1.- LES MIGRACIONS
Els moviments migratoris són desplaçaments poblacionals que configuren l’actual situació demogràfica i social del món. Són qualsevol tipus de desplaçament de la població, des del seu lloc de residència, fins a un altre de manera permanent. Qui se’n va és un emigrant, qui arriba és un immigrant.
1.1.Causes i conseqüències dels moviments migratoris.- Les causes de les migracions són molt diverses, tot i que destaquen les demogràfiques i econòmiques, les relacionades amb catàstrofes naturals, les polítiques, socioculturals, etc.
• Conseqüències dels moviments migratoris: Per al país d’origen provoca envelliment de la població i despoblament. Per al país de destinació, disminució de salaris, degradació dels habitatges, diversitat cultural i desenvolupament econòmic. Per a la persona emigrant, en principi problemes d’adaptació i d’identitat i, a la llarga, millores en la qualitat de vida.
1.2.Els moviments migratoris a Espanya.- Fins a mitjans del segle XX es produïren les migracions transoceàniques històriques (fonamentalment cap a l’Argentina i Veneçuela) i, des de finals de la dècada dels 50, l’èxode rural del camp a la ciutat, és a dir, les migracions interiors cap a la perifèria més industrialitzada i cap a Madrid, així com les exteriors cap als països europeus desenvolupats (França, Alemanya i Suïssa, fonamentalment).
2.- LES MIGRACIONS INTERIORS
2.1.Les migracions interiors camp-ciutat:
• Llocs d’origen de la migració interior: entre 1950 i 1960 van canviar de província 5,4 milions de persones, però si es comptabilitzen també les migracions interprovincials (entre l’interior de Castelló i la costa, per exemple), aquesta quantitat seria el doble. Al 2001, 11 províncies espanyoles registraven menys població que als inicis del segle XX (1901): Terol, Sòria, Lugo, Ourense, Zamora, Àvila, Palència, Segòvia, Conca, Guadalajara i Osca. Però d’altres, com ara Burgos o Càceres a penes si van augmentar el nombre d’habitants.
• Llocs de destinació de la migració interior: Els major creixement demogràfic degut a la immigració interior es va produir a les províncies de Barcelona i Madrid, per aquest ordre, amb més de mig milió cadascuna, seguides de València, Biscaia i Alacant amb increments entre 100.000 i 200.000 persones i, finalment, Balears, Guipúscoa, Tarragona, Àlaba i Girona, però també, encara que més moderadament, Castelló, Navarra, Canàries i Valladolid. La majoria d’emigrants andalusos, extremenys i gallecs van triar Barcelona, mentre que els castellans van emigrar a Madrid. A partir de 1973, la crisi del petroli va encarir els preus, va fer pujar l’atur, mentre feia desaparéixer les migracions.
3.- LES MIGRACIONS EXTERIORS
3.1. Les migracions exteriors del segle XX.- L’emigració tradicional del segle XIX i la primera meitat del segle XX va ser fonamentalment ultramarina, cap a l’Amèrica Llatina. Les destinacions tradicionals dels emigrants van ser l’Argentina (2 milions entre els anys 1857 i 1935), el Brasil, Cuba, Veneçuela i Mèxic. L’origen dels emigrants era Galícia, la cornisa cantàbrica i les Canàries. A començaments del segle XX s’afegiren altres destinacions: Algèria i França (on el 1930 hi havia uns 300.000 emigrants espanyols procedents del litoral mediterrani). El 1960, les característiques de l’emigració espanyola canviaren completament: ara la destinació era l’Europa occidental protagonitzada per homes en edat laboral, d’escassa qualificació professional, motivats per finalitats econòmiques. Les altes taxes de creixement vegetatiu, la industrialització escassa i la crisi de l’agricultura tradicional van generar amplis excedents de mà d’obra que, per una altra banda, era reclamada pels europeus en la reconstrucció postbèl·lica a l’empara del Pla Marshall. Aquests moviments van tenir lloc entre el 1960 i el 1974, arribant a afectar uns 2 milions de persones. El 36 % dels emigrants es va establir a Alemanya, una proporció semblant a Suïssa, França va acollir el 21 % i la resta entre Holanda, Bèlgica i el Regne Unit. L’origen dels emigrants era: Andalusia (29 %), Galícia (27 %), Castella i Lleó (10 %), la Comunitat Valenciana (7 %) i Extremadura (7 %). La crisi estructural i energètica va fer baixar dràsticament, a partir del 1974, les contractacions de treballadors espanyols a l’exterior i va animar el retorn d’alguns emigrants.
3.2. Conseqüències de les migracions exteriors.- Per a Espanya va suposar la disminució de la població (sempre ha comptat amb una densitat de població baixa), però també de la pressió social i econòmica que representava tan gran percentatge de gent sense treball. Des del punt de vista econòmic, va representar també una nova font d’entrada de divises que, fins aleshores, era protagonitzada quasi exclusivament per les exportacions agràries (la taronja fou, entre la dècada dels trenta i la dels seixanta, la primera font de divises de l’Estat), per les remeses de diners que enviaven els treballadors emigrats. I des del punt de vista social, el desarrelament de milers de persones dels seus llocs d’origen.
4.- D’UN PAÍS D’EMIGRANTS A UN D’IMMIGRANTS FINS LA CRISI ACTUAL
4.1.Espanya, un país d’immigrants.- Des de l’inici dels anys vuitanta del segle XX, l’Estat espanyol va passar de ser una societat d’emigrants a ser un país que rep immigració. La immigració era, en principi, moderada, però s’anà incrementant des de finals del segle XX. Aquests immigrants es divideixen en dos grups: un de format per persones que exerceixen tasques qualificades o gaudeixen de la seva jubilació que, majoritàriament, són d’origen europeu (Alemanya, França o Regne Unit) i, l’altre, dels treballadors poc qualificats que solen venir del Magrib, de Portugal o de països llatinoamericans (un 40 % són dones dedicades al servei domèstic) i, per últim, els procedents de l’Europa de l’Est. Fins la crisi iniciada entre el 2007 i el 2008, també hi havia un gran nombre d'immigrants no enregistrats (il·legals) que sempre és difícil de calcular. De tota manera, la incorporació a la Unió Europea de Romania i d’altres països de l’Est, així com la crisi global de l’economia occidental i les altes taxes d’atur espanyoles, han estat un punt d’inflexió després de dues dècades d’increments del saldo migratori.
4.2.Població estrangera a Espanya.- Des de l’any 2000, Espanya ha estat el segon país del món, després dels EUA, en rebre major nombre d’immigrants, superant els cinc milions i arribant a un percentatge aproximat al 12% de la població total. Normalment els immigrants són joves amb percentatges semblants de dones i homes, encara que aquests solen arribar primer: per països d’origen destaquen en quantitat els romanesos i búlgars, també els marroquins i els vingut de l’Amèrica Llatina, com ara equatorians, colombians i bolivians, així com també els europeus dels estats veïns que presenten una mitjana d’edat més elevada.
4.3.Els camins de la immigració.- Segons un estudi de l’INE, només l’1,1% dels immigrants arribats a Espanya va posar en perill la seua vida a mans de les xarxes clandestines: és de veres que una minoria arriba amb pastera com veiem reiteradament als informatius, però s’ha de tenir clar que sempre és notícia allò que interessa al poder i sobre tot el que és poc usual o comú (si un gos mossega un periodista, això no és notícia, en canvi sí ho és quan un periodista mossega un gos, per tractar-se d’una cosa poc habitual). Hi ha fluxos migratoris d’immigrants irregulars procedents dels països subsaharians amb els que Espanya tracta de signar acords (més vigilància de les costes a canvi d’ajuts econòmics), però es necessària una vigilància extrema per la ubicació geogràfica peninsular que comporta, moltes vegades, certes polèmiques com ara sobre la perillositat de la tanca de Ceuta o sobre el tractament dels il·legals de les que no estan exempts altres estats mediterranis com la pròpia Itàlia.
4.4.Crisi i fuga de cervells: la dinàmica demogràfica actual.- Com a conseqüència directa de la crisi econòmica, la població espanyola, després de moltes dècades de creixement, està disminuint a poc a poc des de 2011, ja que el nombre d’immigrants s’ha reduït dràsticament i, en canvi, torna a pujar els d’emigrants: des d’aquells que retornen als seus països d’origen on ha millorat la situació econòmica (Equador), fins els joves universitaris aturats que proven fortuna en altres estats europeus. Els estudis de prospectiva no apunten cap a un descens generalitzat sinó, més bé, cap a un estancament de la població que continuarà el procés d’envelliment, amb taxes de natalitat molt baixes i una esperança que continuarà creixent mentre les retallades socials (en pensions, sanitat i ensenyament) no afecten al manteniment d’un mínim Estat del Benestar que no existeix als països d’origen dels immigrants.
5.- EL DEBAT SOBRE LA IMMIGRACIÓ
5.1.Espanya necessita immigrants.- La immigració és necessària a tots els estats europeus envellits, perquè és un fet positiu des del punt de vista econòmic (revitalització del consum), demogràfic (rejoveniment de la població activa) i cultural (fomenta la interculturalitat). L’únic problema que ha suposat la immigració a Espanya ha estat la falta de consens, davant la regulació dels nouvinguts, durant l’allau immigratori dels anys del canvi de segle (entre 1998 i 2008) quan la construcció començava a ser el sector econòmic de major creixement i els bancs donaven crèdits a tothom, perquè l’atur estructural continuava elevat i, finalment, ha acabat disparant-se quan la construcció ha frenat en sec, ja que el teixit productiu espanyol és molt dèbil davant d’una economia globalitzada en la que no podem competir, només, amb l’augment de la producció i la reducció dels salaris.
5.2.La interculturalitat: dificultats i dilemes.- El racisme a Espanya no ha representat mai un problema greu, però és de veres que han crescut les situacions de rebuig cap a l’immigrant i els forasters a mesura que s’ha agreujat la crisi. I són precisament les classes més baixes, les que comparteixen barri amb els immigrants que pateixen exclusió social, les que solen manifestar aquestes actituds xenòfobes, i no solament per prejudicis culturals, sinó perquè els consideren competidors a l’hora d’aconseguir un lloc de treball mal remunerat. De tota manera, durant els propers anys continuarem rebent immigrants perquè, malgrat les restriccions de la Unió Europea, hi ha dos drets bàsics que cal respectar sempre: el dret al reagrupament familiar i el dret d’asil.
5.3.La reagrupació familiar.- Molts fills d’immigrants menors de 16 anys que resideixen als seus països d’origen, on el nivell de vida és molt precari, podrien arribar a Espanya en els propers anys, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, acollint-se al seu dret.
5.4.El dret d’asil.- Aquest dret, reconegut per l’ONU, obliga a admetre les persones estrangeres que pateixen persecució al seu país d’origne, i comporta la no devolució, no expulsió i no extradició de la persona que gaudeix d'aquest estatut.
5.5.La política de la Unió Europea i la immigració.- El Pacte Europeu de la Immigració (2008) es va fer per frenar l’entrada il·legal de moltes persones que, en principi, afecta sobre tot als estats fronterers com ara Espanya o Itàlia. Planteja una immigració legal i ordenada que inclou el control d’accés, la regulació de la permanència i el desenvolupament de polítiques d’acollida i retorn, també regula i restringeix el dret d’assil. No obtant, la pressió migratòria sobre la Unió Europea només es pot frenar amb el desenvolupament dels països pobres.
FORMULARI DE TAXES DEMOGRÀFIQUES
