MAPA COROPLÈTIC DE L'ATUR (EPA 1T-2014)

L’atur a Espanya està enquistat des de fa massa anys en una estructura laboral on el teixit productiu autòcton continua sent massa fràgil: mai s’ha apostat, suficientment, per la formació (també dels empresaris!), la investigació i la innovació, fins el punt que allò del R+D+i s’ha quedat en una fòrmula que s’usa a les classes teòriques d’economia i poc més... Si seguim parlant de rebaixar salaris i exportar a baix preu, la crisi serà interminable, malgrat els canvis en la metodologia de l'Enquesta de Població Activa (EPA).

TEMA 16: ELS CONTRASTOS TERRITORIALS A ESPANYA (2BAH)

 

Espanya sempre ha comptat amb la riquesa de la diversitat i l’heterogeneïtat geogràfica, històrica, lingüística i política, però també amb unes desigualtats que perduren des de temps ancestrals. De tota manera, així com les polítiques dels plans de desenvolupament a les dècades de 1960 i 1970 van suposar un aprofundiment de les desigualtats que ja hi havia (entre regions industrialitzades i rurals, zones de riquesa i de pobresa, etc.), des de la dècada de 1980 i, sobre tot, des de l’entrada en la Unió Europea s’ha intentat reduir els desequilibris amb diferents mesures de tipus fiscal, repartiment de fons europeus per al desenvolupament regional, fons de compensació interterritorial, etc. no exempts de polèmica entre les autonomies que reben més del que aporten i les que aporten més del que reben.

1.- ELS CONTRASTOS TERRITORIALS: ANTECEDENTS HISTÒRICS

Les diferències territorials deriven tant d’un medi físic molt divers com d’una evolució política molt complexa i, de vegades, molt diferenciada.

1.1 Els condicionaments del medi físic.- La disposició del medi físic provoca gran diversitat regional des del punt de vista climàtic i edafològic. Però la capacitat tècnica, en general, per superar els condicionants naturals era molt escassa abans de la Revolució Industrial en un territori dedicat principalment a l’agricultura i la ramaderia amb nivells de productivitat molt reduïts. Al segle XIX, les guerres internes i el fracàs de la revolució industrial van contribuir a consolidar una economia modesta i aïllada en el context europeu.

1.2 Dualitat centre-perifèria.- A finals del segle XIX, el centre peninsular, tradicionalment més proper a la Cort, va tendir a estancar-se per la vitalitat econòmica i industrial de les zones perifèriques, sobre tot Catalunya i el País Basc, on va començar un incipient èxode rural que anunciava el més potent dels anys 60 quan es va despoblar totalment l’interior de la Meseta (a excepció de Madrid) en benefici de la perifèria mediterrània i atlàntica.

1.3 Balanç econòmic i demogràfic.- La capacitat competitiva industrial va augmentar durant la segona meitat del segle XIX i això va provocar la fugida de capitals i de persones cap a les regions perifèriques més pròsperes. Però faltava consolidar un mercat integrat i, per tant, es feia imprescindible l’actualització del sistema de transport, especialment del ferrocarril, però això no s’aconseguí fins ben entrar el segle XX i, a més, amb tots els inconvenients que s’han arrossegat fins el segle XXI (xarxa radial, ample ibèric, ús del camió per a l’exportació terrestre, etc.). En l’àmbit demogràfic, fins a mitjans del segle XX el saldo vegetatiu va ser molt elevat a les zones menys desenvolupades (Andalusia, Extremadura, Canàries, Galícia, València, etc.) i això va provocar l’emigració. Durant el primer terç del segle XX ja hi havia tres zones econòmicament diferenciades: Pols d’industrialització (Madrid, Barcelona, Bilbao). Àrees pròximes (Aragó, la Castella dels voltants de Madrid, la Valencia rural que començava que comptava amb indústries relacionades amb l’agricultura) proveïdores de mà d’obra. Espais marginals sense modernitzar que buscaren una eixida en l’emigració a Amèrica (Galícia, Andalusia, Extremadura, Castella, etc.).

1.4 Desequilibris i desigualtats.- El mercat estatal interior s’ha fomentat amb una xarxa de comunicacions poc equilibrada i gens homogènia, a més d’un sistema proteccionista que no ha afavorit la implantació d’una industrialització que trasllade els beneficis de la indústria al conjunt de l’economia. Les diferències entre regions riques i pobres es van anar ampliant fins la crisi del petroli (1973) on se van haver de plantejar canvis profunds que no sempre s’han portat endavant com calia. Amb l’entrada a la Unió Europea (1986) s’ha pogut superar alguns desequilibris mitjançant els fons europeus. De tota manera, Madrid, Catalunya, el País Basc i la C.Valenciana aporten un 52 % del PIB total quan territorialment només suposen el 14%.

2.- ELS DESEQUILIBRIS TERRITORIALS

Per estudiar els desequilibris territorials s’ha de partir de l’anàlisi d’algunes variables com ara la desigual distribució de la població, els diferents nivells de desenvolupament i benestar, etc.

2.1 La distribució desigual de la població.- La població ha augmentat molt, sobre tot durant la primera dècada del segle XXI, però el creixement ha estat desigual segons diferents regions geogràfiques:

• Madrid, Catalunya, València, Balears i Canàries han presentat un creixement més sostingut.

• Les regions de l’interior han presentat un comportament demogràfic negatiu, mentre les del nord peninsular tendeixen a l’estancament demogràfic.

Des de finals de la dècada de 1990, la immigració internacional ha estat el factor cabdal de l’evolució demogràfica, passant de 40 milions d’habitants (2000) als 47 dels inicis de la crisi (2011). Però els immigrants s’han situat a les àrees més dinàmiques, és a dir, l’Arc Mediterrani (des d’Alacant a Barcelona), Madrid i les Illes. Des de 2012 la població total espanyola ha començat a baixar per primera vegada en la història, però ho fa moderadament.

2.2 La diversitat en la productivitat agrària.- Ha vingut sempre marcada pels recursos hídrics desigualment repartits (excedents als nord, sequera al sud) i el relleu (a partir dels 200 metres d’altitud es considera que l’agricultura és poc rentable degut al descens de temperatures), és a dir, els condicionants naturals que encara són útils per explicar els desequilibris en el sector. Pel que fa als recursos hídrics, Espanya té un superàvit sobre la demanda d’uns 1000 hm3 cada any i la part més territorials entre la cornisa cantàbrica i la resta, sobre tot entre el sud d’Alacant i Almeria amb un règim de pluges que, de tant en tant, amenaça amb la desertització. Pel que fa al relleu, més del 18% del territori es troba per damunt dels 1000 metres d’altitud impossibilitant la pràctica de l’agricultura i, fins i tot, provocant el despoblament. La productivitat de les zones agrícoles també varia des de les zones més riques (litoral sud-atlàntic, zona mediterrània, Jaén i La Rioja) amb un alt valor afegit, zones intermèdies (Galícia, litoral cantàbric) i les províncies d’interior amb agricultura de secà de baixa productivitat i, en canvi, amb rendiments superiors a la mitjana gràcies a les subvencions (estatals i europees) que, darrerament, també tendeixen a la baixa.

• Un interessant vídeo sobre la ceràmica:
http://www.youtube.com/playlist?list=pl9awlxm0by7mg-ujioys3gndzxj4eydhe

2.3 La desigual activitat industrial i de serveis.- La crisi del petroli (1973) va afectar el sector secundari tot provocant el tancament de moltes empreses i posant fre al procés d’èxode rural des de les zones de l’interior cap a la perifèria peninsular. Per tant, es va alentir el procés de concentració de la producció i la població cap a Madrid i, sobre tot, cap la Y grega clàssica peninsular entre l’Eix Mediterrani i la Vall de l’Ebre fins el País Basc. Després de la reconversió industrial i l’entrada a la Unió Europea es va viure un llarg procés de creixement i de terciarització de l’economia fins l’actual crisi iniciada al 2007. El desenvolupament dels sectors productius -primari i secundari- van possibilitar el creixement dels serveis que, actualment, són el sector que dóna més llocs de treball i més beneficis, perquè els altres s’han mecanitzat i són més importants que mai però ja no són capaços d’absorbir la creixent població activa on s’ha integrat també la immigració.

3.- FACTORS DE TRANSFORMACIÓ EN L’ETAPA POSTINDUSTRIAL

Actualment, el desenvolupament social, cultural i polític no necessàriament s’identifica amb les zones més industrialitzades, degut al fenomen de la descentralització i la deslocalització que ha implantat la globalització.

3.1 Polítiques de desenvolupament.- La implantació de l’Estat de les Autonomies i l’entrada a la CEE (1986) van possibilitar l’aplicació de plans i polítiques de desenvolupament regional que si bé no han fet desaparèixer les desigualtats regionals si que han mitigat les diferències en quant a nivell de vida. Les inversions han prioritzat les infraestructures com ara les autovies, les línies de ferrocarril d’alta velocitat (AVE) i els equipaments bàsics (escoles i hospitals). I com a resultat de les inversions rebudes del Fons de Compensació Interterritorial (molt polèmic per la opacitat de les balances fiscals que perjudiquen les autonomies que més aporten) i dels fons europeus, l’Índex de Desenvolupament Humà general i els nivells de renda han anat augmentant fins l’arribada de la crisi (2007). També s’han pogut portar endavant esdeveniments promocionals, en èpoques de bonança, com ara exposicions universals, fires internacionals i esdeveniments esportius amb resultats econòmics desiguals.

4.- POLÍTIQUES REGIONALS I DE COHESIÓ

4.1 Polítiques regionals espanyoles.- A Espanya mai hi ha hagut veritables polítiques de desenvolupament regional, llevat dels plans de 1960 i dels polèmics fons de finançament de les comunitats autònomes.

• Plans de Desenvolupament del franquisme: es van dur a terme durant les dècades dels seixanta i dels setanta cap a les localitats d’Andalusia, Castella, Lleó, Galícia i Astúries amb molt poc d’èxit, ja que no es va arribar a complir les previsions ni a reduir les diferències regionals.

• ZUR o zones d’urgent reindustrialització: va ser la resposta davant la crisi econòmica de 1970 i la subsegüent reconversió industrial de 1980 quan es pretenia diversificar la producció, però van contribuir molt poc a la reducció de l’atur.

• Fons de Compensació Interterritorial (FCI): Pretén redistribuir solidàriament la riquesa entre comunitats autònomes i ha contribuït a la construcció d’infraestructures i a la subvenció d’activitats econòmiques a les zones més deprimides, però ha castigat durament les autonomies que més aporten. Les autonomies més productives són les que presenten els nivells de dèficit més elevats perquè, a més, són de les més poblades (Madrid, Catalunya i C.Valenciana) i per això porten molts anys reclamant al govern central un finançament més just que tinga en compte, sobre tot, l’aspecte demogràfic.

4.2 Polítiques regionals de la Unió Europea.- Els objectius de la política regional, mitjançant un terç del pressupost anual total de la U.E., són els següents:

• Coordinar les polítiques regionals dels 28 estats membres.

• Reduir les diferències entre les regions amb millores estructurals de les més desfavorides.

• La política regional de la UE per a Espanya: Fins l’entrada dels països de l’Est, Espanya ha estat la principal beneficiaria en fons europeus la qual cosa ha contribuït ha disminuir els disparitats internes entre regions espanyoles. Actualment, com la mitjana de la renda per càpita ha disminuït per l’entrada d’aquests països més pobres, algunes regions espanyoles (com ara la valenciana) s’han quedat per dalt de la mitjana i, per tant, això ha significat la reducció de les ajudes i, en molts casos, el final de la recepció dels fons regionals.

4.3 Els fons de la UE (2007-2013).- Entre els diversos fons europeus destaca el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) per enfortir la cohesió econòmica i social de la UE, Fons Social Europeu (FSE) per fomentar la formació professional i lluitar contra l’atur, Fons Europeu Agrícola per al Desenvolupament Rural (FEADER) per a l’adaptació dels llauradors a noves formes d’agricultura i el Fons Europeu de Pesca (FEP) que garanteix l’aplicació de la Política Pesquera Comuna. Juntament amb els fons estructurals (que representen un terç del pressupost comunitari), hi ha el Fons de Cohesió per afavorir el creixement i la convergència econòmica dels Estats membres que han beneficiat Espanya, Portugal, Grècia i Irlanda fins l’entrada d’altres països més pobres.

• Objectius de la política regional i regions afectades: destaquen els de convergència, competitivitat regional i ocupació, així com el de cooperació territorial europea (transfronterera, per exemple entre Espanya i Portugal) i transnacional (centrada en els camps de la innovació, medi ambient, accessibilitat i desenvolupament urbà sostenible).

• Criteris d’elegibilitat: que solen ser estadístics, en virtut de l’objectiu de convergència (regions amb PIB un 75% inferior a la mitjana: Galícia, Andalusia, Extremadura i Castella – La Manxa) o del de competitivitat regional i d’ocupació (que no estan incloses en l’objectiu de convergència: Aragó, Balears, Cantàbria, Catalunya, Madrid, Navarra, País Basc i La Rioja).

• Règims d’ajuda transitòria: es relacionen amb els objectius de convergència i també amb el de competitivitat i ocupació: així hi ha regions d’exclusió gradual (amb un PIB inferior al 75% UE-15, però superior al 75% UE-28: Astúries, Múrcia, Ceuta i Melilla) i d’inclusió gradual (regions amb un PIB que excedeix del 75% de la mitjana de la UE-15: Castella i Lleó, C. Valenciana i Canàries).

Amb l’entrada de Croàcia al juliol de 2013 i les Eleccions al Parlament Europeu (2014) aquests criteris poden ser revisats i, per tant, canviar les ajudes segons la tipologia i l’evolució de cada regió.

clica per engrandir la imatge

Geografia d'Espanya - Sectors Econòmics (Esquema) from hanszimmermann 



TOTS ELS EXÀMENS DE SELECTIVITAT GEOGRAFIA 
A LA WEB DEL DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA DE LA UJI (Universitat Jaume I )

TEMA 15: L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA I TERRITORIAL D’ESPANYA (2BAH)

1.- LES FORMES DE GOVERN. LA DEMOCRÀCIA

Espanya és una monarquia parlamentària constituïda com a Estat social i de dret arran de la Constitució de 1978 que va estar aprovada per referèndum dels ciutadans espanyols el 6 de desembre de 1978.

1.1 Els principis democràtics: la participació.- La democràcia és una forma d’organització política i social que comporta el dret de participació, la qual cosa implica que les autoritats públiques informen la població de les seues activitats amb transparència, així com dels seus debats i de les seues decissions. A més, hi ha d’haver una voluntat institucional d’escoltar els ciutadans en l’exposició dels seus problemes, per tant es fa indispensable la cooperació i la col·laboració basades en el respecte, el pluralisme en les idees i la tolerància. Els partits polítics i les coalicions de partits són les organitzacions que tenen com a funció canalitzar les diferents orientacions ideològiques, així com les preocupacions i els interessos generals de la ciutadania. Per això, en una democràcia perfecta es diu que la sobirania sempre la té el poble ja que, al votar, elegeix i decideix les persones que en llistes tancades (Congrés) o obertes (Senat) governaran i administraran l’Estat. De la mateixa forma, es procedeix quan hi ha eleccions autonòmiques i municipals, encara que l’elecció de l’alcalde (Ple de l’Ajuntament), del president autonòmic (Corts Valencianes) o del president del govern (Cambra Legislativa) es fa de forma indirecta. La decisió a l’hora de votar per una opció o altra és secreta i personal, de manera que cap ciutadà pot ser discriminat en l’exercici d’aquesta llibertat.

1.2 Espanya, un estat democràtic.- Espanya és un estat democràtic fonamentat en el constitucionalisme i el parlamentarisme. La democràcia constitucional es basa en la llei fonamental de l’Estat: la Constitució aplega les normes que regulen el govern d’Espanya i garanteix els drets individuals i col·lectius de tots els ciutadans, establint que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. També és diu que és una monarquia parlamentària perquè el Cap de l’Estat és el Rei, però tant les lleis com els govern emanen del Parlament, és a dir, el Rei regna però no governa i es limita a ser el màxim representant de l’Estat, dins i fora d’Espanya, moderant els funcionament de les institucions atenint-se a les normes que estableix la Constitució. No es tracta d’una democràcia directa, sinó representativa, ja els electors trien els seus representants a la Cambra Legislativa o Parlament i són aquestos, finalment, els encarregats de triar un president de l’Executiu que, amb el seu Consell de Ministres, té la responsabilitat de governar atenent a les peticions dels electors i en coherència amb el programa electoral presentat.

1.3 La pràctica democràtica a Espanya.- Tots els residents legals, majors de 18 anys, tenen dret a elegir els seus governants, mitjançant el sufragi o dret al vot, i també a ser elegits presentant-se com a candidats.

Les convocatòries electorals.- Tots els ciutadans són convocats en quatre nivells territorials de l’administració pública:

• Parlament Europeu on tots els ciutadans de la Unió Europea han d’elegir els seus representants, en el cas d’Espanya obté un total de 54 eurodiputats (xifra proporcional al nombre d’habitants i canviant tal com van entrant nous estats) en circumscripció única, d’un total de 751.

• Corts Generals (o eleccions legislatives) on se trien els representants al Congrés de Diputats (350 diputats, 5 per Castelló) i al Senat (266 en total, 4 per província en llistes obertes més els designats pels parlaments autonòmics segons el nombre d’habitants).

• Parlament Autonòmic (Corts Valencianes) composat per 99 diputats autonòmics elegits per províncies (circumscripcions electorals) que trien un nombre de diputats proporcional al nombre d’electors (24 per Castelló).

• Ajuntament (eleccions municipals o locals) on els electors elegeixen, cada quatre anys (els alcaldes no poden avançar la convocatòria electoral), els seus representants al municipi que també té un nombre de regidors proporcional al nombre d’habitants: des d’un mínim de 5 (fins 250 veïns) fins 25 entre 50.000 i 100.000 habitants (als quals s’afegeix un regidor més per cada fracció de 100.000), així Betxí en té 13, Vila-real 25, Castelló 27 i València 33.

Els ciutadans també poden elegir els seus representants sindicals als centres de treball o, cas dels centres educatius, els delegats de classe i els representants al Consell Escolar. De vegades, les administracions públiques poden convocar un referèndum per decidir sobre aspectes socials, polítics o econòmics, així els darrers a nivell estatal fan ser el de l’entrada a l’OTAN (1986) i el de 1978 per votar la Constitució.

Coneixement del sistema democràtic

2.- LA DIVISIÓ DE PODERS

Un dels principis bàsics de tota democràcia és la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) recollit, en el cas d’Espanya, en la Constitució per tal d’evitar abusos en l’ús de les competències de cada poder o institució.

2.1 El poder legislatiu.- El Parlament té la funció legislativa, rep el nom de Corts Generals i estan integrades pel Congrés de Diputats (o Cambra Baixa) i el Senat (o Cambra Alta).

• Congrés dels Diputats: Té el poder legislatiu per discutir, aprovar i derogar les lleis, també aprova els pressupostos generals de l’Estat. Els diputats són elegits a cada província com a circumscripció electoral (un mínim de 2, els restants es distribueixen de manera proporcional a la població, per Castelló 5) on s’adjudiquen aplicant la llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats. Quan el partit més votat no aconsegueix la majoria absoluta sol pactar amb altres partits per elegir el President del Govern (proposat pel rei una vegada consultats els partits amb representació parlamentària) que, ja investit, designa els seus ministres.

• Senat: És una cambra de representació territorial formada actualment pels senadors (4 senadors per província elegits en llistes obertes, a més dels designats pels parlaments autonòmics: un per autonomia, més un per cada milió d’habitants) que s’encarrega de revisar les propostes legislatives, facultada per autoritzar o denegar la ratificació dels tractats internacionals.

2.2 El poder executiu.- El té el Govern, format pel President i els ministres que s’ocupa d’executar les lleis i promulgar decrets. El Congrés o parlament li pot demanar explicacions i, fins i tot, provocar una moció de censura retirant la confiança al govern, si la majoria dels diputats vota afirmativament. De tota manera, quan un partit polític guanya per majoria absoluta pot tenir la temptació d’acumular temporalment el poder executiu i el legislatiu (per comptar amb majoria al Congrés) mentre té la competència de proposar la major part dels membres del poder judicial.

2.3 El poder judicial.- Està composat, bàsicament, pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que és l’òrgan de govern de tots els jutjats i tribunals que l’integren, subordinats a ell, com ara les sales del Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i els Tribunals Superiors de Justícia. La seua funció principal consisteix a garantir la independència dels jutges, malgrat que els seus membres són proposats pels partits polítics segons els vots aconseguits a les urnes. Per una altra banda hi ha el Tribunal Constitucional que vigila sobre l’aplicació de la Constitució a tot l’Estat.

3.- L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT ESPANYOL

Des de l’aprovació de la Constitució de 1978, l’Estat s’ha organitzat en comunitats autònomes (17 més les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, províncies (50) i municipis (8.119 en l'actualitat).

3.1 Les comunitats autònomes.- L’Estat de les Autonomies, per tant, podem definir-lo com un Estat unitari no centralista, on les autonomies tenen certes competències transferides o compartides sobre el seu territori que moltes vegades, sobre tot pel que respecta al finançament, han de ser negociades amb l’Estat central (també pel que respecta a la legislació sobre ensenyament, sanitat, etc. perquè les lleis estatals i autonòmiques poden diferir en qüestions puntuals). Per tant, podem afirmar que les competències de les autonomies es troben a mig camí entre el centralisme i el federalisme. Entre 1979 i 1983 es van constituir 17 autonomies, mentre al 1995 Ceuta i Melilla van ser constituïdes com a ciutats autònomes. Totes les autonomies tenen unes institucions d’autogovern: una assamblea o parlament (Corts Valencianes formades per 99 diputats autonòmics), el President autonòmic (elegit pel parlament i que, normalment, sol ser el candidat del partit més votat a les Eleccions Autonòmiques) i el Govern (Consell, format pel President i els consellers). L’autonomia valenciana es va constituir l’any 1982 amb el primer Estatut que s’ha modificat al 2006.

 Anàlisi Socioeconòmica de Vilamajor

3.2 El poder local: l’administració municipal i provincial.-

• Províncies: són les divisions territorials de l’administració perifèrica de l’Estat (representada pel subdelegat del govern que ha substituït la figura del governador), així com les circumscripcions electorals en la major part dels comicis o eleccions. La seua missió és cooperar amb els municipis mitjançant les diputacions provincials (formades per diputats triats entre -i pels- regidors electes).

• Municipis: són les unitats territorials i administratives més elementals, encara que dins d’un terme municipal poden haver diverses localitats (o llogarets), governades per un Ajuntament format per un nombre determinat de regidors (segons la població) elegits pels ciutadans que són els encarregats de votar l’alcalde. Els municipis tenen moltes competències referides a la prestació de serveis i a la dotació d’equipaments i durant els anys de democràcia s’ha dedicat a arribar allà on els governs, autonòmic o estatal, no han sabut o no han pogut. De tota manera, han de disposar d’uns mitjans econòmics materials que s’aconsegueixen mitjançant els tributs propis i la part corresponent dels impostos de l’autonomia i de l’Estat.

• Altres entitats territorials: Els municipis poden agrupar-se en Mancomunitats, corporacions metropolitanes, cabildos (Canàries), consells insulars (Balears), comarques (Aragó, Catalunya, Galícia on vàries parròquies formen un concello o municipi). En canvi, en territori valencià les comarques no existeixen oficialment perquè mai s’ha desenvolupat una llei de comarcalització territorial.

 

12 organització administrativa i territorial from jordimanero

Més informació en aquest blog a: L'ESPANYA DE LES AUTONOMIES

I CONEIXEMENT DEL SISTEMA DEMOCRÀTIC (publicació de l'autor).

TEMA 15.- ELS FENÒMENS MIGRATORIS (3 ESO)

La característica més destacada de la població és el seu dinamisme: diversos factors, com ara la natalitat, la mortalitat i les migracions, han influït en la seua evolució al llarg de la història. Però aquests últims anys, el fenomen de les migracions és el factor més decisiu. La raó dels fenòmens migratoris deriva de les desigualtats que hi ha entre els països del món o de les desigualtats que es produeixen a dins d'un mateix país. Aquestes desigualtats impulsen els individus a deixar els seus llocs d'origen per a buscar uns altres llocs que presenten unes condicions més bones per a treballar i viure. Com més grans són aquestes desigualtats, més intents de marxar es produeixen, i el corrent migratori es fa més fort i és més difícil controlar-lo. A la Comunitat Valenciana resideixen prop de 900.000 estrangers, que representen el 17,5% de la població total. L'impacte d'aquesta important immigració ha dut aparellada una sèrie de transformacions econòmiques i socials, malgrat la paràlisi dels darrers anys.

1. Els corrents migratoris de la globalització.-
• En el món globalitzat actual, els corrents migratoris afecten la major part dels països, ja siga com a emissors o com a receptors de població.
• Els emigrants es classifiquen amb criteris diversos:
– Per la seua formació: poden ser qualificats (amb estudis) o sense formació.
– Per la seua situació laboral o política: poden ser legalitzats (amb residència autoritzada), refugiats (que fugen de les guerres o de la intolerància) i indocumentats o sense papers(que no tenen permisos legals per a emigrar).
– Per l'àmbit de desplaçament: nacionals (emigren dins del mateix país) o internacionals (travessen les fronteres i es desplacen entre estats).
• Les migracions tenen l'origen en factors d'expulsió (motius econòmics, polítics, socioculturals o catàstrofes mediambientals) i en factors d'atracció (treball abundant i nivell de vida alt).

2. Desigualtats territorials i socials.-
• La globalització econòmica augmenta les diferències entre el Sud i el Nord, i això afavoreix els fluxos de migració en un món cada vegada més interconnectat.
• Actualment, els països receptors estableixen quotes d'entrada, restriccions i controls d'immigració.
• La crisi a l'Europa oriental va provocar una forta emigració des d'aquests països. Després de l'entrada de molts d'ells a la UE, els fluxos s'han regularitzat.
• Les migracions entre països desenvolupats solen ser de persones amb un nivell professional alt.
• Els principals emissors d'emigrants són la Xina, els països del sud i del sud-est asiàtic, de l'Amèrica Central i del Sud, del Magrib i de la resta d'Àfrica.
• Els principals receptors d'immigrants són l'Europa occidental, l'Amèrica del Nord, el Japó, Austràlia i els països rics del Golf Pèrsic.

3. Els efectes de les migracions.-
• Les migracions tenen efectes econòmics i socials:
– Els estalvis dels immigrants són una font d'ingressos important per als seus països d'origen.
– La migració beneficia les economies receptores: revitalitza el mercat laboral intern, augmenta el consum i la recaptació d'impostos.
– Els emigrants que posseeixen una alta qualificació professional beneficien el país receptor i empobreixen el país d'origen.
• Els emigrants modifiquen les pautes demogràfiques: provoquen un augment de la taxa de natalitat.
• Les xarxes d'emigració s'aprofiten de la globalització i de la faena precària i es diversifiquen.
• S'ha produït un augment dels fluxos d'emigrants il·legals, que generen un gran negoci per a les xarxes de traficants de persones.
• La societat receptora d'immigrants es beneficia d'una diversitat cultural més gran.

4. Les migracions a Espanya i a la Comunitat Valenciana.-
• A partir del 1850 Espanya va ser un país emissor d'emigrants, sobretot cap a l'Amèrica Llatina i Europa:
– L'emigració a l'Amèrica Llatina va ser molt important fins a les primeres dècades del segle XX, amb destinació a l'Argentina, Cuba, Mèxic, Veneçuela...
– L'emigració cap als països industrialitzats d'Europa va tenir lloc durant les dècades del 1960 i del 1970. Els països receptors van ser principalment Alemanya, Suïssa, França, els Països Baixos i el Regne Unit.
• Les migracions interiors, del camp a la ciutat, van començar a Espanya en el segle XIX.
• Des de la meitat del segle XX i fins al 1973, es va produir una gran emigració cap a les ciutats industrials.
– El seu origen eren les zones rurals d'Andalusia, Extremadura, Galícia i part de Castella, i anava cap a Barcelona, Madrid, València i el País Basc.
– Va produir el creixement incontrolat de moltes ciutats i la formació de barris marginals

5. La immigració estrangera a Espanya i a la Comunitat Valenciana.-
• Espanya ha esdevingut un país receptor d'emigrants. Aquesta immigració comprén bàsicament:
– Immigració econòmica i laboral. Busquen faena i una qualitat de vida millor. Vénen d'Àfrica, de l'Amèrica Llatina i de l'Europa de l'Est.
– Immigració de tipus residencial. Jubilats del nord d'Europa salarial o professional que vénen pel bon clima.
– Immigració d'alt nivell professional i estudiants. Treballadors d'alt nivell de la resta de la UE.
• La immigració a la Comunitat Valenciana i a Espanya té conseqüències diverses: contribueix al creixement de la població; s'ocupa de treballs poc remunerats; contribueix a pagar les pensions dels treballadors jubilats; pot ocasionar dificultats d'integració…
• Als darrers anys, a la Comunitat Valenciana, els immigrants representen el 17'5% de la població total. Aquests immigrants es concentren tan en els grans nuclis de població com en les zones rurals.

ELS FENOMENS MIGRATORIS from locoserrallo

 

TEMA 14.- L’ESPAI URBÀ (3 ESO)

L'organització actual del territori està condicionada per la globalització. La globalització és un fenomen essencialment urbà perquè és en les ciutats on es produeixen la major part de les seus manifestacions. A través de la globalització, el procés d'urbanització ha deixat de ser una simple concentració de població i s'ha convertit en un procés de transformació cultural, política i econòmica. En l'organització actual del territori, les desigualtats internes són abundants: barris rics i barris pobres en una mateixa ciutat i ciutats ben connectades o mal connectades en les xarxes mundials. La generalització de la lliure iniciativa de les empreses privades i de les persones ha incrementat els desequilibris territorials i les injustícies socials. A més, l'organització actual del territori també resulta insostenible. Problemes com ara la contaminació o l'exhauriment dels recursos no es tracten en profunditat, perquè no es té gens en compte quin llegat volem deixar a les generacions futures.

1. La globalització i l'espai urbà

• La globalització de l'economia ha transformat l'espai urbà i ha fet possible l'aparició d'uns llocs privilegiats: les ciutats globals.

• Les ciutats globals concentren les seus dels bancs i els mercats financers principals: són els centres de producció de les activitats més innovadores i dels serveis més avançats. Aquestes ciutats controlen la gran majoria dels intercanvis internacionals.

• Les ciutats globals principals són Nova York, Londres i Tòquio. També són centres importants Hong Kong, Osaka, Frankfurt, París, Los Angeles, San Francisco, Amsterdam i Milà.

• Les ciutats s'adapten a les noves funcions globals, amb grans inversions en infraestructures de transport, xarxes de telecomunicacions i nous serveis.

• Les ciutats s'uneixen per fluxos que formen xarxes urbanes interconnectades a escala global.

2. Desigualtats territorials i socials

• La globalització ha agreujat les desigualtats socials i territorials dins de les ciutats.

• Les persones amb ingressos més alts busquen zones privilegiades de la ciutat per viure-hi, com, per exemple, les urbanitzacions privades.

• En algunes àrees de la perifèria urbana hi ha zones marginals amb assentaments precaris on malviu una part de la població.

• Els centres de les ciutats també han experimentat canvis, ja siga d'elitització o de degradació:

– Elitització: s'han recuperat espais del centre històric i s'han transformat en hotels o botigues de luxe i altres serveis. Això fa pujar els preus del sòl i atrauen residents amb un nivell de vida alt.

– Degradació: si els barris del centre es deterioren per manca d'inversions, apareixen zones degradades amb un dèficit de serveis.

3. El paisatge urbà en el món actual

• El creixement de les ciutats té com a resultat un món molt urbanitzat, les característiques principals del qual són: grans concentracions urbanes de milions d'habitants; ciutats molt desenvolupades tecnològicament però amb grans problemes ambientals i socials; ciutats multiculturals.

• Creixement de les ciutats: varia segons els països.

• Les ciutats dels països desenvolupats han experimentat un gran creixement de les àrees metropolitanes. És un tipus d'urbanització contínua, els límits de la qual són difícils d'establir.

• Les ciutats dels països en vies de desenvolupament presenten densitats de població altes. Algunes megaciutats o megalòpolis són al Tercer Món.

4. La ciutat difusa

• En les àrees metropolitanes es difuminen els límits entre la ciutat i el camp. La ciutat s'estén, i les activitats rurals i urbanes s'hi barregen.

• En la ciutat difusa s'instal·len activitats urbanes segons les necessitats de la metròpoli: urbanitzacions, polígons industrials, instal·lacions esportives, camps, centres comercials, aeroports...

• La ciutat difusa creix a causa de l'augment del preu del sòl en les ciutats, i gràcies al desenvolupament dels mitjans de transport i de les infraestructures viàries.

• És un model de creixement amb un ús del sòl poc sostenible: consumeix molt sòl, augmenta la necessitat de serveis, exigeix una alta mobilitat de les persones i desenvolupa un model social individualista.

5. Els nous espais urbans

• La ciutat difusa ha reorganitzat l'espai urbà i les funcions de la ciutat central.

• Les activitats industrials abandonen el centre per instal·lar-se a la perifèria de les àrees metropolitanes. Se situen en àrees amb bona accessibilitat i eviten així els problemes de la ciutat central: congestió, alts preus del sòl, conflictes amb el veïnat, etc.

• La ciutat central és l'enllaç entre l'economia mundial i l'economia nacional: les multinacionals hi instal·len els seus centres de decisió i d'imatge. A més, acull serveis per a empreses i activitats de cultura, turisme, oci i comerç.

• Els parcs tecnològics estan situats prop de les ciutats. Concentren indústries d'alta tecnologia (microelectrònica, informàtica i telecomunicacions).

• Els centres comercials són centres de consum, oci i relació interpersonal. Són espais tancats, segurs i d'ambient controlat.

6. Els problemes ambientals de les ciutats

• La creació de nous nuclis urbans altera l'espai natural i crea un espai humanitzat. Les característiques naturals són explotades, modificades o utilitzades com a recursos per a construir l'espai urbà.

• El progrés de la urbanització provoca:

– El desboscament i la manca de zones verdes.

– L'escassetat d'aigua potable, per l'excés de consum i per la contaminació de les capes freàtiques.

– L'augment de la contaminació atmosfèrica, a causa del fum dels vehicles i de les fàbriques.

– L'increment de la contaminació acústica, a causa del soroll dels vehicles, de les fàbriques, de la maquinària i del comportament incívic dels ciutadans.

– Una acumulació greu de residus sòlids difícils de tractar i d'eliminar.

– Un gran consum d'energia no renovable.

11 Lespai Urbà from jordimanero

TEMA 13.- CAP A UN SISTEMA MUNDIAL (3 ESO)

Durant milers d'anys el fet més habitual era nàixer, viure i morir en un mateix lloc. Cada poble o cada país vivia dels recursos naturals de l'entorn. Els habitants d'un territori rarament coneixien com eren i què feien altres pobles llunyans. Actualment, però, predomina una economia global, capitalista i de mercat, que implica una xarxa d'intercanvis de mercaderies, d'informació i de capitals que afecta tot el món. Aquesta xarxa s'organitza a partir de tres eixos: Amèrica del Nord, la Unió Europea i el Japó. A aquests països, s'ha afegit recentment la Xina. La globalització no és només un fenomen econòmic, sinó també social, cultural i polític. Per això, hi ha qui afirma que som en una etapa nova de la humanitat, mentre que unes altres opinions consideren que la globalització és la conseqüència del sistema capitalista de mercat. En el món hi ha grans empreses capitalistes que exploten en benefici propi les possibilitats que ofereixen els països pobres. Per això en alguns casos la globalització fa més gran la diferència entre uns països i uns altres

1. Un sistema mundial.-
• La globalització és la interdependència econòmica, política, social i cultural de tots els països del món.
• La globalització es defineix per l'abast, la immediatesa i una base econòmica i comercial, que transforma les formes de produir, de governar i de viure. Paral·lelament ha creat una consciència mundial mediambiental.
• L'economia global es caracteritza per la concentració de capital i d'empreses, la lliure competència i la volatilitat dels diners per les borses mundials.
• S'organitza al voltant de tres grans centres de poder (els EUA, la UE i el Japó) i de diversos centres secundaris (Xina, el Brasil, l'Índia i Rússia).

2. La globalització pel que fa a la manera de viure.-
• La globalització està present en un gran nombre d'àmbits de la nostra vida quotidiana:
– El comerç global, amb l'ajuda de la publicitat, facilita que el consum dels mateixos productes arreu del món.
– El món de la ciència i la cultura també s'ha globalitzat, i els nous avanços o les obres més recents són adoptades o conegudes en tot el món.
• El món globalitzat pateix greus amenaces, com ara la propagació de malalties o el terrorisme:
– La millora de les comunicacions augmenta el perill de contagi de certes malalties, com és el cas de la sida.
– El món globalitzat està amenaçat per grups humans violents que intenten imposar els seus objectius per mitjà de les seues accions terroristes.

3. Tecnologia, comunicació i globalització.-
• El desenvolupament de la investigació científica i tecnològica ha fet possible el desenvolupament econòmic creixent.
• La inversió en investigació i innovació és molt costosa, però aporta grans beneficis.
• El gran cost de la innovació ha accentuat les diferències entre països desenvolupats i països subdesenvolupats.
• Els avanços de la informàtica l'han fet esdevenir un gran factor de desenvolupament. Les autopistes de la informació (Internet) han interconnectat el món i permeten un enorme transvasament d'informació.
• La televisió és, actualment, el mitjà d'informació i entreteniment principal. La informació i l'entreteniment generen riquesa i influeixen en l'opinió pública.

4. Comunicació i societat global.-
• La televisió continua sent el mitjà d'informació i d'entreteniment principal.
• Actualment, la televisió i tots els mitjans de comunicació tenen un abast global i difonen l'estil de vida occidental. Aquesta difusió és possible per diverses raons:
– Les grans companyies creen pautes de consum generalitzades.
– Les facilitats comercials i d'intercanvi han promocionat el consum globalitzat.
– Els grups alternatius també utilitzen els mitjans per a difondre la seua visió del món. Es poden posar en contacte a través d'Internet i formar comunitats virtuals.
• La globalització dels mitjans de comunicació confirma un canvi d'escala inèdit (el que abans circulava en unàmbit local o estatal, ara té un abast mundial). Les xarxes socials s'han estés i permeten establir vincles estrets (professionals, d'oci, etc.).

5. Globalització i desigualtat.-

• En aquesta època de globalització econòmica, les diferències entre països rics i països pobres estan augmentant. Juntament amb el PIB, uns altres indicadors bàsics són l'esperança de vida i l'accés a l'educació:
– Hi ha grans desigualtats entre l'esperança de vida mitjana en nàixer en els països desenvolupats (80) i la dels països pobres (55).
– S'està produint una millora lenta en l'educació en el món i s'ha reduït l'analfabetisme, però les desigualtats continuen sent enormes.
• La fam és un dels problemes més greus del món. Està provocada per causes naturals (sequeres, inundacions, gelades o plagues) i per causes humanes (guerres, decisions polítiques i econòmiques).

6. Causes de la desigualtat en un món globalitzat.-
• Les causes principals de l'existència de països subdesenvolupats són:
– Els desequilibris demogràfics: una natalitat elevada dóna lloc a una població jove creixent que no té faena i que intenta emigrar.
– La descolonització: es va donar en estats nous amb pocs mitjans i amb una població poc preparada. Aquests països han patit el domini econòmic de les seues antigues metròpolis i guerres civils inacabables.
– La globalització: ha augmentat les diferències entre països; el comerç desigual amb els països desenvolupats del nord endeuta els països pobres del sud.
• S'han proposat mesures per a superar la pobresa: condonar o anul·lar el deute extern; dedicar el 0,7% de la renda nacional bruta dels països rics a l'ajuda al desenvolupament; establir un comerç just perquè els productors dels països pobres reben un preu adequat pels seus productes.

 

CAP A UN SISTEMA MUNDIAL from locoserrallo