Juan Bautista Rubert Candau va nàixer a Vila-real el 4 de març de 1903, al si d’una família profundament religiosa que l’orientà cap al seminari franciscà de Balaguer (Lleida) on ingressà amb 10 anys. Més endavant, passà al Col·legi Seràfic de Benissa (Marina Alta), ja amb 13. L’any 1919 professà en l’orde franciscana, concretament al convent del Sant Esperit de Gilet i és ordenat prevere a Oriola el 2 d'abril de 1927, adoptant com a religiós el nom de Bernardino María.
Va estudiar Filosofia i Teologia a Benigànim (Vall d’Albaida) i Cocentaina (El Comtat) i el 1927 fou ordenat sacerdot a Oriola (Baix Segura). Va exercir com a professor al col·legi de franciscans d’Ontinyent (Vall d’Albaida) on va fer amistat amb el Pare Lluís Fullana i Mira que el nomenà secretari personal (Lluís Fullana era filòleg, membre de la Real Academia de la Lengua, intel·lectual reconegut i, sobre tot, propulsor i signant de les Normes de Castelló de 1932). Aquest nomenament serà decisiu per al futur poètic de fra Bernardí que, de seguida, començà a publicar poesia en valencià ("El taronger trobador", 1927).
L’any següent comença a dirigir la revista de València La Acción Antoniana (1921-1971), obtenint el mateix any (1928) l’accèssit dels Jocs Florals de València amb "Cançons de la llengua valenciana". En 1929 tornà a Ontinyent a dirigir la nova revista Nuestro Colegio, fundada pel rector Joan Baptista Gomis.
El pare Bernardí Rubert, poeta i predicador destacat, mestre en gai saber i autor de milers de poemes, tant en castellà com en valencià, és el poeta religiós més rellevant i productiu de la postguerra. Va participar en més d’un centenar de Jocs Florals d’arreu de l’àrea lingüística i va dedicar versos a totes les poblacions on va viure.
De la seua rica i extensa obra, destacarem els llibres següents: Vibracions de ma lira (València, 1927), El taronger canta (València, 1927), Cançons a la llengua valenciana (València, 1928), Capullos y rosas (València, 1929), Soliloqui místic (València, 1930), l’estudi crític Siluetas literarias (Terol, 1931), De mis pensiles (Terol, 1932), Les campanes del meu poble (Vila-real, 1933), Espanya és de Maria (Vila-real, 1934), Roseret de Sant Antoni (Pego, 1935), Retrato valencià (Vila-real, 1936), Aromes de flor natural (València, 1947), De mis vergeles (Madrid, 1948), Por los pensiles poéticos (Madrid, 1948), Poemes de la Plana (València, 1949), Cants espirituals (València, 1950), Veus interiors (València, 1953), Mestre en gai saber (València, 1954), Arbre i fruit de ma terra (València, 1955), Fulgors de llums i d’esperances (València, 1966), El miracle de la pau (1966), Poemes saguntins i altres més (Sagunt, 1975). Va cultivar també l’estudi històric, sobretot de l’orde seràfic a què pertanyia.
Amb tots els impulsors, estudiosos i creadors del valencianisme va tindre bones relacions, excepte amb Fuster que considerava el seu estil desfasat per recarregat, però la majoria sempre van llegir la seua obra amb interés i entusiasme, com es nota en el fet que la major part d’ells prologuen els seus llibres: Prudenci Alcon, Francesc Caballero Muñoz, Josep Giner, Carles Salvador, Mn. Josep Pla, Mn. Vicent Sorribes, Mn. Andreu Monzó, Josep M. Bayarri, Joan Valls i Jordà, Carles Sarthou Carreres, Martí Domínguez, Xavier Casp, Lluís Guarner, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, etc.
Finalitzada la guerra civil, el primer llibre que se publicà en valencià va ser la seua composició "El roseret de Sant Antoni" (Pego, 1939). Als anys de la postguerra i degut a la manca de clergat secular, fra Bernardí Rubert va exercir durant quatre anys com a sacerdot a la parròquia de Sant Jaume de Vila-real i va ser dels impulsors de la reconstrucció del temple de Sant Pasqual, on va col·laborador amb els seus escrits a la revista “San Pascual”, des del primer número (1949).
Al 1942 va exercir com a rector a Sueca, i després d’altres dos anys a Llíria va retornar el 1946 al claustre franciscà del seu poble natal.
El convent de Sant Esperit de Gilet (Camp de Morvedre), on havia professat com a franciscà, va ser la seua darrera destinació, on va passar d’aquesta vida a l’altra el 2 de novembre de 1979.
La seua obra poètica ha estat estudiada pel seu germà, Lluís Rubert Candau, en "Encuentro con la vida y la poesía del padre Bernardino Rubert Candau" (Madrid, 1981), on destaca tres etapes en la seua vida literària: modernista, intimista i religiosa.
Del poemari Poemes de La Plana (1949), us presentem
El camí
Propet de la ciutat vilarrealera,
de la florida Plana emperatriu
per sa raça reial i falaguera,
s’aixeca el meu MASET, mon niu i encant.
Des del niu enjoiat on tinc ma casa
sens remuntar el vol, volant, volant,
en un ratet, passant carrers i plaça
s’arriba al meu MASET, mon niu i encant.
A la una i altra part, llarga ringlera
de masets se divisa pel camí,
que somriuen bressats per l’encisera
flairor, que vessa bàlsam suau i fi.
Tots aixequen llurs pics, plens d’ambrosia;
tots somriuen amb flors blanques d’atzar,
i quan els tarongers la simfonia
dels fruits d’or canten, oh, quin dolç cantar!
És el cant de l’atzar i roses fines
que en destrenar ses llaus conjuntament
fan polsar fins les fulles maragdines
que destrien son cant amb so morent.
Llavors pel caminal ample i erecte
el tendre cant d’atzar i de les flors
es percibix joiosament directe
com ofrena d’encants, joies i cors.
Per el camí enlairat de flaire fina
i embellit per masets, blancs com la neu,
s’arriba fins la porta pelegrina
que obri la màgica mansió del meu.
Bernardí Rubert Candau (1949).-
