1.- LES FORMES DE GOVERN. LA DEMOCRÀCIA
Espanya és una monarquia parlamentària constituïda com a Estat social i de dret arran de la Constitució de 1978 que va estar aprovada per referèndum dels ciutadans espanyols el 6 de desembre de 1978.
1.1 Els principis democràtics: la participació.- La democràcia és una forma d’organització política i social que comporta el dret de participació, la qual cosa implica que les autoritats públiques informen la població de les seues activitats amb transparència, així com dels seus debats i de les seues decissions. A més, hi ha d’haver una voluntat institucional d’escoltar els ciutadans en l’exposició dels seus problemes, per tant es fa indispensable la cooperació i la col·laboració basades en el respecte, el pluralisme en les idees i la tolerància. Els partits polítics i les coalicions de partits són les organitzacions que tenen com a funció canalitzar les diferents orientacions ideològiques, així com les preocupacions i els interessos generals de la ciutadania. Per això, en una democràcia perfecta es diu que la sobirania sempre la té el poble ja que, al votar, elegeix i decideix les persones que en llistes tancades (Congrés) o obertes (Senat) governaran i administraran l’Estat. De la mateixa forma, es procedeix quan hi ha eleccions autonòmiques i municipals, encara que l’elecció de l’alcalde (Ple de l’Ajuntament), del president autonòmic (Corts Valencianes) o del president del govern (Cambra Legislativa) es fa de forma indirecta. La decisió a l’hora de votar per una opció o altra és secreta i personal, de manera que cap ciutadà pot ser discriminat en l’exercici d’aquesta llibertat.
1.2 Espanya, un estat democràtic.- Espanya és un estat democràtic fonamentat en el constitucionalisme i el parlamentarisme. La democràcia constitucional es basa en la llei fonamental de l’Estat: la Constitució aplega les normes que regulen el govern d’Espanya i garanteix els drets individuals i col·lectius de tots els ciutadans, establint que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. També és diu que és una monarquia parlamentària perquè el Cap de l’Estat és el Rei, però tant les lleis com els govern emanen del Parlament, és a dir, el Rei regna però no governa i es limita a ser el màxim representant de l’Estat, dins i fora d’Espanya, moderant els funcionament de les institucions atenint-se a les normes que estableix la Constitució. No es tracta d’una democràcia directa, sinó representativa, ja els electors trien els seus representants a la Cambra Legislativa o Parlament i són aquestos, finalment, els encarregats de triar un president de l’Executiu que, amb el seu Consell de Ministres, té la responsabilitat de governar atenent a les peticions dels electors i en coherència amb el programa electoral presentat.
1.3 La pràctica democràtica a Espanya.- Tots els residents legals, majors de 18 anys, tenen dret a elegir els seus governants, mitjançant el sufragi o dret al vot, i també a ser elegits presentant-se com a candidats.
Les convocatòries electorals.- Tots els ciutadans són convocats en quatre nivells territorials de l’administració pública:
• Parlament Europeu on tots els ciutadans de la Unió Europea han d’elegir els seus representants, en el cas d’Espanya obté un total de 54 eurodiputats (xifra proporcional al nombre d’habitants i canviant tal com van entrant nous estats) en circumscripció única, d’un total de 751.
• Corts Generals (o eleccions legislatives) on se trien els representants al Congrés de Diputats (350 diputats, 5 per Castelló) i al Senat (266 en total, 4 per província en llistes obertes més els designats pels parlaments autonòmics segons el nombre d’habitants).
• Parlament Autonòmic (Corts Valencianes) composat per 99 diputats autonòmics elegits per províncies (circumscripcions electorals) que trien un nombre de diputats proporcional al nombre d’electors (24 per Castelló).
• Ajuntament (eleccions municipals o locals) on els electors elegeixen, cada quatre anys (els alcaldes no poden avançar la convocatòria electoral), els seus representants al municipi que també té un nombre de regidors proporcional al nombre d’habitants: des d’un mínim de 5 (fins 250 veïns) fins 25 entre 50.000 i 100.000 habitants (als quals s’afegeix un regidor més per cada fracció de 100.000), així Betxí en té 13, Vila-real 25, Castelló 27 i València 33.
Els ciutadans també poden elegir els seus representants sindicals als centres de treball o, cas dels centres educatius, els delegats de classe i els representants al Consell Escolar. De vegades, les administracions públiques poden convocar un referèndum per decidir sobre aspectes socials, polítics o econòmics, així els darrers a nivell estatal fan ser el de l’entrada a l’OTAN (1986) i el de 1978 per votar la Constitució.
2.- LA DIVISIÓ DE PODERS
Un dels principis bàsics de tota democràcia és la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) recollit, en el cas d’Espanya, en la Constitució per tal d’evitar abusos en l’ús de les competències de cada poder o institució.
2.1 El poder legislatiu.- El Parlament té la funció legislativa, rep el nom de Corts Generals i estan integrades pel Congrés de Diputats (o Cambra Baixa) i el Senat (o Cambra Alta).
• Congrés dels Diputats: Té el poder legislatiu per discutir, aprovar i derogar les lleis, també aprova els pressupostos generals de l’Estat. Els diputats són elegits a cada província com a circumscripció electoral (un mínim de 2, els restants es distribueixen de manera proporcional a la població, per Castelló 5) on s’adjudiquen aplicant la llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats. Quan el partit més votat no aconsegueix la majoria absoluta sol pactar amb altres partits per elegir el President del Govern (proposat pel rei una vegada consultats els partits amb representació parlamentària) que, ja investit, designa els seus ministres.
• Senat: És una cambra de representació territorial formada actualment pels senadors (4 senadors per província elegits en llistes obertes, a més dels designats pels parlaments autonòmics: un per autonomia, més un per cada milió d’habitants) que s’encarrega de revisar les propostes legislatives, facultada per autoritzar o denegar la ratificació dels tractats internacionals.
2.2 El poder executiu.- El té el Govern, format pel President i els ministres que s’ocupa d’executar les lleis i promulgar decrets. El Congrés o parlament li pot demanar explicacions i, fins i tot, provocar una moció de censura retirant la confiança al govern, si la majoria dels diputats vota afirmativament. De tota manera, quan un partit polític guanya per majoria absoluta pot tenir la temptació d’acumular temporalment el poder executiu i el legislatiu (per comptar amb majoria al Congrés) mentre té la competència de proposar la major part dels membres del poder judicial.
2.3 El poder judicial.- Està composat, bàsicament, pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que és l’òrgan de govern de tots els jutjats i tribunals que l’integren, subordinats a ell, com ara les sales del Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i els Tribunals Superiors de Justícia. La seua funció principal consisteix a garantir la independència dels jutges, malgrat que els seus membres són proposats pels partits polítics segons els vots aconseguits a les urnes. Per una altra banda hi ha el Tribunal Constitucional que vigila sobre l’aplicació de la Constitució a tot l’Estat.
3.- L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT ESPANYOL
Des de l’aprovació de la Constitució de 1978, l’Estat s’ha organitzat en comunitats autònomes (17 més les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, províncies (50) i municipis (8.119 en l'actualitat).
3.1 Les comunitats autònomes.- L’Estat de les Autonomies, per tant, podem definir-lo com un Estat unitari no centralista, on les autonomies tenen certes competències transferides o compartides sobre el seu territori que moltes vegades, sobre tot pel que respecta al finançament, han de ser negociades amb l’Estat central (també pel que respecta a la legislació sobre ensenyament, sanitat, etc. perquè les lleis estatals i autonòmiques poden diferir en qüestions puntuals). Per tant, podem afirmar que les competències de les autonomies es troben a mig camí entre el centralisme i el federalisme. Entre 1979 i 1983 es van constituir 17 autonomies, mentre al 1995 Ceuta i Melilla van ser constituïdes com a ciutats autònomes. Totes les autonomies tenen unes institucions d’autogovern: una assamblea o parlament (Corts Valencianes formades per 99 diputats autonòmics), el President autonòmic (elegit pel parlament i que, normalment, sol ser el candidat del partit més votat a les Eleccions Autonòmiques) i el Govern (Consell, format pel President i els consellers). L’autonomia valenciana es va constituir l’any 1982 amb el primer Estatut que s’ha modificat al 2006.
3.2 El poder local: l’administració municipal i provincial.-
• Províncies: són les divisions territorials de l’administració perifèrica de l’Estat (representada pel subdelegat del govern que ha substituït la figura del governador), així com les circumscripcions electorals en la major part dels comicis o eleccions. La seua missió és cooperar amb els municipis mitjançant les diputacions provincials (formades per diputats triats entre -i pels- regidors electes).
• Municipis: són les unitats territorials i administratives més elementals, encara que dins d’un terme municipal poden haver diverses localitats (o llogarets), governades per un Ajuntament format per un nombre determinat de regidors (segons la població) elegits pels ciutadans que són els encarregats de votar l’alcalde. Els municipis tenen moltes competències referides a la prestació de serveis i a la dotació d’equipaments i durant els anys de democràcia s’ha dedicat a arribar allà on els governs, autonòmic o estatal, no han sabut o no han pogut. De tota manera, han de disposar d’uns mitjans econòmics materials que s’aconsegueixen mitjançant els tributs propis i la part corresponent dels impostos de l’autonomia i de l’Estat.
• Altres entitats territorials: Els municipis poden agrupar-se en Mancomunitats, corporacions metropolitanes, cabildos (Canàries), consells insulars (Balears), comarques (Aragó, Catalunya, Galícia on vàries parròquies formen un concello o municipi). En canvi, en territori valencià les comarques no existeixen oficialment perquè mai s’ha desenvolupat una llei de comarcalització territorial.
Més informació en aquest blog a: L'ESPANYA DE LES AUTONOMIES
I CONEIXEMENT DEL SISTEMA DEMOCRÀTIC (publicació de l'autor).
