TEMA 10.- LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I LES SEUES CONSEQÜÈNCIES (4t.ESO)

El 1939 va esclatar a Europa la Segona Guerra Mundial que es va produir, entre d'altres causes, per l’expansionisme nazi i la incapacitat de les democràcies occidentals per frenar-lo. Després de 1945, dins del bàndol dels guanyadors es va produir la divisió entre el món comunista (controlat per l’URSS) i el capitalista (liderat pels EUA). La tensió entre aquests dos mons va portar a una situació de constant confrontació fins el 1990 coneguda com "Guerra Freda" amb èpoques, com els anys 60, de coexistència pacífica, és a dir, d'escassa convivència.


1. Causes i contendents de la Segona Guerra Mundial

1.1. Les causes del conflicte.- El Tractat de Versalles no va crear un clima de reconciliació, sinó de ressentiment entre guanyadors i vençuts: Alemanya i Itàlia no el van acceptar mai.La crisi del 29 va crear un context de depressió que va afavorir els feixismes: Mussolini a Itàlia i Hitler a Alemanya, van desenvolupar una política exterior molt agressiva, justificada per les necessitats econòmiques, davant la qual no van intervenir les democràcies occidentals.

1.2. La marxa cap a la guerra.- Des de principis de la dècada de 1930, els Estats autoritaris van impulsar agressions bèl·liques cap a altres països: a Àsia, el Japó buscava ampliar els seus territoris a costa de la Xina i el 1937 va iniciar la invasió. A l’Àfrica, el 1935, Itàlia va ocupar Etiòpia, mentre a Europa va envair Albània i va intervenir a la Guerra Civil espanyola juntament amb Alemanya, facilitant soldats i armament als militars sublevats. Hitler, pel seu compte, continuava amb la política d'expansió territorial (l'espai vital) per fer d'Alemanya un gran imperi a costa de la pau al món.

1.3. Les aliances i l’esclat del conflicte.- La política expansionista es va sostenir en tractats internacionals de suport mutu entre nacions: el 1936, Alemanya va signar una aliança amb Itàlia, coneguda com l’Eix Roma-Berlín que es va renovar el 1939 amb el nom de Pacte d’Acer, al que s'havia unit el Japó (Pacte Antikomintern amb Alemanya, 1936). França i la Gran Bretanya es van mantenir al marge. Però, Hitler va voler assegurar-se la meitat de Polònia al signar amb Stalin el Pacte Germanosoviètic (1939).


2. El desenvolupament del conflicte (1939-1945)

2.1. Les victòries de l’Eix.- Amb la invasió de Polònia, Hitler va iniciar la guerra llampec, que va permetre l’atac sorpresa i avançar amb rapidesa. Polònia es va enfonsar i el país es va dividir entre Alemanya i l’URSS. Els exèrcits alemanys envairen la major part de l’Europa occidental i l’aviació alemanya va bombardejar els i ciutats britàniques a la batalla d’Anglaterra, a més amb la batalla de l’Atlàntic va intentar bloquejar les Illes Britàniques. El 1941, va atacar Rússia.

2.2. Europa sota el nazisme.- L’ocupació nazi tenia com a finalitat el sotmetiment dels territoris europeus, els nazis van organitzar els territoris conquistats en regions incorporades al Reich, regions colonitzades i estats satèl·lits, amb l’extensió del terror i la repressió sobre la població sotmesa. Els alemanys van trobar col·laboracionistes entre la població civil, mentre la Gestapo (policia secreta) i les SS (milícies nazis) van implantar un règim de violència i terror sobre la població: la persecució va ser dura i especialment criminal per als jueus, en l’anomenat Holocaust.

2.3. El triomf aliat.- El juny de 1942, la situació de la guerra va fer un tomb quan l’URSS i els Estats Units van reforçar els aliats: els nord-americans van frenar els japonesos al Pacífic (batalla de Midway) i els britànics als alemanys al nord d’Àfrica (El-Alamein), mentre arribava el primer gran fracàs de Hitler a Stalingrad (URSS). Els aliats van començar una gran ofensiva amb el desembarcament nord-americà a Normandia (1944) per avançar des de l’oest europeu, mentre els russos tancaven els alemanys per l’est. El 1945 Hitler es va suïcidar, Alemanya va capitular i els japonesos, després dels atacs amb bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, es van rendir.


3. Les conseqüències de la guerra

3.1. L’impacte de la guerra.- Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, Europa estava destrossada, materialment i moral. Les dues noves potències mundials, els Estats Units i l’URSS, van relegar Europa a un segon pla. Les destruccions materials van ser importants i els països que van quedar al marge de la guerra van poder ser subministradors i van experimentar un gran creixement econòmic. Però la guerra va deixar un profund impacte moral.

3.2. Les conferències de pau.- Els tres grans aliats (la Gran Bretanya, els Estats Units i l’URSS) es van reunir per primera vegada a la Conferència de Teheran (1943), la segona a la conferència de Jalta (febrer de 1945)on es va decidir l’eliminació del règim nazi a Alemanya i la tercera va ser la conferència de Potsdam (agost de 1945), on es va establir la línia Oder-Neisse com a frontera entre Alemanya i Polònia. A l'any següent, a la Conferència de París (1946) es van elaborar els tractats de pau amb la resta d’aliats d’Alemanya.

3.3. La creació de l’ONU.- L’Organització de les Nacions Unides es va fundar a la Conferència de San Francisco (1945) per substituir la Societat de Nacions. La nova organització va comptar amb 46 estats fundacionals i el seu objectiu era el manteniment de la pau i la seguretat internacional, així com la cooperació entre les nacions. A l’ONU, tots els estats membres estan representats a l’Assemblea General i per adoptar una decisió és necessària una majoria de dos terços. També existeix un Consell de Seguretat.


4. La formació de blocs antagònics

4.1. El deteriorament de les relacions entre els aliats.- A la fi de la Segona Guerra Mundial, era evident l’antagonisme entre els països occidentals i l’URSS. Les Conferències de Jalta i Potsdam van dividir Europa en dues zones d’influència. Les discrepàncies eren sobretot de tipus ideològic. Per afermar el control de les seues zones, els Estats Units van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s’havien format als països de la seua àrea d’influència. L’URSS va propiciar que el Partit Comunista controlara el poder, de forma exclussiva, als països de la seua influència.

4.2. La ruptura: el Teló d’Acer.- La ruptura definitiva entre els dos blocs es va produir el 1947, quan el president nord-americà va exposar la Doctrina Truman: s’hi denunciava la creació de règims comunistes als països ocupats per l’Exèrcit Roig i es proposava la intervenció americana per frenar l’amenaça comunista a Europa. Per això es va proposar el Pla Marshall, una ajuda econòmica per a reconstruir Europa. Com a contrapartida, l’URSS va proposar l’Informe Jdanov, que denunciava l’actuació dels EUA com a via de domini d’Europa i el món va quedar separat per una barrera ideològica i econòmica (entre capitalisme i comunisme) anomenada Teló d’Acer.


4.3. La partició d’Alemanya en dos Estats.-El primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a Alemanya ja que, al final de la guerra, havia quedat dividida en quatre zones ocupades per britànics, francesos, nord-americans i soviètics. El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear un Estat federal alemany. En resposta, l’URSS va ordenar el bloqueig de Berlín. La crisi va accelerar la divisió d’Alemanya en dos estats: la República Federal (RFA), que es va enquadrar al bloc occidental i la República Democràtica (RDA), sota influència soviètica.


5. Guerra Freda i coexistència pacífica

5.1. Què és la Guerra Freda?.- La Guerra Freda va consistir en un model de relacions internacionals que es va desenvolupar després de la Segona Guerra Mundial. Es basava en un permanent antagonisme entre els blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica. Va ser un enfrontament tens, sense arribar mai a una confrontació bèl•lica entre les dues potències, però en el qual aquestes van desenvolupar una gran carrera d’armaments.

5.2. Els conflictes de la Guerra Freda: a)La Guerra de Corea va començar al final de la Guerra Mundial quan el nord va ser ocupat per les tropes russes i el sud per les nord-americanes, quedant dividida en dos Estats. El 1950, Corea del Nord va envair el Sud amb el suport soviètic i les tropes nord-americanes la van defensar Corea del Sud fins la signatura de la Pau de Panmunjon (1953). b) La Guerra de Vietnam (1958-1975), per la seua part, va enfrontar Vietnam del Sud amb l’ajuda dels Estats Units amb el Vietnam del Nord que va rebre ajuda soviètica. c) Després d’instal·lar-se a Cuba el règim de Fidel Castro, el govern nord-americà va començar un boicot econòmic contra Cuba, per instal·lar míssils soviètic apuntant cap als Estats Units, que encara continua a dia d'avui mentre el règim castrista es desmorona des del punt de vista econòmic i social.

5.3. La coexistència pacífica.- A finals de la dècada de 1950, el clima de tensió entre els blocs va donar pas a una nova etapa dominada per la distensió (coexistència pacífica) amb unes noves relacions entre els blocs que van estar relacionades directament amb una nova generació de dirigents (Khruixtxov a l’URSS i Kennedy als EUA). A finals de la dècada de 1970 es van produir nous focus de conflicte que van tornar a tensionar els dos blocs. Els soviètics van envair l’Afganistan i els nord-americans, l’illa de Granada (Petites Antilles).


6. La fi dels imperis colonials

6.1. Les causes de la descolonització.- El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies, la puixança dels moviments nacionalistes i la disminució del prestigi de les potències colonials van contribuir a l'expansió d’una opinió internacional contrària a la colonització amb el suport a la descolonització de les dues grans potències.

6.2. El procés descolonitzador.- La primera etapa es va iniciar a Àsia després del final de la Segona Guerra Mundial, la segona etapa va afectar el nord d’Àfrica i es va iniciar el 1951 quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania, la tercera va afectar l’Àfrica subsahariana (1955 i 1965) quan la majoria de les colònies britàniques, franceses i belgues es proclamaren independents i l’última fase va afectar el con sud africà i va ser tardana.

6.3. El conflicte de l’Orient Mitjà.- Palestina era un protectorat britànic habitat per musulmans, però amb un contingent de jueus important. El 1947, una resolució de l’ONU va proposar la partició en dos estats: un de jueu i un altre palestí, i el 1948 es va proclamar l’Estat d’Israel. Els palestins i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià i van formar la Lliga Àrab, desencadenant-se la primera guerra araboisraeliana, a la que en van seguir dues guerres més fins la creació, el 1964, de l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), dirigida per Iàssir Arafat, que el 1993 va aconseguir la creació a Israel d’un territori autònom sota autoritat palestina. Els conflictes, però, han arribat fins l'actualitat.


7. Descolonització i Tercer Món

7.1. El sorgiment del Tercer Món.- La majoria dels nous estats sorgits de la descolonització se sentien marginats de la política internacional i el 1955 es va reunir a la Conferència de Bandung, que va acollir els representants de 29 països africans i asiàtics recentment descolonitzats que acordaren, a més de condemnar el colonialisme, la sobirania i igualtat de les nacions, el rebuig de la ingerència en els assumptes interns dels estats, juntament amb altres mesures. A la conferència següent, a Belgrad (1961), establiren l'anomenat Moviment de Països No Alineats.

7.2. El neocolonialisme, una herència colonial.- El neocolonialisme era una nova forma de domini que comportava una dependència econòmica i cultural de l’antiga metròpoli per part dels països descolonitzats. L’estructura econòmica dels nous països era dèbil ja que havien d’exportar matèries primeres i importar productes industrials. Aquesta dependència comercial és l’intercanvi desigual i, com a conseqüència, aquests països pateixen una forta dependència financera de l’exterior produint-se les desigualtats econòmiques al món.

7.3. Disputes ètniques i territorials.- El traçat de les fronteres dels països que s’independitzaven responia a interessos colonials i, freqüentment, aquests països agrupaven tribus i ètnies diverses. A més, alguns dels nous dirigents van instaurar governs dictatorials i corruptes, sostinguts per l’exèrcit, que satisfeien els interessos de les velles metròpolis. Van sorgir moviments revolucionaris per fer-se amb el poder i, a molts països, s’hi van desencadenar guerres civils.

DEMOGRAFIA DE LA VELLA EUROPA

La demografia té una lògica que s'aplica en quatre fases relacionades amb l'evolució de la humanitat. Després de la primera fase de natalitat i mortalitat molt elevades on la població no creix, se passa a una segona on comença a reduir-se la mortalitat a poc a poc fins produir-se una explossió demogràfica com està passant, encara, als països del tercer món, on la mortalitat, malgrat tot, és cada vegada més reduïda (no així la mortalitat infantil). I, finalment, els països desenvolupats, és a dir, un 20% com a màxim de la població total, viu de ple la quarta i darrera fase on, en principi, la població ja no creix perquè tant la natalitat com la mortalitat s'han reduït dràsticament però, tal com va allargant-se l'esperança de vida, la població va envellint i, a curt termini, pot reduir-se la població perquè la mortalitat, a poc a poc, superarà la natalitat per l'escàs percentatge de població jove, en edat de procrear, respecte a l'incipient i nombrosa població de la tercera edat.

D'això i del panorama global demogràfic ens parla Eduard Punset al sempre interessant programa de La 2 "Redes".
..........................................................................................

Para vencer sus retos demográficos y ecológicos, Europa necesita profundizar en la sostenibilidad demográfica.
Reiner Klinghol


Europa tiene la tasa de fertilidad más baja y la población más vieja del mundo.

La cifra de habitantes europeos comenzará a disminuir en breve. Eso hace insostenible el sistema del bienestar y que Europa siga siendo competitiva.

¿Cómo puede un grupo cada vez menor de trabajadores en activo generar la riqueza necesaria para mantener a un grupo cada vez mayor de jubilados?

Reiner Klingholz, director del Instituto para la Población y el Desarrollo de Berlín, nos revela los retos demográficos del viejo continente para entender cómo se deberían replantear los servicios sociales.

Eduard Punset:
Ahora sabemos, gracias a tu investigación, que los países que aprendan a vivir con el descenso demográfico (o, por lo menos, con el envejecimiento de la población, cuando no haya descenso) serán los que marquen las tendencias del futuro. ¿Qué te lleva a pensar así?

Reiner Klingholz:
Durante el último siglo hemos experimentado un enorme crecimiento demográfico. La población mundial se ha cuadriplicado: ha pasado de 1400 millones a más de 6000 millones en cosa de un siglo. ¡Siempre supimos que esta tendencia acabaría interrumpiéndose en algún momento en alguna región del mundo! Además, como vivimos en un planeta limitado, no podemos reproducirnos indefinidamente, contamos con recursos finitos. Así que siempre estuvo claro que el crecimiento se detendría en algún momento…

Eduard Punset:
Para algunos, en algunos países.

Reiner Klingholz:
Sí. Y siempre supimos que sucedería en Europa, porque Europa fue el continente en el que empezó la denominada explosión demográfica en el siglo XVIII, como consecuencia de los avances médicos e higiénicos. Así que fuimos los que marcamos la tendencia en los siglos XVIII y XIX al inventar la explosión demográfica, y también hemos sido los primeros en presenciar ahora una tasa de natalidad muy baja (en países como España o Alemania, la tasa de natalidad es de 1,4 hijos por pareja), lo que significa que cada generación es un tercio más pequeña que la generación de sus padres, porque hay dos progenitores pero solamente 1,4 hijos… Así que falta un tercio, y esa población disminuirá a largo plazo, porque habrá cien mujeres, sesenta y seis hijas, cuarenta y cuatro nietas y solamente treinta bisnietas: en tres generaciones, en ni siquiera cien años, nuestra población podría pasar de cien a treinta. Al mismo tiempo, nuestra salud mejora cada día, ¡y también vivimos más! La esperanza de vida ha aumentado mucho: se incrementa en 2 ó 3 años cada década.

Eduard Punset:
Nuestra esperanza de vida…

Reiner Klingholz:
¡…no para de crecer! ¡Sigue creciendo! Y puede aumentar unos veinte o treinta años más, de modo que la población media en países como España podría vivir por lo menos 80 años, y probablemente 90 ó 95. Todo ello provoca el envejecimiento de la población, porque hay menos jóvenes para tomar el relevo, y los ancianos viven cada vez más.

Eduard Punset:
Y trabajan.

Reiner Klingholz:
Por supuesto, como envejecen con bastante salud, y están mucho más sanos que en el pasado, pueden trabajar durante más tiempo, porque en algunos países el tiempo en el que la gente recibe la pensión de jubilación dura más que la vida laboral. ¡Esto es completamente nuevo en la historia de la humanidad! En el pasado, las personas normalmente trabajaban hasta que tenían 65 años o, en el caso de los campesinos, incluso más… ¡prácticamente trabajaban hasta que morían! Hoy en día, cuando la gente se jubila, tiene por delante todavía 20, 30, incluso 40 años. Por supuesto, lo primero que hay que hacer es llenar ese tiempo con cosas interesantes para hacer, ¡pero también hay que ocupar el tiempo generando algún ingreso!

Eduard Punset:
Pero, Reiner, una cosa: hay algo que me venía a la mente mientras hablabas. Ante una población que disminuye y envejece, la única manera de compensarlo es poner a trabajar a las personas mayores, lograr que trabajen más años. ¿Es correcto? Es decir, en lugar de protestar y querer que la edad de jubilación se sitúe en 60 años, deberíamos estar contentos y darnos cuenta de que sería una solución eficaz si dijéramos que, a partir de ahora, la edad de jubilación será los 70. ¿Es así?

Reiner Klingholz:
Sería parte de la solución, creo. Está claro que una población envejecida necesita dinero, porque los mayores necesitan pensiones, necesitan un buen sistema de atención sanitaria y de cuidados. ¡Y solamente pueden pagarlo los que trabajan! Si la proporción de personas que trabajan disminuye, o bien logramos que sean más productivos, más innovadores (y para eso necesitan más formación), o bien los que trabajan lo hacen durante más tiempo. Sin embargo, de nuevo, solamente podemos lograrlo con una educación adecuada, porque, sin una formación apropiada, la probabilidad de perder el empleo a los 50 ó 55 años es bastante elevada. No es posible conservar el trabajo hasta los 70 ó 75 años sin la formación adecuada.

Eduard Punset:
Estás tocando un asunto crucial: la educación. Vaya, según lo que dices, mis teleespectadores podrían sacar la conclusión de que, con la formación adecuada, si uno invierte en nuevos temas, nuevas competencias, nuevas habilidades, probablemente resulte que los mayores que trabajen sean tan productivos que los jóvenes no tengan que tener miedo de no encontrar un trabajo porque los mayores trabajan. ¿Verdad?

Reiner Klingholz:
Sí. Hoy en día, en muchos países, como Alemania (e incluso en Francia), muchos creen que hay que hacer que los mayores dejen de trabajar para evitar el desempleo entre los jóvenes; es decir, que los mayores les quitan lugares de trabajo. Sin embargo, si analizamos las tasas de ocupación de personas mayores en varios países europeos, el índice más alto de ocupación entre personas mayores lo hallamos en países como Suecia, Dinamarca, Suiza y Gran Bretaña. Y, si miramos la tasa de desempleo global, ¡estos países también tienen, de lejos, las tasas más bajas de desempleo! ¡Y también tienen las tasas de desempleo más bajas entre los jóvenes! Esto solamente puede significar que las personas mayores (de 60 ó 65 años) sin duda ocupan un puesto de trabajo, pero a la vez son tan creativos, tan productivos, que crean más ocupación al mantenerse en activo, al ser innovadores.

Eduard Punset:
Es importantísimo lo que estamos sugiriendo… o sea, lo que estamos diciendo es que los mayores, la gente de más edad, si llevamos a cabo las reformas educativas necesarias para transferirles las competencias nuevas que necesitan para conseguir trabajo, si hacemos esto… resulta que, bueno, un puesto de trabajo adicional otorgado o encontrado por los mayores en modo alguno va a socavar, va a reducir, los puestos de trabajo de los jóvenes.
Pensemos ahora un poco en las mujeres, en la diferencia de sexos, en los hombres y las mujeres. Se dice… bueno, no hablemos de suposiciones, hablemos de la situación real. La situación real es que… yo vengo de un país como España, en el que sucede algo muy extraño con las mujeres y el empleo: la tasa de fecundidad es baja, muy baja, una de las más bajas de Europa: cada mujer tiene un hijo coma algo y, sin embargo, se trata de uno de los países con la tasa de desempleo femenino más alta. ¿Cómo se explica algo así?

Reiner Klingholz:
Es bastante poco corriente, porque tenemos otros países europeos como los escandinavos (Suecia, Finlandia, Noruega, Dinamarca) e incluso Francia y Países Bajos, en los que hay una tasa de ocupación femenina muy alta junto con una tasa de fecundidad también alta.

Eduard Punset:
¡Increíble!

Reiner Klingholz:
¡Eso contradice un poco la imagen que ofrecías de España! ¿Y cuál es el motivo? pensemos que hace doscientos años las parejas tenían 6, 7, 8, 9 hijos.
Hay muchas razones por las que la gente tiene menos hijos hoy en día. Todo tiene que ver con la evolución de la sociedad, y el principal motivo de la revolución social ha sido el cambio en el papel que desempeña la mujer en la sociedad. Todos los países de Europa se han modernizado para que las mujeres tuvieran una mejor educación y un mejor acceso al mercado laboral, pero solamente aquellos países que han sido suficientemente listos como para proporcionar oportunidades de conciliación de la vida familiar y la vida laboral tienen tasas de fecundidad elevadas. En cambio, los países en los que la sociedad se ha modernizado pero la vida familiar ha seguido rigiéndose por un estilo patriarcal son los países con tasas de fecundidad bajas. Y es interesante constatar que son principalmente los países europeos católicos (como Italia, España, Portugal) los que tienen tasas de fecundidad bajas, porque la Iglesia Católica sigue queriendo preservar un modelo antiguo de vida familiar en el que las mujeres se quedan en casa y los hombres salen a ganar el pan, ¡pero esto choca completamente con la realidad social! Y en los países en los que la realidad social contradice…

Eduard Punset:
La ideología…
Reiner Klingholz:
El planteamiento ideológico patriarcal de la familia, las personas deciden no tener hijos o tener solamente un hijo.

Eduard Punset:
Cuando estábamos en el hotel, un chico español que trabaja en la cocina se ha acercado a nosotros, porque quería saludar a las personas que hacen el programa de Redes que conoce tan bien… y me ha dicho que está muy feliz aquí, y que hay muchas personas procedentes de España que buscan ahora un trabajo en Alemania. Y a mí esto me ha recordado al principio de la década de 1960, cuando centenares de miles de españoles se fueron al extranjero a buscar un trabajo. Y luego me ha dicho este joven: «¿Sabes? Estamos consiguiendo tanta ayuda para la población inmigrante y para los jóvenes que somos muy felices». ¿Cuál sería tu consejo para los distintos países europeos?

Reiner Klingholz:
Creo que los canales migratorios europeos han cambiado completamente. Has mencionado la ola migratoria de los 60, cuando los trabajadores extranjeros llegaron a países como Alemania, que tenían una economía floreciente, procedentes de lugares como Grecia, Portugal, Turquía, España… normalmente se trataba de personas muy poco cualificadas. En ese momento los necesitábamos en las fábricas de producción, claro. Pero los que hoy recibimos de España son personas altamente cualificadas, y es una especie de migración circular, ¡porque también tenemos alemanes trabajando en España! Y alemanes trabajando en Suiza, y británicos trabajando en Polonia, .... Europa se ha convertido en un continente donde las personas están muy, muy acostumbradas a viajar para cambiar de trabajo. No tenemos tantos obreros inmigrantes en Alemania, lo que sí que tenemos ahora y tendremos más en el futuro son obreros inmigrantes procedentes de países no europeos.

Eduard Punset:
Y Europa creará tendencias para esta generación joven, en lo que concierne a la educación.

Reiner Klingholz:
Sin duda, sí. Globalmente, en Europa tenemos una tasa de fecundidad de solamente 1,5, lo cual es mucho menos de lo que necesitaríamos para mantener un número constante de personas viviendo en Europa, así que sin duda recibiremos inmigrantes de países no comunitarios. Sin embargo, necesitamos especialmente inmigrantes cualificados, porque nuestra industria necesita a más trabajadores cualificados: ingenieros, médicos... El problema es que presenciaremos una competencia atroz por las personas cualificadas en el futuro, porque habrá muchos otros países con disminución demográfica, no solamente Alemania, no solamente España, no solamente Italia… de aquí a unos años, incluso países como China empezarán a disminuir demográficamente y necesitarán…



Eduard Punset:
¿Dices que disminuirán? Porque la gente cree que…

Reiner Klingholz:
China sigue creciendo, pero dentro de diez años, el crecimiento demográfico de China se detendrá. Después de eso, la población de China disminuirá, y lo hará a un ritmo mucho más elevado que el que conocemos aquí en Europa porque, en países como Alemania, pasamos de 2,5 hijos a 1,4, pero China viene de 6 hijos en el primer período de Mao a los 1,6 hijos de hoy, de modo que la brecha entre la generación de mayores y la generación de jóvenes, mucho más pequeña, resulta mucho más acusada en estos países. Por eso son tan productivos ahora, porque la mayoría (casi el 70 u 80%) de la población está en edad activa y trabaja. Sin embargo, en cuanto todas estas personas (las masas que ahora están en edad productiva) alcancen la edad de jubilación, digamos que de aquí a 15 años, ¡se producirá una especie de avalancha de pensionistas!
Eduard Punset:
No obstante, tanto en unos lugares como en otros la única posibilidad de compensar estos cambios demográficos será, como dices, la educación. Una mejor educación, más dinero, más recursos destinados a la educación.

Reiner Klingholz:
Sí. Es una fórmula muy simple: tendremos menos cerebros jóvenes en el futuro, así que, para seguir siendo competitivos y productivos, ¡tendremos que extraer más competencias de este número más reducido de cerebros jóvenes! Así que tenemos que formarlos mejor, darles mejores oportunidades, y especialmente tenemos que brindarles oportunidades a los grupos menos privilegiados socialmente en muchos países, y me refiero especialmente a la población de inmigrantes que, por ahora, no consigue muy buenos resultados académicos, y no porque sean estúpidos, ¡sino porque no tienen igualdad de oportunidades!

Per veure el vídeo clica ací.

UNAMUNO I LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

La lluita per la llibertat d'expressió ha tornat a saltar a la palestra, sobretot després de l'aprovació de la polèmica Llei Sinde que pot retallar l'ús de les noves tecnologies i fer més estret el present -com diu Àlex de la Iglesia- d'Internet, ara que la banda ampla funciona cada dia millor, malgrat els elevats preus que patim a l'Estat espanyol en quant a noves tecnologies, energia i altres sectors controlats/manipulats pels acaparadors del poder: democràcia és transparència i divisió de poders, no l'opacitat ni la concentració del poder en una petita oligarquia... Ara fa 100 anys, Don Miguel d'Unamuno va encetar una croada crítica contra el bipartidisme monàrquic del temps d'Alfons XIII i, per suposat, contra la dictadura de Primo de Rivera que va arribar amb el consentiment reial per tapar totes les malifetes dels militars espanyols al nord d'Àfrica i d'altres mancances polítiques, econòmiques i morals...


MIGUEL DE UNAMUNO, EL LÀTIGO DE EL MERCANTIL VALENCIANO

Unamuno fue condenado a 16 años de prisión y 1.000 pesetas de multa en 1920 por criticar desde su columna semanal en 'El Mercantil Valenciano' a Alfonso XIII y a su madre, la reina María Cristina.

RAFEL MONTANER (Levante, emv)

El escritor y filósofo Miguel de Unamuno (1864-1936), tal vez el intelectual más crítico con la realidad política de la España de su tiempo, fue el columnista de referencia de El Mercantil Valenciano (EMV) desde 1917 hasta que el general dictador Primo de Rivera le desterró a Fuerteventura en febrero de 1924. El que fue nombrado y destituido en tres ocasiones rector de la Universidad de Salamanca, se convirtió en el látigo de las contradicciones y miserias del régimen de la Restauración borbónica desde la primera plana de la cabecera histórica de Levante-EMV.

La firma del hombre que osó desafiar en plena Guerra Civil al mismísimo «novio de la muerte», el general Millán-Astray, al grito de «Venceréis pero no convenceréis», rubricó durante siete años la columna de apertura de la edición dominical del rotativo valenciano más perseguido por el restauracionismo al ser la voz del republicanismo moderado en el Cap i casal.

Sus críticas desde la tribuna del diario que entonces dirigía Tomás Peris Mora al corazón del sistema político creado por Cánovas del Castillo, el rey Alfonso XIII y la reina madre María Cristina de Habsburgo-Lorena, le llevaron al banquillo de los acusados de la Audiencia de Valencia tras denunciar el fiscal de la Casa Real por «injurias a la Corona» tres artículos publicados entre 1918 y 1919.

A pesar que los escritos que indignaron a la Familia Real —«El archiducado de España», «Irresponsabilidades» y «La soledad del rey», fueron denunciados el mismo día de su aparición, el juicio no se celebró hasta el sábado 11 de septiembre de 1920, casi dos años después de la aparición del primero.

El proceso, que recayó en la Sala de vacaciones de la Audiencia, se celebró a puerta cerrada y ese mismo día quedó visto para sentencia. El fiscal reclamaba para el catedrático 24 años de cárcel y una multa de 1.500 pesetas — ocho años y 500 pesetas por cada uno—. Cinco días después, el tribunal daba a conocer el fallo en el que condenaba a Unamuno a 16 años de prisión mayor y a 1.000 pesetas de multa por injuriar al monarca y a la exregente en los dos primeros artículos,mientras por el tercero le absolvía. Además, le imponía las costas a descontar de su sueldo de la universidad.

No obstante, en la misma sentencia se hacía constar que no se iba a ejecutar al quedar bajo los efectos de un real decreto de indulto sobre delitos de imprenta dictado un año antes. Pese a ello, el pensador vasco rechazó la medida de gracia y recurrió el fallo al Tribunal Supremo.

Un estorbo para la Corona
El profesor David Robertson de la Universidad de Stirling, en Escocia, destaca en un estudio sobre la obra periodística de Unamuno que éste «estaba convencido de que la intención de una sentencia tan severa era hacerle callar mientras que con el indulto el rey se hacía una imagen favorable».

En este sentido, Robertson, cita un fragmento de la correspondencia privada del escritor para apoyar este sentimiento de persecución: «... había el propósito de indultarme y que el rey apareciese magnánimo, y el de amenazar para posible reincidencia. Y se me condenó para que se me indultase».

Unamuno había comenzado a ser un serio estorbo para el Gobierno y la dinastía en 1914, tras el estallido de I Guerra Mundial. La declaración de neutralidad por parte de España y la negativa del régimen a identificarse con los aliados llevó al entonces rector de Salamanca, que para nada era un profesor «encerrado en la torre de marfil » de su cátedra, relata Robertson, a cuestionar en público un régimen compuesto por «una oligarquía de intereses rurales y financieros, que se mantenía en el poder gracias a una desvergonzada corrupción electoral y, cuando hacía falta, con el peso del ejército».

La primera consecuencia de las críticas de Unamuno contra las simpatías de la Corona y el ejército para con la causa alemana le costó su destitución fulminante como rector por orden del ministro de Educación, José Bergamín, y del propio monarca. La degradación fue contraproducente, pues el profesor redobló sus artículos en prensa con el fin de compensar la reducción de su salario. «Su fama nacional e internacional le hacían intocable y, además, era imposible hacerle callar», añade Robertson.

El escritor y el periódico valenciano cruzaron sus caminos en 1917, al encontrarse ambos en el lado de la trinchera de la causa aliada. Ese año, las potencias centrales habían lanzado un férreo bloqueo de puertos como el de Valencia, donde se abastecían los aliados. Nada más contrario a la línea editorial de El Mercantil, que era un firme defensor de los intereses valencianos, especialmente la exportación naranjera, vinícola y arrocera. Así, hace ahora 94 años, este periódico abría en portada con el artículo «La tiranía alemana en el puerto de Valencia» en el que denunciaba «la piratería tudesca contra la marina mercante española».

Robertson insiste en que Unamuno fue condenado por «airear» en los dos artículos denunciados «comentarios altamente conflictivos: los papeles públicos y privados de la Familia Real en el contexto de la guerra europea». Especialmente, los irrisorios siete barcos alemanes aceptados por España al final de la Gran Guerra como compensación alemana por los daños causados a la flota mercante española durante la contienda.

El investigador cita una información de «The Times» que en septiembre de 1916 recalcaba que Alemania había destruido 50.000 toneladas de barcos españoles, una tercera parte de la flota civil. En las columnas por las que fue castigado, Unamuno alude a otro artículo de este diario británico en el que se asegura que Alemania solicitó «la ayuda de la reina madre durante unas negociaciones que solo pueden ser desastrosas para España».


DUELO EN PRIMERA PLANA ENTRE EL CATEDRÁTICO Y EL GENERAL PRIMO DE RIVERA

R. MONTANER (Levante, emv)

El enfrentamiento entre el general Primo de Rivera y el filósofo Miguel de Unamuno que acabó con la detención y destierro a Fuerteventura de este último en febrero de 1924, bien pudo haberse iniciado cinco años antes cuando ambos se enzarzaron en un duelo dialéctico en la portada de El Mercantil Valenciano a propósito de los tribunales de honor en el ejército.

La polémica arrancó el 10 de diciembre de 1919, cuando el profesor firmó en primera plana el artículo «El ejército no es un casino». En él denunciaba el proceso abierto en base al código de honor militar para expulsar del ejército a 25 alumnos de la Escuela de Guerra por discrepar de los ideales de sus superiores.

El exrector cargaba contra el entonces capitán general de Valencia, a quien se refería con sorna como «Primo de Rivera junior», por unas declaraciones en las que éste consideraba dicho tribunal de honor «como un pleito privativo y exclusivo del arma de infantería, y que es como si en una sociedad de recreo, en un casino, vamos a decir, se les echa bola negra a unos socios cuya expulsión se propone». «¡Qué barbaridad!», apuntaba antes de aseverar que el «código del honor militar, si no se supedita a los principios de la justicia civil, que es la justicia común para todos, no es más que barbarie».

El caso Dreyfus español
Unamuno comparaba este tribunal de honor con el caso Dreyfus— el consejo de guerra al que fue sometido un capitán francés acusado injustamente de espionaje solo por ser judío— denunciado por el escritor Émile Zola en 1898.

Primo de Rivera replicó en una «carta abierta» al director del rotativo valenciano en la que afirmaba que recurría a esta via «porque no habría gallardía en destemplanzas que no pudieran conducir al riesgo de tener que sostenerlas en un terreno que de antemano supongo que el señor Unamuno rechazará», en referencia a un lance de honor.

El líder del golpe de 1923 y la posterior dictadura aceptada por Alfonso XIII, aseguraba que sus declaraciones se habían malinterpretado al ser recogidas «en la puerta del Palacio Real, al filo de la medianoche de una bien fría de diciembre, y acentúo esto para justificar que no era ocasión ni hora de profundizar mucho en el problema sobre el que se me interrogaba».

Unamuno contestó en un segundo artículo en el que afina sus dotes literarias: «Trata el señor Primo de Rivera de explicar los conceptos que le atribuí, y acaso más por mis malas entendederas que no por sus explicaderas, me he quedado más a oscuras que estaba al respecto». Tras su destierro, el catedrático se exilio en Francia hasta que en 1930, con la caída del dictador, se restableció la libertad de expresión.

TEMA 9.- TEMPS DE CONFRONTACIÓ A ESPANYA, 1902-1939 (4t. ESO)

A les primeres dècades del segle XX, la Restauració va entrar en la seua crisi definitiva: el 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura que, a l’entrar en crisi, va conduir al derrocament de la monarquia. El 1931 es va proclamar la República que va emprendre un programa de reformes que va trobar l’oposició dels grups socials més conservadors: el conflicte entre els partidaris de les reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i va finalitzar amb la dictadura militar de Franco.


1. El declivi del torn dinàstic (1898-1917)

1.1. El reformisme conservador.- El 1902 el nou rei Alfons XIII va arribar a la majoria d’edat i va inaugurar el seu regnat amb la intenció de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vida política espanyola. Els governs conservadors de Silvela-Polavieja i Maura van intentar algunes reformes però van acabar fracassant, mentre els partits monàrquics (del torn dinàstic) anaven perdent influència i l’oposició s’anava enfortint: el republicanisme, els grups nacionalistes catalans, el socialisme i l’anarquisme.

1.2. La Setmana Tràgica.- L’any 1909 es va produir un deteriorament profund de la vida política amb motiu de la revolta popular a Barcelona coneguda com la Setmana Tràgica. L’espurna que va iniciar el conflicte va ser l’oposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc. L’aixecament va ser reprimit i la repressió fou desproporcionada. Aquests fets van provocar la repulsa de l’opinió pública i la dimissió del president del govern, Antonio Maura.

1.3. El reformisme liberal.- A partir del 1910, els liberals van iniciar una experiència reformista. José Canalejas intentà un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica. També va començar certa descentralització de l’Estat, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914), però l’assassinat de Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d’inestabilitat que va conduir novament els conservadors al poder (1913).

1.4. La crisi del 1917.- El descontentament polític i social amb els governs dinàstics va esclatar per la conjuntura econòmica creada per la Gran Guerra que va originar un gran moviment de protesta: les forces polítiques d’oposició van exigir la dimissió del govern i la convocatòria de Corts constituents, mentre grups de militars van organitzar juntes de defensa que s’enfrontaren a la política del govern i els sindicats CNT i UGT anaven a la vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.


2. La crisi de la Restauració i la dictadura (1917-1931)

2.1. El declivi de la monarquia (1917-1923).- Amb la crisi de 1917, es van formar successius governs de concentració (liberals, conservadors i nacionalistes catalans) que no van estabilitzar el sistema. La conflictivitat social va anar en augment quan els sindicats i els grups polítics d’esquerra van impulsar mobilitzacions obreres, sobre tot dels treballadors industrials. La derrota d’Annual (1921) de l’exèrcit espanyol va fer que se demanaren responsabilitats (informe Picasso), cosa que va propiciar el colp d’Estat de Primo de Rivera.

2.2. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931).- El 1923, el general Primo de Rivera, amb el consentiment d’Alfons XIII, va donar pas a una dictadura militar inspirada en el feixisme italià. El nou règim va instituir una dictadura militar, va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics, els sindicats i va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. El 1930, el dictador va dimitir al trobar-se sense suports i Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer (“dictablanda”) que, finalment, seria substituït per l’almirall Aznar. Mentrestant, els republicans es reunien en secret (Pacte de Sant Sebastià) per forçar l’adveniment de la República amb la col•laboració de militars republicans (intent de cop d’estat de Jaca, protagonitzat per Galán i García Hernández).


3. De la Monarquia a la República

3.1. La proclamació de la República.- El 1931 es van convocar eleccions municipals i la coalició entre republicans i socialistes va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials, però no al còmput total. De tota manera, com el resultat evidenciava cert rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític, milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar la proclamació de la República i davant d’aquesta situació, el rei Alfons XIII va abandonar Espanya i el 14 d’abril es va proclamar la República: allò que semblava una utopia un any abans, ara s’aconseguia ràpidament i d’una forma pacífica i, fins i tot, entusiasta.


3.2. El govern provisional.- Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i nacionalistes d’esquerra, que va iniciar les primeres reformes: amnistia per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats, lleis socials per millorar la situació dels jornalers i establiment d’una Generalitat provisional de Catalunya.


3.3. La Constitució del 1931.- La Constitució reconeixia el sufragi universal (masculí i femení), proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat, presentava una declaració de drets individuals i establia grans llibertats públiques i privades. El poder legislatiu residia a les Corts, mentre el poder executiu era exercit entre el Consell de Ministres i el President de la República. L’Estat es configurava de forma unitària, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions. Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República i Manuel Azaña del govern.


4. El Bienni Reformista (1931-1933)

4.1. Les reformes republicanes.- Azaña va iniciar la reforma de l’exèrcit, elaborant una llei que va possibilitar la jubilació de la meitat dels oficials, mentre sotmetia l’exèrcit al poder civil. La reforma religiosa va separar l’Església de l’Estat, mentre el govern va tractar de promoure una educació laica i la descentralització, oferint la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i la creació de governs autònoms. La reforma agrària va abordar el problema del latifundisme.

4.2. L’oposició a les reformes.- El reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes. El 1932 un colp d’Estat, dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern. Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas (C.E.D.A.), també va sorgir un grup de caràcter feixista (Falange Española), a més dels monàrquics i els carlins que també es van unir a l’oposició. Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes també va apostar per la revolució i la insurrecció armada: ocupació de finques, violència acompanyada de la repressió (Casas Viejas, 1 de gener de 1933), etc.


5. El Bienni Conservador i el Front Popular (1933-1936)

5.1. Els governs de dretes.- La popularitat d’Azaña anava baixant fins que decidí presentar la dimissió, el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i es van convocar noves eleccions per a novembre de 1933. Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i Alejandro Lerroux, republicà del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA. El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar la radicalització dels partits d’esquerra.

5.2. Les revoltes del 1934.- El 1934 hi va haver una remodelació del govern, que va donar entrada a tres ministres de la CEDA (el partit més votat), produint-se un esclat de revoltes a tota Espanya, organitzades pels partits i sindicats d’esquerra. A Astúries, la revolució va tenir un caràcter més social i va ser recolzada pels socialistes, mentre a Catalunya va ser el mateix president Lluís Companys qui va encapçalar la insurrecció tot proclamant l’Estat Català. La rebel•lió va ser sufocada pel l’exèrcit (amb la participació d’un jove general anomenat Franco), i considerada per molts historiadors com un assaig de la propera guerra civil...

5.3. El Front Popular (1936).- Les desavinences entre els partits de la coalició governamental i els escàndols de corrupció (“estraperlo”) al govern de Lerroux, van portar a la convocatòria de noves eleccions per al febrer de 1936. Les forces de centreesquerra (republicans, socialistes i nacionalistes) es van agrupar dins del Front Popular, mentre la dreta hi va acudir dividida entre el Partit Radical (Lerroux), la CEDA (Gil Robles), el Bloque Nacional (Calvo Sotelo) i Falange Española (José Antonio Primo de Rivera). Amb la victòria del Front Popular es va forçar la dimissió d’Alcalà Zamora, es va canviar els alcaldes i regidors de molts municipis (per decisió governativa) i Manuel Azaña va ser nomenat president de la República (de maig de 1936).

5.4. La preparació del colp d’Estat.- La radicalització i divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer: els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social, mentre els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un colp d’Estat (que s’estava preparant des de la victòria electoral del Front Popular) per posar fi a la República i al procés de reformes. Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar cert clima de violència social, sobretot a les grans ciutats, que tampoc suposava cap novetat en una Espanya que havia vist assassinar tants presidents del govern als darrers anys (Cánovas, Canalejas, Dato, etc.), però va ser el pretext preferit per les forces conservadores a l’hora d’interrompre el procés reformista republicà per la força de les armes.


6. L’esclat de la Guerra Civil (1936-1939)

6.1. Del colp d’Estat a la Guerra Civil.- El juliol de 1936 un sector important de l’exèrcit, al qual es van unir tradicionalistes i falangistes, van protagonitzar un colp d’Estat que va iniciar Franco des del nord d’Àfrica. Es van apoderar dels òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir una junta d’alts càrrecs militars per acabar amb el govern de la República. El 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el colp. Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va suposar el desencadenament d’una Guerra Civil.

6.2. La internacionalització del conflicte.- La situació política europea el 1936 era molt tensa, des del sorgiment del feixisme italià i el nazisme alemany. Així, la Guerra Civil espanyola es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes. Els militars sublevats van comptar amb l’ajuda de Hitler (Alemanya) i Mussolini (Itàlia), mentre França i Gran Bretanya van impulsar una política de no ingerència que va perjudicar la República al trobar-se sense l’ajuda de les democràcies europees (només els voluntaris de les Brigades Internacionales i Rússia va col·laborar).


7. Les dues zones enfrontades

7.1. La zona republicana: guerra i revolució.- La revolució social la van portar endavant els comités i durant l’estiu del 1936 es va desfermar amb gran força l’anticlericalisme: tot símbol aristocràtic, burgés o religiós va ser perseguit com a enemic. Es va crear un Exèrcit Popular, encara que durant 1937 es va produir una divisió dins de les forces republicanes, produint-se enfrontaments armats a Barcelona entre les forces partidaris de fer la revolució i les que no tenien altra prioritat que guanyar la guerra i salvar la República del feixisme. Com a resultat, Juan Negrín (que va substituir Largo Caballero) va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb major influència dels comunistes.

7.2. La zona sublevada: una dictadura militar.- El nou Estat que s’estava forjant al bàndol sublevat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadurisme i la preeminència del catolicisme. El primer objectiu consistia en eliminar les reformes republicanes mitjançant una persecució sistemàtica de les organitzacions integrants del Front Popular i dels seus representants. La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.


8. L’evolució bèl·lica

8.1. El desenvolupament del conflicte.- L’estratègia dels sublevats va ser, des del primer moment, avançar des del sud cap a Madrid i prendre la capital, però es va fracassar i van haver de canviar de front. Entre l’abril i l’octubre de 1937 es va lliurar la batalla del Nord, amb el bombardeig de Guernika per la Legió Còndor alemanya i l’ocupació de Bilbao, entre d’altres ciutats. El 1938, les tropes sublevades van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per Vinaròs (Castelló), Catalunya va quedar aïllada i, per impedir el progrés dels sublevats, el govern de la República va concentrar les seves forces a la batalla de l’Ebre. Al mes de juny de 1938, després de dos anys de bombardejos sobre la línia del Millars, els nacionals van entrar a Castelló, produint-se els únics enfrontaments directes entre nacionals i republicans a les nostres comarques ja que el front s’estabilitzà per uns mesos a Nules.

8.2. La fi de la guerra i l’exili.- El febrer de 1939 només Madrid i la zona centre quedaven a mans republicanes, però un colp d’Estat a Madrid del coronel Casado (republicà) va crear una junta per intentar negociar sense èxit amb Franco. L’1 d’abril de 1939, un comunicat de guerra va donar el conflicte per finalitzat. Amb la derrota republicana va començar l’exili i la repressió franquista sobre els perdedors. Es calcula que van morir quasi 400.000 persones i que més de mig milió d’espanyols van creuar la frontera per França, mentre d’altres van poder fugir a última hora des del port d’Alacant. Milers de republicans espanyols, exiliats a França, van poder participar, tot seguit, a la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial que va començar, precisament, en setembre d’aquell trist 1939.
===========================================================


TREBALL VOLUNTARI.- Prenent com a exemple l'article de premsa anterior, contacteu amb algun/a “xiquet/a de la guerra” (persones majors de 75 anys que tinguen records personals d’aquell temps) i feu-li una entrevista en profunditat on conte a quin poble o pobles va passar la guerra, on es refugiaven quan s’aproximaven els avions per efectuar algun bombardeig, què menjaven, com dormien, si tenien amics o familiars al front, si recorda alguna anècdota curiosa (trista o alegre)... també algun record de la postguerra sobre l’anomenat “estraperlo”, les cartilles de racionament, etc. El treball s’ha de fer, obligatòriament, redactat en paper (a ordinador, amb un mínim de 3 fulls per una cara, sense contar la portada i la contraportada), però també s’accepta recolzar-lo amb enregistrament d’ àudio (so) i/o vídeo que pot constituir un bon material per exposar-lo a classe davant la resta de companys.
Data límit de presentació: dia 1 de març.

JOAQUIM COSTA I EL REGENERACIONISME (1846-1911)

L'Estat espanyol de primeries del segle XX no anava millor que l'actual: el segle XIX s'havia perdut entre la Guerra del Francés, les guerres carlistes i la pèrdua de les darreres colònies d'ultramar (Cuba i Filipines), l'economia no rutllava amb una agricultura pràcticament de subsistència (llevat d'honroses excepcions com ara l'exportació de la taronja que va arribar a suposar la primera font de divises de l'Estat) i una industrialització incipient que només afectava Catalunya, el País Basc i d'altres zones molt localitzades amb productes derivats o relacionats amb el sector primari... mentre el poder continuava a mans dels partits monàrquics que anaven tornant-se, amb el vist-i-plau dels cacics locals i la connivència d'unes masses encegades per l'analfabetisme, quan no per la fam...

Davant un panorama tant decebedor, on no mancaven els magnicidis amb l'assassinat dels polítics més significatius (Cànovas, Canalejas, més endavant Dato), el Regeneracionisme pretén reflexionar objectiva i científicament sobre les causes de la decadència espanyola, però no cal confondre aquest moviment amb la Generació del 98, més literària, subjectiva, patriotera i artística. D'entre els regeneracionistes destaca la figura de l'aragonés Joaquim Costa, ideòleg, entre tants d'altres assumptes d'actualitat, d'una política d'aigües per potenciar l'agricultura de regadiu i obtenir energia per a les indústries en una Península Ibèrica assedegada secularment degut a les característiques pròpies del clima mediterrani amb llargs períodes de sequera i fortes pluges puntuals a la tardor... Polítiques per fomentar l'economia productiva (construcció de preses i canals, constitució de confederacions hidrogràfiques i/o associacions de regants, etc.) que després copiaran, literalment, estadistes com ara el dictador "elegant" Primo de Rivera (elegant perquè va acabar dimitint), el polític republicà Lorenzo Pardo o el dictador vitalici Franco (que va morir en ple dictat).

Avui, dia 8 de febrer, és el centenari de la mort d'un home que, al seu temps, a banda de criticar la desamortització salvatge (que va malmetre el patrimoni artístic de l'antiga Corona d'Aragó, però no va resoldre el problema agrari), ja reclamava més «escola, despensa i doble clau al sepulcre del Cid»... ara mateix, en temps de fracàs escolar i barracons, la crisi ens ha retornat, per desgràcia, els problemes de despensa a moltes famílies, mentre el nacionalisme castís espanyol continua reobrint, a cada hora en punt (des de les tribunes pseudofeixistes que tan abunden), la tomba d'un tal Rodrígo Díaz de Vivar, és a dir, el protagonista literari del Mío Cid.

De tota manera, permeteu-me coincidir amb el senyor Marcelino Iglesias en la lloança del personatge històric.



TRIBUNA: MARCELINO IGLESIAS 08/02/2011 (El País)
La vigencia de un regeneracionista

Joaquín Costa fue un intelectual que soñó con reformar España para atajar la corrupción, promover el desarrollo y aproximarla a Europa. Desencantado de la Restauración, terminó acercándose a los republicanos

El hombre de origen campesino, y sin recursos, del Pirineo aragonés, dotado de una extraordinaria curiosidad desde la cuna, que fue fraguando desde muy joven un carácter tenaz y de esfuerzo, aparece hoy, a los 100 años de su muerte, como una figura que se convierte en uno de los pilares centrales de una constelación intelectual, investigadora, científica, política y periodística que bebe -a la que vez que alimenta- del mejor pensamiento de la época.

Tomando como base la necesidad de la mejora y extensión social de la enseñanza y de transformaciones agrarias, y sin dejar de tener la vista puesta en Europa, Joaquín Costa y Martínez (Monzón 1846-Graus 1911) no se conformó únicamente con el desarrollo de un ingente trabajo investigador que abarca las áreas científicas, sociales, del derecho, la pedagogía, la enseñanza, la geografía o la agricultura, la más conocida, pero no necesariamente su faceta más importante, en unos años del despertar industrial. Intelectual activo y enérgico se comprometió hondamente con la realidad que le tocó vivir. Propulsó expediciones geográficas, difundió los avances tecnológicos, creó patrones de comportamiento con gran sentido didáctico en sus campañas sobre el árbol y el amor por la naturaleza y participó activamente, con sus planteamientos morales y pedagógicos, en la Institución Libre de Enseñanza dirigida por su maestro Giner de Los Ríos y de cuyo Boletín Costa fue director. En suma, fue un agitador social en un territorio atrasado.

De sus teorías pedagógicas, es preciso incidir en la importancia dada a la herencia de la casa donde vivimos, en un país en crisis. Costa apostaba por la enseñanza de los padres como medio para que los hijos sintieran la sensibilidad por el conocimiento. Y, claro está, junto a sus correligionarios, una educación por métodos europeos, polifacética, con un buen presupuesto para poder salir del atraso secular.

Costa sabía de lo que hablaba, vivió la realidad más dura en sus carnes, aplicó teorías para la renovación del país, se embarcó en iniciativas investigadoras, colonizadoras y científicas e impulsó empresas privadas, públicas y de organizaciones sociales como medio de cambiar el país. Y entre otras, las de promover organizaciones y sindicatos para, a través de cuotas, dotar a los agricultores de planes de previsión que pudieran garantizar su futuro y ser un instrumento contra el caciquismo.

Combinó su profesión de notario, tras no lograr con dignidad el reconocimiento máximo en su carrera universitaria, con el impulso de la Cámara Agraria del Alto Aragón (1892) y la construcción del Canal de Aragón y Cataluña, inaugurado en 1906 por Alfonso XIII. Sus planteamientos sobre el agua fructificarían años más tarde en las confederaciones hidrográficas.

Cien años después de la muerte de Costa, España dista mucho de aquel país de hace un siglo que, entre cosas, presentaba un índice de analfabetismo del 70%, una redecilla de caminos, muchos de ellos de herradura y cabras, que impedían el desarrollo y una mirada introspectiva de una clase dirigente que, en la mayoría de los casos, ignoraba a Europa.

De su primer viaje a París, como artesano observador, en 1867 y a la edad de 21 años, Joaquín Costa escribió en sus manuscritos y artículos enviados a la prensa española: "1867 ha sido el año del despertar de mi entendimiento...; el desperezo de un sueño de 20 años... En Francia he concluido de aprender lo que son las grandes obras y las grandes empresas".

Era, conviene tenerlo presente, 30 años antes de lo que ya en su época se denominó "desastre del 98", con la pérdida de los últimos restos del Imperio colonial, Cuba, Puerto Rico y Filipinas, y de que España se iniciase en una peligrosa aventura militar en Marruecos, en la que iba a sacrificar, además de a una buena parte de sus hombres más jóvenes, recursos económicos y técnicos, que no conducía más que al abismo. Costa, por el contrario, ya había asumido su idea europeísta enfrentada a la imperialista en África.

Por otra parte, a esa misma edad -los 21 años-, Costa es muy consciente, como escribe, con fundamentos sólidos y bien argumentados, en su Receta para ser periodista, del poder de la prensa y la comunicación. De ahí que cuando finalmente se decida a bajar a la arena política, a finales de siglo, se mueva a caballo entre su fe en la divulgación y la transmisión de ideas y su desconcierto ante la falta de rigor y la, tan habitual como vacía, aireación de trifulcas en un mundo que no controla. No hace falta solo ser consistente y escribir bien. Es necesario poseer, o cuando menos disponer, de un medio.

La prensa será para él otro instrumento, junto con la política, para transformar el mundo desde actitudes vitales e incluso ideológicas dispares pero con un rasgo común y permanente: su honradez a carta cabal. Republicano sui géneris, desde la revolución de la Gloriosa que le sorprende en Madrid en el inicio de su carrera universitaria, es un demócrata que ataca sin contemplaciones, con virulencia verbal, los comportamientos caciquiles de los protagonistas del régimen de alternancia y turno de la Restauración. En su creciente desespero, agudizado por una dolorosa enfermedad, conjuga sus propios males con los de España. Y a veces, confuso y temperamental en grado sumo, combina los conceptos polémicos del paternalista cirujano de hierro con los del selfgovernment, de gobierno del país por el país.

Su vida es, ante todo, una continuada y tenaz lucha que, en la esfera pública, encuentra una de sus plasmaciones en su creación, a principios del siglo pasado, de un proyecto tan cargado de enorme voluntad como de ingenuidad: la Unión Nacional. Aliado coyuntural de los presidentes de las Cámaras de Comercio de Valladolid y Zaragoza, Santiago Alba y Basilio Paraíso, con la Unión Nacional pretende aglutinar a las "clases neutras", pequeños empresarios y comerciantes rurales y urbanos, para ser una cuña entre los dos partidos políticos hegemónicos, el conservador que había fundado Cánovas y el liberal de Sagasta. No consiguió, desde luego, sus propósitos y, siempre al borde del sistema, se presenta por los republicanos en 1903 y 1905.

En los últimos años de su vida, sintió admiración por la labor de Pablo Iglesias, al que, sin llegar a conocer de cerca, consideró idóneo para ser presidente de la República. La prensa de corte liberal y republicano, que ya ha iniciado su proceso de transformación tecnológica y empresarial, terminará utilizando habitualmente a Costa, al final de la primera década del siglo y ya muy enfermo, porque sus ataques feroces contra Antonio Maura son contundentes o, simplemente, dan titulares.

Cien años después vale la pena no olvidar la figura de este hombre que puede considerarse como uno de los ejes de una constelación intelectual, social y política, para la que la palabra, el debate, la confrontación dialéctica y la participación en la vida pública tenían un profundo sentido.

Es cierto que Costa, en parte, fue un apocalíptico. Pero no lo es menos que resumió su ideal en transformar no solo el sistema político sino la España de su época. Respecto a lo primero, ensayó propuestas, buscando la "causa de los males" mediante su muy conocido informe sobre Oligarquía y caciquismo (1900-1901), realizado a partir de encuestas y debates en los que participaron lo más granado de la intelectualidad y el pensamiento de la época. En relación con lo segundo, nunca dejó de mirar y emular a Europa: "Sin eso -expresa refiriéndose a la necesidad de esta mirada- despidámonos y despídanse nuestros descendientes de ver jamás a España rehabilitada, libre, culta, rica, fuerte, europea, y colaborando en la formación de la historia y en sus reivindicaciones y adelantos".

La conmemoración del centenario de su muerte, que se inicia hoy con actos, congresos, jornadas y exposiciones en Graus, Monzón, Huesca, Zaragoza, Jaén, Madrid y otras ciudades de España, es una muy buena oportunidad para analizar la obra y hasta la vigencia de la figura clave del Regeneracionismo español. Y hacerlo sin pasiones ni fanatismos interesados porque solo así podremos quedarnos con lo mejor de su legado.

(Marcelino Iglesias Ricou es presidente de la Comunidad Autónoma de Aragón y secretario de Organización del PSOE).

ZARMINA, UN ALTRE PLANETA TERRA?

És complex explicar com es construeix el coneixement... A les aules només podem explicar part del què coneixem, que no és molt... en canvi, la dimensió del que no coneixem és relativa -segons Einstein- però va eixamplant-se a mesura que en som més conscients: d'on venim?, on anem?, què sabem? La ciència per sí sola no acaba d'explicar-nos res, aleshores apareixen les religions, les filosofies, l'esoterisme, les arts endevinatòries, l'alquímia... i tornem a la ciència i tornem a començar, sense camí o fent-lo com Machado. El coneixement, tal vegada, comença per la voluntat (la letra con sangre entra? ...mai), continua amb l'aprenentatge i es consolida amb la paciència, la constància i d'altres valors més morals que científics, a més de la intel·ligència i/o la capacitat que, de tota manera, també són aptituds sempre recomanables per portar l'actitud a l'èxit.

Potser, Sócrates -que no tenia blog, ni facebook, perquè els seus raonaments sempre van ser orals- amb allò de que "Només sé que no sé res..." (cosa que tampoc va dir literalment així, en primera persona, segons Plató) potser volia referir-se, en general, a què les ciències tampoc avancen tant ni quant... Després dels inicis de la Revolució Industrial a finals del segle XVIII i durant tot el XIX, els invents més recents s'han limitat a millorar els avanços decimonònics, encara que en el camp de la informàtica l'anterior segle haja estat determinant... però, ara mateix, tothom treballa miniaturitzant tot l'existent, fins i tot l'univers: hi ha nous sistemes solars?, nous planetes?, sempre han estat ahí?, el coneixement és com l'univers que sempre està en formació permanent?

Algunes certeses i molts dubtes al respecte, s'expressen a l'article següent...
===========================================================




Estats Units i Europa batallen pel bessó de la Terra: un estudi assegura que l'exoplaneta Zarmina és habitable, i un altre rebat que el cos no existeix

Per: NUÑO DOMÍNGUEZ (Público), 6/02/2011 09

Un exoplaneta anomenat Zarmina i suposat bessó de la Terra ha desencadenat una guerra científica difícil de resoldre. Segons un nou estudi realitzat als EUA i en què ha participat una astrònoma espanyola, aquest planeta és habitable i rep una radiació de la seva estrella gairebé igual que la que la Terra rep del Sol Per a un altre expert que ha repassat les observacions que s'han fet d'aquest cos, anomenat oficialment Gliese 581 g, hi ha un 99,99% de possibilitats que el planeta no existesca.

"Els europeus diuen que no hi és i els nord-americans que sí, nosaltres hem considerat dues opcions", confessa a aquest diari Mercedes López-Morales, investigadora de l'Institut de Ciències de l'Espai (IEEC-CSIC) i coautora d'un treball que ha recalculat la mida de Gliese 581, l'estrella que escalfa a Zarmina, si és que existeix. La temperatura podria arribar als 20 º C, segons els nous càlculs.

Món invisible
Al setembre, un equip liderat per l'astrònom nord-americà Steven Vogt va proclamar el descobriment de Gliese 581 g, el planeta més semblant a la Terra. L'investigador va arribar a dir que en el seu Zarmina, amb una massa unes tres vegades la de la Terra i un radi 1,5 vegades més gran, hi havia un 100% de possibilitats que hi hagués vida.

Unes setmanes després, un altre equip europeu baixava a Vogt del cavall. D'acord amb les noves observacions del caçador d'exoplanetes més precís del món, el telescopi HARPS, a Xile, el planeta no existeix. Des de llavors, Zarmina habita en un llimb del que serà difícil treure'l fins d'ací a dos anys, quan hi haja observacions suficients. El fet segueix alimentant el morbo que la vida estiga brollant en un món a 20 anys llum de la Terra.

Els nous càlculs de l'equip de López-Morales, fets amb el telescopi Charo, prop de Los Angeles, indiquen que Gliese 581 és una mica més gran i freda del que es pensava. Això redefineix on es troba la zona habitable en la qual pot haver aigua líquida i, per tant, vida. El nou càlcul, que serà publicat en Astrophysical Journal Letters, deixaria a Gliese 581 g al mig de la zona habitable, amb unes temperatures que oscil·larien entre els 51 i els 9 graus sota zero. El truc és que, si com es pensa, el planeta té atmosfera capaç de fer l'efecte hivernacle, la temperatura màxima arribaria fins als 21 graus. "Seria com estar a les Canàries", fantasieja López-Morales.

"Seria el lloc perfecte per anar de vacances", opina un expert
Si hi és, Zarmina és més una bessona bivitelina que univitelina, ja que els seus anys duren 10 vegades menys (36 dies), i la seua estrella emet 100 vegades menys llum que el nostre Sol, el que fa que reba una radiació quasi idèntica a la que rep el nostre planeta, segons López-Morales. De tota manera, segons una revisió estadística de l'astrònom Phillip Gregory, de la Universitat de la Colúmbia Britànica (Canadà), les observacions dels dos telescopis que han fet servir els rivals dels EUA i Europa, el Keck de Hawaii i el HARPS a Xile, el planeta g no existeix. Tampoc el f, que també va ser anunciat per Vogt.

"Si hi és, el Gliese 581 g és el lloc perfecte per anar de vacances", opina Ignasi Ribas, un expert en exoplanetes de l'IEEC-CSIC que no ha participat en cap dels dos estudis. Ribas s'inclina perquè Zarmina siga només un miratge. "L'equip dels EUA va calcular òrbites totalment circulars per als planetes de Gliese 581, però quan es fan servir altres líptiques, més semblants al que veiem en altres sistemes solars, Gliese 581 g desapareix", explica Ribas.

"No vaig a admetre encara que (Zarmina) és un planeta mort", explica Sarah Seager, experta en exoplanetes de l'Institut Tecnològic de Massachusetts. Vogt i la resta del seu equip segueixen defensant l'existència del seu planeta i ja estan demanant noves dades. "Clarament es necessiten més observacions perquè puguem arribar a un consens", opina Seager.

El mateix creu la pròpia López-Morales, que adverteix que encara que el sistema Gliese 581 està sent "bombardejat amb observacions" per molts grups, es necessitaran almenys dos anys per confirmar o descartar Zarmina. "L'altra opció és començar a enviar senyals de ràdio fins que ens contestin", conclou la investigadora.