Vicent Enrique i Tarancón va nàixer a la ciutat germana de Borriana el 14 de maig de 1907. Ordenat sacerdot a Tortosa (1929) va ser coadjutor - organista a Vinaròs i a l’any següent va acabar el doctorat en Teologia por la Universitat Pontifícia de València.
Durant la Segona República va estar destinat a la Casa del Consiliari de Madrid, des d’on va portar a terme diverses missions de propaganda d’Acció Catòlica. A l’iniciar-se la Guerra Civil es trobava a Tui (Pontevedra), població on havia triomfat la sublevació militar. En 1938, amb l’arribada dels franquistes a Vinaròs, fou nomenat arxiprest de la ciutat del Baix Maestrat.
A Vila-real, el 1943 va ocupar també el mateix càrrec a l’Arxiprestal Sant Jaume, és a dir, el d’arxiprest, fins ser nomenat bisbe de Solsona (Lleida) el 1945.
El 1956 va passar a ocupar la Secretaria de l’Episcopat espanyol i en 1960 designat viceconsiliari general d’Acció Catòlica.
A finals de la dècada dels 50 es va unir al corrent autocrític del catolicisme espanyol que, més endavant, subscriuria les tesis progressistes del Concili Vaticà II (1962-1965), sent l’home de confiança de Pau VI a Espanya però, a la vegada, allunyant-se progressivament del nacional-catolicisme que promovia el règim del general Franco que seguia firmant penes de mort, vint any després d’acabada la guerra civil.
Després de ser promogut fins la seu arquebisbal d’Oviedo (1964), el Papa Pau VI el feu membre de la Pontifícia Comissió per a la revisió del Codi Canònic. Aquell any, com a arquebisbe d’Oviedo, va fer una missa a l’aire lliure, al camp del Madrigal de Vila-real en acció de gràcies, perquè mai havia perdut el contacte amb els vila-realencs i la nostra ciutat on comptava amb moltes amistats. Entre elles, la de la família Parra que cada estiu li preparava el xalet, a l’altra banda del Millars, front a l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia, on passava els estius i els períodes de descans.
A partir del 1969 exercirà com a arquebisbe de Toledo, sent nomenat cardenal uns mesos després per Pau VI, també Primat d’Espanya (1969-1971), Arquebisbe de Madrid (1971), sent elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola i de la Comissió Permanent de l’Episcopat (1972), assumint la responsabilitat de renovar l’Església espanyola des de la referència dels principis establerts al Concili Vaticà II, adaptant-la als canvis polítics que reclamava la societat.
El seu tarannà aperturista i favorable a la instauració d’un règim democràtic trobà l’oposició dels sectors més conservadors dins de l’Església els quals insistien en mantenir les bases del nacional-catolicisme de postguerra. El Cardenal Tarancón tractà de creat una Església independent del poder polític, com quedà reflexat al document emés per l’Assemblea conjunta de Bisbes i sacerdots, presidida pel propi Cardenal. En aquest important document, l’Església manifestava el seu rebuig al concepte de Croada implantat durant la guerra civil, amb el que s’havia consagrat religiosament l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, tot assumint la seua part de responsabilitat en l’enfrontament civil, tal com se va recollir al paràgraf axial: “Reconocemos, y pedimos por ello perdón, no haber sabido ser, cuando fue más necesario, verdaderos ministros de la reconciliación”.
La intransigència dels darrers governs de la dictadura franquista originà nombroses dificultats en les relacions Església-Estat, entre elles el conflicte provocat per la homilia del bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, que impulsà les autoritats polítiques de l’època a decretar l’arrestament del representant de la diòcesi biscaïna. Eren els temps de les pintades i els crits dels ultres contra el Cardenal: Tarancón al paredón!
Amb la mort de Franco (1975), Vicent Enrique i Tarancón va jugar un paper decisiu durant l’anomenada transició democràtica, ja que el seu compromís amb el règim de llibertats va ser total des del primer moment, com va expressar a l’homilia pronunciada en la missa solemne de la coronació del rei Joan Carles I (1975) com a cap de l’Estat, en la que va reclamar la necessitat d’implantar unes estructures jurídico-polítiques democràtiques. Això tampoc li va impedir mantenir la independència de la jerarquia eclesiàstica perquè, de fet, es mostrava contrari a la creació de partits polítics autodefinits com a cristians, com ens va comentar el 1982 en una entrevista per a l’Exágono dels Lluïsos (foto adjunta).
En 1983, al complir 75 anys, el papa Joan Pau II li va acceptar la dimissió de tots els seus càrrecs.
El Cardenal va una gran tasca de magisteri amb els seus nombrosos escrits.
També va ser membre de l'Acadèmia Espanyola de la Llengua des de 1969, des d'on va defensar i afermar la unitat filològica del valencià amb el català. Membre del Consell Valencià de Cultura, on va presidir la Comissió de Promoció Cultural, va estar investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València.
A Vila-real, on tot just va exercir pastoralment com a arxiprest entre el juliol de 1943 i el novembre de 1945, va ser nomenat fill adoptiu el 31 d’octubre de 1969. Més endavant se li va dedicar el nom d’un carrer.
El 8 de setembre de 1988 comença a funcionar el nou centre de la UNED “Cardenal Tarancón” a Vila-real on acudirà el propi Cardenal en octubre del 1992 per lliurar els diplomes als nou llicenciats d’aquell curs, fent-se la festa oficial d’inauguració.
Una petita mostra de la talla intel·lectual, ètica i humanística del Cardenal és la lliçó magistral llegida als darrers mesos de la seua vida, sota el títol Els valors ètics en un règim democràtic (4 d’octubre de 1994) a la Universitat Politècnica de València on va rebre el títol de Doctor Honoris Causa el mes anterior a la seua defunció (*podeu llegir el fragment adjunt).
El Cardenal Vicent Enrique i Tarancón va faltar a València el dia 28 de novembre de 1994 i fou soterrat el dia següent a la Reial Congregació de Sant Isidre de Madrid. Al setembre de 2006 s’erigí un monument de cos sencer a l’avinguda que porta el seu nom, obra de l’escultor Enrique Gimeno.
Des que fou nomenat bisbe, al 1946 per regir la diòcesi de Solsona, monsenyor Tarancón va publicar seixanta Cartes Pastorals, distingint-se com el bisbe espanyol amb major producció escrita del segle XX. El seu magisteri, fonamentalment eclesiològic i eucarístic presenta, tanmateix, un pensament humanista manifestat als seus estudis i reflexions sobre l’Església i la societat del seu temps. Un treball social i intel·lectual realitzat als temps més àlgids del nacionalcatolicisme que, pel difícil context històric, s’ha d’avaluar amb aquest valor afegit de l’ètica de la coherència.
Els estudiosos de l’obra escrita de Tarancón coincideixen a l’indicar que, a més d’afirmar la igualtat entre tots els éssers humans per la capacitat de desenvolupament i perfecció que podem manifestar, el seu humanisme rau en situar les persones al centre de tot el que ens envolta.
ANTONI PITARCH FONT.-
