La primera dècada del tercer mil·lenni (2001-2010) ha estat l'excepció a la demografia tradicional espanyola d'emigració (és a dir, d'espanyols que creuaven les fronteres de l'Estat per buscar treball a Europa), de lent creixement (un milió d'habitants en la darrera dècada del segle XX), etc. Entre 1991 i 2000 va costar superar el milió d'habitants, passant dels 38.872.268 habitants oficials a 1 de gener del 1991 als 40.409.330 oficials a 1 de gener de 2001, i això que l'any 2000 ja va començar a trencar totes les estadístiques en quant a increment de població perquè començava l'allau d'immigrants que, a dia d'avui, tothom considera que va ser descontrolat i excessiu, no pels nivells que s'han assolit -equiparables a d'altres estats europeus- sinó per l'arribada massiva en menys d'una dècada en la que els llocs de treball no abundaven i les taxes d'atur no van baixar sinó, més bé, tot el contrari, com és ben sabut de tothom i especialment pels mateixos immigrants que estan patint l'atur: només procedents dels excessos al sector de la construcció es considera que hi ha 1.200.000 aturats (la major part immigrants).
De tota manera, el desigual repartiment de la població espanyola pel territori s'ha incrementat amb l'arribada de la immigració de la darrera dècada, on hem arribat als 46.152.925 habitants a 1 de gener de 2011 que, segons totes les previsions i estudis de prospectiva, signifiquen un sostre demogràfic que se tardarà molts anys en remuntar.
La població espanyola és com un donut, és a dir, un rotllet amb molta pasta per les vores, sobre tot per la costa mediterrània, i un gran forat al centre constituït per les dues Castelles i amb l'excepció de la gran urbs de Madrid que, com un rovell d'ou trencat, s'ha extés per tota la comunitat autònoma al compàs de l'increment en la dotació d'infraestructures de primer nivell que l'han beneficiada sobremanera en detriment de la perifèria, on descansa l'economia productiva a l'espera del definitiu traçat i construcció del necessari i imprescindible Eix Mediterrani que desterre l'Espanya radial del centralisme i l'atur i encete l'Espanya vertebrada des de la pluralitat productiva perifèrica com a motor econòmic de l'Estat.
La població continuarà disminuint als llocs on, tradicionalment, es venia perdent població des dels anys 60-70, és a dir, a l'Espanya interior, de León a La Mancha, a Lugo, Ourense, Palència i Zamora (que són les províncies més envellides), etc. mentre que la costa mediterrània i els arxipèlags seguiran incrementant-la, potser, més moderadament. La taxa mitjana de dependència (nens i ancians) arribarà el 2021 el 57,3% i Guadalajara serà la província que guanye percentualment més població (sent la primera beneficiària de les infraestructures de Madrid) i es preveu que Barcelona i Guipúscoa, siguen les províncies on caiga més la natalitat (APF).-
...............................................................................................................................
Mitja Espanya viu un hivern perpetu. Una gelada demogràfica assola el quadrant nord-occidental de la Península, on el reemplaçament generacional està cada vegada més seriosament compromès, com assenyala la Projecció de Població d'Espanya a curt termini publicada per l'Institut Nacional d'Estadística.
Javier Rubio (El Mundo)
La contracció de la població espanyola amenaça també amb arrasar els brots verds que durant la primera dècada d'aquest segle va suposar la immigració a l'Espanya rural despoblada on en alguns casos les 'flors d'un altre món', els escassos immigrants, van suposar el 90% del canvi en les taxes de creixement poblacional.
Del Bidasoa al Guadiana
Així va succeir, segons un estudi del Real Instituto Elcano, a Albacete, Ciudad Real, Còrdova, Conca, Osca, Jaén, Salamanca, Terol i Saragossa entre els anys 2000 i 2008. Per contra, la immigració estrangera no va poder pal·liar el constant èxode rural en aquests anys a Astúries, Àvila, Badajoz, Burgos, Càceres, la Corunya, Lleó, Lugo, Ourense, Pontevedra, Sòria i Zamora.
El patró de comportament estableix -amb la sola excepció de Salamanca- que les províncies a l'est d'una línia imaginària entre les desembocadures del Bidasoa (frontera amb França) i del Guadiana (frontera amb Portugal) guanyen població mentre la perden les que estan a l'oest .
Els esforços per revitalitzar pobles abandonats com el de Villacreces (al nord de Valladolid) que il · lustra aquest article estan coordinats en l'Associació Espanyola de Municipis contra la Despoblació, nascuda a Terol la passada dècada amb resultats modestos.
Els dos extrems del exacerbat clima demogràfic espanyol el representen Zamora i Màlaga. La primera, al forat negre poblacional del Nord-oest, perdrà el 12,74% de la seua ja de per si escassa població en els primers vint anys del segle XXI de continuar les tendències projectades pels estadístics de l'INE.
És significatiu el cas de Guadalajara, perquè serà la província espanyola on menys disminuesca la taxa de natalitat d'ara fins l'any 2020 (només un 7,08% de variació negativa), però, amb tot, no ha estat fins data ben recent quan ha superat el sostre de població que va marcar en el cens de 1910 amb 209.352 habitants.
Abocades a l'hivern
Si més no, han aconseguit invertir la tendència. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic el representa Osca, que ve perdent població, cens darrera cens, ni més ni menys que des de 1857, en què va coronar el seu sostre amb 257.939 habitants. Per 2021, la projecció estadística no li dóna més que 209.986 habitants, això sí, amb variació positiva des de primers d'aquest segle.
La mirada es torna més ombrívola en examinar l'erm nord-occidental. No només perquè són províncies amb poca població, sinó perquè tenen molt poques possibilitats de revertir la situació. Lugo, Ourense, Palència i Zamora tancaran la dècada (ara que s'estan fent els darrers recomptes de 2010) amb caigudes superiors en tots els casos al 10%.
No és només que pocs trien aquesta zona per anar-se'n a viure, és que cada vegada queden menys joves per portar fills al món. L'indicador de fertilitat d'Ourense, per exemple, es resisteix a passar d'1: un fill per dona en edat fèrtil, quan la taxa de reemplaçament generacional comunament acceptada es situa en 2,1 descendents per dona. Ourense seguirà sent el 2021 la província espanyola més envellida amb una taxa de dependència del 68,4%. Tota la cornisa cantàbrica més Àlaba i La Rioja marca taxes per sobre de la mitjana espanyola. A aquest grup de províncies 'declinants' cal sumar-li altres zones 'madures' com ara Lleó, Burgos, Sòria, Terol i Salamanca, on l'indicador de dependència no baixarà del 60%.
Envellides, aquestes quatre províncies acabaran aquesta dècada amb taxes de dependència (el quocient entre la població major de 65 anys més la menor de 16 entre la població activa) per sobre del 60%. Això significa que gairebé dues persones en edat de treballar (encara que no ho facin o estiguen parades) han de sostenir a tres dependents (nens o gent gran).
En general, les províncies del litoral cantàbric van aconseguir el seu límit de població en el cens de 1981, coincidint amb els processos de reconversió industrial que es van viure a partir de llavors. L'Espanya interior havia arribat al seu màxim en les dècades dels 50 i 60 del passat segle, quan la gran onada migratòria es va dirigir als centres industrials de Catalunya, País Basc i Madrid.
Al costat contrari estan (entre les províncies amb grans capitals) Madrid, Còrdova, Saragossa, Santa Cruz de Tenerife o fins i tot Terol amb suaus caigudes al voltant de la mitjana nacional del 12,01% entre 2010 i 2020. Però, sobretot, Sevilla i Màlaga on només disminuirà un 8,81% i 8,54%, respectivament.
Ceuta, per la seua banda, mantindrà una variació positiva del nombre de naixements en aquesta dècada, la major part d'ells de la població musulmana assentada a la ciutat autònoma nord-africana.
L'hivern demogràfic amenaça a províncies com Lugo, Ourense, Palència i Zamora mentre d'altres a la vora de la Mediterrània, així com els dos arxipèlags viuen una primavera demogràfica que els permetrà seguir guanyant població durant la pròxima dècada, la primera en què disminuirà el nombre de residents a Espanya en la història més recent.
La contracció de la població espanyola amenaça també amb arrasar els brots verds que durant la primera dècada d'aquest segle va suposar la immigració a l'Espanya rural despoblada on en alguns casos les 'flors d'un altre món', els escassos immigrants, van suposar el 90% del canvi en les taxes de creixement poblacional.
Del Bidasoa al Guadiana
Així va succeir, segons un estudi del Real Instituto Elcano, a Albacete, Ciudad Real, Còrdova, Conca, Osca, Jaén, Salamanca, Terol i Saragossa entre els anys 2000 i 2008. Per contra, la immigració estrangera no va poder pal·liar el constant èxode rural en aquests anys a Astúries, Àvila, Badajoz, Burgos, Càceres, la Corunya, Lleó, Lugo, Ourense, Pontevedra, Sòria i Zamora.
El patró de comportament estableix -amb la sola excepció de Salamanca- que les províncies a l'est d'una línia imaginària entre les desembocadures del Bidasoa (frontera amb França) i del Guadiana (frontera amb Portugal) guanyen població mentre la perden les que estan a l'oest .
Els esforços per revitalitzar pobles abandonats com el de Villacreces (al nord de Valladolid) que il · lustra aquest article estan coordinats en l'Associació Espanyola de Municipis contra la Despoblació, nascuda a Terol la passada dècada amb resultats modestos.
Els dos extrems del exacerbat clima demogràfic espanyol el representen Zamora i Màlaga. La primera, al forat negre poblacional del Nord-oest, perdrà el 12,74% de la seua ja de per si escassa població en els primers vint anys del segle XXI de continuar les tendències projectades pels estadístics de l'INE.
Màlaga, capital mediterrània, augmentarà un terç la seua mida en el mateix període. No és la província espanyola que més creixerà en el període 2001-2021, lloc de privilegi que cedeix a Guadalajara, amb un increment poblacional estratosfèric del 54,05%.
El cas de Guadalajara
El 'boom' de Guadalajara s'explica per la seva proximitat a una àrea metropolitana, la de Madrid, de la qual també es beneficiarà en menor mesura Toledo i succeirà una cosa semblant amb les tres províncies catalanes al voltant de Barcelona.
El transvasament de població propiciat per la millora de les comunicacions explica en part que aquestes províncies d'interior se n'ixquen de la norma que diu que són les províncies mediterrànies i insulars les que guanyaran població en aquesta dècada mentre les dues Castelles, Astúries i la Galícia profunda seguiran dessagnant-se.
El 'boom' de Guadalajara s'explica per la seva proximitat a una àrea metropolitana, la de Madrid, de la qual també es beneficiarà en menor mesura Toledo i succeirà una cosa semblant amb les tres províncies catalanes al voltant de Barcelona.
El transvasament de població propiciat per la millora de les comunicacions explica en part que aquestes províncies d'interior se n'ixquen de la norma que diu que són les províncies mediterrànies i insulars les que guanyaran població en aquesta dècada mentre les dues Castelles, Astúries i la Galícia profunda seguiran dessagnant-se.
És significatiu el cas de Guadalajara, perquè serà la província espanyola on menys disminuesca la taxa de natalitat d'ara fins l'any 2020 (només un 7,08% de variació negativa), però, amb tot, no ha estat fins data ben recent quan ha superat el sostre de població que va marcar en el cens de 1910 amb 209.352 habitants.
Abocades a l'hivern
Si més no, han aconseguit invertir la tendència. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic el representa Osca, que ve perdent població, cens darrera cens, ni més ni menys que des de 1857, en què va coronar el seu sostre amb 257.939 habitants. Per 2021, la projecció estadística no li dóna més que 209.986 habitants, això sí, amb variació positiva des de primers d'aquest segle.
La mirada es torna més ombrívola en examinar l'erm nord-occidental. No només perquè són províncies amb poca població, sinó perquè tenen molt poques possibilitats de revertir la situació. Lugo, Ourense, Palència i Zamora tancaran la dècada (ara que s'estan fent els darrers recomptes de 2010) amb caigudes superiors en tots els casos al 10%.
No és només que pocs trien aquesta zona per anar-se'n a viure, és que cada vegada queden menys joves per portar fills al món. L'indicador de fertilitat d'Ourense, per exemple, es resisteix a passar d'1: un fill per dona en edat fèrtil, quan la taxa de reemplaçament generacional comunament acceptada es situa en 2,1 descendents per dona. Ourense seguirà sent el 2021 la província espanyola més envellida amb una taxa de dependència del 68,4%. Tota la cornisa cantàbrica més Àlaba i La Rioja marca taxes per sobre de la mitjana espanyola. A aquest grup de províncies 'declinants' cal sumar-li altres zones 'madures' com ara Lleó, Burgos, Sòria, Terol i Salamanca, on l'indicador de dependència no baixarà del 60%.
Envellides, aquestes quatre províncies acabaran aquesta dècada amb taxes de dependència (el quocient entre la població major de 65 anys més la menor de 16 entre la població activa) per sobre del 60%. Això significa que gairebé dues persones en edat de treballar (encara que no ho facin o estiguen parades) han de sostenir a tres dependents (nens o gent gran).
En general, les províncies del litoral cantàbric van aconseguir el seu límit de població en el cens de 1981, coincidint amb els processos de reconversió industrial que es van viure a partir de llavors. L'Espanya interior havia arribat al seu màxim en les dècades dels 50 i 60 del passat segle, quan la gran onada migratòria es va dirigir als centres industrials de Catalunya, País Basc i Madrid.
Barcelona està entre les deu províncies on més caurà la xifra de naixements. Zamora encapçalarà l'escalafó amb un terç menys de naixements previstos el 2021 respecte de l'any en curs. Seguida de prop per Guipúscoa, on vindran al món un 30,96% menys de nens durant la dècada.
L'indicador de la dependència també ofereix altres sorpreses, com la de Barcelona. La segona província més poblada d'Espanya envelleix a passos de gegant: en deu anys hi haurà passat d'una taxa de dependència del 51,60% al 64,6%. I això que seguirà atraient immigrants nacionals i estrangers, perquè la natalitat prevista es desplomarà: caurà un 25,68% en deu anys i el creixement vegetatiu de la població (diferència entre natalicis i defuncions) només podrà sumar 89.773 persones en una població fregant els 5 milions.
L'indicador de la dependència també ofereix altres sorpreses, com la de Barcelona. La segona província més poblada d'Espanya envelleix a passos de gegant: en deu anys hi haurà passat d'una taxa de dependència del 51,60% al 64,6%. I això que seguirà atraient immigrants nacionals i estrangers, perquè la natalitat prevista es desplomarà: caurà un 25,68% en deu anys i el creixement vegetatiu de la població (diferència entre natalicis i defuncions) només podrà sumar 89.773 persones en una població fregant els 5 milions.
Menys xiquets, més ancians
La caiguda de la natalitat s'explica en aquest cas (com en el de Biscaia, Barcelona, València, la Corunya o Las Palmas, totes per sobre del 20% de disminució) per circumstàncies socioeconòmiques més que demogràfiques. El nivell de vida assolit, el declivi de la família entesa a la manera tradicional i la progressiva elevació de l'edat de la dona d'accés a la maternitat (primípara) pesen en la balança demogràfica.
La caiguda de la natalitat s'explica en aquest cas (com en el de Biscaia, Barcelona, València, la Corunya o Las Palmas, totes per sobre del 20% de disminució) per circumstàncies socioeconòmiques més que demogràfiques. El nivell de vida assolit, el declivi de la família entesa a la manera tradicional i la progressiva elevació de l'edat de la dona d'accés a la maternitat (primípara) pesen en la balança demogràfica.
Al costat contrari estan (entre les províncies amb grans capitals) Madrid, Còrdova, Saragossa, Santa Cruz de Tenerife o fins i tot Terol amb suaus caigudes al voltant de la mitjana nacional del 12,01% entre 2010 i 2020. Però, sobretot, Sevilla i Màlaga on només disminuirà un 8,81% i 8,54%, respectivament.
Ceuta, per la seua banda, mantindrà una variació positiva del nombre de naixements en aquesta dècada, la major part d'ells de la població musulmana assentada a la ciutat autònoma nord-africana.
