Aquest document estudia les tendències que defineixen el món i analitza algunes de les paradoxes que implica aquest increment del nombre d'éssers humans, malgrat que les dones tenen ara menys fills que en la dècada dels anys 1960.
Per a l'elaboració de l'informe, l'ONU s'ha fixat en les tendències de nou països: la Xina, Egipte, Etiòpia, Finlàndia, l'Índia, Mèxic, Moçambic, Nigèria i l'ex República Iugoslava de Macedònia, i detecta que, a pesar dels avanços realitzats per reduir l'extrema pobresa, cada pic es fan més grans les diferències entre rics i pobres.
................................................................................................
Fa 2.000 anys la Terra tenia 300 milions d’habitants. D’aquí uns dies serem 7.000 milions. Però el creixement de la població a un ritme endimoniat des del 1959, propiciat per la reducció de la mortalitat a les regions del planeta menys desenvolupades, està començant a frenar des del 1987, principalment a causa d’un augment del control de la natalitat i de la incorporació de la dona al món laboral. Creixent a un ritme cada vegada més lent, el 2050 la població rondarà els 9.300 milions, i a final de segle, els 10.000. El Fons per a la Població de les Nacions Unides (UNFPA) va oferir ahir aquesta previsió en un informe allunyat dels missatges apocalíptics dels anys 70 i 80, que dibuixaven un augment demogràfic galopant que abocava la humanitat a la penúria i a les guerres per l’aigua.
«No hi ha problema d’espai a la Terra per acollir tanta gent. Però s’hauran de fer equilibris amb l’aigua, els aliments i l’energia, per les conseqüències del canvi climàtic», va resumir ahir a Madrid José Miguel Guzmán, cap de població i desenvolupament de l’organisme. «No és qüestió d’espai, sinó d’igualtat, oportunitat i justícia social», va subratllar a Londres el director executiu, Babatunde Osotimehin.
MENYS MORTALITAT.- Però l’ONU postula que, en qualsevol cas, el creixement previst –uns 80 milions de persones a l’any, equivalent a la població d’Alemanya– s’ha de limitar. El demògraf de l’UNFPA va situar al capdamunt dels èxits de la humanitat la reducció de les malalties i de la mortalitat infantil en dos terços, avenços que s’han traduït en el fet que avui visquem una mitjana de 20 anys més que fa mig segle. Però, a l’espera de l’arribada del ciutadà 7.000 milions, el món presenta dades negatives i reptes.
Els números parlen per si mateixos. Un de cada cinc habitants està atrapat en l’extrema pobresa en un planeta que mai havia tingut tanta població jove –el 43% té menys de 25 anys– ni tanta gent gran, amb 893 milions de persones de més de 60 anys. Un món que, segons l’anàlisi de l’ONU, presenta com a grans desafiaments el control de la capacitat reproductiva per part de les dones, elevar l’educació dels nens i els joves, garantir l’atenció a les persones grans i aconseguir l’equilibri per procurar recursos suficients, esquivant l’amenaça del canvi climàtic i tenint en compte que la població serà «majoritàriament urbana i, per tant, més contaminant».
Tanta població jove comporta una elevada capacitat reproductiva. L’informe apunta que pràcticament 215 milions de dones en edat fèrtil no poden espaiar els seus embarassos a voluntat o evitar-los, sigui per raons polítiques (governs que no permeten l’ús d’anticonceptius), sigui per raons econòmiques, religioses o socials. «És imprescindible dedicar recursos perquè aquesta situació canviï. A la rendibilitat social d’estendre aquest dret a totes la dones s’hi afegiria l’estalvi milionari en despesa sanitària», va dir Isabel Serrano, presidenta de la Federació de Planificació Familiar Estatal.
INVERSIÓ EN EDUCACIÓ.- L’ONU insisteix que les inversions en salut i educació, especialment per a les dones, són fonamentals per trencar el cercle viciós que conformen la pobresa, la inseguretat alimentària, la desigualtat i les altes taxes de mortalitat i natalitat.
Atendre el creixent nombre de persones grans, que serà de 2.400 milions a finals de segle, és un altre dels grans reptes. Fins ara, als països pobres, eren poques les persones que arribaven a velles, i les que hi arribaven eren les que tenien millors condicions (més diners i salut), de manera que podien ajudar els més joves. Però això està canviant i caldrà plantejar serveis que protegeixin la salut i els drets. I, novament, això té una perspectiva femenina, ja que «les cuidadores són, a tot el món, principalment dones», va subratllar Guzmán.
PAS A LA CIUTAT.- Actualment, una de cada 10 persones viu en una ciutat, però d’aquí 35 anys hi viuran dues de cada tres persones. Aquesta previsió, juntament amb la del creixement de la població que seguirà experimentant l’Àfrica, comportarà un increment de la contaminació. Aquest debat, que ja s’ha plantejat en les diferents cimeres del clima, apunta a una altra font de conflictes. Guzmán va lligar el problema de l’augment de les emissions i de la contaminació com a conseqüència del creixement i de l’aglutinació en ciutats amb el repte d’aconseguir els recursos necessaris. «A la Terra no li podem fer trampes. L’ús de carbó, d’etanol o d’altres fonts d’energia té la seva implicació en la producció dels recursos, que ja no són nacionals sinó globals», va advertir el cap de població i desenvolupament de l’UNFPA.
Malthus es va equivocar: La població ha augmentat l’últim segle més lentament que la producció d’aliments
El reverend i economista britànic Thomas Malthus va pronosticar el 1798 que la capacitat de l’home per produir aliments no resistiria el creixement demogràfic. En cosa de dècades, va escriure, les èpoques de fam s’apoderarien del món fins que la població comencés a retrocedir. És clar que Malthus no va preveure la revolució industrial i els seus efectes sobre l’agricultura, i encara menys la revolució verda del segle XX, però és inevitable pensar en ell davant la perspectiva d’un planeta amb 10.000 milions de persones.
«L’economista Malthus es va equivocar radicalment. L’augment de la població no ha sigut mai una cosa catastròfica. L’hecatombe seria si aquest creixement degradés el nivell de vida», afirma Julio Pérez, demògraf del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). I això no ha passat, si més no per ara. A més a més, Pérez sub- ratlla que les previsions sobre el creixement de la població mundial sempre han estat més elevades que la realitat posterior. Fa una dècada s’esperava que la població mundial toqués sostre a l’arribar a 12.000 milions.
Càlculs exagerats
«Personalment –prossegueix el demògraf– , no crec que el món arribi als 10.000 milions perquè en molts països ja s’observa un clar canvi de tendència que no s’havia previst». Un exemple és el de l’Iran, on la taxa de fecunditat (nombre de fills per dona) s’ha reduït de sis a dos amb prou feines 20 anys. El mateix opina Antonio López, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED-UAB), a Bellaterra: «L’ONU parla d’un màxim cap al 2100, però diversos estudis suggereixen que podria passar molt abans, potser el 2070». A partir de llavors, la població mundial tendiria a l’estabilitat. «Si la població continua creixent tant és perquè som molts, però el ritme actual ja és de només l’1,1% anual», insisteix López.
Pérez considera que si el ritme de creixement s’ha desaccelerat els últims anys no respon tant a una escassetat d’aliments com a pautes sanitàries i socials. De fet, la producció d’aliments per càpita es manté relativament estable des de fa quatre dècades i en alguns casos, com passa amb la carn, la disponibilitat és fins i tot més elevada. En canvi, Pérez recorda les tones d’excedents que es destrueixen al primer món, mentre que els països subdesenvolupats es veuen obligats a desforestar-se per poder atendre demandes llunyanes. «El problema és de repartiment», sentencia.
L’investigador del CSIC destaca com a causes essencials de la desacceleració, l’escolaritat de les dones, l’augment de l’esperança de vida, que hi ha més llibertat a l’hora de decidir tenir descendència... «En molts països no es tenen tants fills perquè no els necessiten», afirma. Ni es moren quan són petits ni es necessiten tantes mans en l’agricultura.
Les perspectives més pessimistes sostenen que en un parell de dècades no hi haurà recursos naturals per atendre la demanda de milions de boques noves, però sovint s’oblida que el consum alimentari en les societats opulentes ha tocat sostre o ja està baixant, com passa als Estats Units, afegeix López. L’especialista insisteix que al pic del creixement demogràfic ja s’hi va arribar durant els anys 60 i 70 i que la desacceleració és palpable fins i tot a l’Àfrica. «No hi ha marxa enrere» , conclou.
