Ciències Socials: LA PLANA BAIXA

El País Valencià no té nom, és només una comunitat autònoma com també ho són les que sí que tenen nom, tampoc tenim bancs ni caixes d'estalvi pròpiament valencianes des de fa mig any, però el que no hem tingut mai són comarques, malgrat el gran nombre de propostes de comarcalització hagudes i per haver al llarg de la història... D'aquesta manera, si s'eliminen algun dia les Diputacions, a més d'eliminar aquest caràcter provincianista dominant al territori, també se potenciaria el centralisme de València, Cap i Casal.

L'única proposta oficial assumida per la Generalitat (1987), en teoria només (perquè no hi ha cap tipus de servei territorial distribuït per comarques), és la de creació de les anomenades DTH o Demarcacions Territorials Homologades de tres graus, on el primer grau quasi coincideix amb el concepte territorial de comarca, encara que això no ha tingut cap conseqüència en la pràctica perquè s'ha hagut de crear Mancomunitats de municipis pròxims per compartir serveis, independentment de la teòrica adscripció a una comarca o una altra.

La Plana Baixa limita al nord amb la Plana Alta, fent el riu Millars de partidor entre les dues planes (a la part central és la rambla de la Viuda un altre límit natural amb les comarques de més al nord), al nordoest amb l'Alcalatén, a l'oest amb l'Alt Millars i l'Alt Palància, al sud amb el Camp de Morvedre i a l'est amb la Mar Mediterrània. Té una extensió de 605 km 2 i una població (2009) de 194.238 habitants que tendeix a estabilitzar-se després de la forta crescuda de la darera dècada. És la comarca més meridional de la província de Castelló.

Al N, les muntanyes de la Pedrissa fan de límit amb l'Alcalatén. A l'W, la serra de Cantallops i els contraforts de la serra de l'Espadà la separen de l'Alt Millars i de l'Alt Palància, respectivament. La prolongació de la serra de l'Espadà per Almenara i la rambla de Benavites fan de límit pel S amb el Camp de Morvedre. La major part de la comarca és ocupada pel piemont plistocènic, que per la seva part septentrional arriba a cobrir més de vint quilòmetres d'amplària, i limita amb les formacions de roques anteorogèniques interiors. L'amplària mínima d'aquesta plana es troba a l'altura de Nules, on arriben els contraforts del puntal de l'Ombria (692 m) i el tossal de Sant Sebastià, a la Vilavella. Per aquest mateix sector meridional avancen també altres blocs triàsics —afectats per nombroses falles, un efecte de les quals són les manifestacions termals de la Vilavella—, com la línia de turons que es prolonga en direcció nord-est des d'Almenara i separa el sector més baix, pròpiament litoral, de la vall interior del Belcaire o riu d'Uixó. Pel NE de la comarca, les aportacions sòlides del Millars han donat origen a una formació deltaica dissimulada, continuació de la qual cap al S són els cordons que tanquen la marjal de Borriana. Tot el sector costaner estigué ocupat per aiguamolls i albuferes, com és ara la zona del Serradal, al S de Borriana, i l'estany de Nules.

Més important és la resta de l'albufera contínua que voreja el litoral de Nules a Moncofa, així com els tres estanys d'Almenara, separats de la mar per un cordó regular. En la composició del sòl d'al·luvió quaternari, bastant irregular, apareix generalment una capa inferior de còdols i una altra de superior d'argila vermella, alternant amb arena i grava. El curs d'aigua més important de la comarca, el Millars, és un riu al·lòcton, originat a Las Serranías de Terol, que arriba a terres de la Plana amb un cabal molt inestable. Les seves aigües, segons la sentència arbitral del 1346, es divideixen a efectes de regadiu en seixanta parts iguals, 17 1/5 de les quals corresponen, per l'esquerra, a Castelló i 9 4/5 a Almassora: i per la dreta, 14 a Vila-real i 19 a Borriana, que en cedeix una part a Nules. Les irregularitats del riu són actualment controlades pel pantà de Sitjar, entre Onda i Ribesalbes. Paral·lel al Millars pel S, el riu Sonella (o riu Sec de Betxí) drena les aigües de les muntanyes a ponent d'Onda: els seus afluents són el riu de Veo i la rambla de Suera i, més al S, la rambla d'Artana. El vessant meridional del contrafort del puntal de l'Ombria és drenat pel barranc de la Fontfreda, i les petites valls del SW de la comarca ho són pel Belcaire, que arriba a la mar al S de Moncofa, on les seves aportacions han reblert una part dels aiguamolls. El clima presenta la característica suavitat mediterrània, amb elevades temperatures mitjanes a l'hivern (10°C el gener) i calors no excessives a l'estiu (25°C de mitjana a l'agost).

El risc de glaçades, tan important per al taronger, és petit: la mínima dels últims anys és de -9° el febrer de 1985. Les pluges són poc abundants, i irregulars en distribució, amb un màxim anual pel setembre-octubre i un mínim molt fort pel juliol-agost. La mitjana de les precipitacions anuals és més baixa a la plana estricta (405 mm) i una mica més alta a les zones més elevades (més de 500 mm a Onda). La vegetació clímax de la terra baixa és la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum), que ha desaparegut quasi completament, suplantada per conreus o bé per brolles i garrigues residuals. Al litoral es conserven algunes restes de vegetació de platja i de sòls salins. Les clímax principals de les muntanyes serien l'alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), que en terreny silici pot contenir alzina surera (Quercus suber), i el carrascar (Quercetum rotundifoliae), més sec, que assenyala les contrades situades a sotavent de l'aire marítim humit. Actualment hi ha sobretot clapes de bosc de pi blanc (Pinus halepensis) i de pinastre o pi gargall (P.pinaster), que recobreixen garrigues i brolles mediterrànies. La zona boscosa de la serra d'Espadà, on hi havia un bosc de sureres, pràcticament ha desaparegut a causa d'una sèrie d'incendis forestals.

La Plana Baixa tenia el 1991 151 692 h, xifra que havia augmentat a 156 048 h el 1998. El 2003 la població era de 169 159 h (279,5 h/km2), amb un creixement de 16 402 h en el període 1991-2003. Els nuclis més poblats eren Vila-real (44 685 h), la Vall d'Uixó (30 423 h) i Borriana (29 250 h), cap comarcal. Per edats, el 15% del cens tenia menys de 15 anys, el 68,4% era població adulta i el 16,6%, més gran de 65 anys. Aquests grans nuclis agrupen aproximadament el 80% de la població de la Plana Baixa. El 20% restant es reparteix entre els altres quinze municipis. Aquesta gran dicotomia, que aproximadament correspon a la divisió litoral-interior, es reprodueix en observar la trajectòria demogràfica dels darrers anys. El lleuger creixement del quiquenni 1986-1991 (amb una taxa anual acumulada del 0,3%) fou protagonitzat pels nuclis litorals (Borriana, Moncofa, Nules, Vila-real i la Llosa de la Plana) i pels nuclis industrials de l'interior (Onda, la Vall d'Uixó i Betxí), mentre que a la resta de municipis la població minvà durant el mateix període. La dualitat demogràfica es pot traslladar, també, a la situació econòmica més recent: una zona dinàmica (l'eix litoral i la penetració Vila-real, Betxí, Onda, Ribesalbes), lligada a l'agricultura d'exportació (cítrics) i a la indústria del taulell, i una zona agrícola de secà situada fonamentalment a la serra d'Espadà.

Quant a l'estructura econòmica, hom pot distingir tres sectors, el predomini dels quals és definit aproximadament pels tres nivells geogràfics de litoral, plana mitjana i muntanya. Hi ha en primer lloc una zona de vella tradició hortícola, actualment dedicada sobretot al taronger, que va de Vila-real a Almenara; una altra de secà mitjà, amb àrees de regadiu de forta expansió recent, i que els últims anys s'ha caracteritzat per un intens desenvolupament industrial al llarg de la línia Ribesalbes-Onda-Betxí-la Vall d'Uixó; i finalment les petites valls i raconades muntanyenques (Suera-Tales, Artana-Eslida-Aín, Fondeguilla) de secà pobre, que es mantenen en gran part pel veïnatge dels nuclis més desenvolupats. El 1988, la comarca conreava una superfície equivalent al 56% de la seva extensió, mentre que un 23% restava com a terreny forestal. El 1999 el total de terres conreades era de 26 079 ha. Els cultius més importants eren els fruiters (22 626 ha).El regadiu és ocupat principalment pels cítrics, conreu molt important que situa la Plana Baixa com la segona gran comarca productora de cítrics, darrere de la Ribera Alta. Aquesta activitat és fonamental als municipis litorals, com ara a Borriana, Vila-real i Nules. L'expansió de la taronja ha estat lligada a un canvi en l'estructura de propietat de la terra. Les transformacions efectuades han estat unides a un reforçament dels grans propietaris amb residència forana, sobretot a la ciutat de València. Dominen la producció les varietats nàvel i mandarines (sobretotclementines i satsumes) sobre les anomenades blanques (comunes i selectes), sanguines i tardanes (València late i Verna). És a dir, un progressiu augment de les varietats primerenques i mitjanes sobre les tardanes, molt possiblement lligat al tipus de demanda provocada per l'activitat exportadora a països europeus. Precisament en aquesta activitat, ja important des de principi de segle, té el seu origen i finalitat gairebé exclusiva el port de Borriana (1923), després de moltes instal·lacions provisionals (1889, 1908, 1921) i bona part de la responsabilitat de l'ampliació del de Castelló (molls de Llevant, el 1912, i de Ponent). Les hortalisses tenen més importància al sector litoral sud-oriental, en gran part de dessecació recent, i sobretot a Moncofa, Nules i Xilxes. L'antiga marjal de la Llosa-Almenara, dedicada a l'arròs, gairebé ha desaparegut. El garrofer, que ocupava fins al primer terç del segle actual la major part de la superfície agrària de la comarca —sobretot a Onda, principal centre productor de la península Ibèrica—, ha anat cedint espai al regadiu i, per la seva escassa rendibilitat, tendeix a quedar com un conreu marginal i semiabandonat. Aquesta situació de marginalitat i semiabandó caracteritza també l'agricultura dels pobles més alts i interiors, on l'olivera, el garrofer i l'ametller conserven alguna importància. L'única explotació forestal notable és, cada vegada menys, l'extracció de suro de la serra de l'Espadà. La ramaderia té poca importància: petits i dispersos ramats d'ovelles, que aprofiten les pastures de marges i rostolls, i algunes granges de porcs i d'aviram. L'any 1999 se censaren 817 caps de bestiar boví, 7 140 d'oví, 1 760 de cabrú, 13 494 de porcí i 419 900 caps d'aviram. A Borriana hi ha apicultura. La pesca és igualment una activitat secundària, limitada a la petita flota del port de Borriana i a algunes barques de platja. El 1989, al port de Borriana, centre exportador de taronges, hom desembarcà 1 230 t de pesca, equivalent al 6,4% del peix desembarcat als ports valencians situats al nord del de València. La indústria ha esdevingut durant els últims anys el sector econòmic de més volum de producció i d'ocupació. La Plana Baixa, amb 1 347 llicències fiscals d'establiments industrials el 1982 (34,8% de les de les comarques del nord dals d'establiments industrials el 1982 (34,8% de les de les comarques del nord del País Valencià) i amb el 39% dels treballadors industrials i el 31% de les empreses, és una de les comarques més importants pel seu procés industrialitzador. D'aquesta comarca destaquen sobretot les ciutats de Vila-real, la Vall d'Uixó, Onda, Nules, Borriana i Ribesalbes. De les empreses censades el 1986, un 23% de les firmes es dedicava al subsector dels minerals i productes no metàl·lics, seguides per l'alimentació i les begudes (21,5%) i els productes metàl·lics i la maquinària (14%). Altres sectors industrials amb certa importància a la comarca són el de la ceràmica industrial (localitzat sobretot a Onda, Vila-real i Ribesalbes) i el del calçat i el cuir (la Vall d'Uixó, Nules i Almenara són les ciutats de major pes específic del sector). Han patit una dràstica reducció de la seva capacitat d'ocupació des de la darreria dels setanta. L'economia submergida ha estat la forma utilitzada per nombrosos empresaris per a respondre a la forta crisi econòmica que patí el sector. Amb menor importància hom troba els sectors tèxtils (Vila-real, la Vall d'Uixó); fusta, mobles i suro (Vila-real, Borriana, Onda); paper i arts gràfiques que han vist reduir llur importància arran de les dificultats econòmiques i del crac de les dues papereres de Borriana el 1981.El 1987, la Plana Baixa rebé el 46,5% de les inversions efectuades a les comarques septentrionals valencianes, les quals amb els municipis de Vila-real, Ribesalbes, Onda, Nules i alguns altres, i també amb les prolongacions cap a l'Alcora i Figueroles, a la comarca de l'Alcalatén, constitueixen el centre més important de tot el País Valencià en producció de taulells i materials ceràmics. El turisme és poc desenvolupat (platja de Borriana, platges de Nules, Moncofa i Almenara). Bona prova d'aquest fet són els tres hotels (215 places), 14 pensions i hostals (643 places), 18 fondes i 4 càmpings (1 140 places) de l'equipament turístic comarcal (1984). Els serveis —a banda la gran importància del transport per carretera de taronges i taulells— es limiten als propis de l'àmbit local i comarcal. L'eix principal de comunicacions és el ferrocarril i la carretera i l'autopista València-Barcelona, que travessa la comarca de nord a sud des d'Almenara a Vila-real, passant per la Llosa, Xilxes i Nules. La comunicació litoral més important és la d'aquesta carretera amb Borriana, des de Nules i des de Vila-real, prolongada fins al Grau de Borriana. El sector interior es comunica per la carretera de Vila-real a Onda, amb continuacions a Ribesalbes i a Tales-Suera-Alcúdia; i la comunicació interior nord-sud va des del baixador de Betxí, a la carretera d'Onda, a Betxí, la Vilavella, la Vall-Almenara, on torna a la carretera general, i es completa amb la comunicació directa la Vall-Nules i la Vall-Moncofa. A efectes comarcals, l'autopista ha significat sobretot una barrera per a les comunicacions agrícoles.

Hom pot estudiar el poblament a partir de poc després del 2000 aC, amb les coves d'enterrament col·lectiu i el vas campaniforme (Vila-real), etapa seguida per la del bronze valencià, amb poblats documentats a diversos llocs. Com a la Plana Alta, al començament del primer mil·lenni arribaren les influències indoeuropees, amb la cultura hallstàttica (Nules, Cabanes, Borriol, Onda, Vilanova d'Alcolea, etc.). Sobre aquest fons de poblament arribaren influències comercials fenícies vers els s. VII-VI aC (poblat de Vinarragell, a Borriana), i d'ençà d'aquest moment la cultura ibèrica, del grup dels ilercavons, es manifesta a través de nombrosos poblats. La romanització fou intensa, bé que no existís cap centre urbà, i són conegudes diverses vil·les romanes importants (Nules, Xilxes). Cal atribuir al període romà l'origen del regadiu (canalitzacions dels voltants de Vila-real, aprofitant l'aigua del Millars).

Aquesta estructura no degué alterar-se substancialment durant els segles musulmans: continuà l'expansió de les hortes i alqueries, i més tard, com a fet nou, l'aparició dels castells defensius (Almenara, Onda) i el creixement d'alguns nuclis urbans, com la mateixa Onda i, més notablement, Borriana. A partir de la Reconquesta (s XIII) es desenvoluparen alguns dels nuclis anteriors (Borriana, Onda, la Vall) i se'n fundaren alguns de nous o gairebé nous, com Vila-real i Nules. Els problemes derivats del control de les aigües de regar i els conflictes de jurisdiccions són permanents al llarg de tota la baixa edat mitjana: conflictes entre municipis, entre aquests i les grans famílies (Centelles, Cardona) o l'orde de Montesa. La comarca pertangué a la demarcació administrativa de la governació dellà el riu d'Uixó (o de la Plana, o de Castelló de la Plana) —excepte Almenara, que pertanyia a la de València—, i fou incorporada després al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Ribesalbes i la zona d'Onda, que ho fou al de Peníscola), i més tard establerta província amb els límits poc modificats. Fins el 1960 pertangué al bisbat de Tortosa (excepte Betxí, que era parròquia enclavada del bisbat de Terol), i des d'aquest any al de Sogorb-Castelló. Correspon al partit judicial de Castelló, a excepció d'Aín, l'Alcúdia de Veo, Artana, Eslida i Fondeguilla, que pertanyen al de Sogorb. Les Alqueries de la Plana foren segregades el 1985 del municipi de Vila-real.

DEMOGRAFIA 2010: PIRÀMIDES DE POBLACIÓ DELS MUNICIPIS DE LA PLANA BAIXA

Els municipis més poblats de la Plana Baixa són, per aquest ordre, Vila-real, Borriana i La Vall d'Uixó que des dels inicis del segle XX ja eren els més poblats, també destaquen Onda i Nules, mentre els pobles de l'interior han vist aturar-se el despoblament als darrers anys.

AÍN.-