Quan es va crear la C.E.E. -antecedent de la Unió Europea-, mitjançant el Tractat de Roma al 1957, es va pensar en una Europa unida per oblidar la tragèdia de les dues guerres mundials a les què va conduir el nacionalisme radical dels imperis, tant de signe feixista autoritari (Alemanya o Itàlia, principalment) com disfressats de parlamentarisme democràtic (França, Anglaterra, etc.), però també per combatre l'imperialisme rival de signe igualitari comunista (URSS) en el context de la guerra freda. Caiguda l'URSS i amb el desprestigi dels règims totalitaris comunistes, el Mercat Comú es va transformar en Unió Europea, mitjançant el Tractat de Maastricht, per consolidar la unió econòmica i caminar cap a la unió política del futur...
La Unió Econòmica s'ha aconseguit a mitges. La monetària de cap manera, mentre continuen els egoïsmes nacionalistes dels Estats, sobretot dels que han conservat la moneda pròpia com ara el Regne Unit. Així tenim una Unió Europea desunida on es critica el nacionalisme dels altres però mai el propi: el cas d'Espanya és simptomàtic, perquè sempre ha governat el nacionalisme oficial espanyol en benefici del centralisme propi i contra una perifèria plural, tant des del punt de vista cultural, com lingüístic, com ideològic, per donar l'aparença de certa uniformitat i negar la riquesa de la pluralitat ideològica, paisatgística i econòmica... i així ens ha anat. L'economia productiva de la perifèria (agrícola i industrial, però també turística) ha mantingut l'Estat Espanyol amb els seus impostos, mentre les infraestructures s'han dissenyat més seguint els criteris ideològics i polítics del nacionalisme espanyol que atenent a les vertaderes necessitats econòmiques de donar suport a una perifèria cada vegada més castigada des del punt de vista polític, econòmic i social.
Després del rapte del que queda d'Europa pels mercats, ara els partits nacionalistes espanyols volen raptar el que queda de democràcia amb una reforma de la Constitució quan, en realitat, el que s'hauria de reformar és el sistema fiscal: no pot ser que l'Administració Central de l'Estat continue emportant-se el 70% dels impostos (quan a Alemanya, per exemple, només s'emporta el 4% dels Lands o estats federals) i, a més, decidisca des de Madrid en què podem gastar-nos, o no, els nostres propis diners des de la perifèria... per no tornar a explicar la injustícia dels diferents règims fiscals que va des de les autonomies amb concert econòmic (Navarra i País Basc) fins les autonomies que només tenen dret a pagar, però no a gestionar els recursos que aporten a l'Estat (Catalunya, Aragó, València i Balears)... com si els Decrets de Nova Planta de Felip V, de principi del segle XVIII, continuaren vigents (que continuen en el fons, més que en la forma, malgrat l'Estat de les Autonomies).
Per una altra banda, el deute de l'Estat és molt superior al de les autonomies, i això que encara administra part dels fons que no li corresponen de competències transferides a les autonomies com ara Ensenyament, Cultura, Sanitat, etc. Un desgavell total, generat pels dos partits majoritaris (per tant la responsabilitat és també dels ciutadans) que ens han conduit fins la situació actual... Serà que té raó Francis Kukuyama i està morint la Història? Ha mort Keynes? Ha mort la Democràcia? Senzillament, els mercats han tornat a raptar la vella/bella Europa (APF).
La única manera que tiene una democracia de producir buenas ideas es permitir que las malas sean aplicadas
Artículos | 27/08/2011 - 00:00h
Jordi Graupera (La Vanguardia)
Desde que empezó la crisis y se vio que algunas economías europeas, como la española, estaban poco preparadas, la prensa internacional, en especial la americana y la británica, publicó una y otra vez que la UE corría el riesgo de disolverse y que las monedas nacionales enterradas hace sólo 10 años podían volver. De derecha a izquierda, desde el conservadurismo yuppie del Wall Street Journal hasta la izquierda populista de Paul Krugman en el New York Times, pasando por el liberalismo pop de The Economist o el encorbatado delFinancial Times, la prensa que articula el debate geopolítico parecía una casa de apuestas: ¿cuándo tardará el euro en romperse?
Ahora bien, Alemania ha actuado durante toda la crisis asumiendo que el fin del euro lo empeoraría todo. Este verano, con la compra de deuda pública italiana y española por parte del Banco Central Europeo y la creación del fondo de rescate común, Merkel ha abierto el camino hacia una UE más unida. Estamos al borde de la creación de eurobonos, es decir, de emisiones de deuda pública garantizadas por toda la Unión. Alemania avala. Su condición para responsabilizarse del desastre, sin embargo, es la contención del déficit público de los países derrochadores.
La reforma constitucional pactada a toda prisa por Rajoy y Zapatero estos días busca dar a Alemania y a los mercados la garantía de que el aval no será utilizado para endeudarse más. La credibilidad de los políticos españoles, a tres meses de las elecciones, es tan miserable que no basta con una ley. El coste del desprestigio español es reformar la Constitución, y rápido.
La reforma, que pone un límite al déficit público y lo vincula a las decisiones europeas, es el certificado de defunción de las políticas keynesianas, como el Plan E, basadas en la idea de que cuando los privados no gastan por culpa de una crisis, el estado debe endeudarse para sustituirlos. Prohibir a Keynes en la Constitución puede ser una buena medida a corto y largo plazo, pero supone una aniquilación ideológica en toda regla. El programa económico de IU, y de buena parte del PSOE, pasa a ser inconstitucional. Con razón Rubalcaba lleva tres días aguando la propuesta.
El mínimo exigible sería un referéndum. Al fin y al cabo, la única manera que tiene una democracia de producir buenas ideas es permitir que las malas ideas sean defendidas, e incluso aplicadas. El problema es que Europa no puede permitirse las malas ideas españolas. Por eso esta no es una medida anticrisis, es una medida anti políticos españoles. Si la UE no fuera una burocracia opaca, si el Parlamento Europeo fuera un parlamento de verdad y las decisiones no las tomaran Merkel y Sarkozy según sus necesidades internas, podríamos celebrarlo. Pero la realidad es que nos estamos acostumbrando a que el poder esté cada vez más lejos de las urnas. ¿Podemos aceptar la ilegalización de la izquierda keynesiana? La pregunta es perversa porque se responde sola: no depende de nosotros.