Carta Pobla de Vila-real
Segons la definició acadèmica, la història abraça el període de temps que comença quan una civilització produeix els seus propis textos escrits i acaba en el present. És a dir, no podem considerar històrics els períodes estudiats dels que només comptem amb jaciments i restes de tot tipus, des d’esquelets i puntes de fletxa, a restes de ceràmica, per exemple: és el que se considera la Prehistòria. Però com cada civilització aprén a escriure i evoluciona en una època diferent, tal vegada encara podríem encontrar, avui en dia, alguna tribu amagada que encén el foc com al Neolític. Per una altra banda, quasi totes les civilitzacions solen tindre un període protohistòric, és a dir, quan són altres els que escriuen sobre la vida al teu territori: així, la prehistòria de la Península Ibèrica, Ibèria (segons els grecs) o Hispània (segons els romans) va ser escrita, fonamentalment pels romans.
Vila-real, en canvi, no té ni Prehistòria, ni Protohistòria, ni Edat Antiga, perquè al 1274 amb la Carta Pobla de Jaume I, la nostra ciutat entra, directament, no solament en la Història, sinó en la Edat Mitjana, ja que els documents anteriors o pertanyen a Borriana o, simplement, a l’actual terme municipal quan encara no tenia ni nom.
En aquest 750 aniversari hem d’aprendre a valorar l’Arxiu Municipal i a totes les persones que l’han gestionat, o a les que han consultat els seus documents per escriure, objectivament, tot allò que va passar des del 20 de febrer de 1274 i, fins i tot, tot el que s’ha trobat al nostre terme municipal sobre cultures i civilitzacions anteriors a la nostra: la cultura del Vas Campaniforme de Vil·la Filomena (un jaciment vora el Millars, desgraciadament, desaparegut), per exemple, o el regs romans del Millars, amb la Séquia de les Argamasses que explica José Maria Doñate, etc.
Les cròniques són imprescindibles per conéixer, sobre tot, el naixement dels pobles: Jaume I és el primer cronista del nou Regne de València ja que al Llibre dels Feyts conta, clar i en català, com va anar conquerint, entre d’altres, el territori valencià, perquè ací no se va reconquistar res. Això de la Reconquesta no deixa de ser una campanya publicitària medieval, que ha arribat fins els nostres dies, que cap historiador seriós avala avui en dia. També va deixar Jaume I, per escrit, la Carta Pobla dels pobles nous que fundava, com ara Vila-real o La Vilanova i la Geltrú, però també dels pobles antics que repoblava, com ara Borriana. És per això que podem celebrar els aniversaris històrics d’algunes ciutats, no totes, amb exactitud.
Des dels inicis de la Història de Vila-real, la documentació emanada del govern de la Vila era redactada per l’escrivà del Consell, un notari designat per atendre i regentar la seua escrivania. Tots els escrivans, amb escasses excepcions, són notaris reials (del rei). Els notaris seran, al llarg del temps, els autèntics cronistes de la nostra història com a poble. Així, Antoni Pedrona (1324) i Marc Calaceit (1369) són els primers escrivans del Consell, dels que tenim notícia, segons el darrer arxiver municipal, Vicent Gil.
Des del 1362 ja es guarda, en una caixa de privilegis, tota la documentació del Consell de Vila-real (conservat a la Cort del Justícia). Al segle XV trobem nous cronistes i escrivans, com ara Jaume Cortés (1373) o Ferrer Colomer (1395). En 1411, el notari Lluís Gil fa, per encàrrec dels Jurats, el primer inventari de l’arxiu que coneixem. Una cambra de la Casa de la Vila es dedica a Arxiu el 1424 i, dos anys més tard, Guillem Oçello (1426) trasllada al Llibre d’Establiments la lletra de Vidal de Blanes (Governador General del Regne) i fins el 1445 es troba documentada tota l’activitat de Bernat Cortés. Al segle XVI (1510), es construeix una cambra de volta perquè faça d’arxiu a sobre de la presó de la Vila. I quatre anys més tard (1514), es confecciona un registre de la documentació, mentre el notari Miquel Avinent (1526-1578) reorganitza el fons documental en 1567. També es contractaren els serveis del cronista borrianenc Rafael Martí de Viciana (1502-1582) que, a la tercera part de la famosa Crònica de València (història general de la ciutat i Regne) li dedica sis columnes a Vila-real amb la il·lustració del plànol de la Vila (1564).
Els escrivans Joan Jeroni Jordà (1599), Marc Antoni Ximeno (1623-1625), Francesc Magí Manrique (1627), Josep Ferrando (1683) i Evarist Ferrando (1707-1708) amplien el Llibre d’Ordinacions amb trasllats de doctrina jurídica i de jurisprudència, sent aquest darrer qui escriu la primera ordinació en castellà al desembre de 1709, és a dir, dos anys i mig, després dels Decrets de Nova Planta de Felip V i, quasi quatre. des de l’entrada de les tropes borbòniques a matadegolla, de pau fingida, a la Vila emmurallada, causant més de 250 morts entre els vila-realencs, com ens narra el cronista Mossén Benet Traver a Villarreal en la Guerra de Sucesión, obra premiada als Jocs Florals de Lo Rat Penat a València el 1924, on aporta tota la documentació custodiada per l’Arxiu Parroquial (desapareguda, parcialment, durant la guerra civil) sobre el 12 de gener de 1706, el fet històric més cruel i estudiat pels autors coetanis als fets, com ara el proborbònic Miñana, el general austriacista Peterborough o el propi Comte de Las Torres que, ja al segle XVIII, explicaven la crueltat dels militars borbònics sobre la població civil de Vila-real. En canvi, s’ha conservat al Llibre de Batejos un document de 1710 on s’explica perquè la documentació de l’Arxiu Parroquial (també la resta) comença, gradualment, a redactar-se tota en castellà: En seis de noviembre del año mil setecientos diez y seis aviendo venido a visitar la Iglesia Parroquial de la Villa de Villarreal el Ilmo. Y Rmo. Dn Juan Miguelez de Mendaña Ossorio por la gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica Apo de Tortosa Mandó en visita al Vicario pptuo de esta Iglesia continuasse las partidas de los bautismos en lengua castellana y assimismo notasse en dichas partidas el día y la hora en que nació el Niño o la Niña y por ser así hago la presente relación firmada de mi propia mano (sic). Per tant, podem dir que l’Arxiu Parroquial també ha estat imprescindible, sobre tot com a font oficial per comprovar els naixements i les defuncions, i com a complementari del Municipal, ja que té tants anys com la Parròquia o la Vila, és a dir, també 750.
El 1711, el doctor en dret Emmanuel Montesinos recopila en un volum les Ordinacions y estatuts determinats y decretats, per lo consell, justícia y jurats de la vila de Vilarreal (sic). Entre 1763 i 1904 la documentació es guarda en un armari de la secretaria de l’Ajuntament i, al llarg de tot aquest període, tan sols es realitzen inventaris molts somers de la documentació (1810, 1900 i 1925). Arribats al segle XX, trobem cronistes de renom com ara Mossén Benet Traver Garcia (1866-1933) o Angelina Abad Cantavella (1893-1965). En 1954, el gran José Maria Doñate Sebastià (1921-1996), com a darrer cronista oficial de la ciutat, ordena i classifica els fons per iniciar, amb Josep Camarena Mahiques, la catalogació de la documentació fins al 1902. I, des de 1996, se pot consultar, pràcticament, tota la documentació de l’Arxiu Municipal de Vila-real per Internet, gràcies, sobre tot, als anys de dedicació del darrer arxiver Vicent Gil Vicent.
BENET TRAVER GARCIA va ser un capellà molt polifacètic, ja que va combinar les seues activitats com a cronista amb la seua formació musical, sent l’organista de l’Arxiprestal durant 38 anys, a més de ser un pioner de la fotografia junt a Carles Sarthou, va composar diferents himnes, vals, polques, masurques per a piano o una missa de rèquiem, la despertà de l’Aurora i d’altres peces musicals.
Com a escriptor destaca la publicació de la primera Historia de Villarreal (1909), a partir de manuscrits conservats a l’Arxiu Municipal, com ara els apunts històrics de Pasqual Martí Cercós. Aquesta obra, on barreja llegendes, costums i tradicions amb dades històriques té un valor simbòlic com a costumari vila-realenc de finals del segle XIX i els inicis del XX. També és autor, com hem dit, de Villarreal en la Guerra de Sucesión, de Los músicos de la provincia de Castellón (1918) o de unes Efemérides, que han anat annexades en algundes edicions de La Historia de Villarreal, premiades als Jocs Florals de Castelló (1920).
Seguidor del lingüista mallorquí Mossén Antoni Maria Alcover i Sureda, autor del Diccionari General de la Llengua Catalana (que, finalment, fou publicat com a Diccionari Català, Valencià, Balear) Traver és autor de moltes fitxes confeccionades per a la redacció d’aquesta gran obra sobre la llengua comuna del Principat, el Regne i les Illes. Col·laborava amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, fou soci de Lo Rat Penat, membre corresponent de l’Acadèmica de Belles Arts de Sant Ferran i director del Centre de Cultura Valenciana, així com membre de l'Acadèmia d'Història i Cronista oficial de la ciutat de Vila-real.
JOSEP MARIA DOÑATE SEBASTIÀ com Traver, també és un personatge polifacètic. Els més veterans de Vila-real encara el recordem a la Biblioteca del vell Ajuntament de l’actual plaça de la Vila, a més de ser arxiver, historiador, gravador i escultor. En el camp de la Història, va rebre l’ensenyament de professors com ara Camarena Mahiques, Mateu Llopis, Estévez Gálvez, Fletcher Valls, San Valero o Antoni Ubieto.
És l’autor dels imprescindibles Datos para la historia de Villarreal, Valencia, Anubar Ediciones, 1971-1984 en sis volums, també, amb Camarena Mahiques, del Catálogo del Archivo Municipal de Villarreal (1986). Era habitual la seua presència en tota classe de congressos històrics i publicacions especialitzades, sobre tot de temàtica medieval. Com a arxiver tradicional va saber entendre el seu paper de posar en marxa i executar un programa de qualitat global enfocat a la superació del treball individual, orientant, en un treball d’equip, l’organització arxivística per afavorir els usos potencials de la documentació custodiada.
Home autodidacta, també va rebre influències d’importants autors en la seua faceta artística, com ara els grans vila-realenc Josep Ortells (pintor i escultor) o el pintor Gimeno Baron, així com el castellonenc Joan Baptista Porcar, encara que la seua obra va ser marcadament surrealista amb l’objectiu d’assenyalar les contradiccions mundanes. Com a escultor va desenvolupar també imatges fantasioses amb terracota o ceràmica, de formes biomorfes o tecnomorfes, tot exposant en mostres tan individuals com col·lectives, dins i fora d’Espanya, com ara a París (1985 i 1986). Els títols de les seues obres solien ser d’un surrealisme autòcton, no exempt d’humor, com ara Le motocarreau du pastoret (gravat).
VICENT GIL VICENT (1955) ha estat el darrer arxiver municipal des de 1990 fins la seua jubilació al 2019. Llicenciat en Geografia i Història, va començar com a docent a la Fundació Flors per incorporar-se després a l’Arxiu Municipal en qualitat d’arxiver oficial el 1990. Ha completat la seua formació com a becari del CSIC, doctorand a la Universitat de Pau (França), amb un màster sobre Història i Noves Tecnologies a l’Ecole Nationale des Chartes. ENC-París (2010-2012).
Ha impartit classes a la UNED, a la Universitat Carlos III de Madrid, a la Jaume I de Castelló, a la Universitat de València, del País Basc, etc. quasi sempre relacionats amb l’arxivística. També ha participat en projectes d’innovació docent i xarxes socials. I, a banda de la seua responsabilitat municipal, com a Cap dels Serveis d’Arxiu, Biblioteca i Museus de l’Ajuntament de Vila-real (1990-1998), també ha estat President de l’Associació d’Arxivers Valencians (1996-2000) i Cap del Servei d’Arxius de la Generalitat Valenciana (2000-2002).
Entre la seua extensa producció bibliogràfica, podem destacar la publicació dels llibres següents.
-Historia de la Cooperativa Católico Agraria y Caja Rural de Villarreal (1919-1994), 1994 (amb altres autors).
-Una societat trencada: botiflers i maulets a Vila-real, 1989
-Revuelta y represión en los moriscos castellonenses: el proceso inquisitorial de Pedro Amán (co-autor), 1995
-La Cofradía de la Trinidad de Segorbe (co-autor), 2000
-Marcas de naranja para la exportación, 1940-1970 (co-autor), 2001
-Ordenances municipals de Vila-real. Universitat de València, 2002
-Galeres i corsaris al servei del Papa Luna, 2006
-Joaquín Llorens y Bayer (1807-1863), un militar olvidado por la historia, 2006
-L’Arxiu Municipal de Vila-real, set segles d’història (2007)
-Nos Jacobus, els orígens de Vila-real, 2008
-Volta pel terme, 2009
-Història de Vila-real (direcció i coordinació), 2010 (amb altres autors)
-Juan Bautista Inza y José Escuder. Epítome histórico de Vila-real (facsímil), 2021
-La Vila-real del segle XIII (co-autor), 2022
-Pergamins de l’arxiu municipal de Vila-real (co-autor), 2023
Si el treball i la dedicació al nostre arxiu, tant de Mossén Benet Traver com de José Maria Doñate, no tenen preu, Vicent Gil ha aconseguit portar l’Arxiu de Vila-real a totes les cases del món, modernitzant-lo i consolidant un metodologia científica i, a la vegada, pràctica per a tots els usuaris que volen conéixer més i millor la nostra ciutat. Conéixer és la base de l’estima, perquè només s’aprecia allò que se coneix: Estimem Vila-real!
ANTONI PITARCH FONT.-
