Els xiquets de la guerra s'han fet grans. Cada dia que passa ens queden menys testimonis vivents de tot allò que va ocórrer a la pell de brau entre 1936 i 1939, és a dir, durant la guerra civil. Per sort, cada vegada hi ha més gent gran que supera l'horror vacui del full en blanc i es llança a recordar i publicar les seues pròpies memòries i vivències. La història oral és una font més per a la construcció d'aquest gran magma difòs, manipulat i manipulable que és la Història amb majúscules i, malgrat tots els seus perills, que els té (perquè molta gent de bona voluntad sol confondre "vivència personal" amb "història total"), ens dóna l'oportunitat de reforçar els lligams familiars entre iaios i nets, mentre l'alumnat té l'oportunitat de practicar certa empatia amb un temps no massa llunyà cronològicament parlant, però sí a anys llum respecte de les vivències consumistes i tecnològiques del present... Els iaios, naturalment, no saben d'Història amb majúscules i, tal vegada, els pot fallar la memòria a l'hora d'establir cronologies o de fixar noms propis, però les seues aportacions en quant a les vivències quotidianes són un tresor oral que no podem desaprofitar.
Un grup d'alumnes de 4t. d'ESO de l'IES BETXÍ ha volgut participar, voluntàriament, en una activitat d'investigació històrica relacionada amb el Tema 9, proposada des del Departament de Ciències Socials, consistent en recollir els testimonis orals dels xiquets de la guerra que encara són amb nosaltres i recorden les vivències d'aquells anys tan difícils de guerra, postguerra i mancances de tot tipus, no solament materials...
BIBLIOGRAFIA DE PROXIMITAT.-
Franch Franch, Manuel: "Sucedio en Bechí". Editat per l'autor ("A la memoria de los 56 bechinenses que murieron víctimas de la violencia durante la guerra civil española de 1936-39). Gràficas Guillamón. Betxí, 1996
Dobón Jordà, Enrique: "Vivències d'un xiquet de la guerra (1936-1939)". Edició de l'autor. Vila-real, 2010
Font Pitarch, D.J; Pitarch Font, A.: Els bombardejos de Vila-real durant la guerra civil (1937-39). Ajuntament de Vila-real, 2010 (amb nombrosos testimonis orals).
Sorribes, Enric: Betxí sota les bombes
José Recatalà, un xiquet de la guerra
per NOELIA RECATALÀ LARA (4 A)
Conta’ns allò que recordes del que vas viure en temps de guerra...
Jo tenia sis anys, La guerra la vaig viure, primerament al meu poble, La Vilavella, que era un poble d’espardenyers d’espart. La gent era franquista. Hi havia quatre o cinc hospitals de soldats. Un d’ells estava on és ara l’actual balneari. Abans de començar la guerra van agafar fins a la quinta de mon pare per a participar a la guerra en l’exèrcit franquista. Però més tard, els rojos el van agafar a ell i a molts més i se’l van emportar presoner a un campament a Moncofa. Recorde que vivia en casa de ma tia Carme, al carrer Barranquet, que ara és el carrer Sant Joaquim, on davant hi havia un refugi. Quan sonaven les campanes grosses, ràpidament, anàvem allí a refugiar-nos. Sempre estàvem espantats, perquè sentíem com els soldats, que venien des de La Vall, ens deien “salir, rojos, salir”. El refugi on érem era com un túnel, que donava al carrer de baix o carrer Sant Roc, Ja quan tocava el cimolet era el senyal de que podíem eixir del refugi. No hi havia perill, se n’havien anat. Més endavant, anàvem a refugiar-nos a la mina perquè teníem por d’estar al poble. Des d’allí he vist moltes vegades més de vint avions volant per damunt nostre i com bombardejaven Nules. Sé que a Nules hi havia trinxeres on els soldats nacionals (Franco) disparaven als rojos. Per a fugir, vam tindre que anar a viure a Vila-real, a una casa on hi havia moltes famílies i molts xiquets amb una edat com la meua o pareguda. Jugàvem molt. Allí es podia dir que érem prou feliços. Un dia, va aplegar, per sorpresa, mon pare. Portava com un tros de cap embenat. Li van pegar un tir al cap, però es va poder salvar gràcies a que portava un casc de ferro. El primer que vàrem fer al veure’l allí va ser plorar, perquè pensàvem que estava mort.
Què solies menjar?
El que menjàvem eren moniatos bullits i mota farina de blat. Ens conformàvem amb poca ració de qualsevol cosa. També menjàvem carn de les ovelles del ramat que teníem a casa. De vegades, les dones (ma mare, ma tia i la meua iaia), feien coquetes de farina de blat i segó... I alguna altra vegada, sense que se n’adonaren, he anat a agafar menjar pel meu compte.
Com solia ser un dia qualsevol, és a dir, un dia “normal” d’un xiquet de la guerra?
Jo dormia sol, perquè encara no tenia cap germà, a un llit de pellerofes. Solia alçar-me quan volia, a no ser que a la matinada tocaren les campanes avisant que teníem que refugiar-nos, com moltes voltes passava. Normalment, desdejunava malta, o munyíem les ovelles per a beure llet. Solia jugar a la clotxa, que és un joc paregut a les bitlles o al sambori. I algun dia també anava amb ma mare i la meua iaia al ranxo, a per menjar. Ens fartàvem de llenties i potatge.
Com solies anar vestit?
La roba que portava, tant jo com els que vivíem en casa ma tia Carme, era donada. Portava pantalons curts, amb un tallet per on se n’eixia el pene... açò es feia per a què els xiquets xicotets poguérem pixar tranquils en aquell temps quan encara no n’hi havia paquets...
Hi ha algun fet concret de la guerra que recordes perfectament i del que mai t’has oblidat?
Sí, sí... Un dia, al sentir el senyal vam anar al refugi, perquè venien soldats amb projectils. I en van tirar un al barranc que va matar dos dones. En eixos moments vaig sentir molta por i molta inseguretat.
Com vas passar la postguerra?
Quan es va acabar la guerra, vam tornar a La Vilavella... No van fer molta malesa. Era un poble que van deixar prou estable comparat amb el desastre de Nules. Al tornar, ens vam ficar a viure al carrer de Sant Antoni. A mon pare se’l van emportar, però esta vegada a València per a treballar, perquè era obrer de la construcció. Solament va estar tres o quatre mesos i va tornar. Després van tindre el meu primer germà, Juan. I vam patir més fam que a la guerra: féiem paperines de tabac verd i cada paperina se venia per una pesseta que solien comprar els militars, els caps o tinents que eren els que tenien més diners.
Te’n recordes de l’estraperlo o de les cartilles de racionament?
De les cartilles de racionament, sí. Recorde que ens obligaven a fer-nos una cartilla d’aquestes per a poder menjar i anar als metges. Per a fer-la devíem anar a (l’antic edifici de) la UGT. El menjar te’l donaven racionat, és a dir, que sols et donaven la part que te tocava, res més...
Conta’ns alguna anècdota per a tancar...
Recorde que un dia, quan venia l’aviació vam anar al refugi i com que jo tenia fam li vaig demanar a ma mare pa i mel tantes vegades que ella em va contestar que em donaria pa i merda. I des d’aquell dia jo vaig començar a demanar-li això: pa i merda!
El meu iaio, un xiquet de la guerra
per XAVIER ESCRICHE MENEU (4 B)
El meu iaio vivia a Castelló. Ell i la seua família van vindre a Betxí quan començà la guerra civil. A Betxí van viure en una caseta de camp, al camí d'Onda, on feren unes trinxeres per por a les bombes de l'aviació. Estant amagats van caure cinc bombes a uns cinquanta metres de distància d'on ells estaven amagats. Una bomba no va explotar. Pesava 100 quilograms.
Quan el front arribà al poble van vindre a viure al centre de Betxí. El primer dia van anar a peu fins una partida de terme anomenada "El Callao", perquè els camions no podien entrar al poble ja que el front estava al damunt. Des d'allí van anar en camió fins a València amb d'altres famílies de Betxí.
Ja a València, la família del meu iaio van buscar un familiar que tenien a la capital i se van ficar a viure amb ell, a un pis al costat de la plaça de Tetuan. Des d'allí, tots els dies, el meu iaio anava a per una fracció de pa que els donaven en el quarter de la guàrdia civil que tenia per nom "Arrancapinos". De vegades, de camí cap al quarter veia com passaven els avions pel cel de València.
Des del pis on vivien també es veien passar les ambulàncies, que eren bicicletes amb una llitera que, normalment, portaven des del port amb ferits, ja que era el lloc on més bombardejaven.
Davant d'on vivien, a la plaça Tetuan, molt aprop, es trobava el govern de la República. Un dia van vore aplegar una comissió amb un taüt que va ser rebuda amb un tiroteig que va acabar a un membre de la comissió. Normalment, quan hi havia bombardejos solien dormir al soterrani de la Caixa d'Estalvis de València que ara ha tornat a canviar de nom.
D'allí van tornar a vindre a Betxí on també va poder vore dos avions, perquè van fer un camp d'aviació a la partida de "Les Palasses" que només l'utilitzaven aquests dos. Hi havia tres boques de refugi a Betxí: a la Plaça Major, al carrer Sant Vicent i a la Plaça de la Puríssima.
En aquella època no plantaven tarongers, sinó blat i panís. A Onda hi havia set o vuit molins per a moldre i, aleshores, la gent anava o bé a peu o bé amb el carro i l'haca, però els molins sempre estaven plens de gent. El menjar més comú de la guerra civil al nostre poble eren les coquetes de panís. De vegades, eixia la guàrdia civil i els llevava tota la molta que portava la gent perquè ací, quan es collia blat, s'havia de donar un tant per cent al govern.
A Betxí estava racionat el tabac, el pa, el sucre, la farina, l'arròs... fins que es va acabar l'època del racionament. De tota manera, per comprar tots els aliments necessaris la gent acudia a l'estraperlo.
El meu avi tenia un germà que se'n va anar al front de la guerra als 16 anys. La família del meu iaio estava de part del bàndol republicà fins que els van invadir. El germà del meu iaio estava estudiant a Castelló, però a l'arribar la guerra es va allistar voluntàriament i va passar la guerra entre El Carpio (Còrdova), Linares (Jaén), Carcaixent (València) i Burjassot... on va acabar la guerra.
.....................................................................................
Una xiqueta de la guerra...
per VICTÒRIA RODRÍGUEZ I PAULA SANAHUJA (4 A)
- Quant va durar la guerra?
La guerra va començar en juliol del 1936 i va acabar el 1939.
- Quants anys tenies quan va estallar la guerra?
Només tenia nou anys i quan va acavar dotze.
- On es vau refugiar?
En la plaça van fer un refugi baix terra i quan venia la aviació ens amagàvem tots, per por al bombardeig, pero allí no estàvem segurs, ja que un dia van bombardejar dos cases, així que els pares van decidir portar-nos a viure a una caseta de camp amb tres famílies més. Als pocs dies van posar prop de la caseta un soldat amb una metralleta que estava tot el dia disparant i això ens va crear inseguretat i por i vam decidir anar-nos-en a unes coves que hi havia darrere de les mines. Les coves estaven plenes de gent i dormíem uns damunt dels altres. El meu pare es va ferir a la cama i vam tindrem que tornar al poble per a que el curaren els soldats.
Vam pasar una temporada a Betxí, pero jo tenia una germaneta d'un any que necessitava llet i ací no n'hi havia i aquest va ser el motiu pel qual vam tindre que abandonar el nostre poble i ens vam anar cap a Almenara i per casualitat el meu pare es va trobar amb un amic de Betxí que li va donar un treball de repartidor de subministres. Ens vam allotjar en una casa d'Almenara fins que va acabar la guerra.
- Que es el que menjaveu?
Menjàvem del poc que teníem. Moltes vegades el meu pare feia unes coquetes de farina i aigua i després les fregíem, tambe podíem menjar ous bollits sempre que en trobàrem.
-Saps que era l'estraperlo?
Jo amb nou anys havia sentit parlar poc sobre l'estraperlo, però crec que era l'intercanvi de menjars o queviures que feien entre el veïnat.
- A quins jocs jugàveu?
Com que no teníem joguines, jugàvem al carrer a jocs tradicionals com el sambori, "al corro de la patata" , també jugàvem amb pedres o amb coses que encontràvem per el carrer i feiem casetes amb pedres i fang.
- Com et vesties?
Sols tenia un conjunt de roba, pero recorde que tenia un vestidet blau que quasi em va durar tota la guerra.
- Com eren les vostres condicions higièniques?
La higiene era pèsima, ens dutxàvem en una tina plena d'aigua i ens tiràvem l'aigua per damunt amb un pitxer. Tots, tan xiquets com majors teníem polls i de les picades ens eixia sarna. Per a llavar la roba anàvem a la séquia i per matar els polls que s'amagaven entre les costures de la roba, les cremàvem.
-Que vau fer quan es vau asabentar que s'havia acabat la guerra?
Després de la desfilada de la victòria, vam arreplegar les poques pertenències que teníem i vam decidir tornar al nostre poble, Betxí. Allí ens vam trobar amb amics i familiars, el reencontre va ser molt emocionant. Només entrar al poble vaig vore a les meues amigues jugant al carrer... una anava vestida de negre i li vam preguntar qui s'havia mort, al que ella ens va respodre que el seu pare... El pare de la meua amiga, com moltisimes persones més, van sofrir les pitjors consequències que pot tindre una guerra.
- Què recordes de la postguerra?
Quan va acabar la guerra jo tenia dotze anys, recorde que va ser molt dura, perquè Espanya estava molt pobra i no teníem pràcticament res que endur-nos a la boca. Tots lamentàvem les pèrdues que havíem sofrit, tant de familiars com de propietats. Vam patir molta fam.
- Conta'ns algunes anécdotes tristes o bé alegres...
1) Hi havien molts soldats i passejaven amb les xiques del poble per la carretera. Nosaltres les xiquetes, ens possavem pel mig per a xafardejar i els soldats ens pegaven algun calpissot i ens deïen: les xiquetes a sa casa! (anécdota de Concha Franch Franch).
2) Jo tenia un oncle que volia passar a la part dels nacionals creuant per la mar, perquè li havien dit que estaven en Nules i, com que nosaltres estàvem en Moncofa, quedava propet, i va vindre a contar-li-ho al meu pare, el qual li va dir: "Pasqual no ho fajes que t'enganyaras que la mar és molt traidora!". Pero ell estava decidit a fer-ho. Llavors, quan va sortir de la mar es va enganyar i va sortir massa prompte, ja que encara estava en el bàndol dels rojos, però ell no es va assabentar i va cridar amb els braços alçats: "Viva Cristo Rey"! i directament li van disparar i va morir (anécdota de Concha Franch Franch).
3) Manuel estava jugant al carrer quan, de sobte, va sentir el xiulit d'una bomba i, com li havien dit els seus pares, es va tombar en terra. Tenia una pareteta al seu costat, la bomba va caure a l'altre costat de la paret i, gràcies a que les escombraires el van tapar, no li va pasar pràcticament res (anécdota de Manuel Sanahuja Nebot).
