La població és el conjunt d’éssers humans que viu en un determinat territori. Per estudiar-la hi ha que considerar tres variables: la dinàmica (natalitat, mortalitat i fecunditat), l’estructura (per edat i sexes) i la distribució pel territori (densitat). Espanya sempre ha estat un territori poc poblat, amb una densitat mitjana prou baixa i repartida molt desigualment pel territori, és a dir, concentrada en la perifèria amb un interior despoblat a excepció de Madrid.
1.- LA DINÀMICA DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA
La població d’un lloc depén d’uns factors socials, econòmics i polítics que canvien al llarg del temps, la qual cosa en porta a estudiar-la de manera dinàmica, és a dir, des de l’evolució històrica fins la prospectiva (projeccions de cara al futur). Fins el segle XIX, els recomptes s’havien fet a partir dels llibres de batejos i de defuncions de les parròquies i dels focs o fogatges (usats per recaptar impostos i per a les lleves militars); a més, els recomptes de població dels antics regnes s’havien fet per separat fins l’arribada dels Borbons (Guerra de Successió), quan ja comencen a fer-se de tota la població espanyola. Les fonts per als estudis demogràfics, actualment són l’I.N.E. i els Registres Civils, però també se poden recollir dades fiables per Internet (tant a l’Eurostat de la U.E., com de l’O.N.U. a nivell global).
1.1.Cens i padrons municipals.- El Cens és el recompte de la població d’un Estat, amb informació sobre el volum total, la composició per sexes i edats, estat civil, estudis, professió, renda, etc. Els primer Cens oficial d’Espanya és de 1857, data des de la qual són fiables.
1.2.La transició demogràfica.- El model de transició demogràfica s’aplica a la dinàmica de la població de molts països europeus desenvolupats per establir comparances ja que ofereix un marc general prou útil, encara que cada espai té les seues característiques particulars. D’aquest estudi es pot constatar la rapidesa amb què la població espanyola va cobrir les quatre etapes del model de transició demogràfica durant el segle XX, és a dir, passar d’unes elevades taxes de natalitat i mortalitat als inicis del segle, a unes taxes mínimes cent anys després.
• El règim demogràfic antic (Fase I): Aquesta fase es correspon amb una societat agrícola preindustrial caracteritzada per un creixement lent de la població. Les taxes de natalitat i mortalitat eren molt altes, entre el 30 i el 50 per mil. En relació a la natalitat, es calcula que les dones tenien, de mitjana, més de cinc fills, però com la mortalitat infantil era molt alta, molts no arribaven al primer any de vida. La mortalitat va ser molt elevada i s'agreujava en èpoques de males collites, epidèmies o guerres. Aquests períodes de sobremortalitat podien reduir fortament la població. Les condicions en què vivien les classes baixes en les grans ciutats eren propícies per a les malalties contagioses, com ara la tuberculosi. Les taxes de mortalitat presentaven una distribució semblant a les taxes de natalitat: nord peninsular i arxipèlags amb taxes més baixes que la mitjana i l'interior amb una taxa major.
• El creixement demogràfic (Fase II): Se sol dividir en dues subfases per explicar el canvi en les taxes. La primera està marcada pel descens de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat, la qual cosa provoca un creixement progressiu de la població. La introducció d'avenços sanitaris i higiènics milloren les condicions de vida, incidint en un augment de l'esperança de vida. A finals del segle XIX s'inicia la subetapa del descens de la natalitat, però Espanya arriba amb retard respecte a d’altres països més industrialitzats. A partir de 1914 va començar un període en què la mortalitat infantil va començar un descens continuat. L'esperança de vida augmenta significativament i la mortalitat segueix el seu descens. El ritme de creixement de la població encara que segueix sent alt, però tendeix a disminuir. La Grip Espanyola de 1918 (la “cucaracha”) provoca una mortalitat catastròfica i partir de llavors, la natalitat es recupera en el període de prosperitat econòmica dels anys vint XX però descendeix amb rapidesa a conseqüència de la crisi econòmica de 1929 i els anys d'inestabilitat de la guerra civil suposen un període de subnatalidad, trencant la tendència iniciada a principis de segle. En els anys posteriors, la natalitat i la mortalitat es veuran molt marcades també pel període de postguerra tornant a augmentar la natalitat.
• L’ajustament demogràfic (Fase III): Durant aquesta etapa el creixement natural és moderat o s'estanca, tendint a un creixement zero. L'esperança de vida augmenta des dels 34 anys de principis de segle als 75 en 1989. Igual que a la primera fase, el creixement és mínim. En aquest període la taxa de natalitat es va mantenir alta, entre el 19 i el 22 per mil. Les polítiques natalistes del franquisme van provocar un augment de la natalitat en els anys seixanta (baby boom), mentre que la mortalitat segueix en progressiu descens en generalitzar-se el sistema de salut i el rejoveniment de la població espanyola que es produeix en aquesta època. A partir de 1975 la natalitat comença el seu descens imparable. Les causes a què s'atribueix aquest descens són la reducció del període fèrtil de la dona pel retard en l'edat de matrimoni, la seva creixent incorporació al mercat de treball, l'augment general del nivell de vida i certa modernització sociològica.
• El nou règim demogràfic (Fase IV): Si bé el model original de Transició Demogràfica presenta tres fases, apareixen obres que parlen d'una altra fase addicional anomenada d'involució demogràfica. Es dóna una situació en què la natalitat segueix estable i la mortalitat arriba a superar la natalitat. En aquestes circumstàncies el creixement natural pot arribar a ser negatiu. Als països desenvolupats, aquesta situació s'ha compensat amb la immigració, produint un estancament de la població. En l'actualitat, el nombre de fills per dona ja no garanteix el reemplaçament generacional. L'edat mitjana espanyola està augmentant ràpidament, la població s’està envellint i, malgrat els alts nivells d'atur, el mercat de treball -quan passe la crisi- s’haurà de rejovenir.
2.- CARACTERÍSTIQUES ACTUALS DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA
2.1. Moviment natural de la població.- Quan el nombre de naixements és més alt que el de defuncions, la població té un creixement natural o vegetatiu positiu.
• Natalitat.- Des del 1901, a Espanya va mostrar una tendència a la baixa malgrat el baby boom dels 60-70 que, a finals de segle (1990), la va situar en un dels índexs de fecunditat més baixos d’Europa (amb una TMF de menys d’1,2 fills per dona i una natalitat inferior al 10‰). A partir del canvi de segle (degut a l’allau immigratori i l’arribada a l’edat fèrtil de les dones nascudes als anys de fort creixement demogràfic) hi ha hagut un breu repunt de la natalitat, però l’arribada de la crisi indica una tendència cap a un creixement vegetatiu negatiu, és a dir, que les defuncions comencen a superar el nombre de naixements.
• Mortalitat.- Del 28,3‰ del 1900 s’ha passat a una taxa del 8‰ al 1980, encara que a finals de segle, degut a l’augment de l’esperança de vida i l’augment progressiu de l’envelliment, es va produir un lleuger increment de les defuncions. Durant la primera dècada del segle XXI, la taxa de mortalitat s’ha situat al voltant del 8,6‰ i la taxa de mortalitat infantil ha continuat reduint-se fins el 3,5‰.
• Nupcialitat i fecunditat.- La nupcialitat, actualment, resulta una dada poc fiable, degut a l’augment de parelles de fet i de famílies monoparentals. La taxa mitjana de fills per dona semblava haver tocat fons amb l’1,2, però encara que ha repuntat fins l’1,5 als primers anys del segle XXI, es preveu un menor creixement vegetatiu perquè cada vegada hi haurà menys dones en edat fèrtil i, a més, l’edat mitjana de la maternitat ha continuat pujant a les darreres dècades des dels 25 als 31 anys. De tota manera, per garantir el reemplaçament generacional i aconseguir una població estable, es necessària una taxa de fecunditat de 2,1 fills per dona que, actualment, sembla una utopia en un context de crisi econòmica i d’altes taxes d’atur. Amb més de 47 milions d’habitants, Espanya es situa demogràficament com a cinqué estat de la Unió Europea amb una població estancada per la caiguda de la mortalitat i de la natalitat (amb un creixement vegetatiu que tendeix a zero), però també del creixement migratori (actualment negatiu, degut al retorn d’alguns immigrants als seus països d’origen, però també de joves estudiants que busquen millor fortuna en altres estats europeus), la qual cosa significa que ja no tornaran a produir-se els increments de població dels darrers anys (més de 7 milions de persones entre el 2000 i el 2010) mentre l’augment de l’esperança de vida continuarà produint l’envelliment de la població mentre es mantinga l’Estat del Benestar dels darrers anys, sobre tot pel que fa a sanitat i pensions.
3.- L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA
3.1. La piràmide d’edats d’Espanya.- És una piràmide contractiva, típica d’una població envelleida, amb una base molt estreta que acusa la disminució de la població jove i un tronc eixamplat a causa d’una població adulta més nombrosa i una cúspide cada vegada més elevada degut a l’envelliment. Als darrers esgraons pot observar-se, mínimament, el buit demogràfic produït pels no-nascuts durant la guerra civil (1936 i posteriors, que ara tindrien més de 70 anys). La distribució per sexes és semblant: 50,6% dones front a 49,4% homes, encara que naixen 106 xiquets per cada 100 xiquetes (la mortalitat masculina s’incrementa a partir dels 16 anys, sobre tot durant la incorporació a treballs de risc que, fins ara, han estat típicament masculins), però l’esperança de vida femenina sempre ha estat superior (hi ha més vídues que vidus).
3.2. L’envelliment de la població.- Està relacionat, indubtablement, amb la qualitat de vida i l’Estat del Benestar: una millor higiene, alimentació i sanitat han possibilitat l’increment de l’esperança de vida al llarg dels darrers anys. Actualment, més del 17% de la població espanyola té més de 65 anys i, per tant, assistim a l’increment de la població depenent que no solament cobra pensions públiques, sinó que gaudeix d’uns merescuts serveis socials i sanitaris que s’ha de finançar entre tots. I ací s’obre el debat de com una població activa minvant, pot mantenir una població depenent creixent: fomentant la natalitat i l’ocupació, augmentant l’edat de jubilació, generalitzant els plans de pensions, amb el copagament sanitari, retallant les pensions i els medicaments gratuïts, privatitzant els serveis, prioritzant les polítiques socials i les institucions públiques?
4.- LA DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ EN EL TERRITORI
4.1.Una distribució desigual.- Actualment, Espanya compta amb una població al voltant dels 47 milions d’habitants, amb tendència a la baixa, i una densitat d’uns 91 habitants per quilòmetre quadrat. Les zones més poblades són les façanes marítimes, sobre tot la costa mediterrània, i Madrid, mentre al centre peninsular només destaquen algunes ciutats com ara Saragossa i Madrid, mentre les dues Castelles i l’antiga Via de la Plata, tan pròspera als temps de l’Imperi Romà, continua perdent població entre Extremadura i Galícia, mentre les Illes presenten una densitat de població superior a la mitjana.
5.- LA POBLACIÓ ACTIVA ESPANYOLA
5.1.La dinàmica dels sectors productius.- Als darrers anys hem assistit a la terciarització de l’economia, ja que mentre s’han ampliat i reforçat els sectors productius (primari i secundari), la mecanització i l’externalització han comportat una menor creació d’ocupació que, a poc a poc, ha desplaçat la població activa envers el sector terciari o de serveis que és el que ha experimentat un major creixement en quant a creació de llocs de treball: als països desenvolupats, l’economia ha multiplicat la demanda de serveis en les empreses, encara que als darrers anys la crisi ha afectat també el teixit productiu i s’ha retallat ocupació pública i privada, mentre l’atur s’ha disparat fins superar la taxa del 25% (població activa que busca ocupació).
5.2.Situació de la població activa a Espanya.- S’entén per població activa la que té edat de treballar (majors de 16 anys), encara que estiga treballant, aturada o buscant ocupació. Des de 2012, quan ha baixat la població espanyola per primera vegada en la història, també ha disminuït la població activa encara que aquest factor, de moment, encara no ha tingut una incidència directa sobre l’atur.
5.3.El problema de l’atur: crisi i globalització.- L’atur depén del creixement econòmic: quan hi ha crisi, les empreses redueixen costos suprimint mà d’obra i/o externalitzant la producció a països subdesenvolupats on els costos són menors. En canvi, en una conjuntura econòmica expansiva, l’atur baixa. De tota manera, el teixit productiu espanyol s’ha mostrat molt vulnerable i la crisi ha deteriorat el mercat laboral allà on l’economia s’havia basat en una dependència excessiva del sector de la construcció i del sector serveis, especialment del turisme on, cada vegada més, s’ha de competir en qualitat/preu en un món globalitzat on els preus dels transports s’han abaratit molt als darrers anys. L’atur ha disparat els contractes temporals, per obra, a temps parcial i fins i tot l’economia submergida. No obstant, al viure en un món globalitzat, les solucions ja no són, únicament, internes dels estats que més pateixen la crisi, sinó globals, ja que s’ha internacionalitzat el mercat i els intercanvis comercials abans d’equiparar les regles del joc, és a dir, un corpus legislatiu global que elimine la competència deslleial de paradisos fiscals, multinacionals especulatives i dictadures que, en nom d’un fals progrés econòmic, no respecten cap tipus de dret democràtic, ni drets humans, ni fiscals, ni laborals, ni mediambientals...
5.4.La incorporació de la dona al món laboral.- Les dones sempre han treballat, a més de portar el pes de les responsabilitats familiars com ara criar els fills, el manteniment de la llar, etc. Però, des de la implantació de l’Estat del Benestar i d’una legislació que equipara els drets de les dones amb els del homes (cosa que no passava durant el franquisme, per exemple), la situació ha canviat notablement: la vida rural ha donat pas als ambient urbans on s’ha de conviure en espais més reduïts, la família extensa ha donat pas a la vida en parella on s’han generalitzat els hàbits de consum, la demanda de serveis, la planificació familiar i la limitació del nombre de fills (prole), així com la formació acadèmica de les dones, l’accés a un lloc de treball fora de casa i, fins i tot, la responsabilitat compartida de les tasques domèstiques.
Més informació en aquest blog: LA POBLACIÓ ESPANYOLA
