20 de des. 2011

TEMA 6: CLIMES I PAISATGES DE LA TERRA (1r. d'ESO)


El medi natural està format principalment pel relleu, els sòls, el clima, la vegetació i la fauna. En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural en el qual no haja actuat l’ésser humà. Per això, quan parlem de paisatge ens referim al medi natural combinat amb l’acció humana.



1.- Climes de la Terra



1.1- Zones climàtiques de la Terra.- La combinació dels elements del clima (temperatura, humitat, pressió, vents i precipitacions) i els factors climàtics (latitud, altitud i distància respecte del mar) donen, com a resultat, diferents tipus de climes a la Terra. Si triem la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres zones climàtiques: càlida, temperada i freda, encara que cada zona se subdivideix alhora en diversos climes.


2.- Zona càlida: paisatge equatorial
2.1.- El paisatge equatorial.- El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades al voltant de l’Equador: Amazones, Congo, golf de Guinea i sud-est d’Àsia, amb temperatures molt altes i precipitacions molt abundants. Els rius equatorials són els més cabalosos i regulars de la Terra. La vegetació és exuberant (selva o jungla) i els animals que trobem acostumen a ser petits.


2.2.- Els habitants de la zona equatorial.- Els grups indígenes que habiten les grans zones de selva d’Amèrica i Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits i també practiquen una agricultura molt rudimentària. Hi ha una densitat de població baixa. En canvi, les zones equatorials asiàtiques estan molt poblades. La selva ha reculat i hi creix arròs, canya de sucre, te i l’hevea o arbre del cautxú.


3.- Zona càlida: paisatge tropical
3.1.- El paisatge tropical.- Al nord i al sud de la zona que ocupa el clima equatorial hi ha les zones de clima tropical, amb temperatures elevades durant tot l’any; en canvi, les pluges hi marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida i l’estació seca. Els rius tenen grans crescudes a l’època de pluges. La vegetació característica és la sabana, formada per herbes i arbustos, on viuen grans herbívors i els seus depredadors.

3.2.- Els habitants de la sabana.- Alguns pobles indígenes de la sabana (els massai i els mara) són pastors i practiquen una ramaderia extensiva. Altres són agricultors i practiquen la rotació de conreus. Al costat de l’agricultura tradicional es troben extenses plantacions explotades per companyies estrangeres, dedicades al conreu de cacau, cafè, tabac, te... i d’altres productes industrials, com ara el cotó, que els reporten grans beneficis mentre la població indígena continua amb problemes d’alimentació.


4. Zona càlida: paisatge desèrtic
4.1.- El paisatge desèrtic càlid.- Els deserts càlids es troben situats entorn dels tròpics. Les pluges hi són escasses i les temperatures són molt altes durant tot l’any. A més, s’hi produeixen grans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós) i la nit (freda). Als deserts càlids no hi ha cursos d’aigua permanents, tot i que hi podem trobar wadis, que només porten aigua quan plou. Als deserts viuen algunes plantes xeròfiles, és a dir, que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques.


4.2.- Els habitants del desert.- Els deserts són zones poc poblades. Grups de pastors nòmades viuen als límits del desert, on pasturen els ramats de cabres i camells. La població sedentària dels deserts viu al costat dels oasis, unes poques zones on hi ha aigua procedent de corrents subterranis.


5. Zones temperades: paisatge oceànic
5.1.- El paisatge oceànic.- El paisatge oceànic es localitza entre els paral·lels 40o i 60o al nord i al sud de l’equador, amb pluges suaus i persistents durant tot l’any i temperatures que no hi són gaire rigoroses i presenten poques diferències entre les estacions. Els rius tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any, mentre aquestes temperatures suaus i les pluges constants permeten que s’hi desenvolupen boscos de fulla caduca (roures, castanyers…). La vegetació més característica és el prat, que apareix després d’haver talat els boscos.

5.2.- La relació dels grups humans amb el medi.- Les zones de clima oceànic de la Terra tenen diverses formes de paisatge segons el grau d’ocupació humana. Europa occidental és una àrea molt poblada on els boscos han donat pas als prats per a bestiar i als conreus. La costa occidental d’Amèrica del Nord i el Sud de Xile i d’Argentina són àrees relativament poc poblades, on són abundants els boscos poc explotats. Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda és una àrea on creix una herba molt abundant que permet la cria extensiva de ramaderia bovina i ovina.


6. Zones temperades: paisatge mediterrani
6.1.- El paisatge mediterrani.- El paisatge mediterrani es localitza a la conca del mar Mediterrani, la costa de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica i Austràlia, amb estius calorosos i secs. Els rius hi tenen un cabal escàs (a l’estiu) i irregular. Els boscos mediterranis estan formats per arbres de fulla perenne (pins, alzines,…) que la tala, els incendis i el pasturatge fan desaparèixer per donar pas a un matoll molt dens (màquia i garriga).


6.2.- La relació dels grups humans amb el medi.- Allà on el relleu és abrupte, els sòls pobres i l’aigua escassa amb conreus propis de secà: cereals, vinya i olivera. La ramaderia dominant és l’ovina. Però el regadiu ha afavorit el desenvolupament d’una agricultura intensiva i els conreus d’horta que, actualment, amb la construcció d’hivernacles ha consolidat una agricultura exportadora molt dinàmica.


7. Zones temperades: paisatge continental
7.1.- El paisatge continental.- El paisatge continental es localitza en llocs allunyats de les grans masses d’aigua i, per tant, aïllats de la seua acció reguladora. Les regions interiors dels continents presenten temperatures extremes i tenen poques precipitacions, que es concentren principalment a l’estiu. Malgrat les poques precipitacions, els rius hi són cabalosos i donen lloc a grans conques fluvials. Aquestes condicions climàtiques originen dos tipus de paisatge natural: boscos de coníferes o taiga (a les zones situades més al nord) i estepes o prats (més al sud).


7.2.- La relació dels grups humans amb el medi.- Els arbres de la taiga són utilitzats per l’ésser humà per a la fabricació de cel·lulosa, que després es transformarà en paper. Aquestes zones estepàries són molt adequades per al desenvolupament de la ramaderia i per al conreu extensiu de cereals.


8. Zones fredes: paisatge polar i paisatge d’alta muntanya
8.1.- El paisatge polar.- Les zones polars, Cercle Polar Àrtic i Cercle Polar Antàrtic, són les més fredes del planeta perquè els raigs solars hi arriben molt inclinats. La pluja hi és pràcticament inexistent i les escasses precipitacions hi cauen en forma de neu (deserts freds). La vegetació, que només és visible a l’estiu, és la tundra de la que s’hi alimenten alguns animals: óssos i rens. Tradicionalment aquestes zones han estat habitades per esquimals (Amèrica) i lapons (Península Escandinava).


8.2.- El paisatge d’alta muntanya.- Les zones d’alta muntanya, amb altituds superiors als 2500 m, tenen característiques pròpies dels climes freds, amb temperatures baixes durant tot l’any i precipitacions, si n’hi ha, en forma de neu. La vegetació d’alta muntanya varia, entre altres factors, segons l’altitud (escalonada). Els habitants de l’alta muntanya es dediquen preferentment a la ramaderia, a l’explotació dels boscos, a l’agricultura i, darrerament, a les activitats turístiques.

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes