Encara que des de la Unió Europea sempre s'ha mirat de reüll, als darrers anys, cap al País Valencià i Múrcia com a epicentres mediterranis dels abusos urbanístics peninsulars, potser no som els únics -els valencians- que hauríem de canviar d'hàbits perquè problemes i abusos urbanístics n'hi ha i n'hi ha hagut a Madrid, Catalunya, Balears, Andalusia, Canàries i, en definitva, a totes les zones més dinàmiques de l'estat i que, precisament per això, estan pagant, ara, el preu més alt de la crisi.
De tota manera, també s'hauria de reconéixer que tot no s'ha fet bé i que s'ha de respectar la costa, enderrocar les cases i xalets il·legals que calga però, sobretot, fer compatible la sostenibilitat del paisatge natural amb el turisme i la protecció del patrimoni històric i artístic. Les torres del litoral valencià, torres de guaita, també corren perill. Mireu, llegiu, el que ens diu l'amic Josep Vicent Boira...
...............................................................................
LES TORRES DEL LITORAL I LA SEUA PROTECCIÓ
per Josep Vicent Boira (Levante-emv)
Una de les investigacions que amb més estima he fet en la meua vida va ser la de trobar i comptabilitzar totes i cadascuna de les gairebé mig centenar de torres de guaita que formaven la primera defensa del litoral valencià en època medieval i moderna, entre la de l´Almadum, a Peníscola, i la de Pilar de la Foradada, al municipi del mateix nom. Aquesta investigació va ser guardonada, per cert, amb el premi Demetrio Ribes, de la Conselleria d´Obres Públiques, Urbanisme i Transport, l´any 2005.
I vaig gaudir d´aquesta investigació com de poques perquè investigar les torres no era tan sols localitzar-les i fotografiar-les, sinó entendre el paisatge on s´hi trobaven, analitzar-ne el context, la situació geogràfica que n´explicava l´origen, la posició i la funció.
Treballar sobre una torre del litoral valencià, com en altres llocs de la Mediterrània, era treballar sobre el paisatge: cales, espadats, penya-segats, platges d´arena fina o de còdols, marjals, aiguamolls, turons a la vora de la mar…
Ara, una d´aquestes torres, la torre Colomera, a Orpesa, es troba amenaçada, si no en la seua integritat física, sí en el paisatge immediat que l´envolta, en allò que el geògraf Joan Nogué, recent premi Jaume I d´Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat 2009, ha denominat el «paisatge immaterial», els elements intangibles del paisatge. En aquest cas, l´element patrimonial, en ser aïllat i descontextualitzat de l´entorn que li va donar origen i funció, es banalitza, perd una part de la seua identitat i quasi tota la capacitat explicativa i pedagògica.
Protegir una torre de forma isolada i permetre construir-ne al voltant (passant, per exemple, de 200 metres a 50 metres de protecció) és un contrasentit, perquè actuació humana (torre) i element natural (paisatge) expliquen, de forma conjunta, aquesta realitat i aquesta existència.
La Conselleria de Cultura no pot entendre així la cultura. Cultura territorial i paisatgística és justament l´aliança de les formes físiques i humanes i no la defensa d´una visió restringida del patrimoni moble.
Dissortadament, tenim exemples de torres litorals des de les que ja no s´hi veu la mar. Un mur de ciment impedeix explicar i entendre per què aquestes torres foren creades entre els segles XV i XVI. Altres torres sobreviuen dins de zones enjardinades, envoltades de xalets i apartaments. Certament, la torre hi és, però descontextualitzada, banalitzada.
No només la Conselleria de Cultura hauria de mantenir els 200 metres de protecció de les torres, sinó eixamplar-ne la zona de no interferència visual, al mateix temps que explicar-ne història i funció, narrar la història als visitants, il.lustra-los de la seua raó i, al temps, del paisatge humà i físic pròxim. Perquè una torre sense la mar, sense la muntanya, sense el rerefons del país que havia de protegir no té cap sentit.
Un paisatge banalitzat és un paisatge ofegat, mort i estèril. Al remat, permetre edificar un hotel a cinquanta metres d´una torre és oblidar el dramatisme de la història i, en certa mida, menysprear el que la torre representava: la diferència entre la vida i la mort dels habitants que hi vivien a prop allà pel 1500. «Sub umbra alarum tuarum protege me» es pot llegir encara en l´orgullós escut d´una d´aquestes torres: «empara´m a l´ombra de les teues ales». La cita, a més de recordar com l´àliga dels Àustries protegia el regne de València dels atacs corsaris, provenia de la Bíblia, dels Salms (17:8). No m´agradaria ser el polític que banalitzara aquesta història.
La torre, qualsevol d´elles, mereix un reconeixement, i el paisatge que l´explica, especialment el de la Colomera, una protecció integral.
========================================================
