SOBRE LA DESCOLONITZACIÓ D'ÀFRICA

Primer foren els imperis, després el colonialisme, fa mig segle la descolonització, ara el neo-colonialisme, però el continent africà -el més ric en recursos naturals del món, però, això sí, on viuen els humans més pobres- continua sent el més oblidat als noticiaris de la societat occidental: sembla que mai passa res, ni guerres, ni crisi econòmica i social, ni lluites polítiques... sobre una part dels europeus, tal vegada, encara queda certa malaconsciència pel passat, però tampoc cal oblidar que, ara mateix, moltes empreses multinacionals continuen fent negoci a costa dels africans i, sobre tot, dels seus variats recursos perquè, potser, la descolonització d'Àfrica encara no és un procés tancat. Seràn les noves potències emergents (Xina, Índia) els propers neocolonialistes?

El diari d'avui presenta unes didàctiques reflexions, presentades acadèmicament, amb el clàssic sistema diàlectic de preguntes i resposes, que ens poden treure de dubtes i -per què no?- plantejar-nos-en de nous...
************************************************************************************





VIENTO DE (POCO) CAMBIO
Hace medio siglo, África celebró diecisiete independencias, quince de ellas en territorios francófonos...

Xavier Batalla, 27/03/2010 La Vanguardia


Hace medio siglo, África celebró diecisiete independencias, quince de ellas en territorios francófonos. Harold Macmillan, primer ministro del Reino Unido, dijo a los blancos sudafricanos: "Un viento de cambio está sacudiendo África".Y después de tres cuartos de siglo de colonialismo desde la conferencia de Berlín (1884-85), cuando los europeos se repartieron el continente, 1960 fue un año de cambios. Estos son algunos de los porqués de que África no cambiara tanto.

¿Por qué empezó la descolonización?
El principio del fin fue 1945, con la victoria aliada y el agotamiento de Gran Bretaña y Francia, las grandes potencias coloniales. En Áfricasólo existían entonces tres estados independientes: Etiopía, Liberia y Egipto. Pero la independencia de India y Pakistán, en 1947, fue un punto de inflexión para los movimientos africanos. Ghana fue el primer país del Áfricasubsahariana que se independizó de Londres (1957). Pero el colonialismo se prolongó por otros medios.

¿Por qué Francia se volcó en África?
La relación de Francia con África ha sido diferente a la de los otros colonialismos europeos. Gran Bretaña tuvo interés por África,pero menos que por India, su joya. El imperio congoleño de Bélgica fue una empresa privada del cruel Leopoldo II. Portugal llegó antes, lo que le mantuvo al margen. Y el colonialismo italiano, que fue de los últimos, se limitó a Somalia, Etiopía y Libia. Pero Francia, una vez derrotada por los británicos en Norteamérica, vio en África el continente que le permitiría continuar siendo grande. François Mitterrand lo dijo en 1945, cuando era un joven ministro: "Sin África, no habrá historia de Francia en el siglo XX".

¿Qué definió al colonialismo francés?
La voluntad de asimilar. Los niños africanos fueron educados en la idea de que los galos eran sus ancestros. Y los habitantes de las colonias fueron considerados parte de la llamada France lointaine,una extensión de la metrópoli. Wole Soyinka, premio Nobel de Literarura de 1986, afirmó a este corresponsal en 1999 que la descolonización británica fue más fácil porque no pretendió que los africanos se hicieran británicos.

¿Qué vías utilizó el anticolonialismo?
Áfricano siguió una única vía hacia la independencia. Algunas colonias obtuvieron la independencia a través de la lucha armada. Este fue el caso de Kenia, donde el Mau-Mau se rebeló contra los británicos; de Mozambique, que se levantó contra el dominio portugués, y de Zimbabue, donde los insurgentes africanos derrotaron a los colonos británicos encabezados por Ian Smith, quien había roto con Londres. En el África subsahariana francófona, la descolonización de 1960 la concedió De Gaulle en bloque. Hubo episodios siniestros que el general no citó en sus memorias, pero fue especial, a diferencia del caso argelino.

¿Por qué fue especial la vía francesa?
La descolonización francesa fue tan especial que hay africanos que sitúan a sus antepasados entre los galos. Los escépticos ven especial esta descolonización porque no se hizo. La fórmula fue fácil de entender: De Gaulle invitó a las colonias a permanecer asociadas a la metrópoli o a ir por su cuenta y atenerse a las consecuencias. A los que optaron por la primera vía se les ofreció inversiones y el franco de la comunidad francófona africana, garantizado por el Tesoro francés. Los que dijeron no, como hizo Guinea, fueron abandonados.

¿Quién fue el personaje francés clave?
Jacques Foccart, un gaullista que durante casi veinte años, desde que en 1959 fue nombrado por De Gaulle, dirigió la política africana de Francia. Foccart redibujó el neoimperio con una red de dirigentes africanos, por una parte, y de empresarios y políticos franceses, por otra. Es decir, la Françafrique,en la que prosperaron líderes como Jean-Bedel Bokassa, autoproclamado "emperador" y acusado de canibalismo, que en sus buenos tiempos llamaba "papá" a De Gaulle. Y Omar Bongo, quien tuvo que aprobar un examen para ser presidente de Gabón, cargo en el que permaneció cuarenta y dos años. Dice la leyenda que Foccart tenía una colección de cartas de distintos dirigentes en las que se pedía la intervención de Francia, pero las cartas estaban incompletas para que Foccart añadiera la fecha de la intervención si la creía necesaria. Murió en 1997, a los 83 años. Hace un mes, el presidente francés, Nicolas Sarkozy, y Ali Bongo, hijo de Omar y presidente desde el 2009, se comprometieron a enterrar la Françafrique. Sarkozy negó que Bongo hubiera sido el candidato de Francia.

¿Por qué hubo un camino socialista?
La independencia económica, no sólo la política, dividió a las nuevas naciones sobre el camino que seguir. Buena parte optó por el socialismo, y por dos razones. Primero, porque la Unión Soviética no poseía entonces colonias en África.Y segundo, porque las sociedades africanas precoloniales se basaron en estructuras comunales, lo que hizo que los nuevos dirigentes contemplaran el socialismo, con sus promesas de igualdad, como una vía hacia un modelo africano. Pero el socialismo tampoco hizo camino en África,donde hoy ya es historia.

¿Qué pasó con la primera generación?
La primera generación de dirigentes del África independiente fue idealista y visionaria, como Kwame Nkrumah y Patricio Lumumba. Pero fue aplastada por una oleada de golpes de Estado. El abogado fue derrocado por el coronel; el coronel, por el comandante, y así sucesivamente. Únicamente siete de los diecisiete líderes que condujeron a sus países hasta la independencia en 1960 permanecían en el poder diez años más tarde.

¿Cómo desaparecieron del escenario?
De los diez desaparecidos, sólo uno, Léon Mba (Gabón), murió en la cama. Derrocado en 1964, recuperó el poder gracias al ejército francés. Los otros fueron eliminados, entre ellos Patricio Lumumba (RD Congo), asesinado por tropas belgas en 1961; Sylvanus Olympio (Togo), asesinado en 1963; Modibo Keita (Mali), derrocado en 1968 y muerto en prisión en 1977, y Fulbert Youlou (República de Congo), depuesto en 1963.

¿Qué pasa con la presente generación?
El último comandante golpista es Salou Djibo, que el pasado 18 de febrero derrocó a Mamadou Tandja, presidente de Níger. Antes del golpe, la compañía francesa Areva selló un acuerdo, compitiendo con empresas chinas, para extraer cinco mil toneladas de uranio anuales de Imouraren, la segunda mina del mundo y vital para la economía de Níger. Pero otro viento de cambio sacude ahora África: Salou Djibo siguió un curso de artillería en China en el 2001.
==============================================================

11.- La guerra freda i la política de blocs, 1945-91 (1 BAH)

La Guerra Freda és un conflicte d'ordre mundial entre els Estats Units i la Unió Soviètica, que durant el transcurs del segle XX controlen el món com a superpotències. Tradicionalment es considera que aquest peculiar conflicte va tenir el seu punt de partida després de la Segona Guerra Mundial, una vegada que els dos principals vencedors de la mateixa no van aconseguir compatibilitzar els seus punts de vista respecte de les destinacions que haurien de seguir els territoris que havien estat assolats per la guerra i que acabaven de ser alliberats i alhora ocupats per les seues tropes. No obstant això, no és possible comprendre el conflicte suscitat entre Estats Units i la Unió Soviètica a partir de 1945, si no es té present l'origen de les desavinences entre les dues entitats polítiques que comencen, precisament, el 1917, quan es va produir la Revolució bolxevic a Rússia. La Guerra Freda és, sobretot, l’enfrontament entre dos tipus de societats, la capitalista i la comunista, amb plantejaments profundament diferents respecte de l'organització social, política i econòmica.

La Guerra Freda 1945 1973

View more presentations from jestiarte.

És una lluita que arriba al seu punt més àlgid quan els dos estats més poderosos del món, recent finalitzada la Segona Guerra Mundial, queden cara a cara al bellmig del continent europeu, és a dir, allà on les seues tropes havien arribat per derrotar l’exèrcit nazi alemany. Així, la aliança forjada entre la Unió Soviètica i els països occidentals només hauria significat un parèntesi en la història de la Guerra Freda. Per a l'historiador britànic Eric Hobsbawm l'Aliança de Guerra contra Hitler constitueix un fet insòlit i temporal que no va aconseguir sobreviure un cop que l'enemic comú havia estat derrotat. De tota manera, l’anomenat enemic comú només ho havia estat, en principi, pels francesos i els anglesos, ja que Stalin només considerà Hitler enemic a partir de la invasió de Rússia, mentre els americans contemporitzaren amb l’expansionisme hitlerià fins l’atac dels japonesos a Pearl Harbor. Resumir el resultat de la Segona Guerra Mundial com el triomf dels antifeixistes o dels abanderats de la democràcia resulta, com a mínim simplista, ja que cada estat o potència aliada només entrà en conflicte quan perillava el territori propi.

La segona guerra mundial acaba, de tota manera, amb la rendició sense condicions de les potències feixistes. L'Estat alemany ha desaparegut i el territori queda sota l'administració aliada. Les condicions del repartiment d'Alemanya es prenen en dues conferències entre Anglaterra, Estats Units i la URSS: la de Teheran (1943) i la de Ialta (1945), encara durant la guerra, i no serà fins la de Postdam (1945) quan es concreten les quatre zones en què dividiran, no solament Alemanya sinó, també, la capital Berlín.

Unitat11 La Guerra Freda

View more presentations from Escola Pia Santa Anna.

El final de la guerra, per tant, significa el triomf de les democràcies parlamentàries, però també la consolidació del totalitarisme comunista a un sol país. En tots els països de l'Est apareixen repúbliques de la mà de les democràcies populars. I totes les monarquies es fan parlamentàries, perdent els reis tota classe de poder polític per esdevindre, simplement, caps d'estat amb competències diplomàtiques i protocolàries sotmesos a una Constitució.

Només acabar la guerra tothom es considera, més o menys, socialista. L'URSS gaudeix de gran crèdit entre els vencedors. La democràcia cristiana és l'única, de dreta, a la qual no li afecta gaire l'enfonsament de la dreta tradicional, liberal. S'elaboren noves constitucions, d'inspiració democràtica, i amb els drets humans com a qüestió fonamental. El nombre de partits amb representació parlamentària es redueix. Els partits són més organitzats i disciplinats, introduint el costum de la disciplina de partit i de vot.

L'economia europea està virtualment en ruïnes i no és possible sortir de la situació si no s'intervé en l'economia des de l'Estat. Es nacionalitzen certs sectors que es consideren estratègics. Sorgeix el concepte de l'Estat del Benestar. El moviment sindical tindrà una gran puixança per aconseguir que es milloren les condicions de treball amb la generalització de la seguretat social i les prestacions per desocupació. Apareixen nombrosos grups ideològics alternatius: pacifistes, feministes i ecologistes. Es democratitzen les relacions entre els estats i molts quedaran descolonitzats, a poc a poc, mitjançant la diplomàcia. El 1945 també es crea l'ONU per a regular aquestes relacions internacionals.


Europa, després de la guerra, està totalment devastada i és incapaç de garantir la seua pròpia defensa: necessiten dels EUA o de l'URSS per assegurar la pau. D'altra banda, el socialisme té gran prestigi a Europa. Fins i tot els partits comunistes tenen possibilitats de guanyar les eleccions en coalició a llocs com ara Itàlia. A més, la virtual ruïna econòmica és un brou de cultiu propici per a l'avanç de les ideologies socialistes i hi ha una possibilitat real de què es generalitze una revolució socialista a tota Europa, sota la cobertura de l'Exèrcit soviètic roig.

El procés de presa de poder dels partits comunistes a l'Europa de l'est és més o menys similar en tots els estats orientals: es crea un govern de coalició, els comunistes es fan amb els llocs més rellevants de l'Estat i s'aparta del poder els no comunistes, tot proclamant les anomenades, eufemísticament, democràcies populars que, a la llarga, seran països satèl•lits de l’URSS.

Estats Units i l'Europa occidental comencen a témer l'extensió del procés a tota Europa. S'aprova el pla Marshall, considerat pels americans com l'única forma d'aturar l'avanç comunista. El teló d'acer s'aixeca no només pels règims polítics, sinó també per les diferències econòmiques. Es formen dos blocs enfrontats que també s'estructuren militarment en dos formacions: l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord) i el Pacte de Varsòvia. La guerra freda, per tant, és un conflicte sord que amenaça amb una guerra nuclear definitiva i totalment destructiva.


S'anomena guerra freda aquest sistema de relacions internacionals que s'estén, a partir del final de la guerra mundial, des de 1947 fins al 1991. La característica fonamental és l’enfrontament entre les dues superpotències, és a dir, els Estats Units i la Unió Soviètica, amb la divisió del món en dos blocs, cada un liderat per una superpotència, amb sistemes econòmics, polítics i socials oposats.

Els Estats Units i l’URSS van emmagatzemar gran quantitat d’armament, inclòs el nuclear, per amenaçar el contrari amb la destrucció total. Per això, els enfrontaments es van resoldre per mitjà de conflictes locals a diversos punts de la Terra, de manera que s’evitava una guerra directa entre les potències.

La guerra freda va marcar també l’organització interna dels diferents països del món. Els governs de les dues superpotències van difondre un conjunt de valors que exalçava el seu propi sistema i rebutjava frontalment el contrari. El control social i polític va provocar en ambdós blocs la repressió de les opinions crítiques, si bé això va ser molt més generalitzat en el bloc soviètic.

Unitat 13 un món dividit en blocs

View more presentations from jordimanero.

La guerra freda va passar per tres etapes principals: un període de màxima tensió entre 1947 i 1956; una etapa anomenada coexistència pacífica entre 1956 i 1977; i un rebrot de la guerra freda des d’aleshores fins a la desintegració del bloc comunista l’any 1991.

Durant el període de màxima tensió (1947-1956) es van establir els dos blocs i les superpotències van intentar ampliar les àrees d’influència respectives. Per això va haver-hi moltes friccions i les relacions van ser tan tenses que semblava imminent un enfrontament directe. Hi van destacar dues crisis:


Watch II - Puente aereo de Berlín - La primera batalla de la guerra fría in Educational  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

• La Crisi de Berlín. El 1948 els Estats Units, la Gran Bretanya i França van unir les seues administracions i van crear la República Federal d’Alemanya (RFA). La Unió Soviètica no ho va acceptar i va bloquejar Berlín occidental, que estava voltat per la zona soviètica. El bloqueig va fracassar perquè els aliats van proveir per aire la ciutat. Com a resposta, l’URSS va crear, a la seua zona, la República Democràtica Alemanya (RDA).

• La Guerra de Corea. Després de la derrota del Japó, Corea havia sigut dividida en dues zones: una al nord, comunista, i una altra al sud, capitalista. El 1950 el govern comunista va envair Corea del Sud. L’ONU va condemnar la invasió i va aprovar una intervenció liderada pels Estats Units. Tanmateix, la Xina va donar suport militar a Corea del Nord. El 1953 se signà la pau i es mantingueren les fronteres de 1950.

A partir de 1956, però, ambdues potències van iniciar una etapa de diàleg i distensió, és a dir, de coexistència pacífica (1956-1977), tot i que va haver-hi diversos conflictes:

• El 1961 el govern de Berlín oriental va construir un mur (el famós Mur de Berlín) per evitar la fugida massiva de la població a la zona occidental.


• El 1962 els Estats Units van descobrir que s’estaven instal·lant míssils soviètics a Cuba, i van decretar el bloqueig naval de l’illa per impedir l’arribada dels míssils. Finalment, per evitar la guerra, l’URSS va accedir a desmantellar les bases. El perill va ser tan alt que es van iniciar converses i l’any 1968 es van signar els primers acords de no-proliferació nuclear.

• El 1962 els Estats Units van intervindre en la Guerra del Vietnam. La pressió de l’opinió pública va obligar el govern a retirar-se el 1975.

A finals de la dècada dels setanta (1977) va haver-hi un rebrot de la guerra freda que va perdurar fins la caiguda del comunisme soviètic (1991). L’URSS va desplegar míssils nuclears a les seues zones d’influència a Europa i Àsia, i va augmentar la presència al Tercer Món intervenint a Etiòpia, Angola, Moçambic i l’Afganistan. Mentrestant, els Estats Units van desplegar míssils a l’Europa occidental i van dissenyar el Projecte de Defensa Estratègica o guerra de les galàxies. L’enfonsament del bloc soviètic el 1989 i la desintegració de l’URSS el 1991 van suposar el final de la guerra freda.


Dins dels diferents blocs, també va haver-hi problemes interns entre els que destaquen les dissidències entre Iugoslàvia i la Xina i les revoltes a Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968: Primavera de Praga) contra l'ocupació soviètica, mentre al bloc occidental es va produir la retirada de la França de De Gaulle de l'OTAN, defensa de l'europeïsme davant el lideratge americà amb la creació de la C.E.E., apropament del canceller Willy Brandt (1970) al bloc de l'Est i, finalment, el paper dels Estats Units al món que va començar a ser contestat a Europa pel suport a certs règims dictatorials, com ara el de Franco a Espanya, i l'utilització de la CIA per armar, ensinistrar o assessorar grups colpistes a Xile (Pinochet) i Argentina (Videla)... sense oblidar les discrepàncies internes en l'època del macartisme, és a dir, quan el senador republicà McCarthy va rellançar el Comitè d’Activitats Antiamericanes (creat el 1938) per llançar dures acusacions sobre una infiltració massiva de comunistes i elements subversius al Departament d’Estat i a l’exèrcit (febrer de 1950), tot i que va ser incapaç de provar res. Encara que és cert que els serveis d’intel·ligència soviètics van elegir com a objectiu alguns mitjans de comunicació i moviments juvenils occidentals, alguns historiadors han interpretat que el Comitè es va convertir durant aquest període en un instrument de les forces més conservadores que explotaven la por al comunisme per tal de rescabalar-se de la marginació en què es trobaven des de l’era de Roosevelt.



El 1953 accedeix a la direcció de la Unió Soviètica Nikita Khruixov, que en el XX congrés del PCUS condemna l'estalinisme. L'ambient polític canvia, tot començant la coexistència pacífica. El 1959 Fidel Castro triomfa a Cuba, i es produeix la crisi dels míssils.

El 1960, i durant tot el període, esclaten nombroses crisi en els països del Tercer Món. Amb la descolonització sorgeix una nova força internacional amb la qual cal comptar en les relacions internacionals, el Tercer Món, que s'uneix en l'Organització dels Països no Alineats. El 1985 arriba al poder a la Unió Soviètica Mikhaïl Gorbatxov. El 1987 es reuneixen a Ginebra Gorbatxov i Reagan. Les converses tenen com a finalitat el desarmament de les dues potències, és a dir, el desarmament nuclear. L'URSS desapareix el 1991 i així acaba, finalment, la política de blocs i la guerra freda.

El bloc comunista és bastant homogeni, ja que està dominat per la URSS, que exerceix la direcció ideològica i política, però té algunes diferències internes. El 1948 la Iugoslàvia de Tito demostra les seves dissidències. El 1949 la Xina proclama la República Popular. Quan el PCUS condemna el culte a la personalitat, Xina trenca les seves relacions amb la Unió Soviètica. El 1956 apareix la dissensió a Hongria, el 1968 a Txecoslovàquia. El 1959 triomfa la revolució cubana, completant així el bloc.

Contràriament al que passa al bloc comunista, el capitalista és molt heterogeni. La descolonització crea el Tercer Món amb països capitalistes que es declaren majoritàriament no alineats. Japó es converteix en una gran potència. El món àrab s'unifica sota el signe de la seua religió, a la Lliga àrab, i lluita contra Israel. El 1960 es funda l'OPEP que controlarà els preus del petroli. En aquest bloc s'han donat, també, tendències totalitàries com en els països d'Amèrica llatina o en Grècia, Portugal i Espanya. La caiguda del mur de Berlín suposà el final de la guerra freda però també el començament de tensions fins ara camuflades, com ara la guerra del Golf, guerres civils en moltes de les repúbliques del bloc comunista (la dels Balcans, per exemple), Afganistan, Iraq, etc.


L'ONU, en principi, admet al seu si tots els països, hagen participat o no a la guerra. El 1941 se signa la Carta de l'Atlàntic entre EUA i Gran Bretanya. Per fi el 1945 té lloc la Conferència de San Francisco en la qual s'adopta la Carta de les Nacions Unides i l'Estatut de la Cort Internacional de Justícia. A més, es creen organitzacions paral.leles amb missions de cooperació específiques: la FAO, la UNESCO, l'OIT o l'OMS. El 1947 s'uneixen el BM i el FMI i el 1956 el GATT (substituït més endavant per l'O.M.C.).

Té 6 organismes essencials: l'Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Tribunal Internacional de Justícia, el Consell Econòmic i Social, el Consell de Tutela o Administració Fiduciària, i la Secretaria General.

Els objectius, finalitats i principis de l'ONU es poden resumir en els següents:
· manteniment de la pau i la seguretat internacional
· lliure determinació dels pobles
· defensa i promoció dels Drets Humans
· cooperació pacífica
· sobirania nacional de tots els Estats
· prohibició d'emprar la força per resoldre els conflictes
· solidaritat entre Estats
· i, per últim, la universalitat de l'Organització de Nacions Unides.

Els països que integren l'ONU van ser incorporant-se a poc a poc, segons es van anar creant, i independitzant de les seves respectives metròpolis. La guerra freda entre els aliats que van guanyar la segona guerra mundial va paralitzar, en bona mesura, l'eficaç utilització de la nova organització. La seua tasca és fonamental en el procés de descolonització. Un cop acabada la guerra freda es desbloqueja el Consell de Seguretat i es poden prendre acords d'intervenció en diferents països.

LA SOSTENIBILITAT DELS PAISATGES VALENCIANS

Encara que des de la Unió Europea sempre s'ha mirat de reüll, als darrers anys, cap al País Valencià i Múrcia com a epicentres mediterranis dels abusos urbanístics peninsulars, potser no som els únics -els valencians- que hauríem de canviar d'hàbits perquè problemes i abusos urbanístics n'hi ha i n'hi ha hagut a Madrid, Catalunya, Balears, Andalusia, Canàries i, en definitva, a totes les zones més dinàmiques de l'estat i que, precisament per això, estan pagant, ara, el preu més alt de la crisi.

De tota manera, també s'hauria de reconéixer que tot no s'ha fet bé i que s'ha de respectar la costa, enderrocar les cases i xalets il·legals que calga però, sobretot, fer compatible la sostenibilitat del paisatge natural amb el turisme i la protecció del patrimoni històric i artístic. Les torres del litoral valencià, torres de guaita, també corren perill. Mireu, llegiu, el que ens diu l'amic Josep Vicent Boira...
...............................................................................



LES TORRES DEL LITORAL I LA SEUA PROTECCIÓ

per Josep Vicent Boira (Levante-emv)

Una de les investigacions que amb més estima he fet en la meua vida va ser la de trobar i comptabilitzar totes i cadascuna de les gairebé mig centenar de torres de guaita que formaven la primera defensa del litoral valencià en època medieval i moderna, entre la de l´Almadum, a Peníscola, i la de Pilar de la Foradada, al municipi del mateix nom. Aquesta investigació va ser guardonada, per cert, amb el premi Demetrio Ribes, de la Conselleria d´Obres Públiques, Urbanisme i Transport, l´any 2005.

I vaig gaudir d´aquesta investigació com de poques perquè investigar les torres no era tan sols localitzar-les i fotografiar-les, sinó entendre el paisatge on s´hi trobaven, analitzar-ne el context, la situació geogràfica que n´explicava l´origen, la posició i la funció.

Treballar sobre una torre del litoral valencià, com en altres llocs de la Mediterrània, era treballar sobre el paisatge: cales, espadats, penya-segats, platges d´arena fina o de còdols, marjals, aiguamolls, turons a la vora de la mar…


Ara, una d´aquestes torres, la torre Colomera, a Orpesa, es troba amenaçada, si no en la seua integritat física, sí en el paisatge immediat que l´envolta, en allò que el geògraf Joan Nogué, recent premi Jaume I d´Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat 2009, ha denominat el «paisatge immaterial», els elements intangibles del paisatge. En aquest cas, l´element patrimonial, en ser aïllat i descontextualitzat de l´entorn que li va donar origen i funció, es banalitza, perd una part de la seua identitat i quasi tota la capacitat explicativa i pedagògica.

Protegir una torre de forma isolada i permetre construir-ne al voltant (passant, per exemple, de 200 metres a 50 metres de protecció) és un contrasentit, perquè actuació humana (torre) i element natural (paisatge) expliquen, de forma conjunta, aquesta realitat i aquesta existència.

La Conselleria de Cultura no pot entendre així la cultura. Cultura territorial i paisatgística és justament l´aliança de les formes físiques i humanes i no la defensa d´una visió restringida del patrimoni moble.

Dissortadament, tenim exemples de torres litorals des de les que ja no s´hi veu la mar. Un mur de ciment impedeix explicar i entendre per què aquestes torres foren creades entre els segles XV i XVI. Altres torres sobreviuen dins de zones enjardinades, envoltades de xalets i apartaments. Certament, la torre hi és, però descontextualitzada, banalitzada.

No només la Conselleria de Cultura hauria de mantenir els 200 metres de protecció de les torres, sinó eixamplar-ne la zona de no interferència visual, al mateix temps que explicar-ne història i funció, narrar la història als visitants, il.lustra-los de la seua raó i, al temps, del paisatge humà i físic pròxim. Perquè una torre sense la mar, sense la muntanya, sense el rerefons del país que havia de protegir no té cap sentit.

Un paisatge banalitzat és un paisatge ofegat, mort i estèril. Al remat, permetre edificar un hotel a cinquanta metres d´una torre és oblidar el dramatisme de la història i, en certa mida, menysprear el que la torre representava: la diferència entre la vida i la mort dels habitants que hi vivien a prop allà pel 1500. «Sub umbra alarum tuarum protege me» es pot llegir encara en l´orgullós escut d´una d´aquestes torres: «empara´m a l´ombra de les teues ales». La cita, a més de recordar com l´àliga dels Àustries protegia el regne de València dels atacs corsaris, provenia de la Bíblia, dels Salms (17:8). No m´agradaria ser el polític que banalitzara aquesta història.

La torre, qualsevol d´elles, mereix un reconeixement, i el paisatge que l´explica, especialment el de la Colomera, una protecció integral.

========================================================

EL TOPÒNIM VILA-REAL A LA PENÍNSULA IBÈRICA

Vila-real (Plana Baixa) naix, segregada del terme de Borriana, per la voluntad del rei fundador Jaume I, el 20 de febrer de 1274 com una ciutat del Regne de València regida, en principi, pels Furs d'Aragó, fins acollir-se als Furs de València (1329), precisament, tot incorporant-se amb representant a les Corts Valencianes com a Vila de primera i formant part del Braç Reial, només superada en rang i jerarquia política per València, Xàtiva, Oriola i Alacant, és a dir, les Ciutats de primera.


Com a ciutat o vila reial, porta al seu escut les quatre barres roges sobre camp d'or (com a ciutat de la reialesa de l'antic Regne de València i de la Corona d'Aragó), envoltades de roure (dreta) i llorer (esquerra) i rematades a la part superior amb corona reial oberta.


Però Vila-real, Ville Regalis en el llatí original de la Carta Pobla, ha tingut diferents noms al llarg de la història (Villarreal, Villarreal de los Infantes, Vila-real / Villarreal i Vila-real) com ja vaig explicar al maig de 2002 (potser abans que cap altre historiador i/o aficionat a la història) a la Revista FONT, amb un article sota el títol Els noms de Vila-real.


Per cert, si consulteu alguna d'aquestes enciclopèdies lliures que tant han proliferat darrerament, teniu en compte que sempre s'ha de contrastar les dades. De fet, ara fa més d'un any, ja vaig advertir els editors d'una enciclopèdia de prestigi que Vila-real dels Infants no ha estat mai ni un nom oficial de la ciutat, ni, molt menys, un nom històric (encara que a dia d'avui no ha subsanat l'error) i, per tant, podeu suposar la quantitat d'errades i mancances que viatgen per internet en forma de racons del malfeiners, enciclopèdies obertes, etc. quan tots els vila-realencs assenyats sabeu que Vila-real, a dia d'avui, és l'únic topònim oficial de la ciutat a nivell local, comarcal, estatal, a la Unió Europea i a la República Popular de la Xina...


Una altra cosa són les traduccions que cadascú pot fer des de qualsevol racó del món o el nom de l'equip de futbol de la ciutat de Vila-real que, fins ara, continua sent el de Villarreal C.F.



El 1811 les Corts de Cadis van derogar els senyorius jurisdiccionals, desapareixent així la divisió entre senyoriu i reialenc, però, des de Felip V i la Guerra de Successió (arran de la Batalla d'Almansa i els primers Decrets de Nova Planta de 1707), no solament es va traduir el nom històric de Vila-real al castellà, sinó que ja s’havia perdut aquesta segona distinció, és a dir, la de ciutats i viles reials a l’antiga Corona d’Aragó i a la resta d'antics regnes peninsulars sotmesos a les lleis de Castella. Des de 1811, per tant, tampoc hi haurà senyorius castellans o dependents de la monarquia borbònica.



Evidentment, al segle XIII, quan es va fundar Vila-real per Jaume I, ja existien d'altres viles reials a tot el territori peninsular i també pobles i llogarets amb el mateix topònim, en portugués o en castellà, i, per suposat, amb diferents grafies, així com el cognom Villarreal que prové del Nord de Castella, estava molt estés pel País Basc, s'ha estés per Hispanoamèrica i, com quasi tots els cognoms peninsulars, també va baixar cap al centre (Madrid) i cap al sud, però, això sí, en cap cas té relació alguna amb la ciutat mediterrània de la Plana Baixa.



Durant els darrers mesos de 2009, la Revista Poble ha anat publicant-me, de forma intermitent, una sèrie d'articles sobre altres ciutats peninsulars amb el mateix topònim, Vila-real -algun dia seguirem l'estudi dels Vila-reals del món-, a una secció sota el títol ELS ALTRES VILA-REALS que us presente a continuació...

*******************************************************************

*******************************************************************





LEGUTIANO

Villarreal de Álava, oficialment Legutiano (Legutio en euskera) és un municipi alabés del País Basc, envoltat d’embassaments, situat a la comarca o Quadrilla de Zuya, format per diversos pobles o consells: Elosu (inclou el barri d’Olleria), Gojain, el propi Legutiano (on hi ha l’ajuntament que dona nom a tot el conjunt urbà i rural), Urbina i Urunaga (amb el barri de Nafarrete).

La carta pobla data de 1333, és a dir, es tracta d’un municipi més menut, però també més jove que el nostre Vila-real de Jaume I des del punt de vista oficial ja que, de segur, també comptava amb uns pocs habitants amb anterioritat a la data assenyalada.


..tenemos por bien demandar poblar una villa en el lugar que dicen Legutiano que es en Álava, ...é que haya nombre de Villarreal de Álava. E para esta villa poblar dámosles estas aldeas que son nuestras en Álava, Huruaga, Egoiain, é Urbina, é Anguello, é Nafarrete, é Losu, para que vengan a morar los pobladores de ellas que agora y son..

Situat a 15 Km. al nord de Vitòria (Gasteiz), limita amb els municipis de Zigoitia, Arrazua-Ubarrundia i Aramaio (en Àlaba), Ubide i Otxandio (Biscaia) i amb Leintz-Gatzaga (Gipúscoa) amb fàcils accesos des de Vitòria (Gasteiz) i Bilbao (Bilbo) per la N-240.


La vila va ser fundada -com hem apuntat abans- el 1333, pel rei castellà Alfons XI. Com a base per a la seua fundació, el rei va prendre la població de Legutiano, a la qual va canviar de nom, va dotar de furs i va donar jurisdicció sobre diverses aldees. En 1371, el rei Enric II va atorgar la vila com a senyoriu a Juan de Abendaño, noble biscaí que li havia donat suport durant la guerra civil de Castella. Des de llavors, paradoxalment, deixà de ser una vila reial ja que va restar a mans d’una familia noble, fins el 1683 quan es reintegrà al reialenc després de la mort de Maria Ladrón de Guevara Abendaño, comtessa d'Escalante i última senyora de Villarreal, la qual va morir sense descendència i deixant la seua senyoria a la Corona en testament.

Legutiano ha estat escenari d'enfrontaments bèl•lics considerables. Els primers es van produir durant les Guerres Carlines, en les quals va ser una posició molt cobejada, en ser considerada la clau de Vitòria. L’any 1875, durant l’estiu, va patir dures accions i grans incendis per part dels liberals.


A la Guerra Civil Espanyola, el fet més trist i destacable fou la Batalla de Villarreal (entre el 30 de novembre i el 24 de desembre de 1936), única ofensiva que va realitzar el Euzko Gudarostea (Exèrcit Basc de la República). Aquesta ofensiva pretenia ocupar l’estratègica posició de Legutiano/Villarreal i avançar des d’ací cap a Vitòria i Miranda de Ebro. Tanmateix, l’ofensiva va fracassar i els milicians i gudaris bascos van ser incapaços d’ocupar la vila, tot i els durs bombardejos i els nombrosos atacs. Es calcula que van morir, entre atacants i resistents, més de 4.000 persones (civils i militars).

Villarreal, transcrit en ocasions en la forma Vila Real (1463) o Villa-Real (1742) (de segur que tots sabeu de què parle: El nom és Vila-real, almenys el nostre), ha estat el topònim comú d’aquesta localitat, des de la seua fundació al segle XIV fins les darreres dècades del segle XX. El seu nom, com el nostre, fa referència a la condició de ser Vila de reialenc, és a dir, que els seus habitadors medievals eren lliures i només havien de rendir comptes davant l’autoritat reial.


En la dècada de 1910, per suggeriment de la Reial Societat Geogràfica es va canviar la denominació oficial per la de Villarreal de Álava per tal d’evitar la confussió amb l’altra vila reial basca, és a dir, Villarreal de Urrechua.

Legutiano es el nom que tenia la població abans de que se fundara la vila. El topònim, però, malgrat caure en desús, ha estat recuperat als darrers anys democràtics sent, actualment, l’oficial i el més usat pels mitjans de comunicació.


L’economia de Legutiano és industrial ja que, a les darreres dècades, s’han instal•lat empreses procedents de Vitòria i de l’Alt Deva que busquen expandir-se aprofitant les ubicacions estratègiques que possibiliten les bones comunicacions per carretera, la carestia de l’habitatge a Vitòria però, també, l’entorn natural i la bellesa del paisatge. Al sud del municipi, destaca el polígon industrial de Gojaín, un dels més importants en terres alabeses. D’entre totes les empreses, la de més renom és la fàbrica de cartes d’Heraclio Fournier, és a dir, la més famosa del ram de la baralla.


Por que entre las cosas que son dadas a los Reyes señaladamente les es dado de hacer gracia e merced mayormente o se demanda con razón(...), como Nos, don Alfonso, por la gracia de Dios, Rey de Castiella(...), por gran voluntad que habemos de poblar la nuestra tierra, e porque sean más acrescentables los pobladores en ella, tenemos por bien de mandar poblar una villa en el lugar que dicen Legutiano, que es en Álava, por que sopimos por hombres bonos que era nuestro servicio, e que haya nombre de Villarreal de Álava. E per les facer más bien y merced dámosles e otorgámosles que hayan el fuero de las leyes según lo dimos a los de Álava. E que nos fagan de la dicha nuestra villa guerra e paz a nuestro mandado, airados y pagados a Nos y a los Reyes que reynaren después de Nos en Castilla e en León.
Fuero de Villarreal de Álava, 15 de Abril de 1333
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::




VILA REAL (Tras os Montes)

Extensió: 370 quilòmetres quadrats
Població: més de 50.000 habitants
Província: Tras os Montes
Regió: Nord
Economia: Agricultura, Tèxtil i Artesania.

Llocs d’interés: Seu de la Catedral de Sao Domingos, Església de de São Pedro i Palau de Mateus


Vila Real és un municipi portugués situat al districte de Vila Real (amb més de 200.000 habitants en total) i a la regió Nord i Subregió del Duero. L’any 2001 comptava amb un total de 49.957 habitants i, ara mateix, sobrepassa també els 50.000 en una extensió municipal de 370 quilòmetres quadrats. Limita al nord amb Ribeira de Pena i Vila Pouca d’Aguiar, a l'est amb Sabrosa, al sud amb Peso da Régua, al sudoest amb Santa Marta de Penaguiao, a l'oest amb Amarante i al nordoest amb Mondim de Basto. Vila Real, la capital de Trás-os-Montes, a l’extrem nord-est de Portugal, s'alça a uns cinc-cents metres sobre el nivell del mar entre els rius Corgos i Cabril. És una ciutat d'interior, de muntanya, equidistant entre la frontera espanyola i l'Oceà Atlàntic. De característiques urbanes i rurals en bona convivència, amb muntanyes a un costat i vinyes a l'altre, és una ciutat jove, amb universitat, vocació acadèmica i dotada de totes les infrastructures bàsiques però, a més, compta amb d’altres tipus d’instal•lacions com ara un circuit urbà.


De la seua història antiga només queden restes d'assentaments i de les diferents invasions. És en 1289 quan Don Dinis, el rei trobador, concedeix el títol fundacional de la pobla de Vila Real de Panóias, que acabaria per transformar-se en la ciutat actual. En arribar a la ciutat, crida l'atenció un pintoresc conjunt de cases que sobresurt del paisatge. Entre els segles XVII i XIX el poble de Vila Real va acollir moltes famílies nobles, les residències de les quals encara es poden contemplar al paisatge urbà amb façanes blasonades amb els respectius escuts d’armes llaurats en pedra ja que Vila Real, com a població més important de la regió de Tras-Os-Montes i Alto Douro, assoleix l'estatut de capital de província i així creix la seua importància econòmica, demogràfica i administrativa, amb la presència de nobles al seu entorn, per influència de la casa dels marquesos de Vila Real. Enguany, com hem comprovat al Butlletí Municipal Vila Real, fa 83 anys que va obtenir el títol de ciutat, és a dir, molt després que el nostre Vila-real.


La ciutat és plena d'edificis interessants: esglésies i cases nobles. Un passeig a partir de la Cambra Municipal (edifici del s. XIX), en l’avinguda Carvalho Araújo, ens porta cap a un conjunt medieval, amb la Casa de Diogo Cao, navegador i explorador, i diversos edificis blasonats. D’entre els edificis principals trobem la Capela Nova, també anomenada Igreja dos Clérigos, amb un interior barroc de rajoles i la Igreja de Sao Domingos –ara catedral - davant la Casa dels Marquesos de Vila Real. El Museu de Vila Real està especialitzat en arqueologia i numismàtica, amb una col•lecció de 40.000 monedes romanes. També compten amb Museu de Geologia (Universitat de Tras-Os-Montes). A la zona antiga de la ciutat és on duen a terme les excavacions arqueològiques. També destaquen les esglésies de S. Dinis i la Capela de Sao Bras. Pels voltants d’aquesta capella trobem una de les obres més representatives del barroc portuguès de principis del s. XVIII, la Casa Mateus, famosa a tot el món pel vi que porta el seu nom. Els descendents del fundador del “Mayorazgo de Mateus” dediquen actualment el palau a activitats relacionades amb la música i la literatura. En el recinte es troben uns magnífics jardins, una capella barroca, a més de la gran biblioteca del palau que custòdia un exemplar d'Os Lusíadas.


Els espais naturals engloben al Parc Natural de l’Alva, en plena muntanya, on es troben embassaments i una àmplia zona granítica anomenada Arnal. Un altre espai interessant és el Fojo do Lobo, centenària muralla destinada a combatre la presència de llops a la serra. L'artesania de la zona comprèn interessants treballs en ceràmica, llautó, diferents teixits artesanals –fets amb telers-, teixits de lli i "tamanqueiros", també artesans, que elaboren un calçat que molt conegut, amb soles de fusta, anomenat "tamancas".



El municipi de Vila Real es subdivideix en 30 freguesies, 3 d’elles considerades urbanes:

_ Abaças
_ Adoufe
_ Andrães
_ Arroios
_ Borbela
_ Campeã
_ Constantim
_ Ermida
_ Folhadela
_ Guiães
_ Justes
_ Lamares
_ Lamas de Olo
_ Lordelo
_ Mateus
_ Mondrões
_ Mouçós
_ Nogueira
_ Nossa Senhora da Conceição (urbana)
_ Parada de Cunhos
_ Pena
_ Quintã
_ São Dinis (urbana)
_ São Pedro (urbana)
_ São Tomé do Castelo
_ Torgueda
_ Vale de Nogueiras
_ Vila Cova
_ Vila Marim i
_ Vilarinho de Samardã
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::



VILA REAL DE SANTO ANTÓNIO

Aquest poble fronterer, situat a la banda portuguesa de la desembocadura del riu Guadiana, atresora moltes qualitats naturals, històriques, culturals, comercials, que li donen un atractiu especial com a indret turístic a qualsevol època de l’any. Per això és tant freqüentat per ciutadans espanyols i europeus de totes les edats, per gaudir de les opcions que ofereix als visitants d’una manera constant, independentment de l’oratge i la conjuntura meteorològica estacional.



Vila Real de Santo António és una ciutat del districte de Faro, a la subregió de l’Algarve. Es tracta d’un petit municipi turístic amb uns 18.000 habitants en una àrea de 57,53 km2 i subdividit en tres freguesies o llogarets (Vila Nova de Cacela, Vila Real i Monte Gordo). Vila Real de Santo António va ser fundada en 1774 per voluntat del marquès de Pombal, prop de la desembocadura del Guadiana. La ciutat és va construir en només dos anys, d’acord amb l’estètica de la Il•lustració del segle XVIII, és a dir, un barroc racionalista caracteritzat per la planimetria, l’altimetria i la volumetria.


La fi del segle XIX i les primeres dècades del XX van ser, com al nostre Vila-real de La Plana per la taronja, també de properitat al Vila Real de Santo António de l’Algarve com a conseqüència del comerç de la sardina i la tonyina, esdevenint un important centre d’enllaunat i conserva pesquera a la costa, mentre es destinava a port la desembocadura del Guadiana amb el tràfic generat per les mines de Santo Domingo. La primera ciutat de l’Algarve que va tenir enllumenat, amb fanals de gas (1886), fou, precisament, Vila Real de Santo António.


El rigor arquitectònic del Marqués de Pombal, encara és present i plenament integrat en l’eix urbà amb la plaça del Marqués de Pombal amb l’històric carrer pombalià convertit en la principal zona comercial de la ciutat, amb l’Obelisc i les quatre torres que delimiten els vèrtexs on trobem l’Ajuntament i l’Església. Una autèntica plaça major amb tots els símbols històrics de la que se senten orgullosos el cent per cent dels habitants, o vila-realencs, de Santo Antonio.


Vorejant el riu, podem observar l’edifici de la duana, juntament amb els edificis antics de les societats de pesca que divideixen la ciutat en dues meitats simètriques, així com les dues torres -utilitzades per protegir la vila als primers temps- que tanquen un bell conjunt.

Per als que ens agrada conduir -cotxes de qualsevol marca-, es pot fer una ruta molt interessant amb un desplaçament relativament curt (això ho saben bé uns que van venir des de Lisboa, o des del mateix Santiago de Compostel•la fins Vila-real en una jornada), ja que la comarca de l’Algarve portugués es troba a menys de 200 km de Sevilla i molt a prop de la turística ciutat de Faro, passant per l’autovia A-92 i el travessant el nou pont internacional d’Ayamonte.


Si us animeu a visitar-la els propers nadals, podreu comprovar in situ que a l’hivern, tant a Vila Real de Santo Antonio com a totes les petites poblacions de la Costa de la Luz de Portugal, es gaudeix durant el dia d’un clima primaveral, entre 10 º i 20 º, que propicia el passejar per la ciutat, fer compres al detall en botigues distingides o visitar els nombrosos mercats típics de format més rural, fer senderisme i cicloturisme per les rutes dels voltants, menjar a l’aire lliure de les terrasses dels restaurants, navegar pel Guadiana, visitar els verds parcs amb les zones d’aiguamolls i les reserves naturals i, per suposat, les rutes més urbanes i artístiques dels monuments històrics.



La gastronomia autòctona que serveixen als nombrosos restaurants i hotels de la ciutat, és a base de peix i marisc de l’Atlàntic (tonyina, gambes, cloïsses, moixama, etc.), amb una bona relació qualitat/preu que encara es manté, malgrat la crisi. Compta també amb animats barris comercials amb decoració singular, on es poden adquirir tot tipus d’articles, des de roba de vestir a esportiva, joies, pastisseria, licors, etc.

En definitiva, una zona ideal per visitar tot l’any, ja que han aconseguit consolidar el primer manament del turisme sostenible, és a dir, l’equilibri sagrat en la relació preu-qualitat... Que en prenguen nota els gurús de la decadència i encariment de la Mediterrània: Sí, aquells del sol-i-platja i clavà-de-navalla....

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::



VILLARREAL DE HUERVA

A més de residir a la pròpia localitat, els habitants de la població de Villareal de Huerva s’escampaven pels masos i habitatges propers al nucli urbà original que està situat a la comarca de Daroca (Saragossa), a 867 metres sobre el nivel del mar, encara que actualment a penes acull 200 habitants en total.


En el Cens de 1857 apareixen aquests assentaments humans dispersos:
- Els molins fariners de Lahoz i els propis del municipi.
- Les casetes de llauradors.
- El “Ventorrillo” i “Ventas” de Huerva, Puente, Puerto de San Martín, Vega Alta i la Venta Vieja,
- L’ermita de la Mare de Déu del Rosari i la casa de l’Ermità.


La modesta economia agrària és encara predominant, mentre el sector serveis comença a guanyar terreny. L’oratge presenta molts contrastos típics del clima mediterrani continentalitzat: molta calor a l’estiu i, fins i tot, nevades a l’hivern.
Destaquen pel seu interès el Pont de Almada, situal al Camí Real, així com les restes ibèriques i musulmanes de la muntanyeta del mateix nom. A l’altre extrem de la població es conserven les restes d’un castell, a l’interior del qual s’edificà l’església parroquial barroca tot ocupant el lloc d’una anterior d’estil mudèjar que ens ha deixa la magnífica torre com a testimoni d’aquells temps medievals.
També és de gran interès l'ermita de la Mare de Déu del Rosari, situada al vessant de la muntanya, amb allotjament i zona per realitzar acampades. Des d’ací també es pot contemplar la taula d’interpretació del Camp de Romans que ens ofereix una magnífica vista de tota la comarca de Daroca. Al camí vell de Llevant podem observar un esplèndid peiró o creu de terme en honor a la Verge del Pilar, també anomenat “Peirón de la Venta”.


Villarreal de Huerva destaca en la commemoració de les seues tradicions per mantenir dues dates que no són de comú celebració a la resta de poblacions veïnes. Així, el primer de maig, el dia de "las Mozas", amb romeria a l'ermita de la Mare de Déu del Roser i el diumenge de Pentecosta (el setè diumenge després del diumenge de Resurrecció), el dia de "los Mozos". La peculiaritat d'aquestes dues festes és que el dia de "las Mozas", en finalitzar la missa es mengen al saló de l'Ermita tots els plats que preparen durant la nit anterior els components de les quatre famílies encarregats de fer "el gasto” o despesa. El dia de les xiques, en primer lloc només mengen les dones i en acabar aquestes, entren els homes al saló a menjar, mentre que el dia dels mossos, és al contrari, és a dir, primer mengen els homes i després les dones. El menú per als dos dies és el mateix: d’entrants, pepitòria; com a primer plat, fesols blancs cuits; de segon, xai cuit amb esqueixos vegetals i, per acabar, com a postres, unes natilles casolanes. Totes aquestes viandes es serveixen en fonts de ceràmica per a quatre comensals que mengen amb cullera de fusta.


El 6 de juny es realitza una nova romeria, amb la pujada dels sants a l'ermita en processó, Missa i nova celebració gastronòmica. La primera setmana d'agost se celebren les festes patronals en honor de la Verge del Roser. Els habitants de Villarreal de Huerva sempre han tingut predilecció per la música i, en especial, per tocar la guitarra... potser l’esperit de Francesc Tàrrega també s’encomanà als altres vila-realencs, com continua escampant-se per tot arreu mitjançant els sons del mòbil i –esperem- pel ressò de la culminació del centenari de la seua mort (1909-2009).

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::




VILLARREAL DE LA CANAL

Villarreal de la Canal (Villarreyal d'a Canal en aragonés) és una localitat situada a la comarca de Jacetània, al nord-oest de la província d’Osca, entre les serres interiors i exteriors del Prepirineu aragonés. S’orienta sobre un breu turó, al marge dret del riu Majon, que aboca, molt aprop, les seues aigües al riu Aragó. Per arribar cal agafar el desviament que arranca de la carretera N-330 (la d'Osca a Pamplona, per Puente la Reina de Jaca -no Gares, el de Navarra-) als pocs quilòmetres de passar Berdún, cap a la dreta, enfront de la Venta del Veral, és a dir, al límit de la província d’Osca amb la de Saragossa entre les estribacions de la Serra d’Orba.

El nucli urbà de Villarreal de la Canal està inclòs entre els conjunts històric-artístics del Camí de Sant Jaume. Les cases miren a la ribera del Manjón, d'una banda, i per una altra al Canal de Berdún. Avui en dia ja no és un municipi independent, ja que ho havia estat entre 1.834 i la dècada de 1960-1970 quan es va unir a Berdún, Biniés i Martes per formar el nou municipi de Canal de Berdún, amb capitalitat a Berdún. Des de 1834, després d'haver estat merindat, sobreacollida i vereda de Jaca i, a partir del segle XVIII, del corregiment de Cinco Villas, ha acabat integrant-se en aquest modest, des del punt de vista demogràfic, conglomerat urbà.

Com a patrimoni del Rei, és a dir, Vila reial, el maig de 1325 va ser venuda per Jaume II a Llop Sánchez de Lluna amb la condició de poder recuperar-la en un termini de vint anys. Eclesiàsticament va dependre de l’Arxiprestat de la Vall d’Ansó ja que al segle XIII comptava amb església col•legial amb dos racioners. També va pertànyer al Bisbat d’Osca fins el 1571 en què va passar a la competència del Bisbe de Jaca. La seua parròquia està dedicada al Salvador i té planta de creuer baix, amb nau rectangular, amb dues capelles i tester recte. La porta d'entrada s'obre al sud, sota l’atri, i es cobreix amb volta estrellada. Als afores s'alça l’ermitori de la Mare de Déu de l’Esperança.



Villarreal de la Canal va arribar a comptar amb 32 focs al segle XV quan aquest era el sistema de fer els recomptes demogràfics (un foc o llar equivalia a una casa amb 3,4 o, fins i tot, més de 6 membres quan parlem d’èpoques de bones collites i, per tant, d’escassa mortalitat) , mentre el Cens de Madoz –ja al segle XIX- va consignar-li 56 cases amb 33 veïns i 204 ànimes, mentre el primer cens oficial històric –i fiable-, és a dir, el de 1857 ja parla de 427 habitants en total. No obstant això, en l’actualitat –a finals de la primera dècada del segle XXI- només arriba als 60 habitants de dret ja que, en realitat, és possible que se’n comptabilitzen molt menys si parlem de població de fet.

Les festes patronals es celebren el 20 de gener en honor a Sant Sebastià, mentre a l’agost, el dia 15, també tenen les seues pròpies Festes d’Estiu. Durant la celebració de les Festes d’Estiu tenen lloc diversos actes: Santa Missa, tir al plat, concurs de guinyot i mus, actuacions musicals, en sessions de vesprada i nit, xocolatada, migada (els famoses miques de pastor), paellada, etc.


Com a Canal de Berdún es coneix la depressió situada entre el municipi de Jaca i Yesa que és recorreguda pel riu Aragó en les serres interiors del Pirineu. Es tracta de l'única depressió longitudinal pirinenca important excavada al llarg d'uns 50 quilòmetres, i marginada per altes serres que s'alineen en direcció est-oest. D'entre aquestes serres destaquen les d’Orba i Leire que tanquen la Canal de Berdún pel nord i les de Peña Oroel i San Juan de la Peña pel sud. La Canal té una altitud mitjana sobre el nivell del mar entre 600 i 750 metres, contrastant per tant amb les altures de les serres que l'envolten (en ocasions de més de 1.700 metres). Aquesta vall longitudinal ha constituït, fins a temps molt recents, l'única via natural de comunicació entre les diferents valls pirinenques. Es tracta per tant, d'una zona que ha tingut gran importància com a lloc de pas i comunicació entre valls que tenien poques possibilitats de fer-ho per zones més elevades. Així mateix en la Canal ha estat possible el cultiu de certs cereals que no podien ser cultivats en les valls pirinenques.


Els pobles que es troben geogràficament enclavats a la Canal de Berdún són els següents: Alastuey, Arbués, Arrés, Bailo, Berdún, Biniés, Javierregay, Larue, Majon, Martes, Puente la Reina de Jaca, Santa Cilia de Jaca, Santa Engràcia, Somanés i Villarreal de la Canal.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::






URRETXU


Aquesta Noble i Lleial vila es troba al peu de la muntanya d’Irimo (891 m.), a 355 metres d'alçada sobre el nivell del mar, amb els 1º 23' de longitud oriental i 43° 5' de latitud septentrional. Limita al nord amb Azcoitia, al sud amb Legazpia, a l’est amb Zumárraga i a l’oest amb Anzuola.


El seu terme municipal, en part, és de margues del cretaci amb arenisques intercalades, així com de pissarres, gresos i psamites infracretàcies; a prop hi ha jaciments d'ofita. El terreny és molt conreable i tant l'agricultura, com la ramaderia, han millorat molt als darrers anys degut a les ajudes públiques, tant de la Diputació com del Govern Basc.


Entre Urretxu i Zumárraga passa el riu Urola, límit d'ambdues viles. El municipi d’Urretxu es troba a l’interior de Gipúscoa, ocupa una extensió de 7.9 Km2 i compta, actualment, amb 6.761 habitants ja que, malgrat haver perdut població al llarg del segle XX, des de 1991 s’està recuperant demogràficament. Es un enclau primordial en les comunicacions amb les capitals basques per la seua ubicació central al País Basc.


La casa consistorial és gran, de carreus de pedra carreuó; hi ha 235 electors i un total de 9 regidors. Per a les eleccions de diputats provincials correspon al districte de Vergara, i al de Azpeitia per a les Corts o parlament basc.

Hi ha dues escoles regides per la germandat de la Caritat. Aquesta, que ocupa molt bon edifici, va ser fundada per José Vicente de Labeaga, veí de San Francisco de Califòrnia en memòria de la seua mare, Maria Ignacia de Gurruchategui, natural de Villarreal de Urretxu qui va deixar diferents quantitats, a l’efecte, amb especificació de la partida pressupostària que s’havia de donar a l'escola, des de l'any 1870.


Existeix a Villarreal de Urretxu una fàbrica de filats, una altra de filats i teixits de llana, dues de mobles, una d'objectes de vímet i diverses ferreries i ferreries mecàniques, El comerç respon bé á les necessitats del poble: hi ha bones fleques, sabateries, espardenyeries, barberia, etc. Els primers dimarts de cada mes es celebra fira d’animals, de ramats en general, però les fires més importants, de molt renom al seu entorn, són les de Santa Llúcia (13, 14 i 15 de desembre): aquests dies es reuneixen a la vila gran nombre de comerciants de teixits, merceria, joguines, cordelleria i molts altres articles, però, sobretot, sempre destaca el bestiar, la gran quantitat de menudets cavalls del país, els moshales, que són la nota característica de les fires de la Vila de Urretxu.

És incert l'origen etimològic d'Urretxu. La hipòtesi més estesa és la qual considera que el nom deriva de l'euskera i significa una mica semblat a l'avellaneda. Com ocorre en molts topònims bascos acabats en a, al ser aquest l'article en euskera sol perdre's, per això és tan habitual utilitzar Urretxu com Urretxua.


El topònim Urrechua és anterior a la fundació de la vila. En la carta de poblament que va estendre el rei Joan I de Castella en 1383 es pot llegir que dóna llicència per a poblar una vila en les nostres terres de Urretxu... i tenim perbé que prenga el nom de Villarreal. Durant segles el nom oficial de la localitat va ser Villarreal, mentre que comunament va seguir sent coneguda pel seu nom antic de Urrechua/Urretxu. En 1916 la Reial Societat Geogràfica va canviar el nom oficial de la localitat per Villarreal de Urrechua, per a evitar que fos homònima amb altres localitats de nom Villarreal existents a Espanya. En 1979 l'ajuntament va adoptar la denominació oficial d’Urretxu, transcripció de la variant Urrechu, d'acord a les normes ortogràfiques modernes de la llengua basca. Aquesta és actualment la denominació oficial i més comuna del municipi.

Don Joan I de Castella li va donar els furs, privilegis i llibertats que tenia la vila de Azpeitia. Però la vila de Segura, uns anys després, va reclamar-la, juntament amb Zumárraga i Ezquioga, obtenint-la per sentència confirmada per Don Enric III a Burgos el 15 de Juliol de 1405. D'aquesta manera va quedar reduïda a llogaret de Segura, sense més autoritat pròpia que un jurat, i en aquest estat va continuar fins que, per escriptura de 8 d'octubre de 1411, es segrega d'aquella vila, formant-ne una altra independent amb govern municipal propi, sense que Ezquioga ni Zumárraga entraren a formar-ne part.

La proximitat de les jurisdiccions de Zumárraga i Villarreal també ha donat lloc á llargs litigis i disturbis entre ambdós veïnats: l'any 1534, amb motiu de la construcció del pont de Zubiberria, es va litigar un llarg plet que va durar molt de temps; i també hem descobert que el 1713 van sostenir-ne un altre sobre la reposició de dues pedres que formaven part de l'estrep de l'indicat pont; també al 1776 a causa del servei de bagatges, que es va renovar el 1819. En obrir la línia fèrria del Nord en Zumárraga, es va haver de retocar el curs del riu Urola, que era la línia divisòria d'ambdós pobles que, aleshores, penetrava per una corba fins a l'actual fàbrica dels senyors Artiz; això va fer que la caseria Zelaikoa, que abans era de Villarreal, quedés en el marge dret del riu. Al mateix temps s'obria la carretera de Azcoitia a Villarreal, per facilitar l'accés dels pobles de la costa a l'estació de Zumárraga. Van voler els de Villarreal que passés pel seu carrer i, a l'efecte, van enderrocar la capçalera de l'església parroquial, desmuntant tot el retaule de l'altar major i llevant-li, també, una part á la casa consistorial per eixamplar la via en aquell punt. En les Juntes d’Azpeitia de 1862, es va aprovar el projecte.

Villarreal de Urretxu va patir un incendi el 6 de març de 1658, que va destruir 26 cases, la torre de l'església, la coberta i alguns ornaments de la mateixa, amb unes pèrdues valorades en 33.000 pessetes de l’època, raó per la qual les juntes de Zumaya de 1658 la eximeix del pagament de diversos impostos durants uns anys.

L'escut d'armes de la vila es troba dividit en quatre quarters, amb un castell en el primer, un lleó en el segon, dues faixes en el tercer ien el quart tres cadenes lligades pel mig.


El fill més il•lustre, és José María Iparraguirre (1820-1881): poeta i músic (el famós bard autor del Gernikako Arbola).

El segle XX va portar la industrialització i l'augment de població, sobretot a partir de la dècada dels 50, conseqüència de la forta immigració. Aquest augment sense precedents va ser el qual va condicionar l'estructura urbana, social i econòmica del municipi. Avui dia, Urretxu es pot considerar una població urbana, moderna, amb una indústria avançada i qualificada, amb un sector serveis en alça, amb unes construccions urbanístiques punteres que li donen un aire de renovació, de població del segle XXI. No obstant això, no ha donat l'esquena al seu passat, a la seva història, i ha sabut mantenir els seus orígens de vila medieval, el seu patrimoni històric i les seves tradicions.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::




VILLARREAL DE SAN CARLOS (Serradilla)

Villarreal de San Carlos està situat a la província de Càceres, al nord de la capital, només compta amb 32 habitants censats i es tracta de l’únic nucli de població situat dins dels límits del Parc de Monfragüe. En la comarca també és conegut com Lugar Nuevo ja que compta, només, amb 225 anys d’existència.
Villarreal de San Carlos va ser fundat per Carles III a finals del segle XVIII com a resposta als atacs que patien els viatgers que anaven de Plasència a Trujillo i estaven obligats a passar pel Pont del Cardenal. En ell es va ubicar l'església barroca amb la imatge de la verge de la Mercè, també anomenada del Perpetuo Socorro, patrona del poble que celebra la festa el 24 de setembre, també hi havia un destacament de la guàrdia civil –ara ja desaparegut- per a la protecció dels habitants i viatgers, mentre que l'aigua es recollia de fonts naturals encara avui existents, però en desús per la mala qualitat de l’aigua. Per ací passa la canyada real i en la seua majoria el terreny és per a descans dels ramats. Mai ha concentrat una població gran quantitat d'habitants i per això va quedar com una pedania de Serradilla.


Des d'ací ixen totes les rutes a peu que es poden realitzar al Parc de Monfragüe. La primavera i la tardor són les èpoques de major afluència al Parc, el visitant pot observar la gran varietat de fauna i flora que l’envolta. És un de les millors indrets per als amants del turisme ornitològic ja que comptem amb gran varietat d'espècies. Tant a l'estiu i com a l’hivern sol haver menys turisme que a les primaveres i les tardors, però sempre hi ha amants de la natura que observen les aus migratòries, com ara les avitardes, els corbs marins i moltes més espècies representatives del Parc com ara l’àguila Imperial, el voltor negre, la cigonya negra, el linx ibèric o la gran colònia de voltors. Als turistes sempre se’ls recomana que facen provisió d’aigua potable abans d’arribar, perquè la de San Carlos no té fama, precisament, de ser de bona qualitat. Aquesta petita vila, incrustada entre les muntanyes de Monfragüe, ha adquirit una notable importància per a la comarca, ja que es tracta de l'únic nucli urbà existent dins dels límits del Parc Natural, i en ell es troben les instal•lacions de direcció i gestió del mateix, així com els serveis d'atenció al visitant.


Villarreal de San Carlos va sorgir com a conseqüència de la política de repoblació de Sierra Morena que va dictaminar el rei Carles III el 1767, la influència va arribar a la comarca amb l'aparició d'aquest petit reducte poblacional. Tanmateix, la seua fundació no es va deure estrictament a motius colonials, sinó a la necessitat d'establir un lloc d'acollida per als nombrosos vianants que utilitzaven la ruta de comunicació entre Trujillo i Plasència. Des de la construcció del Pont del Cardenal al segle XV, aquest lloc era pas obligat per als vianants que circulaven entre Plasència i Torrejón el Rubio, i atès que la Cañada Real Trujillana discorre per aquest traçat, la zona era transitada per gran quantitat de ramaders i comerciants. L'àrea és abrupta, amb boscos i muntanyes on és fàcil amagar-se, de manera que aquesta afluència de mercaderies va atreure a nombrosos bandolers, que assetjaven als caminants robant-los les seues pertinences i, fins i tot, assassinant-los. Dos llocs eren especialment conflictius, el ja esmentat Pont del Cardenal i el pas del Port de La Serrana. Després de diversos segles d'altercats, el 1784 es va fundar Villarreal de San Carlos, a mig camí entre el Pont del Cardenal i el Port de La Serrana. D'aquesta manera els viatgers trobaven un lloc on pernoctar; així mateix la ruta es va fer més segura a conseqüència de la ubicació al poble d'un petit destacament militar. Després de la seua creació, la vila va ser dotada amb una església, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, amb una caserna militar i amb les cases dels llauradors que, en fila, emmarquen l'únic carrer d’aquesta petita població.


En resum, i per tancar aquest viatge peninsular de 2009 per tots i cadascun dels Vila-reals més pròxims, podem afirmar sense por a equivocar-nos que cap Vila reial té una densitat de població tant elevada com la nostra, la de La Plana, és a dir, la fundada per Jaume I al segle XIII, perquè cap de les altres compta amb una població tant concentrada. De tota manera, potser la guitarra de Francesc Tàrrega i el ressò de les seues melodies 100 anys després del traspàs, potser en altres temps la citricultura o, en temps més recents, el taulell malgrat la crisi actual, etc. però, sobre tot, cap dels altres Vila-reals compta, actualment, amb un ressò mediàtic tan universal com el de la nostra ciutat... I és que, vulguem o no, el futbol és l’ambaixador més global del nostre temps i el Vila-real Club de Futbol, evidentment, la primera targeta de presentació d’una ciutat de 52.000 habitants en una aldea global de quasi 7.000 milions d’ànimes (més de 6.970 a finals de 2009).


Visc... a Vila-real! Visca Vila-real!
====================================================