LA GROSSA DE NADAL A VILA-REAL (1934)

 

L’any 1934 van passar moltes coses i molt greus per tota Espanya, però a Vila-real va ser un any tranquil i, fins i tot, amb final feliç.

El 1934 va ser l’any de la vaga revolucionària dels miners d’Astúries entre el 5 i el 19 d’octubre, recolzada pels partits i sindicats d’esquerres, però també, tot aprofitant la conjuntura, de la proclamació de la independència de Catalunya pel president Lluís Companys (6 d’octubre), fet que portaria al valencià Ignasi Villalonga i Villalba (de la Dreta Regional Valenciana) -l’any següent- a ocupar la presidència de la Generalitat Catalana en qualitat de governador general i que va acabar amb gran quantitat de morts (1.500 a Astúries i 107 a Catalunya) i ferits. La subsegüent repressió portà a presó a nombrosos polítics d’esquerres que havien ostentat, en el passat immediat, importants responsabilitats polítiques, acusats d’instigadors dels conflictes, com ara Manuel Azaña, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Lluís Companys, etc..

A Vila-real, la primera notícia trista de l’any fou la de la mort de Francisco Moreno Gil (1868-1934), secretari del Sindicat de Regs i poeta, autor de la lletra de l’Himne a Vila-real musicat pel mestre Goterris, que va faltar al gener.

Al març, Josep Maria Gumbau Monzó aconseguiria el seu propòsit d’inaugurar un velòdrom ubicat a l’eixida cap a Castelló, molt aprop del pont del Millars.

I l’únic incident greu va ser l’accident ferroviari, entre un comboi de mercaderies i un tren de rodalies, a les immediacions de l’estació del Nord, poc abans de les festes de Sant Pasqual.

De tota manera, passà l’estiu i, en arribar desembre, se celebrà el XXVé aniversari de la mort de Francesc Tàrrega i Eixea (15 de desembre de 1909) amb una missa a l’altar major de l’Arxiprestal a les 11 del matí i, per la nit, amb una interessant vetlada cultural al teatre d’Els XIII (actual Auditori) amb la participació de la Unió Musical La Lira, els actors de l’Agrupació Coral Els XIII, la Rondalla Barrachina de Castelló i un concert de guitarra a càrrec d’una neboda de Tàrrega, Josefina Cruzado, resident a La Vall d’Uixó.

A poc a poc, s’acostava el 22 de desembre, per fer del Nadal de 1934 una festa molt especial per als pobles de La Plana. A l’endemà, el dia 23 de desembre de 1934, Castelló va acaparar bona part de les portades dels periòdics de tota Espanya, perquè una sèrie del primer premi del sortegi extraordinari de Nadal, La Grossa, va recaure en el número 2.686, venut a l’administració del carrer González Chermà, de la capital de La Plana, és a dir, a l’actual carrer Enmig. El més curiós del cas és que el loter, Joan Carrión, havia venut quasi totes les paperetes el mateix matí del sorteig. Conten les cròniques de l’època que el mateix dia 22, al alçar-se del llit de matinada, va preguntar als seus empleats quant de paper faltava per vendre i, al saber que encara li quedaven 8.000 pessetes per col·locar, va eixir pels carrers a vendre la loteria entre les seues amistats. Però el premi no solament va recaure en Castelló, ja que els pobles dels voltants s’emportaren un bon pessic.

Concretament, a Vila-real va deixar una vigèsima part del número, molt repartida entre gent humil del poble als que els corresponien 7.500 pessetes per pesseta que, en total, van suposar 3 milions per a la gent del nostre poble, és a dir, tot un dineral.

Un venedor ambulant en va vendre una bona part, també el mateix matí del sorteig, a la plaça Constitució (oficialment ja era la Plaça de la República, des de 1931), és a dir, l’actual Plaça de la Vila.

Segons l’Heraldo de Castelló, el comerciant Pasqual Parra Pérez es va recordar el 21 de desembre que encara no tenia participacions de la Loteria Nacional i va anar a Castelló, el dia abans del sorteig, a comprar-ne dos dècims. Al dia següent va oferir un dècim a un amic de la penya del cafè, per a repartir-lo entre els amics, però aquest no l’acceptà: el senyor Parra i els seus familiars (als que havia fet partícips) s’embutxacaren milió i mig de pessetes.

Un altre afortunat fou el president d’El Frutero, el casino dels comerciants de taronja, Josep Pasqual Pesudo Manrique, amb 750.000 pts. I un tercer dècim, molt repartit en participacions d’1 pesseta.

La premsa de tota Espanya del dia 23 de desembre venia plena d’anècdotes sobre els afortunats. Així, se parlava de les senyoretes de Vila-real Mercedes Farinós i Dolores Gumbau, també d’un jove forner d’una fleca ubicada pels voltants de la placeta de l’Orat que, al saber-se premiat, començà a regalar fogasses de pa a tots els veïns que se trobava pel carrer, tots tres aparegueren fotografiats a la premsa mostrant l’alegria pel premi.

Per la seua banda, el periòdic La Voz de Asturias titulava al dia següent: Tanto los millones del gordo, como los del segundo y otros premios importantes que correspondieron a Santander, Castellón y Barcelona, se hallan muy repartidos...

A la majoria de pobles de Castelló se va poder viure amb alegria tant el Nadal com la nit de Capdany. Des d’aleshores, aquest sorteig extraordinari de Nadal ha premiat els pobles de la província en quatre ocasions: la de fa 90 anys que acabem de comentar al 1934, l’any de La Grossa a Vinaròs que fou el 1964, el 2012 quan Castelló i Onda s’emportaren només 800.000 euros corresponents a dos dècims i, la darrera, el 2022, quan l’administració de loteries ubicada al Corte Inglés va repartir quatre milions d’euros.

Esperem que torne la sort. Bon Nadal i molt bon any 2025 a tots els lectors!

ANTONI PITARCH FONT.-

CARDENAL VICENT ENRIQUE i TARANCON (1907-1994)

 

Vicent Enrique i Tarancón va nàixer a la ciutat germana de Borriana el 14 de maig de 1907. Ordenat sacerdot a Tortosa (1929) va ser coadjutor - organista a Vinaròs i a l’any següent va acabar el doctorat en Teologia por la Universitat Pontifícia de València.

Durant la Segona República va estar destinat a la Casa del Consiliari de Madrid, des d’on va portar a terme diverses missions de propaganda d’Acció Catòlica. A l’iniciar-se la Guerra Civil es trobava a Tui (Pontevedra), població on havia triomfat la sublevació militar. En 1938, amb l’arribada dels franquistes a Vinaròs, fou nomenat arxiprest de la ciutat del Baix Maestrat.

A Vila-real, el 1943 va ocupar també el mateix càrrec a l’Arxiprestal Sant Jaume, és a dir, el d’arxiprest, fins ser nomenat bisbe de Solsona (Lleida) el 1945.

El 1956 va passar a ocupar la Secretaria de l’Episcopat espanyol i en 1960 designat viceconsiliari general d’Acció Catòlica.

A finals de la dècada dels 50 es va unir al corrent autocrític del catolicisme espanyol que, més endavant, subscriuria les tesis progressistes del Concili Vaticà II (1962-1965), sent l’home de confiança de Pau VI a Espanya però, a la vegada, allunyant-se progressivament del nacional-catolicisme que promovia el règim del general Franco que seguia firmant penes de mort, vint any després d’acabada la guerra civil.

Després de ser promogut fins la seu arquebisbal d’Oviedo (1964), el Papa Pau VI el feu membre de la Pontifícia Comissió per a la revisió del Codi Canònic. Aquell any, com a arquebisbe d’Oviedo, va fer una missa a l’aire lliure, al camp del Madrigal de Vila-real en acció de gràcies, perquè mai havia perdut el contacte amb els vila-realencs i la nostra ciutat on comptava amb moltes amistats. Entre elles, la de la família Parra que cada estiu li preparava el xalet, a l’altra banda del Millars, front a l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia, on passava els estius i els períodes de descans.

A partir del 1969 exercirà com a arquebisbe de Toledo, sent nomenat cardenal uns mesos després per Pau VI, també Primat d’Espanya (1969-1971), Arquebisbe de Madrid (1971), sent elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola i de la Comissió Permanent de l’Episcopat (1972), assumint la responsabilitat de renovar l’Església espanyola des de la referència dels principis establerts al Concili Vaticà II, adaptant-la als canvis polítics que reclamava la societat.

El seu tarannà aperturista i favorable a la instauració d’un règim democràtic trobà l’oposició dels sectors més conservadors dins de l’Església els quals insistien en mantenir les bases del nacional-catolicisme de postguerra. El Cardenal Tarancón tractà de creat una Església independent del poder polític, com quedà reflexat al document emés per l’Assemblea conjunta de Bisbes i sacerdots, presidida pel propi Cardenal. En aquest important document, l’Església manifestava el seu rebuig al concepte de Croada implantat durant la guerra civil, amb el que s’havia consagrat religiosament l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, tot assumint la seua part de responsabilitat en l’enfrontament civil, tal com se va recollir al paràgraf axial: “Reconocemos, y pedimos por ello perdón, no haber sabido ser, cuando fue más necesario, verdaderos ministros de la reconciliación”.

La intransigència dels darrers governs de la dictadura franquista originà nombroses dificultats en les relacions Església-Estat, entre elles el conflicte provocat per la homilia del bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, que impulsà les autoritats polítiques de l’època a decretar l’arrestament del representant de la diòcesi biscaïna. Eren els temps de les pintades i els crits dels ultres contra el Cardenal: Tarancón al paredón!

Amb la mort de Franco (1975), Vicent Enrique i Tarancón va jugar un paper decisiu durant l’anomenada transició democràtica, ja que el seu compromís amb el règim de llibertats va ser total des del primer moment, com va expressar a l’homilia pronunciada en la missa solemne de la coronació del rei Joan Carles I (1975) com a cap de l’Estat, en la que va reclamar la necessitat d’implantar unes estructures jurídico-polítiques democràtiques. Això tampoc li va impedir mantenir la independència de la jerarquia eclesiàstica perquè, de fet, es mostrava contrari a la creació de partits polítics autodefinits com a cristians, com ens va comentar el 1982 en una entrevista per a l’Exágono dels Lluïsos (foto adjunta).

En 1983, al complir 75 anys, el papa Joan Pau II li va acceptar la dimissió de tots els seus càrrecs.

El Cardenal va una gran tasca de magisteri amb els seus nombrosos escrits.

També va ser membre de l'Acadèmia Espanyola de la Llengua des de 1969, des d'on va defensar i afermar la unitat filològica del valencià amb el català. Membre del Consell Valencià de Cultura, on va presidir la Comissió de Promoció Cultural, va estar investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València.

A Vila-real, on tot just va exercir pastoralment com a arxiprest entre el juliol de 1943 i el novembre de 1945, va ser nomenat fill adoptiu el 31 d’octubre de 1969. Més endavant se li va dedicar el nom d’un carrer.

El 8 de setembre de 1988 comença a funcionar el nou centre de la UNED “Cardenal Tarancón” a Vila-real on acudirà el propi Cardenal en octubre del 1992 per lliurar els diplomes als nou llicenciats d’aquell curs, fent-se la festa oficial d’inauguració.

Una petita mostra de la talla intel·lectual, ètica i humanística del Cardenal és la lliçó magistral llegida als darrers mesos de la seua vida, sota el títol Els valors ètics en un règim democràtic (4 d’octubre de 1994) a la Universitat Politècnica de València on va rebre el títol de Doctor Honoris Causa el mes anterior a la seua defunció (*podeu llegir el fragment adjunt).

clica per poder llegir

El Cardenal Vicent Enrique i Tarancón va faltar a València el dia 28 de novembre de 1994 i fou soterrat el dia següent a la Reial Congregació de Sant Isidre de Madrid. Al setembre de 2006 s’erigí un monument de cos sencer a l’avinguda que porta el seu nom, obra de l’escultor Enrique Gimeno.

Des que fou nomenat bisbe, al 1946 per regir la diòcesi de Solsona, monsenyor Tarancón va publicar seixanta Cartes Pastorals, distingint-se com el bisbe espanyol amb major producció escrita del segle XX. El seu magisteri, fonamentalment eclesiològic i eucarístic presenta, tanmateix, un pensament humanista manifestat als seus estudis i reflexions sobre l’Església i la societat del seu temps. Un treball social i intel·lectual realitzat als temps més àlgids del nacionalcatolicisme que, pel difícil context històric, s’ha d’avaluar amb aquest valor afegit de l’ètica de la coherència.

Els estudiosos de l’obra escrita de Tarancón coincideixen a l’indicar que, a més d’afirmar la igualtat entre tots els éssers humans per la capacitat de desenvolupament i perfecció que podem manifestar, el seu humanisme rau en situar les persones al centre de tot el que ens envolta.

ANTONI PITARCH FONT.-

JOAN BAPTISTA LLORENS ALBIOL (1897-1937)

El proppassat 28 d'agost faltava a Vila-real Joan Baptista Llorens Cantavella (1931-2024), fill i difusor de la biografia del seu pare, el Campió Llorens.

El dia 28 d’octubre de 1897 naixia a Vila-real Joan Baptista Llorens Albiol, Batistet per al seus amics i familiars. De ben menut va ser alumne del col·legi dels PP Franciscans al Raval del Carme, però al faltar son pare molt jove i després el seu iaio, va haver de deixar-se l’escola i anar a treballar al camp com a peó.

Als 13 anys coneix al pioner del ciclisme a Vila-real, el gran Pasqual Poré Peset (1881-1966), que ja comptava amb èxits al ciclisme professional, sobre tot al velòdrom de Castelló i havia obert un taller de bicicletes, primer al carrer Comte Albay i després a la plaça Colom, a una casa cantonera amb el carrer Ermita, on el jove Llorens va rebre les primeres nocions de ciclisme i de neteja i manteniment tècnic de la bicicleta.

Llorens va passar uns anys treballant durant el dia al camp i ajudant Poré, per les nits, al taller, però encara trobava el moment per practicar el ciclisme sense pensar en el descans. A poc a poc, va anar assolit la fortalesa necessària per realitzar uns esprints cada vegada més ràpids i contundents que, finalment, convenceren Poré que aquell jove era una força excepcional de la naturalesa humana.

Al faltar sa mare (1911), va quedar a mans de sa tia Maria Gràcia que, als primers anys de ciclisme li cosia escapularis per folrar les peces de la roba esportiva del nebot. Pasqual Poré va ser el padrí, director i acompanyant incansable del nou ciclista professional, fins el punt de crear la primera escola ciclista d’Espanya i esdevindré promotor de velòdroms per tot el territori valencià. Així, molt prompte, el Surdet (malnom amb el que ja era conegut), Llorens, se va convertir en la primera estrella de l’espectacle esportiu, ja que ningú podia superar la seua prestància sobre la màquina, ni la velocitat dels seus esprints.

El mateix Poré va organitzar un viatge especial de La Panderola per anar des de Castelló a Vila-real i Borriana per observar en acció, des del tren, al nou heroi del ciclisme autòcton que estava aconseguint, per moments, deixar en un segon pla l’afició ancestral al joc de la pilota, tant als carrers com als trinquets.

Va guanyar el seu primer Campionat Regional de Velocitat i en Carretera, tot just, quan s’inaugurava el primer velòdrom de Vila-real al solar de l’actual Convent de Carmelites (on ara ja s’ubica el flamant poliesportiu Campió Llorens, des de l’estiu de 2020), coincidint amb les festes de Sant Pasqual (16 de maig de 1915). El 1917 viatja per l’interior d’Espanya (Barcelona i País Basc), per diferents països d’Europa i, fins i tot, a l’Argentina (Buenos Aires), aconseguint òptims contractes que, no solament li permetien viure del ciclisme sinó, fins i tot, comprar-se un luxós cotxe: un Ford descapotable CS-17, comprat al Garatge Anglés de Castelló.

El 1917 fou cridat a files, però després d’entrevistar-se amb el capità general de Madrid va aconseguir, a més de retardar l’ingrés a l’Exèrcit, un permís per fer d’ordinari en bicicleta, transportant productes, per a col·laborar amb els seus veïns de Vila-real que necessitaven ajudes.

El 1921 se proclamà, per primera vegada, Campió d’Espanya de Velocitat a Palma de Mallorca, repetint l’èxit en 1922, 1923, 1924 i 1927: en total se va proclamar fins a set vegades Campió d’Espanya en diverses modalitats ciclistes, ja que en 1922 també va guanyar el Campionat Darrere Moto i en 1924 va guanyar amb rècord al crono del Campionat de Fons en Carretera a Bilbao.

El 14 d’agost de 1929 es va casar a Vila-real amb Àngels Cantavella Moreno, fent un viatge de nuvis durant 30 dies, organitzat pel seu mentor i amic Pasqual Poré, on va participar en 30 gales ciclistes mentre visitaven 30 ciutats espanyoles. A Vila-real van nàixer els seus dos fills: Joan Baptista, finat aquest estiu, i Àngels que, com era costum, portaven el nom dels seus pares.

Des que li arribà l’èxit, el Campió Llorens gaudia de la bona vida, vestint sempre elegant i lluint cotxes de marca. Així, abans de casar-se (1926) es va enamorar d’un Studebaker de segona mà que, curiositats de la Història, era de l’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez que tan mala premsa havia tingut a Vila-real per part dels sectors més conservadors. En canvi Llorens no va dubtar en traslladar-se fins Menton (França, als Alps Marítims), on residia el novel·lista i polític republicà exiliat, per entrevistar-se a Villa Fontana Rosa amb l’autor de La Barraca (entre d’altres) que el va rebre amb tota classe d’atencions i va accedir a vendre-li el cotxe que al Campió tant l’il·lusionava. També va adquirir un Alfa Romeo i, en 1933, un Huston descapotable. De tota manera, finalment, va comprar-se un camió Citroën per transportar taronges des de Vila-real al Port de Castelló, tot afiliant-se al Montepio de Xofers i a la UGT (1935).

El 1932 havia trobat ocupació com a treballador de Correus a Castelló i es va traslladar amb la família al carrer Alloza, 89. L’any següent varen canviar la residència pel primer pis que fa xamfrà entre els carrers Sant Lluís i Comte Pestagua (que durant la 2a República portaren altres noms). Però el 1934 torna a Vila-real amb els seus per treballar com a transportista amb camió propi.

Als inicis de la guerra civil, el 19 d’agost de 1936 es va afiliar al Partit Comunista, sent nomenat tinent i cap de confiscació de vehicles, però tement per la seua vida a Vila-real, es va presentar voluntari per anar al front de Madrid, on va ser responsable de transports d’intendència i armament del 19 de febrer a l’1 d’abril de 1937, així com cap de la sisena companyia del tercer batalló de l’Exèrcit de la República, del 14 de juny al 9 d’octubre, sent ascendit a capità el 21 del mateix mes. Afectat per una malaltia pulmonar, va morir als 40 anys en una pensió del carrer Sagasta de Madrid, era el divendres dia 17 de desembre de 1937.

El seu compromís social i polític amb els republicans va portar al bàndol vencedor de la guerra civil, durant uns anys, a deixar-lo caure en l’oblit, malgrat els intents de Poré i altres amics del Campió i del ciclisme de fer-li algun homenatge.

Però com dies i olles curen les coses, va arribar el dia quan el seu fill, Joan Baptista Llorens Cantavella, va rebre al seu exili francès una carta de l’alcalde de Vila-real, Manuel Amorós Castañer, on se li comunicava que l’Ajuntament de Vila-real li posaria el nom de Campió Llorens al nou poliesportiu que s’estrenaria en 1974. La família directa del Campió Llorens va retornar a Vila-real i l’any 1981 se va retolar amb el nom de Joan Baptista Llorens el carrer que travessa la ciutat per l’antic itinerari de la N-340. Finalment, l’Ajuntament de Vila-real el declara Fill Predilecte el 1986.

També és de veres que al juny del 2016 es va enderrocar l’antic pavelló poliesportiu per crear l’actual Plaça de la Ceràmica, entre el carrer Ermita i el camp de futbol, però després d’uns pocs anys amb, només, el CTE (Centre de Tecnificació Esportiva), el 6 d’agost de 2020 s’inaugurava el nou pavelló poliesportiu Campió Llorens al solar dels Carmelites, precisament, on hi havia el velòdrom dels inicis del segle XX i, de segur, on el nostre gran campió ciclista va començar la pràctica del primer esport que va donar a conèixer Vila-real per Europa i ens va aportar els primers grans èxits esportius.

ANTONI PITARCH FONT.-

VICENT LLORENS POY (1936-2014)

 

Vicent Llorens Poy fou un pintor i escultor vila-realenc que, amb només set anys, va començar els primers estudis de dibuix, pintura i modelatge amb qui seria sempre el seu gran mestre i mentor, l'escultor Josep Ortells.

Vicent Llorens Poy va nàixer al carrer de santa Clara el dia 19 d’agost de 1936. Al 1951 ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, per continuar la seua formació a Madrid, on se gradua com a Professor de Dibuix a l’Escola Central de Belles Arts als dinou anys d’edat. Al 1962 amplia els seus estudis, amb una beca a Roma, on va pintar un retrat del Papa Joan XXIII, i després a Paris, entre 1965 i 1966, amb una ajuda del govern francés, on va poder familiaritzar-se amb les tendències de l’art contemporani.

Des de 1958 realitza exposicions a Madrid, on destaca com a retratista i també amb obres de temàtica religiosa i paisatgística. Exposa a Barcelona, València, Marbella, Castelló o Bilbao. Als anys setanta i amb l’obertura política tenen especial èxit les seues representacions de figures nues, dins d’una línia alhora classicista i alhora sensual.

A més del Papa, Joan XXIII, han posat per al pintor vila-realenc personalitats de la talla del Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, Joan Carles I, Simeó II de Bulgària i un llarg llistat de personalitats de la vida política i social espanyola, sobre tot de l’anomenada Transició.

Per la mateixa època inicia una nova trajectòria com a escultor. Entre les seues obres ubicades en espais públics destaquen a Vila-real els monuments (1974) als Llauradors i al rei En Jaume I, fundador de la ciutat que va presidir la Plaça Major fins el 2006, on Llorens Poy tenia acabat un disseny per envoltar l’escultura del Rei i donar-li certa personalitat al cor de la ciutat que mai se va portar a la pràctica, més bé al contrari, l’actual plaça sense Rei ja no té res a vore amb la idea del nostre gran artista.

El 3 d’octubre de 1982 s’inaugura una nova estàtua de Jaume I, obra del nostre gran artista, a la veïna localitat d’Almassora.

Realitza també retaules de sepulcres a Tortosa i Barcelona, figures religioses i petites escultures seriades, així com el monument a la Història de Castelló a la plaça de Santa Clara (1985).

El 1988 és beneïda la nova imatge de la patrona, la Verge de Gràcia que s'instal·là a l'oratori de la coveta en substitució de la gòtica destruïda durant la guerra civil.

Als darrers anys abandona l’activitat pictòrica i es dedica a diverses obres escultòriques relacionades amb la Basílica de Sant Pasqual de Vila-real, com ara el Retaule i Sepulcre del Sant a la Reial Capella i el monument a la plaça exterior.

Doctorat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid per la seua tesi sobre el seu mestre, l’escultor Josep Ortells López i la seua obra, escultòrica, va rebre entre altes distincions la Creu i Encomanda de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi i la Medaille Internationale des Arts.

L’any 1998 el Papa Joan Pau II el va nomenar Cavaller de l’Orde de sant Gregori el Magne de la classe civil. Va estar nomenat Fill Adoptiu per la vila natal de Sant Pasqual, Torrehermosa (1998), en un acte molt emotiu al que vaig poder assistir personalment i també, com no podia ser d’altra manera, Fill Predilecte de Vila-real (1999).

Vicent Llorens Poy va morir a Vila-real el dia 22 de febrer de 2014, decretant-se tres dies de dol oficial, instal·lant-se la capella ardent a l’Ajuntament de Vila-real i celebrant-se les exèquies fúnebres, oficiades pel prevere José Pascual Font Manzano, a la Basílica de Sant Pasqual.

Al novembre de 2023, l'Ajuntament de Vila-real, amb el doble objectiu de seguir ampliant el patrimoni artístic municipal, així com conservar i fer difusió del llegat de Llorens Poy, va adquirir la Casa - Museu de l'artista, ubicada al carrer Ermita, vora el Pou dels Atrevits, que compta amb un fons del propi autor vila-realencs i d'altres artistes de renom que va col·leccionar al llarg de la seua vida, amb un total de més de 1.200 obres d'un valor artístic incommensurable.

Els vila-realencs sempre recordem amb molta estima als nostres avantpassats i, especialment, als artistes com ara l’escultor Ortells, però s’ha de reconéixer que el seu deixeble, el pintor i escultor Llorens Poy, és l’autor de les obres urbanes més emblemàtiques, com ara la del Llaurador, la de Jaume I, i la de Sant Pasqual (1997) front a la Basílica perquè representen la base de l’economia, la nostra historia i la religiositat popular que per sempre queden exposades, a la vista de tots, al museu del casc urbà quan acaben de complir els 50 anys en aquest 750 aniversari de la ciutat.

ANTONI PITARCH FONT.-

750 ANYS DE CRÒNIQUES SOBRE VILA-REAL

 
Carta Pobla de Vila-real

Segons la definició acadèmica, la història abraça el període de temps que comença quan una civilització produeix els seus propis textos escrits i acaba en el present. És a dir, no podem considerar històrics els períodes estudiats dels que només comptem amb jaciments i restes de tot tipus, des d’esquelets i puntes de fletxa, a restes de ceràmica, per exemple: és el que se considera la Prehistòria. Però com cada civilització aprén a escriure i evoluciona en una època diferent, tal vegada encara podríem encontrar, avui en dia, alguna tribu amagada que encén el foc com al Neolític. Per una altra banda, quasi totes les civilitzacions solen tindre un període protohistòric, és a dir, quan són altres els que escriuen sobre la vida al teu territori: així, la prehistòria de la Península Ibèrica, Ibèria (segons els grecs) o Hispània (segons els romans) va ser escrita, fonamentalment pels romans.

Vila-real, en canvi, no té ni Prehistòria, ni Protohistòria, ni Edat Antiga, perquè al 1274 amb la Carta Pobla de Jaume I, la nostra ciutat entra, directament, no solament en la Història, sinó en la Edat Mitjana, ja que els documents anteriors o pertanyen a Borriana o, simplement, a l’actual terme municipal quan encara no tenia ni nom.

En aquest 750 aniversari hem d’aprendre a valorar l’Arxiu Municipal i a totes les persones que l’han gestionat, o a les que han consultat els seus documents per escriure, objectivament, tot allò que va passar des del 20 de febrer de 1274 i, fins i tot, tot el que s’ha trobat al nostre terme municipal sobre cultures i civilitzacions anteriors a la nostra: la cultura del Vas Campaniforme de Vil·la Filomena (un jaciment vora el Millars, desgraciadament, desaparegut), per exemple, o el regs romans del Millars, amb la Séquia de les Argamasses que explica José Maria Doñate, etc.

Les cròniques són imprescindibles per conéixer, sobre tot, el naixement dels pobles: Jaume I és el primer cronista del nou Regne de València ja que al Llibre dels Feyts conta, clar i en català, com va anar conquerint, entre d’altres, el territori valencià, perquè ací no se va reconquistar res. Això de la Reconquesta no deixa de ser una campanya publicitària medieval, que ha arribat fins els nostres dies, que cap historiador seriós avala avui en dia. També va deixar Jaume I, per escrit, la Carta Pobla dels pobles nous que fundava, com ara Vila-real o La Vilanova i la Geltrú, però també dels pobles antics que repoblava, com ara Borriana. És per això que podem celebrar els aniversaris històrics d’algunes ciutats, no totes, amb exactitud.

Des dels inicis de la Història de Vila-real, la documentació emanada del govern de la Vila era redactada per l’escrivà del Consell, un notari designat per atendre i regentar la seua escrivania. Tots els escrivans, amb escasses excepcions, són notaris reials (del rei). Els notaris seran, al llarg del temps, els autèntics cronistes de la nostra història com a poble. Així, Antoni Pedrona (1324) i Marc Calaceit (1369) són els primers escrivans del Consell, dels que tenim notícia, segons el darrer arxiver municipal, Vicent Gil. 

Des del 1362 ja es guarda, en una caixa de privilegis, tota la documentació del Consell de Vila-real (conservat a la Cort del Justícia). Al segle XV trobem nous cronistes i escrivans, com ara Jaume Cortés (1373) o Ferrer Colomer (1395). En 1411, el notari Lluís Gil fa, per encàrrec dels Jurats, el primer inventari de l’arxiu que coneixem. Una cambra de la Casa de la Vila es dedica a Arxiu el 1424 i, dos anys més tard, Guillem Oçello (1426) trasllada al Llibre d’Establiments la lletra de Vidal de Blanes (Governador General del Regne) i fins el 1445 es troba documentada tota l’activitat de Bernat Cortés. Al segle XVI (1510), es construeix una cambra de volta perquè faça d’arxiu a sobre de la presó de la Vila. I quatre anys més tard (1514), es confecciona un registre de la documentació, mentre el notari Miquel Avinent (1526-1578) reorganitza el fons documental en 1567. També es contractaren els serveis del cronista borrianenc Rafael Martí de Viciana (1502-1582) que, a la tercera part de la famosa Crònica de València (història general de la ciutat i Regne) li dedica sis columnes a Vila-real amb la il·lustració del plànol de la Vila (1564).

Els escrivans Joan Jeroni Jordà (1599), Marc Antoni Ximeno (1623-1625), Francesc Magí Manrique (1627), Josep Ferrando (1683) i Evarist Ferrando (1707-1708) amplien el Llibre d’Ordinacions amb trasllats de doctrina jurídica i de jurisprudència, sent aquest darrer qui escriu la primera ordinació en castellà al desembre de 1709, és a dir, dos anys i mig, després dels Decrets de Nova Planta de Felip V i, quasi quatre. des de l’entrada de les tropes borbòniques a matadegolla, de pau fingida, a la Vila emmurallada, causant més de 250 morts entre els vila-realencs, com ens narra el cronista Mossén Benet Traver a Villarreal en la Guerra de Sucesión, obra premiada als Jocs Florals de Lo Rat Penat a València el 1924, on aporta tota la documentació custodiada per l’Arxiu Parroquial (desapareguda, parcialment, durant la guerra civil) sobre el 12 de gener de 1706, el fet històric més cruel i estudiat pels autors coetanis als fets, com ara el proborbònic Miñana, el general austriacista Peterborough o el propi Comte de Las Torres que, ja al segle XVIII, explicaven la crueltat dels militars borbònics sobre la població civil de Vila-real. En canvi, s’ha conservat al Llibre de Batejos un document de 1710 on s’explica perquè la documentació de l’Arxiu Parroquial (també la resta) comença, gradualment, a redactar-se tota en castellà: En seis de noviembre del año mil setecientos diez y seis aviendo venido a visitar la Iglesia Parroquial de la Villa de Villarreal el Ilmo. Y Rmo. Dn Juan Miguelez de Mendaña Ossorio por la gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica Apo de Tortosa Mandó en visita al Vicario pptuo de esta Iglesia continuasse las partidas de los bautismos en lengua castellana y assimismo notasse en dichas partidas el día y la hora en que nació el Niño o la Niña y por ser así hago la presente relación firmada de mi propia mano (sic). Per tant, podem dir que l’Arxiu Parroquial també ha estat imprescindible, sobre tot com a font oficial per comprovar els naixements i les defuncions, i com a complementari del Municipal, ja que té tants anys com la Parròquia o la Vila, és a dir, també 750.

El 1711, el doctor en dret Emmanuel Montesinos recopila en un volum les Ordinacions y estatuts determinats y decretats, per lo consell, justícia y jurats de la vila de Vilarreal (sic). Entre 1763 i 1904 la documentació es guarda en un armari de la secretaria de l’Ajuntament i, al llarg de tot aquest període, tan sols es realitzen inventaris molts somers de la documentació (1810, 1900 i 1925). Arribats al segle XX, trobem cronistes de renom com ara Mossén Benet Traver Garcia (1866-1933) o Angelina Abad Cantavella (1893-1965). En 1954, el gran José Maria Doñate Sebastià (1921-1996), com a darrer cronista oficial de la ciutat, ordena i classifica els fons per iniciar, amb Josep Camarena Mahiques, la catalogació de la documentació fins al 1902. I, des de 1996, se pot consultar, pràcticament, tota la documentació de l’Arxiu Municipal de Vila-real per Internet, gràcies, sobre tot, als anys de dedicació del darrer arxiver Vicent Gil Vicent.

BENET TRAVER GARCIA va ser un capellà molt polifacètic, ja que va combinar les seues activitats com a cronista amb la seua formació musical, sent l’organista de l’Arxiprestal durant 38 anys, a més de ser un pioner de la fotografia junt a Carles Sarthou, va composar diferents himnes, vals, polques, masurques per a piano o una missa de rèquiem, la despertà de l’Aurora i d’altres peces musicals.

Com a escriptor destaca la publicació de la primera Historia de Villarreal (1909), a partir de manuscrits conservats a l’Arxiu Municipal, com ara els apunts històrics de Pasqual Martí Cercós. Aquesta obra, on barreja llegendes, costums i tradicions amb dades històriques té un valor simbòlic com a costumari vila-realenc de finals del segle XIX i els inicis del XX. També és autor, com hem dit, de Villarreal en la Guerra de Sucesión, de Los músicos de la provincia de Castellón (1918) o de unes Efemérides, que han anat annexades en algundes edicions de La Historia de Villarreal, premiades als Jocs Florals de Castelló (1920).

Seguidor del lingüista mallorquí Mossén Antoni Maria Alcover i Sureda, autor del Diccionari General de la Llengua Catalana (que, finalment, fou publicat com a Diccionari Català, Valencià, Balear) Traver és autor de moltes fitxes confeccionades per a la redacció d’aquesta gran obra sobre la llengua comuna del Principat, el Regne i les Illes. Col·laborava amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, fou soci de Lo Rat Penat, membre corresponent de l’Acadèmica de Belles Arts de Sant Ferran i director del Centre de Cultura Valenciana, així com membre de l'Acadèmia d'Història i Cronista oficial de la ciutat de Vila-real.

JOSEP MARIA DOÑATE SEBASTIÀ com Traver, també és un personatge polifacètic. Els més veterans de Vila-real encara el recordem a la Biblioteca del vell Ajuntament de l’actual plaça de la Vila, a més de ser arxiver, historiador, gravador i escultor. En el camp de la Història, va rebre l’ensenyament de professors com ara Camarena Mahiques, Mateu Llopis, Estévez Gálvez, Fletcher Valls, San Valero o Antoni Ubieto.

És l’autor dels imprescindibles Datos para la historia de Villarreal, Valencia, Anubar Ediciones, 1971-1984 en sis volums, també, amb Camarena Mahiques, del Catálogo del Archivo Municipal de Villarreal (1986). Era habitual la seua presència en tota classe de congressos històrics i publicacions especialitzades, sobre tot de temàtica medieval. Com a arxiver tradicional va saber entendre el seu paper de posar en marxa i executar un programa de qualitat global enfocat a la superació del treball individual, orientant, en un treball d’equip, l’organització arxivística per afavorir els usos potencials de la documentació custodiada.

Home autodidacta, també va rebre influències d’importants autors en la seua faceta artística, com ara els grans vila-realenc Josep Ortells (pintor i escultor) o el pintor Gimeno Baron, així com el castellonenc Joan Baptista Porcar, encara que la seua obra va ser marcadament surrealista amb l’objectiu d’assenyalar les contradiccions mundanes. Com a escultor va desenvolupar també imatges fantasioses amb terracota o ceràmica, de formes biomorfes o tecnomorfes, tot exposant en mostres tan individuals com col·lectives, dins i fora d’Espanya, com ara a París (1985 i 1986). Els títols de les seues obres solien ser d’un surrealisme autòcton, no exempt d’humor, com ara Le motocarreau du pastoret (gravat).

VICENT GIL VICENT (1955) ha estat el darrer arxiver municipal des de 1990 fins la seua jubilació al 2019. Llicenciat en Geografia i Història, va començar com a docent a la Fundació Flors per incorporar-se després a l’Arxiu Municipal en qualitat d’arxiver oficial el 1990. Ha completat la seua formació com a becari del CSIC, doctorand a la Universitat de Pau (França), amb un màster sobre Història i Noves Tecnologies a l’Ecole Nationale des Chartes. ENC-París (2010-2012).

Ha impartit classes a la UNED, a la Universitat Carlos III de Madrid, a la Jaume I de Castelló, a la Universitat de València, del País Basc, etc. quasi sempre relacionats amb l’arxivística. També ha participat en projectes d’innovació docent i xarxes socials. I, a banda de la seua responsabilitat municipal, com a Cap dels Serveis d’Arxiu, Biblioteca i Museus de l’Ajuntament de Vila-real (1990-1998), també ha estat President de l’Associació d’Arxivers Valencians (1996-2000) i Cap del Servei d’Arxius de la Generalitat Valenciana (2000-2002).

Entre la seua extensa producció bibliogràfica, podem destacar la publicació dels llibres següents.

-Historia de la Cooperativa Católico Agraria y Caja Rural de Villarreal (1919-1994), 1994 (amb altres autors).

-Una societat trencada: botiflers i maulets a Vila-real, 1989

-Revuelta y represión en los moriscos castellonenses: el proceso inquisitorial de Pedro Amán (co-autor), 1995

-La Cofradía de la Trinidad de Segorbe (co-autor), 2000

-Marcas de naranja para la exportación, 1940-1970 (co-autor), 2001

-Ordenances municipals de Vila-real. Universitat de València, 2002

-Galeres i corsaris al servei del Papa Luna, 2006

-Joaquín Llorens y Bayer (1807-1863), un militar olvidado por la historia, 2006

-L’Arxiu Municipal de Vila-real, set segles d’història (2007)

-Nos Jacobus, els orígens de Vila-real, 2008

-Volta pel terme, 2009

-Història de Vila-real (direcció i coordinació), 2010 (amb altres autors)

-Juan Bautista Inza y José Escuder. Epítome histórico de Vila-real (facsímil), 2021

-La Vila-real del segle XIII (co-autor), 2022

-Pergamins de l’arxiu municipal de Vila-real (co-autor), 2023

Si el treball i la dedicació al nostre arxiu, tant de Mossén Benet Traver com de José Maria Doñate, no tenen preu, Vicent Gil ha aconseguit portar l’Arxiu de Vila-real a totes les cases del món, modernitzant-lo i consolidant un metodologia científica i, a la vegada, pràctica per a tots els usuaris que volen conéixer més i millor la nostra ciutat. Conéixer és la base de l’estima, perquè només s’aprecia allò que se coneix: Estimem Vila-real!

ANTONI PITARCH FONT.-