25 de març 2011

TEMA 11.- UN MÓN BIPOLAR (4t. ESO)


En finalitzar la Segona Guerra Mundial, el món estava dominat per dues grans potències: els Estats Units i la Unió Soviètica que, en poc de temps, van passar de ser aliats contra les potències de l'Eix a enfrontar-se d'una forma indirecta en una política de blocs que va dur a l’alineament de nombrosos països del món a l'àmbit capitalista nordamericà (de propietat privada) o al comunista soviètic (de col·lectivisme estatal).




1. Els Estats Units, líder del món capitalista

1.1. L’afermament de la potència nord-americana.- El predomini dels EUA descansava sobre tres pilars: la superioritat tecnològica i econòmica, el prestigi polític i la potència militar. La seua actuació es va centrar en dos objectius: mantenir la supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista.
1.2. L’evolució política .- A partir de 1960, la superioritat dels Estats Units al món va començar a erosionar-se. En l’àmbit econòmic, va haver d’afrontar la competència d’Europa i del Japó. A escala social, es va evidenciar l’existència d’un sector ampli de pobres i marginats, així com un problema de discriminació racial respecte a la població negra. En el pla polític, va augmentar el temor a l’URSS, posseïdora de míssils capaços d’arribar al territori nord-americà.
1.3. L’“American Way of Life”.- L’hegemonia nordamericana se sostenia també en la creença sobre la superioritat de la seua manera de vida, basada en l’abundància i el consum. Però la societat de l’abundància tenia el seu costat fosc: sectors socials amplis quedaven exclosos de l’opulència. Als anys seixanta aquest model social va ser contestat, les organitzacions de població negra es van radicalitzar i la joventut es va revoltar contra els valors imperants, mente els EUA també van veure contestada la seua hegemonia en l’àmbit internacional.




2. L’Europa occidental (1945-1973)

2.1. La reconstrucció d’Europa.- Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats. A l’Europa occidental es van prendre mesures i es van crear organismes per garantir la reconstrucció postbèl·lica. Un pas per a la reorganització econòmica europea va ser la creació d’una entitat econòmica de col·laboració supranacional. Així, el 25 de març de 1957, diversos països van signar el Tractat de Roma, que va donar origen a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).
2.2. Els anys del creixement econòmic.- Als anys cinquanta, l’Europa occidental va iniciar un període de creixement econòmic. En general, es va viure una millora de la renda per habitant, una puja dels salaris i uns índexs baixos d’atur. Molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors tradicionals van donar pas a les noves indústries. El desenvolupament es va veure acompanyat per la intervenció de l’Estat en matèria econòmica i es va produir la incorporació de la dona al treball.
2.3. La democràcia a Europa: l’Estat del benestar.- El creixement econòmic va anar acompanyat a l’Europa occidental per la consolidació de sistemes polítics democràtics. Les forces polítiques més representatives s’agrupaven en dues tendències: els conservadors i els socialdemòcrates. El model europeu es caracteritza per una més gran protecció social de l’Estat (Estat del benestar). A finals dels anys seixanta van sorgir a Europa moviments alternatius que van plantejar noves reivindicacions: antibel·licisme, ecologia, feminisme, etc.




3. El Japó, una potència asiàtica

3.1. L’ocupació americana.- Després de la rendició en la Segona Guerra Mundial, el Japó va ser ocupat per les forces nordamericanes, que van establir un sistema polític inspirat en les democràcies occidentals. Davant la por d’una expansió comunista a la zona del Pacífic, els Estats Units van veure en el Japó el seu millor aliat asiàtic. Per aquest motiu, els nordamericans van fomentar la seua ràpida recuperació econòmica i li van retornar la sobirania perduda.
3.2. El miracle econòmic.- A la fi del conflicte bèl·lic, el Japó estava destrossat econòmicament i moral. Però, en menys de vint anys, es va convertir en la segona potència econòmica mundial. Aquest “miracle japonès” s’explica per diversos factors: l’ajuda dels Estats Units, la no existència de despeses militars, la coexistència de grans grups industrials i financers que controlaven els sectors bàsics de l’economia, una elevada inversió, molta innovació tecnològica, la superabundància de mà d’obra i, per últim, la poca cobertura social.
3.3. Les particularitats del model japonés.- El creixement ràpid de la industrialització en un país sense matèries primeres ha comportat que el model japonés tinga unes particularitats diferents d’altres països capitalistes. En primer lloc, el Japó presenta una de les densitats urbanes més altes del món. En segon lloc, la tradició japonesa exigeix una disciplina de treball molt rigorosa, que comporta una alta productivitat. En tercer lloc, els treballadors de les grans empreses disposen d’un treball assegurat per a tota la vida, cosa que afavoreix la lleialtat a l’empresa.




4. La Unió Soviètica, una gran potència

4.1. La reconstrucció econòmica.- En els quatre anys següents al final del conflicte bèl·lic, l’URSS va reconstruir la seua economia i va assolir el nivell de producció anterior a la guerra. Es va donar prioritat a la indústria pesant, a la d’armament i a les comunicacions. En l’agricultura, van continuar amb les col·lectivitzacions, alhora que es desenvolupava la mecanització. El creixement econòmic va ser innegable, però va originar un model molt desequilibrat.
4.2. La societat soviètica.- La societat soviètica presentava dos grups socials: el format per assalariats i llauradors cooperativistes, i el dels treballadors intel·lectuals i professionals amb algun privilegi... La veritable classe dominant la formaven aquells grups que tenien el poder polític, especialment els vinculats al Partit Comunista. El conjunt de la població va assistir paulatinament a una millora del nivell de vida, sobretot a partir de 1956.
4.3. La desestalinització de l’URSS.- La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a l’URSS. En el XX Congrés del PCUS, el 1956, es van reconèixer els greus errors del període anterior. L’arribada de Khruixtxov al poder va imposar un programa nou de reformes. En la política exterior, es va obrir el camí a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diverses vies per a la construcció del socialisme. Les reformes iniciades per Khruixtxov es van paralitzar el 1964 i ell va ser substituït. Es va fer secretari general del partit comunista a Breixnev. Es va tornar a imposar un control ideològic estricte.


5. L’expansió del comunisme

5.1. Les "democràcies populars" de l’Europa de l’Est.- Els estats de l’Europa oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats amb l'eufemisme de “democràcia popular” que van desenvolupar programes de reconstrucció i, durant la guerra freda, no van poder dissimular el seu alineament amb la Unió Soviètica transformat en un domini absolut amb la intervenció de l'exèrcit de l'URSS (revoltes a Hongria en 1956 i primavera de Praga el 1968). A partir de 1947, la pressió dels EUA, exercida a Europa amb el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. L’URSS va forçar els comunistes de les democràcies populars a alinear-se amb la política exterior soviètica. Com a conseqüència, els països controlats per l’URSS es van integrar al COMECON, una espècie de “mercat comú” de l’àrea soviètica que mai va acabar de funcionar i al Pacte de Varsòvia (per a la col·laboració militar sota control soviètic i la RDA va esdevindre l'estat de les tres mentides: ni república, ni democràtica, ni alemanya, perquè era un satèl·lit dels soviètics com la resta de països de l'Est).
5.2. La influència del model soviètic.- El model soviètic va resultar atractiu per als països sense tradició democràtica i amb problemes econòmics i socials. A l’Amèrica Llatina, el triomf de la Revolució cubana, el 1959, es va convertir en el model dels moviments revolucionaris. A l’Àsia, la influència comunista es va estendre a Corea, a Indoxina i a la Xina. A l’Àfrica, alguns estats del Magrib van adoptar règims socialitzants mentre la influència soviètica s’estenia a Etiòpia.


6. Crisi econòmica i política als països industrialitzats

6.1. La fi del creixement: la crisi del 1973.- L’economia dels països occidentals industrialitzats va tenir una greu crisi en el període 1973-1974. Els orígens d’aquesta crisi són molt complexos ja que el 1973 es va produir la crisi del petroli per la pujada de preus dels països de l'OPEP i únicament les empreses més fortes van poder sobreviure, donant lloc a una major concentració del poder econòmic. A més, per rebaixar els costos fiscals i salarials, algunes empreses es van traslladar a països del Tercer Món, iniciant-se així el procés de deslocalització industrial que ha arribat fins l'actualitat.
6.2. Europa enfront de la crisi.- A l’Europa occidental, la crisi va desestabilitzar les polítiques socials i econòmiques d’anys anteriors. Els primers anys de la crisi, els governs socialistes o socialdemòcrates es van recolzar en una forta intervenció de l’Estat per generar ocupació i reactivar l’economia amb la conseqüència de l'increment de la inflació i de l'atur. El fracàs d’aquesta política va dur al poder els governs conservadors. Finalment, es va optar pel projecte d’unitat europea amb l'entrada de nous països.
6.3. Crisi i reorientació de la política exterior dels Estats Units (1973-1988).- La crisi econòmica va afavorir l’agreujament de la tensió internacional i el paper hegemònic dels Estats Units va començar a esquerdar-se. El 1973, els nord-americans van haver de retirar-se del Vietnam, i el 1979, la guerrilla sandinista va prendre el poder a Nicaragua. El 1981, el nou president nordamericà, Ronald Reagan, va anunciar el rearmament i va reafirmar la seua política exterior intervencionista, abandonant la política de distensió, mentre l’URSS va apostar per fer costat als sectors dissidents dels països comunistes.


7. Crisi i afonament del comunisme

7.1. Els problemes del model soviètic.- Durant dècades, l’URSS va ser la segona potència militar del món i el referent per a molts països, però la seua economia tenia problemes molt greus i el nivell de vida de la seua població era baix. Així la imposició del model soviètic a tota l’Europa de l’Est es va dur a terme amb molts problemes perquè es volia aparentar unanimitat.
7.2. Les reformes de Gorbatxov.- El 1985, Gorbatxov va ser elegit secretari general del Partit Comunista de l’URSS i va iniciar un procés reformista per fer front als problemes: en l’àmbit econòmic va proposar la reestructuració o perestroika (o pla per revitalitzar l’economia i augmentar la producció de béns de consum) i, en el terreny polític, la transparència o glasnost (suprimint la censura i introduint certes llibertats que anunciaven la futura democratització). Es va suprimir el monopoli polític del Partit Comunista i el 1990 es van convocar les primeres eleccions lliures.
7.3. La desaparició del bloc de l’Est.- El moviment reformista es va iniciar a Polònia, on unes eleccions van ser guanyades pel sindicat catòlic Solidaritat, enfrontat al Partit Comunista. El moviment reformista acabaria amb els règims comunistes a l’Europa de l’Est, ja que l’exemple polonés va ser seguit per la caiguda dels règims comunistes d’Hongria, Txecoslovàquia i Bulgària, encara que els esdeveniments més importants van tenir lloc a l’Alemanya Oriental (la RDA) on el novembre de 1989 es va aconseguir l’obertura del Mur de Berlín.
7.4. La dissolució de l’URSS.- Les reformes de Gorbatxov van suscitar l’oposició dels sectors més immobilistes del PCUS, que no volien perdre el monopoli del poder i els seus antics privilegis. L’agost del 1991 aquests sectors van protagonitzar un colp d’Estat militar a Moscou, que va ser vençut per la resistència de la població russa quan Boris Ieltsin va decretar la supressió del règim comunista i va dissoldre el PCUS, va reconéixer la independència de les repúbliques bàltiques, d’Ucraïna i Bielorússia, mentre desapareixia l’URSS al quedar dividida en 15 repúbliques independents. Gorbatxov, desprestigiat dins de l'URSS per ser el darrer president comunista i valorat a l'exterior per possibilitar el final de la guerra freda, va dimitir del seu càrrec el 1991.

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes