Així com cada data del calendari la tenim dedicada, al món occidental, al santoral i a una onomàstica determinada, els antics tampoc no van ser massa originals a l'hora de dedicar els dies de la setmana (Dilluns a la Lluna, Dimarts a Mart, Dimecres a Mercuri, Dijous a Júpiter, Divendres a Venus, Dissabte a Saturn i Diumenge al Sol) o els dotze mesos de l'any.
Els antecedents, el calendari romà
El calendari romà dels primers temps presentava un any de deu mesos, comptant només de març a desembre i ignorant els mesos "morts" de gener i febrer, com s'esdevenia en altres pobles. Els noms dels mesos eren:Martius, en honor del déu Mart. Aprilis, dedicat a la deessa Afrodita, nom grec de Venus o de "aperire", és a dir, obrir perquè la terra s'obre aquest mes. Maius, potser per la nimfa Maia, mare del déu Mercuri. Iunius, en honor de ladeessa Juno, quintilis, sextilis, september , october, november, december.
Veiem que els noms del cinquè al desè mes són derivats dels adjectius numerals corresponents. D'ací la conservació dels noms catalans de setembre, octubre, novembre i desembre que actualment no corresponen, respectivament, al mes setè, vuitè, novè i desè, però sí que hi corresponien quan l'any començava el març.
A mitjans del segle II a. C. els mesos de gener i febrer van passar a encapçalar l'any. Per inèrcia de quan el febrer era l'últim mes de l'any, aquest mes va seguir sent el més curt. En l'època de l'Imperi, Quintilis i Sextilis van passar a ser anomenats Julius i Augustus en honor de Juli César i d'Octavi August, noms conservats en l'actualitat (juliol i agost).
Els etruscos van afegir els dos mesos de gener i febrer, intentant sense èxit que el primer mes (Ianuarius) fos el dedicat a Janus, el déu de les entrades. Però l'adveniment de la República i l'expulsió dels reis etruscos i van estroncar-ho i l'u de març va seguir sent el primer dia de l'any fins al 153 a.C. El nom del dotzè i últim mes, Februarius, era degut a les festes de purificació de la ciutat (februa) celebrades al final de l'any per calmar els morts amb oferiments i sacrificis en honor de Febru, identificat més tardanament amb Plutó.
Com tots els calendaris antics, aquest calendari era lunar. La durada dels mesos era de 31 dies per a març, maig, juliol i octubre, de 28 dies per al febrer (que era l'últim i, per tant, servia que quadrar els dies) i 29 la resta dels mesos. L'any tenia, doncs, 355 dies. Dotze llunes no arriben a completar l'any solar i, per tal de mantenir aproximadament el calendari en concordança amb l'any solar, el Pontífex Màxim, responsable del calendari, intercalava de tant en tant (normalment cada dos anys) un mes entre el 23 i el 24 de febrer, el mensis intercalaris, de 22 o 23 dies. Així l'any no tenia una durada exacta, sinó que, molt sovint, depenia dels coneixements astronòmics del pontífex o dels interessos polítics al quals servia, si volia que els magistrats governants es mantinguessin en el poder durant més o menys temps. No és estrany, doncs, que en època de Juli Cèsar l'any oficial hagués sobrepassat en tres mesos l'any solar. En vista de tal situació, Juli Cèsar, que era el pontífex màxim, va emprendre la reforma del calendari.
Juli Cèsar va encarregar a l'astrònom alexandrí Sosígenes la confecció d'un calendari solar. Va escaure's que l'any 46 tocava afegir-hi el mensis intercalaris i que es van haver d'afegir dos mesos per resoldre definitivament un desfasament de 67 dies. Finalment l'any 46 va ser el més llarg de tots: va tenir 15 mesos, és a dir, 445 dies. Amb aquestes mesures s'aconseguí que l'u de gener del 45 a.C. comencés el calendari julià, de 365 dies amb any de traspàs, que, amb unes esmenes introduïdes pel papa Gregori XIII el 1582, és el que fem servir actualment.
El 1582 el Papa Gregori XIII va dictar la butlla per corregir els desfasaments en el calendari. Entre el gregorià i l'astronòmic encara hi ha un desfasament d'un dia cada 3.000 anys. Efectivament, el 15 d'octubre de l'any 1582, va tenir lloc un esdeveniment aparentment trivial però de gran importància en la història de la Humanitat. En aquesta data, el papa Gregori XIII va dictar la famosa butlla Inter Gravísimas on establia el següent articulat:
1r) Després del 4 d'octubre de 1.582 és prescrit considerar no el 5 sinó el 15 d'octubre.
2n) Considerar en el futur traspàs només aquells anys inici de nou segle que siguin divisibles per 400. És a dir seran de traspàs el 1600, el 2000, però no ho seran el 1.700, el 1.800, el 1.900, etc.
Per què el Papat va intervenir d'una manera tan enèrgica i efectiva en la modificació del calendari? Per entendre-ho, hem de retrocedir 1628 anys. L'any 46 a.C. Juli Cèsar ha iniciat la seva famosa relació amb Cleòpatra. Home intel · ligent i culte va descobrir la supremacia de la cultura astronòmica egípcia davant la romana. Assessorat per l'astrònom Sosígenes de la cort de Cleopatra -com hem explicat abans- estableix un calendari solar de 12 mesos amb 365 dies incorporant cada 4 anys un any de traspàs de 366 dies.
Va ser l'anomenada reforma juliana que tan familiar ens resulta. Aquesta mesura va posar ordre i seny en el còmput del temps, però aquesta solució no va resoldre totalment el problema de la durada de l'any solar perquè el calendari solar té una durada de 365,2422 dies solars mitjans. Si prenem anys de 365 dies i afegim 1 dia més al quart any (traspàs) obtindrem una durada anual mitjana de 365,25 dies la qual cosa s'ajusta bastant bé però no exactament al temps real, perquè la diferència entre la durada de l'any julià i la durada de l'any real és de 0,002189 dies, una insignificança, només 3 minutets cada any, imperceptibles per a la durada d'una vida humana.
Però, ai!, el temps va passant i igual com una aixeta gotejant gota a gota pot arribar a omplir tota una banyera, així van anar passant els segles i en l'any 1582 d.C., 1628 anys després de la reforma juliana, el Papa Gregori XIII va realitzar una nova reforma en el calendari per compensar aquest important desfasament entre la data del calendari julià i el temps astronòmic. En la seva famosa butlla corregia els 10 dies de retard acumulats en 16 segles i establia que deixarien de ser traspàs d'ara endavant els anys acabats en 00 que no fossin múltiples de 400.
Al cap de 400 anys la discrepància en el començament de l'equinocci de primavera és d'uns 3 dies. Per això, el calendari julià va ser d'ús comú durant prop de 16 segles. Però en el segle XVI la discrepància en la data de l'equinocci de primavera havia passat del 21 de març al 11 de març, la qual cosa provocava desorientació en la celebració de les diferents festes cristianes com la commemoració de la Pasqua. Aquesta diferència de 10 dies va provocar l'enèrgica reforma gregoriana, que establia que l'any 1582 es passés directament del dia 4 d'octubre al 15 d'octubre, desapareixent de sobte els 10 dies de retard i el calendari gregorià tornava a sincronitzar exactament amb el calendari astronòmic. Aquest sistema actualment en vigor, comporta encara un error d'1 dia cada 3.000 anys. Per tant ens queda una mica lluny la següent reforma del calendari.
En els països catòlics es va acceptar de bon grau encara que amb certa inèrcia la reforma papal, en canvi qui estaven enfrontats a Roma van rebutjar aquesta reforma en el calendari, encara que van ser acceptant molt poc a poc. Per exemple Anglaterra i les seves colònies la va realitzar en 1752, el calendari gregorià no es va introduir en l'antiga Unió Soviètica fins l'any 1918 amb un error acumulat de 13 dies, es va considerar que a partir l'1 de febrer de 1918 es passés directament al 14 de febrer i finalment Grècia, la més reticent, va acceptar la reforma gregoriana el 1922.
Durant diversos segles van conviure els calendaris julià i gregorià, marcant lògicament dates diferents per a un mateix esdeveniment històric per a desesperació dels historiadors, segons el país que ho analitzés. Una famosa anècdota d'aquella època fa referència a Santa Teresa d'Àvila, la qual va morir el 4 d'octubre i va ser enterrada el dia següent, el 15 d'octubre. D'aquí la macabra broma de suggerir que el seu cos s'havia mantingut miraculosament incorrupte durant 10 dies
Una altra famosa discrepància històrica no ben coneguda té com a protagonista a Miguel de Cervantes el qual mor a Madrid el 22 d'abril de 1616 i és enterrat al dia següent, el 23 abril 1616 del calendari gregorià. William Shakespeare mor el 23 abril 1616 del calendari julià vigent a Anglaterra. La mateixa data aparent, però en dies totalment diferents. Segons el calendari gregorià, l'òbit de Shakespeare es va produir 10 dies després del de Cervantes, el 3 de maig de 1616. Per tant, és fals que morissin el mateix dia però si això serveix com a excusa per homenatjar a la cultura escrita en l'anomenat dia del llibre, benvingut sigui aquest error!.
De manera que el dia de Santa Teresa de Jesús es commemora també la butlla papal, el contingut s'ha estès finalment per gairebé tot el món i el codi identificatiu de la data apareix en rebuts, nòmines, targetes, bitllets, actes notarials, dates en els registres civils, inscripcions en cementiris, pastissos d'aniversari, calendaris, cites, records, projectes É. tota una immensitat de dates escrites en un codi que va començar a usar-se fa 429 anys.
