21 de febr. 2012

TEMA 10: LES PRIMERES CIVILITZACIONS. MESOPOTÀMIA I EGIPTE (1r. d'ESO)


Ara fa uns 6000 anys, al Creixent Fèrtil, les millores agrícoles van fer sorgir societats més pròsperes i complexes. Molts poblats neolítics es van transformar en ciutats i van aparéixer les primeres grans civilitzacions urbanes: L’agricultura es va estendre per Mesopotàmia i Egipte, on també es va inventar l’escriptura i, gràcies a aquest fet, la humanitat va entrar a la història.


1. Mesopotàmia, terra entre dos rius

1.1. Les primeres ciutats Estat .-
A Sumer, vers el IV mil·lenni a.C., van sorgir les primeres ciutats Estat (Ur, Uruk, Lagaix i Eridu) la prosperitat agrícola i ramadera de les quals va permetre que una part de la població es dedicara a d’altres tasques, donant lloc al naixement dels comerciants i els artesans, mentre els sacerdots controlaven les collites i el comerç, imposaven els tributs i garantien l’ordre. El cap dels sacerdots va començar a ostentar el poder religiós i el poder polític de la ciutat.

1.2. Els primers imperis.- Entre el III i el I mil·lenni a.C., les terres de Mesopotàmia van ser dominades successivament per diversos pobles, que van crear grans imperis: Accad (III mil·lenni a.C.), Imperi Babilònic (vers el 1800 a.C.), Imperi Assiri (vers el 1300 a.C.) i Imperi Persa (segle VI a.C.).

1.3. L’origen de l’escriptura.- Va sorgir a les ciutats mesopotàmiques (3500 a.C.) quan els funcionaris i els sacerdots tenien necessitat de controlar la propietat de les terres, les collites, els impostos, etc., i van començar a fer anotacions per portar la comptabilitat. Els reis van utilitzar sistemes d’escriptura per escriure ordres, fixar lleis i redactar codis i també es van començar a escriure textos literaris i religiosos.


2. L’art mesopotàmic

2.1. L’arquitectura.- El ziggurat i el palau van ser les dues grans construccions de les ciutats mesopotàmiques que es construïen amb tova (o rajoles de fang) i per a decorar-los es feien servir revestiments de ceràmica vidriada de colors brillants. La gran aportació mesopotàmica a l’arquitectura va ser l’arc i la volta, amb els quals van construir temples i palaus imponents.

2.2. L’escultura.- En escultura destaquen unes petites estatuetes d’orants i representacions reis (Gudea de Lagaix). Per a decorar els murs i les portes dels temples i dels palaus es feien servir relleus que representaven les figures de reis, animals monstruosos També i esteles on s’esculpien escenes de victòries militars i caceres.


3. Egipte, el Nil i el desert

3.1. El marc geogràfic.- La situació geogràfica d’Egipte presenta dos avantatges: el desert l’aïlla dels seus enemics i el Nil permet regar i fertilitzar les terres de conreu. Podem distingir dues grans regions: el Baix Egipte (Delta del Nil) i l’Alt Egipte (desert interior o terra àrida on només és possible la vida a les ribes regades pel riu Nil).

3.2. L’aprofitament de les aigües.- Des de començament de juny fins a setembre el riu inunda totes les terres de la riba; al setembre es comencen a retirar les aigües i queda un fang negre que fertilitza els camps. Per a poder desenvolupar l’agricultura es van haver de controlar les crescudes del riu, tot construint dics i canals per emmagatzemar l’aigua i distribuir-la per les terres del voltant que van augmentar la producció agrícola. El Nil es va convertir en la gran via de comunicació i entre les grans ciutats que van sorgir a les ribes, com ara Memfis o Tebes.

3.3. Els avanços tècnics.- Per dur a terme aquestes tasques, els egipcis van desenvolupar el càlcul i la geometria, i van establir un calendari de crescudes. També van crear sistemes de comptabilitat i tècniques constructives i hidràuliques. Als temples es feien les observacions astronòmiques i càlculs matemàtics: l’any va ser dividit en 365 dies i el dia en 24 períodes (més endavant anomenats hores).


4. L’Egipte dels faraons

4.1. El poder del faraó.- L’organització de l’Estat egipci era dominada per un rei, el faraó, que tenia un poder absolut: es basava en l’ordre, la justícia i la defensa contra els enemics. El seu poder es fonamentava en el control i la direcció de les obres de canalització i irrigació de les terres i la col·laboració de servidors fidels i eficaços per a governar un territori tan extens. Els governadors que controlaven nombrosos funcionaris i feien complir les ordres del faraó i l'exèrcit, del qual era cap suprem, eren els grans pilar del poder del faraó.

4.2. Els privilegiats.- Els alts funcionaris, els caps de l’exèrcit i els sacerdots constituïen la classe social més important de l’Antic Egipte, una veritable noblesa. Per a atendre els nombrosos temples hi havia una casta de sacerdots que dirigien els ritus religiosos, practicaven la ciència, dominaven l’escriptura i administraven les terres. Els escribes també gaudien d’una vida privilegiada ja que coneixien tots els secrets del càlcul i de la complexa escriptura egípcia.


4.3. El poble d’Egipte.- Els pagesos constituïen la majoria de la població; tot i que eren lliures, estaven lligats a la terra, que pertanyia al faraó, als nobles o als temples. També hi havia un nombre abundant de mercaders i d’artesans, que feien les seues activitats en petits tallers privats o en grans complexos que depenien del faraó, dels nobles o dels temples. Per davall de la resta de la població i en condicions pitjors hi havia els esclaus.


5. La religió egípcia

5.1. Els déus d’Egipte.- La religió egípcia era politeista, és a dir, adoraven molts déus. El déu més popular era Ra, déu del sol, al qual es va afegir Ammó, déu de Tebes. Fora del culte oficial, la gent també adorava divinitats familiars i locals ja que eren molt supersticiosos i es protegien de la influència dels mals esperits amb amulets. Els déus, segons ells, habitaven als temples i es reencarnaven en l’estàtua que hi havia al santuari, a la qual els sacerdots havien de retre culte i obsequiar amb ofrenes.

5.2. La vida d’ultratomba.- La religió egípcia prometia una vida després de la mort. Per als egipcis, els éssers humans estaven formats per un cos i una ànima (el ka) i quan el cos moria, el ka passava a la vida d’ultratomba si el cos havia quedat incorrupte: amb aquesta finalitat, la família embalsamava el difunt (momificació) que després de 40 dies es convertia en mòmia dissecada i s’havia de presentar davant del Tribunal d’Osiris, que jutjava la seua vida terrenal.



6. El temple, residència dels déus

6.1. L’arquitectura egípcia.- L’art egipci es va caracteritzar perquè seguia unes regles fixes i inamobibles: l’arquitectura era arquitravada, sense arcs ni voltes, els edificis es feien de pedra i es decoraven profusament amb gravats, escultures i pintures. Les grans construccions (temples i tombes) tendien al monumentalisme.

6.2. Els temples.- Es van construir sobre un plànol semblant: avinguda d’esfinxs, obeliscs, pilons a l’entrada i recinte emmurallat, sala hipòstila i Santuari (al que només el faraó i els sacerdots tenien accés).


================================================ 


ANNEX: Per saber-ne més.-


II.- LES GRANS CULTURES AGRÀRIES I URBANES. L’APARICIÓ DE L’ESCRIPTURA.-
1.- LES CULTURES DE L’ÀSIA ANTERIOR.-
Entre el 3500 i el 3000 es va produir una transformació fonamental en algunes zones del Pròxim Orient i de la Vall del Nil: les migracions des dels pobles menuts fins les ciutats grans i emmurallades. Els canvis que aquest fet ocasionà en la vida d’aquelles societats fou tan important que el fenòmen s’anomenà des d’aleshores “revolució urbana”. Quan una d’aquestes ciutats s’imposava per la força de les armes, exigint tributs o nomenant governadors, començava a gestar-se un imperi. Això és el que va ocórrer a Mesopotàmia i Egipte i el procès és general en d’altres zones geogràfiques del planeta, encara que no sempre és produeix al mateix temps (la Índia, Xina, Mèxic, Perú, etc.). Aquestes cultures, fruit dels primers grans imperis de la història, solien estendre’s al llarg de riques valls fluvials o en zones altes que podien permetre una fàcil defensa del territori.

1.1 LES CIUTATS.- No eren només grans nuclis de població, sino vertaders centres de poder, ciutats-estat amb característiques semblants i comunes: tenien un govern central, fort i organitzat al voltant d’un líder -rei, emperador o faraó-, construïren sumptuosos temples i palaus, amb grans diferències entre les propietats de rics i pobres, ja no eren tots agricultors, sino que, per una divisió del treball prou evolucionada, arribaven a l’especialització (sacerdots, artesans, soldats, etc.)... Tots aquests aspectes ens permeten deduir que hi havia una divisió de la població en classes econòmiques i socials. L’economia es basava en l’agricultura de regadiu que els aportava molt bones collites, una ramaderia basada en el pastoreig i un actiu comerç de cereals i d’altres productes de la terra, així com els objectes de metall. Les rutes terrestres conduïen els productes fins la mar Mediterrània, on enllaçaven amb les rutes marítimes dels fenicis i d’altres pobles del mar. El primer sistema de canvi fou la mesura de civada o els caps del ramat; després va anar generalitzant-se l’ús de la plata al pes fins que els fenicis inventaren les primers monedes per comerciar.


1.2 LA INVENCIÓ DE L’ESCRIPTURA.- Els sumeris foren els inventors de l’escriptura, cap al 3.500 a.C. A partir d’aleshores podem disposar de documents escrits per conéixer el passat. Els sacerdots utilitzaren per a la seua comptabilitat l’escriptura pictogràfica que consistía en dibuixar objectes o idees que es volien representar (ideogrames). Més tard s’utilitzaria una escriptura de signes abstractes gravats en teules de fang humit que després se secaven al sol; les incisions les feien amb un estilet en forma de cuny i, per això, s’anomenà escriptura cuneïforme. Els que aconseguien conéixer els signes escrits eren els escrives i formaven una minoria privilegiada ja que tenien al seu càrrec l’escriptura dels documents oficials. A mitjans del segle X a.C., els fenicis simplificaren molt l’escriptura la crear un total de només 27 signes amb els que representar tots els sons i un signe per a cada sò: és l’escriptura alfabètica, originària dels alfabets o abecedaris actuals.Un altre aspecte semblant a aquestes cultures urbanes (mesopotàmica i egípcia) era la seua idea del món, essencialment religiosa. Cada ciutat tenia el seus deus, més importants a mesura que augmentava el pes polític de la ciutat on era objecte de culte (Marduk de Babilònia; Isthar de Nínive, etc.). Però, junt a la religió oficial, els ciutadans tenien deus personals i la màgia, la bruixeria i l’endevinació (l’esoterisme, en definitiva) eren pràctiques comunes a totes les ciutats d’Orient.


2.- LA CULTURA EGÍPCIA DE LA VALL DEL NIL.- 
La història d’Egipte s’estén des del 3100 a.C., quan es funda la primera dinastia de faraons, fins el 332 a.C. quan el seu territori es conquerit per Alexandre “El Gran”, rei de Macedònia. Per a la reconstrucció de la història d’Egipte s’utilitzen dues fonts bàsiques: les excavacions arqueològiques i l’escriptura jeroglífica. Aquesta no ha pogut utilitzar-se fins l’any 1822 en que l’arqueòleg francès Champollion va conseguir desxifrar-la partint de la pedra Rosetta. A partir d’aleshores, un grup d’historiadors -els egiptòlegs- s’han dedicat a investigar sobre el passat d’aquest poble: com vivien, com s’organitzaven, quines eren les seues creences, etc. Les primeres notícies sobre Egipte ens foren aportades per un historiador grec, Heródot (segle V a.C.), el qual afirmava que “Egipte és un do del Nil” i “L’egipci és el més religiós de tots els pobles”. Efectivament, gran part del que coneixem del seu passat, respon a les dues observacions de l’historiador grec.

2.1 L’ECONOMIA.- La vida dels egipcis està marcada totalment pel riu Nil. L’economia, l’organització social, la religió o l’art ens donen a entendre la importància del Nil que fertilitza la rica vall d’Egipte amb les seues crescudes. Als dos costats del riu s’estén un erm desert i, per això, la població s’assentà, des de temps immemorials, al vall del Nil. Anualment, una ampla franja de terra pròxima al riu era innundada per les aigües i fertilitzada pel llim del riu, cosa que assegurava constantment unes bones collites. La segona font de riquesa dels egipcis era el comerç: exportaven cereals, vins i manufactures als seus veïns d’Orient i, mitjançant la mar Mediterrània, les naus fenícies transportaven els productes egipcis als països riberencs. A canvi, rebien or, teixits, esclaus, etc.

2.2 LA MONARQUIA.- La crescuda del riu, que innundava impetuosament la vall, també originava calamarsades: era necessari controlar les aigües, construir preses, canals, drenar les terres innundades. La realització d’aquestes tasques exigia grans costos materials i molta mà d’obra. Aquestes circumstàncies afavoriren el naixement a la vall del Nil d’un poder fort i centralitzat per organitzar l’execució de les obres. Sorgeix, per tant, la figura del faraó com l’amo absolut de les terres i dels homes, acompanyat dels sacerdots i dels funcionaris que esdevingueren la classe privilegiada del país. A la base de l’estratificació social es trobaven els treballadors del camp i els esclaus, molt nombrosos i sense cap dret. L’exèrcit no va tindre un paper destacat, tal vegada perquè els egipcis se sentien protegits pel desert que els envoltava i no temien la invasió de cap enemic exterior. El primer fet important de la història dels egipcis fou la unificació de la vall (Alt Egipte) amb el delta (Baix Egipte) que es va produir cap a finals del 3000 a.C. amb el rei Menes, que fou el fundador de la primera dinastia de faraons (de les 30 en què està subdividida la història de l’Egipte antic). L’esplendor dels faraons va acabar amb els successors de Ramsés II (1301-1235 a.C.) de la dinastia XIX. Des d’aleshores, Egipte fou invadit per pobles d’Orient: assiris, perses i, finalment, per Alexandre “El Gran” que es va fer reconéixer com a faraó. Anys després, els romans faran d’Egipte una província de l’Imperi.


2.3 LA RELIGIÓ I EL CULTE ALS MORTS.- Els cicles del Nil, de crescuda-sequera, els canvis climàtics de dies calorosos i nits de fred intens, per als egipcis eren el resultat de l’enfrontament entre els déus. Set, déu del mal i del desert, matava a Osiris, déu de la vegetació i de la terra, coincidint amb el moment en què començava la sequera. La seua resurrecció provocava la crescuda de les aigües i la intervenció del déu Sol, Ammó-Ra, feia germinar les llavors. El Sol era, per a ells, la font de la vida que durant les hores d’obscuritat se n’anava a donar llum a un altre món igual que el seu. El contrast entre vida i mort era un més dels existents a la natura, per això l’important era sobreviure a la mort per a poder seguir vivint una nova vida al regne d’Osiris. La continuació de la vida depenia de la conservació del cos amb la mateixa apariència per a que el “ba” (una espècia d’ànima que abandonava el cos al produir-se la mort), no tingués cap dificultat en reconéixer al seu amo en l’altra vida. Mentrestant, l’altra part del difunt, el “ka” (el cos físic) descansava en la tomba junt a tot allò que li havien amanit al seu costat i que necessitava per a la seua segona vida. Tanmateix, l’ingrés a l’altre món estava condicionat a un judici en el que s’havia de demostrar el bon comportament del mort: obediència al faraó, cumpliment de la llei i submissió a la voluntat divina. Per ajudar-lo en el judici davant el tribunal d’Osiris, el difunt tenia al seu abast el “Llibre dels morts” que contenia les respostes que li obririen el pas fins el més enllà.

3.- L’ART DE LES GRANS CULTURES AGRÀRIES

3.1 MESOPOTÀMIA.- La ciència i l’art van tindre un gran desenvolupament en les ciutats-estat. L’escriptura va començar a Sumèria, amb signes, números i dibuixos per poder portar l’administració del temple i de la ciutat. Els sumeris també foren els inventors del sistema de numeració decimal que ha aplegat fins nosaltres; també elaboraren fòrmules per mesurar la superfície d’un camp i la capacitat d’un recipient. Els babilonis crearen els sistema de numeració sexagesimal, basat en el número 60, que avui encara s’utilitza per a la divisió del temps i per mesurar angles o arcs. Destaquen els temples mesopotàmics, per exaltar el poder terrenal del monarca (serà el model dels romans, bizantins i àrabs) amb importants relleus en ceràmica vidriada: Khorsabad (VIII a.C., que conté a l’interior un zigurat o torre piramidal de rajola, amb pissos escalonats) envoltat d’un mur de bous alats i amb nombrosos relleus d’alabastre i ceràmica, destacant el relleu de la lleona ferida; el Palau de Babilònia (reconstruït per Nabucodonosor) amb els famosos relleus de la porta d’Istar (decorada amb ceràmica); el Palau de Senaquerib en Nínive (amb relleus conservats al Museu Britànic). També a Persia trobem el Palau de Persépolis (residència de l’emperador Dario) amb la porta de Jerjes I.

3.2 L’ART EGIPCI.- L’art també fou una resposta a les seues creences religioses. No hi ha via la intenció decorativa, sinó més bé la pretensió de reflexar els seus pensaments sobre el món, la vida i la mort. Les obres són construïdes per als déus: temples de Luxor i Karnak; o per als morts: les tombes i les piràmides dedicades als faraons (destaquen les de Gizeh dedicades a Keops, Kefrén i Micerí, que també té una efígie). La finalitat de les tombes era protegir el sarcòfag dels robatoris. Només el faraó i els membres de la noblesa tenien el poder suficient per fabricar les construccions funeràries que han aplegat fins els nostres dies. Per a la resta de la població s’utilitzaven taüts de fusta que s’enterraven en l’arena. En principi, la tomba més senzilla era la mastaba, nom àrab que significa banc, que té forma de base de piràmide, però a partir de la III Dinastia, els faraons començaren a distingir la seua tomba (piràmide) de les demés. En l’Imperi Mitjà, apareixen els hipogeus o sepulcres excavats als acantilats de les roques (Tutmés III, Amenhotep II i Tutankamon, descobert en 1922). A les parets internes de les tombes pintaven escenes narratives amb passatges destacats de la vida del difunt, combinant la visió de perfil i la frontal per representar, de la forma més exacta possible, cada part del cos, fent reeixir la silueta de les figures seguint la llei de frontalitat i la llei de jerarquització. L’escultura va del realisme popular (l’escrivà assegut) i la delicada idealització reial (bust de la reina Nefertiti).

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes