EPA 3T-2011: 5 MILIONS D'ATURATS

Segons les dades corresponents al tercer trimestre de 2011, de l'Enquesta de Població Activa de l'I.N.E. la xifra d'aturats creix en 144.700 persones i ja arriba gairebé als cinc milions de desocupats, mentre la taxa de desocupació puja al 21,52%, la més alta en 15 anys, amb un total de 4.978.300 desocupats

Nova pujada de l'atur a Espanya

El nombre de desocupats va augmentar en 144.700 personesen el tercer trimestre de l'any, gairebé un 3% respecte al trimestre anterior, amb la qual cosa la taxa de desocupació va escalar sis dècimes, fins al 21,52%, i el volum total de persones sense feina ja arriba gairebé als cinc milions, segons dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) que aquest divendres ha fet públic l'Institut Nacional d'Estadística. Concretament, 4.978.300 persones estavensense feina a finals de setembre. Això suposa 403.600 aturats més que un any rere, amb una pujada interanual del 8,8%

A Catalunya, el nombre de parats es va situar en 742.000, xifra que suposa 51.100 persones més que el trimestre anterior. Això suposa un increment del 7,4% i situa la taxa de desocupació en el 19,43%.

La taxa més alta des de 1996
Segons l'EPA, la taxa d'atur del 21,52% és sis dècimes superior a la del segon trimestre de l'any, quan es va situar en el 20,89%. Espanya no arribava a una taxa d'atur tan elevada des del quart trimestre del 1996, quan aquesta es va situar en el 21,60%.

En el tercer trimestre d'aquest any es van destruir 146.800 llocs de treball, un 0,8% menys en relació amb el segon trimestre, i el nombre d'ocupats es va situar en 18.156.300 persones. El descens de l'ocupació va afectar més les dones (114.000 llocs de treball menys) que els homes (32.800 menys). Així mateix, el nombre de llars amb tots els seus actius a l'atur és d'1.425.200, 57.700 més que en el trimestre anterior, mentre que aquelles en què tots els seus integrants estan ocupats se situa en 9.058.300, després de pujar en 102.700.

Més aturats de llarga durada
Segons l'EPA, la població activa es va situar en 23.134.600 persones i es va reduir en 2.100 respecte al trimestre anterior. Així mateix, els aturats de llarga durada (els que van perdre la feina fa més d'un any) van augmentar en 40.700, cosa que va situar el nombre total en 2.117.300.

Per sectors, el dels serveis va registrar el principal augment de la desocupació entre juliol i setembre al créixer en 45.900 persones i sumar 1.477.600 desocupats, seguit de la construcció, amb 26.000 aturats més fins als 455.500, i l'agricultura, amb un augment de 7.400 desocupats i un total de 252.000 aturats. Contràriament, l'atur va baixar en la indústria en 23.400 persones, fins a arribar als 217.800 desocupats.

Creixen els contractes temporals
En el tercer trimestre de l'any, el nombre d'assalariats va baixar en 113.100, el 0,74% menys respecte al trimestre anterior i un 1,79% menys que en el mateix període d'un any abans, amb la qual cosa va sumar 15.179.400. De tots ells, 11.228.900 tenien contracte indefinit (160.600 menys que en el trimestre anterior, l'1,41% menys) i 3.950.400 un contracte temporal (47.600 més, l'1,22% més).

Pel que fa als autònoms, l'ocupació va baixar en 33.200 persones fins als 2.969.000, l'1,11% menys que en el trimestre anterior. Els ocupats a temps parcial van disminuir en 189.500 (el 7,32%) fins als 2.398.500, davant l'increment que van registrar els que estan ocupats a temps complet, que van augmentar en 42.700 persones, el 0,27% més, i van sumar 15.757.700.

Entre els estrangers, l'atur va augmentar en 15.000 persones (l'1,32%) fins a 1.154.200, i això va situar la taxa de desocupació d'aquest col·lectiu en el 32,72% i la taxa d'activitat en el 75,87%.

Un de cada quatre treballadors de la Comunitat Valenciana està a l'atur

L'autonomia ja supera els 600.000 desocupats mentre que Espanya queda als 5 milions després del daltabaix d'aquest estiu

JOSÉ LUIS ZARAGOZÁ (València).- El nombre d'aturats de la Comunitat Valenciana escala fins ni més ni menys de 617.300 persones, el que suposa una taxa d'atur històrica del 24,17% de la població activa (la tercera més alta després d'Andalusia i Canàries). Així les coses, un de cada quatre treballadors de l'autonomia en edat de treballar està desocupat. Aquesta sagnia en el mercat laboral torna a encendre les alarmes en finalitzar el tercer trimestre del 2011, perquè en el conjunt d'Espanya es freguen i als cinc milions d'aturats després d'un dels pitjors estius de la història, en què han impactat de ple les retallades en les diferents administracions públiques per aturar el dèficit.

El devastador efecte de la crisi econòmica ni tan sols aconsegueix aturar la desocupació durant el període estival en una autonomia que viu sobretot del sector serveis i el turisme, que aquest any ha registrat xifres de rècord.Entre juny i setembre s'han destruït 30.100 llocs de treball a la Comunitat Valenciana, la xifra d'ocupats cau fins 1.879.300 persones. La tardor comença molt malament i trenca les previsions marcades pel propi Govern i els agents socials, que van anunciar una recuperació durant el període estival que ara tira per terra l'estadística oficial facilitada per l'Enquesta de Població Activa (EPA).

La Comunitat Valenciana també es situa durant el tercer trimestre com la quarta autonomia amb major creixement de l'atur, on Andalusia continua al capdavant amb una preocupant taxa d'atur del 29,3% i amb més d'un milió de persones sense poder treballar. A l'altre costat de la balança, Navarra anota el menor índex de desocupació, amb el 11,25%. L'atur afecta gairebé a quatre de cada deu dels estrangers a la Comunitat Valenciana. I una dada que esgarrifa és que més de la meitat dels joves de 25 anys-en concret el 52% - no té feina.

Reforma laboral sense efecte
Les dades de l'última EPA constaten també l'escàs impacte de la reforma laboral sobre l'augment de l'ocupació, fins i tot reflecteix que la Comunitat ha perdut 4000 actius (en edat de treballar) tot i el repunt en la major part de les comunitats autònomes. En aquest sentit, la taxa de temporalitat segueix repuntant i arriba gairebé tot terç dels valencians, 1,6 punts per sobre de la mitjana del conjunt de l'Estat. Per sectors, l'agricultura valenciana incrementa l'atur en 8.800 persones, la construcció en 6.400 i els serveis, en 10.400. No obstant això, la indústria va reduir la destrucció d'ocupació en 3.400 treballadors. L'atur va créixer fonamentalment a la província de València, amb 25.300 persones més, mentre que a Alacant ho va fer en 2.800 ia Castelló es va produir un descens de 2.100. Sens dubte, les dades conegudes ahir mostren la difícil situació per la qual travessa la nostra autonomia, que posa de manifest les conseqüències devastadores d'un model productiu que no ha funcionat en els últims exercicis. Dels 617.300 aturats que recull l'EPA al tancament del tercer trimestre de l'any 2011 a la Comunitat Valenciana, 333.700 són homes i 283.700, dones. La taxa de desocupació del 21,52% en el conjunt d'Espanya no s'assolia des de 1996, quan va començar a governar l'Executiu de José María Aznar.

El 12% de les famílies té a tots els seus membres en atur 

L'enquesta de l'Institut Nacional d'Estadística revelava ahir que el 12,55% de les llars valencians ja tenen tots els seus membres en atur, el que afecta unes 178.000 famílies de la Comunitat. Aquesta aterridora xifra triplica la registrada en l'inici de la crisi econòmica. La situació s'agreuja també perquè tan sols dos terços dels aturats percep prestació o subsidi de l'INEM, que el Govern tracta de pal · liar amb el pagament dels 400 euros als aturats sense rendes durant un període màxim de sis mesos. A Espanya, les llars amb tots els seus membres en atur van augmentar en 57.700 en el tercer trimestre fins situar-se en 1.425.200. En l'últim any, els habitatges on tots els seus respresentants estaven en la desocupació s'han incrementat en 132.900, un 10,3% més. D'altra banda, en acabar setembre, les llars amb tots els seus membres treballant sumaven gairebé un milió.

Castelló millora en el tercer trimestre de l'any al reduir l'atur en 2.100 persones

- L'EPA rebaixa el nombre de desocupats a 79.000 persones a la província
- L'ocupació puja en 4.300 persones i arriba als 220.900.

- La taxa d'atur baixa al 26,34%
- El màxim històric es va aconseguir en el primer trimestre amb 82.300 aturats

Berta Ribés (El Mundo. Castelló)
La província de Castelló va tancar el tercer trimestre d'any, període en què es concentra la campanya estival-juliol, agost i setembre-, amb bons resultats en l'evolució del mercat laboral malgrat la marea de desocupats que continuen assolant les comarques castellonenques.

L'Enquesta de Població Activa (EPA) que elabora l'Institut Nacional d'Estadística (INE) corresponent al tercer trimestre de 2011 mostra un descens de l'atur respecte al trimestre anterior de 2.100 persones, el que situa el volum total de desocupats en 79.000.

La dada d'atur, tot i ser el tercer pitjor registre històric a la província, mostra una millora respecte als dos trimestres anteriors i es rebaixa el llindar dels 80.000 aturats que s'havia superat amb escreix, fins als 82.300, en l'arrencada de any.

La taxa d'atur se situa a la província en tancar el tercer trimestre en un 26,34 per cent, en baixar 9 / 10 respecte al trimestre anterior. Per la seva banda, l'ocupació també ha registrat una bona evolució a la província en el mateix període. Un total de 4.300 persones han trobat feina en els mesos de juliol, agost i setembre i el nombre d'ocupats arriba a la xifra de 220.900 persones.

La dada ha provocat una millora també en la taxa d'ocupació, que passa del 60,8 per cent al 61,28 per cent. Més d'un punt per sobre de la taxa de tot l'Estat, que està en un 60,11 per cent, encara que per sota del 62,26 per cent que es va registrar en el primer trimestre de l'any.

SOM 7.000 MILIONS D'HABITANTS

L'ONU està preparant una festa per al darrer dia del mes d'octubre perquè, després càlculs i més calculs, projeccions, estudis de prospectiva i arrodoniment de xifres allà on no n'hi ha, l'Estat de la població mundial 2011, document presentat ahir, conclou que el 31 d'octubre serà quan, pam dalt pam baix, arribarem oficialment als 7.000 milions d'habitants al planeta.

Aquest document estudia les tendències que defineixen el món i analitza algunes de les paradoxes que implica aquest increment del nombre d'éssers humans, malgrat que les dones tenen ara menys fills que en la dècada dels anys 1960.

Per a l'elaboració de l'informe, l'ONU s'ha fixat en les tendències de nou països: la Xina, Egipte, Etiòpia, Finlàndia, l'Índia, Mèxic, Moçambic, Nigèria i l'ex República Iugoslava de Macedònia, i detecta que, a pesar dels avanços realitzats per reduir l'extrema pobresa, cada pic es fan més grans les diferències entre rics i pobres.

................................................................................................ 

La població mundial arriba als 7.000 milions però comença a frenar
Fa 2.000 anys la Terra tenia 300 milions d’habitants. D’aquí uns dies serem 7.000 milions. Però el creixement de la població a un ritme endimoniat des del 1959, propiciat per la reducció de la mortalitat a les regions del planeta menys desenvolupades, està començant a frenar des del 1987, principalment a causa d’un augment del control de la natalitat i de la incorporació de la dona al món laboral. Creixent a un ritme cada vegada més lent, el 2050 la població rondarà els 9.300 milions, i a final de segle, els 10.000. El Fons per a la Població de les Nacions Unides (UNFPA) va oferir ahir aquesta previsió en un informe allunyat dels missatges apocalíptics dels anys 70 i 80, que dibuixaven un augment demogràfic galopant que abocava la humanitat a la penúria i a les guerres per l’aigua.

 «No hi ha problema d’espai a la Terra per acollir tanta gent. Però s’hauran de fer equilibris amb l’aigua, els aliments i l’energia, per les conseqüències del canvi climàtic», va resumir ahir a Madrid José Miguel Guzmán, cap de població i desenvolupament de l’organisme. «No és qüestió d’espai, sinó d’igualtat, oportunitat i justícia social», va subratllar a Londres el director executiu, Babatunde Osotimehin.

 MENYS MORTALITAT.- Però l’ONU postula que, en qualsevol cas, el creixement previst –uns 80 milions de persones a l’any, equivalent a la població d’Alemanya– s’ha de limitar. El demògraf de l’UNFPA va situar al capdamunt dels èxits de la humanitat la reducció de les malalties i de la mortalitat infantil en dos terços, avenços que s’han traduït en el fet que avui visquem una mitjana de 20 anys més que fa mig segle. Però, a l’espera de l’arribada del ciutadà 7.000 milions, el món presenta dades negatives i reptes.

 Els números parlen per si mateixos. Un de cada cinc habitants està atrapat en l’extrema pobresa en un planeta que mai havia tingut tanta població jove –el 43% té menys de 25 anys– ni tanta gent gran, amb 893 milions de persones de més de 60 anys. Un món que, segons l’anàlisi de l’ONU, presenta com a grans desafiaments el control de la capacitat reproductiva per part de les dones, elevar l’educació dels nens i els joves, garantir l’atenció a les persones grans i aconseguir l’equilibri per procurar recursos suficients, esquivant l’amenaça del canvi climàtic i tenint en compte que la població serà «majoritàriament urbana i, per tant, més contaminant».

 Tanta població jove comporta una elevada capacitat reproductiva. L’informe apunta que pràcticament 215 milions de dones en edat fèrtil no poden espaiar els seus embarassos a voluntat o evitar-los, sigui per raons polítiques (governs que no permeten l’ús d’anticonceptius), sigui per raons econòmiques, religioses o socials. «És imprescindible dedicar recursos perquè aquesta situació canviï. A la rendibilitat social d’estendre aquest dret a totes la dones s’hi afegiria l’estalvi milionari en despesa sanitària», va dir Isabel Serrano, presidenta de la Federació de Planificació Familiar Estatal.

 INVERSIÓ EN EDUCACIÓ.- L’ONU insisteix que les inversions en salut i educació, especialment per a les dones, són fonamentals per trencar el cercle viciós que conformen la pobresa, la inseguretat alimentària, la desigualtat i les altes taxes de mortalitat i natalitat.

 Atendre el creixent nombre de persones grans, que serà de 2.400 milions a finals de segle, és un altre dels grans reptes. Fins ara, als països pobres, eren poques les persones que arribaven a velles, i les que hi arribaven eren les que tenien millors condicions (més diners i salut), de manera que podien ajudar els més joves. Però això està canviant i caldrà plantejar serveis que protegeixin la salut i els drets. I, novament, això té una perspectiva femenina, ja que «les cuidadores són, a tot el món, principalment dones», va subratllar Guzmán.

 PAS A LA CIUTAT.- Actualment, una de cada 10 persones viu en una ciutat, però d’aquí 35 anys hi viuran dues de cada tres persones. Aquesta previsió, juntament amb la del creixement de la població que seguirà experimentant l’Àfrica, comportarà un increment de la contaminació. Aquest debat, que ja s’ha plantejat en les diferents cimeres del clima, apunta a una altra font de conflictes. Guzmán va lligar el problema de l’augment de les emissions i de la contaminació com a conseqüència del creixement i de l’aglutinació en ciutats amb el repte d’aconseguir els recursos necessaris. «A la Terra no li podem fer trampes. L’ús de carbó, d’etanol o d’altres fonts d’energia té la seva implicació en la producció dels recursos, que ja no són nacionals sinó globals», va advertir el cap de població i desenvolupament de l’UNFPA.

Malthus es va equivocar: La població ha augmentat l’últim segle més lentament que la producció d’aliments

 El reverend i economista britànic Thomas Malthus va pronosticar el 1798 que la capacitat de l’home per produir aliments no resistiria el creixement demogràfic. En cosa de dècades, va escriure, les èpoques de fam s’apoderarien del món fins que la població comencés a retrocedir. És clar que Malthus no va preveure la revolució industrial i els seus efectes sobre l’agricultura, i encara menys la revolució verda del segle XX, però és inevitable pensar en ell davant la perspectiva d’un planeta amb 10.000 milions de persones.
 «L’economista Malthus es va equivocar radicalment. L’augment de la població no ha sigut mai una cosa catastròfica. L’hecatombe seria si aquest creixement degradés el nivell de vida», afirma Julio Pérez, demògraf del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). I això no ha passat, si més no per ara. A més a més, Pérez sub- ratlla que les previsions sobre el creixement de la població mundial sempre han estat més elevades que la realitat posterior. Fa una dècada s’esperava que la població mundial toqués sostre a l’arribar a 12.000 milions.

 Càlculs exagerats
 «Personalment –prossegueix el demògraf– , no crec que el món arribi als 10.000 milions perquè en molts països ja s’observa un clar canvi de tendència que no s’havia previst». Un exemple és el de l’Iran, on la taxa de fecunditat (nombre de fills per dona) s’ha reduït de sis a dos amb prou feines 20 anys. El mateix opina Antonio López, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED-UAB), a Bellaterra: «L’ONU parla d’un màxim cap al 2100, però diversos estudis suggereixen que podria passar molt abans, potser el 2070». A partir de llavors, la població mundial tendiria a l’estabilitat. «Si la població continua creixent tant és perquè som molts, però el ritme actual ja és de només l’1,1% anual», insisteix López.

 Pérez considera que si el ritme de creixement s’ha desaccelerat els últims anys no respon tant a una escassetat d’aliments com a pautes sanitàries i socials. De fet, la producció d’aliments per càpita es manté relativament estable des de fa quatre dècades i en alguns casos, com passa amb la carn, la disponibilitat és fins i tot més elevada. En canvi, Pérez recorda les tones d’excedents que es destrueixen al primer món, mentre que els països subdesenvolupats es veuen obligats a desforestar-se per poder atendre demandes llunyanes. «El problema és de repartiment», sentencia.

 L’investigador del CSIC destaca com a causes essencials de la desacceleració, l’escolaritat de les dones, l’augment de l’esperança de vida, que hi ha més llibertat a l’hora de decidir tenir descendència... «En molts països no es tenen tants fills perquè no els necessiten», afirma. Ni es moren quan són petits ni es necessiten tantes mans en l’agricultura.

 Les perspectives més pessimistes sostenen que en un parell de dècades no hi haurà recursos naturals per atendre la demanda de milions de boques noves, però sovint s’oblida que el consum alimentari en les societats opulentes ha tocat sostre o ja està baixant, com passa als Estats Units, afegeix López. L’especialista insisteix que al pic del creixement demogràfic ja s’hi va arribar durant els anys 60 i 70 i que la desacceleració és palpable fins i tot a l’Àfrica. «No hi ha marxa enrere» , conclou.

TEMA 3: LES FORMES DE LA TERRA (1r. d'ESO)

Al nostre planeta les terres es troben repartides en diverses masses de terra o continents. Habitualment dividim la Terra en sis continents: Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i Antàrtida. La superfície dels continents presenta relleus molt variats com planes, altiplans, serralades, valls i depressions. Els oceans banyen els continents i en modelen les costes amb penya-segats, platges… Enmig d’aquestes grans masses d’aigua sorgeixen els arxipèlags amb les seues illes.

1. La capa externa de la Terra
1.1. L’estructura de la Terra.- La Terra és una gran esfera lleugerament aplanada als pols que es divideix en tres grans zones concèntriques. La part més interna és el nucli i representa un 15% del volum total del planeta. Al seu voltant hi ha el mantell, que representa un 84% del volum de la Terra. La capa externa és l’escorça, que a penes representa l’1% del total del planeta. L’escorça, juntament amb la part superior del mantell, rep el nom de litosfera.

Les formes de_la_terra

View more presentations from esoibatxillerat

1.2. L’escorça terrestre.-  L’escorça terrestre té una amplada molt desigual. L’escorça terrestre no és llisa, sinó que forma muntanyes, valls, depressions i planes que configuren el relleu de la Terra. El relleu de la Terra, tot i que sembla estable, canvia a causa de l’acció dels agents interns i externs.

1.3. La deriva dels continents.- Segons la teoria de la deriva dels continents, l’escorça de la Terra estava formada per un únic continent anomenat Pangea, que flotava damunt del mantell. El moviment de rotació de la Terra va trencar aquest únic continent i va donar lloc a les anomenades plaques tectòniques. Malgrat els moviments lents, quan dues plaques xoquen una es pot elevar i formar grans serralades, mentre que l’altra s’enfonsa fins a crear fosses marines profundes. Els punts de contacte entre dues plaques són àrees de gran inestabilitat, que es manifesta en forma de terratrèmols i volcans.

2. Agents interns de formació del relleu

2.1. Els agents interns.- Les forces internes de la Terra o agents interns provoquen els terratrèmols i els volcans. Els terratrèmols són sacsejades que s’originen a l’interior de la Terra i es propaguen en forma d’ones sísmiques. Els volcans són profunds clevills a l’escorça terrestre pels quals puja el magma. Aquest magma pot eixir a l’exterior en forma d’erupció volcànica. En les erupcions volcàniques s’expulsen gasos, cendra, pedres i lava incandescent. Aquests materials, en contacte amb l’aire, es refreden i formen els anomenats cons volcànics.

3. Agents externs de formació del relleu

3.1. Els agents externs.- Les formes del relleu també són el resultat dels agents externs: aigua, vent, vegetació… L’aigua, principal agent modelador del relleu, pot actuar intensament i de maneres diverses: l’aigua de pluja, l’aigua glaçada, les onades, els corrents marins... El vent desgasta les roques i les erosiona. Les arrels de plantes i arbres poden ajudar a trencar les roques, però també a fixar el sòl dels vessants de les muntanyes.

4. Els continents

4.1. La divisió del món en continents.- Els continents són grans extensions de terres emergides que separen els oceans. Encara que sempre parlem de sis continents (Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i l’Antàrtida que és el menys poblat), en realitat el Vell Món estava format per un sol continent que no solament abraçava el continent Euroasiàtic (on Europa constiueix, geogràficament, una península de la gran Àsia) sinó que, a més, estava enllaçat amb Àfrica fins la inauguració del Canal de Suez al segle XIX, després es va descobrir el Nou Món amb Amèrica (que està separada pel Canal de Panamà) i Oceania (formada per la gran illa d’Austràlia i una infinitud de petites illes que van des de Nova Guinea fins els petits illots de la Micronèsia).

5. Un món de muntanyes i planes

5.1. El relleu continental.- La superfície dels continents no és llisa ni uniforme, sinó que té diverses formes de relleu: muntanyes, planes, altiplans, valls.

6. Un món d’illes, penínsules i golfs

6.1. Terres i mars.- Les aigües ocupen tres quartes parts de la superfície terrestre i formen tres grans oceans: el Pacífic, l’Atlàntic i l’Índic. Alguns sectors dels oceans situats al costat de les costes s’anomenen mars (com el Carib o l’Adriàtic). Als oceans i als mars emergeixen algunes porcions de terra envoltades per aigua que s’anomenen illes, i quan s’agrupen formen arxipèlags.

7. El relleu d’Europa

7.1. El continent europeu.- Europa és un continent relativament petit. Europa és una gran península del continent euroasiàtic, envoltada de diversos oceans i mars. Excepte la Gran Plana Europea, la resta del continent està molt compartimentada, amb serralades joves, serralades antigues i valls amples. Al relleu d’Europa destaquen tres grans conjunts: la Gran Plana Europea, els altiplans i els massissos muntanyosos antics i les cadenes de muntanyes joves.

8. El relleu d’Espanya

8.1. La Península Ibèrica i els arxipèlags.- La Península Ibèrica és situada a l’extrem sud-occidental d’Europa. El relleu peninsular es caracteritza per l’elevada altitud mitjana. Pel que fa al relleu dels arxipèlags, el de les illes Balears és molt semblant al de la Península; en canvi, el de les illes Canàries és molt accidentat i d’origen volcànic.
................................................................................................................

ACTIVITATS.- Després de consultar les pàgines 38-39-40-41 del llibre de text, així com l'Atlas Annex, situa sobre el MAPAMUNDI FÍSIC els següents accidents geogràfics:

a) Amèrica del Nord: el riu més llarg (Mississippi-Missouri), la serralada més important (Rocalloses) i el cim més elevat (McKinley, 6.194 m.)
b) Amèrica del Sud: el mateix, és a dir, riu més llarg (Amazones), serralada important (Andes) i cim més elevat (Aconcàgua, 6.962 m.).
c) Oceania: el mateix, és a dir, el riu més llarg (Darling), serralada important, (Gran Serralada Divisòria) i cim més elevat (Puncak Jaya, 4884 m., a Indonèsia).
d) Europa: els dos rius més llargs (Danubi i Volga), les dues serralades més importants (Alps i Caucas) i els dos cims més elevats (Mont Blanc amb 4.810 m. i Elbrus, 5.642m.)
e) Àsia: el mateix, és a dir, els dos rius (Iang-tsé i Huang-hé), dues serralades (Himalàia, el sostre del món, i els Urals on comença la península Europea) i  i dos cims (Everest, 8.848 m., sent la major altitud del món i K-2, 8.611m.)
f) Àfrica: el mateix que als dos continents anteriors, és a dir, els dos rius (Nil i Congo), dues serralades (Atles i Massís Etíop) i dos cims (Kilimanjaro, 5.892 m. i Kenia, 5.199 m.).

-SITUA també:
1) ILLES.- Antilles, Groenlàndia, Islàndia, Madagascar, Ceilan, Nova Zelanda.
2) ESTRETS.- Magallanes, Gibraltar, Bering.
3) OCEANS.- Glacial Àrtic, Atlàntic, Pacífic, Índic i Glacial Antàrtic.
4) MARS.- Carib, Mediterrani, d'Aràbia, d'Okhotsk, de Tasmània.

BREU HISTÒRIA DE LA CRONOLOGIA OCCIDENTAL

Així com cada data del calendari la tenim dedicada, al món occidental, al santoral i a una onomàstica determinada, els antics tampoc no van ser massa originals a l'hora de dedicar els dies de la setmana (Dilluns a la Lluna, Dimarts a Mart, Dimecres a Mercuri, Dijous a Júpiter, Divendres a Venus, Dissabte a Saturn i Diumenge al Sol) o els dotze mesos de l'any.

Els antecedents, el calendari romà

El calendari romà dels primers temps presentava un any de deu mesos, comptant només de març a desembre i ignorant els mesos "morts" de gener i febrer, com s'esdevenia en altres pobles. Els noms dels mesos eren:

Martius, en honor del déu Mart. Aprilis, dedicat a la deessa Afrodita, nom grec de Venus o de "aperire", és a dir, obrir  perquè la terra s'obre aquest mes. Maius, potser per la nimfa Maia, mare del déu Mercuri. Iunius, en honor de ladeessa Juno, quintilis, sextilis, september , october, november, december.

Veiem que els noms del cinquè al desè mes són derivats dels adjectius numerals corresponents. D'ací la conservació dels noms catalans de setembre, octubre, novembre i desembre que actualment no corresponen, respectivament, al mes setè, vuitè, novè i desè, però sí que hi corresponien quan l'any començava el març.

A mitjans del segle II a. C. els mesos de gener i febrer van passar a encapçalar l'any. Per inèrcia de quan el febrer era l'últim mes de l'any, aquest mes va seguir sent el més curt. En l'època de l'Imperi, Quintilis i Sextilis van passar a ser anomenats Julius i Augustus en honor de Juli César i d'Octavi August, noms conservats en l'actualitat (juliol i agost).

Els etruscos van afegir els dos mesos de gener i febrer, intentant sense èxit que el primer mes (Ianuarius) fos el dedicat a Janus, el déu de les entrades. Però l'adveniment de la República i l'expulsió dels reis etruscos  i van estroncar-ho i l'u de març va seguir sent el primer dia de l'any fins al 153 a.C. El nom del dotzè i últim mes, Februarius, era degut a les festes de purificació de la ciutat (februa) celebrades al final de l'any per calmar els morts amb oferiments i sacrificis en honor de Febru, identificat més tardanament amb Plutó.

Com tots els calendaris antics, aquest calendari era lunar. La durada dels mesos era de 31 dies per a març, maig, juliol i octubre, de 28 dies per al febrer (que era l'últim i, per tant, servia que quadrar els dies) i 29 la resta dels mesos. L'any tenia, doncs, 355 dies. Dotze llunes no arriben a completar l'any solar i, per tal de mantenir aproximadament el calendari en concordança amb l'any solar, el Pontífex Màxim, responsable del calendari, intercalava de tant en tant (normalment cada dos anys) un mes entre el 23 i el 24 de febrer, el mensis intercalaris, de 22 o 23 dies. Així l'any no tenia una durada exacta, sinó que, molt sovint, depenia dels coneixements astronòmics del pontífex o dels interessos polítics al quals servia, si volia que els magistrats governants es mantinguessin en el poder durant més o menys temps. No és estrany, doncs, que en època de Juli Cèsar l'any oficial hagués sobrepassat en tres mesos l'any solar. En vista de tal situació, Juli Cèsar, que era el pontífex màxim, va emprendre la reforma del calendari.

Juli Cèsar va encarregar a l'astrònom alexandrí Sosígenes la confecció d'un calendari solar. Va escaure's que l'any 46 tocava afegir-hi el mensis intercalaris i que es van haver d'afegir dos mesos per resoldre definitivament un desfasament de 67 dies. Finalment l'any 46 va ser el més llarg de tots: va tenir 15 mesos, és a dir, 445 dies. Amb aquestes mesures s'aconseguí que l'u de gener del 45 a.C. comencés el calendari julià, de 365 dies amb any de traspàs, que, amb unes esmenes introduïdes pel papa Gregori XIII el 1582, és el que fem servir actualment.

La reforma gregoriana

El 1582 el Papa Gregori XIII va dictar la butlla per corregir els desfasaments en el calendari. Entre el gregorià i l'astronòmic encara hi ha un desfasament d'un dia cada 3.000 anys. Efectivament, el 15 d'octubre de l'any 1582, va tenir lloc un esdeveniment aparentment trivial però de gran importància en la història de la Humanitat. En aquesta data, el papa Gregori XIII va dictar la famosa butlla Inter Gravísimas on establia el següent articulat:

1r) Després del 4 d'octubre de 1.582 és prescrit considerar no el 5 sinó el 15 d'octubre.

2n) Considerar en el futur traspàs només aquells anys inici de nou segle que siguin divisibles per 400. És a dir seran de traspàs el 1600, el 2000, però no ho seran el 1.700, el 1.800, el 1.900, etc.

Per què el Papat va intervenir d'una manera tan enèrgica i efectiva en la modificació del calendari? Per entendre-ho, hem de retrocedir 1628 anys. L'any 46 a.C. Juli Cèsar ha iniciat la seva famosa relació amb Cleòpatra. Home intel · ligent i culte va descobrir la supremacia de la cultura astronòmica egípcia davant la romana. Assessorat per l'astrònom Sosígenes de la cort de Cleopatra -com hem explicat abans- estableix un calendari solar de 12 mesos amb 365 dies incorporant cada 4 anys un any de traspàs de 366 dies.

Va ser l'anomenada reforma juliana que tan familiar ens resulta. Aquesta mesura va posar ordre i seny en el còmput del temps, però aquesta solució no va resoldre totalment el problema de la durada de l'any solar perquè el calendari solar té una durada de 365,2422 dies solars mitjans. Si prenem anys de 365 dies i afegim 1 dia més al quart any (traspàs) obtindrem una durada anual mitjana de 365,25 dies la qual cosa s'ajusta bastant bé però no exactament al temps real, perquè la diferència entre la durada de l'any julià i la durada de l'any real és de 0,002189 dies, una insignificança, només 3 minutets cada any, imperceptibles per a la durada d'una vida humana.

Però, ai!, el temps va passant i igual com una aixeta gotejant gota a gota pot arribar a omplir tota una banyera, així van anar passant els segles i en l'any 1582 d.C., 1628 anys després de la reforma juliana, el Papa Gregori XIII va realitzar una nova reforma en el calendari per compensar aquest important desfasament entre la data del calendari julià i el temps astronòmic. En la seva famosa butlla corregia els 10 dies de retard acumulats en 16 segles i establia que deixarien de ser traspàs d'ara endavant els anys acabats en 00 que no fossin múltiples de 400.

Al cap de 400 anys la discrepància en el començament de l'equinocci de primavera és d'uns 3 dies. Per això, el calendari julià va ser d'ús comú durant prop de 16 segles. Però en el segle XVI la discrepància en la data de l'equinocci de primavera havia passat del 21 de març al 11 de març, la qual cosa provocava desorientació en la celebració de les diferents festes cristianes com la commemoració de la Pasqua. Aquesta diferència de 10 dies va provocar l'enèrgica reforma gregoriana, que establia que l'any 1582 es passés directament del dia 4 d'octubre al 15 d'octubre, desapareixent de sobte els 10 dies de retard i el calendari gregorià tornava a sincronitzar exactament amb el calendari astronòmic. Aquest sistema actualment en vigor, comporta encara un error d'1 dia cada 3.000 anys. Per tant ens queda una mica lluny la següent reforma del calendari.

En els països catòlics es va acceptar de bon grau encara que amb certa inèrcia la reforma papal, en canvi qui estaven enfrontats a Roma van rebutjar aquesta reforma en el calendari, encara que van ser acceptant molt poc a poc. Per exemple Anglaterra i les seves colònies la va realitzar en 1752, el calendari gregorià no es va introduir en l'antiga Unió Soviètica fins l'any 1918 amb un error acumulat de 13 dies, es va considerar que a partir l'1 de febrer de 1918 es passés directament al 14 de febrer i finalment Grècia, la més reticent, va acceptar la reforma gregoriana el 1922.

Durant diversos segles van conviure els calendaris julià i gregorià, marcant lògicament dates diferents per a un mateix esdeveniment històric per a desesperació dels historiadors, segons el país que ho analitzés. Una famosa anècdota d'aquella època fa referència a Santa Teresa d'Àvila, la qual va morir el 4 d'octubre i va ser enterrada el dia següent, el 15 d'octubre. D'aquí la macabra broma de suggerir que el seu cos s'havia mantingut miraculosament incorrupte durant 10 dies

Una altra famosa discrepància històrica no ben coneguda té com a protagonista a Miguel de Cervantes el qual mor a Madrid el 22 d'abril de 1616 i és enterrat al dia següent, el 23 abril 1616 del calendari gregorià. William Shakespeare mor el 23 abril 1616 del calendari julià vigent a Anglaterra. La mateixa data aparent, però en dies totalment diferents. Segons el calendari gregorià, l'òbit de Shakespeare es va produir 10 dies després del de Cervantes, el 3 de maig de 1616. Per tant, és fals que morissin el mateix dia però si això serveix com a excusa per homenatjar a la cultura escrita en l'anomenat dia del llibre, benvingut sigui aquest error!.

De manera que el dia de Santa Teresa de Jesús es commemora també la butlla papal, el contingut s'ha estès finalment per gairebé tot el món i el codi identificatiu de la data apareix en rebuts, nòmines, targetes, bitllets, actes notarials, dates en els registres civils, inscripcions en cementiris, pastissos d'aniversari, calendaris, cites, records, projectes É. tota una immensitat de dates escrites en un codi que va començar a usar-se fa 429 anys.

EUROPA APOSTA PEL CORREDOR MEDITERRANI

El Corredor Mediterrani ja és una prioritat de la Comissió Europea pel 2030. Brussel·les subvencionarà l'eix ferroviari de mercaderies que connecta la frontera francesa amb Barcelona, Tarragona, València, Cartagena i Almeria.

Des d'Almeria, el traçat continuarà per l'interior fins a Granada, i en el tram final arribarà a Algesires. L'eurocomissari de Transports, Siim Kallas, descarta la travessia central dels Pirineus, però preveu connectar Saragossa i Madrid amb Algesires i els corredors mediterrani i atlàntic.

La Comissió finançarà fins a un 20% les obres del corredor (fins ara s'havia parlat d'un 10%) i fins a un 40% del tram transfronterer, segons ha explicat Cristóbal Millán de la Lastra, subdirector de la unitat de carretera i ferrocarril de la direcció general de transports de la Comissió Europea, en una roda de premsa celebrada a la seu de la Comissió Europea a Barcelona.

El funcionari europeu ha assegurat que el Corredor Mediterrani "trenca amb el tradicional enfocament radial" de les polítiques d'infraestructures a Espanya, tot i que la capital espanyola s'ha vist beneficiada per una solució híbrida que l'uneix a Algesires.

El Corredor Mediterrani hauria d'estar en servei l'any 2020. Millán de la Lastra ha assegurat que "no hi haurà mecanismes de sanció" si s'incompleixen els terminis, tot i que a la pràctica les ajudes econòmiques estan vinculades a aquests terminis.

La Unió Europea diu que el Corredor serà Mediterrani

La Comissió Europea (CE) va anunciar ahir la inclusió del Corredor Mediterrani dins la xarxa Transeuropea de Transports fins l’any 2030. El recorregut unirà el centre d’Europa amb Barcelona, Tarragona, València, Alacant, Cartagena, Almeria, Algesires i fins i tot Sevilla. Finalment, el comissari de Transports, Siim Kallas, ha descartat la Travessia Centrals dels Pirineus per no considerar-la una infraestructura econòmicament viable en l’actualitat. Madrid i Saragossa també enllaçaran amb el Corredor Mediterrani i l’Atlàntic a través d’una connexió amb Algesires.

REMEI CALABUIG. València, 20 d'octubre 2011 (L'informatiu)

L’anunci fet públic ahir per la Comissió Europea acaba amb les especulacions dels últims mesos. El Corredor Mediterrani serà un dels deu eixos declarats prioritaris dins la Xarxa Transeuropea de Transports fins l’any 2030, que també inclourà l’Eix Atlàntic, però deixarà fóra la Travessia Central dels Pirineus, tot i la defensa que n'han fet, recentment, alguns presidents autonòmics del PP, i el mateix govern central.

Una de les incògnites era saber si la CE donaria suport al traçat complet del Corredor Mediterrani, però, al remat, la decisió ha estat beneficiosa per a totes les ciutats que han defensat el projecte. L’Arc Mediterrani unirà el centre d’Europa i passarà per Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Cartagena, Almeria (des d’on partirà una línia per l’interior fins a Granada i Antequera, on es bifurca per arribar a Sevilla) i Algesires. Després que les últimes rumorologies apuntaren que a partir d’Alacant el corredor quedava fora del projecte, la comissió europea de Transports ha estimat convenient prioritzar el traçat complet i connectar Madrid i Saragossa, a través d’Algesires, amb l’Arc Mediterrani i l’Atlàntic, també declarat prioritari.

El comissari europeu de Transport, Siim Kallas, ha anunciat, com ja havia avançat Brussel·les, que no es subvencionarien aquells projectes que no foren eficaços per a millorar el transport marítim i ferroviari de mercaderies ni comptaren amb el suport econòmic dels respectius estats, com és el cas de la Travessia Central dels Pirineus. L’opció d’erigir un túnel, d’uns 40 quilòmetres, per sota dels Pirineus per unir Saragossa i Tolosa s’ha desestimat, almenys a curt termini, per no considerar prioritària la seua construcció abans de 2030. De forma que, si els respectius governants volen portar-la endavant hauran de finançar-la amb fons estatals únicament.

Així, les xarxes prioritàries comptaran amb l’ajuda econòmica de la UE, que finançarà amb 32.000 milions d’euros les infraestructures escollides bàsiques. Entre 2012 i 2030, es preveu que 10.000 milions es destinen a finançar el 85% de les infraestructures dels estats beneficiaris dels fons de cohesió, entre els quals se situa Espanya fins el 2015, i amb la resta de diners es cobrirà el 10% dels altres eixos. A canvi, els diferents països han d’assumir el compromís d’invertir i complir els terminis fixats per tal de rebre les ajudes.

El següent pas és que la selecció dels deu eixos siga negociada amb els vint-i-set estats membres i es porte davant el Parlament Europeu. Però la previsió de la Comissió Europea es que totes les obres obtinguen el vist-i-plau de la resta d’òrgans.

Reaccions positives a l’anunci

Davant la decisió europea, el ministeri de Foment s’ha compromés al fet que l’eix bàsic estiga plenament operatiu per al 2020. Un corredor que serà multimodal, és a dir, viari i ferroviari, i que connectarà amb els principals ports del seu recorregut. També, “contindrà una xarxa d’alta velocitat per a passatgers i una per a mercaderies interoperables, és a dir, amb línies d’ample internacional, electrificades i amb l’anomenat sistema ERTMS, a més d’una xarxa viària d’altes prestacions”, asseguren des del ministeri.

En l'àmbit autonòmic, el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, així com els representants de Catalunya, les Illes Balears i Murcia, han volgut remarcar, en un comunicat conjunt, la seua satisfacció per la decisió de la UE i fer constar que ha estat possible gràcies a la “intensa col·laboració entre els nostres governs i les diferents entitats de la societat civil, que s'hi han compromés, especialment: empreses, cambres de comerç, autoritats portuàries, associacions d’empresaris, acadèmics, mitjans de comunicació i l’associació Ferrmed entre d’altres”. Els presidents han matisat que “l’eix ferroviari representa el 50% de l’economia espanyola, el 50% de la població i el 60% de les exportacions” i que amb aquesta declaració de la UE “per primera vegada en la història es trenca l’Espanya radial i es planteja una estructura en xarxa, que ens uneix i ens comunica”, afirmen en l’escrit.

Per la seua banda, els candidats dels diferents partits de l’oposició també s’han pronunciat al respecte. Inmaculada Rodríguez-Piñero, candidata del PSPV al Congrés, ha afirmat que els socialistes “continuarem invertint i treballant, perquè en 2020 estiga plenament operatiu”. La candidata de la coalició Compromís-Equo al Congrés per Alacant, Aitana Mas, ha mostrat la seua enhorabona, però ha assenyalat que “ara el que cal és reivindicar la ràpida execució de les infraestructures pendents, perquè aquest corredor siga una realitat al més prompte possible”. Al seu torn, Ricardo Sixto, candidat d’EUPV-Els Verds, també ha manifestat la seua alegria perquè Brussel·les “haja donat llum verd al corredor, una qüestió prioritària”. Tanmateix, reivindica que l’eix “no se supedite a l’Alta Velocitat i es construisca una xarxa ferroviària adequada, fexible i de capacitat suficient des de València cap al sud”.

L’Institut Ignaci Villalonga valora “molt positivament” el resultat i celebra “que el corredor incloga Alacant, i més enllà”. L’entitat, que ha treballat per aconseguir aquesta decisió destaca la pressió exercida per la societat civil per fer-ho possible i apunta que “la connexió de tots els ports donarà també a les Illes Balears la possibilitat d’aprofitar les oportunitats que genere aquest nou eix prioritari”. A més, afirma que la decisió de la UE “obri grandíssimes possibilitats per a les economies d’aquests territoris” i remarca que el seu objectiu és “treballar per una Euroregió econòmica per a l’Arc Mediterrani”.

Centre estratègic europeu

Després de l’última actualització de les xarxes europees bàsiques, a tot l’estat existeixen tres eixos considerats prioritaris per la UE. L’eix central, que passa per Madrid fins a Saragossa, que ja formava part del traçat, i dos de nova incorporació. L’atlàntic, que unirà França amb Portugal i passarà pel País Basc i Castella i Lleó, tot i que deslligat de l’anomenat “Eix 16”, que preveia ser la Travessia Central dels Pirineus, i el Corredor Mediterrani, que unirà les principals ciutats del litoral mediterrani amb el cor d’Europa.

PROSPECTIVA DEMOGRÀFICA ESPANYOLA 2011-2021

La primera dècada del tercer mil·lenni (2001-2010) ha estat l'excepció a la demografia tradicional espanyola d'emigració (és a dir, d'espanyols que creuaven les fronteres de l'Estat per buscar treball a Europa), de lent creixement (un milió d'habitants en la darrera dècada del segle XX), etc. Entre 1991 i 2000 va costar superar el milió d'habitants, passant dels 38.872.268 habitants oficials a 1 de gener del 1991 als 40.409.330 oficials a 1 de gener de 2001, i això que l'any 2000 ja va començar a trencar totes les estadístiques en quant a increment de població perquè començava l'allau d'immigrants que, a dia d'avui, tothom considera que va ser descontrolat i excessiu, no pels nivells que s'han assolit -equiparables a d'altres estats europeus- sinó per l'arribada massiva en menys d'una dècada en la que els llocs de treball no abundaven i les taxes d'atur no van baixar sinó, més bé, tot el contrari, com és ben sabut de tothom i especialment pels mateixos immigrants que estan patint l'atur: només procedents dels excessos al sector de la construcció es considera que hi ha 1.200.000 aturats (la major part immigrants).

De tota manera, el desigual repartiment de la població espanyola pel territori s'ha incrementat amb l'arribada de la immigració de la darrera dècada, on hem arribat als 46.152.925 habitants a 1 de gener de 2011 que, segons totes les previsions i estudis de prospectiva, signifiquen un sostre demogràfic que se tardarà molts anys en remuntar.

La població espanyola és com un donut, és a dir, un rotllet amb molta pasta per les vores, sobre tot per la costa mediterrània, i un gran forat al centre constituït per les dues Castelles i amb l'excepció de la gran urbs de Madrid que, com un rovell d'ou trencat, s'ha extés per tota la comunitat autònoma al compàs de l'increment en la dotació d'infraestructures de primer nivell que l'han beneficiada sobremanera en detriment de la perifèria, on descansa l'economia productiva a l'espera del definitiu traçat i construcció del necessari i imprescindible Eix Mediterrani que desterre l'Espanya radial del centralisme i l'atur i encete l'Espanya vertebrada des de la pluralitat productiva perifèrica com a motor econòmic de l'Estat.

La població continuarà disminuint als llocs on, tradicionalment, es venia perdent població des dels anys 60-70, és a dir, a l'Espanya interior, de León a La Mancha, a Lugo, Ourense, Palència i Zamora (que són les províncies més envellides), etc. mentre que la costa mediterrània i els arxipèlags seguiran incrementant-la, potser, més moderadament. La taxa mitjana de dependència (nens i ancians) arribarà el 2021 el 57,3% i Guadalajara serà la província que guanye percentualment més població (sent la primera beneficiària de les infraestructures de Madrid) i es preveu que Barcelona i Guipúscoa, siguen les províncies on caiga més la natalitat (APF).-

...............................................................................................................................

Mitja Espanya viu un hivern perpetu. Una gelada demogràfica assola el quadrant nord-occidental de la Península, on el reemplaçament generacional està cada vegada més seriosament compromès, com assenyala la Projecció de Població d'Espanya a curt termini publicada per l'Institut Nacional d'Estadística.

Javier Rubio (El Mundo)

L'hivern demogràfic amenaça a províncies com Lugo, Ourense, Palència i Zamora mentre d'altres a la vora de la Mediterrània, així com els dos arxipèlags viuen una primavera demogràfica que els permetrà seguir guanyant població durant la pròxima dècada, la primera en què disminuirà el nombre de residents a Espanya en la història més recent.

La contracció de la població espanyola amenaça també amb arrasar els brots verds que durant la primera dècada d'aquest segle va suposar la immigració a l'Espanya rural despoblada on en alguns casos les 'flors d'un altre món', els escassos immigrants, van suposar el 90% del canvi en les taxes de creixement poblacional.

Del Bidasoa al Guadiana
Així va succeir, segons un estudi del Real Instituto Elcano, a Albacete, Ciudad Real, Còrdova, Conca, Osca, Jaén, Salamanca, Terol i Saragossa entre els anys 2000 i 2008. Per contra, la immigració estrangera no va poder pal·liar el constant èxode rural en aquests anys a Astúries, Àvila, Badajoz, Burgos, Càceres, la Corunya, Lleó, Lugo, Ourense, Pontevedra, Sòria i Zamora.

El patró de comportament estableix -amb la sola excepció de Salamanca- que les províncies a l'est d'una línia imaginària entre les desembocadures del Bidasoa (frontera amb França) i del Guadiana (frontera amb Portugal) guanyen població mentre la perden les que estan a l'oest .

Els esforços per revitalitzar pobles abandonats com el de Villacreces (al nord de Valladolid) que il · lustra aquest article estan coordinats en l'Associació Espanyola de Municipis contra la Despoblació, nascuda a Terol la passada dècada amb resultats modestos.

Els dos extrems del exacerbat clima demogràfic espanyol el representen Zamora i Màlaga. La primera, al forat negre poblacional del Nord-oest,  perdrà el 12,74% de la seua ja de per si escassa població en els primers vint anys del segle XXI de continuar les tendències projectades pels estadístics de l'INE.

Màlaga, capital mediterrània, augmentarà un terç la seua mida en el mateix període. No és la província espanyola que més creixerà en el període 2001-2021, lloc de privilegi que cedeix a Guadalajara, amb un increment poblacional estratosfèric del 54,05%.

El cas de Guadalajara
El 'boom' de Guadalajara s'explica per la seva proximitat a una àrea metropolitana, la de Madrid, de la qual també es beneficiarà en menor mesura Toledo i succeirà una cosa semblant amb les tres províncies catalanes al voltant de Barcelona.

El transvasament de població propiciat per la millora de les comunicacions explica en part que aquestes províncies d'interior se n'ixquen de la norma que diu que són les províncies mediterrànies i insulars les que guanyaran població en aquesta dècada mentre les dues Castelles, Astúries i la Galícia profunda seguiran dessagnant-se.

És significatiu el cas de Guadalajara, perquè serà la província espanyola on menys disminuesca la taxa de natalitat d'ara fins l'any 2020 (només un 7,08% de variació negativa), però, amb tot, no ha estat fins data ben recent quan ha superat el sostre de població que va marcar en el cens de 1910 amb 209.352 habitants.

Abocades a l'hivern
Si més no, han aconseguit invertir la tendència. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic el representa Osca, que ve perdent població, cens darrera cens, ni més ni menys que des de 1857, en què va coronar el seu sostre amb 257.939 habitants. Per 2021, la projecció estadística no li dóna més que 209.986 habitants, això sí, amb variació positiva des de primers d'aquest segle.

La mirada es torna més ombrívola en examinar l'erm nord-occidental. No només perquè són províncies amb poca població, sinó perquè tenen molt poques possibilitats de revertir la situació. Lugo, Ourense, Palència i Zamora tancaran la dècada (ara que s'estan fent els darrers recomptes de 2010) amb caigudes superiors en tots els casos al 10%.

No és només que pocs trien aquesta zona per anar-se'n a viure, és que cada vegada queden menys joves per portar fills al món. L'indicador de fertilitat d'Ourense, per exemple, es resisteix a passar d'1: un fill per dona en edat fèrtil, quan la taxa de reemplaçament generacional comunament acceptada es situa en 2,1 descendents per dona. Ourense seguirà sent el 2021 la província espanyola més envellida amb una taxa de dependència del 68,4%. Tota la cornisa cantàbrica més Àlaba i La Rioja marca taxes per sobre de la mitjana espanyola. A aquest grup de províncies 'declinants' cal sumar-li altres zones 'madures' com ara Lleó, Burgos, Sòria, Terol i Salamanca, on l'indicador de dependència no baixarà del 60%.

Envellides, aquestes quatre províncies acabaran aquesta dècada amb taxes de dependència (el quocient entre la població major de 65 anys més la menor de 16 entre la població activa) per sobre del 60%. Això significa que gairebé dues persones en edat de treballar (encara que no ho facin o estiguen parades) han de sostenir a tres dependents (nens o gent gran).

En general, les províncies del litoral cantàbric van aconseguir el seu límit de població en el cens de 1981, coincidint amb els processos de reconversió industrial que es van viure a partir de llavors. L'Espanya interior havia arribat al seu màxim en les dècades dels 50 i 60 del passat segle, quan la gran onada migratòria es va dirigir als centres industrials de Catalunya, País Basc i Madrid.

Barcelona està entre les deu províncies on més caurà la xifra de naixements. Zamora encapçalarà l'escalafó amb un terç menys de naixements previstos el 2021 respecte de l'any en curs. Seguida de prop per Guipúscoa, on vindran al món un 30,96% menys de nens durant la dècada.

L'indicador de la dependència també ofereix altres sorpreses, com la de Barcelona. La segona província més poblada d'Espanya envelleix a passos de gegant: en deu anys hi haurà passat d'una taxa de dependència del 51,60% al 64,6%. I això que seguirà atraient immigrants nacionals i estrangers, perquè la natalitat prevista es desplomarà: caurà un 25,68% en deu anys i el creixement vegetatiu de la població (diferència entre natalicis i defuncions) només podrà sumar 89.773 persones en una població fregant els 5 milions.

Menys xiquets, més ancians
La caiguda de la natalitat s'explica en aquest cas (com en el de Biscaia, Barcelona, València, la Corunya o Las Palmas, totes per sobre del 20% de disminució) per circumstàncies socioeconòmiques més que demogràfiques. El nivell de vida assolit, el declivi de la família entesa a la manera tradicional i la progressiva elevació de l'edat de la dona d'accés a la maternitat (primípara) pesen en la balança demogràfica.

Al costat contrari estan (entre les províncies amb grans capitals) Madrid, Còrdova, Saragossa, Santa Cruz de Tenerife o fins i tot Terol amb suaus caigudes al voltant de la mitjana nacional del 12,01% entre 2010 i 2020. Però, sobretot, Sevilla i Màlaga on només disminuirà un 8,81% i 8,54%, respectivament.

Ceuta, per la seua banda, mantindrà una variació positiva del nombre de naixements en aquesta dècada, la major part d'ells de la població musulmana assentada a la ciutat autònoma nord-africana.

LA BUTLLA INTER CAETERA DEL PAPA BORJA SERÀ EXPOSADA AL VATICÀ

Llum en els enigmes. Un altre salt des del hermetisme cap a la transparència. Això pretén la Santa Seu, amb el vistiplau del papa Benet XVI, en permetre, per primera vegada, que cent importants documents dels seus arxius, en versió original, siguen mostrats al públic fora dels murs vaticans.

A partir del proper febrer, durant set mesos, els Museus Capitolins de Roma albergaran un tresor que inclourà, per exemple, la carta de Lleó X a Luter per anunciar que seria excomunicat, les actes del procés a Galileu Galilei o les missives de parlamentaris anglesos a Climent VII sobre la causa matrimonial d'Enric VIII. També es podrà veure la butlla d'Alexandre VI (Papa Borja) de maig de 1493, adreçada als Reis Catòlics, en la que va repartir entre Castella i Portugal les noves terres conquerides a Amèrica.

Els 85 quilòmetres de prestatges de l'Arxiu Secret Vaticà contenen informació impagable sobre la història de la humanitat. Està registrada l'acció de l'Església i els nombrosos secrets diplomàtics entre els països. El papat és una institució única. Cap altra ha mantingut, amb caràcter ininterromput i durant tant de temps, un protagonisme d'aquesta rellevància en l'escena internacional.

Els organitzadors de l'exposició, sota el títol de Lux in arcana. L'Archivio Segreto Vaticà si Rivel (llum en els enigmes, l'Arxiu Secret Vaticà es revela), estan donant a conèixer a la premsa, en comptagotes, la identitat dels documents que seran exposats. Volen que la mostra tinga un impacte global, que siga visita obligada per als historiadors i genere curiositat entre el públic en general. Hi ha molta expectació per saber quins documents seran exhibits sobre l'anomenat "període tancat" de la Segona Guerra Mundial. Es tracta de material del pontificat de Pius XII -polèmic candidat a la beatificació-, un període que encara està vetat a la consulta però en el qual es faran algunes excepcions, amb permís exprés de la Secretaria d'Estat.

Coincidint amb el dia d'avui, 12 d'octubre, exactament 519 anys després de l'arribada de Cristòfor Colom a terres americanes, els responsables de la mostra i de l'Arxiu Secret Vaticà han revelat en exclusiva a La Vanguardia que entre el centenar de documents de Lux in arcana figurarà la butlla Inter Caetera d'Alexandre VI -el valencià Roderic de Borja- en què, seguint criteris geogràfics bastant inexactes, va distribuir entre els regnes ibèrics d'Espanya i Portugal els dominis en el Nou Món, amb l'expressa condició que els habitants d'aquests territoris fossin evangelitzats.

La butlla alexandrina, anomenada també butlla de partició, té una història complexa. Es va realitzar una primera versió, amb data 3 de maig de 1493, però el seu contingut no va satisfer als destinataris perquè no quedava clara la divisió territorial. Podia interpretar massa favorable a Castella en detriment de Portugal i el sobirà, Joan II, reivindicava també amb força els seus drets. Per això, després de les consegüents gestions diplomàtiques, es va realitzar una segona versió, datada retroactivament el 4 maig 1493-encara que el seu redactat real va ser posterior-, en què Alexandre VI, com a àrbitre acceptat per les dues parts, establia el domini espanyol en tots els territoris descoberts, fins aleshores i en el futur, situats a l'oest d'un meridià imaginari, a unes cent llegües de les illes Açores i de les illes de Cap Verd. Aquesta divisió geogràfica va resultar en la pràctica incorrecta i inaplicable, però almenys va establir un principi genèric de repartiment. Un any després, en 1494, un acord diplomàtic hispanolús, el Tractat de Tordesillas, va corregir les zones d'influència i va desplaçar en 370 milles el meridià fixat pel papa.

La butlla original enviada als Reis Catòlics es conserva a l'Arxiu General d'Índies. Però el document mare és el que s'exposarà als Museus Capitolins, l'anomenada còpia de registre, que es troba en el Registre Vaticà 777 de l'Arxiu Secret Vaticà. Segons va explicar a aquest diari Alessandra Gonzato, portaveu de l'arxiu, la còpia de registre és en realitat la còpia número u, el text fonamental, l'única garantia d'autenticitat. En aquella època les butlles es podien perdre pel camí, ser manipulades, falsificades o destruïdes. Això últim va passar, per cert, amb la que s'excomunicava a Martí Luter. La còpia de registre, guardada gelosament al Vaticà, és la font infalible dels actes papals i, en el cas de la que va dividir Amèrica, la seua existència, en versió corregida d'una anterior, explica també les vicissituds de la negociació diplomàtica que va requerir l'assumpte.

En la butlla, Alexandre VI, un papa corrupte i despietat amb els seus enemics, lloa als Reis Catòlics per la recuperació del regne de Granada dels musulmans i expressa el seu desig que la fe catòlica i la religió cristiana siga exaltada sobretot en nostres temps, i per on vulga s'amplie i dilate, i es procure la salvació de les ànimes, i les nacions bàrbares siguen sotmeses i reduïdes a la fe cristiana. També inclou paraules d'admiració cap a Cristòfor Colom, un home apte i molt convenient per a l'empresa que va realitzar.

La futura exposició disposa ja d'un lloc a internet. La mostra farà servir eines multimèdia i tractarà de reviure els documents amb narracions sobre el rerefons històric i els personatges implicats. Era inevitable que la Santa Seu escollís la pròpia Roma per l'exposició, no només per motius pràctics sinó pel profund vincle del papat amb la ciutat. Des del Medioevo no s'entén un sense l'altra.

TEMA 2: LA REPRESENTACIÓ DE LA TERRA (1r. d'ESO)

Antigament, l’elaboració de mapes era lenta i difícil, perquè es dibuixaven a partir d’observacions sobre el terreny. Actualment els mapes es fan a partir de fotografies aèries i d’imatges obtingudes per satèl·lits artificials. Aquestes tècniques cartogràfiques permeten representar exactament la superfície de la Terra. Els mapes tenen nombrosos usos; un d’ells pot ser el d'orientar-nos.

Atles Virtuals

View more presentations from jvivancos

1. La latitud i la longitud

1.1. Per a situar-nos en l’espai terrestre.- Amb la finalitat de calcular la distància entre diversos llocs de la Terra o per a determinar una ubicació exacta, es va crear un sistema de localització: les coordenades geogràfiques. Les coordenades geogràfiques són unes línies imaginàries (paral·lels i meridians) que hi ha al globus terraqui, també als mapes, i que formen una quadrícula. Els paral·lels són línies imaginàries paral·leles a l’equador. L’equador és el paral·lel 0º. Els meridians són línies imaginàries traçades de nord a sud, de pol a pol. El de Greenwich és el meridià 0º.

1.2. Localització exacta d’un punt de la Terra.- Per a situar exactament un punt de la Terra cal buscar el paral·lel i el meridià que passen per aquest punt. La latitud és la distància entre qualsevol punt de la superfície terrestre i l’equador (o paral·lel 0º): pot ser nord o sud. La longitud és la distància entre qualsevol punt de la superfície terrestre i el meridià de Greenwich (o meridià 0º): pot ser est o oest.

2. La representació de la Terra

2.1. Els mapes i les projeccions.- La millor manera de representar la Terra és el globus terraqui, però no és possible disposar d’un globus terraqui que permeti estudiar detalladament una part de la Terra. Per a fer-ho, els cartògrafs van idear la manera de representar una imatge esfèrica en una superfície plana: els mapes. Com que projectar de manera exacta una superfície esfèrica sobre una superfície plana és impossible, s’han ideat diversos tipus de projeccions cartogràfiques: cilíndrica, cònica i plana o zenital.

2.2. L’escala dels mapes.- L’escala ens indica quantes vegades s’ha reduït una zona geogràfica real per a poder ser representada en un mapa. L’escala apareix escrita als mapes i als plànols de manera numèrica (una fracció) i de manera gràfica (una línia recta dividida en segments). En funció de l’escala els mapes poden ser de gran escala (denominador petit) o de petita escala (denominador gran).

3. Els mapes

3.1. Tipus de mapes.- En general, els geògrafs treballen amb dos tipus de mapes: els topogràfics i els temàtics. Els mapes topogràfics inclouen informació tant d’aspectes físics (naturals) com humans (artificials) i acostumen a servir de base per a fer altres mapes. Els mapes temàtics reflecteixen un aspecte concret de la realitat: el clima, la vegetació, la població, els recursos econòmics, etc.

3.2. Els signes convencionals.- Cada element que apareix al mapa es representa per mitjà d’un símbol o d’un color. Aquests símbols són anomenats signes convencionals. A la llegenda hi ha els signes convencionals juntament amb el seu significat. Els signes convencionals utilitzats als mapes temàtics acostumen a ser: trames de colors, línies, punts, cercles…, que poden ser de mesures i gruixos diversos.

3.3. Per a llegir un mapa.- Llegir un mapa és aprendre a localitzar i a interpretar la informació que hi ha representada. Tots els mapes reprodueixen la realitat de manera simplificada i proporcional. Per a llegir un mapa cal seguir uns certs passos: tenir en compte l’escala, entendre la llegenda i, quan siga possible, confrontar la informació amb altres mapes, fotografies, textos, etc.