PETROLI ESCÀS, PREU ABUNDANT...

Des del 1973, quan els països integrants de l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli, entre els quals hi havia Líbia, per exemple, i d'altres dictadures de renom) decidiren pujar els preus del petroli de forma desorbitada amb la intenció de reivindicar-se davant els països desenvolupats, tot causant una greu crisi energètica i econòmica als estats consumidors no productors, sembla que ha plogut molt, és cert, però s'ha avançat molt lentament en la diversificació del consum energètic i en la transició cap a polítiques de sostenibilitat.

En el cas espanyol, a més de postposar-se la solució al dèficit energètic, actualment assistim al deteriorament de les centrals nuclears més antigues (construïdes, com la de Garoña, en 1970, és a dir, al tardofranquisme), mentre les energies alternatives com ara la solar i l'eòlica -malgrat el notable increment durant la darrera dècada- aporten un percentatge encara molt insuficient ja que a penes superen un un 35% de la demanda d'electricitat.

L'economia espanyola pateix un greu problema energètic, ja que estem parlant del segon estat generador d'energia eòlica al món i el primer d'Europa en energia solar fotovoltaica... el problema és que els alts percentatges que se solen citar sobre quant es cobreix amb renovables es refereixen a la part de generació elèctrica que prové d'aquestes fonts. Com és sabut, l'electricitat és una font d'energia secundària, que es genera a partir de les diverses fonts primàries (carbó, petroli, gas natural, nuclear, hidràulica, eòlica, solar ...). Però els percentatges d'electricitat generats mitjançant renovables són enganyosos, ja que els combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural), a més d'utilitzar-se en la generació d'electricitat, cobreixen de manera directa importants necessitats energètiques en el transport o la calefacció.


Per això, és molt més rellevant saber quin percentatge de les nostres necessitats totals d'energia es cobreix a partir de les diferents fonts primàries. En fer-ho, amb dades de 2008, el panorama canvia radicalment. En realitat, els hidrocarburs (petroli i gas natural) segueixen cobrint al voltant del 70% de les necessitats energètiques espanyoles, un 47'6% el petroli i un 24'3% el gas natural. Els inconvenients d'aquesta dependència del petroli són ben coneguts. El gas natural no presenta una veritable alternativa al petroli, ja que el seu preu està molt vinculat al d'aquest.


La quasi total dependència exterior en l'abastament d'hidrocarburs fa que el seu cost equivalga al 50% de l'enorme dèficit comercial espanyol. També provoca una dependència exterior del 80% de les nostres necessitats d'energia primària (el petroli, el gas natural i part del carbó), davant d'un 50% com a mitjana en la Unió Europea, aproximadament.


No hauríem de menystenir la importància d'aquests temes per al funcionament de l'economia espanyola. Els inputs energètics són un requisit tan imprescindible per a l'activitat econòmica com els laborals, estan presents en pràcticament tots els sectors, i alguns són intensius en la seua utilització. Els efectes negatius d'un model energètic defectuós, com l'espanyol, sobre la competitivitat internacional de les nostres empreses o sobre l'atractiu del país com a destinació de les inversions estrangeres són considerables.


El 20% de les nostres necessitats energètiques que produïm domèsticament prové del carbó (part s'importa), les energies renovables i la nuclear. El carbó cobreix el 9'8% de les necessitats energètiques espanyoles. Per desgràcia, el carbó asturià és de baixa qualitat i costós d'extreure. Només és viable econòmicament amb el suport públic, de manera que des del segle XIX s'han enterrat ingents recursos en mantenir-lo. És un error en el qual encara avui es persisteix. El seu caràcter altament contaminant també ho fa poc aconsellable. No obstant això, les reserves mundials són grans i podria recuperar atractiu si es perfeccionen les tècniques per corregir els seus efectes sobre el medi ambient, com la captura i emmagatzematge subterrani del carboni.

Les energies renovables (hidràulica, solar, eòlica ...) només cobreixen, com hem dit, el 35% de les necessitats elèctriques però són, amb tot, el futur. Però, donat el seu insuficient nivell de desenvolupament tecnològic actual, no estan en condicions encara de fer front a les necessitats d'energia de les societats desenvolupades, si més no sense que aquestes canvien dràsticament la seua forma de vida (cosa poc viable a curt termini). Aquest context ha portat a tornar a apostar per l'energia nuclear a països com França, el Regne Unit o Finlàndia. A Espanya, des de 1983 existeix una moratòria nuclear que impedeix construir noves centrals, encara que persisteixen set grups en cinc centrals ja construïdes encara en funcionament. Aquestes centrals residuals, però, cobreixen avui més del 20% de les necessitats energètiques.

Aquesta modalitat d'energia presenta avantatges, com l'absència d'emissions a l'atmosfera, l'ésser estable, barata i poder-se generar en el propi país. No es poden ignorar els inconvenients en forma de residus de llarga durada i riscos (encara que mínims, potencialment molt perjudicials) d'accident. Assenyalen, però, els experts que les noves centrals de tercera generació són més fiables i eficients, així com que els residus potser puguin reutilitzar en el futur. No deixa, en qualsevol cas, de ser una postura hipòcrita (i molt cara) importar de França l'energia que generen amb les seves centrals nuclears, algunes d'elles situades a pocs quilòmetres de la nostra frontera.

El debat nuclear, malauradament, s'ha reobert arran dels problemes que s'estan vivint, encara, al Japó. Si la vida útil de les centrals es fixa en els 40 anys, com sembla la postura oficial, les autoritzacions d'operació venceran entre 2012-2027 i una central triga entre 10-12 anys a ser construïda. Si no podem prescindir encara d'aquesta energia i ens permetem concedir-nos un marge de temps per a la transició cap a les renovables, potser és millor utilitzar l'energia nuclear racionalment, en comptes d'allargar la vida d'unes centrals construïdes fa tant de temps.

També podem comptar, en un futur que esperem pròxim, amb algunes de les noves tecnologies en desenvolupament com l'energia de la mar (onades, corrents, marees, eòlica) o la fusió nuclear en lloc de la fissió que ara s'utilitza (amb un combustible inesgotable, residus de baixa intensitat i una reacció més segura, però encara no desenvolupada).

Una altra dada negativa, és que el 2010, segons l'Agència Europea del Medi Ambient, Espanya ha superat en emissions de CO2 a l'atmosfera més del 20% dels nivells permesos al Protocol de Kyoto, malgrat la caiguda dels tres darrers anys degut a la crisi industriali econòmica. Això situa Espanya entre els països més incomplidors i un dels que es veu obligat a destinar més fons a la compra de drets d'emissió.



EL PRINCIPI DE LA FI DEL PETROLI: la corba de Hubbert

Les grans quantitats de cru dipositades en el subsòl del planeta, sobretot, als països menys afavorits han fet possible l’enorme desenvolupament demogràfic, econòmic i social de les societats occidentals. Malgrat això, els experts coincideixen: el planeta està entrant en una nova era en la qual l’exploració i extracció de l’or negre no serà tan rendible. La tendència alcista del preu del cru és imparable, però encara hi ha temps per a desenvolupar una estratègia energètica mundial alternativa.

Si en els últims 150 anys l’home ha pogut desenvolupar la societat industrial ha estat gràcies a trobar-se amb una herència insospitada i irrepetible: centenars de milers de milions de tones d’hidrocarburs atrapats en el subsòl del planeta, resultat de processos geològics fortuits que al llarg de milions d’anys fosilitzaren l’energia solar emmagatzemada en immenses quantitats de microorganismes prehistórics. El petroli ha estat, sense cap mena de dubte, el carburant per excel·lència del progrés econòmic de l’últim segle. Tot sembla indicar, malgrat això, que el món està a les portes d’un canvi de tendència sense precedents: de petroli abundant i barat a un subministrament cada vegada més car i escàs. Fins a bé entrat el segle XVII, les disferents civilitzacions humanes van viure i van progressar en la mesura en què van ser capaces d’aprofitar directament l’energia solar, ja fora en forma de cultius agrícoles, cremant llenya o aprofitant l’energia hidràulica i eòlica per a convertir-la en treball. El baix percentatge d’energia solar que podien captar posava un límit natural a la capacitat de reproducció i supervivència de la humanitat. Durant milers d’anys la població mundial es va mantenir més o menys constant al voltant d’uns pocs centenars de milions de persones i, no obstant això, a mitjan el segle xix es va iniciar una fase de creixement exponencial que ha dut fins als 6.200 milions i a duplicar l’esperança de vida. A mitjan segle podrien aconseguir-se els 9.000 milions. Què va fer possible aquesta explosió demogràfica després de milers i milers d’anys d’estabilitat? Què va ocòrrer a mitjan el segle XIX que va disparar aquest creixement?

No pot atribuir-se una causa única a un fet d’aquesta magnitud, resultat d’una acumulació de processos madurats al llarg de segles, però, si s’analitza en detall, es veurà que hi ha una causa física que va habilitar els altres factors: la humanitat va passar de viure del flux d’energia solar que arriba a la Terra a viure de l’explotació de recursos fòssils acumulats en períodes geològics molt anteriors.Tot va començar a canviar a la fi del segle XVIII, quan el carbó va proporcionar energia a les màquines de vapor que van iniciar la veritable Revolució Industrial, però molt especialment a partir de 1850, quan es van posar en producció els primers pous petrolífers a Pennsylvania (EE UU). Amb el carbó, el petroli i el gas natural la humanitat va descobrir que els límits al creixement no els fixava ja la quantitat d’energia solar captada en cada generació, sinó la velocitat a la qual podien extreure’s els recursos energètics fòssils, que al llarg de l’últim segle s’han convertit en el combustible vital de la nostra civilització. El 90% de l’energia que el planeta consumeix és fòssil. Del consum energètic mundial, el petroli representa al voltant d’un 40%; el carbó, un 26%, i el gas natural, un 24%. L’energia nuclear (7%) i la hidràulica (3%) cobreixen la resta. El 66% del petroli que s’extreu es crema per a moure més del 90% dels mitjans que s’empren avui per a transportar persones i mercaderies. L’anomenada revolució verda, que ha cuatriplicat la productivitat agrícola, consumeix el 17% de la producció mundial d’or negre: els camps s’han convertit en esponjes en les quals es vessen fertilizants i pesticides per a fer créixer aliments. Literalment, mengem petroli: per a produir un quilo de carn bovina es consumeixen set litres de cru. I el que no es gasta en transport o aliments s’utilitza per a fabricar plàstics, productes químics o farmacèutics, per a moure la maquinària industrial, escalfar-se o generar electricitat.La viabilitat de la societat industrial actual i la continuïtat dels seus avanços científics, econòmics i socials depèn en gran mesura de la disponibilitat creixent d’una font energètica flexible, abundant i fins a fa poc fàcil d’obtenir, però finita. Així i tot, el ser humà actua com si la manera de vida consumista que ha acompanyat a la industrialización fos un dret adquirit per temps indefinit i un objectiu extensible a bona part de la població mundial: es gaudeix de l’herència geològica com si d’una renda vitalícia es tractés.


El consum mundial de petroli sobrepassa els 12.000 milions de litres al dia, i segons les directrius de la Política energètica nacional nord-americana, elaborada al maig de 2001 sota la direcció del vicepresident Cheney, per a mantenir les actuals taxes de creixement econòmic i de població el món necessita augmentar el seu consum de cru en un 2,1% a l’any. Fins a quan serà possible mantenir una extracció creixent d’un recurs finito i no renovable? Tard o d’hora, el petroli s’esgotarà, i amb ell, el combustible que ha mogut i mou els engranatges del comerç mundial i del creixement econòmic, condició imprescindible per a la continuïtat de l’economia de mercat que avui regeix les destinacions d’un món globalizat.Per sort, l’herència rebuda és immensa, i des dels inicis de l’era industrial no s’ha consumit encara la meitat del petroli acumulat. Per tant, el seu inevitable esgotament està llunyà, però cal afrontar que el planeta està a les portes d’un fenòmen que pot provocar un canvi econòmic i social sense precedents: el pic de la producció mundial de cru. Es podrà extreure per molt temps, però cada vegada a un ritme menor i a un cost major.


La extracció de petroli està subjecta a condicionantes geogràfics i geològics ineludibles. En primer lloc, cal trobar-ho mitjançant un procés d’anàlisi geològic i costoses perforacions. Lògicament, són les borses majors les primeres que es descobreixen i s’exploten. A mesura que queda menys cru per descobrir, resulta més difícil trobar nous jaciments, i les troballes són de menor entitat. La corba de descobriments va aconseguir el seu màxim en els 60, i malgrat el gran esforç realitzat a partir dels 70 aplicant les més modernes tècniques d’exploració sísmica, mai es van tornar a aconseguir els èxits del passat. Des de 1980 cada any es consumeix més petroli del que es troba, i arribarà un moment en què els costos d’exploració superin el valor esperat dels descobriments. A partir de llavors resultarà econòmicament inviable seguir explorant: descobrir tot el petroli implicaria realitzar un nombre il·limitat de perforacions, la gran majoria fallides. Per una altra part, una vegada trobat un jaciment, el que primer s’extreu és el cru més fàcil d’obtenir i que sol ser també el de millor qualitat. Al perforar un pou, inicialment raja el petroli de menor densitat per la pròpia pressió del gas que sol acompanyar-li. Quan disminueix aquesta pressió natural, ho fa també la producció del pou, i per a mantenir-la cal injectar gas o aigua a pressió perquè ascendeixi el petroli més dens. A la llarga, s’aconsegueix un punt en el qual per a obtenir un barril de petroli convencional cal consumir una quantitat equivalent d’energia i en aquest moment el pou deixa de ser rendible, independentment del preu de mercat del cru. Tot això fa que la corba de producció d’un pou, d’un jaciment, d’un país, i per tant del món, tingui inevitablemente una forma de campana, l’anomenada corba d’Hubbert, aconseguint-se el punt màxim quan s’ha extret aproximadament la meitat del contingut recuperable. La part ascendent de la campana representa un període de producció en augment a un cost relativament baix: la fase viscuda. En la descendent que molt probablement comenci aviat, decreix la producció i els costos són cada vegada majors.En 1956, M. King Hubbert, llavors director del laboratori de prospecciones de Shell, va estudiar les corbes de descobriments i producció de petroli en EE UU, i va concloure que aquest país aconseguiria el punt de màxima producció entre 1966 i 1972. Encara que en la seva època aquestes prediccions van ser ridiculizadas i oblidades, la producció nord-americana va aconseguir el seu màxim en 1970 i ha anat descendint any després d’any. Malgrat les enormes inversions i els avanços tècnics aplicats des de llavors, la seva producció actual és inferior a la meitat del seu màxim, una quantitat similar a la qual produïa en 1940. Alguns discípuls, principalment Collin Campbell i Kenneth S. Deffeyes, han aplicat tècniques similars per a estimar el punt de màxima producció mundial. Segons ells, és molt probable que s’hagi aconseguit ja la màxima producció de petroli convencional (la producció mundial està estancada des de 2000).


La certesa d’aquest procés ha estat corroborada per l’experiència acumulada en EUA, que, sent el territori més explorat i més explotat del planeta, és un bon model del que es pot esperar en un futur a escala mundial. No hi ha raó per a pensar que el que ha ocorregut allí no es vagi a reproduir globalmente. Tot i que no resulta fàcil predecirlo amb precisió, en la comunitat científica, geològica i petroliera s’està aconseguint un consens que situa el punt de màxima producció mundial a la fi d’aquesta dècada o a mitjan la següent. Els més optimistes, en general economistes, creuen que pot allargar-se alguna cosa més, potser una altra dècada, per l’explotació de jaciments atípicos que l’alça de preus pot convertir en rendibles.


Inundem els camps amb fertilizantes i, literalment, mengem petroli: per a produir un quilo de carn de vaca es consumeixen set litres de cru. Tinguen raó uns o uns altres, el cert és que aquest és un horitzó el suficientment pròxim com perquè ens afecti directament, si no a nosaltres, als nostres fills. I també que, àdhuc en el millor dels supòsits, que l’extracció de petrolis pesats de les sorres bituminosas de Veneçuela o Canadà, de les regions polars o de les profunditats marines permetés mantenir una producció en augment, la tendència a l’alça dels preus és inevitable pels seus majors costos de producció. Les empreses d’exploracions petrolieres possiblement siguin les quals millor coneixen la dimensió del problema, i entre elles, Halliburton, una de les principals companyies del sector. El seu llavors conseller delegat i avui vicepresident de l’Administració Bush, Dick Cheney, ho va exposar amb claredat el 15 de novembre de 1999 en una conferència impartida en l’Institute of Petroleum de Londres: “S’espera de les companyies petrolieres que segueixin trobant i produint suficient petroli per a compensar els més de 71 milions de barrils que es consumeixen cada dia, i per a cobrir, a més, la nova demanda. Segons algunes estimacions, la demanda anual global creixerà al 2%, al mateix temps que la producció (…) caurà per motius naturals un 3%, en el millor dels casos. Això significa que per a 2010 necessitarem produir uns cinquanta milions de barrils diaris addicionals” que avui no tenim localitzats. (…) D’on sortirà tot és-et petroli?”, es preguntava Cheney. “Encara que moltes regions petrolieres presenten bones oportunitats, és en Orient Mig, amb dues terceres parts del petroli mundial i uns costos mínims d’extracció, on, en última instància, es troba el trofeu“, va respondre. Segons Cheney, les companyies petrolieres s’enfronten a un problema addicional, ja que “el truc consisteix, òbviament, a reemplaçar també beneficis“. “La majoria de les petrolieres obtenen la major part dels seus beneficis en àrees ja madures, i possiblement els sigui difícil reemplaçar els alts marges que obtenen en aquests barrils. Bona part del petroli que s’extreu en àrees noves té, òbviament, un alt cost i uns marges mínims“. Cheney confirmava l’anàlisi dels geólegs: el planeta s’endinsa en la segona part de la campana, menys petroli i més car.També Alan Greenspan, president de la Reserva Federal d’EUA, ho va advertir en un discurs en el Center for Strategic and International Studies de Washington el passat 24 d’abril: “El dramàtic increment dels preus dels futurs de cru i gas natural a sis anys vista que s’ha produït en els últims anys ha passat gairebé desapercebut (…). Sis anys és un període suficientment llarg per a buscar, descobrir, perforar i extreure petroli i gas, i per tant, els preus dels futurs a aquest horitzó poden considerar-se com indicativos dels preus reals a llarg termini“. Llevat que els geólegs, la indústria del petroli i els mercats de futurs estiguin tots equivocats, no queda més remei que acceptar que, per sobre de les típiques oscil·lacions degudes a fets coyunturales com les decisions de l’OPEP o la violència i els sabotatges contra pous petrolíferos a Irak, la por al fet que Al Qaeda es faci amb el cru saudí, la inestabilitat política a Veneçuela, Nigèria i Colòmbia i la crisi de la petroliera russa Yukos, la tendència a l’alça del preu del cru és irreversible. Si s’observa l’evolució dels preus del petroli en els últims 50 anys actualitzats a 2003, s’aprecia que, àdhuc després de les recents pujades, els preus actuals ja estan fregant per poc per sota el màxim històric de 80 dòlars el barril (uns 72 euros al canvi actual) que van aconseguir en 1981 (en dòlars de 2003). Això significa que, només amb tornar als nivells d’aquell any, el petroli podria col·locar-se a uns 80 dòlars el barril. No és d’esperar que això ocorreixi a curt termini perquè els mercats no solen funcionar així. Suposem, no obstant això, que ocorregués al llarg d’una dècada en la qual és probable que sorgeixi un desajustament permanent entre oferta i demanda, i que la inflació, empesa pel previsible augment del petroli, se situï en promig al voltant del 4% anual. Si al final de la dècada ha de recuperar-se el màxim històric, el preu nominal del barril hauria de situar-se llavors bastant per sobre dels 100 dòlars. Això, suposant que no es deslligués cap psicosi d’escassesa, si van confirmant-se les prediccions de la corba d’Hubbert.


Tampoc és d’esperar que aquest increment seguesca una línia recta. Hi haurà moments en què els preus flaquejen pels inevitables períodes de recessió que els propis augments desencadenin i per les mesures d’estalvi energètic que, a bon segur, influiran. Tot apunta, no obstant això, al fet que la tendència subjacent serà forçosament a l’alça, de recessió en recessió. El món ja va passar per una experiència similar a principis dels 70 quan en set anys el preu del cru es va multiplicar per 10, provocant dues recessions i mesures d’estalvi energètic que van fer que per primera vegada en la història disminuís el consum. A partir de 1982, no obstant això, el consum va tornar a créixer, al mateix temps que els preus, en termes reals, descendien als nivells anteriors a la crisi. No és probable que aquest comportament dels preus torni a repetir-se en la pròxima dècada, ja que va ser a causa del gran excedent de capacitat que tenien llavors els països de l’OPEP i a la incorporació al mercat de països no pertanyents a aquesta organització. En la situació actual no existeix tal excedent i molt aviat la producció dels membres d’aquesta organització serà l’única que no hagi entrat en declivi. Una altra circumstància que diferencia la situació actual dels 80 és el paper que juga el dòlar en el sistema monetari internacional i l’engreixat dèficit exterior que ha acumulat EUA en les dues últimes dècades. Les pujades dels 70 van generar enormes dèficits als balanços comercials dels països importadors, que es van veure obligats a contreure grans quantitats de deute extern, una situació que només van superar després de diversos anys d’hiperinflació i després d’orientar les seves economies cap a l’exportació. EUA no va tenir aquest problema perquè llavors era gairebé autosuficient, però a partir de 1983, quan va tornar a disparar-se el consum i amb els seus pous en ple declivi, va començar a dependre cada vegada més del petroli importat i a acumular dèficit comercial fins al mig bilió anual dels tres últims anys. Per una altra part, per a evitar que creixés el seu deute extern, molts països en desenvolupament van basar el seu creixement en les exportacions com mig per a obtenir els dòlars necessaris per a adquirir petroli, i només el mercat nord-americà té volum suficient per a absorbir totes aquestes exportacions, la qual cosa va incrementar més encara el dèficit comercial nord-americà.

TEMA 11.- UN MÓN BIPOLAR (4t. ESO)

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, el món estava dominat per dues grans potències: els Estats Units i la Unió Soviètica que, en poc de temps, van passar de ser aliats contra les potències de l'Eix a enfrontar-se d'una forma indirecta en una política de blocs que va dur a l’alineament de nombrosos països del món a l'àmbit capitalista nordamericà (de propietat privada) o al comunista soviètic (de col·lectivisme estatal).




1. Els Estats Units, líder del món capitalista

1.1. L’afermament de la potència nord-americana.- El predomini dels EUA descansava sobre tres pilars: la superioritat tecnològica i econòmica, el prestigi polític i la potència militar. La seua actuació es va centrar en dos objectius: mantenir la supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista.
1.2. L’evolució política .- A partir de 1960, la superioritat dels Estats Units al món va començar a erosionar-se. En l’àmbit econòmic, va haver d’afrontar la competència d’Europa i del Japó. A escala social, es va evidenciar l’existència d’un sector ampli de pobres i marginats, així com un problema de discriminació racial respecte a la població negra. En el pla polític, va augmentar el temor a l’URSS, posseïdora de míssils capaços d’arribar al territori nord-americà.
1.3. L’“American Way of Life”.- L’hegemonia nordamericana se sostenia també en la creença sobre la superioritat de la seua manera de vida, basada en l’abundància i el consum. Però la societat de l’abundància tenia el seu costat fosc: sectors socials amplis quedaven exclosos de l’opulència. Als anys seixanta aquest model social va ser contestat, les organitzacions de població negra es van radicalitzar i la joventut es va revoltar contra els valors imperants, mente els EUA també van veure contestada la seua hegemonia en l’àmbit internacional.




2. L’Europa occidental (1945-1973)

2.1. La reconstrucció d’Europa.- Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats. A l’Europa occidental es van prendre mesures i es van crear organismes per garantir la reconstrucció postbèl·lica. Un pas per a la reorganització econòmica europea va ser la creació d’una entitat econòmica de col·laboració supranacional. Així, el 25 de març de 1957, diversos països van signar el Tractat de Roma, que va donar origen a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).
2.2. Els anys del creixement econòmic.- Als anys cinquanta, l’Europa occidental va iniciar un període de creixement econòmic. En general, es va viure una millora de la renda per habitant, una puja dels salaris i uns índexs baixos d’atur. Molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors tradicionals van donar pas a les noves indústries. El desenvolupament es va veure acompanyat per la intervenció de l’Estat en matèria econòmica i es va produir la incorporació de la dona al treball.
2.3. La democràcia a Europa: l’Estat del benestar.- El creixement econòmic va anar acompanyat a l’Europa occidental per la consolidació de sistemes polítics democràtics. Les forces polítiques més representatives s’agrupaven en dues tendències: els conservadors i els socialdemòcrates. El model europeu es caracteritza per una més gran protecció social de l’Estat (Estat del benestar). A finals dels anys seixanta van sorgir a Europa moviments alternatius que van plantejar noves reivindicacions: antibel·licisme, ecologia, feminisme, etc.




3. El Japó, una potència asiàtica

3.1. L’ocupació americana.- Després de la rendició en la Segona Guerra Mundial, el Japó va ser ocupat per les forces nordamericanes, que van establir un sistema polític inspirat en les democràcies occidentals. Davant la por d’una expansió comunista a la zona del Pacífic, els Estats Units van veure en el Japó el seu millor aliat asiàtic. Per aquest motiu, els nordamericans van fomentar la seua ràpida recuperació econòmica i li van retornar la sobirania perduda.
3.2. El miracle econòmic.- A la fi del conflicte bèl·lic, el Japó estava destrossat econòmicament i moral. Però, en menys de vint anys, es va convertir en la segona potència econòmica mundial. Aquest “miracle japonès” s’explica per diversos factors: l’ajuda dels Estats Units, la no existència de despeses militars, la coexistència de grans grups industrials i financers que controlaven els sectors bàsics de l’economia, una elevada inversió, molta innovació tecnològica, la superabundància de mà d’obra i, per últim, la poca cobertura social.
3.3. Les particularitats del model japonés.- El creixement ràpid de la industrialització en un país sense matèries primeres ha comportat que el model japonés tinga unes particularitats diferents d’altres països capitalistes. En primer lloc, el Japó presenta una de les densitats urbanes més altes del món. En segon lloc, la tradició japonesa exigeix una disciplina de treball molt rigorosa, que comporta una alta productivitat. En tercer lloc, els treballadors de les grans empreses disposen d’un treball assegurat per a tota la vida, cosa que afavoreix la lleialtat a l’empresa.




4. La Unió Soviètica, una gran potència

4.1. La reconstrucció econòmica.- En els quatre anys següents al final del conflicte bèl·lic, l’URSS va reconstruir la seua economia i va assolir el nivell de producció anterior a la guerra. Es va donar prioritat a la indústria pesant, a la d’armament i a les comunicacions. En l’agricultura, van continuar amb les col·lectivitzacions, alhora que es desenvolupava la mecanització. El creixement econòmic va ser innegable, però va originar un model molt desequilibrat.
4.2. La societat soviètica.- La societat soviètica presentava dos grups socials: el format per assalariats i llauradors cooperativistes, i el dels treballadors intel·lectuals i professionals amb algun privilegi... La veritable classe dominant la formaven aquells grups que tenien el poder polític, especialment els vinculats al Partit Comunista. El conjunt de la població va assistir paulatinament a una millora del nivell de vida, sobretot a partir de 1956.
4.3. La desestalinització de l’URSS.- La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a l’URSS. En el XX Congrés del PCUS, el 1956, es van reconèixer els greus errors del període anterior. L’arribada de Khruixtxov al poder va imposar un programa nou de reformes. En la política exterior, es va obrir el camí a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diverses vies per a la construcció del socialisme. Les reformes iniciades per Khruixtxov es van paralitzar el 1964 i ell va ser substituït. Es va fer secretari general del partit comunista a Breixnev. Es va tornar a imposar un control ideològic estricte.


5. L’expansió del comunisme

5.1. Les "democràcies populars" de l’Europa de l’Est.- Els estats de l’Europa oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats amb l'eufemisme de “democràcia popular” que van desenvolupar programes de reconstrucció i, durant la guerra freda, no van poder dissimular el seu alineament amb la Unió Soviètica transformat en un domini absolut amb la intervenció de l'exèrcit de l'URSS (revoltes a Hongria en 1956 i primavera de Praga el 1968). A partir de 1947, la pressió dels EUA, exercida a Europa amb el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. L’URSS va forçar els comunistes de les democràcies populars a alinear-se amb la política exterior soviètica. Com a conseqüència, els països controlats per l’URSS es van integrar al COMECON, una espècie de “mercat comú” de l’àrea soviètica que mai va acabar de funcionar i al Pacte de Varsòvia (per a la col·laboració militar sota control soviètic i la RDA va esdevindre l'estat de les tres mentides: ni república, ni democràtica, ni alemanya, perquè era un satèl·lit dels soviètics com la resta de països de l'Est).
5.2. La influència del model soviètic.- El model soviètic va resultar atractiu per als països sense tradició democràtica i amb problemes econòmics i socials. A l’Amèrica Llatina, el triomf de la Revolució cubana, el 1959, es va convertir en el model dels moviments revolucionaris. A l’Àsia, la influència comunista es va estendre a Corea, a Indoxina i a la Xina. A l’Àfrica, alguns estats del Magrib van adoptar règims socialitzants mentre la influència soviètica s’estenia a Etiòpia.


6. Crisi econòmica i política als països industrialitzats

6.1. La fi del creixement: la crisi del 1973.- L’economia dels països occidentals industrialitzats va tenir una greu crisi en el període 1973-1974. Els orígens d’aquesta crisi són molt complexos ja que el 1973 es va produir la crisi del petroli per la pujada de preus dels països de l'OPEP i únicament les empreses més fortes van poder sobreviure, donant lloc a una major concentració del poder econòmic. A més, per rebaixar els costos fiscals i salarials, algunes empreses es van traslladar a països del Tercer Món, iniciant-se així el procés de deslocalització industrial que ha arribat fins l'actualitat.
6.2. Europa enfront de la crisi.- A l’Europa occidental, la crisi va desestabilitzar les polítiques socials i econòmiques d’anys anteriors. Els primers anys de la crisi, els governs socialistes o socialdemòcrates es van recolzar en una forta intervenció de l’Estat per generar ocupació i reactivar l’economia amb la conseqüència de l'increment de la inflació i de l'atur. El fracàs d’aquesta política va dur al poder els governs conservadors. Finalment, es va optar pel projecte d’unitat europea amb l'entrada de nous països.
6.3. Crisi i reorientació de la política exterior dels Estats Units (1973-1988).- La crisi econòmica va afavorir l’agreujament de la tensió internacional i el paper hegemònic dels Estats Units va començar a esquerdar-se. El 1973, els nord-americans van haver de retirar-se del Vietnam, i el 1979, la guerrilla sandinista va prendre el poder a Nicaragua. El 1981, el nou president nordamericà, Ronald Reagan, va anunciar el rearmament i va reafirmar la seua política exterior intervencionista, abandonant la política de distensió, mentre l’URSS va apostar per fer costat als sectors dissidents dels països comunistes.


7. Crisi i afonament del comunisme

7.1. Els problemes del model soviètic.- Durant dècades, l’URSS va ser la segona potència militar del món i el referent per a molts països, però la seua economia tenia problemes molt greus i el nivell de vida de la seua població era baix. Així la imposició del model soviètic a tota l’Europa de l’Est es va dur a terme amb molts problemes perquè es volia aparentar unanimitat.
7.2. Les reformes de Gorbatxov.- El 1985, Gorbatxov va ser elegit secretari general del Partit Comunista de l’URSS i va iniciar un procés reformista per fer front als problemes: en l’àmbit econòmic va proposar la reestructuració o perestroika (o pla per revitalitzar l’economia i augmentar la producció de béns de consum) i, en el terreny polític, la transparència o glasnost (suprimint la censura i introduint certes llibertats que anunciaven la futura democratització). Es va suprimir el monopoli polític del Partit Comunista i el 1990 es van convocar les primeres eleccions lliures.
7.3. La desaparició del bloc de l’Est.- El moviment reformista es va iniciar a Polònia, on unes eleccions van ser guanyades pel sindicat catòlic Solidaritat, enfrontat al Partit Comunista. El moviment reformista acabaria amb els règims comunistes a l’Europa de l’Est, ja que l’exemple polonés va ser seguit per la caiguda dels règims comunistes d’Hongria, Txecoslovàquia i Bulgària, encara que els esdeveniments més importants van tenir lloc a l’Alemanya Oriental (la RDA) on el novembre de 1989 es va aconseguir l’obertura del Mur de Berlín.
7.4. La dissolució de l’URSS.- Les reformes de Gorbatxov van suscitar l’oposició dels sectors més immobilistes del PCUS, que no volien perdre el monopoli del poder i els seus antics privilegis. L’agost del 1991 aquests sectors van protagonitzar un colp d’Estat militar a Moscou, que va ser vençut per la resistència de la població russa quan Boris Ieltsin va decretar la supressió del règim comunista i va dissoldre el PCUS, va reconéixer la independència de les repúbliques bàltiques, d’Ucraïna i Bielorússia, mentre desapareixia l’URSS al quedar dividida en 15 repúbliques independents. Gorbatxov, desprestigiat dins de l'URSS per ser el darrer president comunista i valorat a l'exterior per possibilitar el final de la guerra freda, va dimitir del seu càrrec el 1991.

DEMOCRÀCIA I DEFICIÈNCIES (1978-2011)

De vegades, o quasi sempre, els partits polítics grans, és a dir, el PP i el PSOE, donen sensació de retorn a l'Espanya decimonònica de la Restauració, del tornisme (Cánovas-i-Sagasta / González-i-Aznar, Maura-i-Canalejas / Zapatero-i-Rajoy...), el pessebrisme en el repartiment de càrrecs i prebendes (a la Universitat, a les caixes d'estalvi encara que això s'acaba, a les mancomunitats i societats mixtes creades tal vegada per "col·locar" els seus, etc.), del caciquisme en definitiva...

De tota manera, com diu Ignacio Sotelo, aquesta Espanya democràtica actual és preferible a la dels anys vuitanta de la transició i jo afegiria que, per suposat, també a la de tots els temps, incloent-hi el Sexenni Democràtic i, fins i tot, la convulsa Segona República on es confonien Eleccions Generals amb municipals (al febrer del 36) i a l'inrevés (a l'abril del 31)... però, tal vegada, l'únic que no compartisc és que la legislació actual premie els partits "nacionalistes": en primer lloc, perquè al dir nacionalistes sempre ens referim al PNB i a CIU (quan de partits nacionalistes espanyols també n'hi ha, i molts), i en segon lloc perquè la Llei d'Hondt sempre premia els partits majoritaris, és a dir, al PNB al País Basc, a CIU a Catalunya, al PSOE a Andalusia o al PP a Castella-Lleó, però no per ser de dretes, d'esquerres i/o nacionalistes, sinó, simplement, per això mateix, per ser majoritaris a les seues respectives circumscripcions electorals.

La resta de l'article em sembla perfecte: l'actual funcionament dels partits està caduc i caducat, i la política partidista interna de les actuals formacions polítiques es pot qualificar de qualsevol cosa, exceptuant el concepte de democràtica... És més, el dèficit democràtic que patim i sempre hem patit a l'Estat espanyol naix quan els partits majoritaris aconsegueixen majories absolutes que els permeten abusar del poder, dels tres poders tan poc separats des de la mort de Montesquieu (Alfonso Guerra dixit!), i abusen perquè abusar vol dir usar els fons públics en actes i activitats partidistes, com ara les ridícules inauguracions dels dies previs als inicis de les campanyes electorals, de l'ocupació salvatge dels mitjans de comunicació públics i privats, del nepotisme en l'adjudicació de llocs de treball públics o d'activitats privades finançades amb diners públics, així com les fundacions paral·leles que acompanyen tots els partits i que són, en la majoria dels casos, cortines de fum per al finançament de les activitats partidistes i la compra de voluntats privades... Tot molt legal i avalat per la lentitud d'una justícia al ralentí que, degut a la seua escassa velocitat, tots donem per injusta des de les declaracions de Pacheco, ex-alcalde de Jerez (Xerès en quin idioma és? Català/valencià, perquè de castellà/andalús... res de res ).

Tot això ja passava a l'Estat espanyol a finals del segle XIX i ha continuat passant durant tot el segle XX, per suposat que amb honroses excepcions, però això no és excusa per a que continue passant ara mateix. Avui per exemple, s'ha aprovat al Congrés de Diputats la participació de l'Estat en les accions bèl·liques contra el règim de Gadafi a Líbia i, per això mateix, perquè estem en democràcia, tots els ciutadans tenim dret al pluralisme, és a dir, a escoltar i/o llegir els arguments a favor d'aquesta decissió majoritària i, al mateix temps, no caldria oblidar-ho, tots els arguments en contra, que en són molts... però tots ens preguntem: tindran les mateixes facilitats per ser explicats als mitjans de comunicació majoritaris o, ans al contrari, seran ignorats, minimitzats i ningunejats com tot allò que no fa olor a bipartidisme? Ací rau, precisament, el dèficit democràtic de l'Estat espanyol, en que no es deixa créxier l'herba més enllà de la gran coalició PPSOE... sempre sota l'excusa que tot allò que diuen altres no té cap interès (periodístic?, polític?, ideològic?, partidista?).



TRIBUNA: IGNACIO SOTELO (El País)

La mayor deficiencia de la España democrática

El carácter poco democrático de los partidos es el punto en que conecta la España de hace 30 años con la actual: listas cerradas y un sistema electoral proporcional injusto que favorece al bipartidismo y al nacionalismo

A pesar de que la España actual y la que condujo al golpe fallido del 23-F sean tan diferentes, obviamente mucho mejor la de hoy, algunas coincidencias, sin embargo, debieran dar qué pensar. La más llamativa es, sin duda, el grado de descrédito que han alcanzado los respectivos presidentes de Gobierno, Adolfo Suárez y José Luis Rodríguez Zapatero, pero la diferencia más reconfortante es que, pese a que de nuevo se amontonen los juicios catastrofistas sobre la inviabilidad de la economía española, o la desmembración de España, esta vez nadie piensa en una salida que no se acople a la Constitución: la democracia representativa parece por ahora consolidada.

Pese a que la credibilidad de Felipe González se mantuviese tres legislaturas casi impoluta y la de su predecesor, Leopoldo Calvo Sotelo, se derrumbase de resultas del golpe antes de dos años, en realidad, nada tendría de extraño que no se hayan completado dos legislaturas y la confianza en el presidente y en el partido que lo sostiene se deterioren a gran velocidad. Lo mismo le ocurrió a Suárez que en menos de dos años a partir de una enorme popularidad descendió a mínimos, teniendo que enfrentarse a una fuerte hostilidad en su propio partido, en la oposición socialista, en las Fuerzas Armadas, incluso en el Rey al que debía su posición.

Aunque luego probablemente se arrepintiese, Aznar introdujo el precedente que bien hubiera merecido afianzarse, de que habría que limitar a dos legislaturas al presidente de Gobierno. Muchas tensiones y sinsabores se hubiera ahorrado el PSOE, y con él, los españoles, si Rodríguez Zapatero lo hubiera adoptado. Una de las virtudes de la democracia es que sustituye a los gobernantes sin provocar conflictos ni vacíos de poder. Donde esta falla, como ocurre en los partidos políticos, la persona que por su cargo monopoliza el poder suele designar de hecho al sucesor.

Para que el líder no se eternice, manejando las ventajas que proporciona su posición, no son pocos los que recomiendan limitar los periodos, como ya en 1951 prescribió una enmienda a la Constitución en Estados Unidos. En México, en la época de dominio del PRI, el presidente designaba libremente a su sucesor, el dedazo, como hizo Aznar con el suyo, pero con un mandato limitado a un sexenio.

Cierto que no se necesitaría este tipo de recambio automático, si en los partidos funcionase la democracia interna y fuesen los órganos establecidos los que efectivamente, juzgando únicamente sus cualidades, eligiesen a los candidatos. Desde una perspectiva democrática resulta patética la opinión unánime de los directivos del PSOE de que, solo si el presidente renuncia a presentarse, la sucesión se abre, sin que nadie se atreva a valorar la decisión que en la más estricta intimidad y con el mayor secreto tome Rodríguez Zapatero. Felipe González ha señalado lo evidente, que, en todo caso, este comportamiento se salta las normas establecidas.


Está claro el papel de los partidos en el deterioro de los Parlamentos, las universidades y la justicia

El carácter poco democrático de los partidos, para decirlo de la manera menos hiriente posible, es el punto en que más claramente conecta la España de hace 30 años con la actual. Tras la muerte del dictador, fracasado el intento de organizar asociaciones políticas dentro de las estructuras del movimiento, la fracción reformista del franquismo impuso en las Cortes la última Ley Fundamental, la de la Reforma Política, que convirtió a España en una "monarquía parlamentaria" con dos Cámaras elegidas por sufragio universal, única forma de salvar la Monarquía que había instaurado Franco con el propósito de perpetuar su régimen.

Ahora bien, para celebrar elecciones con apariencia de democráticas, se necesitan partidos y tuvieron que improvisarse, uno, la UCD, desde el Gobierno y muchos otros, la llamada sopa de siglas, desde una sociedad civil por completo desarticulada. El único partido de la oposición con algún arraigo social era el comunista, pero por principio, nada democrático en su organización interna, férreamente controlado por su secretario general, Santiago Carrillo. El PSOE renovado estaba aún dando los primeros pasos en su refundación, haciendo encaje de bolillos para que el Gobierno no legalizase al PSOE histórico.

El hecho es que los partidos políticos surgen desde la cúspide, con un déficit democrático que muchos creímos que sería coyuntural -había que garantizar la gobernabilidad, mientras la sociedad se fuera adaptando a la convivencia democrática- pero que ha terminado por ser el factor principal de corrupción en la vida política española de los últimos 30 años. Y a ello ha contribuido de manera decisiva la ley electoral que dictó Adolfo Suárez con el objetivo de asegurarse la mayoría absoluta: listas cerradas y bloqueadas, sistema proporcional con correcciones de tal tamaño que lo desfigura por completo, al ser la provincia el distrito electoral, pero limitando el número de diputados a 350, lo que favorece a las que tienen menos habitantes en relación con las más pobladas. En suma, a nivel nacional, se beneficia a los dos primeros partidos a costa de los demás, y en la provincia a los partidos nacionalistas que con muchos menos votos pueden obtener más escaños que a partir del tercer puesto los partidos nacionales.

La confianza en el presidente y en su partido disminuye a gran velocidad

Con esta ley electoral, que con pequeñas modificaciones sigue en vigor, se llevaron a cabo las primeras elecciones del 15 de junio de 1977. El candidato a la presidencia del partido gubernamental fue el mismo presidente franquista que había dirigido la reforma desde el interior del régimen, sin tener siquiera el detalle de dimitir en el último minuto, como obligó a hacer a sus ministros. El partido gubernamental contó con el apoyo de los medios, la prensa del movimiento y sobre todo de la entonces única cadena de televisión pública, y en las provincias, donde la desarticulación social era aún mayor, el decisivo de los gobernadores civiles.

Con todo, los resultados fueron doblemente sorprendentes: el partido gobernante no consiguió la mayoría absoluta; el segundo partido más votado, no fue el Partido Comunista, sin duda el más arraigado en la sociedad, sino un PSOE recién renovado que parecía traer una brisa democrática rejuvenecedora. En la primera oportunidad que se les dio de manifestarse, los españoles imponen dos correcciones a la reforma oficial: por un lado, las Cortes elegidas se convierten en constitucionales, dispuestas a aprobar una Constitución claramente democrática que suponga el final de la legalidad franquista; por otro, al ser el socialista el primer partido de la oposición, nos libraba de la conjunción del franquismo reformista con el eurocomunismo, y entraba en el juego el PSOE, un partido todavía sin cuajar, pero del que se esperaba un aporte esencial a la democratización de España.

Hoy somos conscientes de que el lastre más pesado que arrastramos son los partidos políticos, totalmente desconectados de los ciudadanos. Ha quedado bien claro su papel en el deterioro de las instituciones, desde los Parlamentos, las universidades, a la justicia y al Poder Judicial, por completo incapaces de enfrentarse, paradójicamente, a los mismos problemas de entonces.

No se puede echar en saco roto las similitudes que se advierten entre los meses que precedieron al golpe y el último año. Si la primera crisis del petróleo puso de manifiesto la fragilidad de la industria surgida en la década anterior, la actual crisis ha puesto en cuestión el modelo productivo, sacándose de la manga una parodia de los Pactos de la Moncloa. Y el desconcierto que provocó en el Ejército el emerger del Estado de las autonomías, sin orden ni concierto, hoy está de nuevo en el ojo de mira de la sociedad española, pero ya no se identifica nacionalismo con izquierda.

Ignacio Sotelo es catedrático de Sociología. Su último libro es El Estado social.

JAPÓ: VOCABULARI NUCLEAR

El greu accident nuclear del Japó, com a conseqüència dels terratrèmols i els tsunamis de la darrera setmana, està provocant el debat nuclear a Europa però també a l'Estat espanyol on algunes centrals, com ara la de Garoña, estan acabant el seu període de vigència i, ara mateix, no sembla el més adient perllongar la seua vida productiva malgrat el dèficit energètic secular.

Aquest vocabulari nuclear d'El País us pot resultar útil per comprendre la magnitud de la tragèdia que, per moments, se va eixamplant:


Fusió del nucli: És un dany greu del nucli del reactor a causa d'un sobreescalfament. La fusió del nucli es produeix quan una fallada greu del sistema de la central impedeix l'adequada refrigeració del nucli del reactor. Sense aquesta refrigeració, els suports que contenen el combustible nuclear es rescalfen fins a arribar a fondre's. Aquesta situació suposa un gran perill ja que existeix el risc que el material radioactiu (el combustible nuclear) sigui emès a l'atmosfera. Així mateix, la fusió del nucli fa al reactor inestable fins que sigui reparat. (No confondre amb fusió nuclear, que és la reacció entre nuclis d'àtoms lleugers que condueix a la formació d'un altre nucli més pesat, en un procés que va acompanyat de l'emissió de partícules elementals i d'energia).


Reactor nuclear: Instal·lació en què s'inicia, manté i controla una reacció nuclear en cadena. Hi ha dos tipus: el reactor (nuclear) d'aigua a pressió, que és un reactor refrigerat amb aigua natural a una pressió superior a la de saturació, per impedir l'ebullició, i el reactor d'aigua en ebullició, que és un reactor refrigerat amb aigua natural, que es fa bullir en el nucli en una quantitat considerable.

Contenció: És l'estructura que conté el nucli del reactor. Està construït amb parets de formigó armat i acer.

Atuell: Recipient que conté el nucli d'un reactor nuclear, amb les beines de combustible, el reflector, l'aigua radioactiva, part del refrigerant i altres components.

Beina del combustible: Coberta que conté les barres de combustible. És un recipient hermètic que alberga el combustible nuclear. Impedeix la sortida dels productes de la fissió i garanteix la resistència mecànica que assegura la integritat del combustible. Estan col.locades a l'interior del vas.

Barres de combustible: És el combustible nuclear disposat en forma de barra i format per pastilles. Estan col.locades a l'interior de la beina.


Fusió nuclear: Reacció entre nuclis d'àtoms lleugers que condueix a la formació d'un altre nucli més pesat. El procés va acompanyat de l'emissió de partícules elementals i d'energia.

Fissió nuclear: Reacció nuclear en la qual té lloc la ruptura d'un nucli pesat, generalment en dos fragments la grandària són del mateix ordre de magnitud, i en la qual s'emeten neutrons i s'allibera gran quantitat d'energia. És el procés habitual que es porta a terme a les centrals nuclears.

Circuit de refrigeració exterior: Circuit d'aigua que es pren d'una font natural (riu, embassament, llac, mar) i s'usa per condensar el vapor d'aigua una vegada que aquest ha mogut la turbina (de forma similar a les de qualsevol altra central tèrmica de carbó, fueloil o gas). L'aigua, que mai està en contacte amb el combustible nuclear, es retorna al riu, l'embassament o el mar, a una temperatura lleugerament superior a la que es va prendre.


Circuit primari de refrigeració: Sistema tancat pel qual circula el fluid refrigerant d'un reactor nuclear (en la majoria, aigua) que extreu la calor generada en el nucli per la reacció nuclear. És el circuit que conté el fluid que està directament en contacte amb els elements combustibles.

Circuit secundari de refrigeració: Sistema tancat pel qual circula aigua que recull la calor del fluid del circuit primari, sense barrejar-se amb ell, per a convertir-se en vapor i incidir sobre la turbina per produir electricitat. L'intercanvi de calor entre dos circuits es realitza en el generador de vapor, de manera que l'aigua del circuit no està mai en contacte directe amb el combustible.

GRÀCIES ALS 300.000 VISITANTS!

Vaig començar a l'estiu de 2007 amb la por de l'autodidacta, un any després se'm va trencar el comptador de visites i vaig tornar a començar de zero, al 2009 ja em citaven als llibres de text, i des d'agost passat he tingut 100.000 visites més... en total, més de 300.000 visitants d'aquest blog de Socials. Moltes gràcies a tots!

ELS XIQUETS DE LA GUERRA: testimonis orals

Els xiquets de la guerra s'han fet grans. Cada dia que passa ens queden menys testimonis vivents de tot allò que va ocórrer a la pell de brau entre 1936 i 1939, és a dir, durant la guerra civil. Per sort, cada vegada hi ha més gent gran que supera l'horror vacui del full en blanc i es llança a recordar i publicar les seues pròpies memòries i vivències. La història oral és una font més per a la construcció d'aquest gran magma difòs, manipulat i manipulable que és la Història amb majúscules i, malgrat tots els seus perills, que els té (perquè molta gent de bona voluntad sol confondre "vivència personal" amb "història total"), ens dóna l'oportunitat de reforçar els lligams familiars entre iaios i nets, mentre l'alumnat té l'oportunitat de practicar certa empatia amb un temps no massa llunyà cronològicament parlant, però sí a anys llum respecte de les vivències consumistes i tecnològiques del present... Els iaios, naturalment, no saben d'Història amb majúscules i, tal vegada, els pot fallar la memòria a l'hora d'establir cronologies o de fixar noms propis, però les seues aportacions en quant a les vivències quotidianes són un tresor oral que no podem desaprofitar.

Un grup d'alumnes de 4t. d'ESO de l'IES BETXÍ ha volgut participar, voluntàriament, en una activitat d'investigació històrica relacionada amb el Tema 9, proposada des del Departament de Ciències Socials, consistent en recollir els testimonis orals dels xiquets de la guerra que encara són amb nosaltres i recorden les vivències d'aquells anys tan difícils de guerra, postguerra i mancances de tot tipus, no solament materials...


BIBLIOGRAFIA DE PROXIMITAT.-

Franch Franch, Manuel: "Sucedio en Bechí". Editat per l'autor ("A la memoria de los 56 bechinenses que murieron víctimas de la violencia durante la guerra civil española de 1936-39). Gràficas Guillamón. Betxí, 1996

Dobón Jordà, Enrique: "Vivències d'un xiquet de la guerra (1936-1939)". Edició de l'autor. Vila-real, 2010

Font Pitarch, D.J; Pitarch Font, A.: Els bombardejos de Vila-real durant la guerra civil (1937-39). Ajuntament de Vila-real, 2010 (amb nombrosos testimonis orals).

Sorribes, Enric: Betxí sota les bombes

A continuació us presentem una mostra dels seus treballs:


José Recatalà, un xiquet de la guerra

per NOELIA RECATALÀ LARA (4 A)

Conta’ns allò que recordes del que vas viure en temps de guerra...

Jo tenia sis anys, La guerra la vaig viure, primerament al meu poble, La Vilavella, que era un poble d’espardenyers d’espart. La gent era franquista. Hi havia quatre o cinc hospitals de soldats. Un d’ells estava on és ara l’actual balneari. Abans de començar la guerra van agafar fins a la quinta de mon pare per a participar a la guerra en l’exèrcit franquista. Però més tard, els rojos el van agafar a ell i a molts més i se’l van emportar presoner a un campament a Moncofa. Recorde que vivia en casa de ma tia Carme, al carrer Barranquet, que ara és el carrer Sant Joaquim, on davant hi havia un refugi. Quan sonaven les campanes grosses, ràpidament, anàvem allí a refugiar-nos. Sempre estàvem espantats, perquè sentíem com els soldats, que venien des de La Vall, ens deien “salir, rojos, salir”. El refugi on érem era com un túnel, que donava al carrer de baix o carrer Sant Roc, Ja quan tocava el cimolet era el senyal de que podíem eixir del refugi. No hi havia perill, se n’havien anat. Més endavant, anàvem a refugiar-nos a la mina perquè teníem por d’estar al poble. Des d’allí he vist moltes vegades més de vint avions volant per damunt nostre i com bombardejaven Nules. Sé que a Nules hi havia trinxeres on els soldats nacionals (Franco) disparaven als rojos. Per a fugir, vam tindre que anar a viure a Vila-real, a una casa on hi havia moltes famílies i molts xiquets amb una edat com la meua o pareguda. Jugàvem molt. Allí es podia dir que érem prou feliços. Un dia, va aplegar, per sorpresa, mon pare. Portava com un tros de cap embenat. Li van pegar un tir al cap, però es va poder salvar gràcies a que portava un casc de ferro. El primer que vàrem fer al veure’l allí va ser plorar, perquè pensàvem que estava mort.

Què solies menjar?

El que menjàvem eren moniatos bullits i mota farina de blat. Ens conformàvem amb poca ració de qualsevol cosa. També menjàvem carn de les ovelles del ramat que teníem a casa. De vegades, les dones (ma mare, ma tia i la meua iaia), feien coquetes de farina de blat i segó... I alguna altra vegada, sense que se n’adonaren, he anat a agafar menjar pel meu compte.

Com solia ser un dia qualsevol, és a dir, un dia “normal” d’un xiquet de la guerra?

Jo dormia sol, perquè encara no tenia cap germà, a un llit de pellerofes. Solia alçar-me quan volia, a no ser que a la matinada tocaren les campanes avisant que teníem que refugiar-nos, com moltes voltes passava. Normalment, desdejunava malta, o munyíem les ovelles per a beure llet. Solia jugar a la clotxa, que és un joc paregut a les bitlles o al sambori. I algun dia també anava amb ma mare i la meua iaia al ranxo, a per menjar. Ens fartàvem de llenties i potatge.

Com solies anar vestit?

La roba que portava, tant jo com els que vivíem en casa ma tia Carme, era donada. Portava pantalons curts, amb un tallet per on se n’eixia el pene... açò es feia per a què els xiquets xicotets poguérem pixar tranquils en aquell temps quan encara no n’hi havia paquets...

Hi ha algun fet concret de la guerra que recordes perfectament i del que mai t’has oblidat?

Sí, sí... Un dia, al sentir el senyal vam anar al refugi, perquè venien soldats amb projectils. I en van tirar un al barranc que va matar dos dones. En eixos moments vaig sentir molta por i molta inseguretat.

Com vas passar la postguerra?

Quan es va acabar la guerra, vam tornar a La Vilavella... No van fer molta malesa. Era un poble que van deixar prou estable comparat amb el desastre de Nules. Al tornar, ens vam ficar a viure al carrer de Sant Antoni. A mon pare se’l van emportar, però esta vegada a València per a treballar, perquè era obrer de la construcció. Solament va estar tres o quatre mesos i va tornar. Després van tindre el meu primer germà, Juan. I vam patir més fam que a la guerra: féiem paperines de tabac verd i cada paperina se venia per una pesseta que solien comprar els militars, els caps o tinents que eren els que tenien més diners.

Te’n recordes de l’estraperlo o de les cartilles de racionament?

De les cartilles de racionament, sí. Recorde que ens obligaven a fer-nos una cartilla d’aquestes per a poder menjar i anar als metges. Per a fer-la devíem anar a (l’antic edifici de) la UGT. El menjar te’l donaven racionat, és a dir, que sols et donaven la part que te tocava, res més...

Conta’ns alguna anècdota per a tancar...

Recorde que un dia, quan venia l’aviació vam anar al refugi i com que jo tenia fam li vaig demanar a ma mare pa i mel tantes vegades que ella em va contestar que em donaria pa i merda. I des d’aquell dia jo vaig començar a demanar-li això: pa i merda!



El meu iaio, un xiquet de la guerra

per XAVIER ESCRICHE MENEU (4 B)

El meu iaio vivia a Castelló. Ell i la seua família van vindre a Betxí quan començà la guerra civil. A Betxí van viure en una caseta de camp, al camí d'Onda, on feren unes trinxeres per por a les bombes de l'aviació. Estant amagats van caure cinc bombes a uns cinquanta metres de distància d'on ells estaven amagats. Una bomba no va explotar. Pesava 100 quilograms.

Quan el front arribà al poble van vindre a viure al centre de Betxí. El primer dia van anar a peu fins una partida de terme anomenada "El Callao", perquè els camions no podien entrar al poble ja que el front estava al damunt. Des d'allí van anar en camió fins a València amb d'altres famílies de Betxí.

Ja a València, la família del meu iaio van buscar un familiar que tenien a la capital i se van ficar a viure amb ell, a un pis al costat de la plaça de Tetuan. Des d'allí, tots els dies, el meu iaio anava a per una fracció de pa que els donaven en el quarter de la guàrdia civil que tenia per nom "Arrancapinos". De vegades, de camí cap al quarter veia com passaven els avions pel cel de València.

Des del pis on vivien també es veien passar les ambulàncies, que eren bicicletes amb una llitera que, normalment, portaven des del port amb ferits, ja que era el lloc on més bombardejaven.

Davant d'on vivien, a la plaça Tetuan, molt aprop, es trobava el govern de la República. Un dia van vore aplegar una comissió amb un taüt que va ser rebuda amb un tiroteig que va acabar a un membre de la comissió. Normalment, quan hi havia bombardejos solien dormir al soterrani de la Caixa d'Estalvis de València que ara ha tornat a canviar de nom.

D'allí van tornar a vindre a Betxí on també va poder vore dos avions, perquè van fer un camp d'aviació a la partida de "Les Palasses" que només l'utilitzaven aquests dos. Hi havia tres boques de refugi a Betxí: a la Plaça Major, al carrer Sant Vicent i a la Plaça de la Puríssima.

En aquella època no plantaven tarongers, sinó blat i panís. A Onda hi havia set o vuit molins per a moldre i, aleshores, la gent anava o bé a peu o bé amb el carro i l'haca, però els molins sempre estaven plens de gent. El menjar més comú de la guerra civil al nostre poble eren les coquetes de panís. De vegades, eixia la guàrdia civil i els llevava tota la molta que portava la gent perquè ací, quan es collia blat, s'havia de donar un tant per cent al govern.

A Betxí estava racionat el tabac, el pa, el sucre, la farina, l'arròs... fins que es va acabar l'època del racionament. De tota manera, per comprar tots els aliments necessaris la gent acudia a l'estraperlo.

El meu avi tenia un germà que se'n va anar al front de la guerra als 16 anys. La família del meu iaio estava de part del bàndol republicà fins que els van invadir. El germà del meu iaio estava estudiant a Castelló, però a l'arribar la guerra es va allistar voluntàriament i va passar la guerra entre El Carpio (Còrdova), Linares (Jaén), Carcaixent (València) i Burjassot... on va acabar la guerra.
.....................................................................................


Una xiqueta de la guerra...

per VICTÒRIA RODRÍGUEZ I PAULA SANAHUJA (4 A)


- Quant va durar la guerra?

La guerra va començar en juliol del 1936 i va acabar el 1939.

- Quants anys tenies quan va estallar la guerra?

Només tenia nou anys i quan va acavar dotze.

- On es vau refugiar?

En la plaça van fer un refugi baix terra i quan venia la aviació ens amagàvem tots, per por al bombardeig, pero allí no estàvem segurs, ja que un dia van bombardejar dos cases, així que els pares van decidir portar-nos a viure a una caseta de camp amb tres famílies més. Als pocs dies van posar prop de la caseta un soldat amb una metralleta que estava tot el dia disparant i això ens va crear inseguretat i por i vam decidir anar-nos-en a unes coves que hi havia darrere de les mines. Les coves estaven plenes de gent i dormíem uns damunt dels altres. El meu pare es va ferir a la cama i vam tindrem que tornar al poble per a que el curaren els soldats.

Vam pasar una temporada a Betxí, pero jo tenia una germaneta d'un any que necessitava llet i ací no n'hi havia i aquest va ser el motiu pel qual vam tindre que abandonar el nostre poble i ens vam anar cap a Almenara i per casualitat el meu pare es va trobar amb un amic de Betxí que li va donar un treball de repartidor de subministres. Ens vam allotjar en una casa d'Almenara fins que va acabar la guerra.

- Que es el que menjaveu?

Menjàvem del poc que teníem. Moltes vegades el meu pare feia unes coquetes de farina i aigua i després les fregíem, tambe podíem menjar ous bollits sempre que en trobàrem.

-Saps que era l'estraperlo?

Jo amb nou anys havia sentit parlar poc sobre l'estraperlo, però crec que era l'intercanvi de menjars o queviures que feien entre el veïnat.

- A quins jocs jugàveu?

Com que no teníem joguines, jugàvem al carrer a jocs tradicionals com el sambori, "al corro de la patata" , també jugàvem amb pedres o amb coses que encontràvem per el carrer i feiem casetes amb pedres i fang.

- Com et vesties?

Sols tenia un conjunt de roba, pero recorde que tenia un vestidet blau que quasi em va durar tota la guerra.

- Com eren les vostres condicions higièniques?

La higiene era pèsima, ens dutxàvem en una tina plena d'aigua i ens tiràvem l'aigua per damunt amb un pitxer. Tots, tan xiquets com majors teníem polls i de les picades ens eixia sarna. Per a llavar la roba anàvem a la séquia i per matar els polls que s'amagaven entre les costures de la roba, les cremàvem.

-Que vau fer quan es vau asabentar que s'havia acabat la guerra?

Després de la desfilada de la victòria, vam arreplegar les poques pertenències que teníem i vam decidir tornar al nostre poble, Betxí. Allí ens vam trobar amb amics i familiars, el reencontre va ser molt emocionant. Només entrar al poble vaig vore a les meues amigues jugant al carrer... una anava vestida de negre i li vam preguntar qui s'havia mort, al que ella ens va respodre que el seu pare... El pare de la meua amiga, com moltisimes persones més, van sofrir les pitjors consequències que pot tindre una guerra.

- Què recordes de la postguerra?

Quan va acabar la guerra jo tenia dotze anys, recorde que va ser molt dura, perquè Espanya estava molt pobra i no teníem pràcticament res que endur-nos a la boca. Tots lamentàvem les pèrdues que havíem sofrit, tant de familiars com de propietats. Vam patir molta fam.

- Conta'ns algunes anécdotes tristes o bé alegres...

1) Hi havien molts soldats i passejaven amb les xiques del poble per la carretera. Nosaltres les xiquetes, ens possavem pel mig per a xafardejar i els soldats ens pegaven algun calpissot i ens deïen: les xiquetes a sa casa! (anécdota de Concha Franch Franch).

2) Jo tenia un oncle que volia passar a la part dels nacionals creuant per la mar, perquè li havien dit que estaven en Nules i, com que nosaltres estàvem en Moncofa, quedava propet, i va vindre a contar-li-ho al meu pare, el qual li va dir: "Pasqual no ho fajes que t'enganyaras que la mar és molt traidora!". Pero ell estava decidit a fer-ho. Llavors, quan va sortir de la mar es va enganyar i va sortir massa prompte, ja que encara estava en el bàndol dels rojos, però ell no es va assabentar i va cridar amb els braços alçats: "Viva Cristo Rey"! i directament li van disparar i va morir (anécdota de Concha Franch Franch).

3) Manuel estava jugant al carrer quan, de sobte, va sentir el xiulit d'una bomba i, com li havien dit els seus pares, es va tombar en terra. Tenia una pareteta al seu costat, la bomba va caure a l'altre costat de la paret i, gràcies a que les escombraires el van tapar, no li va pasar pràcticament res (anécdota de Manuel Sanahuja Nebot).