UN PLANETA DE 7.000 MILIONS D'HABITANTS

Una de les tantes contradiccions del planeta Terra és, en aquests moments, l'alt índex de natalitat del tercer món, mentre als països rics la població va envellint a marxes forçades degut a l'augment de l'esperança de vida però també, no cal oblidar-ho, a la caiguda de l'índex de fertilitat i de natalitat als darrers anys. De tota manera, encara que les prediccions de Malthus s'han complit al tercer món (on els recursos creixen en progressió aritmètica, mentre la població ho fa en proporció geomètrica), les seues teories han fracassat estrepitosament a nivell global, ja que l'actual problemàtica no és la generació de recursos, sinó tot el contrari, és a dir, una superproducció que provoca l'augment de l'oferta i l'abaratiment de preus, però també l'acumulació d'estocs i el tancament d'empreses, perquè no s'ha gestionat intel·ligentment, ni generosa, el repartiment de la riquesa i dels recursos produïts, mentre augmenta la contaminació mediambiental... (A.P.F.).

On fiquem 7.000 milions d'habitants?

El frenètic augment de la població planteja dubtes sobre la viabilitat del planeta - Les ciutats són la destinació escollida, però requereixen fórmules que garanteixin la seva sostenibilitat

Els urbanistes veuen el creixement poblacional com una oportunitat. Les ciutats dels països emergents gairebé duplicaran els seus habitants en 20 anys

Qualsevol nen que neixi en aproximadament quatre mesos pot convertir-se en l'habitant 7.000 milions de la Terra, però tot apunta que aquest hipotètic nadó naixerà més aviat a l'Índia, on l'any es produeixen 27 milions de naixements. En poc més d'un segle la població de la Terra s'ha multiplicat per quatre i continuarà creixent de forma vertiginosa encara un altre mig segle més, fins arribar als 9.000 milions. Fins fa poc, Nacions Unides considerava que aquest seria el zenit i que, a partir d'aquesta xifra començaria una lenta i progressiva reducció de la població. No obstant això, ara sosté que el planeta albergarà 10.000 milions de persones a finals d'aquest segle. El desafiament no és només l'alimentació sinó molt especialment organitzar ciutats per donar-los cabuda.

Urbanistes, arquitectes i desenes de milers d'experts estudien com fer front al repte d'adaptar les urbs a semblants volums d'habitants. Compten, a més, amb un altre flux afegit: els 3.000 milions de persones que en les pròximes dècades abandonaran el camp per buscar un futur suposadament millor a la ciutat. I tot això dins de la por cada dia més generalitzat al canvi climàtic ia les catàstrofes naturals que desencadena, des horribles sequeres a salvatges inundacions que es tornen més freqüents conforme la Terra s'escalfa i acceleren la fugida del camp a la ciutat.

José María Ezquiaga, arquitecte, sociòleg i un dels grans urbanistes espanyols, afirma que "el problema no és si hi cabem, sinó si ens allotgem bé". I això suposa que els nouvinguts han de tenir accés a l'educació, la salut, l'aigua potable i el sanejament. A més, l'autoritat local ha de ser capaç de "mitigar l'impacte mediambiental per la pèrdua de sòl agrícola i la contaminació de la construcció".

Fins ara, les ciutats només ocupen el 2% de la superfície terrestre. Però l'alarma desencadenada per l'augment experimentat pels preus de l'alimentació en els tres últims anys, en no haver crescut la producció tant com el consum, ha aixecat les veus dels que denuncien que el ciment arrasa sòls fèrtils. Com Hans-Joachim Braun, director de l'Institut mexicà del Blat i del Panís (o blat de moro), que afirma que l'expansió urbana es menja terres de cultiu i competeix amb els agricultors per l'aigua.

Anthony Townsend, director d'investigació del californià Institut per al Futur, assenyala per telèfon que una de les propostes del IFTF per a la sostenibilitat de les ciutats és "impulsar el cultiu urbà". Es tracta de crear edificis amb terrasses i balcons que facilitin el cultiu d'hortalisses i verdures i educar la població perquè tingui petites hortes urbanes per a les seves necessitats.

La majoria dels urbanistes consultats no veuen el creixement poblacional com una xacra sinó com una oportunitat per utilitzar millor i amb més saviesa els recursos que tenim i per estudiar i aplicar les innovacions tecnològiques. A més, apunten que la ciutat actua com un reeixit mètode de control de natalitat, ja que en millorar el nivell de vida i tenir accés a la salut es limiten voluntàriament els fills sense necessitat de mesures coercitives, com a la Xina, ni esterilitzacions forçoses, com les que van portar a la primera ministra de l'Índia Indira Gandhi a perdre el Govern el 1977.

En l'actualitat, el 50% de la població és urbana i el 2050 aquest percentatge haurà augmentat al 75%. "Però també és important tenir en compte que les ciutats ja creen 80% de la riquesa total", destaca Ezquiaga.

Per l'arquitecte Alejandro Zaera, bregat en nombrosos projectes internacionals, l'urbanisme "és molt excitant perquè afecta cada vegada a un major nombre de persones". Zaera, que compta amb un dels seus textos inclòs a The Endless City, una de les principals obres teòriques de l'arquitectura mundial, del britànic Ricky Burdett i de Deyan Sudjic, afirma que "el gran repte és la sostenibilitat de les ciutats". Això requereix de manera urgent "disminuir el seu consum energètic, fomentar el transport públic i eliminar el vehicle privat". En aquest sentit, aposta per urbs amb una alta densitat de població, com Nova York, Xangai, Tòquio, Hong Kong o Barcelona.

Zaera aposta per "models de vida amb una major tolerància al fred ia la calor", de manera que amb edificis "molt millor aïllats, amb un millor comportament i que es verticalitzen de forma natural" pugui prescindir en gran mesura de la calefacció i el aire condicionat. Per lluitar contra el canvi climàtic que ens afecta a tots defensa que la comunitat internacional imposi una taxa sobre les emissions de diòxid de carboni, ja que, per exemple, "els ciutadans dels EUA emeten quatre vegades el que han de per ser sostenibles".

Ezquiaga assenyala que a l'hora de preparar les ciutats per l'allau que es preveu cal distingir entre les del món desenvolupat i les dels països emergents. En el primer, hi haurà un mínim augment d'habitants. El problema és "contenir la dispersió de la població".

En els països emergents, per contra, la població urbana augmentarà en un 91% entre 2010 i 2030. "L'important", afirma Ezquiaga, "no serà tant contenir el creixement de les urbs com afrontar la pobresa i facilitar a tots aigua potable, sanejament, energia i transport. A més, caldrà limitar l'impacte mediambiental que provoca el pas del sòl agrícola a urbà ".

La Unió Europea finança estudis i centres dedicats a investigar sobre les anomenades "ciutats intel ligents", en les quals la connectivitat té un paper molt important per garantir "la creació de riquesa, la sostenibilitat social i el medi ambient", afirma Panagiotis Tsarchopoulos, director de Urenio, un institut de Salònica (Grècia). Afegeix que ja tenen dissenyat el projecte de la futura Salònica intel.ligent, que inclou sis districtes amb serveis diferents i plena connectivitat, a través de sensors i sistemes deprogramari. I lamenta que la crisi econòmica hagi impedit a la municipalitat finançar la posada en pràctica del projecte.

En aquesta línia es troba també Agenda Futura: El món el 2020, un projecte en el qual participen nombroses empreses per estudiar les possibilitats que ofereix el creixement de la població en els pròxims 10 anys. La idea va ser llançada a Istanbul, la major megalòpolis d'Europa, amb més 10 milions d'habitants, i, segons el setmanari The Economist, la ciutat de "millor comportament" de l'any 2010, no només per la millora del seu nivell de vida sinó perquè va crear un 7,3% d'ocupació, un dels grans reptes de les urbs. De fet, la recerca d'una feina remunerada és la gran aspiració dels que abandonen la vida rural per la ciutat.

Zaera assenyala que en el futur "potser sigui necessari prescindir" dels grans temples que es construeixen ara, "com la Ciutat de la Cultura de València", en nom de la "sostenibilitat i de dedicar els recursos financers a estructures urbanes que facin les ciutats més vivibles ". Aquest és el gran objectiu d'urbanistes i experts: que encara que es converteixin en megalòpolis de fins a 100 milions d'habitants segueixin oferint als ciutadans treball i esperança en un futur millor.

ENTREVISTA: JOAN CLOS
Director del Programa de Naciones Unidas para los Asentamientos Humanos (Habitat)

"Una ciudad geriátrico sería terrible"


G. HIGUERAS - Madrid - 20/06/2011Tiene 62 años y es médico, pero buena parte de su vida profesional está ligada al gobierno de las ciudades. Fue ministro, pero sobre todo, alcalde de Barcelona de 1997 a 2006, cargo que simultaneó en distintos años con otros muchos como presidente de la Asociación Mundial para la Coordinación de las Ciudades y Autoridades Locales, presidente del Comité Asesor de Autoridades Locales de Naciones Unidas o vicepresidente de Ciudades y Gobiernos Locales Unidos. Desde octubre de 2010, como secretario general adjunto de la ONU, dirige Habitat, el organismo que, con sede en Nairobi, se ocupa de la promoción en todo el mundo de ciudades sostenibles. La entrevista se realiza por correo electrónico.

Pregunta. ¿Es hoy es más preocupante la urbanización que la alimentación?

Respuesta. Más de 1.000 millones de personas viven en condiciones de vida terribles en favelas y zonas de barraquismo. La alimentación y la vivienda son derechos fundamentales de las personas y es preocupante que a un número elevado les falte cualquiera de ellos.

P.¿Están las ciudades preparadas para absorber el crecimiento de la población y el de la migración rural?
R. Las ciudades de los países desarrollados no están creciendo en población. El problema lo tenemos en ciudades que no han vivido un proceso de industrialización y que no son capaces de ofrecer a los nuevos ciudadanos un lugar de trabajo y un espacio de productividad y de generación de riqueza.

P. ¿Hay que alentar ciudades con mayor densidad?

R. El principal reto es la organización de la convivencia urbana. Cuando esto se consigue, la ciudad se convierte en un espacio de libertad y en un gran instrumento de prosperidad y de desarrollo a todos los niveles. Es el momento mágico de eclosión de la ciudad como elemento de progreso humano. En las últimas décadas, las ciudades han sabido aprovecharse de la economía de la urbanización, aquella derivada de los activos reales del entorno urbano: edificación, plusvalías, venta del suelo, hipotecas... Todos conocemos sus virtudes y desgraciadamente también sus defectos. Sin embargo, aún hay muchas ciudades que deben descubrir las oportunidades de la economía de la densidad, de la aglomeración, que permite crear valor, reducir costes, incrementar la especialización, multiplicar el crecimiento de los flujos de información, disminuir los costes de producción. La densidad es, sin duda, necesaria para conseguir una ciudad productiva y más sostenible.

P. ¿Es mejor megapolis o ciudades medianas?

R. No hay ningún tamaño ideal. Lo que debe ser es una ciudad bien planificada y gobernada, en la que la calidad de vida de sus ciudadanos sea una prioridad, en la que el urbanismo tenga una función de mejora de la conectividad, de evitar la congestión, de eficiencia energética, capaz de financiarse con el valor generado por la economía de la densidad y crear puestos de trabajo.

P. ¿Se pueden construir ciudades sostenibles con emisiones cero?

R. Aún no sabemos cómo construir una ciudad con emisiones cero, pero el desarrollo de las energías renovables a escala masiva es la única solución. Entre tanto, los esfuerzos se están dirigiendo a reducir las emisiones por habitante y por unidad de producto económico con una ciudad bien estructurada.

P. Occidente y la misma China avanzan rápidamente hacia el envejecimiento de la población. ¿Se trabaja en el diseño de ciudades para pensionistas?

R. Las ciudades deben ser diversas, mixtas. Con servicios adecuados y sostenibles tanto económica como medioambientalmente para nuestros jóvenes, mayores, los que trabajan, estudian, crean o los que hacen todo eso a la vez. La belleza e interés de la ciudad está en la diversidad. Una ciudad geriátrico sería terrible.

P. La población de África se duplicará en tres décadas. ¿Cómo hacer frente a ese boom?

R. El 65% de los africanos urbanos viven en chabolas y pueden llegar al 80% en los próximos años. Lo harán sin agua, sin luz, con unas condiciones pésimas de higiene. El barraquismo es un problema a escala global y solo medidas radicales podrán alterar esta terrible realidad. Hay que reintroducir el planeamiento urbanístico en África, al igual que se hizo en Europa y América durante la Revolución Industrial.

P. ¿La globalización es positiva para el urbanismo?

R. La globalización está produciendo una aceleración de la urbanización no planificada que termina en barraquismo. Generaciones de jóvenes están creciendo en slums con los riesgos y la pérdida de capital humano que esto representa para los países emergentes y los menos desarrollados, que son los que más lo requieren.

P. ¿Cómo ayuda la innovación tecnológica al urbanismo?

R. Si la política urbana existe y hay capacidad política, la tecnología ayuda, pero si no existe esta capacidad, la tecnología frecuentemente se convierte en un falso instrumento de progreso que no ayuda a afrontar los problemas de fondo.

P. ¿Políticamente vamos hacia tiempos pasados en los que las ciudades eran más importantes que los Estados?

R. Nunca se vuelve literalmente a tiempos pasados. Lo que hace falta es un nuevo contrato entre el Estado-nación y la ciudad, porque la importancia económica, social y cultural de esta es indudable. Según el Banco Mundial, de las 100 economías mundiales más importantes, 37 son ciudades.

INDIGNATS: CRÒNICA DE PEPE RIBAS

La cosa va començar el 15 de Maig i ahir, quan anaven a complir el mes, van plegar a la Porta del Sol a Madrid... avui la violència s'ha apoderat dels manifestants que queden a Barcelona i, com dissabte passat a la presa de possessió de molts ajuntaments, les víctimes no han estat els indignats sinó els polítics representants del poble i algun acompanyant... està clar que la cosa ha minvat, que els indignats dels primers dies s'han vist desbordats pels esdeveniments, però tothom té clar que, en tot aquest moviment, hi ha hagut, i hi ha, molt de positiu...  Al llarg de les últimes setmanes moltes ciutats espanyoles han vist créixer un moviment de protesta ciutadana que alguns han anomenat Indignats i altres el 15-M (per la data de la manifestació Democràcia Reial Ja). És un moviment horitzontal i assembleari, sobre les intencions i estratègia s'ha discutit molt.

Pepe Ribas, fundador de la revista Ajoblanco, que va ser molts anys la publicació contracultural espanyola de referència, ha viscut aquestes jornades des del principi, en els escenaris en què han transcorregut, dialogant amb els seus participants. Aquesta és la crònica personal de les seves vivències, en què intenta plasmar el complex entramat d'idees i actituds darrere del moviment, sense dissimular la seva simpatia pels indignats urbans. Les raons del cansament són evidents i les acampades es consoliden, Internet és el mitjà; alguna cosa nova ha nascut i serà contagiós ... Avui, quan estem a punt de fer fallida, l'única esperança és un relleu generacional en totes les esferes del poder.

.......................................................................................................

INDIGNADOS
Sorpresa. Se puede decir en voz alta; las redes sociales y el comportamiento cívico de la juventud han transformado el espacio público en despertador de conciencias. No hay vuelta atrás. Los asuntos que implican a toda la ciudadanía ya no sólo son y serán debatidos en foros cerrados por políticos de profesión, y amplificados hasta la saciedad por los medios decomunicación convencionales. Ha nacido, o renacido, la polis. La plaza pública. La acampada en red, donde en asamblea libre se dialoga sobre asuntos que nos atañen a todos. Una estructura de corazones revitalizados y mentes unidas motiva, ilusiona, da voz a los problemas comunes. La práctica, la capacidad deorganización, la complicidad provoca que una chica en su turno de palabra afirme: “He aprendido más en diez días que en años de un sistema educativo que no me ha enseñado a pensar”. El ciudadano corriente, no sólo el joven, expresa sus ideas en orden y libertad, se organiza, y sabe comportarse, en las diferentes tareas que conlleva un movimiento horizontal, sin líderes ni jerarquía, con una diligencia sorprendente.

Derecha, izquierda: dos palabras gastadas por el tiempo y la impostura que usan los antiguos en su ficción de realidad. “Vivimos la pérdida de sentido de las ideologías que ya no funcionan. En las plazas hay ideas vivas, respeto, sensatez, y nadie necesita una bandera ni un ismo. Cada persona es un mundo, cada persona tiene su idea”. La ley electoral consolida la oligarquía de partidos y la corrupción generalizada. “No a los privilegios de unos pocos, sí a la participación de todos”. El sistema está agotado desde hace tiempo, y en todas las plazas se exige que cambie, que se renueve. “Es injusto que unas agencias de deuda, que nadie ha elegido democráticamente, califiquen a los países, cuando son ellas y sus cómplices las que han hundido la economía real, jugando a un capitalismo financiero, que ha quebrado”.

Muchos creían que la juventud estaba anestesiada, desmotivada, adocenada. La posmodernidad, el fin de la historia, el hedonismo y el no hay alternativa posible a los mercados parecía haberlos colocado, sin más opción, en una situación de pasotismo existencial irremediable. Pero de golpe, en un plis-plas, las ideas previas de los cínicos se desmoronan, los juicios de valor desconectados del malestar imperante y del hartazgo se los lleva un huracán. “Lo llaman democracia y no lo es. Ole, ole”. Fue el primer grito; el deseo enorme de colaboración y la generosidad, la chispa que incendió la llama. Lo que va a llegar ni es fácil ni será inmediato. Jóvenes y no tan jóvenes, mujeres y hombres que buscaban participar y no sabían cómo, se han mirado a los ojos, se han reconocido y se han puesto a hablar de lo que condiciona nuestra forma de vida y el ser como persona. Habrá un antes y un después. Y los que no lo quieren ver que abran bien los ojos. Los cambios que se avecinan no hay quien los pare.

EFECTO LLAMADA
En más de sesenta ciudades del Estado, diferentes plataformas sociales habían convocado a través de la red una protesta de indignados por el panorama político, económico y social, por la corrupción y por la indefensión del ciudadano. “Toma la calle. ¡Democracia real YA! No somos mercancía en manos de políticos y banqueros”. Asisten decenas de miles de personas: éxito de participación.

La manifestación de Madrid acaba con cargas de la policía y carreras. Pequeños grupos se congregan en Tirso de Molina, en Callao, en Lavapiés, debaten en la calle, entran en Twitter y en Facebook. Miguel es un joven de menos de treinta, no quiere protagonismo, su turno como portavoz pasó y se ha integrado en la comisión de asuntos legales. Asistió a la manifestación del 15-M en Madrid: “Estábamos hartos y no queríamos que se convirtiera en una manifestación más”.

Entrada la noche, fue a Sol con pocos colegas y un megáfono, encuentran a otros compañeros dispersos que no conocen. Sabor agridulce y hartazgo de actos efímeros que no llevan más que a dieciocho detenciones y a titulares de periódico, que rápidamente acaban en el vertedero. Un espontáneo propone. “¿Y si nos quedamos en la plaza y hacemos algo permanente?”. Van en busca de sacos de dormir y de cartones. Envían más mensajes. Unos traen agua, comida, esterillas para acolchar el cemento. A otros les preocupa el orden, la limpieza. “No nos conocíamos, pero nos une la disconformidad con un mundo autoritario y caduco que no escucha al ciudadano y que ha sentenciado a los jóvenes a no ser más que trabajo temporal a seiscientos euros, con suerte”, dice un treintañero, harto de la inestabilidad y de culparse por no encontrar trabajo, cuando no lo hay. “Son ellos los que se han enriquecido con la burbuja inmobiliaria y la farsa democrática”, replica otro. Mientras, una joven comenta con los compañeros en el otro extremo: “Llevo toda la vida estudiando, estoy preparada y lo único que quiero es ejercer la profesión que he elegido y participar en la vida pública”.

Llega la policía. Alba, una joven abogada, manifiesta: “Vamos a negociar”. Se acerca a los agentes, entre sonrisas, para explicar que no quieren problemas. Los policías piden que devuelvan el material de una obra, para que nadie les pueda acusar de robo. Y se fueron. Primera victoria. Grupos de personas
desconocidas discuten como organizar la noche.

Twitter y Facebook no paran. Fotos, grabaciones, vídeos. La noticia recorre el país. Se convoca una asamblea a las ocho de la tarde. Mil personas toman Sol y se sientan en círculo. Están dispuestos a quedarse hasta el día de las elecciones.

Nace Indignados. Hablan de la dejación de funciones de los políticos, del impuesto sobre el flujo de capitales o tasa Tobin, de la independencia del poder judicial, del ahorro que supondría la supresión del Senado y las diputaciones, de cómo solucionar el paro, del derecho a una vivienda digna, de internet como arma de lucha para la democracia participativa. Estos temas no aburren, más bien apasionan, como el fútbol o las copas. Empiezan los vivos debates en torno a otro mundo posible. Se crean comisiones.

Cunde el ejemplo. A las 10.30 de la noche del mismo lunes 16, se constituye la acampada en plaza Catalunya, en Barcelona. “La plaza es un espacio libre y pacífico”. Nace la asamblea, se crean tres comisiones: comunicación, logística y arte. Ciento cincuenta personas se quedan. Otras ciudades se contagian.

Sol, horas más tarde. Trescientos se han quedado a dormir bajo chamizos. Cinco de la madrugada: llega la policía para desalojarlos. No hay carreras, no hay pánico. Son valientes y se juntan, en clara actitud de resistencia pacífica, sin insultos. Unos agarran a otros, se sientan en el suelo como Gandhi, levantan las manos. “Menos policía, más educación”. Los policías estiran brazos, tratan de arrastrarlos; los compañeros se abrazan y ayudan entre ellos, algunos acaban en los furgones, pero no se achantan. Una mujer joven grita: “Sol es Cañada Real y tenemos derecho a dormir tres noches”. El aplomo de los jóvenes, la actitud pacífica, el civismo y la forma de negociar sorprende a los policías, que no son demasiados. Forcejeo. Más Twitter. Efecto llamada. A las ocho de la noche del martes, en Sol, hay más de diez mil personas. Ya funciona una de las comisiones más sorprendente, la de infraestructuras. Se necesitan electricistas, carpinteros y muchos voluntarios para que el campamento funcione.

La mecha prende. Llegan voluntarios con ideas y materiales. Bomberos, arquitectos, parados, abogados, ingenieros, restauradores, trabajadores, estudiantes. Gente que se levanta, va al trabajo y, cuando sale, va a la plaza a mantener y agrandar el campamento. Organizan guarderías, el comedor, la megafonía, la higiene, le recogida de basura, los baños, el servicio antiincendios... El espontáneo liderazgo horizontal de los primeros días es inaudito, y lo que sigue, admirable. Las acampadas se consolidan, las redes se saturan. Internet es el medio; la ética de cada ser humano libre y sin miedo el mensaje. Ha nacido algo nuevo.

LAS PLAZAS FUNCIONAN
Las razones del hartazgo son evidentes y la espontánea corriente que despiertan ha electrocutado al país real a la velocidad del rayo. El rizoma se ha extendido como un magma imparable que inventa, da ejemplo y exige otro mundo posible. Estamos en el inicio de un nuevo humanismo, que conllevará necesariamente un cambio poderoso en la estructura que mueve el barrio, el municipio, la autonomía, el Estado, Europa y el mundo. El efecto va a ser contagioso, y varios países se revolverán por dentro. Otros lo han hecho ya. Así empieza y se escribe la historia. Qué fue si no la Revolución Francesa. Pero no. Estamos aún en Spanish revolution.

La Junta Electoral Central prohíbe las acampadas en todo el territorio durante la jornada de reflexión, dos días antes de las elecciones, cuando ya están creadas las comisiones, los grupos de trabajo funcionan y también se piensa en barrios, pueblos y ciudades periféricas. Los violentos han desaparecido, los radicales no se exceden y la responsabilidad y el civismo en las acampadas resulta sobrecogedor y contagioso. Ningún partido ha conseguido infiltrase, nadie habla de los partidos existentes ni de la democracia delegada. Esa democracia que sobrevive porque maneja los medios para movilizar voluntades en favor del poder que acaparan.

En las acampadas no hay personalidades ni personajes. Se celebran asambleas en todas las ciudades, sin coordinar la estructura, y los acampados deciden en todas, por abrumadora mayoría, quedarse a reflexionar unidos. Tampoco hay partidismo en esta nueva forma de entender la polis. Los que quieran votar que voten y los que no, pues que no lo hagan. Nadie sabe si va a haber masacre. Las plazas se llenan de gente. Cuarenta mil en Madrid, ocho mil en Barcelona, en las demás ciudades también acude la gente. TVsol, saturada, consigue más de un millón de visitas en internet. No ocurre nada. El civismo sólo lo quebrará, días después, el nuevo conseller de Interior de la Generalitat de Catalunya, cuando el 25 de mayo decide machacar a palos la asamblea de Barcelona y la de Lleida, sin escuchar siquiera a la comisión jurídica. Y se arma la gorda. Los acampados catalanes muestran la misma actitud pacífica, valiente y decidida que caracteriza al movimiento. “No a la violencia”. Solidaridad instantánea en todo el Estado. Las plazas se unen en solidaridad con Barcelona. La ciudadanía de cualquier lugar, sin excepciones, da, una vez más, un ejemplo a los políticos por su responsabilidad y su civismo coral. Y el día del triunfo del Barça, una cadena humana impresionante impide el acceso a la plaza de los violentos y de la policía. Mientras, en Madrid, una independentista lee en catalán una declaración de la asamblea de Barcelona y es aclamada. “Queremos muchas lenguas”.

Sin duda, estamos manejados por unos políticos que no saben responder a las nuevas formas de hacer política ni a la imaginación de los jóvenes. Desde hace tiempo, han perdido la hegemonía cultural de las ideas democráticas, además de haber olvidado lo que es la democracia formal de las instituciones, y la ética. Ellos, sencillamente, van a lo suyo. Sin atender. Sin ver. Sin escuchar. Pero la verdad de los hechos ha quedado registrada en las muchas cámaras que transmitieron los incidentes en directo; y en las cabezas de todos los que han visto las imágenes, la huella no se va a olvidar en años. La clase política sale más desprestigiada aún, y muchos medios de comunicación cultivan el descrédito sin pensar en sus consecuencias. Muchas, muchas personas me han comentado espontáneamente que lo sucedido en la plaza y en la prensa les ha recordado otra época. Son demasiados años de democracia imperfecta sin el menor síntoma de regeneración desde dentro del poder, aferrados a la idea de que los resfriados pasan. Sin embargo, en el sistema democrático español hay preeminencia total del ejecutivo sobre el legislativo y el judicial. La mayor parte de las fuerzas de poder real que están organizadas, en cualquier campo, carecen de democracia interna. La nueva conciencia política frente a la corrupción, la incompetencia, la ineficacia, el paro, la crisis de las pensiones, llevaba años germinando. Hoy, cuando estamos al borde de la quiebra, la única esperanza es un relevo generacional en todas las esferas del poder, como ocurrió en tiempo de la transición. La gente que hoy ocupa las plazas ha de aprender a gestionar lo público y la sociedad civil, democráticamente, en tiempo récord. Ahí sí hay esperanza y ansias de renovación.

ESCUELA DE DEMOCRACIA
Las decisiones se toman en asamblea, y todas las asambleas están conectadas a las redes sociales, que estos días se han transformado en canal temático. No hay cargos, no hay líderes, hay ideas y unos buzones donde los ciudadanos depositan las propuestas que los dinamizadores, de forma transparente, recogen para la asamblea o para las diferentes comisiones y grupos de trabajo que han ido surgiendo y que ya abarcan todos los campos. Corazón significa tener en cuenta a los demás. El trabajo voluntario en las plazas es agotador. Pero un gesto del compañero revitaliza. Tesón y conciencia a raudales.

Iván fue uno de los primeros portavoces de la comisión de comunicación de Sol. Tiene 36 años, estudió periodismo y trabaja en audiovisuales. “Hemos creado un sistema político espontáneo y apartidista. Se trata de elaborar propuestas consensuadas por todos. La comisión de política a corto plazo está tratando la reforma de la ley electoral, la efectiva separación de poderes, los mecanismos de participación ciudadana. Con internet es muy fácil generar una participación efectiva mediante referéndums y el DNI electrónico. También la eliminación de los privilegios de la clase política y el control de las entidades bancarias. En muy poco tiempo, en la Comunidad de Madrid ya hay más de ciento cincuenta asambleas de barrio constituidas. Los domingos se reúnen, y los portavoces elegidos se renuevan. Hay conciencia de que hay que crear una estructura central que coordine. No es fácil generar una orientación unitaria. Las conciencias van desde los que quieren la reforma inmediata de la ley electoral hasta los que están en contra del sistema. Unos y otros deberemos aprender a dialogar hasta alcanzar el acuerdo que se traduzca en puntos concretos. Y llegará. Hay voluntad.

Un portavoz de Zaragoza aclara: “Durante la transición se tomaron su tiempo para elaborar consensos, legalizaciones y redactar la Constitución, y lo hicieron muy pocos en nombre de muchos. Nosotros somos horizontales. Nadie representa más que a sí mismo. Hay que escuchar. Y esto exige su tiempo. La sociedad de la prisa busca líderes, exige propuestas concretas en veinte días. Han enloquecido. Lo que está en juego es importante y no vamos a caer en su trampa”. En Valencia, ocuparon de forma pacífica un banco. “Los bancos son impunes a todo. La gente les tiene miedo porque está su dinero. Si un ciudadano en paro pierde su casa por no pagar la hipoteca, ¿cómo puede la Hacienda Pública rescatar bancos en quiebra por especular de forma equivocada? Hay que concienciar a la gente en favor de la banca ética”.

Una directora de teatro, miembro de la comisión de consenso de mínimos, cuenta que al principio no se lo podía creer. “Creía que nunca iba a ver una cosa así. Ahora pienso que hay que quedarse en la plaza hasta que todos los políticos corruptos declarados se vayan. He visto a gente muy válida salir del trabajo y esperar turno cuatro horas en la asamblea hasta hacer su propuesta. En la comisión detectamos mucha dispersión en las propias capacidades de las personas comprometidas. La idea es aglutinar los grupos de trabajo, juntar todas las propuestas, y para las más demandadas, estudiar la viabilidad de una iniciativa popular. Se requieren 500.000 firmas, revalidadas por notario, y una propuesta de ley redactada. Y mucha sensatez. Un movimiento asambleario de esta magnitud requiere tiempo. Es lógico que aún oscile”.

Gala es barcelonesa, de Democracia Real Ya. “Los sindicatos están en decadencia y no queremos bipartidismo. Hay que acabar con los privilegios políticos y controlar qué se hace con el dinero público. Ahora lo más importante es la práctica, aceptar la diversidad, la complicidad y lacapacidad de organización. Mi ciudad, muy combativa en el pasado, ha vuelto a salir a la calle. El 15, trataremos de impedir que los parlamentarios entren en el Parlament para que no puedan aprobar los recortes sociales. Y el 19, la calle será nuestra”.

A lo largo de estos días he visto algo nuevo en los gestos, en las miradas, en la plasmación de la revuelta. Una actitud que enamora, que fascina y que te arrastra dentro del movimiento. Se resume en tranquilidad pacífica ante cualquier situación, voluntad de escuchar y decisión. Nunca como hasta ahora he creído posible un cambio radical aquí y en todas partes. Hay hartazgo. Y sé que comparto con muchos de ustedes la renacida esperanza. Hace ya años, en abril de 1994, elaborando el dossier Por qué España no es una democracia, junto a García Trevijano, José Luis Sampedro y Aranguren, este último, unos de los pocos intelectuales que he seguido por su actitud ética, escribió: “Cuando lleguemos realmente a tocar fondo, puede que los jóvenes se convenzan de que este camino ya está agotado y adopten una posición de rebeldía. Es cuestión de esperar a que los valores económicos que ahora imperan se hundan definitivamente para que los jóvenes empiecen a crearse su propia ética y rescaten o reconstruyan los valores sociales, culturales y políticos, que ahora no existen”.

Nos espera una lucha larga y laboriosa.

L' EUROVINYETA (els peatges i les mercaderies)

El retard en la posada en marxa del corredor mediterrani per la falta de finançament actual i l'escassa visió econòmica en el passat (o de política econòmica) dels governs González i Aznar, impedirà a l'obsoleta xarxa ferroviària de mercaderies assolir quotes de mercat pròximes al 20% com tenen els estats europeus econòmicament saludables.


L'increment dels peatges a Europa que no aplicarà Espanya (ací només els tenim a l'AP-7 que comença en terme de Nules, a la Plana Baixa, i acaba en direcció nord a la mateixa frontera francesa) pujarà el cost del camió entre 18.000 i 30.000 euros cada any. 


Alemanya quasi sempre se n'ix amb la seua i, ara mateix, pendents encara de les desgràcies econòmiques causades al negoci hortofrutícola per la mala gestió de la crisi del cogombre ibèric que, al capdavall, ha resultat ser la crisi de la soja germànica, el Parlament Europeu ha aprovat l'EUROVINYETA, és a dir, una directiva que implanta peatges als camions per usar les autovies, per una iniciativa de fa una dècada (època del senyor Aznar) dels europarlamentaris alemanys i els francesos.


Com a Espanya (llevat del transport marítim que és el més important a nivell transoceànic), exportem un alt percentatge de mercaderies per carretera i amb camió, quasi el 100% cap a Europa (entre d'altres raons perquè cap govern central s'ha atrevit a resoldre la secular inoperància de la xarxa ferroviària dels temps d'Isabel II), és arribada l'hora d'encarar el desenvolupament del tren de mercaderies per tota la franja mediterrània, ja que el corredor mediterrani és la gran assignatura econòmica pendent després de tants anys de democràcia, d'Estat de les Autonomies i de polèmiques entre fons estructurals, de compensació i de concerts econòmics restringits que han perjudicat, notablement, els territoris mediterranis peninsulars que són, al cap i a la fi, els més dinàmics de l'Estat i, al mateix temps, els més castigats per la crisi econòmica global i l'escàs finançament estatal (A.P.F.).-
........................................................................................................

Eurovinyeta, eficiència i proteccionisme, Daniel Albalate, professor de Política Econòmica de la UB

La teoria econòmica és clara. La millor solució a llarg termini al problema dels costos externs –contaminació, soroll, inseguretat o congestió- que s'imposen sobre tercers i pels quals els seus productors no paguen és la utilització de peatges proporcionals al grau d'ineficiència que es produeix. Per això la internalització de tots els costos generats pel transport de pesants és el que justifica la directiva coneguda com a Eurovinyeta, que va ser aprovada l'any 1999 i que el passat dimarts va ser reforçada amb l'aprovació del Parlament Europeu d'augments en els peatges de fins al 30%. La cerca d'un model de transport eficient exigeix que les vies i àrees que suporten part dels costos ambientals i de desgast del trànsit transeuropeu de mercaderies siguin recompensades. Si des de la perspectiva de la microeconomia i l'eficiència la mesura és impecable, hi ha altres consideracions que són necessàries i que introdueixen alguns dubtes sobre la seva motivació real. En primer lloc, no pot passar desapercebut que els principals guanyadors amb aquesta mesura siguin els països de pas o trànsit, els del centre d'Europa, que resulten ser els més poderosos i influents de la Unió. L'aplicació d'aquest augment en els costos de transport perjudica les economies perifèriques perquè incrementa el preu final de les seves mercaderies, fent-les menys competitives respecte als productors locals. La major distància amb els centres comercials i de distribució situats al cor d'Europa implica que els resultat de la mesura sigui tan proteccionista com ho podien ser els antics aranzels, ara impossibles en una unió econòmica i monetària. El resultat de la protecció és sempre menor intercanvi, majors preus per a consumidors i, això sí, el manteniment de llocs de treball en les indústries protegides a canvi de la destrucció en les economies externes.

El segon motiu per dubtar de la motivació real d'aquesta mesura és el que té a veure amb els mètodes proposats per establir els augments de preu, així com amb la utilització de la recaptació. Sorprèn veure que la congestió, malgrat ser present en tot el debat i en tots els documents, no apareix com un dels elements a considerar-se en el disseny de les tarifes. I sobretot resulta sospitós que la proposta de la Comissió Europea de vincular la recaptació dels peatges a projectes que alleugereixin els costos externs soferts per les xarxes viàries centrals hagi caigut en el document finalment votat donant llibertat a la hisenda d'aquests països. Tot i això cal fer autocrítica. L'Eurovinyeta no és una directiva nova i es podia esperar que tard o d'hora seria d'aplicació real arreu. L'error estratègic de l'Estat va ser dedicar volums ingents de recursos públics a un TAV especialitzat només en passatgers, obviant projectes molt més interessants per al desenvolupament industrial i econòmic com el corredor mediterrani. Una alternativa eficient a la carretera ens hauria fet molt menys vulnerables. Avui, com ja va essent habitual, és massa tard.

La «euroviñeta» acelera el tren  (José Luis Zaragozá, VALENCIA), Levante-emv



LAS CIFRAS:


13 Empresas con licencia ferroviaria.- El transporte de mercancías en ferrocarril no supera el 5 % frente a casi el 22,2 % de Alemania. Cuenta con trece operadores ferroviarios, pero solo siete tiene certificado de seguridad.

7.400 Millones de toneladas por kilómetro.- El tren movió 7.400 millones de toneladas por kilómetro en España en 2010, cifra que debería situarse entre 23.400 y 32.400 en el horizonte de 2020 para cumplir el plan estratégico.


Un negocio en manos de constructores
Tras diez años de liberalización del transporte ferroviario de mercancías al romperse el monopolio de Renfe una docena de empresas ya están en el mercado. La mayoría de estos operadores privados pertenecen al ámbito de la construcción y el transporte no es su principal actividad económica en una tarta de negocio donde Renfe Mercancías domina esta actividad.  La valenciana Logitren (grupo Torrescámara, Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana y ACS) es una de las compiten en este incipiente mercado al contar rutas sobre todo desde el puerto de Valencia con las ciudades de Zaragoza, Santander y Bilbao. Otras firmas son Acciona Rail Services, Activa Rail, Arcelor Mittal Siderail, Comsa Rail Tansport, Continental Rail, Emocargo Rail España, Fesur Ferrocarriles del Sureste, Sicsa Rail Transport y Traccion Rail. Recientemente Renfe ha creado de tres sociedades mercantiles especializadas por mercados y cuyo capital se abrirá a la participación privada hasta un 45%. Estas tres firmas se suman a Pecovasa, donde Renfe ya tenía una participación del 60 %  y cuyo tráfico principal son los automóviles

Los camiones españoles pagarán 83 millones de euros mas al año por cruzar Francia. Es el coste de la «euroviñeta», la Directiva que acaba de aprobar el Parlamento Europeo con el rechazo de los gobiernos de España y otros países periféricos del Viejo Continente como Italia, Grecia o Irlanda, aunque no se aplicará en las carreteras españolas, tal como ha anunciado el ministro de Fomento, José Blanco. En la actualidad, los peajes existentes varían entre 15 y 25 céntimos por kilómetro dependiendo del tipo de camión y carretera. La nueva norma autorizará  un incremento de las tarifas de entre el 20 y el 30%, según los cálculos que estima Bruselas y traducido a euros supondrá un aumento de costes para los camiones de hasta 30.000 euros anuales por vehículo, según la Confederación Española de Transporte de Mercancías (CETM), una cifra que rebaja a 18.000 euros la Federación Valenciana de Empresarios Transportistas (FVET).



Esta nueva herramienta de recaudación de impuestos contará con el visto bueno del Consejo de Ministros antes del verano entrante. Posteriormente, los Estados miembros tendrán dos años para transponerlo a sus legislaciones nacionales.  El novedoso peaje sólo se aplicará a los camiones de más de 3,5 toneladas y no a los vehículos privados, si bien en este campo también deja libertad a los gobiernos para dejar fuera o no a los vehículos de menos de doce toneladas.

Ahora los peajes existentes varían entre 15 y 25 céntimos por kilómetro, dependiendo del tipo de vehículos y carretera.  En medio del desplome de la actividad por la crisis económica (en el primer trimestre ha caído un 7,2 % respecto al mismo período de tiempo de 2010, mientras los costes crecen un 8,7%, sobre todo por el precio del gasóleo) y la escalada de los combustibles, el presidente de la patronal valenciana del transporte, Francisco Corell, en declaraciones a EL MERCANTIL VALENCIANO, lamenta la aplicación de una norma «que cuenta con un fuerte rechazo de los países periféricos aunque con un gran respaldo desde centroeuropa a través de los grupos de los Verdes, los socialistas y par tidos de izquierda. A quien más perjudica es a quién más kilómetros recorre. Por tanto, los camiones españoles saldrán perdiendo», destaca Corell. «Con un aumento de tarifas del treinta por ciento se pueden perder hasta 18.000 euros por camión y año», puntualiza. «La Directiva ˝euroviñeta˝—añade— favorece  al ferrocarril y aunque en España se ha excluido esta tasa dentro de unos años habrá controversia porque tampoco cobraremos a los extranjeros aunque nosotros sí pagaremos fuera del país». En su opinión, una solución más favorables para el sector podría ser la repercusión del peaje separadamente en la factura del IVA. De esa manera «no tendríamos que estar pelándonos con nuestros clientes para incrementarles las tarifas ni repercutiría esa tarifa en los costes inales», advierte Corell.

Competencia

Mientras tanto, el transporte de mercancías por ferrocarril en España se encuentra en un momento clave para su sostenibilidad como negocio. Con una cuota de mercado actual que se sitúa en el entorno de del  4% y con rentabilidades  cuestionables, los próximos años marcan una nueva estrategia para el sector. Un reciente estudio de la consultora PwC considera factible el objetivo del Gobierno de incrementar el peso del transporte de mercancías por tren hasta unos niveles de entre el 8 y el 10% del total en 2020, aunque no del 20% tal como pretenden las administraciones públicas. Desde la UE se vienen desarrollando políticas de apoyo decidido a este medio, que en el caso español tienen su ejemplo más reciente en el Plan Estratégico para el Impulso del Transporte Ferroviario de Mercancías en España, presentado el pasado mes de septiembre. El informe de PwC Tomando la vía hacia un transporte de mercancías inteligente considera que ha llegado el momento de que empresas y administraciones impulsen el ferrocarril de mercancías como pilar de una economía eiciente en España. Ahí está el ansiado corredor mediterráneo —fundamental para los puertos de Valencia, Barcelona y Algeciras— que según los planes de Fomento, estará operativo en el año 2020. El Gobierno realizará una inversión global de 51.300 millones de euros, de los que ya se han invertido 8.400 millones. Este corredor ferroviario discurre a lo largo de 1.300 kilómetros por cuatro autonomías —Cataluña, la Comunitat Valenciana, Murcia y Andalucía—, aglutina casi la mitad de la población española, el 40% del Productos Interior Bruto (PIB) y conectará la frontera francesa con Algeciras, tanto en transporte de mercancías como de pasajeros.

«El 20 % de cuota del tren, una utopía»
Sea como fuere, Corell sostiene que el ferrocarril, dada la falta de infraestructuras y todavía en el aire la financiación del citado corredor,  sigue sin ser competitivo para el transporte de mercancías. «Es una utopía:
no tiene infraestructuras, ni servicios, ni se va a cumplir esa cuota de mercado del 20%. «A las grandes compañías industriales, por ejemplo del automóvil, les puede interesar la conexión ferroviaria, pero al resto de actividad fragmentada no garantiza un servicio competitivo», indica el dirigente patronal. Corell. Dentro de una década, según el informe de PwC, el ferrocarril de mercancías, para cumplir con los objetivos del Plan Impulso, los operadores del sector deberían ser capaces de aumentar su producción notablemente.

Falta de colaboración
Mar Rivas Navarro, del departamento Desarrollo de Negocio de Vossloh España, lamenta que la «falta de colaboración entre los diversos modos de transporte afecten negativamente al desarrollo de la intermodalidad». También considera una rémora para el desarrollo del negocio ferroviario la subordinación del tráfico de mercancías al del viajero, así como la baja operatividad de la infraestructuras españolas con las europeas por el distinto ancho de vía, la electriicación o la señalización. Respecto a las causas relativas a la baja explotación y la actividad de la docena de operadores, esta experta del sector ferroviario critica la «falta de calidady iabilidaddel servicio», pues existe una elevada rigidez y lentitud de respuesta de las entidades públicas ferroviarias a las necesidades del mercado. La baja competitividad podría corregirse con  trenes más largos y pesados, así con un proceso de liberalizaría más rápido. El año 20202 ya casi está ahí y la cuota de mercado todavía se estanca en el 4%. La meta del 20% parece inalcanzable.

TEMARI GEOGRAFIA SELECTIVITAT P.A.U.

1. Continguts comuns al coneixement geogràfic
- Definició d’un problema referit a un procés geogràfic i formulació d’hipòtesis de treball.
- Anàlisi de les distintes variables ecogeogràfiques que intervenen en els sistemes d’organització territorial per a arribar a una síntesi explicativa.
- Utilització crítica de dades i elaboració d’informacions utilitzant diversos codis comunicatius: verbal, cartogràfic, gràfic i estadístic.
- Correcció en el llenguatge i utilització adequada de la terminologia específica.
- Responsabilitat en l’anàlisi i valoració de les repercussions socioeconòmiques i ambientals de l’explotació dels recursos. Producció i consum racional.

2. Espanya a Europa i en el món
- El espai geogràfic: noció i característiques de l’espai geogràfic; elements i instruments d’informació i representació geogràfica; nocions d’anàlisi de localitzacions i distribucions espacials.
- Globalització i diversitat en el món actual: processos de mundialització i desigualtats territorials; classificacions de les àrees geoeconòmiques.
- Espanya a Europa. Estructura territorial. Contrastos físics i socioeconòmics. Polítiques regionals i de cohesió territorial. La posició d’Espanya en la Unió Europea.
- Trets geogràfics essencials d’Espanya: situació geogràfica; contrastos i diversitat interns; posició relativa en el món i en les àrees socioeconòmiques i geopolítiques.
- L’ordenació territorial actual de l’Estat en comunitats autònomes com a resultat de processos i projectes històrics contemporanis. L’espai geogràfic de la Comunitat Valenciana.

3. Naturalesa i medi ambient a Espanya
- Els elements que estructuren el medi físic: les unitats del relleu, els contrastos climàtics, les aigües, les formacions vegetals i els sòls.
- El problema de l’aigua a la Comunitat Valenciana.
- La varietat dels grans conjunts naturals espanyols: identificació dels seus elements geomorfològics, estructurals, climàtics i biogeogràfics.
- Naturalesa i recursos a Espanya: matèries primeres, fonts i recursos energètics.
- Naturalesa i medi ambient: la interacció entre el medi físic i la societat, els problemes mediambientals i les polítiques espanyoles i comunitàries de protecció dels espais naturals, conservació i millora.

4. Territori i activitats econòmiques a Espanya
 - Acció dels factors socioeconòmics al territori espanyol: evolució històrica, panorama actual i perspectives.
- La pluralitat dels espais rurals: transformació i diversificació de les activitats rurals i la seua plasmació en tipologies espacials diverses; les dinàmiques recents del món rural.
- La situació espanyola en el context de la Unió Europea.
- Els recursos marins, l’activitat pesquera i la seua reconversió i l’aqüicultura.
- Els espais industrials. Fonts d’energia i aprofitament energètic. La política territorial de modernització de la indústria i les seues conseqüències. El sector secundari espanyol en el marc europeu.
- Les activitats del sector terciari. El comerç i la xarxa de transports: la vertebració territorial. Els espais d’oci. El turisme.
- El sector primari, la indústria, i el sector terciari a la Comunitat Valenciana. Les repercussions socioeconòmiques i ambientals de l’explotació dels recursos. Producció i consum racional.

5. Població, sistema urbà i contrastos regionals a Espanya
- La població espanyola. L’estructura biodemogràfica i laboral. Evolució demogràfica i desigualtats espacials. La importància de la immigració. La població de la Comunitat Valenciana.
- Processos d’urbanització. Morfologia i estructura de les ciutats. Morfologia i estructura de les ciutats de la Comunitat Valenciana. Els sistemes de ciutats i les xarxes de transport. Les activitats i funcions urbanes. L’impacte ambiental.
- Las disparitats regionals i l’ordenació territorial. Les polítiques estatals per a superar els desequilibris regionals.

Font: DOCV nº5806 de 15 de juliol de 2008. Decret 102/2008, d’11 de juliol, del Consell, pel qual s’estableix el currículum del batxillerat a la Comunitat Valenciana. (pàgines 71521-71529)

TEMA 14.- LA UNIÓ EUROPEA (4t. d'ESO)

La Unió Europea (UE) és una associació d’estats independents formada per 27 membres. Va ser establerta el 1992, mitjançant el Tractat de la Unió Europea (TUE) i és la successora de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) creada el 1957. La UE té institucions pròpies i un ordenament jurídic comú per als estats que la integren.

1. El procés de construcció: la CEE

1.1. El camí cap a la unitat europea.- Al final de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament entre els dos blocs, una sèrie de pensadors van creure necessari crear un Mercat Comú europeu. Es van crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), i el Consell d’Europa. El 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA).

1.2. El Tractat de Roma: l’Europa dels Sis.- El 25 de març de 1957 es van signar a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquest acord històric van ser França, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Itàlia i la República Federal Alemanya amb l’objectiu de la integració progressiva entre els diversos països membres.

1.3. L’ampliació de la CEE.- Durant la dècada de 1960 l’èxit econòmic assolit pels estats de la CEE va ser molt gran. El 1973, Gran Bretanya es va integrar a la CEE, amb Irlanda i Dinamarca. La caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1975) va propiciar més peticions d’adhesió a la CEE.

2. La creació de la Unió Europea

2.1. L’Acord de Schengen i l’Acta Única.- El 1979 va nàixer el Sistema Monetari Europeu per garantir l’estabilitat monetària, i es va crear l’ecu, antecedent de l’euro. El 1981 es va incorporar Grècia. El 1985, Bèlgica, els Holanda, Luxemburg, França i Alemanya van signar l’Acord de Schengen. Aquest acord garantia la lliure circulació de persones i la gradual supressió de fronteres entre els Estats membres. El 1986, a més de l’entrada d’Espanya i Portugal, es va ratificar l’Acta Única, que implicava la creació d’un únic espai econòmic, però també social, per a tots els països de la Comunitat.

2.2. El Tractat de Maastricht: la Unió Europea.- El Tractat de Maastricht (1992) va consagrar oficialment el nom d’Unió Europea, i va instaurar tres grans pilars de polítiques comunes: el primer agrupa allò establert als tractats comunitaris, així com les institucions i competències supranacionals de la Unió, el segon es refereix a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, fonamentat en la cooperació entre governs, i per últim, el tercer pilar es basa en la Justícia i els Afers d’Interior.

2.3. Els nous membres de la Unió Europea.- L’1 de gener de 1995 va tenir lloc la quarta ampliació de la Unió Europea amb l’entrada d’Àustria, Finlàndia i Suècia. Naixia l’Europa dels Quinze que va donar pas, el 2004, a l’Europa dels 25 (amb l’adhesió d’Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta) i, des del 2007 (Romania i Bulgària) la Unió Europea s’ha convertit en una organització de 27 estats.

3. Les institucions europees

3.1. Institucions de la Unió Europea.- La Comissió Europea és l’òrgan executiu de la UE: administra les polítiques comunes de la UE, elabora el pressupost i garanteix el compliment d’acords i tractats. El Parlament Europeu és l’òrgan legislatiu: elabora normes i aprova el pressupost, controla els altres organismes de la UE. El Consell de la Unió Europea exerceix una funció legislativa, juntament amb el Parlament, és el principal organisme de presa de decisions. El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees assegura el respecte a les normes europees i als tractats.

4. Les polítiques comunes de la Unió Europea

4.1. El pressupost de la Unió Europea.- Per poder finançar-se, la UE compta amb uns ingressos, que provenen d’exaccions agrícoles, drets de duanes, quota sobre l’IVA i quota en relació amb el PIB. Els contribuents més grans de la UE són els estats més rics.

4.2. Les polítiques de cohesió.- El 1994 es van crear els Fons de Cohesió com una transferència de recursos financers entre els països pròspers i els menys pròspers. Els fons es destinen als estats membres de la Unió amb un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana europea. Hi ha també els Fons Estructurals orientats a fomentar altres polítiques de cohesió econòmica i social dins de la UE.

4.3. La unió econòmica i monetària.- El Tractat de la Unió Europea va establir la Unió Econòmica i Monetària per la qual es va crear la moneda única, l’euro, que havia de garantir la lliure circulació de capitals. L’euro va entrar en circulació el gener del 2002 a onze països de la UE que, des de gener de 2011, ja en són 17: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Portugal i Xipre. El Banc Central Europeu s’encarrega de coordinar les polítiques econòmiques i garantir el funcionament de la nova moneda.

5. Els reptes de futur de la Unió Europea

5.1. El Tractat de Reforma.- L’octubre de 2004 es va signar a Roma el Tractat de la Constitució europea. El primer país que el va sotmetre a referèndum va ser Espanya i va resultar aprovat. Però va ser rebutjat a França i als Països Baixos. Arran d’aquests vots negatius, el Consell va anunciar la paralització del procés i l’obertura d’un període de reflexió. El juny de 2007, el Consell Europeu va arribar a un acord per substituir la Constitució Europea per un Tractat de Reforma, que modifica els tractats anteriors i reorganitza les institucions. El Tractat va ser aprovat a Lisboa l’octubre de 2007 i ha entrat en vigor al 2009.

5.2. El paper de la Unió Europea al món.- Des d’un punt de vista econòmic, la Unió Europea és el centre mundial de les activitats econòmiques, les finances i el comerç. Des d’un punt de vista polític, els països que formen la Unió posseeixen interessos diversos en el camp internacional i les seues polítiques d’aliances són divergents molt sovint. La Unió Europea duu a terme polítiques importants de cooperació i d’ajuda al desenvolupament a molts països del Tercer Món i també ajuda a països en procés de desenvolupament.

6. La integració d’Espanya a la CEE

6.1. Les negociacions per a l’ingrés a la CEE.- Després del restabliment de la democràcia, a partir de 1977, es va proposar l’ingrés d’Espanya a la CEE. Entre el 1977 i el 1980, Espanya va haver de ratificar diversos convenis internacionals, a més la CEE exigia a Espanya una reestructuració en profunditat de la seua economia i la seua legislació per apropar-les als països comunitaris.

6.2. La reconversió econòmica.- L’adequació de l’economia espanyola als criteris comunitaris va exigir transformacions. En la dècada de 1980 es va realitzar una reconversió industrial important en una sèrie de sectors. Havien de produir-se canvis en l’agricultura i la ramaderia. Es van dur a terme ajustaments importants en la producció agropecuària per adequar-la al sistema comunitari. Per fer competitiva l’economia espanyola era imprescindible el descens de la inflació i la disminució del dèficit públic.

6.3. Les reformes legislatives i socials.- Per a l’ingrés a la CEE va ser necessària la modificació de lleis i normes per adequar-les al patrimoni comunitari. Per aproximar Espanya a la resta dels països, es va realitzar una important inversió en el sector públic, especialment en polítiques socials i infraestructures.

6.4. El Tractat d’Adhesió.- El 12 de juny de 1985, sota la presidència de Felipe González, es va signar el Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE, i a partir de gener de 1986 va passar a ser-ne membre de ple dret. Això significava integrar-se en un mercat de grans dimensions, en el qual productes, capitals i persones podien circular lliurement per tot el territori comunitari.

7. Espanya, un país de la Unió Europea

7.1. Espanya a la Unió Europea.- Espanya és un país amb un gran pes territorial i demogràfic a la Unió Europea. La seua economia, encara que territorialment és una mica desequilibrada, també és en l’actualitat una de les més importants. En el marc de la Unió Europea, Espanya ha participat plenament en les seues institucions i ha animat els processos d’integració social i política, desenvolupant un paper rellevant en política exterior.

7.2. Les conseqüències econòmiques de la integració.- La integració d’Espanya a la UE ha estat un factor decisiu per a la modernització de la seua economia. A partir dels anys 1996-1997, l’economia espanyola va assolir unes quotes de creixement anual superiors al 3%. Respecte al comerç, el creixement ha estat espectacular. La prosperitat econòmica de la dècada del 1990 va possibilitar la creació de llocs de treball i el descens moderat de l’atur.

7.3. Els fons comunitaris.- Moltes transformacions econòmiques dels últims anys han estat possibles gràcies a la transferència de grans quantitats de diners de la UE cap a Espanya. Durant gairebé vint anys ha estat la major beneficiària dels fons comunitaris, amb els quals s’han realitzat fortes inversions en infraestructures. També s’han desenvolupat polítiques a favor de l’ocupació i la formació ocupacional. L’ampliació de la UE a 27 membres ha suposat l’entrada de països amb una posició econòmica més desafavorida.

7.4. La implantació de l’euro.- Espanya és un dels països de la Unió Europea que han adoptat l’euro com a moneda. Per això, des del 2002 l’euro va substituir la pesseta. La implantació de l’euro ha suposat formar part d’una àrea econòmica molt dinàmica del món, amb una moneda forta que possibilita, en tre d’altres avantatges, la importació de petroli a un preu raonable. Com a contrapartida, ha provocat una alça dels preus que porta implícita una reducció de la capacitat adquisitiva de la població i l’ajut, durant la crisi dels tres últims anys, als estats membres que han estat intervinguts per a satisfer el deute públic (Grècia, Irlanda i Portugal).