TEMA 9.- EL SECTOR SECUNDARI (3 ESO)

Les activitats basades en l'extracció i transformació de matèries primeres en altres productes s'agrupen tradicionalment en el sector secundari, que comprén la mineria, la producció d'energia, la indústria i la construcció. Les activitats industrials han anat canviant a mesura que s'hi han aplicat tècniques noves i s'ha tingut prou energia, comunicacions fàcils i un mercat per a vendre-hi els seus productes. El desenvolupament de la indústria va crear molts llocs de treball, però, actualment, l'automatització creixent dels processos, juntament amb el trasllat de moltes fàbriques a països amb mà d'obra barata, han provocat la disminució de l'ocupació industrial i l'augment de l'atur. Algunes empreses industrials han multiplicat els seus establiments o fàbriques i els han dispersat per diversos països. Aquestes empreses multinacionals o globalitzades atenen un mercat que s'estén arreu del món.

1. Les matèries primeres

• Extraiem les matèries primeres naturals de la naturalesa per elaborar els productes industrials.

Es classifiquen segons l'origen que tenen:

– Origen animal: procedeixen de la ramaderia (llana, pells…) o del peix (olis, conserves…).

– Origen vegetal: poden ser productes agrícoles, com ara el cotó, o productes forestals, com ara la fusta i el cautxú.

– Origen mineral: s'extrauen del subsòl. Es classifiquen en dos grans grups:

-Minerals metàl·lics: hematites (ferro), bauxita (alumini), or, plata…

-Minerals no metàl·lics: sal, sofre…

• Les roques són d'origen mineral, algunes s'utilitzen en la construcció (granit) i amb d'altres es produeix energia (carbó).

• La mineria és l'activitat dedicada a extraure els recursos del subsòl, ja siga de mines o bé de jaciments.

• Els països industrials consumeixen molts minerals i n'han de comprar una part als països pobres.

2. Les fonts d'energia tradicionals

• Les fonts d'energia són recursos naturals que, a partir de la seua transformació, permeten l'obtenció d'energia.

• Segons la possibilitat que s'exhaurisquen, les fonts d'energia poden ser:

– Renovables: són quasi inexhauribles, com ara el Sol, el vent, l'aigua...

– No renovables: són les que es troben en quantitats limitades i poden arribar a exhaurir-se, com ara el carbó, el petroli, el gas natural o l'urani.

• Segons la importància econòmica, les fonts d'energia poden ser:

– Tradicionals: són les més utilitzades; destaquen el carbó, el petroli, el gas natural, l'energia hidràulica o l'energia nuclear

– Alternatives: s'utilitzen poc, perquè encara es troben en fase d'investigació i desenvolupament.

Les més importants són l'energia solar, l'eòlica, la geotèrmica i la mareomotriu.

• Els recursos energètics es distribueixen de manera desigual pel món.

• El carbó és abundant, sobretot a la Xina, als Estats Units i a la Unió Europea.

• El petroli és la font d'energia principal. Es concentra en uns quants països, com ara a l'Orient Mitjà, als Estats Units i a Rússia.

• El gas natural es troba sobretot a l'Orient Mitjà, als Estats Units i al Canadà.

• Els principals països productors d'urani són el Canadà i els Estats Units.

• La hidroelectricitat s'obté principalment en els països desenvolupats. Destaquen el Canadà, la Xina, els Estats Units, Noruega i el Japó.

3. Les fonts d'energia alternatives

• La demanda d'energia augmenta any rere any, però les fonts d'energia tradicionals i no renovables s'estan exhaurint i són contaminants.

• Per això hi ha interés a desenvolupar fonts d'energies alternatives, entre les quals destaquen:

– L'energia solar aprofita la intensitat de la radiació del Sol. És abundant, inexhaurible i neta, però irregular.

– L'energia geotèrmica produeix electricitat a partir de la calor de l'interior de la Terra.

– L'energia eòlica aprofita la força del vent per a produir energia elèctrica. És inexhaurible i neta, però no és regular.

– L'energia mareomotriu aprofita el moviment de l'aigua del mar causat per les marees, les ones i els corrents marins.

– La bioenergia o energia de la biomassa s'obté a partir de cremar o bé de fermentar la matèria orgànica.

4. La indústria

• La indústria és el conjunt d'activitats dedicades a la transformació de matèries primeres en productes elaborats (destinats als consumidors) o semielaborats (destinats a altres indústries).

• Abans del desenvolupament de la indústria, els artesans elaboraven els productes manualment als tallers.

• La industrialització va començar a mitjan segle XVIII. El treball artesà va ser substituït per la maquinària industrial, primerament moguda per l'energia hidràulica, i després, per màquines de vapor.

L'ús de màquines instal·lades en fàbriques o factories va augmentar la rapidesa i l'eficàcia dels processos d'elaboració. Això va fer possible l'augment de la productivitat.

• La indústria actual ha reduït la mà d'obra per mitjà de l'automatització dels seus processos i fabrica una gran diversitat de productes.

5. Classificació de les indústries. L'empresa industrial

• Un criteri de classificació de les indústries és segons la destinació final dels productes que hi fabriquen:

– Indústries de béns de producció o indústries pesants: fabriquen productes semielaborats; necessiten grans instal·lacions, molt capital i mà d'obra. Exemple: la siderúrgica o la del ciment.

– Indústries de béns d'ús i consum o indústries lleugeres: fabriquen productes acabats; necessiten instal·lacions reduïdes. Exemple: la del calçat.

• També hi ha les indústries punta, que utilitzen tecnologies avançades i un personal molt especialitzat.

• La unitat bàsica de l'activitat industrial és l'empresa. Poden classificar-se segons la dimensió (petites, mitjanes, grans), l'organització (societats limitades o societats anònimes) o la procedència del capital (públiques o privades).

• Les empreses s'especialitzen i s'agrupen amb d'altres de relacionades per a fer-se més competitives.

6. El procés i el treball industrial

• Els principals elements del procés industrial són els següents:

– Les matèries primeres i les fonts d'energia.

– La força del treball (mà d'obra).

– El capital (diners, instal·lacions…).

– La tecnologia (maquinària, tècniques, materials…).

– L'organització de l'empresa (gestió i organització de la producció).

• Al final del procés s'obté un producte industrial que s'ha de vendre al mercat. Quan es ven aquest producte, la diferència entre el cost de producció i el preu de venda són els beneficis, una part dels quals es reinverteixen en l'empresa.

• En la divisió tècnica del treball es coordina l'actuació d'equips i maquinària. En la divisió social del treball s'estableixen jerarquies de comandament i de presa de decisions.

7. Localització de la indústria en el món

• Les empreses busquen la localització més adient per a reduir costos, ser més competitives i augmentar els beneficis. Les indústries es localitzen en:

– Regions amb bones infraestructures i serveis tècnics, com ara els Estats Units i Europa.

– Països amb mà d'obra barata si necessiten molts treballadors poc especialitzats.

– Prop d'universitats o en parcs tecnològics, si necessiten tecnologia punta i recerca.

• Les regions industrials principals són:

– Europa, sobretot la zona que comprén del Regne Unit al nord d'Itàlia, passant per la conca del Ruhr.

– Els Estats Units (costa nord-oest i Califòrnia).

– La Xina, el Japó i el sud o el sud-est asiàtic.

– Altres regions industrials importants es troben a l'Índia, Mèxic, el Brasil, el sud-est d'Austràlia, la República sud-africana i Corea del sud.

 

Tema 3. El sector secundari from salvavila

TEMA 10: ELS FLUXOS MIGRATORIS

1.- LES MIGRACIONS

Els moviments migratoris són desplaçaments poblacionals que configuren l’actual situació demogràfica i social del món. Són qualsevol tipus de desplaçament de la població, des del seu lloc de residència, fins a un altre de manera permanent. Qui se’n va és un emigrant, qui arriba és un immigrant.

1.1.Causes i conseqüències dels moviments migratoris.- Les causes de les migracions són molt diverses, tot i que destaquen les demogràfiques i econòmiques, les relacionades amb catàstrofes naturals, les polítiques, socioculturals, etc.

• Conseqüències dels moviments migratoris: Per al país d’origen provoca envelliment de la població i despoblament. Per al país de destinació, disminució de salaris, degradació dels habitatges, diversitat cultural i desenvolupament econòmic. Per a la persona emigrant, en principi problemes d’adaptació i d’identitat i, a la llarga, millores en la qualitat de vida.

1.2.Els moviments migratoris a Espanya.- Fins a mitjans del segle XX es produïren les migracions transoceàniques històriques (fonamentalment cap a l’Argentina i Veneçuela) i, des de finals de la dècada dels 50, l’èxode rural del camp a la ciutat, és a dir, les migracions interiors cap a la perifèria més industrialitzada i cap a Madrid, així com les exteriors cap als països europeus desenvolupats (França, Alemanya i Suïssa, fonamentalment).

2.- LES MIGRACIONS INTERIORS

2.1.Les migracions interiors camp-ciutat:

• Llocs d’origen de la migració interior: entre 1950 i 1960 van canviar de província 5,4 milions de persones, però si es comptabilitzen també les migracions interprovincials (entre l’interior de Castelló i la costa, per exemple), aquesta quantitat seria el doble. Al 2001, 11 províncies espanyoles registraven menys població que als inicis del segle XX (1901): Terol, Sòria, Lugo, Ourense, Zamora, Àvila, Palència, Segòvia, Conca, Guadalajara i Osca. Però d’altres, com ara Burgos o Càceres a penes si van augmentar el nombre d’habitants.

• Llocs de destinació de la migració interior: Els major creixement demogràfic degut a la immigració interior es va produir a les províncies de Barcelona i Madrid, per aquest ordre, amb més de mig milió cadascuna, seguides de València, Biscaia i Alacant amb increments entre 100.000 i 200.000 persones i, finalment, Balears, Guipúscoa, Tarragona, Àlaba i Girona, però també, encara que més moderadament, Castelló, Navarra, Canàries i Valladolid. La majoria d’emigrants andalusos, extremenys i gallecs van triar Barcelona, mentre que els castellans van emigrar a Madrid. A partir de 1973, la crisi del petroli va encarir els preus, va fer pujar l’atur, mentre feia desaparéixer les migracions.

3.- LES MIGRACIONS EXTERIORS

3.1. Les migracions exteriors del segle XX.- L’emigració tradicional del segle XIX i la primera meitat del segle XX va ser fonamentalment ultramarina, cap a l’Amèrica Llatina. Les destinacions tradicionals dels emigrants van ser l’Argentina (2 milions entre els anys 1857 i 1935), el Brasil, Cuba, Veneçuela i Mèxic. L’origen dels emigrants era Galícia, la cornisa cantàbrica i les Canàries. A començaments del segle XX s’afegiren altres destinacions: Algèria i França (on el 1930 hi havia uns 300.000 emigrants espanyols procedents del litoral mediterrani). El 1960, les característiques de l’emigració espanyola canviaren completament: ara la destinació era l’Europa occidental protagonitzada per homes en edat laboral, d’escassa qualificació professional, motivats per finalitats econòmiques. Les altes taxes de creixement vegetatiu, la industrialització escassa i la crisi de l’agricultura tradicional van generar amplis excedents de mà d’obra que, per una altra banda, era reclamada pels europeus en la reconstrucció postbèl·lica a l’empara del Pla Marshall. Aquests moviments van tenir lloc entre el 1960 i el 1974, arribant a afectar uns 2 milions de persones. El 36 % dels emigrants es va establir a Alemanya, una proporció semblant a Suïssa, França va acollir el 21 % i la resta entre Holanda, Bèlgica i el Regne Unit. L’origen dels emigrants era: Andalusia (29 %), Galícia (27 %), Castella i Lleó (10 %), la Comunitat Valenciana (7 %) i Extremadura (7 %). La crisi estructural i energètica va fer baixar dràsticament, a partir del 1974, les contractacions de treballadors espanyols a l’exterior i va animar el retorn d’alguns emigrants.

3.2. Conseqüències de les migracions exteriors.- Per a Espanya va suposar la disminució de la població (sempre ha comptat amb una densitat de població baixa), però també de la pressió social i econòmica que representava tan gran percentatge de gent sense treball. Des del punt de vista econòmic, va representar també una nova font d’entrada de divises que, fins aleshores, era protagonitzada quasi exclusivament per les exportacions agràries (la taronja fou, entre la dècada dels trenta i la dels seixanta, la primera font de divises de l’Estat), per les remeses de diners que enviaven els treballadors emigrats. I des del punt de vista social, el desarrelament de milers de persones dels seus llocs d’origen.

4.- D’UN PAÍS D’EMIGRANTS A UN D’IMMIGRANTS FINS LA CRISI ACTUAL

4.1.Espanya, un país d’immigrants.- Des de l’inici dels anys vuitanta del segle XX, l’Estat espanyol va passar de ser una societat d’emigrants a ser un país que rep immigració. La immigració era, en principi, moderada, però s’anà incrementant des de finals del segle XX. Aquests immigrants es divideixen en dos grups: un de format per persones que exerceixen tasques qualificades o gaudeixen de la seva jubilació que, majoritàriament, són d’origen europeu (Alemanya, França o Regne Unit) i, l’altre, dels treballadors poc qualificats que solen venir del Magrib, de Portugal o de països llatinoamericans (un 40 % són dones dedicades al servei domèstic) i, per últim, els procedents de l’Europa de l’Est. Fins la crisi iniciada entre el 2007 i el 2008, també hi havia un gran nombre d'immigrants no enregistrats (il·legals) que sempre és difícil de calcular. De tota manera, la incorporació a la Unió Europea de Romania i d’altres països de l’Est, així com la crisi global de l’economia occidental i les altes taxes d’atur espanyoles, han estat un punt d’inflexió després de dues dècades d’increments del saldo migratori.

4.2.Població estrangera a Espanya.- Des de l’any 2000, Espanya ha estat el segon país del món, després dels EUA, en rebre major nombre d’immigrants, superant els cinc milions i arribant a un percentatge aproximat al 12% de la població total. Normalment els immigrants són joves amb percentatges semblants de dones i homes, encara que aquests solen arribar primer: per països d’origen destaquen en quantitat els romanesos i búlgars, també els marroquins i els vingut de l’Amèrica Llatina, com ara equatorians, colombians i bolivians, així com també els europeus dels estats veïns que presenten una mitjana d’edat més elevada.

4.3.Els camins de la immigració.- Segons un estudi de l’INE, només l’1,1% dels immigrants arribats a Espanya va posar en perill la seua vida a mans de les xarxes clandestines: és de veres que una minoria arriba amb pastera com veiem reiteradament als informatius, però s’ha de tenir clar que sempre és notícia allò que interessa al poder i sobre tot el que és poc usual o comú (si un gos mossega un periodista, això no és notícia, en canvi sí ho és quan un periodista mossega un gos, per tractar-se d’una cosa poc habitual). Hi ha fluxos migratoris d’immigrants irregulars procedents dels països subsaharians amb els que Espanya tracta de signar acords (més vigilància de les costes a canvi d’ajuts econòmics), però es necessària una vigilància extrema per la ubicació geogràfica peninsular que comporta, moltes vegades, certes polèmiques com ara sobre la perillositat de la tanca de Ceuta o sobre el tractament dels il·legals de les que no estan exempts altres estats mediterranis com la pròpia Itàlia.

4.4.Crisi i fuga de cervells: la dinàmica demogràfica actual.- Com a conseqüència directa de la crisi econòmica, la població espanyola, després de moltes dècades de creixement, està disminuint a poc a poc des de 2011, ja que el nombre d’immigrants s’ha reduït dràsticament i, en canvi, torna a pujar els d’emigrants: des d’aquells que retornen als seus països d’origen on ha millorat la situació econòmica (Equador), fins els joves universitaris aturats que proven fortuna en altres estats europeus. Els estudis de prospectiva no apunten cap a un descens generalitzat sinó, més bé, cap a un estancament de la població que continuarà el procés d’envelliment, amb taxes de natalitat molt baixes i una esperança que continuarà creixent mentre les retallades socials (en pensions, sanitat i ensenyament) no afecten al manteniment d’un mínim Estat del Benestar que no existeix als països d’origen dels immigrants.

5.- EL DEBAT SOBRE LA IMMIGRACIÓ

5.1.Espanya necessita immigrants.- La immigració és necessària a tots els estats europeus envellits, perquè és un fet positiu des del punt de vista econòmic (revitalització del consum), demogràfic (rejoveniment de la població activa) i cultural (fomenta la interculturalitat). L’únic problema que ha suposat la immigració a Espanya ha estat la falta de consens, davant la regulació dels nouvinguts, durant l’allau immigratori dels anys del canvi de segle (entre 1998 i 2008) quan la construcció començava a ser el sector econòmic de major creixement i els bancs donaven crèdits a tothom, perquè l’atur estructural continuava elevat i, finalment, ha acabat disparant-se quan la construcció ha frenat en sec, ja que el teixit productiu espanyol és molt dèbil davant d’una economia globalitzada en la que no podem competir, només, amb l’augment de la producció i la reducció dels salaris.

5.2.La interculturalitat: dificultats i dilemes.- El racisme a Espanya no ha representat mai un problema greu, però és de veres que han crescut les situacions de rebuig cap a l’immigrant i els forasters a mesura que s’ha agreujat la crisi. I són precisament les classes més baixes, les que comparteixen barri amb els immigrants que pateixen exclusió social, les que solen manifestar aquestes actituds xenòfobes, i no solament per prejudicis culturals, sinó perquè els consideren competidors a l’hora d’aconseguir un lloc de treball mal remunerat. De tota manera, durant els propers anys continuarem rebent immigrants perquè, malgrat les restriccions de la Unió Europea, hi ha dos drets bàsics que cal respectar sempre: el dret al reagrupament familiar i el dret d’asil.

 

Comentari d'una piràmide de població from Sira Sancho

5.3.La reagrupació familiar.- Molts fills d’immigrants menors de 16 anys que resideixen als seus països d’origen, on el nivell de vida és molt precari, podrien arribar a Espanya en els propers anys, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, acollint-se al seu dret.

5.4.El dret d’asil.- Aquest dret, reconegut per l’ONU, obliga a admetre les persones estrangeres que pateixen persecució al seu país d’origne, i comporta la no devolució, no expulsió i no extradició de la persona que gaudeix d'aquest estatut.

5.5.La política de la Unió Europea i la immigració.- El Pacte Europeu de la Immigració (2008) es va fer per frenar l’entrada il·legal de moltes persones que, en principi, afecta sobre tot als estats fronterers com ara Espanya o Itàlia. Planteja una immigració legal i ordenada que inclou el control d’accés, la regulació de la permanència i el desenvolupament de polítiques d’acollida i retorn, també regula i restringeix el dret d’assil. No obtant, la pressió migratòria sobre la Unió Europea només es pot frenar amb el desenvolupament dels països pobres.

FORMULARI DE TAXES DEMOGRÀFIQUES

Unitat 10 2013-14 - els fluxos migratoris from jordimanero

TEMA 9: LA POBLACIÓ ESPANYOLA

La població és el conjunt d’éssers humans que viu en un determinat territori. Per estudiar-la hi ha que considerar tres variables: la dinàmica (natalitat, mortalitat i fecunditat), l’estructura (per edat i sexes) i la distribució pel territori (densitat). Espanya sempre ha estat un territori poc poblat, amb una densitat mitjana prou baixa i repartida molt desigualment pel territori, és a dir, concentrada en la perifèria amb un interior despoblat a excepció de Madrid.

1.- LA DINÀMICA DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA

La població d’un lloc depén d’uns factors socials, econòmics i polítics que canvien al llarg del temps, la qual cosa en porta a estudiar-la de manera dinàmica, és a dir, des de l’evolució històrica fins la prospectiva (projeccions de cara al futur). Fins el segle XIX, els recomptes s’havien fet a partir dels llibres de batejos i de defuncions de les parròquies i dels focs o fogatges (usats per recaptar impostos i per a les lleves militars); a més, els recomptes de població dels antics regnes s’havien fet per separat fins l’arribada dels Borbons (Guerra de Successió), quan ja comencen a fer-se de tota la població espanyola. Les fonts per als estudis demogràfics, actualment són l’I.N.E. i els Registres Civils, però també se poden recollir dades fiables per Internet (tant a l’Eurostat de la U.E., com de l’O.N.U. a nivell global).

1.1.Cens i padrons municipals.- El Cens és el recompte de la població d’un Estat, amb informació sobre el volum total, la composició per sexes i edats, estat civil, estudis, professió, renda, etc. Els primer Cens oficial d’Espanya és de 1857, data des de la qual són fiables.

1.2.La transició demogràfica.- El model de transició demogràfica s’aplica a la dinàmica de la població de molts països europeus desenvolupats per establir comparances ja que ofereix un marc general prou útil, encara que cada espai té les seues característiques particulars. D’aquest estudi es pot constatar la rapidesa amb què la població espanyola va cobrir les quatre etapes del model de transició demogràfica durant el segle XX, és a dir, passar d’unes elevades taxes de natalitat i mortalitat als inicis del segle, a unes taxes mínimes cent anys després.

• El règim demogràfic antic (Fase I): Aquesta fase es correspon amb una societat agrícola preindustrial caracteritzada per un creixement lent de la població. Les taxes de natalitat i mortalitat eren molt altes, entre el 30 i el 50 per mil. En relació a la natalitat, es calcula que les dones tenien, de mitjana, més de cinc fills, però com la mortalitat infantil era molt alta, molts no arribaven al primer any de vida. La mortalitat va ser molt elevada i s'agreujava en èpoques de males collites, epidèmies o guerres. Aquests períodes de sobremortalitat podien reduir fortament la població. Les condicions en què vivien les classes baixes en les grans ciutats eren propícies per a les malalties contagioses, com ara la tuberculosi. Les taxes de mortalitat presentaven una distribució semblant a les taxes de natalitat: nord peninsular i arxipèlags amb taxes més baixes que la mitjana i l'interior amb una taxa major.

• El creixement demogràfic (Fase II): Se sol dividir en dues subfases per explicar el canvi en les taxes. La primera està marcada pel descens de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat, la qual cosa provoca un creixement progressiu de la població. La introducció d'avenços sanitaris i higiènics milloren les condicions de vida, incidint en un augment de l'esperança de vida. A finals del segle XIX s'inicia la subetapa del descens de la natalitat, però Espanya arriba amb retard respecte a d’altres països més industrialitzats. A partir de 1914 va començar un període en què la mortalitat infantil va començar un descens continuat. L'esperança de vida augmenta significativament i la mortalitat segueix el seu descens. El ritme de creixement de la població encara que segueix sent alt, però tendeix a disminuir. La Grip Espanyola de 1918 (la “cucaracha”) provoca una mortalitat catastròfica i partir de llavors, la natalitat es recupera en el període de prosperitat econòmica dels anys vint XX però descendeix amb rapidesa a conseqüència de la crisi econòmica de 1929 i els anys d'inestabilitat de la guerra civil suposen un període de subnatalidad, trencant la tendència iniciada a principis de segle. En els anys posteriors, la natalitat i la mortalitat es veuran molt marcades també pel període de postguerra tornant a augmentar la natalitat.

• L’ajustament demogràfic (Fase III): Durant aquesta etapa el creixement natural és moderat o s'estanca, tendint a un creixement zero. L'esperança de vida augmenta des dels 34 anys de principis de segle als 75 en 1989. Igual que a la primera fase, el creixement és mínim. En aquest període la taxa de natalitat es va mantenir alta, entre el 19 i el 22 per mil. Les polítiques natalistes del franquisme van provocar un augment de la natalitat en els anys seixanta (baby boom), mentre que la mortalitat segueix en progressiu descens en generalitzar-se el sistema de salut i el rejoveniment de la població espanyola que es produeix en aquesta època. A partir de 1975 la natalitat comença el seu descens imparable. Les causes a què s'atribueix aquest descens són la reducció del període fèrtil de la dona pel retard en l'edat de matrimoni, la seva creixent incorporació al mercat de treball, l'augment general del nivell de vida i certa modernització sociològica.

• El nou règim demogràfic (Fase IV): Si bé el model original de Transició Demogràfica presenta tres fases, apareixen obres que parlen d'una altra fase addicional anomenada d'involució demogràfica. Es dóna una situació en què la natalitat segueix estable i la mortalitat arriba a superar la natalitat. En aquestes circumstàncies el creixement natural pot arribar a ser negatiu. Als països desenvolupats, aquesta situació s'ha compensat amb la immigració, produint un estancament de la població. En l'actualitat, el nombre de fills per dona ja no garanteix el reemplaçament generacional. L'edat mitjana espanyola està augmentant ràpidament, la població s’està envellint i, malgrat els alts nivells d'atur, el mercat de treball -quan passe la crisi- s’haurà de rejovenir.

2.- CARACTERÍSTIQUES ACTUALS DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA

2.1. Moviment natural de la població.- Quan el nombre de naixements és més alt que el de defuncions, la població té un creixement natural o vegetatiu positiu.

• Natalitat.- Des del 1901, a Espanya va mostrar una tendència a la baixa malgrat el baby boom dels 60-70 que, a finals de segle (1990), la va situar en un dels índexs de fecunditat més baixos d’Europa (amb una TMF de menys d’1,2 fills per dona i una natalitat inferior al 10‰). A partir del canvi de segle (degut a l’allau immigratori i l’arribada a l’edat fèrtil de les dones nascudes als anys de fort creixement demogràfic) hi ha hagut un breu repunt de la natalitat, però l’arribada de la crisi indica una tendència cap a un creixement vegetatiu negatiu, és a dir, que les defuncions comencen a superar el nombre de naixements.

• Mortalitat.- Del 28,3‰ del 1900 s’ha passat a una taxa del 8‰ al 1980, encara que a finals de segle, degut a l’augment de l’esperança de vida i l’augment progressiu de l’envelliment, es va produir un lleuger increment de les defuncions. Durant la primera dècada del segle XXI, la taxa de mortalitat s’ha situat al voltant del 8,6‰ i la taxa de mortalitat infantil ha continuat reduint-se fins el 3,5‰.

• Nupcialitat i fecunditat.- La nupcialitat, actualment, resulta una dada poc fiable, degut a l’augment de parelles de fet i de famílies monoparentals. La taxa mitjana de fills per dona semblava haver tocat fons amb l’1,2, però encara que ha repuntat fins l’1,5 als primers anys del segle XXI, es preveu un menor creixement vegetatiu perquè cada vegada hi haurà menys dones en edat fèrtil i, a més, l’edat mitjana de la maternitat ha continuat pujant a les darreres dècades des dels 25 als 31 anys. De tota manera, per garantir el reemplaçament generacional i aconseguir una població estable, es necessària una taxa de fecunditat de 2,1 fills per dona que, actualment, sembla una utopia en un context de crisi econòmica i d’altes taxes d’atur. Amb més de 47 milions d’habitants, Espanya es situa demogràficament com a cinqué estat de la Unió Europea amb una població estancada per la caiguda de la mortalitat i de la natalitat (amb un creixement vegetatiu que tendeix a zero), però també del creixement migratori (actualment negatiu, degut al retorn d’alguns immigrants als seus països d’origen, però també de joves estudiants que busquen millor fortuna en altres estats europeus), la qual cosa significa que ja no tornaran a produir-se els increments de població dels darrers anys (més de 7 milions de persones entre el 2000 i el 2010) mentre l’augment de l’esperança de vida continuarà produint l’envelliment de la població mentre es mantinga l’Estat del Benestar dels darrers anys, sobre tot pel que fa a sanitat i pensions.

3.- L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA

3.1. La piràmide d’edats d’Espanya.- És una piràmide contractiva, típica d’una població envelleida, amb una base molt estreta que acusa la disminució de la població jove i un tronc eixamplat a causa d’una població adulta més nombrosa i una cúspide cada vegada més elevada degut a l’envelliment. Als darrers esgraons pot observar-se, mínimament, el buit demogràfic produït pels no-nascuts durant la guerra civil (1936 i posteriors, que ara tindrien més de 70 anys). La distribució per sexes és semblant: 50,6% dones front a 49,4% homes, encara que naixen 106 xiquets per cada 100 xiquetes (la mortalitat masculina s’incrementa a partir dels 16 anys, sobre tot durant la incorporació a treballs de risc que, fins ara, han estat típicament masculins), però l’esperança de vida femenina sempre ha estat superior (hi ha més vídues que vidus).

3.2. L’envelliment de la població.- Està relacionat, indubtablement, amb la qualitat de vida i l’Estat del Benestar: una millor higiene, alimentació i sanitat han possibilitat l’increment de l’esperança de vida al llarg dels darrers anys. Actualment, més del 17% de la població espanyola té més de 65 anys i, per tant, assistim a l’increment de la població depenent que no solament cobra pensions públiques, sinó que gaudeix d’uns merescuts serveis socials i sanitaris que s’ha de finançar entre tots. I ací s’obre el debat de com una població activa minvant, pot mantenir una població depenent creixent: fomentant la natalitat i l’ocupació, augmentant l’edat de jubilació, generalitzant els plans de pensions, amb el copagament sanitari, retallant les pensions i els medicaments gratuïts, privatitzant els serveis, prioritzant les polítiques socials i les institucions públiques?

4.- LA DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ EN EL TERRITORI

4.1.Una distribució desigual.- Actualment, Espanya compta amb una població al voltant dels 47 milions d’habitants, amb tendència a la baixa, i una densitat d’uns 91 habitants per quilòmetre quadrat. Les zones més poblades són les façanes marítimes, sobre tot la costa mediterrània, i Madrid, mentre al centre peninsular només destaquen algunes ciutats com ara Saragossa i Madrid, mentre les dues Castelles i l’antiga Via de la Plata, tan pròspera als temps de l’Imperi Romà, continua perdent població entre Extremadura i Galícia, mentre les Illes presenten una densitat de població superior a la mitjana.

5.- LA POBLACIÓ ACTIVA ESPANYOLA

5.1.La dinàmica dels sectors productius.- Als darrers anys hem assistit a la terciarització de l’economia, ja que mentre s’han ampliat i reforçat els sectors productius (primari i secundari), la mecanització i l’externalització han comportat una menor creació d’ocupació que, a poc a poc, ha desplaçat la població activa envers el sector terciari o de serveis que és el que ha experimentat un major creixement en quant a creació de llocs de treball: als països desenvolupats, l’economia ha multiplicat la demanda de serveis en les empreses, encara que als darrers anys la crisi ha afectat també el teixit productiu i s’ha retallat ocupació pública i privada, mentre l’atur s’ha disparat fins superar la taxa del 25% (població activa que busca ocupació).

5.2.Situació de la població activa a Espanya.- S’entén per població activa la que té edat de treballar (majors de 16 anys), encara que estiga treballant, aturada o buscant ocupació. Des de 2012, quan ha baixat la població espanyola per primera vegada en la història, també ha disminuït la població activa encara que aquest factor, de moment, encara no ha tingut una incidència directa sobre l’atur.

5.3.El problema de l’atur: crisi i globalització.- L’atur depén del creixement econòmic: quan hi ha crisi, les empreses redueixen costos suprimint mà d’obra i/o externalitzant la producció a països subdesenvolupats on els costos són menors. En canvi, en una conjuntura econòmica expansiva, l’atur baixa. De tota manera, el teixit productiu espanyol s’ha mostrat molt vulnerable i la crisi ha deteriorat el mercat laboral allà on l’economia s’havia basat en una dependència excessiva del sector de la construcció i del sector serveis, especialment del turisme on, cada vegada més, s’ha de competir en qualitat/preu en un món globalitzat on els preus dels transports s’han abaratit molt als darrers anys. L’atur ha disparat els contractes temporals, per obra, a temps parcial i fins i tot l’economia submergida. No obstant, al viure en un món globalitzat, les solucions ja no són, únicament, internes dels estats que més pateixen la crisi, sinó globals, ja que s’ha internacionalitzat el mercat i els intercanvis comercials abans d’equiparar les regles del joc, és a dir, un corpus legislatiu global que elimine la competència deslleial de paradisos fiscals, multinacionals especulatives i dictadures que, en nom d’un fals progrés econòmic, no respecten cap tipus de dret democràtic, ni drets humans, ni fiscals, ni laborals, ni mediambientals...

5.4.La incorporació de la dona al món laboral.- Les dones sempre han treballat, a més de portar el pes de les responsabilitats familiars com ara criar els fills, el manteniment de la llar, etc. Però, des de la implantació de l’Estat del Benestar i d’una legislació que equipara els drets de les dones amb els del homes (cosa que no passava durant el franquisme, per exemple), la situació ha canviat notablement: la vida rural ha donat pas als ambient urbans on s’ha de conviure en espais més reduïts, la família extensa ha donat pas a la vida en parella on s’han generalitzat els hàbits de consum, la demanda de serveis, la planificació familiar i la limitació del nombre de fills (prole), així com la formació acadèmica de les dones, l’accés a un lloc de treball fora de casa i, fins i tot, la responsabilitat compartida de les tasques domèstiques.

05. la població espanyola from hanszimmermann

Més informació en aquest blog: LA POBLACIÓ ESPANYOLA

TEMA 8: L’ACTIVITAT COMERCIAL I LES COMUNICACIONS (2BAH)

L’activitat comercial exigeix un sistema de transports que faça possible un intercanvi dels productes ràpid, segur i econòmic. Gràcies a les NNTT que han permés la circulació d’informació i de convenis a temps real s’han desenvolupat els intercanvis a nivell global. La multiplicitat de productes que han de competir pel mercat ha incrementat el sector publicitari.

1.- ELS INTERCANVIS EN EL MÓN D’AVUI

Les activitats comercials articulen l’intercanvi entre la producció i el consum de béns i serveis.

1.1.El comerç.- L’intercanvi de mercaderies i serveis, en el qual unes persones ofereixen productes i unes altres compren, crea un mercat que pot ser concret (on s’exposen les mercaderies i es comercialitzen), abstracte (on es negocien mercaderies absents, com ara la borsa de valors) i mixt, com ara les fires de mostres, on s’exhibeixen els models a fabricar i es propicia un fòrum de trobada de professionals del ram, productors i compradors, per impulsar el comerç.

• Característiques del comerç: concentració de la demanda, especialització creixent, augment del volum i la varietat de productes a nivell global, creació d’estudis de mercat a fi de desenvolupar una logística o planificació de tot el procés (producció, transport, emmagatzematge i distribució de mercaderies), quan més llarg és el procés d’intercanvi hi ha més intermediaris que encareixen el producte (s’està fomentant la venda per Internet, del productor directament al consumidor), creació de grans empreses comercials multinacionals que dominen la comercialització de productes concrets.

1.2.El creixement del sector comercial.- L’expansió dels intercanvis ha estat extraordinària a causa de dos factors fonamentals: 

• la liberalització del mercat amb l’eliminació progressiva de barreres per part del GATT (Acord General sobre Aranzels i Comerç) i ara per l’OMC (Organització Mundial del Comerç), per crear xarxes d’intercanvis materials (persones i mercaderies) i immaterials (capital, coneixement) cada vegada més denses.

• les noves tecnologies (NNTT) de la comunicació i la informació que han permés comprar i vendre a temps real i fer cobraments i pagaments amb alts nivells de fiabilitat, impensables en el passat.

2.- LES CARACTERÍSTIQUES DEL COMERÇ INTERIOR

A Espanya presenta moltes empreses petites (Pimes) distribuïdes de manera desigual pel territori.

2.1. Els canals de comercialització.- El comerç espanyol es caracteritza per la dualitat, de manera que coexisteixen un gran nombre de petites empreses al costat d’unes poques grans. La distribució comercial genera el 10% del valor afegit total i el 16% d’ocupació, uns tres milions de treballadors on destaca la participació femenina (caixeres del supermercat).

• Els canals de distribució dels béns d’equipament: És un subsector on destaquen les gran fires de maquinària de les grans capitals, també instal·lacions industrials, maquinària elèctrica i vehicles de gran càrrega o flotes per a empreses. No requereixen intermediaris ja que es produeixen per encàrrec d’altres empreses. Els alts preus requereixen el lísing (lloguer de la maquinària amb el pagament d’una renda amb la possibilitat de compra) i el rènting (inclou manteniment i assegurança sense opció de compra).

• Els canals de distribució dels béns de consum: Alguns són peribles, com ara els aliments frescos, i exigeixen una comercialització ràpida que, donada la dimensió reduïda de les explotacions, sol caure a mans de molts intermediaris que encareixen els costos la qual cosa ha propiciat la creació de cooperatives i l’agrupació de productors que els comercialitzen directament (Bon Àrea) o els venen a les grans superfícies o als mercats centrals (Mercamadrid o Mercabarna). Els de consum durable (conserves, confecció, electrodomèstics, mobles, etc.) segueixen atomitzats en petites botigues amb un servei personalitzat, però darrerament han guanyat molt de mercat les grans superficies que ofereixen marques blanques o les multinacionals especialitzades (Ikea). El tancament dels petits comerços que no poden competir amb els hipermercats ha fet decaure la funció comercial de molts centres urbans, problemàtica que es tracta de solucionar amb la limitació de l’obertura de nous grans centres o promocionar la instal·lació combinada amb comerços tradicionals (La Salera, Alcampo, Carrefour, etc).

2.2. Distribució del comerç interior en el territori.- El comerç es localitza als barris urbans i en les localitats ben connectades i amb una densitat de població alta amb un fort poder adquisitiu. Més de la meitat de les empreses comercials s’ubiquen a les autonomies més poblades (Catalunya, Andalusia, València o Madrid). Les jerarquies urbanes i les àrees comercials: Saber on va la població d’un territori a fer les compres permet establir una jerarquia urbana (on es troben Madrid i Barcelona, però també València, Sevilla, Saragossa o Bilbao) i planificar el possible comerç d’un producte o servei (el que no es troba a un poble menut, ho té la capital comarcal o la provincial, encara que són centres d’atracció menor).

3.- EL COMERÇ EXTERIOR ESPANYOL I LA BALANÇA DE PAGAMENTS

En un món globalitzat, sobre tot a nivell comercial, Espanya s’integra en el bloc comercial més important del món que és la Unió Europea, tant pel volum d’intercanvis com de capital, però la balança comercial espanyola és deficitària (s’importa més del que s’exporta) i també la de pagaments des de l’esclat de la crisi al 2008.

3.1. El comerç internacional.- Espanya està integrada al bloc comercial de la Unió Europea, el més important del món, ja que agrupa estats altament industrialitzats amb un actiu comerç entre ells i amb l’exterior. Al voltant del 70% de les exportacions van a la U.E., d’on venen el 59% de les importacions, amb una relació més intensa amb Alemanya, França i Itàlia, quedant un percentatge petit de relacions comercials amb altres estats com ara els E.U.A. o les importacions de petroli del Golf Pèrsic. Contràriament al que podria semblar, Espanya no és un gran exportador de primeres matèries, ni de productes agrícoles.

3.2. La balança de pagaments.- Era positiva abans de la crisi, gràcies al turisme, però actualment el conjunt de transaccions econòmiques i comercials amb l’exterior també es deficitari. És subdivideix en:

• Balança per compte corrent referent als ingressos i pagaments

• Balança per compte de capital reflexa les transferències de capitals públics i privats

• Balança de compte financer registra inversions directes, financeres i reserves dels bancs estatals.

3.3. La balança per compte corrent a Espanya.- Presenta saldos negatius, però dins d’aquest apartat s’inclouen les balances següents:

• Balança comercial fa molts anys que és negativa, perquè registra les importacions (molt elevades per l’alt cost del petroli) i les exportacions (amb un volum modest).

• Balança de serveis (també inclou patents) sol tenir quasi sempre superàvit gràcies al turisme.

• Balança de rendes sol ser deficitària i reflexa els rendiments del treball i del capital

• Balança de transferències conté les remeses d’immigrants, donacions i fons de la Unió Europea.

La manca de competitivitat de l’economia espanyola ha fet augmentar l’endeutament amb la crisi pel valor desmesurat de les importacions, encara que és inferior en percentatge al d’Irlanda, Portugal, Grècia o Xipre que ha hagut de ser intervingut pel Banc Europeu.

4.- ELS TRANSPORTS I LES COMUNICACIONS

La densitat i la qualitat de la xarxa de transports d’un país és indicativa del seu grau de desenvolupament econòmic: a Espanya conviuen zones escassament transitades amb infraestructures d’alt nivell, amb d’altres que pateixen, doblement, les més altes densitats de trànsit amb unes infraestructures precàries (Eix Mediterrani).

4.1. Les funcions del transport.- Permet el desplaçament de persones i de mercaderies mitjançant unes infraestructures (carreteres, vies fèrries, ports, aeroports) necessàries per a la circulació dels mitjans de transport (camions, trens, vaixells, avions) que cada vegada són més ràpids, còmodes, eficaços i eficients des del punt de vista energètic. Tenen assignades tres funcions importants:

• servir la necessitat o el desig de desplaçament.

• satisfer les necessitats econòmiques de distribució per posar en contacte producció i mercat.

• integrar els grups socials i difondre idees, tècniques i cultures on, actualment, la televisió i Internet juguen un paper fonamental per a l’expansió de la globalització econòmica (amb els seus defectes i les seues virtuts).

4.2. La situació actual del transport a Espanya.- Des de l’entrada a la Unió Europea (1986) s’han modernitzat els transports (autovies, ampliació d’aeroports i trens d’alta velocitat per a passatgers), però s’arrosseguen les mancances inicials quan al segle XIX se va encetar un traçat radial de carreteres i ferrocarrils (positiu per enllaçar Madrid amb tota la península, però econòmicament poc rentable) amb vies d’ample ibèric que han dificultat el transport de mercaderies per ferrocarril a Europa (on les vies són estretes) i han col·lapsat les autopistes de camions.

-Transport terrestre:

• La xarxa de carreteres ha esdevingut un element fonamental de l’organització centralitzada de l’espai i l’economia, fet que ha provocat un desequilibri en el sistema de transports, ja que s’ha invertit més que a la caduca xarxa de ferrocarrils de mercaderies, a diferència del que s’ha fet a d’altres països europeus i el que comporta d’eficiència energètica (el tren elèctric no contamina). Les congestions de trànsit es donen als cinturons de les capitals més poblades i, sobre tot, en tot l’Eix Mediterrani on, durant l’estiu, s’ha de compaginar el transport de mercaderies amb el de passatgers que venen a fer turisme buscant el Mediterrani. A més de la congestió, hi ha una demanda constant de noves vies que aporten un gran impacte mediambiental, tan visual, com de contaminació per CO2 i acústica. La xarxa d’alta capacitat, és a dir, les autovies (gratuïtes que s’extenen per quasi tota la geografia peninsular) i les autopistes de peatge (on destaca l’AP7 com la més transitada d’Espanya i, tal vegada per això, és de pagament), ha crescut molt als darrers anys per canalitzar els itineraris entre les grans capitals i els ports marítims i aeroports: algunes són de traçat alternatiu (com la variant entre Nules, Betxí i Castelló) i d’altres s’han fet a partir del desdoblament de les antigues carreteres nacionals (la N-340, entre Castelló i Catalunya, continua sent d’un carril per direcció).

• La xarxa ferroviària mai no va ser tan radicalment radial com la de carreteres, però les seues infraestructures van quedar malmeses per la guerra civil (1936-39), el 1941 es van nacionalitzar totes les empreses ferroviàries i va nàixer RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles) que mai va aconseguir la freqüència ni la qualitat dels ferrocarrils d’altres estats europeus. Avui en dia ja no té el monopoli perquè s’han creat altres empreses d’àmbit autonòmic (Ferrocarrils de la Generalitat) i, des de 2005, ADIF (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias) és una empresa mixta que gestiona els ferrocarrils de l’Estat. Entre els problemes que presenta la xarxa ferroviària, a banda de l’estructura obsoleta dels trens de mercaderies (els de passatgers comptem amb l’AVE, ja que Espanya és l’estat europeu amb més quilòmetres d’alta velocitat), cal destacar l’ample ibèric (1,67m.) que obliga a costosos transbordaments per enllaçar amb els trens europeus (amb una amplària de via d’1,42m.), dificulta les exportacions a Europa i obliga a un ús massiu dels camions; a més, molts trams ferroviaris són de via única (entre Castelló i Barcelona, per exemple), cosa que redueix la velocitat i la freqüència de trens i, per últim hi ha trams en mal estat i en desús. De moment, on encara no ha arribat l’AVE, com Castelló o Tarragona, es disposa de trens ràpids i còmodes, com ara l’Euromed per a passatgers, però l’assignatura pendent són les mercaderies. La potenciació de la xarxa ferroviària de mercaderies i del transport intermodal és una vella reivindicació que pot plasmar-se, en el futur, amb l’Eix Mediterrani que pot potenciar les exportacions espanyoles enllaçant, des d’Almeria, les autonomies més exportadores de l’Estat, com ara Múrcia, València i Catalunya amb la costa francesa i el centre d’Europa.

-Transport marítim.- És el més rendible per al desplaçament de grans volums de càrrega a llarga distància on les empreses solen utilitzar, cada vegada, vaixells més grans que obliguen a ampliar els ports marítims i instal·lar grans infraestructures per a l’emmagatzematge de contenidors i el transport combinat o intermodal (per distribuir la càrrega mitjançant el ferrocarril o el camió). Hi ha una gran competència entre els ports més importants, per tal d’atreure el tràfic marítim, creant zones d’activitat logística (ZAL). En aquest aspecte, el creixement dels ports de Barcelona i València és evident, però podrien convertir-se en els més importants d’Europa davant la decadència dels ports atlàntics que, per motius geogràfics, pateixen greus fluctuacions en la capacitat (plenamar i baixamar) i necessiten molta inversió de manteniment, cosa que impulsaria el tràfic marítim que ve de l’Est (Xina, per exemple, i entra pel Canal de Suez) a descarregar els contenidors per a Europa als ports espanyols quan l’Eix Mediterrani siga una realitat.

El major volum del transport marítim correspon als líquids a doll com ara productes petroliers (en ports propers a refineries, com ara Castelló, Tarragona, Cartagena, Algesires o Bilbao), gas natural, olis, greixos, vins, productes químics, també el sòlids a granel (carbó, minerals, pinsos, etc. amb càrrega i descàrrega a Gijón, Huelva o El Ferrol) i la mercaderia general (des d’automòbils i productes siderúrgics i químics, ceràmics, fins les fruites i hortalisses o el paper a València, Barcelona o Las Palmas) i els contenidors on València (port natural de Madrid) li guanya la mà a Barcelona.

-Transport fluvial.- Té escassa importància a Espanya, a diferència de molts estats europeus on és importantíssim (cas de França que pot creuarse en vaixell o d’Holanda). El port fluvial més important és el de Sevilla (malgrat els bancs d’arena que dificulten l’amarratge), via d’accés a la vall del Guadalquivir i a Extremadura.

-Transport aeri.- És bàsicament de passatgers. Destaca l’aeroport de Barajas, ampliat recentment, com a hub o nus de coordinació de vols entre aeroports estrangers i espanyols, paper al que també aspira el de Barcelona, ampliat però en el que no s’ha invertit tant als darrers anys. A un altre nivell, els segueixen en importància els ports de zones turístiques, com ara el de Palma de Mallorca, Tenerife-Sud, Màlaga o Alacant. Des de la liberalització dels trànsit aeri, s’ha donat per acabat el monopoli de les empreses estatals (Iberia, per exemple) i el cel s’ha obert a la lliure competència des de 1992, cosa que ha provocat la fusió de companyies aèries. Amb la crisi, alguns aeroports han tingut que tancar per manca de trànsit aeri (Ciudad Real o Alguaire a Lleida), mentre d’altres han tingut que esperar per arribar a funcionar (Castelló) i encara s’aconsella el tancament d’uns 15 més donat que, pràcticament, hi ha un aeroport per província, molta oferta per a una escassa demanda en temps de crisi. L’aeroport valencià més important és el de l’Altet a Alacant (amb capacitat per a 12 milions de passatgers, però ampliat per a 20), mentre el de Manises ha caigut per baix dels 5 milions de passatgers (encara que havia estat ampliat per a 9 al 2007). 

4.3. La política europea del transport.- La Unió Europea s’ha fixat l’objectiu d’equilibrar els diversos modes de transport per arribar a una circulació viària més segura i menys contaminant. Els projectes prioritaris, en aquest sentit, són:

• Eix ferroviari d’alta velocitat del sud-oest d’Europa (Vitòria, Madrid, Saragossa, Barcelona).

• Eix multimodal Portugal – Espanya – Europa (Lisboa – Madrid – València)

• Eix ferroviari de mercaderies Sines – Madrid – París (a través dels Pirineus)

• Interoperabilitat xarxa ferroviària d’alta velocitat de la Península Ibèrica (Madrid – Andalusia)

• Eix Mediterrani (Andalusia – Múrcia – València – Catalunya – França): és la infraestructura més demandada i necessària per connectar les zones més industrialitzades i els ports marítims més importants amb la resta d’Europa. La Unió Europea l'avala com a prioritària malgrat la dessídia dels diferents governs centrals espanyols.

-El transport intermodal i les autopistes del mar.- Aquest sistema reduiria les emissions de CO2 a l’usar el mètode de transport més eficaç en cada tram (vaixell, ferrocarril, camió, etc.), però cal millorar les infraestructures i implantar sistema d’informació eficient en temps real, a més s’han de fomentar les autopistes del mar, tant la d’Europa occidental, des dels ports atlàntics, com la de l’Europa del sud-est que enllaça per Mediterrani Espanya, França, Itàlia i Malta.

4.4. La política espanyola de transport.- Millorar la qualitat de les infraestructures per aconseguir una mobilitat més sostenible, tant des del punt de vista econòmic com mediambiental, fomentar una accessibilitat equitativa i impulsar la intermodalitat són els objectius a mitjà termini i afecta tots els modes de transport:

• el ferrocarril ha d’estendre l’amplària europea i corregir la xarxa radial centralista.

• les carreteres han de completar la xarxa d’alta capacitat a tot el territori desdoblant les nacionals i redistribuint autovies i autopistes de forma més equitativa i racional.

• els ports s’han de consolidar com a nodes internacionals del transport de mercaderies.

• els aeroports s’han d’integrar amb la resta de modes de transport i aturar la construcció i l’ampliació dels existents perquè l’oferta supera la demanda amb escreix.

5.- ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Els mitjans de comunicació o mass media exerceixen una gran influència social que pot afectar les preferències en el consum, però també en els comportaments i els valors de les persones, per això és important la cultura i la formació com a consumidors.

5.1. Les tecnologies de la informació.- Per a mesurar el desenvolupament d’un país cal afegir la intensitat d’ús de les NNTT, ja que són un referent del nivell d’inegració en un món global (les dictadures posen traves a la lliure connexió a Internet o a la televisió digital per satèl·lit o cable).

5.2. Els mitjans de comunicació.- La premsa, la ràdio o la televisió donen ocupació a moltes persones i necessiten molts mitjans tècnics, la qual cosa implica un volum d’ingressos suficient que sol aportar la publicitat o els fons públics quan es tracta de cadenes estatals. Només les grans empreses poden sostenir un diari o una cadena de televisió, però molts estan sotmesos a interessos particulars o partidistes, encara que també hi ha emissores lliures, quasi sempre minoritàries, perquè la majoria acaben rebent subvencions públiques i, per tant, pressions dels governs de torn. El gran públic no és conscient del poder (el quart poder és la premsa?) que tenen els que dominen la informació, per això és important saber seleccionar la premsa, els programes de ràdio o els de televisió, encara que la difusió de les NNTT ens dóna la possibilitat de rebre una notícia contrastant la informació de diversos mitjans diferents per no ser víctimes de manipulacions polítiques o informatives. La televisió és el principal mitjà d’entreteniment de masses, la primera emissió normalitzada es va fer a Alemanya (1952) i a finals de 1956 naixia TVE, l’únic canal del franquisme fins l’aparició de la 2 (en blanc i negre, fins a mitjans dels setanta). La televisió actual pot ser en obert (pública o privada) i la televisió de pagament que distribueix el senyal per cable, via satèl·lit o per TDT mitjançant el pagament d’una quota (C+, GolTV, Ono, Imagenio, etc.)

5.3. La revolució digital i els mitjans de comunicació.- Entre les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) trobem la informàtica i la telemàtica que han obert l’anomenada era digital, una revolució tecnològica produïda per tres factors de gran impacte:

• El factor multiplicador (FM) que fa referència al nombre de vegades que una tecnologia pot millorar una funció i, fins i tot, difondre-la

• El factor d’implantació ha estat d’una rapidesa desconeguda històricament ja que el primer ordinador és de 1946 i el PC (personal computer) de 1977 i, ara mateix, la miniaturització dels sistemes ha fet possible i la combinació de l’ordinador amb el televisor i el telèfon mòbil en un aparell únic.

• El factor d’accessibilitat fa que, actualment, la informació es transmeta quasi a l’instant i a qualsevol racó del món i a un cost molt baix.

Aquesta revolució tecnològica va portar Espanya a la liberalització del mercat de les telecomunicacions, passant del monopoli de Telefònica a la lliure competència entre les empreses del ram.

5.4. La comunicació i la publicitat.- Com les empreses tenen la necessitat de donar a conéixer el seu producte, s’han inventat fórmules innovadores i sorprenents de publicitat (46.500 anunciants donen a conéixer unes 129.000 marques): hi ha agències publicitàries al servei dels anunciants, que fan estudis de mercat i presenten les estratègies a seguir. Les imatges solen anar acompanyades d’una fórmula directa breu i fàcil de recordar acompanyades, de vegades, d’una banda sonora.

7 El Terciari from jordimanero

Més informació en aquest blog: EL SECTOR SERVEIS 

TEMA 7: ELS SERVEIS. EL TURISME (2BAH)

Els països desenvolupats, amb un sector primari rendible i una indústria potent, van experimentar un gran increment del sector terciari durant la segona meitat del segle XX: la terciarització de l’economia. L'augment del nivell de vida ha permés un major consum de serveis. La mecanització de les taques agràries va provocar l’èxode rural cap al sector secundari i la mecanització i robotització d’aquest cap al terciari. L'evolució de la indústria va impulsar el creixement de serveis com el transport i les finances (1960). La indústria moderna també tendeix a terciaritzar-se, ja que incorpora noves tecnologies que requereixen menys mà d'obra. De la mateixa manera, el desenvolupament de certes activitats terciàries ha impulsat nombrosos serveis: hostaleria, comerç, transport i oci. També s’han incrementat els serveis públics com ara els serveis administratius, la sanitat i l’educació, mentre la creixent incorporació de la dona al treball remunerat va impulsar certs serveis com ara les guarderies i l'ajuda domèstica.

1.- HETEROGENEÏTAT I DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DELS SERVEIS

1.1. El sector terciari o de serveis.- Comprén un conjunt molt heterogeni de prestacions o activitats econòmiques destinades a satisfer les demandes i necessitats de la societat

• Característiques del sector terciari:

- activitats intangibles i immaterials (són serveis que no produeixen béns concrets).

- activitats impossibles d’emmagatzemar (no se poden comptabilitzar o arxivar)

- activitats molt diverses (agrupen sectors molt oposats, des de la neteja als serveis culturals).

- existència d’un terciari superior o quaternari (alta qualificació, tecnologia punta).

- les dimensions poden diferir molt: des de grans multinacionals fins serveis personalitzats d’autònoms.

• Classificació dels serveis:

- de consum final (directament al client)

- de producció i distribució (orientats a les empreses, assessorament, transport, etc.).

- serveis públics (finançats o administrats per l’Estat)

- estancats o que no poden augmentar la productivitat, ni reduir mà d’obra (serveis socials).

- serveis progressius (encara tenen marge per reduir costos).

1.2.El creixement de la demanda de serveis.- Superada la crisi dels setanta, la demanda de serveis en l’àmbit familiar va créixer al ritme de la renda disponible, impulsada per la incorporació de la dona al treball remunerat així com pel canvi de mentalitat i d’ús del temps de lleure, de les vacances i de l’augment de l’esperança de vida. També augmentaren els serveis externs a les empreses, com ara les auditories, la formació dels recursos humans, els controls de qualitat i les activitats estratègiques, és a dir, aquelles que intervenen en els processos d’innovació i millora de la competitivitat de les empreses. Als països avançats s’havia teixit una xarxa de serveis socials bàsics (sanitat, pensions, ensenyament) adreçats al conjunt de la població que, a poc a poc, també van arribar a Espanya: Estat del benestar. Aquests serveis, per la seua banda, també van crear molts llocs de treball que, juntament amb la descentralització administrativa de l’Estat de les Autonomies i la incorporació a la Unió Europea i d’altres organismes internacionals, han fet augmentar el nombre de funcionaris.

1.3.Indicadors per a l’estudi del sector serveis.- La importància d’aquest sector s’analitza mitjançant, bàsicament, dos indicadors: el percentatge aportat al PIB (Producte Interior Brut) que en Espanya és inferior al de la mitjana europea i el percentatge de treballadors ocupats en el sector, en la mitjana europea però molt inferior als dels estats europeus més rics. Una societat desenvolupada és aquella que té una economia de base industrial i diversificada (amb un sector primari fort), però amb més del 60% de la població activa dedicada als serveis: en el cas d’Espanya representa el 65% (2007) de mitjana, però varia segons autonomies, ja que els percentatges més elevats es donen a les autonomies més riques (Madrid, Catalunya), però també en d’altres on el sector primari i el secundari són dèbils i només té importància el turisme (Canàries i Balears) o el funcionariat (cas de Ceuta i Melilla pel pes demogràfic dels militars).

1.4.Distribució dels serveis al territori espanyol.- Els serveis se situen allà on hi ha demanda (usuaris), és a dir, a les grans ciutats (a les persones), en zones de molta activitat industrial (a les empreses) i a les àrees turístiques (hotels, restaurants, comerç, parcs d’oci, etc.).

• Distribució de les empreses del sector terciari.- Si ordenem les autonomies pel percentatge d’empreses del sector terciari, tenim al capdavant Catalunya, Madrid, Andalusia i la Comunitat Valenciana pel seu grau de desenvolupament, però també pel seu volum demogràfic. En canvi, pel davall de la mitjana trobem les que tenen un escàs pes demogràfic, no s’han desenvolupat industrialment i, per tant, és encara el sector primari el més important, cas de La Rioja, Astúries, Cantàbria, Extremadura, Castella - La Manxa, Múrcia o Aragó.

• Distribució dels serveis per subsectors.- Els subsectors dels serveis socials tenen molt de pes laboral (administratius, sanitaris o educatius), però en aquesta qüestió també hi ha unes autonomies més ben situades que altres: si comptem, per exemple, el nombre de metges per cada 1000 habitants, destaquen Aragó, Madrid i Navarra, però si mesurem la capacitat hospitalària (nombre de llits instal·lats) destaca Catalunya, Canàries i Castella - Lleó. El de les comunicacions, finances i els serveis a les empreses es relacionen amb els nivells de renda i concentració de població: Madrid i Barcelona sobre la resta, seguits de València i Sevilla on també trobem la major concentració d’empreses comercials.

2.- LA TERCIARITZACIÓ DE L’ECONOMIA I LA SOCIETAT DEL BENESTAR

Als països desenvolupats, la majoria de la població activa treballa al sector serveis i, concretament, una bona part correspon a personal de les administracions públiques pel desenvolupament de la societat del benestar: a més riquesa, més serveis públics (transports, comunicacions, sanitat, ensenyament, pensions, seguretat, etc.) gestionats directament per l’Estat o mitjançant concerts amb empreses privades.

2.1. Els serveis en la societat del benestar.- Espanya ha destacat als darrers anys per l’increment de l’Estat del Benestar que, ara mateix, està posant en perill la crisi com es fa evident amb les retallades en personal i prestacions.

• L’Administració pública està vertebrada en tres nivells: General de l’Estat, Autonòmica (que té transferides les competències en els sectors que generen major despesa: Sanitat, Ensenyament, etc.) i administració Local (en èpoques de crisi, sobre tot, els ajuntaments són l’administració més pròxima, ja que tracten de solucionar tota la problemàtica on no arriben les altres administracions, encara que de vegades poden rebre el suport de la Diputació o ajuntament d’ajuntaments).

• L’Educació a Espanya, des de l’aprovació de la LGE (Llei General d’Educació) en 1970 (l’anterior va ser la Llei Moyano de 1857) ha progressat molt ja que, d’una societat majoritàriament analfabeta, es va passar a l’ampliació de l’escolarització obligatòria dels 12 als 14 anys i, amb la LOGSE (1990), dels 14 als 16, mentre l’edat d’inici s’ha rebaixat dels 6 als 3 anys amb la creació de l’etapa d’Educació Infantil. L’ampliació de l’escolarització obligatòria garanteix una major igualtat d’oportunitats i l’ha situada en nivells europeus ja que, malgrat casos puntuals d’abandonament escolar, es situa ara mateix en una taxa del 100%, mai coneguda en tota la Història d’Espanya. L’educació postobligatòria també ha crescut molt de dels anys setanta, tant en nombre d’estudiants com de centres educatius (fins el 1966, per exemple, el Ribalta era l’únic institut a tota la província de Castelló). Actualment, el percentatge de població entre 25 i 64 anys que ha fet estudis superiors és del 18%, dos punts per dalt de la mitjana de l’OCDE (16%). De tota manera, durant els anys de la bombolla urbanística, quan hi havia molta feina al sector de la construcció, l’índex d’abandonament d’alumnes sense acabar l’ESO era prou elevat, cosa que dóna arguments als que parlen de fracàs escolar, mentre les dades confirmen que ara mateix hi ha la joventut més preparada de la història en quant a títols universitaris, malgrat que cal una potenciació de la F.P. (Formació Professional) pensant en un mercat laboral canviant i en la necessitat de tècnics de grau mitjà. Als darrers anys s’han construït molts centres i ha augmentat la despesa educativa, però aquesta encara és inferior a la inversió que fan alguns països europeus nòrdics que són el model a seguir en quant a eficiència educativa. L’ensenyament privat té molt de pes en els nivells d’ensenyament obligatori seguint la modalitat d’escoles concertades (pràcticament totes les privades), mentre la manca de consens polític i d’un pacte seriós per l’ensenyament, com s’ha fet a França per exemple, ha portat a canvis legislatius constants segons el govern de torn (LOGSE, LODE, LOE, LOGCE, LOMQE) que tampoc ajuden a resoldre el fracàs.

• La Sanitat va consolidar la universalitat de l’assistència amb la Llei General de Sanitat (1986), segons la qual tenen dret tots els residents, encara que hagen entrat il·legalment (darrerament aquest dret ha estat retallat en certs aspectes), una gran conquesta social, però que també comporta una gran despesa pública que han d’afrontar les comunitats autònomes: el 2006 va arribar al 6% del PIB. Espanya és pionera en transplantament d’òrgans amb una sanitat pública d’una qualitat elevada però, de vegades, la insuficiència de personal mèdic obliga a llargues esperes tant per a les visites com per a les intervencions quirúrgiques, fet que provoca el creixement de la sanitat privada que, darrerament, també està sent finançada, en part, amb fons públics encara que sembla una contradicció.

3.- ELS SERVEIS RELACIONATS AMB EL TEMPS LLIURE. EL TURISME

Actualment, les activitats de lleure s’han convertit en un fenomen de masses i l’abaratiment dels transport ha generalitzat el turisme entre totes les capes socials. Des dels anys 60, l’arriba massiva de turistes a Espanya l’han convertit, dins del sector serveis, en una de les activitats econòmiques més importants per equilibrar la balança de pagaments: Espanya exporta poc i importa molt (sobre tot energia), d’ací la importància de les divises que generen els turistes estrangers.

3.1. Importància del turisme.- Des de la segona meitat del segle XX el turisme s’ha transformat en una forma tradicional de lleure, un fenomen de masses impulsat per l’abaratiment del transport. Entre 1950 i 1960 va anar implantant-se l’Estat del Benestar amb les vacances pagades als treballadors dels països més industrialitzats d’Europa i, com a conseqüència, l’augment del nivell de vida de la classe treballadora que va provocar els desplaçaments massius a l’estranger que, a la vegada, han anat consolidant certs llocs preferents, com ara el litoral mediterrani, per l’atractiu del clima i les platges, els preus baixos i cert exotisme desconegut als països freds.

3.2. Espanya, una potència turística.- Des dels seixanta, els baixos preus foren un gran atractiu per als treballadors europeus, així com la proximitat als països més industrialitzats. El turisme -que abans era quasi inexistent- va créixer d’una forma espectacular, aportant cada vegada més milions de visitants. Des d’aleshores, Espanya sempre s’ha mantingut entre les cinc primeres destinacions turístiques a nivell mundial, tant pel nombre de visitants com pel volum econòmic que suposa ja que, encara que crea llocs de treball mal remunerats i estacionaris, genera moltes activitats econòmiques paral·leles com ara la construcció, el comerç, l’hostaleria, la restauració i d’altres serveis molt variats. El turisme més destacat és el de sol i platja, encara que ha crescut molt l’oferta cultural, esportiva i paisatgística gestionada per agències de viatges i tour operadors, moltes vegades estrangers, però va guanyant crèdit Internet.

• Origen i destinació dels visitants estrangers: sobretot ens visiten europeus del Regne Unit, Alemanya i França, encara que darrerament també venen dels països de l’est, sobre tot de Rússia. La majoria arriben per via aèria, entre juliol i setembre, però també n’hi ha estrangers que, gràcies a les noves tecnologies, han fixat la seua residència a Espanya encara que continuen treballant al seu país.

3.3. L’impacte social i econòmic del turisme.- Als anys 60 (segle XX) el turisme va contribuir a certa transformació social perquè és un factor important de transmissió de valors, idees i productes, però sobre tot a l’enlairament d’una economia encara molt endarrerida i agrària i, fins i tot, avui en dia continua sent molt important per tractar d’equilibrar la deficitària balança de pagaments, donada la seua elevada participació al PIB (Producte Interior Brut). Com a problemàtiques se pot assenyalar que un alt percentatge d’empreses del sector estan molt atomitzades (el 90% són microempreses) ja que compten amb pocs treballadors, amb un alt percentatge d’immigrants i de dones (cambreres, ajudants de cuina, personal de neteja i manteniment d’hotels, etc.), amb contractes estacionals i baixos salaris, on la majoria es dediquen a la restauració.

3.4. Turisme intern i mobilitat temporal.- L’augment del nivell de vida dels espanyols va incrementar el nombre de desplaçaments de cap de setmana, així com la proliferació de segones residències que ha elevat el nivell de vida de les zones turístiques i rurals. Els objectius s’han anat ampliant amb noves ofertes com ara els esports d’aventura, l’esquí, el golf, el turisme cultural i paisatgístic, espectacles esportius (futbol), etc. que, tot plegat, generen molts llocs de faena i, als darrers anys, la construcció de zones residencials relacionades amb el golf o l’esquí. Molts viatges es van dins de la mateixa autonomia, però les més visitades per la resta d’espanyols són Andalusia i Catalunya. Els viatges a l’estranger també s’han incrementat, però fins i tot els anys abans de la crisi a penes si superaven el 7% del total amb destinacions preferents als estats més pròxims, com ara França, Portugal, Itàlia o Regne Unit, però també van guanyant protagonisme, gràcies a les línies low cost, Alemanya, Àustria o Txèquia.

3.5. El turisme i el seu impacte sobre el paisatge.- La intensa activitat turística ocasiona problemes mediambientals com ara la urbanització abusiva del litoral (a la platja i al vessant de les muntanyes), els camps de golf en zones amb dèficits hídrics, la perforació de pous que salinitza els aqüífers, l’acumulació de residus i la contaminació de les aigües marines, etc. A la muntanya, les estacions d’esquí ocupen zones de bosc o de pastures tot provocant alteracions en la fauna i la flora, així com l’erosió al deixar els sòls sense cobertura vegetal.

3.6. Noves polítiques per al desenvolupament del turisme.- Actualment hi ha hagut una davallada de la despesa per turista amb menys dies de permanència, degut a la crisi i a la irrupció de les companyies aèries low cost, la contractació per Internet i el desenvolupament de noves destinacions turístiques, com ara el Nord d’Àfrica (on els problemes de la primavera àrab a Egipte, els conflictes a Turquia i la guerra civil a Síria han beneficiat, evidentment, el turisme espanyol). Però, malgrat els bons resultats dels darrers anys, la crisi obliga a replantejar-se el turisme com una activitat econòmica en constant renovació on s’ha de potenciar els tres pilars bàsics, com són el turisme de sol i platja (limitar la construcció, modernitzar els hotels, fomentar la qualitat mediambiental amb el sanejament i equipaments de les platges per seguir augmentat les banderes blaves i diversificar les ofertes), el cultural o urbà (on destaca el conjunt históricoartístic declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, amb 13 ciutats com ara Santiago de Compostel·la, Còrdova i Salamanca, per exemple, i una gran oferta de col·leccions d’art en museus i a l’aire lliure, com ara Altamira, o l’art rupestre de La Valltorta des de 1998) i l’esportiu (on Espanya ocupa el primer lloc europeu de golf amb l’oferta de més de 340 camps i disposa de 323 ports esportius i d’altres infraestructures nàutiques, així com unes 50 estacions d’esquí amb allotjament que atrauen molt de turisme interior però també estranger).

 MAPA TURÍSTIC: platges i estacions d'esquí

 

Unitat 7 els serveis-el turisme from jordimanero

Més informació en aquest blog a: EL SECTOR SERVEIS