matèries primeres, l’expansió de les empreses multinacionals i la venda a preus alts de nous productes tecnològics va entrar en crisi. Amb l’augment dels preus de les matèries primeres, a causa de la gran demanda, es van produir augments generalitzats dels preus i inflació a molts països. Els Estats Units van suspendre la convertibilitat en or del dòlar i el 1973 es va decretar la fluctuació d’aquesta moneda segons l’oferta i la demanda. Aquesta decisió va provocar una crisi de confiança financera internacional.
2.2 La crisi del 1973 i les seues conseqüències
El 1973, en el context de la guerra araboisraeliana, i com a arma política, els països àrabs productors de petroli, organitzats en l’ OPEP, van quadruplicar el preu del barril. El petroli va deixar de ser una energia barata i això va implicar una alteració enorme de la base del sistema productiu d’Occident. Com el preu del cru estava establert en dòlars i aquesta moneda pujava perquè creixia la demanda, els països que depenien del petroli van augmentar els dèficits comercials i la balança de pagaments, mentre el comerç internacional minvava considerablement. Aquesta situació va generar una recessió econòmica important.
Al començament de la dècada de 1980 la crisi va desencadenar grans canvis en el sistema capitalista: hi va haver una revolució tecnològica, van canviar els mètodes de producció, l’estructura de les empreses i es va permetre que el mercat actuara sense regulacions. L’Estat del benestar va començar a debilitar-se perquè els estats no el podien mantenir i es va imposar un nou model d’economia mundial, més globalitzada, que ha perdurat, bàsicament, fins la crisi econòmica actual del final de la primera dècada del segle XXI.
Unitat 13 Un MóN Dividit En Blocs
View more presentations from Escola Pia Santa Anna.
3. EL MÓN SOCIALISTA: L’HEGEMONIA SOVIÈTICA
3.1 La URSS després de Stalin
Josif Stalin va començar la gran expansió del comunisme i la URSS es va convertir en una superpotència econòmica i militar capaç de disputar el domini mundial als Estats Units. El sistema socialista soviètic, basat en l’existència d’un sol partit polític, el PCUS, unia estretament el partit i l’Estat (com a tots els sistemes polítics totalitaris). El socialisme leninista era la ideologia oficial i única. La política econòmica es basava en la planificació centralitzada i dirigida totalment per l’estat: inexistència del mercat, propietat estatal o col•lectivitzada de tots els béns i –sempre en teoria- igualtat absoluta de tots els ciutadans. No obstant això, el sistema va anar generant una nova classe privilegiada coneguda com la nomenklatura.
Després de la mort de Stalin (1953) es va començar a posar en dubte l’obra del dictador, tot criticant els mètodes utilitzats i el total de víctimes. Nikita Khruixov (1953-64) va posar en marxa la desestalinització, és a dir, la lluita contra el culte a la personalitat que havia acompanyat el govern de Stalin, tot presentant l’Informe Secret (1956) on denunciava els crims del seu predecessor. La política soviètica va augmentar l’eficiència en agricultura, tot aconseguint l’autoabastiment en productes alimentaris: segons les estadístiques de la URSS –poc fiables- entre 1950 i 1969 va augmentar la producció de blat (50%), de llet (69%) i de carn (87%). L’any 1957 van ser capaços d’enviar un primer satèl•lit artificial a l’espai, el Sputnik I, i el 1961 hi van enviar la primera nau tripulada (Vostok I) per un astronauta (Yuri Gagarin).
Khruixov va ser substituït per Leonid Breixnev, amb un llarg mandat fins la seua mort (1964-82). Durant els anys setanta del segle XX, es va viure el millor moment de l’economia planificada i el punt màxim del seu desenvolupament, tot i que la producció industrial sempre va estar orientada cap a la gran indústria pesant. Juri Andropov (1982-84) i Konstantin Txernenko (1984-85) van realitzar dos mandats breus de transició cap al període final de reformes encarnat en Mikhail Gorbatxov (1985-91). De tota manera, els grans serveis públics, adreçats al total de la població, mai van oferir uns nivells de qualitat òptims, ni comparables amb el desenvolupament del capitalisme occidental. El model estatitzat d’economia no donava incentius a l’esforç personal ni a la creativitat, la qual cosa va comportar una baixa productivitat i un estancament dels béns de consum. L’anomenat socialisme desenvolupat va acabar empobrint la URSS, ja que es va desenvolupar des de l’enfrontament constant per competir amb el món capitalista en camps tant diversos com ara el militar, la carrera espacial o en l’ajuda al tercer món.
3.2 Les democràcies populars i l’expansió del comunisme
El desenvolupament i el final victoriós de la URSS en la Segona Guerra Mundial va donar lloc a l’extensió dels règims comunistes a l’Europa oriental i central mitjançant la creació de les anomenades democràcies populars que, al capdavall, esdevingueren països satèl•lit de la Unió Soviètica dirigits des de Moscou amb un control ferri que no admetia dissidències. A la mort de Stalin, però, el procés de desestalinització va desembocar en revoltes com ara les d’Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968), durament reprimides, i en moviments democratitzadors a l’Alemanya de l’Est i, sobre tot, a Polònia on es van crear sindicats lliures (Solidaritat). A més, la URSS pretenia formar, amb aquestos països satèl•lit, un veritable bloc econòmic mitjançant organismes com ara el CAME (Consell d’Ajuda Mútua Econòmica) i el COMECON (mercat comú de l’Est).
A partir del 1960 el comunisme va assolir la màxima expansió mundial, lligada a les lluites per la independència dels antics països colonials, sobre tot a l’Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina, aconseguint reunir entre 80 i 98 partits comunistes a nivell mundial. No obstant això, amb la desaparició de la URSS, la influència del comunisme a nivell mundial va disminuir dràsticament.
Divisió de blocs 1945 1991
View more presentations from jestiarte.
4. LA DESAPARICIÓ DE LA URSS I LA FI DEL MÓN BIPOLAR
L’encarcarament del model polític i la falta de llibertats van generar crítiques i un clima de descontentament que es va aguditzar amb els problemes econòmics, derivats de la recessió mundial a partir del 1973. L’enfonsament del comerç internacional va dificultar les importacions de productes bàsics (cereals), a més la revalorització del dòlar va augmentar les dificultats de la URSS per retornar els préstecs a Occident, que havia rebut durant l’època de coexistència pacífica, és a dir, als anys seixanta. Els canvis en l’aparell econòmic i polític semblaven inevitables i urgents: Mikhail Gorbatxov (1985-91) va impulsar la reestructuració (perestroika) i la transparència (glasnost) del sistema soviètic. En el terreny econòmic va intentar augmentar la producció introduint pràctiques del mercat lliure, com ara els incentius personals. En el terreny polític, va tractar de suavitzar el monopoli del PCUS (promovent la participació política i la lluita contra la corrupció), però mantenint el sistema socialista amb la cohesió de totes les repúbliques (mitjançant l’elaboració d’un nou Tractat de la Unió Soviètica) i l’obertura a l’exterior amb una nova política de relacions internacionals que va promoure la reducció armamentística i va posar fi a la Guerra Freda.
El primer estat en aprofitar la nova conjuntura va ser Polònia, on el sindicat Solidaritat, amb el seu líder, Lech Walesa, a més de la legalització del seu moviment obrer, va aconseguir guanyar les primeres eleccions lliures (1989) i aproximar-se, ràpidament, al model occidental. Però el canvis més espectaculars, i ràpids, es van produir a l’Alemanya Oriental (RDA) amb la caiguda del Mur de Berlín (9 de novembre de 1989) i la reunificació, a l’any següent, sota el mandat del canceller Helmut Kohl (darrer de la RFA i primer de l’Alemanya reunificada al guanyar les eleccions). També a Hongria, Txecoslovàquia (Václav Havel) i Bulgària es prengueren mesures tendents a la democratització i l’economia de mercat. A Romania una insurrecció popular va fer caure el dictador Ceaucescu (executat al desembre de 1989). La dècada de 1990 va ser la del final del comunisme i dels règims socialistes independents de la URSS (a Iugoslàvia, Albània, etc.).
Dins de la URSS van créixer les reivindicacions nacionalistes a Armènia, Azerbaidjan, Ucraïna, etc. fins que el president de la federació russa, Boris Ieltsin, enfrontat a Gorbatxov, va proposar el ràpid desmantellament de tot el sistema comunista. Després d’un intent de cop d’estat (1991) per part dels membres del nucli dur del PCUS, Gorbatxov va haver de dimitir, Ieltsin (l’heroi de la nova situació) va dissoldre el Partit Comunista i les antigues repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia, Lituània) van aconseguir la independència (desembre de 1991), així com Ucraïna, Bielorrússia, Uzbekistan, Georgia, etc. L’antiga URSS va acabar fragmentada en 16 repúbliques independents.
De tota manera, els esdeveniments més recents han vingut a demostrar que la doble transició, política i econòmica, des del totalitarisme soviètic cap a l’economia de mercat i la democràcia no és una tasca senzilla.
====================================================
