És bo que els xiquets cresquen i que s'accelere el procés en el cas dels adolescents. És bo que cresquen les plantes, els arbres en general, els animals, la flora i la fauna, el contrari és la mort... Però una cosa és el creixement natural o sostenible i una altra cosa és el creixement pel creixement. Quants habitants de les grans ciutats han acabat mostrant símptomes de macrobogeria a l'hora de pressumir de tamany? Més habitants (menys serveis?), més superfície asfaltada (menys verd?), més altures dels habitatges (més calefacció, més aire condicionat?), més consum (menys qualitat?), més, més, més... La qualitat de vida als pobles menuts és avui en dia molt superior a la de les grans urbs, ja que les noves tecnologies han trencat l'aïllament del passat.
Potser el tamany és important en el món empresarial, quan parlem de grans indústries o d'economies d'escala, però no és l'únic factor, ni molt menys, a tenir en compte: quasi tots els municipis de l'Estat Espanyol canviarien els pressupostos de finals del segle XX (quan, probablement, comptaven amb menys serveis però més equilibrats perquè també presentaven Padrons de Població més reduïts) per les escarransides arques municipals actuals (amb què compten també, tant el govern central, com els autonòmics, independentment del signe polític dels governants), després de l'orgia col·lectiva del creixement, del balafiament dels diners públics i del buidat general dels fons de les caixes d'estalvi administrades, principalment, pels grans partits polítics...
Potser el tamany és important en el món empresarial, quan parlem de grans indústries o d'economies d'escala, però no és l'únic factor, ni molt menys, a tenir en compte: quasi tots els municipis de l'Estat Espanyol canviarien els pressupostos de finals del segle XX (quan, probablement, comptaven amb menys serveis però més equilibrats perquè també presentaven Padrons de Població més reduïts) per les escarransides arques municipals actuals (amb què compten també, tant el govern central, com els autonòmics, independentment del signe polític dels governants), després de l'orgia col·lectiva del creixement, del balafiament dels diners públics i del buidat general dels fons de les caixes d'estalvi administrades, principalment, pels grans partits polítics...
El creixement per sí sol, no té cap valor afegit: el bon perfum -diu la dita popular- sempre ve en ampolles petites. A més què els danys ecològics sempre són majors quan més grans són els impactes ambientals, pel tamany de les ferramentes emprades, pel volum del combustible fòssil consumit o per la superfície d'espai natural manipulat, transformat, contaminat o, fins i tot, humanitzat...
Sobre totes aquestes coses ens il·lustra Ramon Folch, un senyor al que vaig descobrir durant les primers emissions de TV3 al País Valencià (a la dècada dels vuitanta, i molt abans del Barrionuevazo que ens va deixar sense TV3 i va crear el precedent del Campsegat actual) en una sèrie documental de qualitat anomenada Mediterrània, coproduïda per Televisió de Catalunya SA i la Fundació la Caixa, sota el patronatge del programa MAB (Home i Biosfera) de la UNESCO, que constava de cinquanta capítols (emesos setmanalment entre setembre de 1988 i agost 1989), en sincronia amb el moment en què el fenomen tractat es produïa realment. El guió, la presentació i la direcció dels documentals d'aquesta sèrie -que tantes vegades he fet aplegar als meus alumnes-, era a càrrec de Ramon Folch, responsable d'un producte d'alta qualitat. Avui l'he retrobat en aquesta entrevista que, de segur, també serà del vostre interès. APF.
........................................................................................................
Botànic, assessor, divulgador, escriptor Ramon Folch (Barcelona, 1946) ha anat ampliant el seu camp d'interès com un arbre que creix i troba noves arrels. Professor de botànica (deixeble de Margalef), va guanyar prestigi com a gestor dels espais naturals de la Diputació (1975-1982); desenvolupar la seva faceta de divulgador, ha assessorat organismes i universitats, i va crear l'estudi professional (ERF, Gestió i Comunicació Ambiental). I ha tingut temps per escriure llibres on reelabora les idees d'un món canviant amb ànim de fixar un pensament durador. Ramon Folch és autor del llibre "La quimera del creixement"
Som uns primats que venim a depredar-ho tot i a instal·lar-nos bé. Els edificis podrien tenir menys de la meitat de la demanda d'energia i d'aigua
Antonio Cerrillo.- Medi ambient. LA VANGUARDIA.
El socioecòleg Ramon Folch qüestiona l'actual model de desenvolupament, per no tenir en compte els impactes ambientals en la seva plasmació en el model de consum. En el seu llibre La quimera del creixement (RBA, La quimera de Créixer, Magrana) defensa les energies renovables però no a qualsevol preu.
Què fa que l'actual model econòmic sigui insostenible?
Un dels elements clau de la insostenibilitat és que en els balanços econòmics no s'inclouen els costos de les externalitzacions ambientals negatives, com les emissions de gasos, de residus.Ningú es fa responsable d'ells. L'exemple més clar és el canvi climàtic: llançar a l'exterior el diòxid de carboni. Però no hi ha cap exterior, és una il.lusió. Una economia globalitzada que no necessités un exterior al qual transferir les seves disfuncions sí que seria sostenible.
La ciutadania no accepta missatges apocalíptics. Hi ha ecofatiga, no li sembla?
El que està passant en aquests moments no té precedents en la història de la humanitat. Mai havíem estat tants consumint tantíssim. No tenim referents històrics que ens puguin orientar.Una minoria té certa comprensió de la dimensió del problema, però no disposa d'instruments o experiència per abordar-lo.
Estem davant d'un problema econòmic o ecològic?
No hi ha cap fallada en el funcionament dels sistemes ecològics. El que sí que hi ha són disfuncions econòmiques que produeixen alteracions ambientals. Com que aquestes es veuen generen una resposta reactiva. Però fem servir analgèsics contra el dolor, no antibiòtics contra la malaltia.
Quins exemples donaria?
Qualsevol balanç econòmic rigorós hauria de considerar el cost de les reposicions dels recursos energètics fòssils, però no és així, la qual cosa és una anomalia econòmica. Diuen que l'economia necessita créixer, si no creix constantment, no funciona. A més, ha de vendre constantment patrimoni, concretament recursos naturals no renovables. És a dir que viu d'ampliar capital (creixement) i d'alienar patrimoni. És obvi que està en fallida tècnica. La bombolla i la crisi que hem patit és una forma particularment exaltada d'aquest sistema de créixer, no com a conseqüència del procés econòmic, sinó com a eina necessària perquè el sistema econòmic funcioni.
S'està subvencionant la insostenibilitat?
Sí A vegades directament, com la subvenció al carbó, i de vegades indirectament, quan no s'inclouen els costos d'emissió de CO2 del petroli.
Imagina un model econòmic diferent?
Constatar aquestes disfuncions i detectar el mal funcionament no em converteix en algú que disposi de les solucions. No sóc cap home orquestra i menys encara un economista.
Cal consumir menys?
Totes les estratègies de l'últim segle han estat orientades a garantir l'oferta. La principal funció dels empresaris i els governants ha estat posar al mercat tot el que es demanava. Però no es pot posar al mercat quantitats il limitades d'hidrocarburs, per exemple, perquè no els tenim, la qual cosa demostra que s'ha de gestionar la demanda.
Quins instruments hi ha?
Crec en el trinomi virtuós eficiència, estalvi i suficiència. Tu ets eficient quan poses una bombeta de baix consum. Estalvies quan apagueu aquesta bombeta cada vegada que surts de l'habitació. I pràctiques la suficiència quan determines quina intensitat lumínica necessites per treballar còmodament. Això no és irrellevant. La diferència entre fer-ho i no fer-ho pot donar una relació de consum d'1 a 10. Reduir a una tercera o quarta part la demanda garantint el nivell de servei equival a triplicar o quadruplicar els recursos disponibles. Això pot fer canviar el panorama d'una manera absoluta.
Però una major eficiència energètica crea un efecte rebot, al final consumim més ...
No venim al món equipats per ser eficients, estalviadors i solidaris. Res d'això. Som un primat que ve a depredar tot ia instal.lar bé. Cal reconèixer-ho, encara que la cultura rouseauniana ha instal lat la idea que vam ser creats bons, afables, solidaris i prudents, i és la societat qui ens corromp. No, no és cert. Som un primat imparable. Per tant, el primer escull que superar és la nostra pròpia condició, i en això consisteix l'essència de la cultura, supeditar-se a valors i formar les persones.
I en el cas dels edificis tenim el mateix problema.
Els edificis podrien tenir una demanda d'energia o d'aigua de menys de la meitat de l'actual.Caldria projectar per aconseguir-ho, clar. Hauríem de preguntar en cada cas quin material escollim, ja sigui ferro, titani o vidre, i valorar d'on ve i el cost ambiental associat a aquests. Per desgràcia, això ara no passa. Els únics criteris que, en general, observa el projectista responen al seu interès o una opció estètica. I al cost.
Com hauria de ser l'edificació?
Per exemple, en un edifici d'oficines de la plaça Europa de l'Hospitalet s'ha optimitzat el comportament passiu i s'ha utilitzat acer reciclat amb plenes garanties. Les diverses mesures adoptades permeten un estalvi de 125.000 euros anuals en despeses de serveis, gràcies a la reducció de costos d'electricitat, gas i aigua potable, i de manteniment.
I quant més costa?
No hi ha sobrecost. És un increment que després es converteix en un decreixement del cost d'explotació. No va més enllà del 2% o 4%. En canvi, els capricis ornamentals poden suposar sobrecostos del 10% i més. Comptant construcció i explotació, els edificis sostenibilistes són més barats per definició.
El socioecòleg Ramon Folch qüestiona l'actual model de desenvolupament, per no tenir en compte els impactes ambientals en la seva plasmació en el model de consum. En el seu llibre La quimera del creixement (RBA, La quimera de Créixer, Magrana) defensa les energies renovables però no a qualsevol preu.
Què fa que l'actual model econòmic sigui insostenible?
Un dels elements clau de la insostenibilitat és que en els balanços econòmics no s'inclouen els costos de les externalitzacions ambientals negatives, com les emissions de gasos, de residus.Ningú es fa responsable d'ells. L'exemple més clar és el canvi climàtic: llançar a l'exterior el diòxid de carboni. Però no hi ha cap exterior, és una il.lusió. Una economia globalitzada que no necessités un exterior al qual transferir les seves disfuncions sí que seria sostenible.
La ciutadania no accepta missatges apocalíptics. Hi ha ecofatiga, no li sembla?
El que està passant en aquests moments no té precedents en la història de la humanitat. Mai havíem estat tants consumint tantíssim. No tenim referents històrics que ens puguin orientar.Una minoria té certa comprensió de la dimensió del problema, però no disposa d'instruments o experiència per abordar-lo.
Estem davant d'un problema econòmic o ecològic?
No hi ha cap fallada en el funcionament dels sistemes ecològics. El que sí que hi ha són disfuncions econòmiques que produeixen alteracions ambientals. Com que aquestes es veuen generen una resposta reactiva. Però fem servir analgèsics contra el dolor, no antibiòtics contra la malaltia.
Quins exemples donaria?
Qualsevol balanç econòmic rigorós hauria de considerar el cost de les reposicions dels recursos energètics fòssils, però no és així, la qual cosa és una anomalia econòmica. Diuen que l'economia necessita créixer, si no creix constantment, no funciona. A més, ha de vendre constantment patrimoni, concretament recursos naturals no renovables. És a dir que viu d'ampliar capital (creixement) i d'alienar patrimoni. És obvi que està en fallida tècnica. La bombolla i la crisi que hem patit és una forma particularment exaltada d'aquest sistema de créixer, no com a conseqüència del procés econòmic, sinó com a eina necessària perquè el sistema econòmic funcioni.
S'està subvencionant la insostenibilitat?
Sí A vegades directament, com la subvenció al carbó, i de vegades indirectament, quan no s'inclouen els costos d'emissió de CO2 del petroli.
Imagina un model econòmic diferent?
Constatar aquestes disfuncions i detectar el mal funcionament no em converteix en algú que disposi de les solucions. No sóc cap home orquestra i menys encara un economista.
Cal consumir menys?
Totes les estratègies de l'últim segle han estat orientades a garantir l'oferta. La principal funció dels empresaris i els governants ha estat posar al mercat tot el que es demanava. Però no es pot posar al mercat quantitats il limitades d'hidrocarburs, per exemple, perquè no els tenim, la qual cosa demostra que s'ha de gestionar la demanda.
Quins instruments hi ha?
Crec en el trinomi virtuós eficiència, estalvi i suficiència. Tu ets eficient quan poses una bombeta de baix consum. Estalvies quan apagueu aquesta bombeta cada vegada que surts de l'habitació. I pràctiques la suficiència quan determines quina intensitat lumínica necessites per treballar còmodament. Això no és irrellevant. La diferència entre fer-ho i no fer-ho pot donar una relació de consum d'1 a 10. Reduir a una tercera o quarta part la demanda garantint el nivell de servei equival a triplicar o quadruplicar els recursos disponibles. Això pot fer canviar el panorama d'una manera absoluta.
Però una major eficiència energètica crea un efecte rebot, al final consumim més ...
No venim al món equipats per ser eficients, estalviadors i solidaris. Res d'això. Som un primat que ve a depredar tot ia instal.lar bé. Cal reconèixer-ho, encara que la cultura rouseauniana ha instal lat la idea que vam ser creats bons, afables, solidaris i prudents, i és la societat qui ens corromp. No, no és cert. Som un primat imparable. Per tant, el primer escull que superar és la nostra pròpia condició, i en això consisteix l'essència de la cultura, supeditar-se a valors i formar les persones.
I en el cas dels edificis tenim el mateix problema.
Els edificis podrien tenir una demanda d'energia o d'aigua de menys de la meitat de l'actual.Caldria projectar per aconseguir-ho, clar. Hauríem de preguntar en cada cas quin material escollim, ja sigui ferro, titani o vidre, i valorar d'on ve i el cost ambiental associat a aquests. Per desgràcia, això ara no passa. Els únics criteris que, en general, observa el projectista responen al seu interès o una opció estètica. I al cost.
Com hauria de ser l'edificació?
Per exemple, en un edifici d'oficines de la plaça Europa de l'Hospitalet s'ha optimitzat el comportament passiu i s'ha utilitzat acer reciclat amb plenes garanties. Les diverses mesures adoptades permeten un estalvi de 125.000 euros anuals en despeses de serveis, gràcies a la reducció de costos d'electricitat, gas i aigua potable, i de manteniment.
I quant més costa?
No hi ha sobrecost. És un increment que després es converteix en un decreixement del cost d'explotació. No va més enllà del 2% o 4%. En canvi, els capricis ornamentals poden suposar sobrecostos del 10% i més. Comptant construcció i explotació, els edificis sostenibilistes són més barats per definició.
