A les primeres dècades del segle XX, la Restauració va entrar en la seua crisi definitiva: el 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura que, a l’entrar en crisi, va conduir al derrocament de la monarquia. El 1931 es va proclamar la República que va emprendre un programa de reformes que va trobar l’oposició dels grups socials més conservadors: el conflicte entre els partidaris de les reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i va finalitzar amb la dictadura militar de Franco.
1. El declivi del torn dinàstic (1898-1917)
1.1. El reformisme conservador.- El 1902 el nou rei Alfons XIII va arribar a la majoria d’edat i va inaugurar el seu regnat amb la intenció de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vida política espanyola. Els governs conservadors de Silvela-Polavieja i Maura van intentar algunes reformes però van acabar fracassant, mentre els partits monàrquics (del torn dinàstic) anaven perdent influència i l’oposició s’anava enfortint: el republicanisme, els grups nacionalistes catalans, el socialisme i l’anarquisme.
1.2. La Setmana Tràgica.- L’any 1909 es va produir un deteriorament profund de la vida política amb motiu de la revolta popular a Barcelona coneguda com la Setmana Tràgica. L’espurna que va iniciar el conflicte va ser l’oposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc. L’aixecament va ser reprimit i la repressió fou desproporcionada. Aquests fets van provocar la repulsa de l’opinió pública i la dimissió del president del govern, Antonio Maura.
1.3. El reformisme liberal.- A partir del 1910, els liberals van iniciar una experiència reformista. José Canalejas intentà un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica. També va començar certa descentralització de l’Estat, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914), però l’assassinat de Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d’inestabilitat que va conduir novament els conservadors al poder (1913).
1.4. La crisi del 1917.- El descontentament polític i social amb els governs dinàstics va esclatar per la conjuntura econòmica creada per la Gran Guerra que va originar un gran moviment de protesta: les forces polítiques d’oposició van exigir la dimissió del govern i la convocatòria de Corts constituents, mentre grups de militars van organitzar juntes de defensa que s’enfrontaren a la política del govern i els sindicats CNT i UGT anaven a la vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.
2. La crisi de la Restauració i la dictadura (1917-1931)
2.1. El declivi de la monarquia (1917-1923).- Amb la crisi de 1917, es van formar successius governs de concentració (liberals, conservadors i nacionalistes catalans) que no van estabilitzar el sistema. La conflictivitat social va anar en augment quan els sindicats i els grups polítics d’esquerra van impulsar mobilitzacions obreres, sobre tot dels treballadors industrials. La derrota d’Annual (1921) de l’exèrcit espanyol va fer que se demanaren responsabilitats (informe Picasso), cosa que va propiciar el colp d’Estat de Primo de Rivera.
2.2. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931).- El 1923, el general Primo de Rivera, amb el consentiment d’Alfons XIII, va donar pas a una dictadura militar inspirada en el feixisme italià. El nou règim va instituir una dictadura militar, va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics, els sindicats i va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. El 1930, el dictador va dimitir al trobar-se sense suports i Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer (“dictablanda”) que, finalment, seria substituït per l’almirall Aznar. Mentrestant, els republicans es reunien en secret (Pacte de Sant Sebastià) per forçar l’adveniment de la República amb la col•laboració de militars republicans (intent de cop d’estat de Jaca, protagonitzat per Galán i García Hernández).
3. De la Monarquia a la República
3.1. La proclamació de la República.- El 1931 es van convocar eleccions municipals i la coalició entre republicans i socialistes va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials, però no al còmput total. De tota manera, com el resultat evidenciava cert rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític, milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar la proclamació de la República i davant d’aquesta situació, el rei Alfons XIII va abandonar Espanya i el 14 d’abril es va proclamar la República: allò que semblava una utopia un any abans, ara s’aconseguia ràpidament i d’una forma pacífica i, fins i tot, entusiasta.
3.2. El govern provisional.- Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i nacionalistes d’esquerra, que va iniciar les primeres reformes: amnistia per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats, lleis socials per millorar la situació dels jornalers i establiment d’una Generalitat provisional de Catalunya.
3.3. La Constitució del 1931.- La Constitució reconeixia el sufragi universal (masculí i femení), proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat, presentava una declaració de drets individuals i establia grans llibertats públiques i privades. El poder legislatiu residia a les Corts, mentre el poder executiu era exercit entre el Consell de Ministres i el President de la República. L’Estat es configurava de forma unitària, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions. Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República i Manuel Azaña del govern.
4. El Bienni Reformista (1931-1933)
4.1. Les reformes republicanes.- Azaña va iniciar la reforma de l’exèrcit, elaborant una llei que va possibilitar la jubilació de la meitat dels oficials, mentre sotmetia l’exèrcit al poder civil. La reforma religiosa va separar l’Església de l’Estat, mentre el govern va tractar de promoure una educació laica i la descentralització, oferint la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i la creació de governs autònoms. La reforma agrària va abordar el problema del latifundisme.
4.2. L’oposició a les reformes.- El reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes. El 1932 un colp d’Estat, dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern. Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas (C.E.D.A.), també va sorgir un grup de caràcter feixista (Falange Española), a més dels monàrquics i els carlins que també es van unir a l’oposició. Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes també va apostar per la revolució i la insurrecció armada: ocupació de finques, violència acompanyada de la repressió (Casas Viejas, 1 de gener de 1933), etc.
5. El Bienni Conservador i el Front Popular (1933-1936)
5.1. Els governs de dretes.- La popularitat d’Azaña anava baixant fins que decidí presentar la dimissió, el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i es van convocar noves eleccions per a novembre de 1933. Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i Alejandro Lerroux, republicà del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA. El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar la radicalització dels partits d’esquerra.
5.2. Les revoltes del 1934.- El 1934 hi va haver una remodelació del govern, que va donar entrada a tres ministres de la CEDA (el partit més votat), produint-se un esclat de revoltes a tota Espanya, organitzades pels partits i sindicats d’esquerra. A Astúries, la revolució va tenir un caràcter més social i va ser recolzada pels socialistes, mentre a Catalunya va ser el mateix president Lluís Companys qui va encapçalar la insurrecció tot proclamant l’Estat Català. La rebel•lió va ser sufocada pel l’exèrcit (amb la participació d’un jove general anomenat Franco), i considerada per molts historiadors com un assaig de la propera guerra civil...
5.3. El Front Popular (1936).- Les desavinences entre els partits de la coalició governamental i els escàndols de corrupció (“estraperlo”) al govern de Lerroux, van portar a la convocatòria de noves eleccions per al febrer de 1936. Les forces de centreesquerra (republicans, socialistes i nacionalistes) es van agrupar dins del Front Popular, mentre la dreta hi va acudir dividida entre el Partit Radical (Lerroux), la CEDA (Gil Robles), el Bloque Nacional (Calvo Sotelo) i Falange Española (José Antonio Primo de Rivera). Amb la victòria del Front Popular es va forçar la dimissió d’Alcalà Zamora, es va canviar els alcaldes i regidors de molts municipis (per decisió governativa) i Manuel Azaña va ser nomenat president de la República (de maig de 1936).
5.4. La preparació del colp d’Estat.- La radicalització i divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer: els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social, mentre els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un colp d’Estat (que s’estava preparant des de la victòria electoral del Front Popular) per posar fi a la República i al procés de reformes. Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar cert clima de violència social, sobretot a les grans ciutats, que tampoc suposava cap novetat en una Espanya que havia vist assassinar tants presidents del govern als darrers anys (Cánovas, Canalejas, Dato, etc.), però va ser el pretext preferit per les forces conservadores a l’hora d’interrompre el procés reformista republicà per la força de les armes.
6. L’esclat de la Guerra Civil (1936-1939)
6.1. Del colp d’Estat a la Guerra Civil.- El juliol de 1936 un sector important de l’exèrcit, al qual es van unir tradicionalistes i falangistes, van protagonitzar un colp d’Estat que va iniciar Franco des del nord d’Àfrica. Es van apoderar dels òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir una junta d’alts càrrecs militars per acabar amb el govern de la República. El 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el colp. Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va suposar el desencadenament d’una Guerra Civil.
6.2. La internacionalització del conflicte.- La situació política europea el 1936 era molt tensa, des del sorgiment del feixisme italià i el nazisme alemany. Així, la Guerra Civil espanyola es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes. Els militars sublevats van comptar amb l’ajuda de Hitler (Alemanya) i Mussolini (Itàlia), mentre França i Gran Bretanya van impulsar una política de no ingerència que va perjudicar la República al trobar-se sense l’ajuda de les democràcies europees (només els voluntaris de les Brigades Internacionales i Rússia va col·laborar).
7. Les dues zones enfrontades
7.1. La zona republicana: guerra i revolució.- La revolució social la van portar endavant els comités i durant l’estiu del 1936 es va desfermar amb gran força l’anticlericalisme: tot símbol aristocràtic, burgés o religiós va ser perseguit com a enemic. Es va crear un Exèrcit Popular, encara que durant 1937 es va produir una divisió dins de les forces republicanes, produint-se enfrontaments armats a Barcelona entre les forces partidaris de fer la revolució i les que no tenien altra prioritat que guanyar la guerra i salvar la República del feixisme. Com a resultat, Juan Negrín (que va substituir Largo Caballero) va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb major influència dels comunistes.
7.2. La zona sublevada: una dictadura militar.- El nou Estat que s’estava forjant al bàndol sublevat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadurisme i la preeminència del catolicisme. El primer objectiu consistia en eliminar les reformes republicanes mitjançant una persecució sistemàtica de les organitzacions integrants del Front Popular i dels seus representants. La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.
8. L’evolució bèl·lica
8.1. El desenvolupament del conflicte.- L’estratègia dels sublevats va ser, des del primer moment, avançar des del sud cap a Madrid i prendre la capital, però es va fracassar i van haver de canviar de front. Entre l’abril i l’octubre de 1937 es va lliurar la batalla del Nord, amb el bombardeig de Guernika per la Legió Còndor alemanya i l’ocupació de Bilbao, entre d’altres ciutats. El 1938, les tropes sublevades van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per Vinaròs (Castelló), Catalunya va quedar aïllada i, per impedir el progrés dels sublevats, el govern de la República va concentrar les seves forces a la batalla de l’Ebre. Al mes de juny de 1938, després de dos anys de bombardejos sobre la línia del Millars, els nacionals van entrar a Castelló, produint-se els únics enfrontaments directes entre nacionals i republicans a les nostres comarques ja que el front s’estabilitzà per uns mesos a Nules.
8.2. La fi de la guerra i l’exili.- El febrer de 1939 només Madrid i la zona centre quedaven a mans republicanes, però un colp d’Estat a Madrid del coronel Casado (republicà) va crear una junta per intentar negociar sense èxit amb Franco. L’1 d’abril de 1939, un comunicat de guerra va donar el conflicte per finalitzat. Amb la derrota republicana va començar l’exili i la repressió franquista sobre els perdedors. Es calcula que van morir quasi 400.000 persones i que més de mig milió d’espanyols van creuar la frontera per França, mentre d’altres van poder fugir a última hora des del port d’Alacant. Milers de republicans espanyols, exiliats a França, van poder participar, tot seguit, a la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial que va començar, precisament, en setembre d’aquell trist 1939.
===========================================================
TREBALL VOLUNTARI.- Prenent com a exemple l'article de premsa anterior, contacteu amb algun/a “xiquet/a de la guerra” (persones majors de 75 anys que tinguen records personals d’aquell temps) i feu-li una entrevista en profunditat on conte a quin poble o pobles va passar la guerra, on es refugiaven quan s’aproximaven els avions per efectuar algun bombardeig, què menjaven, com dormien, si tenien amics o familiars al front, si recorda alguna anècdota curiosa (trista o alegre)... també algun record de la postguerra sobre l’anomenat “estraperlo”, les cartilles de racionament, etc. El treball s’ha de fer, obligatòriament, redactat en paper (a ordinador, amb un mínim de 3 fulls per una cara, sense contar la portada i la contraportada), però també s’accepta recolzar-lo amb enregistrament d’ àudio (so) i/o vídeo que pot constituir un bon material per exposar-lo a classe davant la resta de companys.
Data límit de presentació: dia 1 de març.
