La Guerra Freda és un conflicte d'ordre mundial entre els Estats Units i la Unió Soviètica, que durant el transcurs del segle XX controlen el món com a superpotències. Tradicionalment es considera que aquest peculiar conflicte va tenir el seu punt de partida després de la Segona Guerra Mundial, una vegada que els dos principals vencedors de la mateixa no van aconseguir compatibilitzar els seus punts de vista respecte de les destinacions que haurien de seguir els territoris que havien estat assolats per la guerra i que acabaven de ser alliberats i alhora ocupats per les seues tropes. No obstant això, no és possible comprendre el conflicte suscitat entre Estats Units i la Unió Soviètica a partir de 1945, si no es té present l'origen de les desavinences entre les dues entitats polítiques que comencen, precisament, el 1917, quan es va produir la Revolució bolxevic a Rússia. La Guerra Freda és, sobretot, l’enfrontament entre dos tipus de societats, la capitalista i la comunista, amb plantejaments profundament diferents respecte de l'organització social, política i econòmica.
La Guerra Freda 1945 1973
View more presentations from jestiarte.
És una lluita que arriba al seu punt més àlgid quan els dos estats més poderosos del món, recent finalitzada la Segona Guerra Mundial, queden cara a cara al bellmig del continent europeu, és a dir, allà on les seues tropes havien arribat per derrotar l’exèrcit nazi alemany. Així, la aliança forjada entre la Unió Soviètica i els països occidentals només hauria significat un parèntesi en la història de la Guerra Freda. Per a l'historiador britànic Eric Hobsbawm l'Aliança de Guerra contra Hitler constitueix un fet insòlit i temporal que no va aconseguir sobreviure un cop que l'enemic comú havia estat derrotat. De tota manera, l’anomenat enemic comú només ho havia estat, en principi, pels francesos i els anglesos, ja que Stalin només considerà Hitler enemic a partir de la invasió de Rússia, mentre els americans contemporitzaren amb l’expansionisme hitlerià fins l’atac dels japonesos a Pearl Harbor. Resumir el resultat de la Segona Guerra Mundial com el triomf dels antifeixistes o dels abanderats de la democràcia resulta, com a mínim simplista, ja que cada estat o potència aliada només entrà en conflicte quan perillava el territori propi.
La segona guerra mundial acaba, de tota manera, amb la rendició sense condicions de les potències feixistes. L'Estat alemany ha desaparegut i el territori queda sota l'administració aliada. Les condicions del repartiment d'Alemanya es prenen en dues conferències entre Anglaterra, Estats Units i la URSS: la de Teheran (1943) i la de Ialta (1945), encara durant la guerra, i no serà fins la de Postdam (1945) quan es concreten les quatre zones en què dividiran, no solament Alemanya sinó, també, la capital Berlín.
Unitat11 La Guerra Freda
View more presentations from Escola Pia Santa Anna.
El final de la guerra, per tant, significa el triomf de les democràcies parlamentàries, però també la consolidació del totalitarisme comunista a un sol país. En tots els països de l'Est apareixen repúbliques de la mà de les democràcies populars. I totes les monarquies es fan parlamentàries, perdent els reis tota classe de poder polític per esdevindre, simplement, caps d'estat amb competències diplomàtiques i protocolàries sotmesos a una Constitució.
Només acabar la guerra tothom es considera, més o menys, socialista. L'URSS gaudeix de gran crèdit entre els vencedors. La democràcia cristiana és l'única, de dreta, a la qual no li afecta gaire l'enfonsament de la dreta tradicional, liberal. S'elaboren noves constitucions, d'inspiració democràtica, i amb els drets humans com a qüestió fonamental. El nombre de partits amb representació parlamentària es redueix. Els partits són més organitzats i disciplinats, introduint el costum de la disciplina de partit i de vot.
L'economia europea està virtualment en ruïnes i no és possible sortir de la situació si no s'intervé en l'economia des de l'Estat. Es nacionalitzen certs sectors que es consideren estratègics. Sorgeix el concepte de l'Estat del Benestar. El moviment sindical tindrà una gran puixança per aconseguir que es milloren les condicions de treball amb la generalització de la seguretat social i les prestacions per desocupació. Apareixen nombrosos grups ideològics alternatius: pacifistes, feministes i ecologistes. Es democratitzen les relacions entre els estats i molts quedaran descolonitzats, a poc a poc, mitjançant la diplomàcia. El 1945 també es crea l'ONU per a regular aquestes relacions internacionals.
Europa, després de la guerra, està totalment devastada i és incapaç de garantir la seua pròpia defensa: necessiten dels EUA o de l'URSS per assegurar la pau. D'altra banda, el socialisme té gran prestigi a Europa. Fins i tot els partits comunistes tenen possibilitats de guanyar les eleccions en coalició a llocs com ara Itàlia. A més, la virtual ruïna econòmica és un brou de cultiu propici per a l'avanç de les ideologies socialistes i hi ha una possibilitat real de què es generalitze una revolució socialista a tota Europa, sota la cobertura de l'Exèrcit soviètic roig.
El procés de presa de poder dels partits comunistes a l'Europa de l'est és més o menys similar en tots els estats orientals: es crea un govern de coalició, els comunistes es fan amb els llocs més rellevants de l'Estat i s'aparta del poder els no comunistes, tot proclamant les anomenades, eufemísticament, democràcies populars que, a la llarga, seran països satèl•lits de l’URSS.
Estats Units i l'Europa occidental comencen a témer l'extensió del procés a tota Europa. S'aprova el pla Marshall, considerat pels americans com l'única forma d'aturar l'avanç comunista. El teló d'acer s'aixeca no només pels règims polítics, sinó també per les diferències econòmiques. Es formen dos blocs enfrontats que també s'estructuren militarment en dos formacions: l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord) i el Pacte de Varsòvia. La guerra freda, per tant, és un conflicte sord que amenaça amb una guerra nuclear definitiva i totalment destructiva.
S'anomena guerra freda aquest sistema de relacions internacionals que s'estén, a partir del final de la guerra mundial, des de 1947 fins al 1991. La característica fonamental és l’enfrontament entre les dues superpotències, és a dir, els Estats Units i la Unió Soviètica, amb la divisió del món en dos blocs, cada un liderat per una superpotència, amb sistemes econòmics, polítics i socials oposats.
Els Estats Units i l’URSS van emmagatzemar gran quantitat d’armament, inclòs el nuclear, per amenaçar el contrari amb la destrucció total. Per això, els enfrontaments es van resoldre per mitjà de conflictes locals a diversos punts de la Terra, de manera que s’evitava una guerra directa entre les potències.
La guerra freda va marcar també l’organització interna dels diferents països del món. Els governs de les dues superpotències van difondre un conjunt de valors que exalçava el seu propi sistema i rebutjava frontalment el contrari. El control social i polític va provocar en ambdós blocs la repressió de les opinions crítiques, si bé això va ser molt més generalitzat en el bloc soviètic.
Unitat 13 un món dividit en blocs
View more presentations from jordimanero.
La guerra freda va passar per tres etapes principals: un període de màxima tensió entre 1947 i 1956; una etapa anomenada coexistència pacífica entre 1956 i 1977; i un rebrot de la guerra freda des d’aleshores fins a la desintegració del bloc comunista l’any 1991.
Durant el període de màxima tensió (1947-1956) es van establir els dos blocs i les superpotències van intentar ampliar les àrees d’influència respectives. Per això va haver-hi moltes friccions i les relacions van ser tan tenses que semblava imminent un enfrontament directe. Hi van destacar dues crisis:
Watch II - Puente aereo de Berlín - La primera batalla de la guerra fría in Educational | View More Free Videos Online at Veoh.com
• La Crisi de Berlín. El 1948 els Estats Units, la Gran Bretanya i França van unir les seues administracions i van crear la República Federal d’Alemanya (RFA). La Unió Soviètica no ho va acceptar i va bloquejar Berlín occidental, que estava voltat per la zona soviètica. El bloqueig va fracassar perquè els aliats van proveir per aire la ciutat. Com a resposta, l’URSS va crear, a la seua zona, la República Democràtica Alemanya (RDA).
• La Guerra de Corea. Després de la derrota del Japó, Corea havia sigut dividida en dues zones: una al nord, comunista, i una altra al sud, capitalista. El 1950 el govern comunista va envair Corea del Sud. L’ONU va condemnar la invasió i va aprovar una intervenció liderada pels Estats Units. Tanmateix, la Xina va donar suport militar a Corea del Nord. El 1953 se signà la pau i es mantingueren les fronteres de 1950.
A partir de 1956, però, ambdues potències van iniciar una etapa de diàleg i distensió, és a dir, de coexistència pacífica (1956-1977), tot i que va haver-hi diversos conflictes:
• El 1961 el govern de Berlín oriental va construir un mur (el famós Mur de Berlín) per evitar la fugida massiva de la població a la zona occidental.
• El 1962 els Estats Units van descobrir que s’estaven instal·lant míssils soviètics a Cuba, i van decretar el bloqueig naval de l’illa per impedir l’arribada dels míssils. Finalment, per evitar la guerra, l’URSS va accedir a desmantellar les bases. El perill va ser tan alt que es van iniciar converses i l’any 1968 es van signar els primers acords de no-proliferació nuclear.
• El 1962 els Estats Units van intervindre en la Guerra del Vietnam. La pressió de l’opinió pública va obligar el govern a retirar-se el 1975.
A finals de la dècada dels setanta (1977) va haver-hi un rebrot de la guerra freda que va perdurar fins la caiguda del comunisme soviètic (1991). L’URSS va desplegar míssils nuclears a les seues zones d’influència a Europa i Àsia, i va augmentar la presència al Tercer Món intervenint a Etiòpia, Angola, Moçambic i l’Afganistan. Mentrestant, els Estats Units van desplegar míssils a l’Europa occidental i van dissenyar el Projecte de Defensa Estratègica o guerra de les galàxies. L’enfonsament del bloc soviètic el 1989 i la desintegració de l’URSS el 1991 van suposar el final de la guerra freda.
Dins dels diferents blocs, també va haver-hi problemes interns entre els que destaquen les dissidències entre Iugoslàvia i la Xina i les revoltes a Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968: Primavera de Praga) contra l'ocupació soviètica, mentre al bloc occidental es va produir la retirada de la França de De Gaulle de l'OTAN, defensa de l'europeïsme davant el lideratge americà amb la creació de la C.E.E., apropament del canceller Willy Brandt (1970) al bloc de l'Est i, finalment, el paper dels Estats Units al món que va començar a ser contestat a Europa pel suport a certs règims dictatorials, com ara el de Franco a Espanya, i l'utilització de la CIA per armar, ensinistrar o assessorar grups colpistes a Xile (Pinochet) i Argentina (Videla)... sense oblidar les discrepàncies internes en l'època del macartisme, és a dir, quan el senador republicà McCarthy va rellançar el Comitè d’Activitats Antiamericanes (creat el 1938) per llançar dures acusacions sobre una infiltració massiva de comunistes i elements subversius al Departament d’Estat i a l’exèrcit (febrer de 1950), tot i que va ser incapaç de provar res. Encara que és cert que els serveis d’intel·ligència soviètics van elegir com a objectiu alguns mitjans de comunicació i moviments juvenils occidentals, alguns historiadors han interpretat que el Comitè es va convertir durant aquest període en un instrument de les forces més conservadores que explotaven la por al comunisme per tal de rescabalar-se de la marginació en què es trobaven des de l’era de Roosevelt.
El 1953 accedeix a la direcció de la Unió Soviètica Nikita Khruixov, que en el XX congrés del PCUS condemna l'estalinisme. L'ambient polític canvia, tot començant la coexistència pacífica. El 1959 Fidel Castro triomfa a Cuba, i es produeix la crisi dels míssils.
El 1960, i durant tot el període, esclaten nombroses crisi en els països del Tercer Món. Amb la descolonització sorgeix una nova força internacional amb la qual cal comptar en les relacions internacionals, el Tercer Món, que s'uneix en l'Organització dels Països no Alineats. El 1985 arriba al poder a la Unió Soviètica Mikhaïl Gorbatxov. El 1987 es reuneixen a Ginebra Gorbatxov i Reagan. Les converses tenen com a finalitat el desarmament de les dues potències, és a dir, el desarmament nuclear. L'URSS desapareix el 1991 i així acaba, finalment, la política de blocs i la guerra freda.
El bloc comunista és bastant homogeni, ja que està dominat per la URSS, que exerceix la direcció ideològica i política, però té algunes diferències internes. El 1948 la Iugoslàvia de Tito demostra les seves dissidències. El 1949 la Xina proclama la República Popular. Quan el PCUS condemna el culte a la personalitat, Xina trenca les seves relacions amb la Unió Soviètica. El 1956 apareix la dissensió a Hongria, el 1968 a Txecoslovàquia. El 1959 triomfa la revolució cubana, completant així el bloc.
Contràriament al que passa al bloc comunista, el capitalista és molt heterogeni. La descolonització crea el Tercer Món amb països capitalistes que es declaren majoritàriament no alineats. Japó es converteix en una gran potència. El món àrab s'unifica sota el signe de la seua religió, a la Lliga àrab, i lluita contra Israel. El 1960 es funda l'OPEP que controlarà els preus del petroli. En aquest bloc s'han donat, també, tendències totalitàries com en els països d'Amèrica llatina o en Grècia, Portugal i Espanya. La caiguda del mur de Berlín suposà el final de la guerra freda però també el començament de tensions fins ara camuflades, com ara la guerra del Golf, guerres civils en moltes de les repúbliques del bloc comunista (la dels Balcans, per exemple), Afganistan, Iraq, etc.
L'ONU, en principi, admet al seu si tots els països, hagen participat o no a la guerra. El 1941 se signa la Carta de l'Atlàntic entre EUA i Gran Bretanya. Per fi el 1945 té lloc la Conferència de San Francisco en la qual s'adopta la Carta de les Nacions Unides i l'Estatut de la Cort Internacional de Justícia. A més, es creen organitzacions paral.leles amb missions de cooperació específiques: la FAO, la UNESCO, l'OIT o l'OMS. El 1947 s'uneixen el BM i el FMI i el 1956 el GATT (substituït més endavant per l'O.M.C.).
Té 6 organismes essencials: l'Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Tribunal Internacional de Justícia, el Consell Econòmic i Social, el Consell de Tutela o Administració Fiduciària, i la Secretaria General.
Els objectius, finalitats i principis de l'ONU es poden resumir en els següents:
· manteniment de la pau i la seguretat internacional
· lliure determinació dels pobles
· defensa i promoció dels Drets Humans
· cooperació pacífica
· sobirania nacional de tots els Estats
· prohibició d'emprar la força per resoldre els conflictes
· solidaritat entre Estats
· i, per últim, la universalitat de l'Organització de Nacions Unides.
Els països que integren l'ONU van ser incorporant-se a poc a poc, segons es van anar creant, i independitzant de les seves respectives metròpolis. La guerra freda entre els aliats que van guanyar la segona guerra mundial va paralitzar, en bona mesura, l'eficaç utilització de la nova organització. La seua tasca és fonamental en el procés de descolonització. Un cop acabada la guerra freda es desbloqueja el Consell de Seguretat i es poden prendre acords d'intervenció en diferents països.
