1.- ELS TRES CONJUNTS SOCIOESPACIALS
En el desenvolupament socioeconòmic del món actual cal diferenciar tres grans dominis: centre, perifèria i semiperifèria.
• Per centre entenem aquells països on es donen els processos que controlen l'economia mundial, que compten amb una tecnologia pròpia avançada, un sistema de producció diversificat, unes rendes mitjanes altes i un pes important tant en el comerç internacional com en les institucions econòmiques.
• La perifèria coincideix amb els països en què actuen els processos que originen dependència, tenen una tecnologia pròpia antiquada, un sistema de producció poc diversificat i poc relacionat amb les necessitats socioeconòmiques locals, una dèbil representació en el comerç i en les institucions internacionals i posseeixen rendes mitjanes relativament baixes.
• El tercer grup el constitueixen els països que es poden denominar semiperifèria: en ells coincideixen processos que possibiliten els moviments que actuen en els dos espais anteriorment descrits i participen de les característiques socioeconòmiques d'ambdós, d'ací que es definisquen per un nivell de desenvolupament econòmic intermedi. L'acostament de la semiperifèria cap al centre (mobilitat ascendent) o cap a la perifèria (mobilitat descendent) depèn també de factors de caràcter polític i sociocultural.
2.- EL DUALISME CENTRE – PERIFÈRIA
2.1 Els canvis al centre
Històricament, la primera gran economia mundial va estar dominada pels llavors països centre, Castella i Portugal, coincidint amb l'etapa dels descobriments i l'expansió colonial a partir del segle XVI. La perifèria estava constituïda per Iberoamèrica, dependent d'aqueixes metròpolis, i la resta del món constituïa un ampli espai exterior fora de les grans operacions de la «economia-món». Més endavant, i en virtut de la colonització europea, moltes economies autònomes es van inserir en aqueixa economia mundial constituint-se així una perifèria cada vegada més ampla i dependent. Així mateix, al centre s'incorporen altres països que eclipsen als predecessors o conviuen amb ells: és el cas del Regne Unit, Holanda, França, Bèlgica i Alemanya, assolint el primer un caràcter quasi hegemònic en el segle XIX, caràcter que perdrà posteriorment i de forma progressiva en benefici d'altres països. En efecte, després de la Segona Guerra Mundial apareix el predomini dels Estats Units que perdura fins a l'època dels anys setanta, moment a partir del qual el comparteix amb Japó i l'actual Unió Europea de la que Espanya forma part.
2.2 Altres interpretacions
Altres autors (informe Brandt) classifiquen els països del món en dos grans categories: Nord i Sud. El Nord coincideix amb els països industrials europeus, Estats Units, Canadà, Rússia, Japó, Austràlia i Nova Zelanda. El Sud comprèn Xina, Amèrica Llatina, Àfrica, Orient Mitjà i Àsia Meridional i del Sud-oest, és a dir, més de les tres quartes parts de la població del món, amb tan sols una cinquena part de la renda mundial; al contrari, el Nord posseeix el 90 % de la producció industrial, la propietat de les grans empreses transnacionals, la tecnologia punta i, per tant, el domini de l'economia.
Aquestes diferenciacions, com la del desenvolupament/subdesenvolupament, són més simples classificacions que teories interpretatives de les desigualtats socioespacials. El «Sud» està present essencialment a l'hemisferi Nord i desenvolupament i subdesenvolupament conviuen, amb més o menys intensitat, en tots els països del món.
3.- COM S'AVALUEN LES DESIGUALTATS
A fi de proporcionar un primer acostament a les desigualtats existents entre els grans conjunts descrits, anem a analitzar alguns indicadors socioeconòmics: riquesa, recursos materials i humans, producció industrial i comerç internacional. Pretenem amb això un doble objectiu: valorar les diferències entre els països i vore quin paper juga Espanya en el món.
3.1 La riquesa
Una de les maneres més usuals de mesurar la riquesa d'un país és per mitjà del Producte Nacional Brut (PNB) i del Producte Interior Brut (PIB). El P.N.B. és la mesura bàsica del funcionament d'una economia nacional perquè ens ofereix el valor del conjunt de béns i de serveis produïts per un país durant un any, al qual s'ha restat la part que es deu als factors productius estrangers presents en el país i se li ha sumat la part corresponent als factors productius nacionals que operen a l'exterior. El P.I.B. és l’agregat que coincideix amb el PNB, després de la deducció prèvia del produït pels factors nacionals situats a l'estranger i afegint-hi el produït pels factors estrangers situats a l'interior.
El valor d'aquest indicador (PIB) presenta un desigual repartiment espacial que des de 1950 fins als nostres dies es manté amb molt lleugeres fluctuacions. El PIB per habitant en Espanya va seguir augmentant durant el 2007, fins arribar al 107 per cent de la mitjana de la UE. Segons les dades facilitades en juny de 2008 per EUROSTAT (Oficina Estadística Comunitària), Espanya es situa en l’onzé lloc (11) de la Unió europea en PIB per càpita, és a dir, que amplia la distància respecte a Itàlia, on aquest indicador es situà durant 2007 en el 101 per 100 de la mitjana comunitària.
Un poc més de les dues terceres parts del valor de la producció mundial és generat pels països d'economia avançada (països centre). Dins d'aquest àmbit destaca la caiguda de l'economia nordamericana en favor de la Unió Europea i Japó. En 1950 els Estats Units controlaven quasi la meitat de la riquesa dels països de l'OCDE, i en 1990 aquest control havia descendit a menys de la tercera part; en 1950 Japó participava tan sols amb un 1,9 % en el valor total mundial enfront de l'11,7 % en 1990.
Dividint el valor del Producte Interior Brut entre la població d'un país s'obté la renda per càpita. L'any 1995 la renda per càpita mitjana mundial era de 4.500 dòlars, però abastava més de 17.220 $ als països més desenvolupats i descendia per sota de 1.030 $ en els menys desenvolupats.
S'observa que la divisió entre centre i perifèria coincideix, en general, amb la dicotomia nord-sud. Però dins d'aquestes categories existeixen fortes diferències, i així, per exemple, Senegal, Burundi, Eritrea, Vietnam i Bhutan disposen de menys de 200 dòlars, i més de 2.500 milions de persones en el món compten amb una renda inferior a 750 dòlars. També dins de la perifèria existeixen països amb elevats nivells de renda, encara que, en general, açò no s'ha traduït en una transformació econòmica que beneficie la majoria de la població; és el cas dels països productors de petroli (Aràbia Saudita, Veneçuela, Líbia i Emirats Àrabs Units) o dels “tigres asiàtics” o països de recent industrialització (Singapur i Taiwan). També dins de l'espai mundial ric s'acusen grans diferències: així Espanya comptava en 1995 amb 13.650 dòlars per càpita enfront dels 24.750 dels Estats Units o els 31.450 del Japó (diferències notables que segueixen en l’actualitat). A fi de captar la complexitat del mosaic mundial de països s'utilitzen també altres indicadors de desenvolupament. El Banc Mundial, per exemple, combina la renda per càpita, el grau d'endeutament, la pertinença o no a l'OCDE i la naturalesa de les principals exportacions.
En 1992 Nacions Unides classifica els països segons l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH), entenent aquest com el procés a través del qual les persones tenen majors oportunitats d'accés a la cultura i als recursos necessaris per aconseguir unes condicions de vida dignes. Entre els principals indicadors que combina es troben l'esperança de vida al nàixer, el nivell d'instrucció i el d'ingressos.
En 1995 el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) introdueix la disparitat per sexes en els indicadors mencionats. Tot això indueix a comprendre que el desenvolupament és un concepte complex i integrat per factors diversos: econòmics (Producte Interior Brut, renda per càpita, producció per sectors de l'activitat econòmica...); sociodemogràfics (dinàmica i estructures demogràfiques, nivell d'instrucció i d'ocupació, estructura ocupacional...); i culturals (llengua, religió, valors i drets humans...), principalment. En general –com podeu comprovar a la Taula Estadística- no existeix una relació lineal entre desenvolupament econòmic, amb freqüència reduït a l'anàlisi de la renda per càpita, i desenvolupament humà. Hi ha països amb un desenvolupament humà superior al que els correspondria pel seu desenvolupament econòmic i altres amb clares desviacions negatives.
L'heterogeneïtat de comportaments augmenta si es considera l'Índex de desenvolupament humà aplicat a la dona (IDD) -o l’índex de potenciació de la dona (IPD), és a dir, les polítiques per a la igualtat de drets (home/dona)-, ja que, en general, disminueix en tots els espais del món amb respecte al valor del desenvolupament humà general, sent major la disminució en el cas dels països àrabs en els que se situa molt per davall del seu nivell econòmic.
Així, per exemple, Canadà en 1992, segons el PNUD, ocupava per desenvolupament humà el lloc número 1 i, al contrari, el lloc 8é pel valor del seu Producte Interior Brut per càpita; Japó el 3r i el 8é respectivament; Espanya, en canvi, el 9é i el 29é en el 92 però el 10 i 11 en l’any 2000. Alemanya, si donat el valor de la seua producció per càpita se situava en el 6é lloc del món, per desenvolupament humà se situava en el número 15. Al contrari, els Emirats Àrabs Units, pel seu PIB per càpita ocupaven el lloc 4t i per desenvolupament humà el 45é. De fet països amb una renda per càpita molt desigual, manifesten un índex de desenvolupament humà semblant.
3.2 Els recursos naturals: energia i terra cultivable
Encara que poden existir dissociacions espacials entre producció i consum, els recursos naturals exerceixen una gran influència en el desenvolupament econòmic. El seu repartiment a nivell mundial és molt desigual i també ho és el seu grau d'explotació i les distintes formes de combinar-se. Alguns països com Japó o Suïssa no tenen molts recursos naturals però compensen el valor de les importacions de matèries primeres o fonts d'energia amb l'obtingut per l'exportació de productes elaborats. La major part dels recursos naturals es concentren en la Comunitat d'Estats Independents (antiga Unió Soviètica), Estats Units, Canadà, Àfrica meridional, golf Pèrsic i Austràlia.
Per exemple, els Estats Units disposen del 44 % dels recursos coneguts d'hidrocarburs, el 38 % dels de lignit, el 21 % dels del plom, del 19 % dels del coure i del 15 % dels del zinc. La Comunitat d'Estats Independents (CEI) compta amb el 50 % del vanadi mundial, el 50 % del lignit, el 38 % del manganès, el 30 % del ferro i el 18 % dels hidrocarburs.
El repartiment diferenciat de la riquesa mundial obeeix a diversos factors, sent alguns geològics, però el grau de desenvolupament econòmic, l'estabilitat política i la tecnologia disponible influeixen notablement en el coneixement, avaluació i explotació dels recursos naturals. La importància socioeconòmica de cada recurs natural varia amb el temps, apareixent cicles de predomini o substitució d'un producte sobre un altre: així, les conques carboníferes van tindre un paper essencial en la Primera Revolució Industrial, però ara constitueixen espais en declivi al dominar el petroli el consum de les energies primàries. La guerra del golf i la d’Iraq han posat de manifest la importància dels països que integren l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP).
• L’energia
La producció d'energia està molt concentrada en l'espai. Una majoria dels països centre, excepte part d'Europa i Japó, estan ben dotats de recursos energètics; al contrari, la perifèria i la semiperifèria són espais deficitaris si exceptuem els països productors de petroli ja mencionats. La manca d'energia constitueix un obstacle important en l’arrancada econòmica d'un país poc desenvolupat. En el moment actual els majors productors de petroli coincideixen amb els països de l'OPEP que concentren el 41,2 % del total mundial. Si fem una anàlisi per grans conjunts regionals, destaca l'Orient Mitjà seguit d'Amèrica del Nord, Amèrica central i del Sud, altres països asiàtics i alguns països africans (Algèria, Líbia i Nigèria).
Europa se situa en l'últim lloc, i especialment l'Europa occidental ocupa una posició poc significativa.
Si considerem les reserves mundials de petroli avaluat en 136,8 milers de milions de tones equivalents de carbó, el 76,8 % correspon als països de l'OPEP, preferentment a la zona d'Orient Mitjà. Pel que respecta al carbó, els majors productors d'antracita/hulla són Xina, Estats Units, CEI, Índia, Sud-Àfrica, Polònia, Austràlia i Regne Unit. L'energia és un recurs bàsic per al desenvolupament econòmic, però cal fer notar que a causa de l'avanç tecnològic i a la diversificació de fonts, s'ha produït una gran dissociació entre els espais productors i els espais consumidors. D'acord amb l'estructura energètica actual, i a nivell mundial, el petroli és la principal font d'energia primària utilitzada (40 %), seguit del carbó (28 %), el gas natural (23 %) i l'energia nuclear (7 %) i hidroelèctrica (2 %). Així mateix, el grau de desenvolupament d'un espai queda fidelment definit pel nivell de consum energètic per càpita. En aquesta línia els països subdesenvolupats tenen un consum quasi vint vegades inferior al dels països de l'OCDE.
• La terra cultivable:
El potencial agrícola de la Terra és relativament modest, ja que el 72 % de la superfície terrestre es considera no apta per al cultiu i només el 4 % es considera «terra agrícola molt productiva». La resta de la superfície terrestre es defineix com «apta per a l’utilització agrària», però els cultius signifiquen en ell una xicoteta part (11,5 %) enfront de l'extensió de boscos, pastos i altres aprofitaments.
Prescindint de característiques locals, com ara pendents pronunciades, salinitat, inundabilitat, etc. existeixen a escala mundial distints factors negatius per a l'activitat agrària, com ara la breu duració de l'estació que permet el desenvolupament del cicle vegetatiu de les principals espècies cultivades, la aridesa (menys de 250 mm de pluja) i l’altitud (territoris per damunt dels 700 m), així com l’absència i pèrdua de sòl (desertificació).
La forta asimetria entre aliments i població constitueix un greu problema. L’Organització per a la Alimentació i l’Agricultura (FAO) considera la capacitat de sustentació del sòl agrari com la població que pot alimentar un territori amb una dieta mínima, considerant el sòl i el clima. Si a escala global no existeixen problemes d’alimentació, en 1975 existien ja 45 països amb greus carències de recursos alimentaris, que han ascendit a 64 l'any 2000. En aquests països la població creix a un ritme molt major que el de la producció d’aliments.
A la perifèria existeixen greus problemes alimentaris: uns 900 milions de persones estan desnodrides i altres 500 milions més pateixen fam crònica. Pot donar-se la paradoxa que en aquest espai augmente la superfície dedicada a cultius per a la exportació (cafè, cacau, etc.) o la producció energètica (bio-diesel) mentre que retrocedeix el cultiu de productes bàsics, originant greus dèficit alimentaris. És una de les manifestacions de la pobresa en el món que encara tindrà una gran força en les primeres dècades de l’actual segle XXI.
3.3 Els recursos humans
El repartiment i la dinàmica de la població mundial és reflex directe de les condicions socioeconòmiques i polítiques. Un dels fets més significatius del segle XX fou l’espectacular creixement de la població. Els avanços de la medicina han fet que entre 1750 i 1950 la població s’haja més que triplicat, passant de 800 milions a 2.500 milions. En els vint-i-cinc anys que van de 1950 a 1975 altres 1.500 milions de persones van vindre a afegir-se al còmput mundial.
En 1995 el món comptava amb 5.702 milions de habitants, i s’estima que per a l’any 2010 el planeta estarà habitat per 7.024 milions de persones. Però aquesta població no se troba uniformement repartida, ja que el món desenvolupat només compta amb 1.169 milions enfront de els 4.533 milions del món menys desenvolupat. Aquesta enorme diferència se basa en la desigual taxa de creixement natural, que arriba a ser del 3 % en la majoria dels països subsaharians mentre que a Europa s’observa un creixement negatiu (-0,1 %). Els dos factors que han incidit en el fort creixement de la població han sigut fonamentalment el retrocés de la mortalitat i l’augment de l’esperança de vida al nàixer que són responsables directes del major grau d’envelliment de la població.
Pel que respecta a la mortalitat, als països desenvolupats s’observen ja retrocessos importants en el segle XIX, però als països de la semiperifèria només s’experimenten forts descensos a partir de la Segona Guerra Mundial i els perifèrics ha sigut en els últims vint-i-cinc anys quan han aconseguit el descens substancial de la taxa bruta de mortalitat, fins al punt que no existeixen diferències, en quant a mortalitat general, entre països desenvolupats i subdesenvolupats. Fins i tot alguns països semiperifèrics coneixen valors inferiors als del centre, donat l’envelliment d’aquests últims.
L’esperança mitjana de vida al nàixer ha experimentat en tot el món un fort augment, situant-se la mitjana en 66 anys, però als països perifèrics és només de 64, mentre que arriba a 74 als països del centre. Les diferències regionals són molt marcades, i els valors més baixos s’aconsegueixen al continent africà, on l’esperança de vida se situa entre 45 i 50 anys, sent la mitjana del continent de 55 anys, molt per davall del valor mitjà mundial. L'altra cara de la moneda la representen els països del centre amb valors compresos entre 77 anys a Europa occidental, 76 a Amèrica del Nord i 79 a Japó. Característica demogràfica que posa de manifest que el desenvolupament és molt més que un concepte econòmic, ja que les seues aplicacions sociodemogràfiques i espacials són vertaderament importants.
3.4 La indústria
Igual que els recursos naturals i la població, la indústria, element essencial del desenvolupament econòmic modern, es distribueix de forma molt desigual. Els 20 països més industrialitzats representen les tres quartes parts de la producció mundial i dins d’ells, només Mèxic, Brasil, Argentina, Xina i Corea del Sud són països perifèrics o semiperifèrics. Estats Units, Japó, Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Canadà, el grup dels set països més industrialitzats del món, produeixen les dues terceres parts del total. També existeix una dicotomia entre la indústria del centre i la de la perifèria.
En general, els països del centre presenten indústries altament capitalitzades amb forts nivells de productivitat i una producció creixent, a pesar de la disminució contínua de la mà d’obra d’aquest sector. Al contrari, a la perifèria destaquen les indústries bàsiques, intensives en mà d’obra, especialment als països de nova industrialització, o simplement manquen d’indústria. Els països centre tenen el quasimonopoli de les grans empreses transnacionals, algunes de les quals –com ara la Shell o la General Motors- abasten un volum de negocis superior al de la riquesa de molts estats semiperifèrics com ara Grècia o Portugal.
3.5 El comerç
També el comerç internacional marca forts contrastos. La concentració espacial de l’activitat industrial, de la producció agrària i de certs recursos naturals determina grans corrents comercials el creixement de les quals durant els últims anys supera als de la població i als de qualsevol altra activitat econòmica. En 1995 s’observa una lleugera pèrdua de protagonisme en les transaccions comercials per part d’Estats Units alhora que augmenta la de Japó; en aquest últim any els 23 països més industrialitzats van controlar el 70,8 % de les exportacions, a pesar d’existir una tendència mundial a liberalitzar el comerç internacional. Enfront d’ells, el 20 % de la població més pobra del planeta tan sols controla l’1 % del comerç internacional.
4.- UN MÓN CADA VEGADA MÉS DESIGUAL
Per mitjà dels indicadors analitzats anteriorment hem presentat una primera visió d’un món desigual. Entenem que el major problema que té el món actual està relacionat amb la pobresa i les conseqüències inherents al subdesenvolupament, així com al balafiament dels recursos realitzat pels països del centre, originant importants desequilibris ecològics.
En aquest sentit convé assenyalar que el centre emet el 90 % dels productes derivats del carboni i només és capaç d’absorbir el 10 %, mentre que els restants països produeixen el 10 % i estan absorbint el 90 % de les emissions. Les desigualtats, lluny de corregir-se, s’estan incrementant en els últims anys. Així, per exemple, en 1960, el 20 % dels països més pobres disposava del 2,3 '% del valor del Producte Brut mundial, i en 1990 havia descendit al 1,4 %. El 20 % dels països més rics van passar, durant aqueix mateix període, del 70,2 % al 82,4 %. De la mateixa manera, el nombre de persones afectades per la pobresa ha augmentat sensiblement. Per les seues característiques socioeconòmiques i com a membre de la Unió Europea, Espanya s’integra entre els països centre, però encara presenta certs matisos semiperifèrics com s’analitzarà al llarg del curs.
=======================================================
VOCABULARI
• CREIXEMENT NATURAL.- Es la diferència que hi ha entre el nombre de naixements i el de morts en una població determinada. La taxa de creixement natural o vegetatiu és el resultat d’aquesta diferència en relació al total de la població i s’expressa en tants per cent (%). Pot resultar positiu (la població creix) o negatiu (la població baixa). La taxa de creixement vegetatiu se considera alta si supera el 2%, moderada si es troba entre l’1% i el 2%, i baixa si és inferior a l’1%. A Espanya l’any 1996 era del 0,17%.
• DESENVOLUPAMENT.- Procés de creixement de les activitats productives i de serveis a una àrea determinada, amb l’augment de la renda total i una millor distribució d'aquesta que comporta la millora de la qualitat de vida.
• ECONOMIA GLOBAL.- Designa la intensificació dels intercanvis de persones, béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de la globalització són l'eliminació progressiva de les barreres duaneres i l'establiment d'àmplies àrees de lliure comerç com ara la UE, el NAFTA, Mercosur, etc, i els avenços tecnològics en les telecomunicacions, que fan gairebé instantani l'intercanvi d'informació.
• EMPRESA MULTINACIONAL.- Entitat econòmica que duu a terme les seves activitats en diversos països mitjançant inversions directes
• ESTAT.- Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat, com a formació social, és una estructura d'elements que pertanyen a unitats polítiques anteriors a ell i d'elements de nova creació.
• ESTRUCTURA DEMOGRÀFICA.- Divisió de la població en grups segons l'edat. L'estructura per edats és causa i efecte de l'evolució general de la població i una dada fonamental per a la planificació econòmica i social. Per a classificar la població segons la seva edat els demògrafs treballen a diferents escales. La classificació més elemental és l'anomenada grups d'edat: joves (menys de 15 o 20 anys), adults (entre 15 o 20 i 60 o 65 anys) i vells (més de 60 o 65 anys), sense distinció de sexes
• FECUNDITAT.- Relació del nombre de naixements amb el de dones en edat fèrtil (fills per dona). Se sol expressar mitjançant la taxa o índex de fecunditat que indica els nascuts en un any en relació al nombre de dones en edat fèrtil (entre 15 i 49 anys) per cada mil habitants. L’índex de fecunditat deu de ser superior al 2,1 per a garantir el relleu generacional. En general, als països desenvolupats se situa al voltant de l’1,6 per 1000 i als subdesenvolupats entorn al 3,3, encara que tant en un cas com en l’altre hi ha extrems. Espanya té les taxes més baixes del món (entre l’1,2 per 1000 i l’1,4); entre las més altes destaquen Níger amb 7,4 i Aràbia Saudí amb el 6,4 per 1000. La caiguda brusca de la fecunditat a l’estat espanyol acompanyada d’una mortalitat cada vegada més baixa està produint un important envelliment de la població.
• PAISATGE NATURAL.- Territori o espai físic no transformat per les activitats humanes
• RENDA PER CÀPITA.- Ingressos mitjans per persona. Relació per quocient entre la renda nacional i el contingent de població, índex generalment utilitzat per a la comparació de diverses economies, així com la determinació del nivell de desenvolupament
• SISTEMA MÓN.- El món actual és configura com una “aldea global” gràcies al sistema món o sistema interactiu de funcionament a nivell internacional entre múltiples elements: estats, empreses, organismes internacionals, ciutats, universitats, etc.
• SUBDESENVOLUPAMENT.- Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran, caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials respecte als països industrialitzats amb economia expansiva.
• T.I.C.- Tecnologies de la informació i la comunicació. Agrupen un conjunt d’elements, generalment aparells i programes (maquinari i programari), necessaris per a gestionar la informació (emmagatzemar-la, distribuir-la, trobar-la...).
...................................................................................................................
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
